INALCO

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Institut national des langues et civilisations orientales
Formació 1669 : École des jeunes de langues
1795 : École spéciale des Langues orientales
1914 : École nationale des Langues orientales vivantes
1971 : Institut national des langues et civilisations orientales[1]
Tipus Grand établissement (EPSCP)
Propòsit/focus Lingüística, antropologia
Seu París
Localització França França
Llengües oficials Francès
Manuelle Franck.[2]
Organització germana Sorbonne Paris Cité
Personal 160[3]
Voluntaris 319 (223 titulars & 96 no titulars)[4]
Web http://www.inalco.fr/

48° 49′ 39″ N, 2° 22′ 35″ E / 48.82750°N,2.37639°E / 48.82750; 2.37639Coord.: 48° 49′ 39″ N, 2° 22′ 35″ E / 48.82750°N,2.37639°E / 48.82750; 2.37639

Charles Barbier de Meynard, qui ensenyà turc i àrab a finals del s. XIX.

L’Institut national des langues et civilisations orientales (INALCO), dit Langues O'[5](pronunciat Langzo), és un establiment francès d’ensenyament superior i de recerca encarregat d'ensenyar les llengües i civilitzacions originàries d'Europa Occidental. « Langues O' » és el nom donat per generacions d’estudiants a l’Escola especial, després reial, després imperial, després nacional, de llengües orientals (vives) de París, qui ha pres el seu nom actual en 1971.

Dispersa molt de temps en nombrosos centres, els nous locals d'ensenyament i d'administració reuneixen actualment l'essencial de les formcions de l'INALCO al XIIIè al nou Pôle des langues et civilisations du monde, amb la Bibliothèque universitaire des langues et civilisations (BULAC) i pròxima a París 7 i París 6. L'establiment també s'ajusta a la voluntat recent d'aproximar les universitat amb la finalitat d'afirmar llurs competències sobre l'escena universitària internacional (rànquing de Xanghai), integrant-se al PRES Sorbonne Paris Cité.[6]

Història[modifica | modifica el codi]

L'ensenyament de llengües i civilitzacions orientals a França es remunta a la creació del Collège de France a iniciativa de Guillaume Budé. L'interès dels humanistes per les llengües antigues s'acoblà de fet molt ràpid a la necessitat d'orientalistes per a la diplomàcia de Francesc I de França. Des d'aquesta època en aquest context es va donar un ensenyament més especialitzat.

Dels orígens (1669) fins a 1914[modifica | modifica el codi]

L'Escola Especial de les Llengües Orientals fou creada, principalment sota l'impuls de Lakanal, per la Convenció Nacional (decret llei del 10 de germinal any III / 30 de març de 1795).[7] Va obrir les seves portes a la seu de la Biblioteca nacional a París carrer Neuve-des-Petits-Champs, amb la missió d'ensenyar les llengües orientals vives « d'una utilitat reconeguda per a la política i el comerç ». Les primeres llengües ensenyades foren l'àrab « literari i vulgar », el turc i el tàtar de Crimea, el farsi i el malai. Es va engrandir regularment al curs del segle XIX, ajuntant les llengües noves i fusionant amb l'Ecole des Jeunes de langues instituïda per Colbert en 1669 per formar els intèrprets per les llengües del Llevant. En 1874, l'escola s'instal·là a una mansió situada a la cantonada de la Rue des Saints-Pères i de la Rue de Lille.

De 1914 a 1984[modifica | modifica el codi]

En 1914 l'escola esdevingué « École nationale des langues orientales vivantes » (ENLOV) i rebé un estatus especial que romandrà en vigor fins 1968, quan el moviment estudiantil porta a integrar el establiment en el sector universitari com a « Centre universitaire des langues orientales vivantes ». Aquest « CULOV » ja no conserva el nom i es convertí pel decret del 3 de febrer de 1971 en institut nacional de les llengües i civilitzacions orientals (INALCO), adscrit fins al 1984 a la universitat de la Sorbona nova (París III).

Els diferents departaments domiciliats al 2 rue de Lille es dispersaren "provisionalment" en diversos centres acadèmics perifèrics : Dauphine, Asnières, Clichy o als locals llogats a París : Quai Voltaire, Censier, rue Broca, rue Riquet. Nous idiomes ajuntaren als altres, així com a més activitats de recerca i desenvolupament. Es multipliquen els departaments interdisciplinaris, com el centre de preparació per als invercanvis internacional (comerç internacional), el sector d'Alts Estudis Internacionals (HEI, dedicat principalment a la preparació del concurs d'Afers Exteriors), la filial de comunicació i formació intercultural, l'enginyeria multilingüe i el processament de llenguatge natural, etc.

En els anys 1972-1975 foren reagrupades en un lloc únic (Cergy-Pontoise, Marne-la-Vallée) i la transformació proposada de l'institut en universitat internacional de llengua i de comunicació (UNILCO) no es va produir malgrat l'aspecte precursor del projecte defensat per René Sieffert i François de Labriolle.

Després de 1985[modifica | modifica el codi]

Des de 1985 l'INALCO té un estatut de grand établissement (com l'Institut d'études politiques de Paris per exemple). El seu objectiu és ensenyar les llengües de l'Europa Central i Oriental, Àsia, Oceania, Àfrica i de les poblacions aborígens d'Amèrica, així com la geografia, història, institucions, vida política, econòmica i social dels països en qüestió.[8] Durant els anys 1990 no es consolidaren altres projectes de reagrupament (el més avançat és el de l'École normale supérieure de jeunes filles del boulevard Jourdan).

Folklore[modifica | modifica el codi]

Els estudiants de les Llengües O' han nomenats tradicionalment « silvains »; el terme, gairebé obsolet, deriva del nom del primer president de l'escola Antoine-Isaac Silvestre de Sacy (familiarment « Silvestre ») l'estàtua del qual es troba al pati del 2 rue de Lille. Una « ordre molt alta i molt secreta de Silvestre de Sacy » era originalment una tradició de bromes que van fer famosos els silvains entre els estudiants parisencs per la sofisticació dels seus gags. Una salutació específica dels (« ahure ») hauria format part d'aquest folklore.[9]

Els presidents (administradors de 1914 a 1969) de Langues O'[modifica | modifica el codi]

Mandat Nom Disciplina Commentari
1796 - 1824 Louis-Mathieu Langlès farsi
1824 - 1838 Antoine-Isaac Silvestre de Sacy àrab
1838 - 1847 Pierre Amédée Jaubert Turc Intèrpret militar durant la campanya d'Egipte de 1798
1847 - 1864 Charles Benoît Hase Grec modern
1864 - 1867 Joseph Reinaud Àrab
1867 - 1898 Charles Schefer Farsi
1898 - 1908 Charles Barbier de Meynard Turc, farsi
1908 - 1936 Paul Boyer Rus
1936 - 1937 Mario Roques Romanès
1937 - 1948 Jean Deny Turc
1948 - 1958 Henri Massé farsi
1958 - 1969 André Mirambel Grec modern Mort en 1970
1969 - 1971 André Guimbretière Hindi
1971 - 1976 René Sieffert Japonès Mort en 2004
1976 - 1986 Henri Martin de La Bastide d’Hust Civilització d'Orient Mitjà Mort en 1986
1986 - 1993 François Champagne de Labriolle Rus Vice-president de 1971 a 1986
1993 - 2001 André Bourgey Civilització d'Orient Mitjà
2001 - 2005 Gilles Delouche Thai
2005 - 2013 Jacques Legrand Mongol
2013 - XXXX Manuelle Franck Geografia de l'Àsia del Sud-Est Vice-president de 2007 a 2013

Organització[modifica | modifica el codi]

Estatut[modifica | modifica el codi]

L'INALCO te l'estatut de « grand établissement »[8] (EPSCP particular) i és membre del PRES Sorbonne Paris Cité.[10]

Departaments de formació i de recerca (estat actual)[modifica | modifica el codi]

L’INALCO és estructurat en setze departaments:[11]

A. Els departaments basats en una àrea geogràfica o lingüística
  • Àfrica
  • Àsia del Sud
  • Àsie del Sud-Est, Alta Àsia, Pacífic
  • Xina,
  • Llengua i Cultura del Japó
  • Estudis hebreus
  • Estudis Àrabs
  • Euràsia
    • Secció de Corea,
    • Secció de Mongòlia
    • Secció paixto,
    • Secció persa,
  • Europa central i oriental
  • Rússia
  • Llengües d'Amèrica
B. Departaments que imparteixen formació especialitzada
  • Comunicació i formacions interculturals
  • Centre de Preparació per als intercanvis internacionals (departament de comerç internacional)
  • Francès llengua estrangera
  • Alts Estudis Internacionals
  • Textos informàtica plurilingüisme

Departaments de l'INALCO (històric)[modifica | modifica el codi]

Les UER creats al si del centre universitari que llengües orientals vives el 1969 es va convertir en 1971 en departaments:

Formacions[modifica | modifica el codi]

Fins al 1972, els estudiants obtenen en tres anys el diploma d'alumne aprofitat de l'Escola Nacional de Llengües Orientals vives per a un idioma determinat, dictada pel ministre d'Educació, llavors a càrrec de la l'educació superior. A partir de 1967 podien preparar un doctorat de tercer cicle.

L'INALCO ensenya més de cent idiomes, i entrega diplomes nacionals (llicenciatura, màsters, doctorat) i diplomes universitaris (Iniciació, certificat (bac+1), diploma pràctic (bac+2), diploma avançat (bac+3), diploma ampliat (bac+4) o DREA[12] (vegeu abaix).[13]

El sistema precedent, posat en pràctica a partir de 1971, incloïa, a més dels títols universitaris nacionals (fins a 1984 emesa sota el segell de la Universitat París 3), els diplomes següents:

Premier cycle[modifica | modifica el codi]

  • Certificat de langue et civilisation (representa aproximadament la meitat del volum horari del DULCO)
  • Diplôme unilingue de langue et civilisation orientales (DULCO,[14] en dos o tres anys, segons les llengües, que és de nivell comparable al DEUG i que doóna accés al segon cicle)

Igualment existeix un diploma pràctic i unss certificats i diplomes bilingües.

Deuxième cycle[modifica | modifica el codi]

  • Diplôme supérieur (de nivell comparable a la llicenciatura)
  • Diplôme de recherche et d'études appliquées (DREA, no s'ha de confondre amb el DEA), diplôme de recherche et d'études commerciales (DREC) i diplôme de recherche et d'études internationales (DREI), de nivell comparable al maîtrise.

Llista de llengües ensenyades[modifica | modifica el codi]

Zona Llengües ensenyades
Àfrica i Oceà Índic amhàric, bantu (swahili, comorià), berber, hausa, malgaix, mandingo (Bambara, soninke), wòlof, ful, tigrinya, ioruba.
Amèrica aimara, guaraní, Inuktitut, maia, nàhuatl, quítxua.
Àsia de l'Est Cantonès[15] Mandarí, coreà, japonès, tibetà
Àsia del Sud bengalí, hindi, nepalès, Urdu, paixtu, romaní (gitano), sànscrit, singalès, tàmil, telugu.
Àsia del Sud-est-Pacífic Birmà, Bisaia (Cebuà), Bislama, cambodjà (Khmer), cham, drehu (lifou), filipí (tagalog), ilocano, indonesi-Malai, laosià, môn, siamès (thai), tahitià, vietnamita.
Euràsia, Rússia (ex URSS) Armeni, àzeri, bielorús, georgià, kazakh, Kirguís, mongol, osset, usbec, rus, tàtar de Kazan, turcman, ucraïnès
Europa Albanès, bielorús, búlgar, croat, estonià, finès, grec modern, hongarès, letó, lituà, macedoni, polonès, romanès, romaní (gitano), rus, serbi, eslovac, eslovè, sòrab, txec, ucraïnès.
Pròxim i Orient Mitjà Àrab literal i dialectal,[16] arameu (soureth), hebreu modern, judeoàrab, judeocastellà, kurd (kurmanji, sorani), maltès, farsi, turc, yidich.

La recerca[modifica | modifica el codi]

L'INALCO és constituït per 14 equips[17]

Equips de recerca de l'INALCO
Acrònim Nom complet Director (dates)
CEC Centre d’études chinoises Isabelle Rabut
CEROI Centre d'études et de recherche sur l'océan Indien occidental Claude Allibert
CRESCIC Centre de recherche et d'études sur le sous-continent indien contemporain Philippe Benoît
CASEC Centre de l’Asie du Sud-Est continentale Gilles Delouche
CEJ Centre d’études japonaises Anne Bayard-Sakai
CELIA Centre d’études des langues indigènes d’Amérique Francesc Queixalós
CERMOM Centre de Recherche Moyen-Orient et Méditerranée Luc-Willy Deheuvels
CARMA Cercle arabisant de recherche sur le monde arabe Luc-Willy Deheuvels
ERISM Équipe de recherche interdisciplinaire sur les sociétés méditerranéennes Michel Bozdémir
CERLOM Centre d’étude et de recherche sur les littératures et les oralités du monde Gilles Delouche
CEB Centre d’études balkaniques Odile Daniel
CEEM Centre d'études de l'Europe médiane Marie Vrinat-Nikolov
CEGEDECC Centre Georges Dumézil d’études sur le Caucase Dominique Gauthier
CRREA Centre de recherches russes et euro-asiatiques Catherine Poujol et Taline Ter Minassian
CRB Centre de recherche berbère Salem Chaker
CREAM Centre de recherche et d’études d’arabe maghrébin Dominique Caubet
CEHJMC Centre d’études hébraïques et juives modernes et contemporaines Masha Itzhaki
GRELLO Groupe de recherche et d’échanges en littératures en langues orientales Magdalena Nowotna
ERTIM Équipe de Recherche « Textes, Informatique, Multilinguisme » Mathieu Valette
CLI Cercle de linguistique de l’INALCO Anaïd Donabedian
CERTAL Centre de recherche en traitement automatique des langues Patrice Pognan
DLC Groupe de recherche et d'échange en didactique des langues et des cultures Geneviève Zarate
CRO Centre de recherche sur l’oralité Michèle Therrien
PLIDAM Équipe de recherche « Pluralité des langues et des identités en didactique : acquisition, médiations » Thomas Szende-Geneviève Zarate
SEDYL Structures et dynamiques des langues Isabelle Léglise

Les Publications Langues’O[modifica | modifica el codi]

Per consolidar els aspectes col·lectius de la investigació científica en l'INALCO s'han organitzat diversos centres d'investigació a partir de 1975. Algunes d'aquestes formacions van crear llavors revistes que van publicar el treball produït pels seus membres i per investigadors d'altres organitzacions. Actualment Publications Langues'O inclou, a més, la publicació, distribució i venda de publicacions periòdiques i la publicació de les actes dela simposis organitzats sota els auspicis de l'INALCO.

L'INALCO participa igualment en l'edició de col·leccions de L'Asiathèque : mètodes « Langues INALCO », « Dictionnaires des Langues’O », « Bilingues L&M ».[18]

D'altres editorials han creat col·leccions on es publiques les obres de mestres i investigadors de l'establimentf:

Les revistes[modifica | modifica el codi]

  • Cahiers de littérature orale (CRO - CERLOM)
  • Annales de l'autre islam (ERISM)
  • Cahiers balkaniques (CEB)
  • Bulletin de liaison néo-hellénique (CEB)
  • Cahiers de linguistique de l’INALCO (CLI)
  • Cahiers de l'Europe médiane (CEEM)
  • Cipango (revue d'études japonaises - CEJ)
  • Études océan Indien (CROIMA)
  • Slovo (revue d'études russes et euro-asiatiques - CERRUS)
  • Yod (revue d’études hébraïques et juives modernes et contemporaines - CEH)
  • Comptes rendus du GLECS (Groupe linguistique d'études chamito-sémitiques)
  • Cahiers de poétique comparée et Mezura (Théorie des rythmes et applications poétiques)
  • Revue des études berbères (CRB)

Història[modifica | modifica el codi]

Des de començaments del segle XX fins a 1971 les publicacions de l'Escola Nacional de Llengües Orientals Vives eren publicades per les edicions «Librairie orientaliste Paul Geuthner».

En 1971 el president René Sieffert i la seva esposa Simone fundaren les Publications orientalistes de France (POF) per reprendre aquest rol. A partir de 1979 les Publications orientalistes de França es van independitzar.

L'INALCO fundà aleshores les Publications Langues’O que editaren, soles o en coedició, les revistes i els col·loquis de la recerca.

Personalitats que han estudiat a Langues O'[modifica | modifica el codi]

Personalitats franceses[modifica | modifica el codi]

Personalitats estrangeres[modifica | modifica el codi]

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Moltes escenes del film Tanguy es van filmar a l'INALCO (Delfinat).

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. www.inalco.fr. «Les dates clés».
  2. Titular d'un doctorat en geografia Paris-Sorbona, professor d'Universitats, és una especialista en geografia urbana i regional d'Àsia del Sud-est
  3. «L’Inalco en chiffres».
  4. Répartition par établissement, académie et fonction des personnels enseignants non permanents ou titulaires de l'enseignement supérieur, hors enseignants des disciplines hospitalo-universitaires, en 2009-2010 p. 15, effectif équivalent temps plein
  5. escrit tradicionalment Langues’O, cf. p. ex. http://www.inalco.fr/IMG/pdf/historique_long.pdf et le livre Langues’O 1795-1995 : deux siècles d'histoire de l'École des langues orientales. El lloc de l'apòstrof al logo ha estat modificat en 1997.
  6. PRES Sorbonne Paris Cité - Établissements membres, consultat a www.sorbonne-paris-cite.fr le 15 .
  7. Escoles de l'any III
  8. 8,0 8,1 Plantilla:Légifrance
  9. Hélène Gérardin, Romain Lemant, « Petite histoire des Langues O' », Langues Zone n° 17, décembre 2009-janvier 2010, p. 2
  10. Plantilla:Légifrance
  11. «Organigramme de l’établissement 2009-2010».
  12. «Les diplômes d'établissement de l'Inalco».
  13. Plantilla:Lien brisé
  14. No s'ha de confondre pas amb el diploma d'universitat de llengües i civilitzacions orientals de la Universitat de Le Havre.
  15. No hi ha currículum real de cantonès a l'INALCO, però la llengua es pot estudiar en un curs de llengües xineses a partir del tercer any de llicenciatura.
  16. S'hi ensenyen moltes llengües àrabs: literal, magrebí (Algèria, Marroc, Tunísia), oriental: Egipci i Sirià-libanès-palestí.
  17. «Les équipes de recherche».
  18. Collections INALCO chez L'Asiathèque
  19. Bibliothèque de l'INALCO chez Peeters
  20. Ouvrages disponibles chez Karthala
  21. Ouvrages disponibles chez L'Harmattan

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: INALCO Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Pierre Labrousse (sous la dir. de), Langues'O 1795-1995 : deux siècles d'histoire de l'École des langues orientales, Paris, Éditions Hervas, 1995, (ISBN 2-903118-90-6)
  • Marie-Claire Bergère et Angel Pino (sous la dir. de), Un siècle d'enseignement du chinois à l'École des langues orientales : 1840-1945 : bicentenaire des Langues orientales, Paris, l'Asiathèque, 1995 (ISBN 2-911053-06-0)
  • Marie de Testa & Antoine Gautier, Drogmans et diplomates européens auprès de la Porte ottomane, éditions ISIS, Istanbul, 2003, (ISBN 975-428-258-7)
  • Louis Bazin, L'École des Langues orientales et l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres (1795–1995), in: Comptes rendus des séances de l'Académie des Inscriptions et Belles-Lettres 139, No. 4, 1995, pp. 983-996, online