John R.R. Tolkien

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Tolkien)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula de personaJohn R.R. Tolkien
Tolkien 1916.jpg
J. R. R. Tolkien l'any 1916, amb uniforme militar.
Naixement 3 de gener de 1892
Bloemfontein (Estat Lliure d'Orange)
Mort 2 de setembre de 1973(1973-09-02) (als 81 anys)
Bournemouth (Regne Unit)
Alma mater Universitat d'Oxford, Exeter College, King Edward's School i St. Philip's School
Ocupació Novel·lista i filòleg
Cònjuge Edith Tolkien
Premis
Obra
Obres notables El hòbbit
El Senyor dels Anells
El Silmaríl·lion

Lloc web tolkienestate.com
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

John Ronald Reuel Tolkien CBE (/ˈtɒlkiːn/;[a]Bloemfontein, 3 de gener de 1892 - Bournemouth, 2 de setembre de 1973), més conegut pel seu pseudònim J. R. R. Tolkien, va ser un escriptor, poeta, filòleg i professor universitari anglès, principalment conegut per ser l'autor de les obres d'alta fantasia El hòbbit, El Senyor dels Anells i El Silmaríl·lion.[1]

Va ser professort titular d'anglo-saxó i catedràtic del Pembroke College entre 1925 i 1945, i posteriorment professor d'anglès i catedràtic del Merton College, entre 1945 i 1959.[2] Durant un temps fou molt amic de C. S. Lewis, essent tots dos membres d'un grup informal de discussió literària conegut com els Inklings. Tolkien va ser nomenat Comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic per la reina Elisabet II el 28 de març de 1972.

Després de la mort de Tolkien, el seu fill Christopher va publicar un seguit d'obres basades en les notes extenses i diversos manuscrits sense publicar del seu pare, entre les quals destaca El Silmaríl·lion. Aquestes, juntament amb El hòbbit i El Senyor dels Anells, conformen un cos connectat de contes, poemes, històries, llengües inventades i assaigs literaris sobre un món fictici anomenat Arda, dins del qual es troba la Terra Mitjana.[b] Entre el 1951 i el 1955 Tolkien va aplicar el concepte legendarium (llegendari, en català) per referir-se a bona part d'aquests escrits.[3]

Tot i que molts autors havien publicat obres de fantasia abans que Tolkien,[4] el gran èxit del hòbbit i del Senyor dels Anells van comportar un resorgiment popular d'aquest gènere. Aquest fet ha conduït a la identificació popular de Tolkien com el "pare" de la literatura de fantasia moderna[5][6] o, més específicament, de l'alta fantasia.[7] El 2008 The Times va situar l'escriptor anglès com el sisè en un llistat dels "50 escriptors britànics més importants des del 1945".[8] Forbes el va situar en 5a posició del llistat d'ingressos de les "celebritats mortes" el 2009.[9]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Orígens familiars[modifica | modifica el codi]

Els antecessors per via paterna de Tolkien havien estat artesans de classe mitjana que produïen rellotges i pianos, tant a Londres com a Birmingham. La família Tolkien havia emigrat des d'Alemanya durant el segle XVIII, però s'havien tornat "ràpid i intensament anglesos".[10] Segons la tradició familiar, els Tolkien havien arribat a Anglaterra el 1756, essent refugiats de la invasió de l'electorat de Saxònia per part de Frederic el Gran, en el marc de la Guerra dels Set Anys.[11] Actualment hi ha diverses famílies amb el cognom Tolkien, o amb una transcripció similar, que viuen al nord-oest d'Alemanya, principalment a Baixa Saxònia i Hamburg.[12][13]

Tolkien creia que el seu cognom derivava de la paraula alemanya tollkühn, que vol dir "temerari",[14] utilitzant aquest fet per caricaturitzar-se a si mateix a The Notion Club Papers, on apareix un personatge anomenat Rashbold. No obstant, l'origen del nom no ha estat demostrat.[15] Un escriptor alemany va suggerir que el nom, més aviat, deriva del poble de Tolkynen, prop de Rastenburg, A Prússia Oriental (Actualment a Polònia, responent al nom de Tołkiny). Tot i que el poble es troba molt allunyat de la Baixa Saxònia, el seu nom deriva de l'actualment extinta llengua prussiana.[16][17]

Infantesa[modifica | modifica el codi]

Postal de Nadal de 1892 amb una fotografia colorejada de la família Tolkien a Bloemfontein, enviada a familiars de Birmingham (Anglaterra).

John Ronald Reuel Tolkien va néixer el 3 de gener de 1892 a Bloemfontein, aleshores a l'Estat Lliure d'Orange (actualment a la província Estat Lliure de Sud-àfrica), essent fill d'Arthur Reuel Tolkien (1857–1896), un director de banc anglès, i la seva esposa Mabel, nascuda Suffield (1870–1904). La parella va abandonar Anglaterra quan Arthur va ser ascendit a cap de l'oficina de Bloemfontein del banc britànic on treballava. Tolkien va tenir un germà petit, Hilary Arthur Reuel, que va néixer el 17 de febrer de 1894.[18]

De petit va patir la mossegada d'una gran aranya mico al jardí, esdeveniment que alguns creuen que, posteriorment, seria representat en les seves històries, tot i que el mateix Tolkien va admetre no tenir cap record de l'incident, i que no tenia cap odi especial per les aranyes en la seva vida adulta. En un altre incident, un jove servent de la família, que considerava que Tolkien era un nadó molt bonic, es va endur l'infant al seu kraal per mostrar-lo a la família; el matí següent el va retornar als seus pares.[19]

Quan tenia tres anys Tolkien va marxar amb la seva mare i el seu germà a Anglaterra, en el què pretenia ser una visita de llarga durada. El seu pare, no obstant, va morir a Sud-àfrica de febre reumàtica abans que pogués tornar amb ells.[20] Això va deixar la família sense ingressos, motiu pel qual la seva mare se'ls va endur a casa dels seus pares, a Kings Heath,[21] Birmingham. Poc després, el 1896, la família es va traslladar a Sarehole (actualment Hall Green), aleshores un poblet de Worcestershire, i que més tard seria integrat a Birmingham.[22] Allí el petit Tolkien gaudia explorant Sarehole Mill i Moseley Bog, a més dels turons de Clent, Lickey i Malvern, els quals inspirarien posteriorment escenes dels seus llibres, així com els pobles i vil·les dels voltants, com Bromsgrove, Alcester o Alvechurch, o indrets concrets com la granja de la seva tieta Jane, a Bag End, el nom del qual va utilitzar en les seves ficcions.[23]

Birmingham Oratory, indret on Tolkien fou feligrès i noi de l'altar (1902–1911)

Mabel Tolkien va ensenyar als seus dos fills a casa. Ronald, com era conegut per la família, era un bon alumne.[24] La mare va ensenyar força botànica, creant en el seu fill l'interès per la visió de les plantes. Al petit Tolkien li agradava dibuixar paissatges i arbres, però les seves lliçons preferides eren aquelles que tenien relació amb les llengües, ensenyant-li la seva mare les basses del llatí de molt jove.[25]

Tolkien podia llegir a l'edat de quatre anys, i va començar a escriure de manera fluïda poc després. La seva mare el deixava llegir molts llibres. No li agradaven ni L'illa del tresor ni El flautista d'Hamelín, i pensava que Alícia en terra de meravelles de Lewis Carroll era "divertida però inquietant". Li agradaven les històries sobre "pellroges" (amerindis), així com les obres de fantasia de George MacDonald.[26] A més, els "Contes de fades" d'Andrew Lang van ser particularment importants per ell, i la seva influència es fa aparent en algunes de les seves obres posteriors.[27]

La King Edward's School de Birmingham, on Tolkien va estudiar (1900–1902, 1903–1911)[28]

Mabel Tolkien va ser batejada a l'església catòlica romana el 1900, tot i les protestes vehements de la seva família baptista,[29] la qual va deixar d'ajudar-la econòmicament a partir d'aleshores. El 1904, quan J.R.R. Tolkien en tenia 12, la seva mare va morir de cetoacidosi diabètica al Fern Cottage de Rednal, on estava de lloguer. Aleshores Mabel tenia 34 anys, l'edat mitjana més avançada que una persona podia assolir si tenia diabetis mellitus tipus 1 i no rebia cap tractament; la insulina no seria descoberta fins dues dècades més tard. Nou anys després de la seva mort, Tolkien va escriure que "la meva pròpia i estimada mare va ser una màrtir, de fet, i no és a tothom que Déu disposa un camí tant fàcil als seus regals com va fer amb Hilary i amb mi mateix, com és donar-nos una mare que es va suïcidar amb treball i problemes per assegurar-se que manteniem la fe."[29]

Abans de morir, Mabel Tolkien havia assignat la potestat dels seus fills a un amic molt proper, Fr. Francis Xavier Morgan del Birmingham Oratory, qui fou assignat per educar-los com a bons catòlics. En una carta de 1965 al seu fill Michael, Tolkien recordava la influència de l'home a qui sempre va anomenar "Pare Francis": "Era un Tory de classe alta gal·lès-espanyol, i a alguns els semblava que només era un vell xafarder. Ho era i no ho era. Vaig aprendre sobre caritat i perdó per primer cop d'ell; i aquesta llum va traspassar fins i tot la foscor 'liberal' de la qual venia, sabent més [Tolkien] sobre 'Bloody Mary' (Maria I d'Anglaterra) que sobre la mare de Déu, la qual només era esmentada com un objecte de culte malvat dels romanistes."[30]

Després de la mort de la seva mare Tolkien va créixer a l'àrea d'Edgbaston, a Birmingham, assistint a la King Edward's School primer, i a la St. Philip's School després. El 1903 va aconseguir una beca i va tornar a estudiar al King Edward's. Mentre estudiava allà Tolkien va ser un dels cadets del Cos d'Entrenament d'Oficials que va ajudar a formar la "línia de ruta" ("line the route") de la desfilada de coronació, el 1910, del rei Jordi V. Així com els altres cadets del King Edward's, Tolkien va ser situat als afores de les portes del Palau de Buckingham.[31]

A Edgbaston, Tolkien vivia a l'ombra de Perrott's Folly i de la torre victoriana d'Edgbaston Waterworks, les quals podrien haver influenciat les imatges de les torres negres dels seus llibres.[32][33] Una altra influència important van ser les pintures medievalistes romàntiques d'Edward Burne-Jones i el prerafaelitisme; al Birmingham Museum and Art Gallery hi havia una gran col·lecció d'obres de lliure entrada.[34]

Joventut[modifica | modifica el codi]

Quan Tolkien es trobava al principi de la seva primera dècada de vida, va tenir el primer contacte amb un llenguatge inventat, l'Animalic, una invenció de les seves cosines Mary i Marjorie Incledon. En aquell moment ell estudiava llatí i anglo-saxó. L'interès en l'Animalic aviat va desaparèixer, però Mary i uns altres, inclòs el mateix Tolkien, van inventar un llenguatge nou més complex, el Nevbosh. Posteriorment construirïa el Naffarin, que ja seria de la seva pròpia creació.[35][36]

El 1911, mentre encara es trobaven a la King Edard's School, Tolkien i tres amics, Rob Gilson, Geoffrey Bache Smith i Christopher Wiseman, formarien una societat semi-clandestina anomenada T.C.B.S. Les inicials provenien de Tea Club and Barrovian Society (Club de Te i Societat Barroviana), en al·lusió al seu passatemps, consistent en beure te als magatzems Barrow, propers a l'escola i, secretament, a la biblioteca de l'escola.[37][38] Després de deixar l'escola, els membres d'aquesta societat van mantenir el contacte i, el desembre de 1914, van celebrar un "concili" a Londres, a casa de Wiseman. Per Tolkien, el resultat d'aquesta reunió va ser una forta dedicació a escriure poesia.

El 1911 Tolkien va passar les vacances d'estiu a Suïssa, viatge que va explicar detalladament en una carta el 1968,[31] esmentant que el viatge de Bilbo a través de les Muntanyes Boiroses ("incloent l'esllavissada de pedres lliscant cap als boscos de pins") estava directament basat en les seves aventures a peu entre Interlaken i Lauterbrunnen, així com de l'acampada a la morrena prop de Mürren. Cinquanta-set anys més tard Tolkien recordaria la seva pena a l'abandonar la visió de les neus perpètues de la Jungfrau i el Silberhorn ("el Silvertine (Celebdil) dels meus somnis"). Van anar a través del Kleine Scheidegg cap a Grindelwald, i a través del Grosse Scheidegg cap a Meiringen. Van seguir pel pas de Grimsel, a través de l'alt Valais fins a Brig, i des d'allí, a trabés de la Glacera d'Aletsch cap a Zermatt.[39]

L'octubre d'aquell mateix any Tolkien va començar a estudiar a l'Exeter College d'Oxford. Inicialment va estudiar Clàssics, però el 1913 es va passar a llengua i literatura anglesa, graduant-se el 1915 amb honors de primera classe en les seves darreres notes.[40]

Parella i matrimoni[modifica | modifica el codi]

A l'edat de 16 anys, J.R.R. Tolkien va conèixer Edith Mary Bratt, que era tres anys més gran, quan ell i el seu germà Hilary van traslladar-se a la pensió on ella vivia, a Duchess Road, Edgbaston. Segons Humphrey Carpenter,

Edith i Ronald van començar a freqüentar les teteries de Birmingham, especialment un que disposava d'un balconet per sobre del carrer. Allí s'hi asseien i llançaven terrossos de sucre als barrets dels vianants, movent-se a la taula del costat quan el recipient del sucre estava buit. ... Amb dies persones amb la seva personalitat i la seva posició, l'amor havia de sorgir. Tots dos eren orfes amb necessitats d'afecte, i van descobrir que podien donar-se'l l'un a l'altre. En el transcurs de l'estiu de 1909, van decidir que estaven enamorats.[41]

El seu tutor, el pare Morgan, veie en Edith la raó per la qual Tolkien havia empitjorat els seus exàmens, considerant el conjunt com desafortunat,[42] Estant el seu fill adoptiu involucrat romànticament amb una dona més gran, que a més era de professió anglicana. Així, Morgan va prohibir al jove Tolkien que veiés Edith, que hi parlés i, fins i tot, que hi mantingués correspondència, com a mínim fins que aquest arribés als 21 anys. Tolkien va obeir la seva prohibició al peu de la lletra,[43] amb una notable i primerenca excepció, per la qual el pare Morgan el va amenaçar amb deixar de finançar-li la carrera universitària si no parava de fer-ho.[44]

En una carta de 1941 al seu fill Michael, Tolkien recordava,

Vaig haver d'escollir entre desobeir i enfadar (o decebre) un protector que havia estat com un pare per mi, més que molts pares ... o abandonar la qüestió amorosa fins que arribés als 21 anys. No lamento la meva decisió, tot i que va ser molt difícil per la meva estimada. Però no va ser culpa meva. Ella era completament lliure i no tenia cap obligació amb mi, i jo no podria haver-me queixat (excepte segons l'irreal codi romàntic) si s'hagués casat amb qualsevol altre. Durant gairebé tres anys ni la vaig veure ni li vaig escriure. Va ser molt difícil, sobretot al principi. Els efectes no van ser completament positius: vaig caure en una espècie de follia i melancolia, perdent bona part del meu primer any d'universitat.[42]

El vespre anterior al seu 21è aniversari, Tolkien va escriure a Edith, qui vivia en aquell moment amb un amic de la seva família, C. H. Jessop, a Cheltenham. El futur escriptor va declarar-li que mai havia deixat d'estimar-la i li va demanar matrimoni. Edith va contestar que ja havia acceptat la proposta de George Field, germà d'una de les seves companyes d'escola més properes. Edith va exposar-li que havia acceptat casar-se amb Field només perquè s'havia sentit "al prestatge" (on the shelf; podria traduir-se com aparcada), i que havia començat a dubtar que Tolkien encara es preocupés per ella. També li va dir que, com a conseqüència de la seva carta, tot havia canviat.

El 8 de gener de 1913 Tolkien va viathar en tren cap a Cheltenham, on fou rebut a l'andana per Edith. Allí van realitzar un passeig a peu per la comarca, van seure sota un viaducte del tren, i van parlar molt. Al final del dia, Edith va acceptar la proposta de matrimoni de Tolkien. Edith va escriure a Field i li va retornà el seu anell de compromís. Field es va sentir "terriblement enfadat al principi", i la família Field "insultada i enfadada".[45] Després de saber sobre els nous plans d'Edith, Jessop va escriure al tutor de la noia, dient que "no tinc res contra Tolkien, qui és un gentilhome culte, però les seves perspectives són pobres en extrem, i no puc imaginar-me quan es trobarà en una posició que li permeti casar-se. Si hagués adoptat una professió seria diferent."[46]

Després del seu compromís, Edith va anunciar que es convertiria al catolicisme, a contracot, i a causa de la insistència de Tolkien. Jessop, "com molts altres persones de la seva edat i classe ... poderosament anticatòlic", es va enrabiar, ordenant a Edith que es busqués un altre lloc on viure.[47]

Edith Bratt i Ronald Tolkien es van prometre oficialment a Birmingham el gener de 1913, casant-se a l'església catòlica romana de Santa Maria Immaculada de Warwick el 22 de març de 1916.[48] En la seva carta de 1941 destinada al seu fill Michael, Tolkien expressava la seva admiració per la disposició amb què la seva dona es va casar amb un home sense feina, pocs diners i cap perspectiva, excepte la probabilitat de morir a la Gran Guerra.[42]

Primera Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

L'agost de 1914 el Regne Unit va entrar a la Primera Guerra Mundial. Els familiarrs de Tolkien es van sorprendre quan aquest va decidir no presentar-se voluntari immediatament per formar part de l'exèrcit britànic. En la seva carta del 1941 al seu fill Michaell, Tolkien recordava: "aquells dies els caps s'allistaven o eren menyspreats públicament. Era una esquerda desagradable ser un jove amb massa imaginació i poc coratge físic."[42]

En canvi, Tolkien va "soportar l'oprobi",[42] entrant en un programa que retardava el seu allistament fins que acabés la seva llicenciatura. Quan va acabar els exàmens finals, el juliol de 1915, Tolkien recordava que els seus familiars cada vegada l'aconsellaven amb més vehemència.[42] Aleshores fou allistat com a tinent segon dels Lancashire Fusiliers, el 15 de juliol de 1915.[49][50] Va ser ensinistrat amb el 13è batalló de reserva a Cannock Chase, Staffordshire, durant onze mesos. En una carta a Edith, Tolkien es queixava de que "els gentilhomes són pocs entre els superiors, i fins i tot els éssers humans són, de fet, estranys"[51] Després del seu matrimoni, el tinent i la senyora Tolkien van desplaçar-se a una pensió propera al camp d'entrenament.

El 2 de juny de 1916 Tolkien va rebre un telegrama citant-lo a Folkestone, des d'on havia de ser traslladat a França. El matrimoni Tolkien va passar la darrera nit, abans de la seva partida, en una habitació de l'hotel Plough & Harrow de Birmingham. Més tard escriuria que "els oficials eren morts, dotzenes cada minut. Marzar lluny de la meva esposa aleshores... era gairebé com la mort."[52]

França[modifica | modifica el codi]

El 5 de juny de 1916 Tolkien es va embarcar en un transport de tropes que el va traslladar, de nit, a Calais. Com molts altres soldats que arribaven al país per primera vegada, el tinent Tolkien va ser enviat al Cos Expedicionari Britànic (BEF, per les seves sigles en anglès), estacionat a Étaples.

El 7 de juny, Tolkien fou informat que havia estat assignat com a oficial de senyals de l'11è batalló (serveis) dels Lancashire Fusiliers. El batalló formava part de la 74a Brigada, 25a Divisió. Mentre esperava la incorporació al seu nou regiment, Tolkien va deixar-se caure en l'avorriment. Per passar l'estona, va compondre un poema titulat The Lonely Islan (l'illa solitària), el qual estava inspirat en els seus sentiments durant la travessia al mar per arribar a Calais. Per evitar la censura de l'exèrcit britànic, Tolkien també va destinar part del seu temps a desenvolupar un codi de punts, amb el qual Edith pogués resseguir els seus moviments per Europa.[53]

El tinent Tolkien va abandonar Étaples el 27 de juny de 1916, unint-se a la seva nova unitat a Rubempré, prop d'Amiens.[54] Allí es va trobar amb l'obligació de comandar soldats que provenien, principalment, de les mines, les granges i els petits pobles de Lancashire.[55]

Segons explicava John Garth, Tolkien "es va sentir proper a aquests homes de classe treballadora", però el protocol militar prohibia l'amistat entre membres de rangs diferents. En lloc d'això, es va veure obligat a "ocupar-se d'ells, disciplinar-los, entrenar-los i, probablement, aplicar la censura a les seves cartes... Si era possible, se suposava que els havia d'inspirar amor i lleialtat."[56]

Tolkien, més tard, va lamentar-se d'aquesta feina, considerant que "la feina més impròpia per qualsevol home ... és cridar d'altres homes. Ni un entre un milió és adequat per fer-ho, i menys que tots ells aquells qui busquen la oportunitat de fer-ho."[56]

Batalla del Somme[modifica | modifica el codi]

Tolkien va arribar al Somme a principis de juliol de 1916. Entre períodes d'estada darrera de les línies del front, a Bouzincourt, va participar en els assalts del reducte de Schwaben i del sortint de Leipzig. Segons les memòries del reverend Mervyn S. Evers, capellà anglicà dels Lancashire Fusiliers:

El "reducte de Schwaben, de William Orpen. Museu Imperial de la Guerra, Londres.

En una ocasió vaig passar la nit amb un oficial d'artilleria i un oficial de senyals en un dels refugis alemanys capturats ... Ens vem preparar per la nit amb l'esperança d'aconseguir dormir una mica, però no va ser possible. Tal com ens vam estirar, ordes de polls van aixecar-se. Així que ens vem dirigir a l'oficial mèdic, que també es trobava al refugi amb el seu equip, i que ens va donar una espècie de pomada, la qual ens va assegurar que mantindria aquelles petites bèsties allunyades. Ens vem embadurnar sencers amb aquella cosa i ens vem tornar a estirar plens d'esperança, però tampoc va poder ser, ja que enlloc de descoratjar-los, va semblar que actuava com una espècie d'aperitiu, i els petits dimonis van reiniciar el seu festí amb renovat vigor.[57]

El període bèlic de Tolkien va suposar un terrible estrés per Edit, que patia que cada cop a la porta de casa seva pogués significar l'arribada de la notícia de la mort del seu marit. Per superar la censura de l'exèrcit britànic, els Tolkiens havien desenvolupat un codi secret per emprar a les cartes que ell enviava a casa. Mitjançant aquest codi, Edith podia resseguir els moviments del seu marit pel mapa del front occidental.

El 27 d'octubre de 1916, mentre el seu batalló atacava la trinxera Regina, Tolkien va caure malalt de febre de les trinxeres, una malaltia transmesa pels polls, els quals eren molt comuns als refugis. Tolkien va ser declarat no apte i traslladat a Anglaterra el 8 de novembre de 1916.[58] La majoria dels seus estimats companys d'escola havien mort durant la guerra. Entre d'altres, havia perdut la vida Rob Gilson, del Club de Te i Societat Barroviana (T.C.B.S. en anglès), que va morir el primer dia del Somme, mentre liderava als seus homes en l'assalt de Beaumont-Hamel. Un altre membre del T.C.B.S., Geoffrey Smith, va morir en la mateixa batalla quan un projectil d'artilleria alemany va impactar en un punt de primers auxilis. El batalló de Tolkien va ser pràcticament anihilat just després que ell tornés a Anglaterra.

Homes del 1er batalló dels Lancashire Fusiliers en una trinxera de comunicació prop de Beaumont-Hamel, el 1916. Fotografia d'Ernest Brooks.

Tolkien podria haver mort perfectament, però va patir problemes de salut que el van obligar a retirar-se del combat en diverses ocasions.[59]

Segons John Garth:

Tot i que l'exèrcit de Kitchener va consagrar les velles divisions socials, també les va suavitzar la divisió de classes al enviar homes de totes les condicions a compartir una situació desesperada conjuntament. Tolkien va escriure que l'experiència li havia ensenyat a tenir una 'profunda simpatia i sentiment pel Tommy; especialment aquell soldat ras provinent dels comtats agrícoles'. Va mantenir-se profundament agraït per la lliçó. Durant molt temps havia estat presoner en una torre, no de perles, però d'ivori.[60]

Anys més tard, Tolkien va declarar indignat que aquells qui busquessin, a les seves obres, paral·lels amb la Segona Guerra Mundial, estaven completament equivocats:

Un ha de trobar-se, de fet, personalment sota l'ombra de la guerra, per sentir completament la seva opressió; però tal com passen els anys, actualment sembla oblidat que ser jove el 1914 no va ser una experiència menys horrible que ser-ho el 1939 i els anys posteriors. Cap al 1918 tots menys un dels meus amics més propers eren morts.[61]

Front domèstic[modifica | modifica el codi]

Un dèbil i demacrat Tolkien va passar la resta de la guerra alternant entre hospitals i tasques de guarnició, essent considerat no apte pel servei general.[62][63]

Durant la seva estada a Little Haywood, Staffordshire, per recuperar-se, va començar a treballar en el què va anomenar The Book of Lost Tales, que començava amb La caiguda de Gondolin. Lost Tales representava l'intent de Tolkien per crear una mitologia per Anglaterra, projecte que més tard abandonaria per no completar mai.[64] Entre el 1917 i el 1918 la seva malaltia va anar resorgint, però es va recuperar suficientment per ser reincorporat al servei domèstic en diversos camps. Va ser en aquest moment que Edith va donar a llum al seu primer fill, John Francis Reuel Tolkien. En una carta del 1941 Tolkien va descriure al seu fill John com "(concebut i criat durant l'any de la fam de 1917 i la gran campanya dels U-Boot) nascut al voltant de la batalla de Cambrai, quan el final de la guerra semblava tant llunyà com ho sembla ara".[42]

Tolkien va ascendir al rang temporal de tinent el 6 de gener de 1918.[65] Quan va ser destinat a Kingston upon Hull, juntament amb Edith va començar a passejar pels boscos situats al voltant de Roos, i Edith començà a ballar per ell en un clar envoltat de flors. Després de la mort de la seva esposa, el 1971, Tolkien va recordar:

Mai vaig anomenar a l'Edith Luthien, però ella fou la font de la història que, més tard, es convertiria en la part principal del Silmaríl·lion. La història va ser concebuda en un petit clar del bosc ple d'avets[66] a Roos, Yorkshire (on jo em trobava destinat per un petit període de temps, comandant un destacament de la guarnició d'Humber, el 1917, i on ella va poder venir a viure amb mi durant un temps). En aquella època el seu cabell era negre, la seva pell clara, els seus ulls més brillants de com tu mai els hi has vist, i podia cantar i ballar. Però la història s'ha torçat, jo he quedat enrere, i "Jo" no puc pregar davant de l'innexorable Mandos.[67]

Aquesta anècdota va inspirar la història de la trobada entre Beren i Lúthien.[68]

Carrera acadèmica i artística[modifica | modifica el codi]

2 Darnley Road, antic habitatge de Tolkien al West Park, Leeds
20 Northmoor Road, antic habitatge de Tolkien a North Oxford

El 3 de novembre de 1920 Tolkien va ser desmobilitzat, abandonant l'exèrcit i mantenint el grau de tinent.[69] La seva primera feina com a civil, després de la Primera Guerra Mundial, va ser a l'Oxford English Dictionary, on va treballar principalment en la història i l'etimologia de paraules d'origen germànic amb la lletra W.[70] El 1920 va ocupar una plaça de lector (reader) en llengua anglesa a la Universitat de Leeds, convertint-se en el professor més jove de l'entitat.[71] Mentre es trobava a Leeds va produir l'obra A Middle English Vocabulary (vocabulari de l'Anglès mitjà) i l'edifició definitiva de Sir Gawain and the Green Knight, conjuntament amb E. V. Gordon. Totes dues es van convertir en obres acadèmiques utilitzades durant molts anys. També va traduir Sir Gawain, Pearl i Sir Orfeo. El 1925 va tornar com a professor Rawlinson and Bosworth d'anglosaxó, amb una beca al Pembroke College.

En el transcurs del temps que va passar al Pembroke College, Tolkien va escriure El hòbbit, així com els primers dos volums del Senyor dels Anells, mentre vivia al 20 Northmoor Road de North Oxford (indret on es va situar una placa commemorativa de color blau el 2002). També va publicar un assaig filològic sobre el nom "Nodens", després del desenterrament, per part de Sir Mortimer Wheeler, d'un Asclepeion romà a Lydney Park, Gloucestershire, el 1928.[72]

Beowulf[modifica | modifica el codi]

Durant els anys '20, Tolkien va començar una traducció de Beowulf, la qual va acabar el 1926, tot i que mai la va publicar. Finalment, va ser editada pel seu fill i publicada el 2014, més de quaranta anys després de la mort de Tolkien i gairebé noranta anys des que l'havia completat.[73]

Deu anys després de la seva traducció, Tolkien va donar una lliço sobre l'obra molt ben rebuda, titulada "Beowulf: The Monsters and the Critics" (Beowulf: Els monstres i els crítics), la qual va tenir un gran impacte sobre la referca posterior en el poema.[74] Lewis E. Nicholson va dir que l'article que Tolkien va escriure sobre Beowulf és "àmpliament reconegut com un punt d'inflecció en la crítica beowulfiana", puntualitzant que Tolkien va establir la primacia de la naturalesa poètica de l'obra, en contraposició als elements purament lingüístics.[75] En aquell moment, el consens entre el món acadèmic consistia en el menyspreu de Beowulf per centrar-se en batalles infantis amb monstres, enlloc d'enfocar-se en guerres tribals; Tolkien va exposar que l'autor de Beowulf parlava sobre el destí de la humanitat en general, no limitant-se a la política tribal en particular, i que per tant els monstres eren essencials dins del poema.[76] On Beowulf sí que participa en conflictes tribals específics, com a Finnsburg, Tolkien s'oposava fermament en veure-hi elements fantàstics.[77] En aquest assaig, Tolkien també va revelar quant li debia a Beowulf: "Beowulf és una de les meves fonts més valuoses", així com la seva influència, que es pot veure a través del seu llegendari de la Terra Mitjana.[78]

Segons Humphrey Carpenter, Tolkien tenia una manera ingeniosa de començar les seves lliçons sobre Beowulf:

[Tolkien] entrava silenciosament a l'habitació, fixava la seva mirada sobre l'audiència, i de cop començava a recitar amb veu cavernosa els primers versos del poema, en l'original anglosaxó, començant amb un gran crit dient Hwæt! (la primera paraula del poema, com en bona part dels poemes escrits en anglès antic), el qual alguns estudiants entenien per "Quiet!" (Silenci!). No era tant recitar com una actuació dramàtica, la interpretació d'un bard anglosaxó al menjador d'un palau, que va impressionar generacions d'estudiants perquè els fer adonar que Beowulf no era només un text a ser llegit, amb l'objectiu de ser examinats, sinó una poderosa peça de poesia dramàtica.[79]

Dècades després, W.H. Auden va escriure al seu antic professor:

Em sembla que mai li he dit l'experiència inolvidable que va ser per mi, com a estudiant, escoltar-lo a vostè recitant Beowulf. La veu era la veu de Gandalf.[79]

Segona Guerra Mundial[modifica | modifica el codi]

Merton College, on Tolkien era professor de llengua i literatura anglesa (1945–1959)

Abans d'iniciar-se la Segona Guerra Mundial, Tolkien va ser destinat com a desxifrador de codis.[80][81] El gener de 1939, va ser consultat sobre si estaria preparat per servir en el departament criptogràfic de l'Oficina d'Exteriors en cas d'un esdeveniment d'emergència nacional.[80][81] Tolkien va respondre afirmativament i, a partir del 27 de març, va participar en un curs d'instrucció, a Londres, impartit per la Government Code and Cypher School.[80][81] Es va descobrir un informe sobre la seva formació, en la qual hi apareixia l'anotació "keen" (agut) al costat del seu nom,[82] tot i que l'alumne de Tolkien Anders Stenström opina que "probablement aquesta nota no és una indicació de l'interès de Tolkien, sinó més aviat com pronunciar el seu nom."[83] A l'octubre va ser informat que els seus serveis no serien sol·licitats.[80][81]

El 1945 Tolkien va traslladar-se al Merton College, on va esdevenir Professor Merton de llengua i literatura anglesa,[84] càrrec que va ocupar fins a la seva jubilació, el 1959. També va participar com a examinador extern del University College de Dublín, durant molts anys. El 1954 Tolkien va rebre un títol honorari de la National University of Ireland (de la qual l'U.C.D. n'era part constituent). Tolkien va acabar El Senyor dels Anells el 1948, gairebé una dècada després de començar-lo.

Tolkien també va traduir el Llibre de Jonàs per la Jerusalem Bible, la qual va ser publicada el 1966.[85]

Família[modifica | modifica el codi]

La família Tolkien va tenir quatre fills: John Francis Reuel Tolkien (17 de novembre de 1917 – 22 de gener de 2003), Michael Hilary Reuel Tolkien (22 d'octubre de 1920 – 27 de febrer de 1984), Christopher John Reuel Tolkien (21 de novembre de 1924) i Priscilla Mary Anne Reuel Tolkien (18 de juny de 1929). Tolkien va ser un pare molt dedicat als seus fills, a qui enviava cartes il·lustrades del Pare Noel quan eren petits. Cada anys s'hi afegien nous personatges, com ara l'ós polar (ajudant del Pare Noel), l'home de neu (el seu jardiner), Ilbereth l'elfa (la seva secretària), i diversos altres personatges secundaris. Els principals actors explicaven històries sobre les batalles que lliurava el Pare Noel contra goblins que muntaven ratpenats, així com les diverses malifetes que cometia l'ós polar.[86]

Jubilació i darrers anys[modifica | modifica el codi]

Bust de Tolkien a la capella de l'Exeter College, Oxford

Durant la seva vida de jubilat, entre el 1959 i la seva mort, el 1973, Tolkien va anar rebent cada vegada més atenció pública i fama literària. Les vendes dels seus llibres eren tant importants que va queixar-se de no haver-se jubilat abans.[25] Al principi, Tolkien escrivia respostes entusiastes a les preguntes dels lectors, però amb el temps va començar a mostrar-se molest per la popularitat sobtada de les seves obres entre el moviment contracultural de la dècada de 1960.[87] En una carta de 1972 Tolkien va deplorar haver-se convertit en una figura de culte, però va ademetre que "fins i tot el nas d'un ídol molt modest... no pot romandre completament al·liè a la dolça olor de l'encens!"[88]

L'atenció dels fans es va tornar tant intensa que Tolkien va haver de fer treure el seu número de telefon del directori públic de telefons,[89] i finalment ell i Edith van haver de marxar a Bournemouth, el qual era aleshores un municipi costaner freqüentat per la classe mitjana britànica. La condició de Tolkien d'autor de best-sellers li va facilitar l'entrada a l'alta societat, però Tolkien trobava a faltar la companyia dels seus companys Inklings. Edith, no obstant, va estar més que encantada d'adoptar el paper d'hostessa social, motiu pel qual els Tolkiens havien escollit Bournemouth en primer lloc.

Segons Humphrey Carpenter,

Aquells amics que coneixien en Ronald i n'Edith Tolkien des de feia temps, no dubtaven que hi hagués un profund afecte entre ells dos. Era visible en les petites coses, fins al grau més absurd, que es preocupaven sobre la salut de l'altre, i en el compte amb què escollien i embolicaven els regals d'aniversari l'un de l'altre; i a gran escala, en la manera com Ronald va abandonar feliç bona part de la seva vida de jubilat perquè Edith passés els seus darrers anys de vida a Bournemouth, pensant que ella ho mereixia, i en el grau en què ella es mostrava orgullosa de la fama que Tolkien havia aconseguit com a autor. Una font principal de la seva felicitat era el seu amor compartit per la família. Aquest fet els va mantenir junts fins al final de les seves vides, i va ser, potser, la força principal del seu matrimoni. Disfrutaven discutint fins al més petit detall de les vides dels seus fills i, posteriorment, dels seus néts.[90]

Últims anys[modifica | modifica el codi]

Edith Tolkien va morir el 29 de novembre de 1971, a l'edat de 82 anys. Segons Simon Tolkien:

La tomba de J. R. R. i Edith Tolkien, Cementiri de Wolvercote, Oxford

La meva àvia va morir dos anys abans que el meu avi, qui va marxar a viure a Oxford. El Merton College li va donar habitacions a High Street. I vaig anar de manera freqüent per visitar-lo, i ell em portava a menjar a l'Eastgate Hotel. Aquells àpats eren molt bonics per un noi de 12 anys que passava temps amb el seu avi, però de vegades ell semblava trist. En una visita em va reconèixer que trobava molt a faltar a la meva àvia. Debia ser molt estrany, per ell, trobar-se sol després d'haver estat casat amb ella durant més de 50 anys.[91]

Tolkien va ser nomenat, per part de la reina Elisabet II, comandant de l'Orde de l'Imperi Britànic, el 1972,[92] rebent l'insígnia de l'Orde al palau de Buckingham el 28 de març d'aquell any.[93] El mateix 1972 la Universitat d'Oxford li va concedir un Doctorat en Lletres honorari.[40][94]

Tolkien havia fet posar el nom Lúthien a la tomba d'Edith, al cementiri de Wolvercote d'Oxford. Quan Tolkien va morir, 21 mesos més tard, el 2 de setembre de 1973, a l'edat de 81 anys,[95] va ser enterrat a la mateixa tomba, amb el nom Beren al costat del seu. Així, la tomba deia:

Edith Mary Tolkien
Lúthien
1889–1971
John Ronald
Reuel Tolkien
Beren
1892–1973
Cementiri de Wolvercote, Oxford

En el llegendari de la Terra Mitjana, Lúthien era la més bella de tots els fills d'Ilúvatar, que va rebutjar la seva immortalitat per l'amor que sentia pel guerrer mortal Beren. Després que Beren fos capturat per les forces del Senyor Fosc Mórgoth, Lúthien va anar a rescatar-lo muntada en Huan, el gos parlant. Finalment, quan Beren va morir en combat contra el llop demoníac Carcharoth, Lúthien, igual que Orfeu, va dirigir-se als Vàlar, l'orde angèlic d'éssers que va ser posat a càrrec del món per Eru (Déu), i els va persuadir per restaurar la vida del seu amor.

Pensament[modifica | modifica el codi]

Cantonada del pub the Eagle and Child, a Oxford, on es reunien els Inklings (1930–1950).

Tolkien era un devot catòlic romà, i el seu pensament religiós i polític era principalment de tradicionalista moderal, amb influències llibertàries, distribuistes i monarquistes, en el sentit d'afavorir les convencions i ortodòxies establertes, en contraposició a la innovació i la modernització, i castigant la burocràcia governamental; el 1943 va escriure que les seves opinions personals "s'inclinen cada vegada més cap a l'anarquisme (filosòficament entès, en el sentit d'abolir el control, no matant persones amb bombes)—o cap a la monarquia 'no constitucional'."[96]

Tot i que no parlava ni escrivia massa sobre aquest tema, Tolkien estava a favor de desmantellar l'Imperi britànic, i fins i tot el Regne Unit. En una carta del 1936 destinada a un antic alumne, el lingüista belga Simonne d'Ardenne, Tolkien escrivia: "La situació política és lamentable... Tinc moltes simpaties per Bèlgica, que té les dimensions adequades per a qualsevol país! Desitjaria que el meu encara estigués limitat per les aigües del riu Twees i els murs de Gal·les... nosaltres el poble coneixem, com a mínim, alguna cosa sobre moralitat i eternitat, i quan Hitler (o un francès) diu 'Alemanya (o França) ha de viure per sempre' sabem que menteix."[97]

Tolkien sentia un odi intens pels efectes secundaris de la industrialització, la qual considerava que estava devorant el camp anglès i la vida senzilla. Durant la major part de la seva vida adulta, Tolkien es va mostrar desdenyós amb els cotxes, preferint portar una bicicleta.[98] Aquesta actitud es pot comprovar en la seva obra, principalment en la caracterització de la "industrialització" forçada de la Comarca al Senyor dels Anells.[99]

Molts analistes[100] han remarcat el nombre de paral·lelismes potencials que hi ha entre la Terra Mitjana i els esdeveniments de la vida de Tolkien. El Senyor dels Anells ha estat sovint considerat com una representació de l'Anglaterra immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial. Tolkien va negar categòricament aquesta opinió en el pròleg de la segona edició de la novel·la, exposant que preferia aplicar el concepte d'al·legoria.[100] Aquest tema el va desenvolupar més en la seva obra "On Fairy-Stories" (sobre els contes de fades), on exposava que els contes de fades eren molt aptes perquè eren consistents per ells mateixos i amb algunes veritats sobre la realitat. A més, concluïa que el cristianisme mateix seguia aquest patró de consistència interna i veritat externs. Les seves creences en les veritats fonamentals del cristianisme van portar als analistes a trobar temàtiques cristianes al Senyor dels Anells. Tolkien va negar categòricament a C.S. Lewis que hi hagués referències religioses a les seves històriques, les quals eren sovint obertament al·legòriques.[101] No obstant, Tolkien va escriure que l'escena de l'Orodruin exemplificava algunes línies del Parenostre.[102][103]

El seu amor pels mites i la seva devoció per la fè van unir-se en la seva creença que la mitologia era l'eco diví de "la Veritat".[104] Aquest punt de vista va ser expressat en un poema i assaig titulat Mythopoeia.[105] La teoria que els mites aportaven "veritats fonamentals" va convertir-se en un tema central dels Inklings en general.

Política i raça[modifica | modifica el codi]

Anticomunisme[modifica | modifica el codi]

Tolkien va expressar el seu suport pel bàndol nacional (el qual acabaria essent liderat per Franco, en el marc de la Guerra Civil espanyola), després d'escoltar que els republicans comunistes estaven destrossant esglésies i assassinant sacerdots i monges.[106]

Tolkien era despectiu en relació amb Joseph Stalin. Durant la Segona Guerra Mundial, Tolkien es va referir a Stalin com "aquell vell assassí sanguinari".[107] Tot i així, el 1961 Tolkien va criticar amargament un analista suec que va suggerir que 'El Senyor dels Anells era una paràbola anticomunista que identificava Sàuron com Stalin. Tolkien va respondre que ell "repudiava totalment cap lectura similar, la qual em fa enfadar. La situació va ser concebuda molt abans de la revolució russa. Aquesta al·legoria és totalment al·liena al meu pensament."[108]

Debat sobre la raça[modifica | modifica el codi]

Christine Chism[109] distingeix elements racistes o racialistes en les opinions i les obres de Tolkien, dividit entres categories: racisme intencionat,[110] esbiaxament inconscient eurocèntric, i una evolució des d'un racisme latent en les seves primeres obres, cap a una crítica de les tendències racistes en els seus darrers treballs.

Tolkien, una vegada, va escriure sobre la segregació racial a Sud-àfrica, exposant que "el tractament del color gairebé sempre horroritza a qualsevol que viatja fora del Regne Unit."[111]

Oposició al nazisme[modifica | modifica el codi]

Tolkien es va oposar verbalment a Hitler i al Partit Nazi abans de la Segona Guerra Mundial, essent conegut especialment per menysprear la ideologia racista i antisemita dels nazis. El 1938 l'editorial Rütten & Loening Verlag estava preparant la publicació del hòbbit a l'Alemanya nazi. Amb gran indignació per Tolkien, abans va ser preguntat si era d'origen ari. En una carta al seu editor britànic, Stanley Unwin, va condemnar la "doctrina racial" alemanya com "totalment perniciosa i acientífica". A més, va afegir que tenia molts amics jueus i que estava considerant "deixar penjada la traducció a l'alemany".[112] Va escriure dues cartes destinades a Rütten & Loening, dient a Unwin que enviés la que preferís. La més suau, que fou finalment enviada, es va perdre durant els posteriors bombardejos d'Alemanya. En la que no es va enviar, Tolkien exposa que "ari" és un concepte lingüístic, que fa referència als parlants de les llengües indoiranianes. A més, va afegir que,

si he d'entendre que m'esteu preguntant i sóc d'origen jueu, només puc contestar que em sap greu si sembla que no tinc ancestres d'aquest poble tant dotat. El meu rebesavi va arribar a Anglaterra el segle XVIII provinent d'Alemanya: la major part dels meus familiars són anglesos purs, i jo soc ciutadà anglès, la qual cosa hauria de ser suficient. M'he acostumat, no obstant, a recordar el meu cognom alemany amb orgull, i ho vaig seguir fent fins i tot durant el període de la darrera guerra lamentable, en la qual vaig servir a l'exèrcit anglès. No puc, no obstant, estar-me de comentar que si preguntes tant impertinents i irrellevants com aquestes s'han de convertir en normes en matèria de literatura, aleshores no estem lluny del moment en què tenir un cognom alemany ja no serà font d'orgull.[113]

En una carta del 1941 al seu fill Michael, Tolkien va expressar el seu ressentiment per la distorsió de la història alemanya cap al "nordicisme":

Has d'entendre la part bona de les coses, per detectar el mal autèntic. Però mai ningú em truca per fer una "emissió" o realitzar un comentari. Tot i així suposo que jo en sé més de la veritat sobre aquest sense-sentit "nòrdic". De totes maneres, en aquesta guerra i tinc un ressentiment ardent privat... contra aquest petit ignorant i rudimentari Adolf Hitler ... Arruinant, pervertint, aplicant malament i maleint per sempre aquest noble esperit del nord, una contribució suprem a Europa, que jo sempre he estimat i intentat presentar amb la seva llum veritable. Que enlloc, per cert, va ser tant noble com a Anglaterra, o santificat i cristianitzat més aviat.[114]

El 1968 va mostrar-se en desacord davant d'una descripció de la Terra Mitjana com a "nòrdica", un concepte que deia que li desagradava per l'associació que tenia amb les teories racials.[115]

Guerra total[modifica | modifica el codi]

Tolkien va criticar l'ús aliat de les tàctiques de guerra total contra civils tant a l'Alemanya nazi com a l'Imperi Japonès. En una carta escrita el 1945 pel seu fill Christopher, va escriure:

Se suposa que hem arribat a un estat de civilització en el qual encara ha de ser necessari executar un criminal, però no acusar o penjar la seva dona i els seus fills amb ell mentre la multitud òrquica els escridassa. La destrucció d'Alemanya, essent 100 vegades merescuda, és una de les pitjors catàstrofes mundials. Bé, bé, tu i jo no hi podem fer res. I això hauria de ser una mesura del munt de culpa que pot ser assumida, justament, per cada un dels membres del país que no és membre del govern actual. Bé, la primera Guerra de les Màquines sembla que està arribant cap al darrer capítol inconclús, per desgràcia, tothom més pobre, molts de dol o mutilats i milions morts, i l'única cosa triomfant: les màquines.[116]

També va reaccionar amb ràbia pels excessos de la proganada antigermànica durant la guerra. El 1944, en una carta al seu fill Christopher, deia:

...és desesperant veure la premsa caient tant baix com feia Goebbels en el seu millor moment, vomitant que qualsevol comandant alemany que aguanta en una situació desesperada (quan, a més, les necessitats militars del seu bàndol clarament se'n beneficien) és un borratxo i un fanàtic embrutit. ... Hi havia un article solemne al diari local que demanava l'extermini sistemàtic de la nació alemanya al complet com única possibilitat de victòria: perquè, si et sembla, són serps de cascabell, i no saben la diferència entre el bé i el mal! (I què de l'escriptor?) Els alemanys tenen tant dret de declarar als polonesos i als jueus verí, subhumans, com nosaltres de fer-ho amb els alemanys: en altres paraules, cap dret, sigui el què sigui el que han fet.[117]

Va quedar horroritzat amb els bombardejos atòmics d'Hiroshima i Nagasaki, referint-se als científics del Projecte Manhattan com "aquells físics llunàtics" i "constructors de Babel".[118]

Naturalesa[modifica | modifica el codi]

Durant bona part de la seva vida, el conservacionisme natural no es trobava a l'agenda política, i el propi Tolkien no es va expressar directament conservacionista, excepte en algunes cartes privades, on parlava de com li agradaven els boscos i la tristesa de veure caure als arbres. En els darrers anys, diversos autors de biografies o anàlisis literaris de Tolkien conclouen que durant l'escriptura del Senyor dels Anells Tolkien va anar interessant-se més pel valor del món salvatge i la naturalesa pura, i en protegir la visa salvatge que havia sobreviscut al món industrialitzat.[119][120][121]

Obra[modifica | modifica el codi]

Tolkien va idear diversos temes que va anar reutilitzant en els successius esborranys del seu llegendari, començant amb El llibre dels contes perduts, escrit mentre es recuperava d'una malaltia contreta durant la batalla del Somme. Les dues històries més rellevants, el conte de Beren i Lúthien i el de Turin, van ser més tard ampliats i desenvolupats com a poemes narratius (publicats a Les balades de Beleriand).

Influències[modifica | modifica el codi]

Històries d'aventures britàniques[modifica | modifica el codi]

Una de les influències més notables de Tolkien va ser el polímata William Morris, adscrit al moviment Arts and Crafts. Tolkien desitjava imitar els romanços en prosa i en vers de Morris,[122] de qui va prendre consells per anomenar accidents geogràfics com els Aiguamolls dels Morts del Senyor dels Anells[123] o el Bosc Llobregós (Mirkwood, en anglès),[124] a més d'alguns aspectes generals d'enfocament.

L'obra d'Edward Wyke-Smith The Marvellous Land of Snergs, amb la seva quantitat de personatges principals, va influenciar els incidents, els temes i la descripció del viatge de Bilbo al hòbbit.[125]

Tolkien també va citar la novel·la de Rider Haggard She en una entrevista telefònica: "Suposo que, de jove, She em va interessar tant com el fragment grec d'Amyntas [Amenartas], que és el tipus de màquina per la qual tothom es movia."[126] Hi ha un suposat facsímil d'aquest fragment de ceràmica en la primera edició de Haggard, i la inscripció que s'hi pot veure, un cop traduïda, condueix als personatges anglesos a l'antic regne d'ella. Diversos crítics han comparat aquest recurs amb el Testament d'Isíldur del Senyor dels Anells[127] i als esforços de Tolkien per recrear una il·lustració reaista d'una pàgina del Llibre de Mazarbul.[128] D'altres, com Edwin Muir[129] han trobat paral·lelismes entre els romanços de Tolkien i els de Haggard.[130][131][132]

Tolkien va escriure haver-se sentit impressionat, de petit, per la novel·la històrica de S. R. Crockett The Black Douglas, basant el seu nigromant (Sàuron) en el seu antagonista, Gilles de Retz.[133] Incidents tant del hòbbit com del Senyor dels Anells són similars, tant narrativament com en l'estil, a la novel·la de Crockett,[134] i tant el seu panorama global com l'estil i l'imaginari han estat suggerits com una influència per Tolkien.[135]

Mitologia europea[modifica | modifica el codi]

Tolkien es va inspirar en la literatura, la poesia i la mitologia dels antics pobles germànics, principalment els anglosaxons, els quals erenla seva àrea d'especialitat, tant per elecció com per interès. Aquestes fonts d'inspiració van incloure obres de la literatura anglosaxona com Beowulf, sagues nòrdiques com les sagües Völsunga i Hervarar,[136] lEdda poètica, lEdda prosaica, el Cant dels Nibelungs, i nombroses obres relacionades culturalment.[137] Tot i les similaritats de la seva obra amb la saga Völsunga i el Cant dels Nibelungs, les quals van ser les bases pel cicle operístic de Richard Wagner L'anell del nibelung, Tolkien va criticar qualsevol comparació directe amb, dient al seu editor que "tots dos anells eren rodons, i aquí s'acaben les comparacions." No obstant, algúns crítics[138][139][140] creuen que Tolkien v estar, de fet, influit per Wagner en certs aspectes de la seva obra, com ara el "concepte d'un anell que dóna al seu possessor el domini del món ..."[141] Dues de les característiqes de l'Anell Únic, la seva malevolença inherent iel poder corruptiu de les ments i les voluntats, no eren presents en les fonts mitològiques, però tenien un paper central a l'òpera de Wagner.

Tolkien també va reconèixer diverses influències no germàniques en algunes de les seves històries i idees. L'obra de Sòfocles, Èdip Rei, va inspirar elements del Silmaríl·lion i dels fills d'en Hurin. Adicionalment, la primera vegada que Tolkien va llegir la traducció de William Forsell Kirby del Kalevala, el poema èpic finès per antonomàsia, encara assistia a la King Edward's School. Tolkien descrivia el personatge Väinämöinen com una de les seves influències per desenvolupar en Gàndalf el Grís. A més, l'antiheroi del Kalevala, Kullervo, va ser descrit com una inspiració per Turin Turambar.[142] Dimitra Fimi, Douglas A. Anderson, John Garth i molts altres prominents acadèmics i experts en Tolkien creuen que l'autor anglès també va rebre influències d'una llarga varietat d'històries i llegendes celtes (irlandesa, escocesa i gal·lesa).[143][144] Tot i així, quan el primer manuscrit del Sil·lmaílion va ser rebutjat, en part per la semblança al celta dels noms, Tolkien va negar qualsevol origen cèltic:

No cal ni dir que no són cèltics! Ni ho són els contes. Conec elements celtes (molts en la seva llengua original, irlandès o gal·lès), i sento per ells cert disgust: principalment per la seva manca de significat fonamental. Tenen colors brillants, però són com vitralls trencats recomposats sense cap disseny. De fet són bojos, com el vostre lector diu, però no crec que jo ho sigui.[145][146]

Catolicisme[modifica | modifica el codi]

La imagineria i la teologia catòlica també van jugar un paper en el modelatge de la imaginació creativa de Tolkien, banyada com estava pel seu profund esperit religiós.[137][147] Tolkien n'era conscient:

El Senyor dels Anells és, per suposat, una obra fonamentalment religiosa i catòlica; inconscientment, al principi, però conscientment durant la revisió. És per això que no he afegit o retallat pràcticament cap referència sobre res anomenat 'religió', cultes o pràctiques, en aquest món imaginari. És així perquè l'element religiós es troba absorbit dins de la història i el simbolisme.[148]

Específicament, Paul H. Kocher exposa que Tolkien descriu la maldat a la manera que ho fa el cristianisme ortodox, és a dir, l'abscència de Déu. Cita diversos exemples al Senyors dels Anells, com ara l'ull sense parpella de Sàuron: "l'escletxa negra de la seva pupil·la s'obria en un pou, una finestra cap al no res". Kocher veu la font de Tolkien en Tomàs d'Aquino, "el qual és raonable suposar que Tolkien, com a medievalista i catòlic, coneixia bé".[149] Tom Shippey opina el mateix, però enlloc de parlar d'Aquino, considerava que Tolkien havia de conèixer molt bé la traducció anglosaxona d'Alfred el Gran de l'obra de Boeci Consolació de la filosofia, coneguda com Lays of Boethius. Shippey exposa que la seva visió cristiana del mal encaixa molt bé amb l'expressada per Boeci: "el mal no és res". Diu que Tolkien va utilitzar el corol·lari de que el mal no pot crear res com a base de la sentència de Frodo, quan diu que "l'ombra ... només pot burlar-se, no pot construir: cap element realment nou per si mateixa", i frases similars d'en Barbarbrat o n'Élrond.[150] Segueix en la mateixa línia exposant que al Senyor dels Anells el mal sembla ser, en certs moments, una força independent, més que no pas l'abscència del bé (tot i que no tant independent fins al punt del maniqueisme), i suggereix que els afegits d'Alfred a la traducció de Boeci podrien haver inspirat aquest punt de vista.[151]

Un altre argument interessant és el punt de vista teològic de Stratford Caldecott, en relació a l'Anell i el què representa. "L'Anell de Poder exemplifica la màgia negra del poder corrupte, l'afirmació d'un mateix en contraposició amb Déu. Semba que dóna llibertat, però la seva veritable funció és encadenar al portador a l'Àngel Caigut. Corroeix la voluntat humana del portador, deixant-lo cada vegada més "prim" i irreal; de fet, el seu do de la invisibilitat simbolitza la seva habilitat per destruir tota relació i identitat natural humana. Es podria dir que l'Anell és un pecat per si mateix: temptant i semblant inofensiu al principi, fent-se cada vegada més difícil de deixar i, finalment, corruptor a llarg termini".[152]

Publicacions[modifica | modifica el codi]

Beowulf: El Monstre i els Crítics[modifica | modifica el codi]

Tal com ho va ser en el món de la ficció, Tolkien també va ser un autor destacat en el camp de la crítica literària acadèmica. El seu seminari, el 1936, posteriorment va ser publicat com un article, el qual va revolucionar el tracte que fins aleshores havien donat els crítics literaris al poema èpic anglosaxó Beowulf. Aquest assaig és encara avui dia un dels treballs més influents en l'estudi de la literatura anglosaxona. Beowulf és una de les influències més significants en l'obra literària posterior de Tolkien, amb detalls destacats tant a El hòbbit com al Senyor dels Anells adoptats del poema èpic. Aquesta obra mostra molts dels aspectes de Beowulf que Tolkien troba més inspiradors, destacant el paper dels monstres a la literatura, i particularment el drec que apareix al final del tercer poema:

I en relació al poema, un drac, per més calent que sigui, no fa estiu; i un home podria canviar per un bon drac el què no vendria per un desert. I dracs, dracs de debò, escencials tant per la maquinària com per les idees d'un poema o conte, són realment rars.[153]

Llibres per nens i altres obres breus[modifica | modifica el codi]

A més de les seves composicions mitopèiques, Tolkien disfrutava inventant històries de fantasia per entretenir als seus fills.[154] Cada any escrivia cartes per Nadal, que suposadament redactava el mateix Pare Noel pels fills del matrimoni Tolkien, recreant un seguit d'històries breus (més tard compilades i publicades com Les cartes del Pare Noel). D'altres històries inclouen Mr. Bliss i Roverandom (per nens), i Leaf by Niggle (part de Tree and Leaf), Les aventures de Tom Bombadil, On Fairy-Stories, El ferrer de Wootton Major i Gil, el pagès de Ham. Roverandom i El ferrer de Wootton Major, com El hòbbit, adoptaven idees del seu legendarium.

El hòbbit[modifica | modifica el codi]

Article principal: El hòbbit

Tolkien mai es va imaginar que les seves històries es convertirien en populars, però per casualitat un llibre anomenat El hòbbit (The Hobbit, en anglpes), el qual havia escrit uns anys abans pels seus propis fills, va arribar el 1936 a les mans de Susan Dagnall, empleada de l'editorial londinenca George Allen & Unwin, qui va convèncer Tolkien que l'entregués per la seva publicació.[95] Tot i així, quan va ser publicada, un any més tard, el llibre va atreure l'atenció tant d'adults com de nens, convertint-se en una obra prou popular perquè els editors demanessin a Tolkien que publiqués una seqüela.

El Senyor dels Anells[modifica | modifica el codi]

Article principal: El Senyor dels Anells

La petició per realitzar una seqüela va portar Tolkien a començar el que seria la seva obra més famosa: la novel·la èpica El Senyor dels Anells (originalment publicada en tres volums 1954–1955). Tolkien va passar més de deu anys escrivint la narració principal i els apèndix per El Senyor dels Anells, temps durant el qual va rebre el suport constant dels Inklings, en particular del seu amic C. S. Lewis, autor de Les Cròniques de Nàrnia. Tant El hòbbit com El Senyor dels Anells es situen en el context del Sil·lmarílion, però en un període posterior.

Tolkien, en un primer moment, va intentar que El Senyor dels Anells tingués un estil literari de conte infantil semblant al hòbbit, però de seguida es va tornar més fosc i més seriós mentre l'escrivia.[155] Tot i que és una seqüela directa del hòbbit, s'adreça a una audiència més gran, submergint-se en l'immens context de Beleríand que Tolkien havia construit durant els anys anteriors, i que posteriorment veuria la publicació pòstuma amb El Silmaríl·lion i d'altres volums. La influència de Tolkien va notar-se principalment en el creixement del gènere de fantasia després de l'èxit del Senyor dels Anells.

El Senyor dels Anells es va convertir en immensament popular a partir de la dècada de 1960, mantenint aquesta posició fins a l'actualitat: l'obra ha quedat en les primeres posicions de llistats d'obres més populars del segle XX, tant en nivell de vendes com per enquestes realitzades a lectors.[156] En l'enquesta "Big Read", realitzada el 2003 per la BBC, El Senyors dels Anells va ser la novel·la més estimada del Regne Unit.[157] Els australians van votar El Senyor dels Anells com el millor llibre en una enquesta realitzada l'any 2004 per la cadena Australian ABC.[158] En una altra enquesta, realitzada el 1999 per clients d'Amazon.com, El Senyor dels Anells va ser nomenat el llibre preferit del mil·lenni.[159] El 2002 Tolkien va ser votat com el 92è britanic més important de la història, en una enquesta organitzada per la BBC, i el 2004 el 35è sud-africà més rellevant, convertint-se en l'única persona que apareixia a les dues llistes. La seva popularitat no es limita només al món angloparlant: en una enquesta del 2004 inspirada en el "Big Read" britànic, uns 250.000 alemanys van considerar El Senyor dels Anells com la seva obra literària preferida.[160]

Publicacions pòstumes[modifica | modifica el codi]

El Silmaríl·lion[modifica | modifica el codi]

Article principal: El Silmaríl·lion

Tolkien va escriure un breu "resum de la mitologia", el qual va incloure els contes de Beren i Lúthien, així com el de Turin; aquella breu producció va acabar desenvolupant-se en el Quenta Silmaríl·lion, una història època que Tolkien va començar tres vegades però que mai va publicar. Tolkien tenia la intenció de publicar-la juntament amb El Senyor dels Anells, però els seus editors (tant Allen & Unwin com Collins) van rebutjar-ho. En aquell moment, a la dècada de 1950, els costos d'impressió eren molt elevats al Regne Unit, motiu pel qual es va haver de publicar El Senyor dels Anells en tres volums.[161] La història d'aquest procés de refer el llibre s'explica en l'obra pòstuma La història de la Terra Mitjana, editada per Christopher Tolkien, un dels seus fills. Des del 1936, aproximadament, Tolkien va començar a ampliar aquest marc per incloure la història de La caiguda de Númenor, la qual estava inspirada en la llegenda de l'Atlàntida.

Tolkien va nomenar al seu fill Christopher com al gestor dels seus drets d'autor, i el fill (juntament amb l'assistència de Guy Gavriel Kay, més tard reconegut com a autor de fantasia per les seves obres), van organitzar part del seu material en un volum individual i coherent, que fou publicat amb el nom de El Silmaríl·lion, el 1977. Va rebre el premi Locus a la millor novel·la de fantasia el 1978.[162]

Contes inacabats i La història de la Terra Mitjana[modifica | modifica el codi]

El 1980 Christopher Tolkien va publicar una col·lecció de més material fragmentat sota el títol de Contes inacabats de Númenor i la Terra Mitjana. Els anys següents (1983–1996) va publicar encara més material que encara no havia estat editat, juntament amb notes i comentaris extensos, en una sèrie de dotze volums que va titular La història de la Terra Mitjana. Aquí s'hi inclouen relats no acabats, abandonats, alternatius o contradictoris, ja que Tolkien sempre tenia treball en procés, i no era habitual que definís una versió final per cap de les seves històries. No hi ha una consistència absoluta entre El hòbbit i El Senyor dels Anells, els dos treballs més relacionats, perquè Tolkien mai va integrar completament les dues obres entre ells. El 1965 va comentar que, mentre editava El hòbbit per la seva tercera edició, hauria preferit tornar a escriure completament el llibre per canviar l'estil de la prosa.[163]

Mr. Bliss[modifica | modifica el codi]

Una de les obres més desconegudes de Tolkien és el conte infantil Mr. Bliss, publicat el 1982. Allí s'hi explica la història de Mr. Bliss i el primer viatge amb el seu nou vehicle a motor. Bliss pateix moltes aventures: trobades amb óssos, veïns enfadats; compradors irats i diveres col·lisions. L'argument s'inspira en la pròpia experiència de Tolkien amb el seu primer cotxe, que va adquirir el 1932. Els óssos s'inspiren en els ossets de peluix propietat dels seus fills. Tolkien va ser tant l'autor com l'il·lustrador del llibre. El va entregar als seus editors com un bàlsam pels lectors que desitjaven més obres seves després del hòbbit. No obstant, la quantitat de tinta i les il·lustracions fetes amb llapis de colors haurien fet els costos de producció prohibitívament cars. Tolkien va acceptar refer els dibuixos en un estil més senzill, però després es va adonar que no tenia temps per fer-ho. D'aquesta manera, el llibre no va ser publicat fins al 1982, en un facsímil manuscrit i il·lustrat difícil de llegir, amb una transcripció a màquina a cada pàgina.

Els fills d'en Hurin[modifica | modifica el codi]

Article principal: Els fills d'en Hurin

Més recentment, el 2007, es va publicar Els fills d'en Hurin per part de HarperCollins (al Regne Unit i Canadà) i Houghton Mifflin (als Estats Units). La novel·la explica la història de Turin Turambar i la seva germana, Nienor, fills de Hurin Thalion. El material va ser compilat per Christopher Tolkien provinent del Silmaríl·lion, dels Contes inacabats, de La història de la Terra Mitjana i de manuscrits no publicats.

La llegenda de Sigurd i Gudrún[modifica | modifica el codi]

La llegenda de Sigurd i Gudrún, que va ser publicada mundialment el 5 de maig de 2009 per HarperCollins i Houghton Mifflin Harcourt, explica de manera diferent la llegenda de Sigurd i la caiguda dels niflungs de la mitologia germànica. Es tracta d'un poema narratiu compost en vers al·literatiu i modelat segons la poesia del Nòrdic antic Elder Edda. Christopher Tolkien va incloure moltes notes i comentaris sobre la tasca del seu pare.

Segons explicava Christopher Tolkien, ja no és possible traçar la data exacte en què el seu pare va compondre la peça. Segons les evidències circumstancials, és possible que l'escrigués durant la dècada de 1930. En el pròleg hi va escriure que "gairebé mai (que jo sàpiga) en va parlar. Pel que se, no puc recordar cap conversa amb ell sobre aquesta obra fins gairebé el final de la seva vida, quan m'en va parlar i va intentar trobar-la, sense èxit."[164] En una carta del 1967 a W.H. Auden, Tolkien va escriure,

Gràcies pel teu esforç en traduir i reorganitzar La cançó de Sibyl. A canvi espero poder-te enviar, si la puc trobar (espero que no s'hagi perdut), una cosa que vaig fer fa molts anys quan intentava aprendre l'art d'escriure poesia al·literativa: un intent d'unificar els versos sobre els Völsungs de l'Elder Edda, escrits en l'antic fornyrðislag estança de vuit línies.[165]

The Fall of Arthur[modifica | modifica el codi]

The Fall of Arthur, publicada el 23 de maig de 2013, és un poema narratiu compost per Tolkien a principis de la dècada de 1930. Es tracta d'un poema al·literatiu que arriba fins a gairebé 1.000 línies, imitant el poema anglosaxó Beowulf però escrit en anglès modern. Tot i estar inspirat en la ficció medieval arturiana, el context històric està ambientat en el període de les grans migracions, tant en forma (utilitza el vers germànic) com en contingut, mostrant Artús com un senyor de la guerra britó que lluita contra els invasors saxons, mentre que evita els aspectes alt medievals del cicle artúric (com ara el Greal o l'establiment d'una cort); el poema comença amb la contrainvasió britànica de la vella Saxònia (Arthur eastward in arms purposed, Artús cap a l'est amb motius militars).[166]

Beowulf: A Translation and Commentary[modifica | modifica el codi]

Beowulf: A Translation and Commentary, publicat el 22 de maig de 2014, és una traducció en prosa del poema èpic medieval Beowulf de l'anglès antic al modern. Traduit per Tolkien entre el 1920 i el 1926, va ser editat pel seu fill. A la traducció li segueixen unes 200 pàgines de comentaris sobre el poema; aquests comentaris són les bases del seminari tant bén rebut que Tolkien va fer el 1936 sota el nom "Beowulf: The Monsters and the Critics".[167] El llibre també inclou l'encara no publicat "Sellic Spell", així com dues versions de "The Lay of Beowulf". El primer és una peça de fantasia sobre els antecedents biogràfics de Beowulf, mentre que el segon és un poema sobre el tema de Beowulf.[168]

The Story of Kullervo[modifica | modifica el codi]

The Story of Kullervo, primer publicat a Tolkien Studies el 2010, i reaparegut amb material addicional el 2015, és una nova narració del poema finès del segle XIX. Va ser escrit el 1915 mentre Tolkien estudiava a Oxford.[169]

Beren i Lúthien[modifica | modifica el codi]

La història de Beren i Lúthien és una de les més antigues i més revisada del legendarium de Tolkien. Aquesta història era una de les tres contingudes al Silmaríl·lion que Tolkien pensava que mereixia la seva pròpia narració en format llarg. El 2017 s'ha de publicar un llibre editat per Christopher Tolkien amb el títol Beren and Lúthien.[170]

Emplaçament dels manuscrits[modifica | modifica el codi]

Abans de la seva mort, Tolkien va negociar la venda dels manuscrits, esboços, proves i altres materials relacionats amb les seves obres ja publicades, inclòs El Senyor dels Anells, El hòbbit i Giles, el granger de Ham, al Departament de Col·leccions Especials i Arxius Universitaris de la Biblioteca John P. Raynor de la Universitat de Marquette, situada a Milwaukee, Wisconsin.[171] Després de la seva mort, tots els papers relatius a la mitologia del Silmaríl·lion, així com els seus treballs acadèmics, van anar a parar a la Biblioteca Bodleiana de la Universitat d'Oxford.[172]

El 2009, un esborrany parcial de Language and Human Nature, el qual Tolkien havia començar a coescriure juntament amb C.S. Lewis, però que mai van acabar, va ser descobert a la Biblioteca Bodleiana.[173]

Llengües i filologia[modifica | modifica el codi]

Carrera lingüística[modifica | modifica el codi]

La carrera acadèmica de Tolkien i la seva producció literària són inseparables, com a conseqüència del seu amor per la llengua i la filologia. A la universitat es va especialitzar en filologia anglesa, i el 1915 es va graduar amb el nòrdic antic com assignatura especial. Va treballar a l'Oxford English Dictionary des del 1918, acreditant-se que va treballar en un bon nombre de paraules començades amb la lletra W, inclosa la paraula walrus (Morsa, en català), amb la qual va tenir molts problemes.[174] El 1920 es va convertir en lector de llengua anglesa a la Universitat de Leeds, on es va atorgar el mèrit de fer créixer el número d'estudiants de lingüística de cinc a vint. Va donar classes de vers heroic en anglosaxó, d'història de l'anglès, de textos en anglès antic i anglès mitjà, filologia anglesa mitjana i antiga, introducció a la filologia germànica, llengua gòtica, islandès antic i gal·lès medieval. Quan el 1925, amb trenta-tres anys, Tolkien va sol·licitar la plaça de professor d'anglosaxó al Pembroke College, va exposar que els seus estudiants de filologia germànica a Leeds havien estat formats com un "Club Viking".[175] He also had a certain, if imperfect, knowledge of Finnish.[176]

En privat, Tolkien es va sentir atret per "temes racials i de significat lingüístic", i en el seu seminari de 1955 English and Welsh, el qual és crucial per entendre la seva interpretació de raça i llengua, va exposar les nocions de la "predilecció lingüística inherent", que va anomenar com "llengua nativa", oposada a la "llengua de bressol", que és la primera que s'aprèn a parlar.[177] Tolkien considerava el dialecte de l'anglès mitjà dels West Midlands com la seva pròpia "llengua nativa" i, com va escriure a W. H. Auden el 1955, "Sóc un West-midlander per sang (i vaig saber que coneixia l'anglès mitjà dels West Midlands tal com el vaig veure per primera vegada)."[178]

Construcció de llengües[modifica | modifica el codi]

Oh! com or cauen les fulles al vent, llargs anys innombravles com les ales dels arbres! Inici del poema Quenya Namárië, escrit en escriptura tengwar i llatina

En paral·lel a l'obra acadèmica, i de vegades passant per davant de la seva feina, provocant que les seves aportacions acadèmiques fossin molt minces, Tolkien va dedicar-se a l'afició de construir llengües. Les més desenvolupades d'aquestes van ser el quenya i el síndarin, la connexió etimològica de les quals va formar el cor de bona part del legendarium de l'autor anglès. Per Tolkien, la llengua i la gramàtica eren una qüestió d'estètica i eufonia, essent el Quenya, en particular, dissenyat segons consideracions "fonoestètiques"; la intenció era crear un "Elfllatí", i estava basat fonèticament en el llatí, amb ingredients del finès, el gal·lès i el grec.[146] També va dissenyar, a partir del 1945, l'adûnaic o numenòrian, llengua amb un "lleuger regust semític", i que connectava amb la llegenda de l'Atlàntida, la qual, mitjançant The Notion Club Papers, entronca directament amb les seves idees sobre la impossibilitat del llenguatge de ser heretat, i que mitjançant la "Segona Edat" i la història i d'Eàrendil va ser afegida al legendarium; així, també va proveir un enllaç entre el "món primari real" del segle XX amb el passat llegendari de la Terra Mitjana.

Tolkien considerava que els llenguatges eren inseparables de la mitologia que tenien associada, motiu pel qual tenia una mala opinió de les llengües auxiliars: el 1939, en un congrés d'esperantistes, va realitzar un seminari titulat A Secret Vice, on deia que "la vostre llengua construïda acabarà creant una mitologia", però el 1956 ja va concloure que "el volapük, l'esperanto, l'ido, el novial, etc., han mort, més morts que les llengües en desús, perquè els seus autors mai van inventar llegendes esperantistes".[179]

La popularitat dels llibres de Tolkien ha tingut un petit efecte, però perdurador, en l'ús de les llengües a la literatura de fantasia en particular, però també en diccionaris, els quals actualment accepten l'ortografia idiosincràtica de Tolkien en paraules com dwarves i dwarvish (juntament amb dwarfs i dwarfish, que en català seria nans), que havien estat gairebé en desús des del segle XIX. (De fet, segons Tolkien, si el plural de l'anglès antic hagués sobreviscut, hauria estat dwarrows o dwerrows.) També va adoptar la paraula eucatastrophe (eucatàstrofe, en català), tot i que principalment només s'utilitza en connexió amb les seves pròpies obres.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «John Ronald Reuel Tolkien». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Biography, pp. 111, 200, 266.
  3. Letters, nos. 131, 153, 154, 163.
  4. de Camp, L. Sprague. Literary Swordsmen and Sorcerers: The Makers of Heroic Fantasy. Arkham House, 1976. ISBN 0-87054-076-9.  L'autor emfatitza no només l'impacte de Tolkien, sinó també el de William Morris, George MacDonald, Robert E. Howard i E. R. Eddison.
  5. Mitchell, Christopher. «J. R. R. Tolkien: Father of Modern Fantasy Literature». Veritas Forum. [Consulta: 2 març 2009].
  6. The Oxford companion to English Literature calls him "the greatest influence within the fantasy genre. (Sixth edition, 2000, page 352. Ed. Margaret Drabble.)
  7. The Encyclopedia of Fantasy. St. Martin's Press, 1999. ISBN 0-312-19869-8. 
  8. «The 50 greatest British writers since 1945». The Times, 05-01-2008 [Consulta: 17 abril 2008].
  9. Miller, Matthew «Top-Earning Dead Celebrities». Forbes, 27-10-2009.
  10. Letters, no. 165.
  11. Biography, pages 18–19.
  12. «Absolute Verteilung des Namens 'Tolkien'» (en alemany). verwandt.de. MyHeritage UK Ltd.. [Consulta: 9 gener 2011].
  13. «Absolute Verteilung des Namens 'Tolkiehn'» (en alemany). verwandt.de. My Heritage UK Ltd.. [Consulta: 9 gener 2011].
  14. Plantilla:Cite magazine
  15. Geier, Fabian. J. R. R. Tolkien (en alemany). Rowohlt Taschenbuch Verlag, 2009, p. 9. ISBN 978-3-49950-664-2. 
  16. Gerullis, Georg. Die altpreußischen Ortsnamen, gesammelt und sprachlich behandelt (en alemany). Berlin and Leipzig: Vereinigung wissenschaftlicher Verleger, 1922, p. 184. 
  17. Mechow, Max. Deutsche Familiennamen prussischer Herkunft (en alemany). Dieburg: Tolkemita, 1994, p. 99. 
  18. Biography, p. 14.
  19. Biography, p. 13. Tant l'incident amb l'aranya com la visita al kraal s'expliquen aquí.
  20. Biography, p. 24.
  21. Biography, Ch I, "Bloemfontein". At 9 Ashfield Road, King's Heath.
  22. Biography, p. 27.
  23. Biography, p. 113.
  24. Biography, p. 29.
  25. 25,0 25,1 Doughan, David. «JRR Tolkien Biography». Life of Tolkien, 2002. [Consulta: 12 març 2006].
  26. Biography, p. 22.
  27. Biography, p. 30.
  28. Biography, pp. 24–51.
  29. 29,0 29,1 Biography, p. 31.
  30. Letters, no. 267.
  31. 31,0 31,1 Letters, no. 306.
  32. J.R.R. Tolkien, Birmingham Heritage Forum. Retrieved on 27 April 2009.
  33. J. R. R. Tolkien, Archives and Heritage Service, Birmingham City Council. Updated 7 January 2009. Retrieved on 28 April 2009.
  34. Saler, Michael T. (2012) As If: Modern Enchantment and the Literary Pre-History of Virtual Reality, Oxford University Press, ISBN 978-0-19-534316-8, p. 181
  35. «Tolkien's Not-So-Secret Vice».
  36. «Tolkien's Languages».
  37. Biography, pp. 53–54.
  38. Tolkien and the Great War, p. 6.
  39. «1911 – J.R.R. Tolkien besichtigt das Oberwallis» (en alemany). Valais Wallis Digital. [Consulta: 27 febrer 2016]. Citing Letters, no. 306.
  40. 40,0 40,1 Hammond, Wayne G.; Scull, Christina. The Lord of the Rings JRR Tolkien Author and Illustrator. Royal Mail Group plc (commemorative postage stamp pack), 26 febrer 2004. 
  41. Biography, p. 40.
  42. 42,0 42,1 42,2 42,3 42,4 42,5 42,6 Letters, No. 43.
  43. Doughan, David. «War, Lost Tales and Academia». J. R. R. Tolkien: A Biographical Sketch, 2002. [Consulta: 12 març 2006].
  44. Biography, p. 43.
  45. Biography, pp. 67–69.
  46. The Tolkien Family Album, (1992), page 34.
  47. Biography, p. 73.
  48. Biography, p. 86.
  49. Biography, pp. 77–85.
  50. The London Gazette: no. 29232. p. 6968. 16 juliol 1915. Consulta: 27 agost 2015.
  51. Tolkien and the Great War, p. 94.
  52. Quoted in John Garth, Tolkien and the Great War, p. 138.
  53. Garth, John. Tolkien and the Great War, Boston, Houghton Mifflin 2003, pp. 144–145.
  54. Garth (2003), pages 147–148.
  55. Garth (2003), pp. 148–149.
  56. 56,0 56,1 Garth (2003), p. 149.
  57. Quoted in Garth (2003), p. 200.
  58. Biography, p. 93.
  59. Biography (2000 paperback edition), pp. 93, 103, 105.
  60. Garth (2003), pp. 94–95.
  61. The Lord of the Rings. Preface to the Second Edition.
  62. Garth (2003), pp. 207 et seq.
  63. Tolkien's Webley .455 service revolver was put on display in 2006 as part of a Battle of the Somme exhibition in the Imperial War Museum, London. (See «Personal Stories: John Ronald Reuel Tolkien». Battle of the Somme. Imperial War Museum. [Consulta: 16 juliol 2012]. and «FIR 11492: Webley .455 Mark 6 (VI military)». Imperial War Museum Collection Search. Imperial War Museum. [Consulta: 16 juliol 2012].) Several of his service records, mostly dealing with his health problems, can be seen at the National Archives. («Officer's service record: J R R Tolkien». First World War. National Archives. [Consulta: 28 abril 2009].)
  64. Biography, p. 98
  65. The London Gazette: (suplement) no. 30588. p. 3561. 19 març 1918. Consulta: 27 agost 2015.
  66. Following rural English usage, Tolkien used the name "hemlock" for various plants with white flowers in umbels, resembling hemlock (Conium maculatum); the flowers Edith danced among were more probably cow parsley (Anthriscus sylvestris) or wild carrot (Daucus carota). See John Garth, Tolkien and the Great War (Harper Collins/Houghton Mifflin 2003), and Peter Gilliver, Jeremy Marshall, & Edmund Weiner, The Ring of Words (OUP 2006).
  67. Letters, no. 340.
  68. Cater, Bill «We talked of love, death, and fairy tales». Daily Telegraph [Londres], 04-12-2001 [Consulta: 13 març 2012].
  69. The London Gazette: (suplement) no. 32110. p. 10711. 2 novembre 1920. Consulta: 27 agost 2015.
  70. Gilliver, Peter; Marshall, Jeremy; Weiner, Edmund. The Ring of Words: Tolkien and the OED. OUP, 2006. 
  71. Grotta, Daniel. J.R.R. Tolkien Architect of Middle Earth. Running Press, 28 març 2001, p. 64–. ISBN 978-0-7624-0956-3 [Consulta: 22 agost 2010]. 
  72. See The Name Nodens (1932) in the bibliographical listing. For the etymology, see Nodens#Etymology.
  73. Plantilla:Cite magazine
  74. Biography, p. 143.
  75. Ramey, Bill. «The Unity of Beowulf: Tolkien and the Critics». Wisdom's Children, 30-03-1998. [Consulta: 13 març 2006].
  76. Tolkien: Finn and Hengest. Chiefly, p.4 in the Introduction by Alan Bliss.
  77. Tolkien: Finn and Hengest, the discussion of Eotena, passim.
  78. Kennedy, Michael. «Tolkien and Beowulf – Warriors of Middle-earth». Amon Hen, 2001. [Consulta: 18 maig 2006].
  79. 79,0 79,1 Biography, p. 133.
  80. 80,0 80,1 80,2 80,3 Letters, no. 35 (see also editorial note).
  81. 81,0 81,1 81,2 81,3 Hammond, Wayne G.; Scull, Christina. The J. R. R. Tolkien Companion and Guide. 2. HarperCollins, 2006, p. 224, 226, 232. ISBN 978-0-618-39113-4. 
  82. «JRR Tolkien trained as British spy». Daily Telegraph [Londres], 16-09-2009 [Consulta: 17 setembre 2009].
  83. Mythsoc Yahoo Groups list, 20 September 2009
  84. Grotta, Daniel. J.R.R. Tolkien Architect of Middle Earth. Running Press, 28 març 2001, p. 110–. ISBN 978-0-7624-0956-3 [Consulta: 22 agost 2010]. 
  85. Rogerson, John. The Oxford Illustrated History of the Bible, 2001.
  86. J. R. R. Tolkien, The Father Christmas Letters (1976)
  87. Meras, Phyllis «Go, Go, Gandalf». New York Times, 15-01-1967 [Consulta: 12 març 2006].
  88. Letters, no. 336.
  89. Letters, no. 332.
  90. Humphrey Carpenter, "Tolkien: The Authorized Biography", page 158.
  91. Tolkien, Simon. «My Grandfather JRR Tolkien», 2003.
  92. The London Gazette: (suplement) no. 45554. p. 9. 1 gener 1972. Consulta: 31 juliol 2008.
  93. Letters, no. 334 (editorial note).
  94. Shropshire County Council. «J.R.R. Tolkien». Literary Heritage, West Midlands, 2002.
  95. 95,0 95,1 «J. R. R. Tolkien Dead at 81; Wrote 'The Lord of the Rings'». New York Times, 03-09-1973 [Consulta: 28 abril 2009]. «J. R. R. Tolkien, linguist, scholar and author of 'The Lord of the Rings', died today in Bournemouth. He was 81 years old. ...»
  96. Letters, no. 52, to Christopher Tolkien, 29 November 1943
  97. "The Tolkien Family Album", (1992), page 69.
  98. Letters, nos. 64, 131, etc.
  99. J. R. R. Tolkien – Creator Of Middle Earth (DVD). New Line Cinema. 2002. 
  100. 100,0 100,1 Plantilla:ME-ref
  101. Longenecker, Dwight (2008). "Why Tolkien said No to Narnia", Spero News, 12 November 2008. Retrieved 4 April 2009.
  102. Pearce, Joseph (2003). "Why Tolkien Says The Lord of the Rings Is Catholic", National Catholic Register, 12–19 January 2003. Retrieved 1 December 2008.
  103. Letters, no. 181.
  104. Wood, Ralph C. Biography of J. R. R. Tolkien (1892–1973). Addison, Texas; Leadership University. Updated 13 July 2002. Retrieved 28 April 2009.
  105. Tolkien, Mythopoeia (the poem), c. 1931.
  106. Letters, no. 83.
  107. Letters, no. 53.
  108. Letters, no. 229.
  109. J. R. R. Tolkien Encyclopedia (2006), s.v. "Racism, Charge of", p. 557.
  110. John Yatt, The Guardian (2 December 2002), escriu: "Els homes blancs són bons; els homes 'foscos' són dolents, i els orcs són els pitjors de tots." (D'altres crítics, com Tom Shippey o Michael D.C. Drout, no coincideixen amb aquesta generalització de separar entre "blancs" i "foscos" com a "bons" i "dolents" a l'obra de Tolkien.)
  111. Letters, no. 61, to Christopher Tolkien, 18 April 1944.
  112. Letters, no. 29, to Stanley Unwin, 25 July 1938.
  113. Letters, no. 30.
  114. Letters, no. 45.
  115. Letters, no. 294.
  116. Letters, no. 96.
  117. Letters, no. 81.
  118. Letters, no. 102.
  119. J.R.R. Tolkien and His Literary Resonances: Views of Middle-earth. Greenwood Publishing Group, 2000. Plantilla:Pages needed
  120. «Tolkien and Trees». A: J.R.R. Tolkien: New Casebook. Palgrave Macmillan, 2013. ISBN 978-1-137-26399-5. 
  121. Ents, Elves, and Eriador: The Environmental Vision of J.R.R. Tolkien. University of Kentucky Press, 2006. ISBN 0-8131-2418-2. 
  122. Letters, no. 1.
  123. Letters, no. 226.
  124. Anderson, Douglas A. The Annotated Hobbit, Boston, Houghton Mifflin 1988, p. 183, note 10.
  125. Anderson, Douglas A. The Annotated Hobbit, Boston, Houghton Mifflin 1988, pp. 6–7.
  126. Plantilla:Cite magazine
  127. Nelson, Dale J. «Haggard's She: Burke's Sublime in a popular romance». Mythlore, Winter–Spring, 2006 [Consulta: 2 desembre 2007].
  128. Flieger, Verlyn. Interrupted Music: The Making Of Tolkien's Mythology. Kent State University Press, 2005, p. 150. ISBN 0-87338-824-0 [Consulta: 2 desembre 2007]. 
  129. Muir, Edwin. The Truth of Imagination: Some Uncollected Reviews and Essays. Aberdeen University Press, 1988, p. 121. ISBN 0-08-036392-X. 
  130. Lobdell, Jared C. The World of the Rings: Language, Religion, and Adventure in Tolkien. Open Court, 2004, p. 5–6. ISBN 978-0-8126-9569-4. 
  131. Rogers, William N., II; Underwood, Michael R. «Gagool and Gollum: Exemplars of Degeneration in King Solomon's Mines and The Hobbit». A: J.R.R. Tolkien and His Literary Resonances: Views of Middle-earth. Westport, Conn.: Greenwood Press, 2000, p. 121–132. ISBN 0-313-30845-4. 
  132. Stoddard, William H. «Galadriel and Ayesha: Tolkienian Inspiration?». Franson Publications, juliol 2003. [Consulta: 2 desembre 2007].
  133. Letters, p. 391, footnote, quoted in Jared C. Lobdell The World of the Rings: Language, Religion, and Adventure in Tolkien, p. 6.
  134. Anderson, Douglas A. The Annotated Hobbit, Boston, Houghton Mifflin 1988, p. 150.
  135. Lobdell, Jared C. (2004). The World of the Rings: Language, Religion, and Adventure in Tolkien, pp. 6–7.
  136. As described by Christopher Tolkien in Hervarar Saga ok Heidreks Konung (Oxford University, Trinity College). B. Litt. thesis. 1953/4. [Year uncertain], The Battle of the Goths and the Huns, in: Saga-Book (University College, London, for the Viking Society for Northern Research) 14, part 3 (1955–56) [1]
  137. 137,0 137,1 Day, David. Tolkien's Ring. New York: Barnes and Noble, 1 febrer 2002. ISBN 1-58663-527-1. 
  138. Alex Ross, "The Ring and The Rings: Wagner vs. Tolkien", The New Yorker, 22 December 2003. Retrieved on 2 December 2011.
  139. Spengler, The 'Ring' and the remnants of the West, Asia Times, 11 January 2003. Retrieved on 27 April 2009.
  140. Spengler, Tolkien's Christianity and the pagan tragedy, Asia Times, 11 January 2003. Retrieved on 27 April 2009.
  141. Tolkien's Ring and Der Ring des Nibelungen, Chapter 5 in Harvey, David (1995). One Ring to Rule them All. Updated 20 October 1995. Retrieved on 27 April 2009.
  142. Handwerk, Brian. «Lord of the Rings Inspired by an Ancient Epic». National Geographic News, 01-03-2004. [Consulta: 13 març 2006].
  143. Fimi, Dimitra «'Mad' Elves and 'elusive beauty': some Celtic strands of Tolkien's mythology». Folklore. West Virginia University Press, 117, 2, 2006, pàg. 156–170. DOI: 10.1080/00155870600707847. ISSN: 1547-3155. JSTOR: 30035484.
  144. Fimi, Dimitra «Tolkien's '"Celtic" type of legends': Merging Traditions». Tolkien Studies. West Virginia University Press, 4, 2007, pàg. 51–71. DOI: 10.1353/tks.2007.0015. ISSN: 1547-3155.
  145. Letters, no. 19.
  146. 146,0 146,1 Letters, no. 144.
  147. Bofetti, Jason. «Tolkien's Catholic Imagination». Crisis Magazine, novembre 2001. [Consulta: 30 agost 2006].
  148. Letters, no. 142.
  149. Kocher, Paul H. Master of Middle-earth: The Fiction of J. R. R. Tolkien. Houghton Mifflin, 1972, p. 76–77. ISBN 0-395-14097-8. 
  150. Shippey, Tom. The Road to Middle-earth. Boston: Houghton Mifflin, 1983, p. 140–141. ISBN 0-395-33973-1. 
  151. Road, pp. 141–145.
  152. Caldecott, Stratford «The Lord & Lady of the Rings». Touchstone Magazine, January–February 2002 [Consulta: 27 març 2011].
  153. Tolkien, J. R. R. (1963). Beowulf: The Monsters and the Critics. Oxford. pp. 10–11.
  154. Phillip, Norman «The Prevalence of Hobbits». New York Times [Consulta: 12 març 2006].
  155. Times Editorial Staff «Oxford Calling». New York Times, 05-06-1955 [Consulta: 12 març 2006].
  156. Seiler, Andy «'Rings' comes full circle». USA Today, 16-12-2003 [Consulta: 12 març 2006].
  157. "BBC – The Big Read". BBC. April 2003, Retrieved 2 November 2012
  158. Cooper, Callista. «Epic trilogy tops favorite film poll». ABC News Online, 05-12-2005. [Consulta: 12 març 2006].
  159. O'Hehir, Andrew. «The book of the century». Salon.com, 04-06-2001. [Consulta: 12 març 2006].
  160. Diver, Krysia «A lord for Germany». The Sydney Morning Herald, 05-10-2004 [Consulta: 12 març 2006].
  161. Hammond, Wayne G. (1993). J.R.R. Tolkien: A Descriptive Bibliography, London: Saint Paul's Biographies, ISBN 1-873040-11-3, American edition ISBN 0-938768-42-5
  162. «1978 Award Winners & Nominees». Worlds Without End. [Consulta: 17 maig 2009].
  163. Martinez, Michael. «Middle-earth Revised, Again». Michael Martinez Tolkien Essays, 27-07-2002. [Consulta: 28 abril 2009].
  164. The Legend of Sigurd and Gudrún, page 5.
  165. Letters, no. 295.
  166. announcing the 2013 edition, The Guardian on 9 October 2012 published the poem's first nine verses; Alison Flood, 'New' JRR Tolkien epic due out next year guardian.co.uk, Tuesday 9 October 2012.
  167. «JRR Tolkien's Beowulf translation to be published». BBC News, 20-03-2014 [Consulta: 8 juny 2014].
  168. «Beowulf: A Translation and Commentary». Publishers Weekly, 26-05-2014. [Consulta: 5 setembre 2014].
  169. Flood, Alison «JRR Tolkien's first fantasy story to be published this month». The Guardian, 12-08-2015.
  170. Flood, Alison «JRR Tolkien's Middle-earth love story to be published next year». The Guardian, 19-10-2016.
  171. «J.R.R. Tolkien Collection». Department of Special Collections and University Archives, Marquette University, 04-03-2003. [Consulta: 28 abril 2009].
  172. McDowell, Edwin «Middle-earth Revisited». New York Times, 04-09-1983 [Consulta: 12 març 2006].
  173. Beebe discovers unpublished C. S. Lewis manuscript, txstate.edu, University News Service, 8 July 2009
  174. Winchester, Simon (2003). The Meaning of Everything: The Story of the Oxford English Dictionary. Oxford University Press. ISBN 0-19-860702-4; and Gilliver, Peter, Jeremy Marshall and Edmund Weiner (2006). The Ring of Words: Tolkien and the Oxford English Dictionary. Oxford University Press. ISBN 0-19-861069-6.
  175. Letters, no. 7, to the Electors of the Rawlinson and Bosworth Professorship of Anglo-Saxon, University of Oxford, 27 June 1925.
  176. Grotta, Daniel (2001). J.R.R. Tolkien: Architect of Middle Earth. Philadelphia, Running Press. ISBN 0-7624-0956-8.
  177. English and Welsh, O'Donnell Lecture, 1955, cited in Wayne G. Hammond & Christina Scull: The J.R.R. Tolkien Companion and Guide: Reader's Guide, London, HarperCollins 2006, p. 249.
  178. Letters, no. 163.
  179. Letters, no. 180.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Tolkien pronunciava el seu cognom /ˈtɒlkiːn/, com es pot comprovar en la transcripció fonètica publicada a la il·lustració de The Return of the Shadow: The History of The Lord of the Rings, Part One. Editat per Christopher Tolkien. Londres: Unwin Hyman, 25 d'agost de 1988. (The History of Middle-earth; 6) ISBN 0-04-440162-0. En anglès americà el cognom també es pronuncia, sovint, com /ˈtoʊlkiːn/. Aquesta pronunciació probablement va sorgir per analogia amb paraules com toll o polka, o també perquè els parlants anglesos nord-americans entenen /ɒ/ per [ɑ], mentre que entenen el britànic /ɒ/ com [ɔ]; a més, [ɔ], o l'americà [oʊ] es converteix en l'aproximació més propera a la pronunciació rebuda per molts parlants estat-unidencs. Wells, John. 1990. Longman pronunciation dictionary. Harlow: Longman, ISBN 0-582-05383-8
  2. Terra Mitjana, "Middle-earth" en anglès, deriva del middel-erthe, middel-erd de l'anglès mitjà, que al seu torn prové del middangeard anglo-saxó, i que finalment prové del nors antic Miðgarðr, la terra on viuen els humans a la mitologia nòrdica.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Un petit recull dels llibres que tracten Tolkien i la seva obra:

  • Tolkien Studies, An Annual Scholarly Review. I. West Virginia University Press, 2004. ISBN 0-937058-87-4. 
  • Carpenter, Humphrey. The Inklings: C. S. Lewis, J.R.R. Tolkien, Charles Williams and Their Friends. Boston: Houghton Mifflin, 1979. ISBN 0-395-27628-4. 
  • Tolkien the Medievalist. London, New York: Routledge, 2003. ISBN 0-415-28944-0. 
  • Tolkien and the Invention of Myth, a Reader. Louisville: University Press of Kentucky, 2004. ISBN 0-8131-2301-1. 
  • Curry, Patrick. Defending Middle-earth: Tolkien, Myth and Modernity. Boston: Houghton Mifflin, 2004. ISBN 0-618-47885-X. 
  • J. R. R. Tolkien Encyclopedia: Scholarship and Critical Assessment. New York City: Routledge, 2006. ISBN 0-415-96942-5. 
  • Duriez, Colin; Porter, David. The Inklings Handbook: The Lives, Thought and Writings of C. S. Lewis, J. R. R. Tolkien, Charles Williams, Owen Barfield, and Their Friends. London: Azure, 2001. ISBN 1-902694-13-9. 
  • Duriez, Colin. Tolkien and C. S. Lewis: The Gift of Friendship. Mahwah, NJ: HiddenSpring, 2003. ISBN 1-58768-026-2. 
  • Flieger, Verlyn. Splintered Light: Logos and Language in Tolkien's World. Kent State University Press, 2002. ISBN 0-87338-744-9. 
  • Tolkien's Legendarium: Essays on The History of Middle-earth. Westport, CT: Greenwood Press, 2000. DDC 823.912 LC PR6039. ISBN 0-313-30530-7. 
  • Fonstad, Karen Wynn. The Atlas of Middle-earth. Boston: Houghton Mifflin, 1991. ISBN 0-618-12699-6. 
  • Foster, Robert. The Complete Guide to Middle-earth. Del Rey, 2001. ISBN 0-345-44976-2. 
  • Fredrick, Candice; McBride, Sam. Woman among the Inklings: Gender, C.S. Lewis, J.R.R. Tolkien, and Charles Williams. Greenwood Press, 2001. ISBN 0-313-31245-1. 
  • Garth, John. Tolkien and the Great War. Harper-Collins, 2003. ISBN 0-00-711953-4. 
  • Gilliver, Peter; Marshall, Jeremy; Weiner, Edmund. The Ring of Words. Oxford University Press, 2006. ISBN 0-19-861069-6. 
  • Glyer, Diana Pavlac. The Company They Keep: C. S. Lewis and J. R. R. Tolkien as Writers in Community. Kent, Ohio: Kent State University Press, 2007. ISBN 978-0-87338-890-0. 
  • Grotta-Kurska, Daniel. J.R.R. Tolkien: Architect of Middle Earth (A Biography). Philadelphia: Running Press, 1976. ISBN 0-7624-0956-8. 
  • Haber, Karen. Meditations on Middle-earth: New Writing on the Worlds of J. R. R. Tolkien. St. Martin's Press, 2001. ISBN 0-312-27536-6. 
  • Tolkien and Politics. London, England: Third Way Publications, 2003. ISBN 978-0-9544788-2-7. 
  • Larsen, Kristine «SAURON, Mount Doom, and Elvish Moths: The Influence of Tolkien on Modern Science». Tolkien Studies, 4, 1, 2007, pàg. 223–234. DOI: 10.1353/tks.2007.0024.
  • Lee, Stuart D; Solopova, Elizabeth. The Keys of Middle-earth: Discovering Medieval Literature through the Fiction of J. R. R. Tolkien. Palgrave Macmillan, 2005. ISBN 1-4039-4671-X. 
  • Pearce, Joseph. Tolkien: Man and Myth. London: HarperCollinsPublishers, 1998. ISBN 0-00-274018-4. 
  • Perry, Michael. Untangling Tolkien: A Chronology and Commentary for The Lord of the Rings. Seattle: Inkling Books, 2006. ISBN 1-58742-019-8. 
  • Shippey, Tom. J. R. R. Tolkien – Author of the Century. Boston, New York: Houghton Mifflin Company, 2000. ISBN 0-618-12764-X. 
  • Shippey, Tom. The Road to Middle-earth. Boston, New York: Houghton Mifflin Company, 2003. ISBN 0-618-25760-8. 
  • Ready, William. Understanding Tolkien and the Lord of the Rings. New York: Paperback Library, 1968. 
  • Rorabeck, Robert. Tolkien's Heroic Quest. Crescent Moon, 2008. ISBN 1-86171-239-1. 
  • Strachey, Barbara. Journeys of Frodo: an Atlas of The Lord of the Rings. London, Boston: Allen & Unwin, 1981. ISBN 0-04-912016-6. 
  • Tolkien, John & Priscilla. The Tolkien Family Album. London: HarperCollins, 1992. ISBN 0-261-10239-7. 
  • Tyler, J.E.A.. The Tolkien Companion. New York: Gramercy, 1976. ISBN 0-517-14648-7. 
  • White, Michael. Tolkien: A Biography. New American Library, 2003. ISBN 0-451-21242-8. 
  • Zaleski, Philip; Zaleski, Carol. The Fellowship: The Literary Lives of the Inklings: J.R.R. Tolkien, C. S. Lewis, Owen Barfield, Charles Williams. Farrar, Straus and Giroux, 2016. ISBN 9780374536251. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal de la Terra Mitjana