Museu de les Arts Decoratives

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 00:17, 9 ago 2016 amb l'última edició de JoRobot (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.
Infotaula d'organitzacióMuseu de les Arts Decoratives

Façana principal del Palau Reial de Pedralbes
Dades
Tipusmuseu Modifica el valor a Wikidata
Història
Creació1932
Data de dissolució o abolició2012
Reemplaçat perMuseu del Disseny de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Activitat
ÀmbitArts Decoratives
Governança corporativa
Seu 
Part deMuseu del disseny de Barcelona
Altres
Transport públicL3 -Estació de Palau Reial
Lloc webWeb Oficial del museu

El Museu de les Arts Decoratives fou un museu obert el 1932[1] i tancat a finals del 2012 per passar a formar part del Museu del disseny de Barcelona. Tenia el seu origen en el Museu d'Art Decoratiu i Arqueològic de Barcelona que es va fundar l'any 1902 i ubicat a l'actual Parc de la Ciutadella (a l'antic arsenal) on es van aplegar col·leccions molt heterogènies.[2] El va succeir el Museu de les Arts Decoratives que estava situat al parc del Palau Reial de Pedralbes a Barcelona.[3] Constava de dues exposicions permanents, amb 739 peces en total, dedicades d'una banda a l'evolució de les arts de l'objecte -des del Romànic fins al naixement del disseny de producte- i, de l'altra, al disseny industrial a Espanya. A més a més, el museu comptava amb un fons important de disseny industrial (més de 1.400 peces) i d'arts decoratives (unes 6.000 peces) que s'agrupa en les col·leccions de disseny de producte, bacines, carruatges, mobles, paper pintat, rellotges, tapissos i vidres.

Juntament amb el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques es van integrar per formar part del Disseny Hub Barcelona.

Edifici

Article principal: Palau de Pedralbes

Al Palau de Pedralbes (Diagonal, 686) es trobaven els DHUB Museus, formats pel Museu de les Arts Decoratives[4] i pel Museu Tèxtil i d'Indumentària, que s'ubicaren en aquest edifici mentre es va construir la nova seu a la plaça de les Glòries. El Palau té el seu origen a l'antiga masia de Can Feliu, del segle XVII. La finca fou adquirida el 1862 pel comte Eusebi Güell i Bacigalupi, juntament amb la veïna Can Cuiàs de la Riera. Unides formaren la Finca Güell, de gran extensió (30.000 m²). La reforma de la torre Can Feliu s'encarregà a l'arquitecte Joan Martorell i Montells, que construí un palauet d'aire caribeny, acompanyat d'una capella neogòtica i rodejat de jardins magnífics. Més tard, s'encarregà a Antoni Gaudí la reforma de la casa i la construcció d'un mur de tanca i els pavellons de porteria.

Història

El museu va obrir les seves portes el 1932 al Palau de Pedralbes. El seu origen, però, es remunta a l'any 1888, arran de l’Exposició Universal celebrada a Barcelona.[1] En finalitzar aquest esdeveniment, l’ajuntament de la ciutat va pensar a reunir diferents col·leccions de béns culturals i obrir diversos centres museístics.[4] Així, l’any 1902 es va crear el Museu d’Art Decoratiu i Arqueològic a l’antic arsenal de la Ciutadella, format per un conjunt de col·leccions molt heterogènies. L'arquitecte i regidor de Barcelona en aquells moments, Josep Puig i Cadafalch, va dissenyar i planificar el museu a tots els nivells, des del muntatge museogràfic fins a les vitrines que contenien els objectes.[5]

L'any 1932, el Museu d'Art Decoratiu i Arqueològic va patir una reestructuració completa del seu fons i es va desmantellar. Les col·leccions es van traslladar a Montjuïc per a constituir, d'una banda, el Museu Nacional d'Art de Catalunya i de l'altra, el Museu d'Arqueologia de Catalunya. Els objectes que no s'incloïen ni en la categoria de les belles arts ni en la del material arqueològic, es van portar al Palau de Pedralbes per decisió de la Junta de Museus, formant-se així l'actual Museu de les Arts Decoratives.[6]

L'any 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola, es va tancar el museu i es va traslladar el seu fons a Olot per garantir-ne la salvaguarda durant el conflicte. Un cop finalitzada la guerra, el Palau de Pedralbes es va convertir en la residència barcelonina del nou cap de l'Estat, Francisco Franco Bahamonde, de manera que el Museu de les Arts Decoratives es va quedar sense seu.[6]

L'any 1949, es va reobrir el museu en un nou emplaçament, el Palau de la Virreina, on es van organitzar els espais expositius de manera similar a com estaven a la seu anterior. Durant aquest període, els fons del museu van créixer considerablement amb la incorporació de diverses col·leccions, com ara el lot de mobiliari provinent de la col·lecció de Maties Muntadas, o el mobiliari obra de Francesc Vidal pertanyent a la col·lecció Bertrand i Mata.[6]

L'any 1985, però, es va decidir un nou ús municipal per a la Virreina i el Museu de les Arts Decoratives va haver de tancar les portes de nou. Les col·leccions van ser traslladades altre cop al Palau de Pedralbes i es van emmagatzemar a les reserves d'aquest edifici durant una dècada.

L'any 1995, el museu va tornar a obrir al públic, tot recuperant els espais expositius del Palau de Pedralbes i incorporant com a novetat una important col·lecció de disseny industrial espanyol.[4]

El Museu de les Arts Decoratives va compartir el seu emplaçament a Pedralbes amb el Museu Tèxtil i d'Indumentària i el Gabinet de les Arts Gràfiques, amb els quals formà part del Museu del disseny de Barcelona.

Exposicions permanents

De l'objecte únic al disseny de producte

És l'exposició permanent del Museu de les Arts Decoratives i planteja un recorregut cronològic en dues parts. La primera part mostra, amb l'exhibició de 297 peces, l'evolució de les arts de l'objecte des del romànic fins al Romanticisme, i el naixement del disseny de producte amb la Revolució Industrial de l'Europa Occidental, posant l'accent en la producció catalana. Els objectes exposats són majoritàriament de l'àmbit civil i d'ús domèstic i les diferents tipologies d'objectes es presenten conjuntament en cada àmbit en un intent d'explicar la vida quotidiana i la producció, artesanal primer i industrial a partir del segle XIX. Així s'hi pot trobar des dels mobles de les cases riques i benestants, com caixes de núvia, llits, cadires i tocadors, fins als més diversos objectes de la llar i de l'ús personal, com vaixelles, ventalls o rellotges. El segon àmbit de l'exposició se centra sobretot en el desenvolupament del disseny de producte amb l'exhibició de 442 peces que són una mostra representativa del disseny industrial a Espanya. Conceptualment l'exposició fa un recorregut pel producte dissenyat tot contextualitzant-lo socialment a Barcelona, en particular, i Espanya en general.[7]


Peces destacades

Vegeu també

Referències

  1. ↑ 1,0 1,1 Josep Capsir; Josep Capsir i Maíz. El Museu de les Arts Decoratives de Barcelona: 1932-2007, 75 anys. Ajuntament de Barcelona, 2008, p.18. ISBN 978-84-9850-101-8 [Consulta: 12 abril 2012].  Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; el nom «CapsirMaíz2008» està definit diverses vegades amb contingut diferent.
  2. ↑ http://www.museudeldisseny.cat/historia/museu-de-les-arts-decoratives
  3. ↑ AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 28. ISBN 84-393-5437-1. 
  4. ↑ 4,0 4,1 4,2 DHUB, Museu de les Arts Decoratives
  5. ↑ García i Sastre, Andrea. Els Museus d'Art de Barcelona: Antecedents, gènesi i desenvolupament fins a l'any 1915. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1997, p. 418. ISBN 84-7826-876-6. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 A Guide to the Museums of Catalonia. Barcelona: Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, 2000, p. 62. ISBN 84-393-5437-1. 
  7. ↑ De l'objecte únic al disseny de producte

Bibliografia

Enllaços externs

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Museu_de_les_Arts_Decoratives&oldid=17291948»