Història de l'escultura

Auriga de Delfos

La història de l'escultura és una part de la història de l'art que estudia l'evolució de l'escultura des del seu principi, segons diferents cultures i llocs, períodes que acostumen a coincidir amb la pròpia història de l'art. Moltes de les seves formes i eines continuen sent les mateixes o semblants al llarg del temps.

Des de les civilitzacions prehistòriques fins la contemporània l'escultura ha passat per diverses fases de funcions, estant les primeres per a usos utilitaris i per a ritus de màgia o religiosos. A causa de l'aparició del aniconisme en diferents religions, com el cristianisme ortodox oriental i a l'islamisme, la pràctica de l'escultura es redueix a ornaments sense representació d'imatges. El rebuig de Moisès del vedell d'or va ser potser, un esdeveniment decisiu a la història de l'escultura, ja que evitar mostrar imatges sagrades o de persones religiosament rellevants, va romandre restringit als actuals jueus i religions derivades. Així succeïa també al començament del cristianisme i del budisme, amb el temps a ambdues religions, es va revertir aquesta tendència i l'escultura va aconseguir tenir gran importància, principalment al budisme. Tanmateix, es continua practicant la iconoclàstia com ho demostra la destrucció dels Budes de Bamian per part dels talibans l'any 2001.

Els escultors medievals i renaixentistes treballaven en col·laboració amb altres artesans, acostumaven a tenir grans tallers plens d'ajudants i oficials i el mestre escultor era l'encarregat de l'acabament de les obres, aquestes èpoques històriques estan plenes de grans mecenes el patronatge dels quals durava tota la seva vida. Des dels segles XIX i XX, els escultors, normalment depenen de les galeries públiques i privades on exposen les seves obres per aconseguir alguna venda, els encàrrecs de projectes civils són relativament pocs.

La representació de la figura humana ha estat un dels temes principals fins el segle XX.amb l'aparició de nous materials artificials i eines mecanitzades, així com els mitjans de comunicació, l'evolució dels estils es va estendre ràpidament i els començaments experimentals fins l'abstracció va arribar a ésser una pràctica escultòrica dominant en pràcticament cinquanta anys, quan la tradició figurativa havia durat segles. La tradició escultòrica va ser qüestionada en el context mercantil, el disseny industrial i el canvi que va ocasionar tant social, polític i filosòfic les guerres mundials, va fer que l'art abstracte després d'aquestes etapes bèl·liques es va concentrar a l'expressió de les qualitats físiques dels materials i a la sensació visual.

Historiografia

Les Vides de Giorgio Vasari constitueixen una obra fonamental que exercí una enorme influència en tota la historiografia de l'art

La màscara d'Agamèmnon és una màscara funerària d'or descoberta a Micenes el 1876 per Heinrich Schliemann, que la va atribuir a aquest heroi. En realitat és de cap al 1500 aC, uns segles abans de l'època en què se situa la guerra de Troia

Article principal: Historiografia

Els primers tractats del segle V aC sobre tècnica de l'escultura són deguts a artistes grecs com el Cànon de Policlet on explica innovacions que ell mateix va posar en pràctica com la posició del contrapposto i que segons Plini el vell les seves indicacions van ser seguides com a lleis. Albrecht Dürer als seus últims anys de vida és va dedicar a recopilar estudis teòrics que havia fet sobre el cànon humà al Tractat de les proporcions del cos que és va editar de manera pòstuma el 1528,, i Leon Battista Alberti que es mostrà constantment interessat per la recerca de regles, tant teòriques com pràctiques, capaces d'orientar el treball dels artistes; en les seves obres anomena alguns cànons, per exemple, a De statua exposa les proporcions del cos humà.

La Història Natural de Plini el vell, els Mirabila de Pasiteles al segle I aC així com altres obres, van contribuir a difondre les teories històrica-crítiques dels filòsofs grecs que en el període hel·lenístic establien que el escultor Fídies representaba el cim del seu passat artístic. Pensadors romans com Ciceró i Quintilià, formularen observacions crítiques d'interès sobre l'escultura i la pintura però, en conjunt, l'aportació de l'antiga Roma a la historiografia de l'art rau en la descripció de les obres i la transmissió de les notícies i els coneixements segons els precedents grecs perduts. Durant la baixa edat mitjana, els artistes comencen a signar les obres i alguns d'ells es fan autoretrats en les seves obres com l'escultor Arnau Cadell al monestir de Sant Cugat del Vallès (c.1190) i que davant la falta de contractes és una de les dades més importants que té la historiografia de la escultura romànica per posar nom a alguns dels seus artistes.

Durant el Quattrocento florentí es formula una teoria i una historiografia d'acord amb la nova pràctica i mentalitat artística. El genere de les «biografies d'artistes», oblidat des de l'antiguitat clàssica —de fet va ser iniciat aquest gènere al segle IV aC per Duris de Samos— es torna a cultivar: Cennino Cennini amb el seu Libro dell Arte i els Comentarii de Lorenzo Ghiberti, són el testimoni més eloqüent de la profunda renovació que el renaixement va portar en el pla de la literatura artística. Leonardo da Vinci al Cinquecento va continuar aquesta tradició teòrica amb els seus escrits i tractats. Les Vides (1550) de Giorgio Vasari constitueixen una obra fonamental que exercí una enorme influència en tota la historiografia de l'art que es desenvolupa posteriorment.

Al món grec es va iniciar la seva recerca arqueològica amb les excavacions d'Heinrich Schliemann entre 1868 i 1874 va descobrir Ítaca, Troia i Micenes, així mateix va donar nom a la Màscara del rei Agamèmnon:

«	He descobert les tombes, que, segons la tradició, corresponen a Agamèmnon, Cassandra, Eurimedont i els seus companys, assassinats durant el famós banquet per Clitemnestra i el seu amant Egisto	»
— Heinrich Schliemann. Necròpoli de Micenes.

Passat el temps, se sap que aquestes tombes són anteriors en alguns segles als fets narrats per Homer, que van ser de qui va prendre com a guia per al seu treball Schliemann. Al segle XX va ser Arthur Evans amb l'excavació de Cnossos qui va establir una cronologia per a la cultura minoica. Amb tot aixó i noves excavacions, van canviant les denominacions, així ja no es parla de la cultura cretenca sinó de la minoica i no de l'art micènic sinó de l'helàdic.

El llibre L'art grec (1972) de Kostas Papaioannou nega que el període arcaic sigui una etapa inferior i prèvia al procés de l'estatuària grega plena aconseguida a l'anomenada segona etapa, segons diu l'etapa de l'arcaisme va ser la de «presentar la realitat» i no «representar-la com una còpia de la realitat», així les figures arcaiques dels koúroi no són atletes retratats i reproduïts d'individus concrets, són creacions artístiques que es poden interpretar com a signes culturals i per tant històrics.

Segons Panofsky l'estudi concret de les obres d'art hauria de constar de tres anàlisi: primer un anàlisi preiconogràfic, on se situï el període i l'estil, segons les seves formes, en termes descriptius, en segon lloc un anàlisi iconogràfic, on s'analitzin els elements que acompanyen l'obra, els seus diferents atributs o característiques, amb relació a la seva funció simbòlica, i finalment un anàlisi iconològic, on s'estudiï el seu significat conceptual o ideològic en el context cultural de la seva època.

Prehistòria

Article principal: Prehistòria

Vista frontal i lateral de la Venus de Brassempouy en ivori

Part d'una placa de cinturó de bronze daurat de la Cultura de Hallstatt circa segle V aC

L'art prehistòric es remunta al Paleolític inferior, quan l'home tallava el sílex tot percudint contra una altra pedra. D'aquesta manera s'aconseguia el bifaç, un estri amb punta i tall que feien servir per defensar-se i per esquarterar i aprofitar la carn dels animals, a l'any 1800 apareix la primera representació d'un bifaç, en una publicació anglesa de la mà de John Frere. Posteriorment van fer servir el gravat, el relleu en pedra i en ossos d'animals. Apareixen representades les primeres figures humanes femenines de pedra, que mostren una gran exuberància en una exaltació a la fertilitat; hi han exemples d'entre 27.000 i 32.000 anys d'antiguitat. Aquestes figures es coneixen amb el nom genèric de «Venus», i entre totes les que ens han arribat cal destacar la de Willendorf, la de Brassempouy i la de Lespugue.

Durant el període magdalenià es van fer servir bastons i propulsors. Durant el Paleolític superior, els exemples més abundants són talles o objectes gravats. Van evolucionar des d'una fase més primitiva, amb decoracions més esquemàtiques, fins arribar a la representació de figures animalístiques que s'adaptaven a l'estructura de l'os. En l'anàlisi d'aquest tipus de peces realitzat per Serguei A. Semenov es van apreciar empremtes realitzades amb ganivets de sílex i amb alguna espècie de burí que permetia fer osques, realitzar determinats detalls i eliminar el material sobrant.

L'argila també va ser un material utilitzat ja a la prehistòria. Es creu que la descoberta del procés de cocció i enduriment del fang va haver d'ésser casual, probablement durant l'ús d'algun estri de fang en contacte amb el foc. Les primeres peces escultòriques que es coneixen procedeixen d'Egipte, la Xina, l'Índia i l'Orient Mitjà, llocs on cap el 4000 aC ja existien forns per a fabricar objectes de terrissa.

Més o menys per aquestes dates es va descobrir la fosa dels metalls. Un dels avenços més importants en la història de l'escultura va ser el poder treballar el metall —primer el bronze i després el ferro—, que serví per a fabricar eines més eficients i, a més a més, obtenir un nou material per realitzar obres escultòriques. Les eines de metall van permetre millorar la precisió i reduir el temps en el procés d'elaboració de les talles, tant de fusta com de pedra. El treball realitzat primer en argila i després buidat en bronze ja es coneixia a les antigues civilitzacions gregues i romanes, i és el sistema que actualment, al segle XXI, encara s'utilitza. (Per a més detalls vegeu el procediment de la cera perduda).

A partir del segle V aC, en el darrer període de l'edat del ferro, els celtes van desenvolupar la cultura de La Tène, propagant-la per tota Europa; va representar una evolució de l'art aconseguit durant la cultura de Hallstatt. A la decoració de tots els seus objectes, espases, escuts, fermalls i diademes, es poden copsar motius d'animals, plantes i figures humanes. A partir del segle III aC encunyen les primeres monedes seguint els models hel·lènics, així com obres figuratives com el Déu de Bouray, realtizat en xapa de coure repussada.

Edat antiga

Estàtua sedent del rei de Gudea de la ciutat-estat de Lagash, a Mesopotàmia, circa 2120 aC.

Imatge procedent de la necròpolis Puig des Molins a l'illa d'Eivissa (Museu d'Arqueologia de Catalunya) segle III-IV aC

Article principal: Edat Antiga

L'escultura sumèria evita el nu, ja que es regeix pel convencionalisme social de no representar els individus de manera uniforme i per les vestimentes es podia conèixer el rang del personatge i la jerarquia a la que pertanyia. En els grans relleus si s'observa l'ús del nu però només per a representar els vençuts. S'han trobat una gran varietat d'escultures -algunes del propi rei- de l'època de Gudea, del 2144 aC al 2124 aC. Sense arribar a considerar-se dins la tècnica del retrat, totes presenten uns trets comuns i mostren la jerarquia social mitjançant el turbant que els cobria el cap. Per l'escassetat de pedreres, l'escultura de Mesopotàmia es va realitzar fonamentalment amb argila; a les excavacions d'Ur (4000 aC) s'han trobat nombroses petites estàtues d'argila.

Els sumeris van desenvolupar i difondre a altres civilitzacions l'ús del maó gravat amb un relleu i després esmaltat. Alguns exemples ben representatius són els relleus que adornen els palaus, les superfícies sepulcrals perses del palau de Persèpolis i el Fris dels arquers, una obra en maó esmaltat que hi ha al Palau Reial de Susa (404-359 aC).

A l'Antic Egipte s'empraren materials duradors com la pedra. Caracteritza aquest civilització la jerarquia social establerta i una forta creença religiosa en l'altra vida. Com a resultat, es van organitzar d'una manera molt professional l'explotació de pedreres i es van arribar a realitzar unes escultures altament perfeccionades, que van romandre inalterables durant molts segles. L'escultura tallada tenia una clara relació amb el bloc cúbic del que podien disposar. En les seves obres, en general, representaren les divinitats mitològiques, els faraons i altres personatges importants; també realitzaren, però, petites peces de figures en les que quedaven reflectits els treballs domèstics. Moltes d'aquestes obres es col·locaven a les cambres sepulcrals.

Les estàtues que representaven als faraons es realitzaven sempre dempeus, amb els braços enganxats al cos, o recolzats als genolls si estaven asseguts. Quan la representació era amb la família, els dos esposos solien estar agafats de les mans. Uns altres personatges molt representats eren els «escribes» que, en la majoria dels casos, apareixien asseguts a terra amb les cames creuades i amb els braços una mica separats del cos, mostrant en la seva composició una perfecta simetria.

De l'art púnic i grecopúnic es conserven una multitud d'estàtues, en general femenines, i bustos de fang cuit, junt amb una diversitat d'amulets d'ivori i de metall que es van descobrir a les necròpolis d'Eivissa i Formentera. Es calcula que les més antigues són obres del segle VIII aC i la seva fabricació va tenir continuïtat fins molt avançada la dominació romana.

Els ibers van ser un conjunt de pobles que van habitar la costa oriental de la Península Ibèrica, almenys des del segle VI aC. L'escultura ibera fou una de les millors manifestacions artístiques de la seva cultura. Les obres trobades, de pedra i bronze, provenen de tres grans àrees: Andalusia, el centre de la Península Ibèrica i la zona del Llevant. A la zona del Llevant s'han descobert les mostres més excel·lents d'art ibèric en pedra, que actualment formen part de la col·lecció de museus, com el famós bust de la Dama d'Elx, d'inspiració grega, trobat a la població del seu nom i que s'exposa al Museu Arqueològic Nacional d'Espanya de Madrid.

L'estatuària arcaica va ser principalment religiosa. Els temples es decoraven amb imatges dels déus, de les seves gestes i batalles, i les figures s'allunyen del realisme. Les korai o koúroi no són retrats de persones concretes; als rostres se'ls posava un somriure fictici, un gest facial conegut en el món de l'art com a «somriure arcaic». El Cap de Dipiló va pertànyer a una estàtua colossal, ja que solament el cap mesura 0,44 metres; està realitzat en marbre de Paros i datada al segle VI aC; és una mostra força simple de la modelació geomètrica arcaica. El Cap de Rampín (c.560 aC) és una obra d'uns anys posteriors; és de mida natural i presenta un tractament molt més proper al naturalisme.

Antiguitat clàssica

Article principal: Antiguitat clàssica

Hermes amb Dionís infant escultura de Praxíteles 350-330 aC

S'acostuma a fixar el període clàssic de l'Antiga Grècia cap el segle V aC, i es situa entre el període arcaic i el període hel·lenístic. S'ha dit que l'escultura grega assolí un elevat grau de perfecció, qualitat que venia impulsada per la recerca d'una millor expressió de la bellesa que posseeix la figura humana, arribant a establir un determinat cànon i unes proporcions considerades "perfectes". Malauradament, l'Auriga de Delfos, la parella dels Guerrers de Riace junt amb la del Déu del cap Artemísion formen part de les poques escultures gregues en bronze que es conserven completes. Un dels artistes més significatiu del període del clàssic fou Praxíteles, amb el seu magnífic Hermes amb Dionís infant. Durant el període hel·lènic s'observa que en la creació d'escultures hi ha una clara intenció d'intensificar el moviment i accentuar les emocions; el millor exemple és el conjunt escultòric de Laocoont i els seus fills.

Els etruscs van habitar la regió del nord i centre d'Itàlia aproximadament entre els segles IX i I aC i trobaren en la seva escultura una de les expressions artístiques més importants. En gran part, el seu art derivava de l'art grec, però també van realitzar obres amb moltes característiques pròpies. L'estatuària vinculada als contexts fúnebres és, de molt, la producció etrusca més abundant i el material d'elecció, per regla general, era la terracota. Es va iniciar així el desenvolupament d'un nou tipus d'urna de sepultura, que en el casos dels cossos que no eren incinerats sinó enterrats assolia les dimensions d'un sarcòfag. En aquests casos, consistia en una caixa decorada amb relleus als laterals i coberta amb una tapa on es representava els morts en una posició recolzada, com si estiguessin en un banquet, com s'observa en el cèlebre Sarcòfag dels esposos.

L'escultura romana clàssica va rebre la influència de l'etrusca i la grega, i els artistes romans arribaren a realitzar nombroses còpies d'obres gregues. Cal destacar les escultures commemoratives, com les de la Columna de Trajà (114), on es narren diverses batalles en una espiral contínua que ocupa tota la superfície de la columna; una altra obra que cal citar és l'Estàtua eqüestre de Marc Aureli. Però un dels tipus d'escultura que més van desenvolupar foren el retrats, obres amb un marcat caràcter psicològic i realista que es van distribuir per tot l'Imperi Romà.

Edat mitjana

Placa d'ivori bizantí de finals del segle X

Article principal: Edat mitjana

Les obres escultòriques més destacades de l'Imperi Bizantí són els treballs ornamentals dels capitells, uns motius vegetals i animals afrontats. Hi ha bons exemples a Sant Vital de Ravenna o als sarcòfags de la mateixa ciutat on hi ha representats temes del Bon Pastor. S'han conservat poques obres escultòriques exemptes, i les més nombroses són relleus en ivori aplicats a cofres, díptics o la cèlebre Càtedra del bisbe Maximilià, una obra tallada cap a l'any 550. Durant el període de l'art otonià el que es produí no foren obres de grans dimensions, sinó petites escultures en ivori i en bronze a les que s'hi afegien incrustacions de pedres precioses. També de bronze són les portes de l'església de Sant Miquel de Hildesheim, una obra molt relacionada amb l'art bizantí i l'art carolingi. Un altre material emprat fou la fusta ja que es realitzaren imatges de fusta recobertes d'or que es feien servir com a reliquiari. Entre aquestes, destaca el Crucifix de Gero de la catedral de Colònia, una obra del segle X realitzada en fusta policromada.

Article principal: Escultura romànica

El Crist de Mijaran del segle XIII a l'església de Sant Miquèu de Viella

L'art romànic es va expandir per tota Europa entre els segles XI i XIII. L'escultura aplicada a l'arquitectura va anar prenent una forma més monumental sota l'impuls d'una església que ara estava orientada, per una banda, per les directrius de l'Orde de Cluny i, per l'altra, per l'increment de les rutes de pelegrinatge, principalment les de la Catedral de Santiago de Compostel·la o l'Abadia de Santa Fe de Concas. Diverses parts de les esglésies –timpans, portades i capitells amb històries sobre temes bíblics–, eren tractats pels escultors amb un gran realisme. El Maiestas Domini i el Judici Final foren els temes iconogràfics més representats. Deixant de banda els reliquiaris xapats amb metalls, el material més emprat fou la fusta, que era usada per l'elaboració d'imatges de devoció. Les "mares de Déu amb l'infant" va ser molt representades per tota Catalunya i pel sud de França encara que, pel que fa al valor iconogràfic, la imatge més important del romànic va ser el Crist en Majestat. Entre els nombrosos exemples destaquen el Crist que hi ha a Volto Santo de Lucca, el de la Catedral de Milà, el Crist de Mijaran i la Majestat Batlló.

El període entre els segles XIII i XV són anys d'un important desenvolupament econòmic a tota l'Europa occidental. Encara que l'escultura continua emmarcada dins dels grans edificis religiosos, les formes són molt més naturals i també s'aplica en sepulcres, cadirats del cor i retaules. Les portalades presenten sants o apòstols amb un caràcter quasi exempt, amb formes més dinàmiques i allargades, i queden ubicats sota dossers que presenten pinacles.

Mare de Déu dels Àngels (c. 1500) d'Alejo de Vahía (Villafrechós)

La porta de la Catedral de Chartres (1145) és un dels primers exemples d'escultura gòtica, i en ella hi ha representats animals fabulosos que donen forma a les gàrgoles, recurs amb que l'artista aconseguí un gran efecte plàstic. A Alemanya, tant a l'exterior com a l'interior de la Catedral de Bamberg (segle XIII) es troben unes escultures ben significatives; un bon exemple és l'Estàtua eqüestre del Cavaller de Bamberg. Una innovació són les escultures sobre temes dramàtics, amb escenes de la Passió de Crist i la Pietat entre d'altres. Al final del període gòtic, a Alemanya es realitzen uns magnífics retaules, realitzats per artistes com Tilman Riemenschneider i Veit Stoss. Al regne de Castella hi van treballar els escultors Gil de Siloé i Alejo de Vahía.

Pel que fa al regne d'Aragó, Aloi de Montbrai va realitzar el Retaule dels Sastres de la Catedral de Tarragona i Pere Moragues va esculpir el sepulcre de Fernández de Luna, peça que es troba a la Catedral de Sant Salvador de Saragossa. També cal destacar el relleu de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya executat per Pere Joan.

El flamenc Claus Sluter va deixar una de les seves millors obres a la cartoixa de Champmol, situada prop de Dijon (França), on a més a més de la portalada va realitzar el pedestal del pou hexagonal del claustre, conegut com el Pou de Moisès. A Itàlia, a Pisa i Siena, els escultors Nicola Pisano i el seu fill Giovanni Pisano van deixar obres d'una gran qualitat on anuncien el pas cap a una nou tipus d'escultura.

Edat moderna

Article principal: Edat moderna

Hi ha disparitat de criteris per fixar l'inici de l'edat moderna; alguns autors la relacionen amb la caiguda de Constantinoble (1453), i d'altres, la situen en l'any del descobriment d'Amèrica (1492); hi ha més coincidència amb la data de finalització que vindria senyalada per l'esclat de la Revolució Francesa (1789). Els historiadors d'art consideren que l'escultura renaixentista s'inicià amb el concurs convocat l'any 1401 per a realitzar les portes del baptisteri de la ciutat de Florència, una prova en la que es van presentar els escultors Filippo Brunelleschi i Lorenzo Ghiberti.

Renaixement

Pietat del Vaticà, obra del renaixement de Miquel Àngel Buonarroti.

Detall d'un retaule per Michael Pacher

Article principal: Escultura del Renaixement

La nova forma artística del Renaixement plantava arrels en l'escultura de l'antiguitat clàssica, cercant una total exaltació de la bellesa. La matemàtica es va convertir en el seu principal ajut, aplicant a totes les arts determinats principis i lleis com, per exemple, la perspectiva. Van sorgir com grans mecenes, com els Mèdici de Florència i els papes de Roma, però també diversos cardenals, prínceps i també gremis. En aquesta època es va produir l'escultura pràcticament quedà alliberada del marc arquitectònic, i els personatges mostraven expressions plenes de dramatisme. Així, transmetien la sensació d'una gran terribilità en els sentiments exposats, com s'observa en escultures de Miquel Àngel com, per exemple, en el rostre del seu David. Durant les diferents etapes del quattrocento i del cinquecento a Itàlia es van realitzar les millors obres del renaixement gràcies a l'activitat de grans escultors com Donatello, Jacopo della Quercia, Luca della Robbia, Andrea del Verrocchio i Miquel Àngel, el gran artista representatiu.

A la resta d'Europa va anar incorporant el nou estil una mica més tard i per influència directa d'Itàlia i els seus escultors. Molts d'ells van viatjar a altres països: Andrea Sansovino ho va fer a Portugal i Pietro Torrigiano a Anglaterra; aquest artista va anar més tard a Espanya, on també hi van treballar Domenico Fancelli i Jacopo Torni junt amb els escultors d'origen francès, Felipe Bigarny i Juan de Juni. Cal destacar els treballs de Bartolomé Ordóñez a Barcelona, al rerecor de la catedral de la ciutat, i d'Alonso Berruguete a Castella. L'escultura alemanya no va ser gaire important durant el renaixement; entre els seus escultors cal destacar Michel Erhart i Michael Pacher. Als Països Baixos, Conrad Meit fou un especialista de retrats i Jacques du Broeuq va realitzar nombroses obres i fou el mestre de Giambologna que també era flamenc però que desenvolupà la seva obra a Itàlia. A França es van realitzar escultures amb gran influència italiana; així, a Pierre Puget se l'anomenava el «Bernini francès». Un dels temes més habituals foren els monuments sepulcrals, on la figura del jacent era tractada amb un gran realisme. És representa el difunt com un cadàver o, fins i tot, com un esquelet; al moment de la fugida de l'ànima del cos, com és el cas del de Joana de Borbó al Louvre. D'aquest tipus en són dues obres realitzades amb policromia en blanca, negra i grisa per Ligier Richier: el Memorial de René Chalon –que hi ha a Bar-le-Duc, on l'esquelet, parcialment descarnat, eleva amb la ma el seu cor cap al cel–, i el demacrat cos jacent de Philippe de Gueldre de l'església des Cordeliers de Nancy. Aquesta al·legoria de la resurrecció dels morts arriba mitjançant el camí de la terribilità italiana i del desvetllament de l'interior del cos, encara que als ulls de la ciència no presenta una anatomia perfecta.

Manierisme

Èxtasi de Santa Teresa per Bernini (1652)

Articles principals: Manierisme i escultura barroca

Giambologna és el que presenta en la seva escultura, per exemple El rapte de les sabines, l'estil del manierisme. A la fi del cinquecento, els escultors van tractar les figures allargant les seves proporcions i mostrant uns posats artificials i oposats, és a dir, dona i home, vellesa i joventut, bellesa i lletgesa i amb la sinuositat d'unes formes anomenada serpentinata, una espècie de moviment de rotació a les figures i als grups escultòrics.

Rostre del Crist jacent per Gregorio Fernández

El concili de Trento entre els anys 1545 i 1563 va marcar una nova línia a les imatges religioses. Gian Lorenzo Bernini va ser l'escultor que més va influir a l'escultura barroca, amb obres com David, Apol·lo i Dafne i la seva escultura més coneguda l'Èxtasi de Santa Teresa on cerca efectes emotius i dramàtics.A França destaquen els escultors Simon Guillain i Jacques Sarrazin amb retrats de la noblesa. François Girardon realitza la tomba del cardenal Richelieu amb un gran efecte teatral. Pierre Puget va desenvolupar tota la seva escultura a la cort de París per al jardí del Palau de Versalles.La proporció d'escultura religiosa a Espanya durant aquest període és sorprenent, a més a més de les escultures per a interiors d'església, façanes i devocions particulars, es van afegir les de treure en processó per Setmana Santa, van sorgir dues escoles a la Península, la castellana i l'andalusa amb imatges representant escenes de la Passió realitzades en fusta policromada amb ulls i llàgrimes de vidre i ressaltant el sofriment i l'emoció dels temes tractats. Entre els escultors es poden destacar a Gregorio Fernández, Juan Martínez Montañés, Francisco Salzillo, Pedro de Mena y Alonso Cano.

Neoclassicisme

Article principal: Neoclassicisme

Ganímedes i l'àguila per Bertel Thorvaldsen 1817

A mitjan segle XVIII, els consells donats per Winckelmann «d'alimentar el bon gust en les fonts directes i prendre exemple en les obres dels grecs», va fer que molts escultors es dediquessin a copiar en lloc d'imitar. Jean-Antoine Houdon, encara que amb un origen barroc, va ser un dels més reconeguts escultors francesos del neoclassicisme. La seva escultura va ser de caràcter serè i d'un verisme sense detalls anecdòtics, amb un procés per aconseguir la puresa i la bellesa ideal de l'Antiguitat. Gran part de la seva obra van ser retrats dels personatges més cèlebres del moment, com Napoleó, Jean de la Fontaine, Voltaire, George Washington... així i tot, la seva influència va ser molt més petita que la de l'altre gran escultor en aquest gènere, l'italià Antonio Canova, la fama del qual es va estendre per tota Europa. La seva gran versatilitat des dels seus inicis, amb el barroc, rococó i neoclassicisme, el van convertir en el gran innovador de la seva època. En general es va tractar d'evitar les contorsions extremes del barroc i el tema es va centrar en la mitologia grecoromana, el nu i els retrats. Els materials emprats van ser preferentment el bronze i el marbre. Bertel Thorvaldsen es va distingir de Canova en què la seva obra era més propera a les exigències més ortodoxes del neoclassicisme, més freda i més estàtica.Cal assenyalar entre els artistes del neoclassicisme al català Damià Campeny, qui a la seva estada a Itàlia va conèixer l'obra de Canova i del que va ser un gran seguidor, igual que un altre escultor notable, l'andalús José Álvarez Cubero.

Edat contemporània

Article principal: Edat contemporània

Detall de La marxa dels voluntaris de 1792 a l'Arc de Triomf de París per François Rude

Els mitjans de comunicació des del segle XIX van tenir un paper cada vegada més important en donar una ràpida visió pel que fa a l'art que s'estava realitzant a qualsevol part del món. Per un altre costat, els estils es van desenvolupar cada vegada amb més gran rapidesa, arribant molts a juxtaposar-se'n, convivint-ne algunes vegades o enfrontant-se d'altres. La paraula avantguarda per referir-se a un terme d'art, es va començar a emprar a la fi del segle XIX, assenyalant els artistes que estaven englobats dintre d'una activitat de revolució artística i amb ànims de realitzar una transformació de l'art. La seva característica principal va ser la llibertat d'expressió i es va aplicar en primer lloc a les tendències del cubisme i el futurisme. L'escultura podia deixar d'imitar la realitat, valorant el buit, els jocs de llum, el volum en negatiu o afegint moviment per acció mecànica o per agents atmosfèrics. Es va explorar amb nous materials, entre d'altres, l'acer, el ferro, el formigó i els plàstics.

Romanticisme i impressionisme

Durant el període del romanticisme es va produir un aïllament de l'escultura, doncs en aquesta època s'aspirava a la realització de representar l'entorn complet de l'home en la imatge de «l'obra d'art total» que havia imaginat el pintor alemany Philipp Otto Runge. Realitzades al segle XIX, es troben moltes obres escultòriques a places i edificis públics, totes elles conserven l'estil del barroc o clàssic.

Les tres ombres (c.1886) per Auguste Rodin

L'Air (1939) per Aristide Maillol

A pesar que Théophile Gautier va declarar: «De totes les arts, la que menys es presta a l'expressió romàntica és, sense dubtar, l'escultura...», va ser precisament a França on van sorgir alguns escultors que van realitzar obres que es podrien incloure al romanticisme, com La marxa dels voluntaris de 1792 (coneguda popularment com La Marsellesa), que consta d'un alt relleu instal·lat a l'Arc de Triomf de París i realitzat per François Rude. Juntament amb aquest escultor també va destacar Antoine Louis Barye, famós per les seves obres d'animals.

Realment qui va produir una nova escultura durant l'impressionisme va ser Auguste Rodin qui, com els pintors d'aquest període, menyspreava l'aparença externa de l'acabat i de vegades feia l'efecte de deixar les escultures inacabades. Aquesta aparent interrupció en un punt de les seves obres, era una innovació a l'escultura, en presentar un fragment de la figura humana com una escultura completa; Rodin va refermar el dret que havia reclamat Rembrandt van Rijn: «declarar acabada una obra quan havia assolit el seu objetiu artístic». Amb l'impressionisme van sorgir les escultures de Degas, les seves ballarines i curses de cavalls van ser realitzades mostrant l'instant d'un moviment. També Auguste Renoir a la seva vellesa es va dedicar a l'escultura, posant en versió de relleu les seves pròpies pintures.

Inicis del segle XX

El modernisme va sorgir entre finals del segle XIX i principis del segle XX desenvolupant-se a diversos països amb diferents noms Art nouveau a França, Modern Style a Anglaterra, Liberty a Itàlia, Sezession a Àustria i Jugendstil a Alemanya. A Catalunya va tenir un gran apogeu, el que també es va arribar a definir com a modernisme català, encara que va ser a l'arquitectura on en va sobresortir més, a l'ésser un moviment que va englobar totes les arts, l'escultura va ser també molt executada tant a nivell de monuments públics i funeràris com aplicada a l'arquitectura, van destacar com escultors Agapit y Venanci Vallmitjana, Marià Benlliure, Miquel Blay, Josep Llimona, Eusebi Arnau i Josep Clarà, entre d'altres.

Cap de dona per Amedeo Modigliani

Habacuc (1934) per Max Ernst

L'italià Medardo Rosso va aconseguir extraordinaris efectes originals amb les seves figures en guix recobertes de cera. Aristide Maillol, inclòs als escultors del simbolisme, va realitzar unes obres de nu femení inscrites dintre d'uns volums geomètrics amb una gran vitalitat que s'ha dit mediterrània. En aquesta mateixa línia mediterrània entra també Manolo Hugué encara que amb uns inicis més o menys cubistes.

Matisse va realitzar unes escultures amb unes deformacions molt expressives. Picasso igual que a la pintura va explorar en l'escultura el cubisme, va descompondre el volum en plans geomètrics i en algunes obres va emprar d'altres elements com ara cordes, filferro o fusta sense tallar. Alexandre Rodchenko, Jacques Lipchitz i Constantin Brancusi van realitzar innovacions cercant el buit i aconseguint la simplificació per arribar a formes perfectes a través dels materials emprats. Brancusi junt amb obres d'una depurada abstracció té d'altres realitzades en fusta d'un caràcter molt diferent com la seva Columna de l'Infinit de 1918. A l'obra escultòrica de Amedeo Modigliani s'hi troben evidències de la influència de l'art primitiu d'Àfrica, el seu interès per les màscares tribals d'aquets país, sembla evident a les seves obres amb aparença plana i els característics ulls en forma d'ametlla i colls allargats.

Formes Úniques de Continuïtat en l'Espai (1913) per Boccioni

Font per Marcel Duchamp

Umberto Boccioni, va saber traslladar a l'escultura els temes del futurisme, com el dinamisme i la introducció de tota classe de materials, però sotmès al figuratiu, l'escultura Formes úniques de continuïtat en l'espai (1913) va ser una de les obres clau d'aquest moviment, suggereix a través d'una síntesi dinàmica el moviment d'una figura avançant a passes llargues.

Un dels primers escultors del dadaisme junt amb el seu fundador Hans Arp va ser Marcel Duchamp que el 1913 va realitzar escultures amb objectes ja existents i vulgars que es va anomenar l'art trobat o ready-made. La primera obra va ser una roda de bicicleta damunt un tamboret. Va aconseguir que en treure l'objecte del seu ús quotidià perdés el seu valor funcional i adquirís un valor artístic.

L'art a partir de la Gran Guerra

Amb el nom de constructivisme s'agrupa el moviment que es va produir a Rússia després de la Revolució d'Octubre de 1917, a pesar que la seva durada cronològica va ser limitada, va influir considerablement sobre l'art contemporani. Van formar part d'aquest grup d'escultors els germans Naum Gabo, Antoine Pevsner i el fundador Vladimir Tatlin. Aquest últim va dissenyar la Torre de Tatlin, que mai no es va construir. El moviment De Stijl, conegut com a neoplasticisme, va sorgir l'any 1917 cercant la renovació estètica i la configuració d'un nou ordre harmònic de valor universal, amb una estructuració a força d'una harmonia de línies i masses rectangulars de diverses proporcions, sempre verticals, horitzontals o formant angles rectes. L'escultor més reconegut en aquesta línia va ser Georges Vantongerloo, un dels fundadors del moviment. Durant el surrealisme, alguns dels pintors implicats en aquest moviment, van realitzar escultures però relacionades amb les seves idees pictòriques, així va succeir amb Max Ernst amb Espàrrecs lunars de 1935 o Joan Miró, qui va emprar corda i trossos de metall combinats als seus relleus com a les seves pintures d'aquests mateixos anys trenta.

Entre els dos conflictes bèl·lics mundials del segle XX, es va produir a Itàlia un moviment escultòric amb un sentit de la tradició de la figuració italiana. Arturo Martini va ser el més destacat i qui va influir en altres dos excel·lents escultors, Marino Marini i Giacomo Manzú. En aquest període d'entreguerres també va destacar el barceloní Julio González i Pau Gargallo, tots dos a les seves primeres obres van tenir un caràcter modernista. A partir de 1927 van realitzar els seus treballs en ferro, i Juli González amb la innovació de soldadura autògena, passant amb això a un estil experimental i abstracte.

Va ser en aquests anys quan Henry Moore estava en plena creació artística. Havia participat en el desenvolupament de l'art d'avantguarda i encara que va realitzar exposicions surrealistes i va formar part d'Abstraction-Création a l'exposició d'art abstracte de 1938 en Amsterdam, la seva estatuària no correspon a cap moviment determinat, encara que presenta en alguna ocasió algun tret de tots ells.Les seves escultures són imatges figuratives, fins i tot les que presenten l'estudi del volum en l'espai.

• Obra de Jorge Oteiza a Biarritz
  Obra de Jorge Oteiza a Biarritz
• 
  Escultura de Dennis Oppenheim a Vancouver

Com Moore, el suís Alberto Giacometti va estar relacionat amb el surrealisme, però a partir de 1947, es va decantar pel corrent figuratiu amb unes estructures on dominen les figures extremament allargades. Altres escultors van participar plenament amb l'estil abstracte com Barbara Hepworth, Eduardo Paolozzi, Anthony Caro, Alexander Calder, Alberto Sánchez Pérez, Pablo Serrano Aguilar, Jorge Oteiza i Eduardo Chillida. Des de la dècada dels setanta del segle XX, apareixen nous moviments artístics, com l'art Minimalista, l'art conceptual, el denominat land art, l'art povera, l'hiperrealisme, el performance, la postmodernitat etc. Amb artistes com David Smith, Roy Lichtenstein, Donald Judd, Carl Andre, Dan Flavin, Sol LeWitt, Robert Morris, Richard Serra, Dennis Oppenheim, Marinus Boezem, Christo i Jeanne-Claude, Antonio López García i George Segal.

Àfrica =

Màscara en bronze del segle XII del ioruba

L'escultura africana ha estat essencialment de caràcter religiós, del tipus animisme i per tant la seva veneració ha estat a la creença d'esperits de la natura i veneració als seus morts, la mort dels quals no suposa la seva fi sinó que viu al regne dels esperits. Aquesta creença a la presència dels esperits fa que es realitzin rituals, on les obres d'art fan de mèdium. Aquestes obres en general són màscares, escultures exemptes antropomòrfiques o d'altres objectes de culte. Els objectes de fusta es realitzaven a partir d'un tronc o branca d'arbre amb la tècnica de la talla directa, és a dir, d'una peça cilíndrica que amb eines primitives anaven rebaixant i tallant. També han utilitzat l'argila a Nigèria la cultura nok, prop de 500 aC, la pedra o l'ivori. Per quasi tot el continent es fan màscares, els «baga» que ocupen la part de Guinea usen una màscara amb cap de cocodril i llargues banyes ratllades. Hi ha màscares recobertes d'una crosta formada per sang seca, terra i suc de llavors triturades; màscares amb un gran nas que s'allarga fins formar un bec; n'hi ha amb adorns de petxinetes i vidres. A Ife i Benin, els ioruba van treballar la terracota i el bronze per als seus reis des del segle XIII, en plaques amb relleus o en caps de mida natural. A Costa d'Ivori els baulé a més a més d'escultures exemptes i màscares, tallaven les llindes de les portes de les seves cases amb motius geomètrics.

Amèrica

Una de les escultures de Chac-Mool que s'han trobat a Chichén Itzá

L'escultura exempta i els relleus van constituir una important manifestació artística dels pobles precolombins. Van sobresortir entre d'altres civilitzacions la dels olmeques, maies i tolteques a Mèxic i els inques a Perú. Existeixen dins de la seva diversitat uns trets comuns a l'escultura d'aquests pobles, la seva associació a l'arquitectura en què les escultures i els relleus adornen parets i pilastres, i en el seu caràcter religiós amb escenes de déus, dimonis, ritus sagrats o guerrers. A l'escultura olmeca ressalta l'intent de reproduir el rostre humà amb gran realisme als enormes caps de La Venta s'aprecien trets particulars com ara el nas ampli, els ulls oblics i la boca amb grans llavis. Aquests caps estan tots realitzats en blocs monolítics i assoleixen a més de tres metres d'alçada. A Tula es troben els gegantins guerrers d'uns 5 metres d'alçada sobre una base rectangular i amb vestidures de guerra i cascs sobre els caps. Els maies van realitzar figures en jade i majoritàriament l'escultura adossada als temples de Palenque, Tikal i Chichén Itzá, d'on procedeix una de les més famoses escultures el Chac Mool. Aquest tipus d'escultura s'ha trobat a diversos temples d'influència tolteca.La primera civilització del Perú, segons les dades arqueològiques revisades per radiocarboni, es remunta cap a 1250 aC i és l'anomenada Chavin de Huántar, on s'ha trobat el que va haver de ser el més gran temple d'aquesta civilització. L'exterior de l'edifici està adornat amb escultures la majoria en baix relleu, havent-se trobat també esteles amb gravats de serps i cocodrils. Altres cultures van néixer al període entre els anys 900 i 1430, el poble inca al sud de Perú, cap al 1200, va anar adquirint gran poder fins l'arribada dels espanyols el 1532. Hi ha poca escultura monumental, però van ser grans treballadors amb domini de la metal·lúrgia principalment en or, on incrustaven pedres precioses.

Àsia

Índia

Estatueta de l'imperi Maurya al Metropolitan Museum of Art de Nova York

La història de la escultura índia es va iniciar cap al 2500 aC en una zona al llarg de 1500 quilòmetres sobre les conques dels rius Ravi i Sutlej, on estava establerta la cultura de la vall de l'Indus. Les seves principals poblacions van ser Harappa i Mohenjo-Daro, on en excavacions arqueològiques del segle XIX, es van trobar gran varietat d'escultures en terracota representant figures humanes amb símbols relacionats amb la fertilitat, així com una petita Ballarina en bronze i un Bust d'un rei-sacerdot en esteatita.Cap al 1500 aC la cultura de l'Indus es va extingir i durant un llarg temps es va entrar en un període sense manifestacions artístiques conegudes, fins el segle III aC, quan es va formar l'imperi Maurya es van col·locar unes grans columnes, algunes encara in situ, de manera escultòrica remataven en un capitell que sostenia una escultura de tema animal, la més famosa és el Capitell dels lleons a Sarnath. D'aquesta mateixa època hi ha escultures amb representacions de divinitats masculines i femenines, entre les que destaca la Yaksi del museu de Patna, que presenta una gran exuberància dels pits, amples malucs i estreta cintura, uns trets que es repeteixen a la demostració de l'ideal de la bellesa femenina a la cultura índia. Durant el imperi Kushan hi va haver un gran desenvolupament cultural i es van sumar les tradicions del budisme i l'hinduisme a la regió de Gandhara, l'art de la qual es denomina «grecobúdic» per la influència de la Grècia clàssica a les imatges de Buda realitzades en aquest període. L'imperi Gupta va esdevenir un «art clàssic» on es va aconseguir línies pures i formes d'harmoniós equilibri, es van representar les divinitats Brahma, Vishnú i Shiva. A l'escultura del sud de l'Índia, es troba a Mahabalipuram, uns temples excavats en la roca decorats amb relleus magnífics, entre ells el Descens del Ganges de l'època de la dinastia dels Pal·lava. Des del segle VIII l'erotisme és tema principal de les escenes de molts temples, on es representa il·lustracions del Kama Sutra. Malgrat la conquesta musulmana, a la part sud del país va continuar la tradició de la seva escultura que es va anar transformant a poc a poc en una fase clara de barroquisme vigent fins el segle XVIII.

Xina

Un guerrer en terracota de la dinastia Qin

Durant la dinastia Tang (618-907) els xinesos van fabricar gran quantitat de terracotes realitzades a pressió per mitjà de motlles. I també a la Xina es van trobar els set mil guerrers en mida natural de la dinastia Qin, que encara que les cares són totes diferentes, i per tant modelades a mà, per als cossos sembla que es va utilitzar un motlle; daten aproximadament de l'any 200 aC.Quan el budisme es va introduir a la Xina, hi va haver la necessitat de fer unes representacions escultòriques. La més antiga que es coneix és una de bronze daurat datada l'any 338 i es creu que va ser una rèplica d'una de Gandhara. Es van anar construint santuaris amb estàtues colossals de Buda a les grutes de Yungang a la ciutat de Datong. A l'última etapa de la dinastia Tang les obres de figuretes de ceràmica amb variats temes, fan tenir una nova visió a l'escultura distinta i distant de la budista. A partir d'aquí l'escultura entra en una clara decadència, encara a la dinastia Ming, a les seves obres arquitectòniques s'instal·len imatges de grans dimensions com a «guardians» de les portes dels grans palaus o complexos funeraris, encara que continua sent en les petites escultures de jade o ceràmica on poden trobar-se les millors representacions. Al segle XX i per transformacions ideològiques dels seus dirigents, l'escultura monumental es va tornar a realitzar amb marcat estil realista per exaltar les gestes de la Revolució.

Japó

Màscara de Noh, representant un adolescent

Del període Jōmon, prop del segle VII aC, junt amb la ceràmica s'han trobat petites estàtues religioses o funeràries amb decoració geomètrica i posteriorment cap a finals del segle III en unes tombes del període Yayoi uns ídols de terracota de forma animal anomenats haniwa. Va ser al període Asuka i amb l'arribada del budisme que l'escultura va aconseguir una gran importància, quan l'escultor Kuratsukuri Tori, d'ascendència xinesa, va entrar al servei de l'emperador. Altres escultors van aportar influències coreanes i tots van treballar amb el bronze, fusta i terracota en imatges de Buda, que al Japó adquireix noms propis com el de Maitreya. Al període Nara va canviar poc l'escultura, la fusta es va tractar amb laca i guix policromat. Al segle XI, durant el període Kamakura, l'escultor Jōcho va aconseguir un gran renom i va tenir nombrosos deixebles, que van formar tallers, on realitzaven divinitats amb aspecte terrible per tal d'espantar les forces malèfiques. L'escultura va tenir una aplicació cada vegada més petita a causa de l'apogeu que va adquirir per aquells temps la pintura. Al període Azuchi-Momoyama, es van realitzar algunes escultures de monjos zen i màscares per a actors del teatre Noh.

Oceania

L'art dels australians està restringit a les seves tradicions i als materials que disposen propers, com ara la fusta, escorça d'arbre i punta de sílex, els escuts els decorant amb línies geométriques, realitzen les «churingas» constituïdes per pedres planes de caràcter totèmic on graven motius amb relació als seus avantpassats.

Moai a Rano Raraku

La creació d'obres per part dels melanèsics té una gran varietat d'estils i formes. Nova Guinea destaca pels dissenys dels seus objectes, hi ha alguns de caràcter sagrat que només poden ser vistos pels «iniciats», existeixen unes cases per a ús exclusiu dels homes on tots els troncs que formen els pilars que sostenen el sostre hi són tallats representant éssers totèmics, a aquestes cases es guarden les talles que representen els seus avantpassats, màscares, seients completament gravats amb decoracions de figures humanes o animalísticas.

A les Noves Hèbrides l'escultura està relacionada amb les cerimònies religioses, les estàtues representen figures dels seus morts i les màscares són utilitzades per a cerimònies funeràries. A Nova Irlanda l'enorme abundància d'objectes, també de fusta tallada on s'insereixen closques, escorces d'altres arbres i pedres, estan relacionades amb actes rituals. A les illes Salomó, encara que realitzen màscares, ho més destacat són les figures humanes o d'animals. A les illes Marqueses, es va arribar a un gran virtuisme a la construcció de canoes on la proa i la popa estaven completament adornades amb talles, en aquestes illes antigament es tallaven imatges amb pedra volcànica i a les illes Cook les imatges venerades mostraven uns rostres amb grans ulls i boca i la resta del cos amb una proporció molt petita.

Els maoris de Nova Zelanda, van construir cases amb un gran frontó completament decorat amb figures antropomorfes d'expressió amenaçadora, així com penjants de nefrita tallada (hei tiki). A l'illa de Pasqua es troben les moai, enormes figures antropomorfes de 4 a 5 metres, realitzades en tova volcànica procedent del volcà Rano Raraku, on es troben algunes figures en diferents etapes de construcció, per la qual cosa es creu que es treballaven in situ, des d'allà i se suposa que arrossegades per cordes es van distribuir als diversos punts de l'illa.

Bibliografia

• Alcolea i Gil, Santiago. Historia Universal del Arte:España y Portugal Volum VI (en castellà). Barcelona, Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-8906-0. 
• Barral, Xavier; Duby, Georges; Guillot de Suduiraut, Sophie. Sculpture. The Great Art of the Middle Ages fron th Fifth Centurey to the Fiteenth Century (en anglès). Còlonia: Taschen, 1996. ISBN 3-8228-8556-8. 
• Barral i Altet, Xavier. Historia Universal del Arte. Volum II (en castellà). Barcelona: Planeta, 1987. ISBN 84-320-8902-8. 
• Bornay, Erika. Historia Universal del Arte:El siglo XIX Volum VIII (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6688-5. 
• Bozal, Valeriano. Historia del Arte. La escultura, Tomo II (en castellà). Barcelona: Carroggio, 1983. ISBN 84-7254-313-7. 
• Ceysson, Bernard. La Escultura:Siglos XV-XVI El renacimiento (en castellà). Barcelona, Carroggio, 1996. ISBN 84-7254-245-9. 
• DDAA. La Gran enciclopèdia en català: volum VII. Barcelona: Edicions 62, 2004. ISBN 84-297-5435-0. 
• DDAA. Historia Universal del Arte:Volum VIII (en castellà). Madrid: Sarpe, 1984. ISBN 84-7291-596-4. 
• Frere, John. Archeologia:Account of Flint Weapons Discovered at Hoxne in Suffolk, Volum XIII (en anglès). Londres, 1800. 
• Geese, Uwe. El Barroco. Arquitectura. Escultura. Pintura (en castellà). Colonia: Tandem Verlag, 2007. ISBN 978-3-8331-4659-6. 
• Gombrich, Ernst. Història de l'art. Barcelona: Columna, 2002. ISBN 84-8300-768-1. 
• Heard Hamilton, George. Pintura y Escultura en Europa 1880-1940 (en castellà). Madrid: Cátedra, 1989. ISBN 84-376-0230-0. 
• Huera, Carmen. Historia Universal del Arte:Arte primitivo Volum X (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6690-7. 
• Maltese, Conrado. Las tecnicas artísticas (en castellà). Madrid: Cátedra, 2001. ISBN 84-376-0228-9. 
• Midgley, Barry. Escultura, modelado y cerámica (en castellà). Madrid: Hermann Blume, 1982. ISBN 84-7214-259-0. 
• Monreal y Tejada, Luis. Historia Universal del Arte:Extremo oriente Volum X (en castellà). Barcelona, Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6690-7. 
• Semenov, Serguei A. Tecnología prehistórica. Estudio de las herramientas y objetos antiguos a través de las huellas de uso (en castellà). Madrid: Akal Editor, 1981. ISBN 84-7339-575-1. 
• Suárez, Alícia; Vidal, Mercè. Historia Universal del Arte:El siglo XX Volum IX (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1989. ISBN 84-320-8909-5. 
• Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Las primeras civilizaciones Volum I (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6681-8. 
• Sureda, Joan; Barral i Altet, Xavier. Historia Universal del Arte:Edad Media Volum III (en castellà). Barcelona: Planeta, 1989. ISBN 84-320-8903-6. 
• Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Románico/Gótico Volum IV (en castellà). Barcelona: Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6684-2.