Joan Miró i Ferrà
Joan Miró i Ferrà (Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma, 25 de desembre de 1983) fou un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient, per l'esperit «infantil» i pel seu país. Al principi va mostrar fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura plana, amb un cert aire naïf, com ho és el seu conegut quadre La masia, de l'any 1920. A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme i incorporant-se a aquest moviment.[1] En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències i a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes.[2]
Un dels seus grans projectes va ser la creació de la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona, centre cultural i artístic per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades per l'autor; d'altres llocs amb importants fons de les seves obres són la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma de Mallorca, el MNAM de París i el MOMA de Nova York.
Vida familiar
Joan Miró va néixer el 1893, en un passatge a la vora de la Plaça Real de Barcelona, on el seu pare Miquel Miró i Adzeries, fill d'un ferrer de Cornudella, tenia un taller d'orfebreria i rellotgeria. Allà va conèixer a Dolors Ferrà i Oromí, filla d'un ebenista mallorquí, es van casar i van establir la seva residència al mateix passatge del Crèdit, on van néixer els seus dos fills Joan i Dolors.[3]
Es va casar amb Pilar Juncosa a Palma de Mallorca el 12 d'octubre de 1929, i es van instal·lar a París en un apartament amb suficient espai per a habitatge i taller de l'artista; el 17 de juliol de 1931, la parella va tenir la seva única filla, Dolors. En quedar lliure del contracte amb el seu marxant Pierre Loeb, Miró va decidir de tornar amb la família a Barcelona, tot i que va realitzar estades intermitents a Mallorca i a Mont-roig del Camp. L'any 1936 es trobava en aquesta última població quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola. Al novembre tenia prevista una exposició a París, i una vegada allà i en vista de les circumstàncies adverses provocades per la guerra, va decidir quedar-se i va aconseguir que també hi anessin la seva esposa Pilar i la seva filla.
Poc abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial l'ambient a París era cada vegada més tens. Van passar una temporada a Varengeville-sur-Mer, a la costa de Normandia, a una casa oferta pel seu amic, l'arquitecte George Nelson. Allà s'hi va trobar bé, perquè l'acostava més a la natura tal com estava acostumat amb els paisatges de Mallorca o de Mont-roig, i va acabar llogant-hi una casa. A la primavera de 1940, els amics havien anat desapareixent de Varengeville i junt amb la Pilar va decidir de tornar a Catalunya. Poc després, la família es va traslladar a Mallorca on, segons Miró, allà tan sols era «el marit de la Pilar». L'any 1942 va retornar a Barcelona.[4]
Miró va morir a Palma de Mallorca el 25 de desembre de 1983 i va ser enterrat al Cementiri de Montjuïc, a Barcelona.
Estudis
Va estudiar comerç, segons desig del seu pare, per així poder tenir una bona formació i aconseguir d'ésser «algú a la vida». Davant el desig de Joan de matricular-se a l'escola Llotja de dibuix, i en tenir la possibilitat d'assistir a les classes nocturnes, el seu pare ho va acceptar com si fos un passatemps per al noi.[3] A l'escola Llotja va rebre la influència de dos mestres: Modest Urgell i Josep Pascó. Els dibuixos datats de l'any 1907, que es guarden a la Fundació Miró, són una bona prova del referent artístic de Modest Urgell; d'altra banda, altres dibuixos realitzats poc abans de la mort de Miró, que estan realitzats amb una simple però ferma línia horitzontal, porten la inscripció: «en rècord de Modest Urgell», i resumeixen el gran afecte que Miró va guardar sempre vers el seu mestre. De les classes rebudes per Josep Pascó, professor de arts decoratives, queden també uns dibuixos d'aire modernista de l'any 1909, com el disseny d'uns fermalls representant un paó i una serp. D'aquest professor va aprendre la simplicitat de l'expressió i les tendències artístiques del moment.[3]
Amb disset anys va acabar els seus estudis de comerç i va entrar a treballar durant dos anys com empleat en una drogueria, fins que una malaltia el va obligar a retirar-se a la casa familiar que tenien en el poble de Mont-roig del Camp. Quan va retornar a Barcelona, ja tenia la ferma resolució de ser pintor i, encara que amb reticències, també comptava amb el permís patern. Va ingressar a l'acadèmia d'art dirigida per Francesc Galí, on va conèixer les últimes tendències artístiques europees i a la qual hi va assistir fins el 1915, quan es clausurà el centre. Mentre, també assistia al Cercle Artístic de Sant Lluc on rebia classes de dibuix del natural; allà va fer amistat amb Josep Francesc Ràfols, Sebastià Gasch, Enric Cristòfor Ricart i Josep Llorens i Artigas, que constituïren el grup artístic Agrupació Courbet la fundació del qual es va donar a conèixer el 28 de febrer de 1918 apareixent publicat a La Publicitat.[1]
Primeres exposicions
La primera exposició individual de Joan Miró es va realitzar a les galeries Dalmau de Barcelona entre el 16 de febrer i el 3 de març de 1918, amb la presentació de seixanta-quatre obres entre paisatges, natures mortes i retrats. Aquestes primeres pintures tenen una clara influència de les tendències franceses, el postimpressionisme, el fauvisme i el cubisme. A les pintures Ciurana, el poble (1917) i Ciurana, l'església (1917) es veu la proximitat amb els colors de Van Gogh i els paisatges de Cézanne, reforçats amb una pinzellada fosca. Una de les pintures que crida l'atenció és l'anomenada Nord-Sud, anomenada com la revista francesa en la que en el seu primer número de l'any 1917 Pierre Reverdy escrivia sobre l'art del cubisme. En aquest quadre Miró mescla els traços de Cézanne amb la inclusió de rètols dins la pintura, com a les obres cubistes de Juan Gris o Pablo Picasso. A les obres presentades com el Retrat de V. Nubiola, mostra la fusió del cubisme amb l'agressiu color fauvista.[6] La mateixa primavera del 1917 va exposar al Cercle Artístic de Sant Lluc junt amb els membres de l'Agrupació Coubert.[7]
Com era el seu costum, i continuaria fent-ho durant anys, Miró va passar aquest estiu a Mont-roig, on va abandonar els colors i les formes dures emprades fins aleshores per altres de més minucioses, segons va explicar en una carta dirigida al seu amic Ricart datada el 16 de juliol de 1918:
| « | Res de simplificacions ni abstraccions. Ara com ara el que m'interessa més és la cal·ligrafia d'un arbre o d'una teulada, fulla per fulla, branqueta per branqueta, herba per herba, teula per teula. Això no vol dir que aquests paisatges al final acabin sent cubistes o rabiosament sintètics. En fi, ja veurem. El que si em proposo és treballar molt de temps a les teles i deixar-les el més acabades possible, així és que al final de temporada i després d'haver treballat molt si tinc poques teles; no passa res. Durant l'hivern següent continuaran els senyors crítics dient que persisteixo en la meva desorientació. | » |
Als paisatges pintats en aquesta època, s'observa un arquetip mitjançant un vocabulari nou d'iconografies i de signes meticulosament seleccionats i organitzats, sent el dibuix l'agent estructurador. Per exemple, a Vinyes i oliveres de Mont-roig es veuen les arrels, que estan dibuixades sota la terra, completament individualitzades; d'aquesta manera pretén aconseguir la connexió física amb la terra.[8]
El primer viatge a París el va realitzar al març de 1920 i després de passar novament l'estiu a Mont-roig, va retornar a París per a establir-se a la ciutat. Allà va conèixer l'escultor Pablo Gargallo que tenia un taller al carrer Blomet que només el feia servir durant els mesos d'estiu. Miró va arribar a un acord amb Gargallo per utilitzar-ho només a la temporada d'hivern. Les gestions fetes pel galerista Dalmau li van proporcionar una exposició individual a la Galerie La Licorne que es va inaugurar el 29 d'abril de 1921; malgrat no aconseguir cap venda d'obres, la crítica va ser favorable. A la comunitat artística que s'agrupava al barri de Montparnasse, va conèixer André Masson, veí del carrer Blomet i amb qui coincidia en les reunions de Max Jacob. Un altre assidu d'aquest grup era Pablo Picasso que li va comprar l'Autoretrat de 1919, i més endavant la Ballarina espanyola de 1921.[9]
La masia
Al llarg del 1921 i el 1922, durant nou mesos de dura elaboració, va realitzar La masia, que seria l'obra culminant d'aquesta època «detallista». La relació mítica mantinguda per Miró amb la terra es resumeix en aquest quadre, que representa la masia de la seva família a Mont-roig. Cal destacar el grafisme de caràcter ingenu i realista de tots els objectes, els animals domèstics i les plantes amb les que l'ésser humà treballa i s'hi relaciona, i els objectes quotidians, necessaris per a l'home. Ho estudia tot fins al mínim detall, en el que s'anomena la «cal·ligrafia mironiana», punt de partida en anys posteriors del seu contacte amb el surrealisme.[10]
Acabada aquesta pintura a París, per necessitats econòmiques, va iniciar un recorregut entre marxants per poder vendre-la. Rosenberg, que s'ocupava de les pintures de Picasso, va accedir a tenir-la en dipòsit i al cap del temps i davant la insistència de Miró, li va suggerir seriosament dividir la tela en parts més petites per a facilitar la seva venda. Miró, enfadat, va recollir la tela i se la va endur al seu taller. Se'n va fer càrrec de la pintura, aleshores, Jacques Viot de la galeria Pierre, que després d'uns tractes, la va vendre a l'escriptor Ernest Hemingway, per cinc mil francs.[11]
Surrealisme
A París, es va instal·lat al taller de Pau Gargallo, on va entrar en contacte amb artistes provinents del dadaisme, que va ser fundat el 1924, i del surrealisme, amb el poeta André Breton al capdavant.[12]
Aquest període, principalment, va servir perquè Miró abandonés la seva època detallista i sintetitzés la màgia ja apuntada en aquesta etapa anterior. És en l'inconscient i el que és oníric, en aquest potencial que li oferia el surrealisme, on va trobar el material idoni per a les seves futures obres. Això es pot copsar a Camp llaurat, amb una clara al·lusió a La masia, però amb elements surrealistes com són un ull i una orella al costat d'un arbre. A Cap de fumador, la influència es veu en la síntesi utilitzada per a la descripció del personatge.[13]
El 1926, Joan Miró va col·laborar amb Max Ernst en dissenys per a l'obra Romeu i Julieta dels Ballets Russos de Sergei Diaghilev. El 4 de maig de 1926, es va representar per primera vegada a Montecarlo i el 18 de maig al teatre Sarah Bernhardt de París. Es va saber que els ànims dels surrealistes i comunistes estaven alterats, i que hi havia la voluntat de boicotejar l'estrena del «burgès» Diaghilev i dels «traïdors» Ernst i Miró; i així va ser. En començar la funció, en mig de xiulets, es van llançar una pluja de fulls de color vermell amb un text de protesta, signat per Louis Aragon i André Breton. Tanmateix, la qüestió no va anar a més i poc després la revista La Révolution Surréaliste, que editava Breton, va continuar reproduint obres dels dos artistes.[14]
.jpg)
La pintura potser més interessant d'aquest període és Carnaval d'Arlequí (1925), completament surrealista i que va aconseguir un gran èxit a l'exposició col·lectiva de la Peinture surréaliste de la Galería Pierre (París) a finals de l'any 1925. Va estar exposada junt a obres de Giorgio de Chirico, Paul Klee, Man Ray, Pablo Picasso i Max Ernst.
Aquesta obra és considerada com l'inici de la plenitud de l'etapa surrealista de Joan Miró. Realitzada entre els anys 1924 i 1925, la va executar en una època en que l'artista passava per moments difícils i de gran penúria, també alimentària. Segons va explicar el mateix artista:
| « | Vaig intentar plasmar les al·lucinacions que em produïa la fam que passava. No és que pintés el que veia en somnis, com deien aleshores Breton i els seus, sinó que la fam em provocava una manera de trànsit semblant al que experimentaven els orientals.[15] | » |
Els personatges principals de la composició pictòrica són un autòmat que toca la guitarra junt amb un arlequí amb grans bigotis. S'aprecien també tot un món de detalls dominats per la imaginació que s'escampen per tota la pintura, com si fos un ocell amb ales blaves sortint d'un ou, un parell de gats jugant amb un cabdell de llana, peixos volant, un insecte que surt d'un dau, una escala amb una gran orella i, a la part superior dreta, es veu a través d'una finestra una forma cònica amb la qual va voler representar la torre Eiffel. El 1938, Miró va compondre un petit text poètic sobre aquest quadre: «A la troca de fil desfeta pels gats vestits d'arlequins cargolant-se i apunyalant les meves entranyes...». Actualment es troba a la col·lecció d'Allbright-Knox Art Gallery a Buffalo, (Estats Units).[16]
Interiors holandesos
L'any 1927 va realitzar per primera vegada una il·lustració per al llibre Gertrudis, de J.V. Foix. Es va traslladar a viure a un altre estudi més gran del carrer Tourlaque, on es va trobar amb vells amics com Max Ernst i Paul Éluard, i va conèixer Pierre Bonnard, René Magritte i Jean Arp. Va experimentar amb ells el joc del cadàver exquisit. Al 1928 va viatjar a Bèlgica i Holanda, on va visitar els museus més importants del país. Els pintors holandesos, Vermeer i els mestres del segle XVII, van causar un gran impacte en l'artista, que va comprar postals acolorides d'aquestes pintures i, al seu retorn a París, es va dedicar a la creació d'una sèrie coneguda com a Interiors holandesos. Va realitzar nombrosos dibuixos per a la consecució de la primera pintura Interior holandès I, inspirada en El tocador de llaüt de Hendrick Martensz Sorgh. A Interior holandès II, va prendre l'idea del pintor Jan Havicksz Steen. En aquesta sèrie Miró va transformar la pintura dels seus somnis surrealistes, amb un espai buit en el qual imperava el grafisme, a la recuperació de la composició en perspectiva i les formes analitzades.[17]
Molt similar a aquests Interiors holandesos va ser la següent sèrie de Retrats imaginaris, també amb el punt de partida d'uns retrats ja realitzats: Retrat de la senyora Mills el 1750, basat en un quadre del mateix títol de Georges Engleheart, Retrat d'una dama del 1820 de John Constable, La fornarina de Rafael Sanzio i el quart, l'origen va ser un anunci en un diari d'un motor dièsel, en el que va aconseguir realitzar una metamorfosi fins aconseguir una figura femenina a la qual va titular La reina Lluïsa de Prússia. Miró es servia de la imatge no per fer una interpretació d'una obra ja realitzada, sinó com a punt de partida per analitzar la forma pura fins aconseguir la seva figura mironiana. El procés realitzat en cada pintura es pot seguir amb una anàlisi dels dibuixos preparatoris que es guarden, uns a la Fundació Miró de Barcelona, i d'altres al Museu d'Art Modern de Nova York.[18]
Ruptura amb el surrealisme i «assassinat» de la pintura
Entre els anys 1928 i 1930, les diferències dins del grup dels surrealistes cada vegada van ser més evidents, no solament pel que fa a l'art plàstic, sinó també en la vessant política. Miró, cada vegada més individualista, es va anar distanciant cada cop més, malgrat acceptar els principis de l'estètica surrealista; tampoc es sentia obligat a participar en totes les manifestacions. L'11 de març de 1929, en una reunió al Bar du Château, amb Breton ja adherit al partit comunista, va sorgir un tema de discussió sobre el destí de Lev Trotsky; aquest tema finalment va quedar al marge i la discussió va portar a clarificar les posicions de cadascú. Entre els que es van manifestar en contra d'una acció comuna basada en un programa de Breton, es trobaven Miró, Michel Leiris, Georges Bataille i André Masson, entre d'altres. Miró només volia defensar-se i lluitar amb la pintura. Entre la posició de Karl Marx, que advocava per «transformar el món» mitjançant la política, o la de «canviar la vida» de Rimbaud mitjançant la poesia, Miró va escollir la segona.[19] Va ser aleshores quan Georges Hugnet va explicar que Miró només pot defensar-se amb les seves pròpies armes, que és la pintura:
| « | Sí, Miró ha volgut assassinar la pintura, l'ha assassinada amb medis plàstics, mitjançant un art plàstic que és una de les més expressives del nostre temps. L'ha assassinada, potser, perquè no volia doblegar-se a les seves exigències, a la seva estètica, a un programa massa estret per donar via lliure a les seves aspiracions.[2] | » |
Des d'aquí, Miró va dibuixar i es va dedicar intensament a una altra alternativa, el collage, que no va realitzar com havien fet els cubistes, retallant el paper amb cura i incorporant-lo en el suport, sinó que les seves formes són sense precisió i després d'enganxades al suport deixa les vores a l'aire i els enllaça amb un grafisme; la seva recerca no era inútil, i li obrí les portes a les escultures que realitzarà a partir de 1930.
El 1930 va exposar a la galeria Pierre escultures-objectes, i tot seguit arribà la primera exposició individual a Nova York, amb pintures dels anys 1926-1929. Va realitzar les seves primeres litografies per al llibre L'arbre des voyageurs, de Tristan Tzara. A l'estiu de 1930 va començar la seva sèrie anomenada Construccions, conseqüència dels collages. La composició la realitzava a partir de formes elementals, cercles i quadrats retallats en fusta i enganxats sobre un suport, en general també de fusta, amb l'aplicació de claus que reforçaven les línies del quadre.[20]Totes aquestes peces van ser exposades a París, on les va veure el ballarí i coreògraf Leonide Massine, que tot seguit se'n va adonar que era l'artista que estava cercant per realitzar la decoració, vestuari i diversos objectes per al ballet Jeux d'enfants. Miró va acceptar i va viatjar a Montecarlo a començaments de l'any 1932. Els decorats] van ser realitzats a base de volums i diversos objectes dotats de moviment. L'obra es va estrenar el 14 d'abril de 1932 amb un gran èxit. Després es va representar a París, Nova York, Londres i, el 18 de maig de 1933, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona.[21]
Des de gener de 1932 va passar a residir a Barcelona, amb trasllats freqüents a París. Va formar part de l'associació de Amics de l'Art Nou (ADLAN) junt a personalitats com Joan Prats, Joaquim Gomis i l'arquitecte Josep Lluís Sert. El seu objectiu era fer conèixer l'avantguarda artística internacional i promocionar l'avantguarda catalana. Va realitzar nombroses exposicions a Barcelona, París, Londres, Nova York, Berlín.
Va prosseguir amb la seva recerca i va crear les Divuit pintures segons un collage a partir d'imatges d'anuncis apareguts en diaris, com va comentar posteriorment l'artista:
| « | Acostumava a retallar diaris de formes no regulars i enganxar-les sobre làmines de paper; dia rere dia vaig acumular aquestes formes. Una vegada fets, els collages em servien com a punt de partida de les pintures. No copiava els collages. Senzillament deixava que em suggerissin formes.[22] | » |
Va crear uns nous personatges amb una expressió d'un gran dramatisme, amb una perfecta simbiosi entre els signes i la figures. Els fons són en general foscos, pintats sobre «masonita» (tauler de densitat mitjana: DM), com s'aprecia a Home i dona enfront d'un munt d'excrements (1935), o Dona i gos enfront de la lluna (1936), segurament per l'estat d'ànim de l'artista davant els esdeveniments de la Guerra Civil Espanyola i la posterior Segona Guerra Mundial.
Natura morta de la sabata vella
El mes de novembre de 1936 torna a París amb motiu d'una exposició que tenia prevista; amb el drama de fons que significava la guerra espanyola, va fer sentir la necessitat de tornar a pintar la realitat, que l'artista bolca en una obra, Natura morta de la sabata vella, on aconsegueix una relació entre la sabata i la resta dels elements col·locats damunt la taula, l'ampolla, una poma amb una forquilla clavada, i un rosegó de pa. En el tractament dels colors aconsegueix un efecte d'una màxima agressivitat ja que són tons àcids i violents. La pintura en aquest quadre no és plana com en obres anteriors sinó que perfila i dóna dimensió a les formes dels objectes. Segons el mateix Miró, tota aquesta representació, la va fer pensant en el quadre Sabates del llaurador de Van Gogh, un artista que Miró admirava molt. Està considerada com una peça clau d'aquest període pictòric tant realista.[23]
El pavelló de 1937 a París
Després d'haver realitzat el cartell Ajudeu a Espanya!, per a un timbre postal, destinat a ajudar el govern republicà espanyol, se'l va encarregar pintar una obra de grans dimensions per al pavelló de la Segona República Espanyola a la Exposició Internacional de París de 1937 que s'inauguraria el mes de juliol d'aquell mateix any. En aquest pavelló van exposar també els artistes Picasso amb el famós Guernica, Alexander Calder amb la Font de mercuri, Julio González amb l'escultura Montserrat, Alberto Sánchez també amb una obra escultòrica, El poble espanyol té un camí que condueix una estrella. Miró va realitzar El segador, en la que representava el pagès català amb la falç al puny i en actitud revolucionària, simbolitzant la col·lectivitat de tot un poble en lluita; aquesta obra va desaparèixer en acabar l'exposició, quan el pavelló va ser desmuntat. Només queden unes fotografies en blanc i negre.[24]
Constel·lacions
Entre els anys 1940 i 1941, estant a Varengeville-sur-Mer, un petit poble de la costa de Normandia, es va sentir atret pel cel i va començar a pintar una sèrie de 23 petites obres amb el títol genèric de «Constel·lacions». Les va realitzar en format de 38x46 cm, amb un suport de paper que l'artista humitejava amb gasolina i el fregava fins aconseguir una superfície amb una textura rugosa. A partir d'aquí afegia el color, mantenint una determinada transparència per obtenir l'aspecte final desitjat. Sobre aquest color del fons, Miró dibuixava amb uns colors molt purs per aconseguir el contrast.[25]
A les «constel·lacions», la iconografia vol representar tot l'ordre del cosmos: les estrelles fan referència al món celestial, els personatges simbolitzen la terra i els ocells són la unió de tots dos. Aquestes pintures integren perfectament figures amb el fons.[26]
Més endavant, l'any 1958, es va publicar un llibre amb el títol Constel·lacions, en una edició de molt pocs exemplars, amb la reproducció de vint-i-dues aiguades de Miró i amb vint-i-dues proses paral·leles escrites per André Breton.[27]
A partir de l'any 1960, Miró va entrar en una nova etapa on reflecteix la facilitat en la forma de traçar els grafismes, que realitza amb una gran simplicitat, més pròpia de l'espontaneïtat infantil. Els traços gruixuts són realitzats amb el color negre, i a les seves teles es veuen regalims de pintura i esquitxades, al·ludint de manera repetitiva els seus temes: la terra, el cel, els ocells i la dona, habitualment amb colors primaris.[28]
Altres materials
Ceràmica
El 1944 va començar a col·laborar amb el seu amic de l'adolescència Josep Llorens i Artigas a la producció de ceràmiques, investigant en la composició de les pastes, terres, esmalts i colors; la forma de les ceràmiques populars va representar per a ell una font d'inspiració. En aquestes primeres ceràmiques hi ha poca diferència amb les pintures i litografies de la mateixa època. L'any 1947 va residir durant vuit mesos a Nova York on va realitzar un mural en pintura, de 3x10 metres, destinat al restaurant de l'hotel Cincinnati Terrace Hilton, alhora que va fer unes il·lustracions per al llibre L'antitête de Tristan Tzara. Més tard, ja a Barcelona, i ajudat també pel fill de Josep Llorens, Joan Gardy Llorens, va passar temporades a la masia-taller que posseïen els Artigas a Gallifa, on es van fer tot tipus de proves, tant en les coccions com als esmalts; finalment, el resultat foren 232 obres que van ser exposades el juny de 1956 a la galeria Maeght de París i després a la galeria Pierre Matisse de Nova York.
En aquest mateix any de 1956, es va traslladar a viure a Mallorca, on va disposar d'un gran taller projectat pel seu amic Josep Lluís Sert. Va ser aleshores quan va rebre l'encàrrec de realitzar dos murals ceràmics per a la seu de la UNESCO, a París, de 3x15 metres i 3x7,5 metres, que van ser inaugurats l'any 1958. Encara que havia treballat en grans formats, mai no ho havia fet en ceràmica. Al costat del ceramista Josep Llorens Artigas, aconsegueix la possibilitat tècnica de la cocció, que es va elaborar al màxim, per obtenir un fons amb textures semblants a les pintures d'aquesta època.[29] Es va decidir que la composició fos sobre els temes del «Sol» i la «Lluna», que, en paraules de Miró:
| « | ... la idea d'un gran disc vermell intens s'imposa per al mur més gran. La seva rèplica al mur petit seria un quart creixent blau, dictat per l'espai més reduït, més íntim, per al qual estava previst. Aquestes dues formes que volia molt acolorides feien falta reforçar-les per un treball en relleu. Uns certs elements de la construcció, com ara la forma de les finestres, m'han inspirat les composicions en escates i les formes dels personatges. He cercat una expressió brutal al gran mur, una suggestió poètica al petit.[30] | » |
_01.jpg)
Aquests murals de la UNESCO, van ser el prototip per a tots els següents. El 1960, realitzà el de la Universitat de Harvard per substituir la pintura que havia fet l'any 1950; el 1964 va realitzar el de la Handelshochschule de Sankt Gallen, a Suïssa, i el de la Fundació Maeght a Saint-Paul-de-Vence; el 1966, el del Guggenheim Museum. El 1970, n'acaba un per a l'aeroport de Barcelona i tres per a l'exposició internacional d'Osaka. L'any següent, 1971, el de Wilhelm-Hack-Museum de Ludwigshafen; el 1977, el de la Universitat de Wichita als Estats Units i, finalment, el 1980, es va inaugurar el mural del nou Palau de Congresos de Madrid.
Escultura
El 1946 va treballar en unes escultures per a fosa en bronze que en alguns casos van ser recobertes amb pintura de colors vius. En l'àmbit de l'escultura el va interessar el cercar volums, espais i incorporar objectes quotidians o simplement trobats, com pedres, arrels, coberts, tricornis o claus d'aigua, que va fondre a la cera perduda. El sentit dels objectes identificables es perd en unir-se amb altres objectes mitjançant la fosa. Així, el 1967, va realitzar El rellotge del vent, obra que va crear a partir d'una capsa de cartró i una cullera, foses en bronze i acoblades, conjunt que constitueix un objecte escultòric que només mesura la intensitat del vent.[31]
Va construir, amb la col·laboració de Josep Llorens i Artigas, La deessa del mar, una gran escultura de ceràmica que la van submergir dins del mar a Juan-les-Pins. L'any 1972, va realitzar unes exposicions d'escultures al Walker Art Center de Minneapolis, al Clevelan Art Museum i al Institut d'Art de Chicago. Des de 1965 va produir una gran quantitat d'escultures per a la Fundació Maeght, a Sant Pau de Vença; entre elles destaquen Ocell lunar, Ocell solar, Llangardaix, Deessa, Forqueta i Dona amb el cabell revolt.[32]
L'abril de 1981 es va inaugurar a Chicago una escultura monumental de 12 metres d'altura, coneguda com Miss Chicago, i el 6 de novembre dues escultures més van ser col·locades a la via pública de Palma de Mallorca. El 1982, es va inaugurar a Houston l'escultura Personatge i ocell.
També l'any 1982, i en col·laboració amb Joan Gardy Artigas, va realitzar la seva última escultura destinada a Barcelona, Dona i Ocell, que era de formigó i recoberta de ceràmica. Va ser inaugurada el 1983 sense la presència de Miró degut al seu delicat estat de salut. Situada al parc Joan Miró de Barcelona, al peu d'un gran estany artificial, l'escultura de 22 metres d'altura representa una forma femenina amb barret i, sobre aquest, la imatge d'un ocell. La silueta de dona se soluciona amb una forma de fulla allargada i buidada. Tot el seu exterior es troba recobert amb ceràmica de colors vermells, grocs, verds i blaus (els més comuns de l'artista) tractats com a trencadís.[33]
Gravats
Sempre li havien interessat els gravats per a la realització de litografies, i en aquests últims anys es va endinsar molt més en aquest camp. El 1947, durant el seu viatge a Nova York, va treballar durant un temps a l'Atelier 17 dirigit per Hayter, a través del qual va augmentar tots els seus coneixements sobre la calcografia. Durant aquests mesos a Nova York, va realitzar les planxes per a Le Desesperanto, un dels tres volums amb que consta l'obra L'antitête de Tristan Tzara. Un any més tard, va col·laborar novament amb aquest autor en un nou llibre, Parler seul, fent 72 litografies a color.
A partir d'aquests treballs, va col·laborar en diverses publicacions de llibres de bibliòfil en les que també participaven amics poetes. Breton ho feu a Anthologie de l'humour noir (1950) i La clé des champs (1953); René Cher, a Fête des arbres et du chasseur (1948) i A la santé du serpent (1954); Michel Leiris a Bagatelles végétales (1956); i Paul Éluard, A toute épreuve amb vuitanta xilografies realitzades en fusta de boix. L'execució d'aquests treballs es va portar a terme entre els anys 1947 i 1958.[34]
Entre el 9 de juny i el 27 de setembre de 1969 va fer una exposició individual, «Oeuvre gravé et lithographié», a la galeria Gérald Cramer de Ginebra, i aquest mateix any s'exposà una gran retrospectiva d'obra gràfica al Pasadena Art Museum de Pasadena (Califòrnia).
Obres destacades
Pintures
- 1917, Nord-Sud, pintura a l'oli, Galería Adrien Maeght, París.
- 1921, La masia, pintura a l'oli, National Gallery of Art de Washington.
- 1921, Retrat de ballarina espanyola, pintura a l'oli Museo Picasso de París.
- 1923, Camp llaurat, pintura a l'oli, Fundació Solomon R. Guggenheim de Nova York.
- 1924, Carnaval d'Arlequí, pintura a l'oli, Albright-Knox Art Gallery de Buffalo.
- 1928, Sèrie de tres pintures: Interior holandès, pintura a l'oli, Museu Guggenheim de Venècia- Meadows Museum, Dallas i Museu d'Art Modern de Nova York.
- 1934, Cargol, dona, flor i estrella, (Museu del Prado).
- 1937, Natura morta de la sabata vella.
- 1938, Una estrella acaricia el pit d'una negra, pintura a l'oli, Tate Gallery de Londres.
- 1940-1941, Sèrie de 24 guaixos: Constel·lacions.
- 1961, Sèrie de 3 pintures: Blau I, Blau II, Blau III pintura a l'oli, Centre Georges Pompidou de París.
- 1968, Personatge davant del sol, acrílic, Fundació Miró a Barcelona.
- 1972, Dona i ocells a l'alba
- 1974, L'esperança del condemnat a mort, Fundació Miró a Barcelona.
Murals ceràmics
- 1950, mural ceràmic per a la Universitat de Harvard.
- 1958, murals ceràmics del Sol i la Lluna, Seu de la UNESCO a París.
- 1964, mural ceràmic de l'Handekshochschule, de Sankt Gallen a Suïssa.
- 1964, mural ceràmic de la Fundació Maeght, a Saint-Paul-de-Vence (França).
- 1970, mural de ceràmica de la terminal B, de l'Aeroport de Barcelona.
- 1970, murals ceràmics per al pavelló del Gas, per a l'exposició internacional d'Osaka.
- 1971, mural ceràmic a Wilhelm-Hack-Museum, de Ludwigshafen.
- 1972, mural de ceràmica de la Cinemateca, de París.
- 1976, mural per el local de IBM, a Barcelona.
- 1980, mural ceràmic del nou Palau de Congressos de Madrid.
- 1983, mural ceràmic al Parc del Mar a Palma de Mallorca.
Escultures
- 1933, Personatge amb paraigua, escultura de fusta, paraigua i fulles seques a la Fundació Miró de Barcelona.
- 1946.1949, Ocell lunar, en bronze diverses còpies
- 1946.1949, Ocell solar, en bronze diverses còpies
- 1967, Rellotge de vent, escultura en bronze.
- 1967, La carícia d'un ocell, bronze pintat a la Fundació Miró de Barcelona
- 1973, Dona ampolla, escultura en bronze per al Parc Cultural Viera i Clavijo de Santa Cruz de Tenerife.
- 1974, Gos, bronze a la Fundació Miró de Barcelona.
- 1978, Conjunt monumental per a La Défense, a París.
- 1981, Miss Chicago, escultura pública de dotze metres a Chicago.
- 1981, Femme, escultura en bronze, exposada a la Casa de la Ciutat de Barcelona.
- 1983, Dona i Ocell, escultura de ciment recoberta de ceràmica al Parc Joan Miró de Barcelona
Il·lustracions
- 1930, Tristan Tzara: L'Arbre des Voyageurs, amb quatre litografies.
- 1933, Georges Hugnet: Enfances, amb tres gravats.
- 1948, Henry Miller: La sonrisa al pie de la escalera, Rowohlt, Reinbek 1978, ISBN 978-3-499-14163-8
- 1951, Tristan Tzara: Parler
- 1954, Joan Miró: Une Hirondelle, text i els dibuixos de Miró.
- 1957, René Crevel: Bague d'Aurore, amb cinc aiguaforts.
- 1958, Paul Éluard: A toute épreuve, amb 80 gravats a la fusta (xilografia)
- 1959, René Char: Nous avons, amb cinc aiguaforts
- 1961, Raymond Queneau: Album 19, amb 19 litografies,
- 1966, Alfred Jarry: Ubu Roi, amb 13 litografies,
- 1967, Ivan Goll:Bouquets de rêves pour Neila, amb 19 litografies,
- 1971, Joan Miró: Ubu aux les baléares und Le lezard aux plumes d'or, text i dibuixos
- 1972, Joan Brossa: Oda a Joan Miró, amb vuit litografies
- 1975, Jacques Prévert: Adonis, amb 63 gravats.
Premis i reconeixements
- 1954: Gran Premi de Gravat de la Biennal de Venècia.
- 1959: Gran Premi de la Fundació Guggenheim.
- 1962: Chevalier de la Legió d'Honor a França.
- 1966: Premi Carnegie de pintura.
- 1968: Doctor honoris causa per la Universitat de Harvard.
- 1978: Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya i fou el primer català en rebre aquesta distinció.
- 1979: Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona.
- 1980: Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts del Ministeri de Cultura d'Espanya.
Fundacions
Fundació Miró
La Fundació Miró és la institució on es pot veure la col·lecció més extensa d'obres de l'artista. Aquesta col·lecció comprèn pintures, gravats, escultures, ceràmiques, tèxtils i dibuixos de totes les èpoques de l'artista.
La majoria de les obres que es poden veure a la Fundació són donatius que va fer el propi Miró i la seva família. Amb el pas del temps la col·lecció que acull la Fundació es va veure incrementada gràcies a les donacions d'altres persones. Va obrir les seves portes al públic el 10 de juny de 1975. Els seus orígens es remunten a l'any 1968, amb motiu de la primera gran exposició de Joan Miró a Barcelona, presentada a l'antic Hospital de la Santa Creu. Diverses personalitats del món de l'art i la cultura es van adonar aleshores de l'oportunitat històrica de disposar a Barcelona d'un espai de referència de l'obra de Miró. D'acord, però, amb la voluntat de l'artista, la nova institució hauria de possibilitar també el coneixement i la difusió de l'art més actual, en totes les seves vessants.
En un moment en què el panorama artístic i cultural era més aviat exigu, la Fundació Joan Miró va aportar vitalitat amb un nou concepte del què ha de ser un museu, més dinàmic, en el què la creació de Miró convivia amb les manifestacions artístiques més diverses. Aquest fet quedava reflectit en l'epígraf CEAC (Centre d'Estudis d'Art Contemporani).
L'edifici on està la fundació, és obra de Josep Lluís Sert. És una estructura oberta inspirada en l'arquitectura mediterrània. L'any 1988 se'n va fer una ampliació per tal de poder ampliar l'espai expositiu.[35]
Fundació Pilar i Joan Miró
El 1981, es va crear la segona fundació Miró, anomenada «Fundació Pilar i Joan Miró», i que està ubicada a Mallorca. L'any 1992, l'estudi taller de Son Boter, dissenyat per Sert, va ser transformat per l'arquitecte Rafael Moneo en l'edifici que és la seu de la fundació. En tot l'espai de l'edifici hi ha exposades 2.500 obres de l'artista. L'objectiu principal de la fundació és estimular les noves generacions d'artistes i donar suport a la recerca sobre l'obra de Miró. De manera contínua, s'ofereixen programes de capacitació i cursos propis del camp de les arts gràfiques (gravat, litografia, serigrafia, fotografia i a les noves tecnologies digitals).[36] L'antiga casa de Miró, Son Abrines, és actualment de propietat privada i no es troba oberta als visitants.
Centre Miró
Des del 2004, el Centre Miró, situat a Mont-roig del Camp, ofereix la possibilitat de conèixer gran part de l'obra de Joan Miró, encara que sigui a través de còpies de les obres que té repartides per diversos museus de tot el món. El centre s'ha instal·lat a l'antiga «Església Vella» de Mont-Roig del Camp; cal recordar que, el 1919, l'artista va pintar el quadre Poble i església de Mont-roig.
Al Centre Miró es troben fulls informatius amb els llocs de l'entorn on Miró es va inspirar per als seus primers temes pictòrics. Al centre, es conserven unes reproduccions del «ninots de Miró», reproduccions fetes a partir dels dissenys realitzats per Miró, junt amb Joan Baixas, per a l'obra Mori el Merma que es va estrenar al Teatre del Liceu el 1979.[37] Els ninots són sis:
- El gall
- L'òliba
- El titolot
- El mosquit
- La formiga
- La carabassa
Miró al mercat
La obra de l'artista s'ha fet molt popular per les sèries d'articles amb impressions de les seves obres com ara trencaclosques, plats i gots de ceràmica, així com un perfum "Miró" on el flascó i embalatge del qual també recorda motius de l'artista. La Caixa ha utilitzat, des de 1980, un logotip amb una estrella de mar blava i un punt vermell i un altre groc d'una obra de Joan Miró. Per al Mundial de Futbol de l'any 1982 la FIFA també va adoptà un logotip de Miró, del qual una forma, modificada posteriorment per Miró, serveix com a distintiu de l'Oficina Espanyola de Turisme; en ell, es mostra un sol, una estrella i el lema de «España», amb els colors vermell negre i groc.[38]
Un quartet de corda professional amb seu a Austin (Texas) va ser fundat el 1995 amb el nom de Quartet Miró. Els seus membres són Daniel Ching, i Sandy Yamamoto, violins, Juan Largess, viola i Josué Gindele, violoncel.[39]
Google va dedicar la seva portada a Joan Miró, el dia 20 d'abril del 2006, el dia del cent-tretzè aniversari del seu naixement. Segons alguns mitjans, la portada va ser retirada a causa d'una reclamació.[40]
Miró és un dels pintors més falsificats pel que a obra gràfica es refereix; la seva popularitat i la seva alta cotització entre col·leccionistes afavoreix l'existència d'aquest tipus de falsificacions. Entre les últimes obres confiscades per la policia a l'«Operació artista» es trobaven obres de Miró, Picasso, Tàpies i Chillida. La majoria de les obres de Miró eren de l'època dels anys 1960 i anys 1970.[41][42]
Referències
- ↑ 1,0 1,1 La Gran Enciclopèdia en català: Volum 13 (2004) Barcelona, Edicions 62, ISBN 84-297-5441-5
- ↑ 2,0 2,1 Hugnet, Georges, Joan Miró ou l'enfance de l'art, "Cahiers d'Art" núm. 7-8, 6ème année, París, pp. 335-340
- ↑ 3,0 3,1 3,2 Malet, Rosa Maria, (1992) Joan Miró, Barcelona, Edicions 62 ISBN 84-297-3568-2, pp. 10-12
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 76-79
- ↑ Boletín Oficial de Canarias, Resolució per la que es concedeix la categoria de BIC a la Femme Bouteille
- ↑ Raillard, Georges (1992) pp.48-54
- ↑ Carmen Escudero i Teresa Montaner (1993) p. 484
- ↑ Lubar, Robert (1993) pp. 45-47
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 25-29
- ↑ Rebull Trudell, Melania (1994) pp. 6-9
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 29-32
- ↑ Malet, Rosa M. (1992 p. 35
- ↑ Green, Christopher (1993) p. 62
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 46-48
- ↑ Permanyer, Lluís. "Revelacions de Joan Miró sobre la seva obra", Madrid, Gaseta il·lustrada, 1978, pp. 46-47
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 36-37
- ↑ Raillard, G. (1992) p. 88
- ↑ Escudero, Carmen i Montaner, Teresa (1993) pp. 236-253
- ↑ Raillard, Georges (1992) p. 28
- ↑ Raillard, Georges (1992) p. 94
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 56-60
- ↑ Sweeney, James J. "Joan Miró: Comment and Interview", Partisan Review, vol. 15, núm. 2, Nova York, febrer de 1948, p. 209
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 69-70
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 71-72
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp.76-78
- ↑ Rebull, Melania (1994) p. 30
- ↑ Raillard, Georges (1992) pp. 38-42
- ↑ Rebull, Melania (1994) pp. 39-56
- ↑ Rebull, Melania (1994) p. 65
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 107-112
- ↑ Raillard, Georges (1992) p. 130
- ↑ Raillard, Georges (1992) p. 134
- ↑ Varios autores. Barcelona, una ciudad de vanguardia. Arte en las calles. Barcelona, La Vanguardia Ediciones, 2006. ISBN 84-96642-09-7.
- ↑ Malet, Rosa M. (1992) pp. 100-105
- ↑ «Fundació Joan Miró». [Consulta: 11 desembre 2009].
- ↑ «Joan Miró i l'obra gràfica». [Consulta: 12 desembre 2009].
- ↑ «Visca Mont-roig Miró». [Consulta: 12 desembre 2009].
- ↑ «El sol de Miró: una obra universal ligada al éxito del turismo español» (en castellà), 25-04-2008. [Consulta: 12 desembre 2009].
- ↑ «Miró Quartet» (en anglès). [Consulta: 12 desembre 2009].
- ↑ http://www.sfgate.com/cgi-bin/blogs/sfgate/detail?blogid=19&entry_id=4527
- ↑ «Plagios en la edición gráfica» (en castellà), 2001. [Consulta: 12 desembre 2009].
- ↑ «Cae una red de falsificación de obras de Picasso, Dalí y Miró» (en castellà), 20-03-2008. [Consulta: 12 desembre 2009].
Bibliografia
- Escudero, Carmen i MONTANER, Teresa. Joan Miró 1893-1993: Catàleg. Fundació Joan Miró - Leonardo Arte, 1993.
- Green, Christopher. Joan Miró, 1923-1933: el darrer i primer pintor. Fundació Joan Miró - Leonardo Arte, 1993.
- Lubar, Robert S. La Mediterrània de Miró: concepción d'una identitat cultural. Fundació Joan Miró - Leonardo Arte, 1993.
- Malet, Rosa Maria. Joan Miró. Barcelona, Edicions 62. ISBN 84-297-3568-2.
- Raillard, Georges. Miró. Madrid, Editorial Debate, 1992. ISBN 84-7444-605-8.
- Torres, Milagros. Joan Miró: un català universal. Revista Quadern n.90, 1993.
- Rebull Trudell, Melania. Joan Miró. Barcelona, Globus y Ediciones Polígrafa, 1994. ISBN 84-88424-96-5.
Enllaços externs
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Joan Miró i Ferrà |
- (català)(castellà)(anglès) Fundació Joan Miró
- (català) Fundació Pilar i Joan Miró a Mallorca
- (anglès) Joan Miró a Artcyclopedia
- (anglès) Obres de Joan Miró
- (català) Exposició a la Galeria Arcadi Calzada
- (castellà) Biografia de Joan Miró
- (català) Joan Miró, el color dels somnis (CD-ROM)
- (català) Exposició: Joan Miró. Galeria d'antiretrats
- (català) Notícia a Vilaweb sobre l'homenatge de Google
