Menjar ràpid
De Viquipèdia
El menjar ràpid (de l'anglès fast food) és un tipus d'alimentació ideat per a preparar i servir el menjar ràpidament en establiments de restauració especialitzats. Una de les seves principals característiques és que es consumeix generalment sense coberts (com la pizza, hamburgueses, pollastre fregit, sandvitxos, patates fregides, bunyols, etc.) i que els llocs on se serveix no disposen de cambrers o servei de taula, sinó que cal demanar el menjar a la barra i portar-lo a taula, o bé s'ha de prendre fora de l'establiment.
[edita] Història
A l’antiga Roma ja se servien en parades de carrer pans plans amb olives o el falàfel a l'Orient Mitjà. A l’Índia també es serveix menjar al carrer des de molt antic, així com en la majoria de països de l'Àsia Oriental.
El 1912 s'obrí als Estats Units el primer Automat a Nova York, un local que oferia menjar darrere d'una finestra de vidre i que tenia una escletxa per pagar amb monedes. El sistema ja existia abans a Berlín i en algunes ciutats com Filadèlfia. La firma va popularitzar el menjar per endur-se'n amb l'eslògan "menys feina per a la mare". Després, amb l'arribada dels populars Drive-through als anys 40, període en el qual es fa molt popular servir menjars sense necessitat de sortir del cotxe, el concepte de fast food es generalitza a Occident.
La noció de menjar ràpid també reapareixia a l'Europa moderna durant les Guerres Napoleòniques, quan els mercenaris cosacs de l'exèrcit rus a França sol·licitaven en els restaurants que se'ls servís com més aviat millor, dient bistro! (en rus: ràpid), paraula que s'ha introduït en la llengua francesa com a sinònim de "bar" o "cafè".
A mitjan del segle XX, un empresari nord-americà de l'alimentació anomenat Gerry Thomas comercialitza per primera vegada el que es denomina "menjar preparat" (TV dinner). Amb aquest invent, una persona sense gaires esforços es troba en pocs minuts amb un plat preparat a casa.
A causa del fet que la fast food es basa en la velocitat, la uniformitat i el baix cost, en el menjar ràpid es fan servir tècniques que permeten aconseguir un cert sabor o consistència i preservar frescor. Això requereix un sovint l'ús d'additius i mètodes de producció que poden alterar la natura de l'aliment i reduir-ne el valor alimentari.
Durant els anys 80 comencen a aparèixer moviments en contra d'aquest tipus de menjar que denuncien aspectes com la poca informació sobre la composició dels aliments, l'alt contingut de greixos, sucres i calories o els mals hàbits que introdueix el menjar ràpid en les nostres vides (atribuint-li la denominació despectiva de "menjar escombraria"). Apareixen documentals denunciant la situació, com pel·lícula-documental Super Size Me (2004) dirigida i protagonitzada per Morgan Spurlock, en la qual decideix alimentar-se únicament de menjar dels restaurants McDonald's durant un mes sencer. La pressió social augmenta i algunes cadenes de restaurants de menjar ràpid van anunciar el març del 2006 que inclourien informació nutricional en l'embalatge de tots els seus productes.
