Casablanca (pel·lícula)

De Viquipèdia

Casablanca

Casablanca
Pòster de la pel·lícula
Fitxa tècnica
Direcció	Michael Curtiz
Producció	Hal B.Wallis
Guió	Julius J.Epstein, Philip G.Epstein Howard Koch
Música	Hugo W.Friedhofer Max Steiner
Repartiment	Humphrey Bogart Ingrid Bergman Paul Henreid Claude Rains Conrad Veidt Sydney Greenstreet
Dades i xifres
Països	Estats Units
Any	1942
Gènere	Drama romàntic
Duració	102 mins
Idioma	Anglès
Companyies
Distribució	Warner Brothers i altres
Pressupost	1.039.000 dòlars
Fitxa a IMDb
Valoracions
imdb
filmaffinity

Casablanca és una pel·lícula nord-americana del 1942 dirigida per Michael Curtiz i protagonitzada per Humphrey Bogart i Ingrid Bergman. Va guanyar tres Oscars i ha estat freqüentment valorada com una de les millors pel·lícules de la història. Va obtenir un èxit immediat que ha perdurat des de la seva estrena. Els crítics han lloat les interpretacions carismàtiques de Bogart i Bergman, l'alquímia entre aquests dos actors, la profunditat dels personatges, la finesa del guió i l'impacte emocional de la pel·lícula en la seva globalitat.^[1]

Es tracta d'un drama situat a la ciutat marroquina de Casablanca durant la segona guerra mundial, controlada aleshores pel govern de Vichy, i té com a protagonista Rick Blaine, un líder de la resistència francesa. El tema principal de la pel·lícula és el conflicte de Rick, que ha d'escollir entre el seu amor per Ilsa i la necessitat de fer el que és just tot ajudant el marit d'aquesta.

Taula de continguts 1 Argument 2 Producció 2.1 Guió 2.2 Direcció 2.3 Fotografia 2.4 Música 3 Repartiment 4 Rebuda 4.1 Rebuda de la crítica 4.2 Interpretacions 4.3 Influència 5 Premis 6 Edicions de vídeo 7 Seqüeles i altres versions 8 Rumors 9 Errors 10 Cites 11 Bibliografia 12 Enllaços externs 13 Curiositats 14 Referències

[edita] Argument

Rick Blaine (Humphrey Bogart) és un americà amarg i cínic expatriat a Casablanca. Dirigeix el "Rick's Café Américain" (El Café Americà d'en Rick), un cabaret i sala de joc que atreu una clientela variada, anant des de francesos col·laboracionistes i oficials nazis, fins a refugiats de guerra i bandits diversos. Encara que Rick diu ser neutral en totes les qüestions, es descobreix que va ser a Etiòpia per combatre la invasió italiana del 1935 i que va lluitar en el bàndol republicà a la guerra civil espanyola contra Franco.

Ugarte (Peter Lorre), un bandit de poca estofa, arriba al local amb uns "passis de trànsit" obtinguts tot assassinant dos missatgers alemanys. Aquests passis permeten que el portador pugui viatjar lliurement per l'Europa controlada pels alemanys i arribar a països neutrals com Portugal, el que implica poder fugir a Amèrica. Els papers, doncs, tenen un valor inestimable per qualsevol dels refugiats que estan a Casablanca, i Ugarte planeja fer fortuna venent-los al millor postor que aquella nit arribi al club. Tanmateix, abans que aquest intercanvi pugui tenir lloc, Ugarte és arrestat per la policia local, per ordre del Capità Louis Renault (Claude Rains), un oportunista corrupte que diu de si mateix, "No tinc cap convicció... vaig on em dugui el vent, i el vent que ara preval resulta ser el de Vichy." Tot i així, Renault i els nazis no saben que Ugarte havia confiat els papers a Rick perquè "... d'alguna manera, i perquè em menysprea, és l'únic en qui confio."

En aquest punt, la persona que és la causa de l'amargor de Rick entra un altre cop a la seva vida. La seva ex-amant, Ilsa Lund (Ingrid Bergman), arriba amb el seu marit Victor Laszlo (Paul Henreid), un fugitiu de la resistència txeca que és buscat pels nazis. La parella necessita els papers per marxar cap a Amèrica, per a que Laszlo pugui continuar la lluita des d'allà.

Ferrari (Sydney Greenstreet), rival de Rick en els negocis i una figura influent en el submón criminal de Casablanca, parla amb Laszlo i li fa entendre que Rick té els papers. Laszlo es troba amb Rick en privat, i aquest rebutja donar-li els documents tot dient-li que li pregunti la raó a la seva dona. Són interromputs en plena discussió quan un grup d'oficials nazis dirigits pel Major Strasser (Conrad Veidt) comencen a cantar "Die Wacht am Rhein", una cançó patriòtica alemanya. En resposta, Laszlo s'aixeca i diu a l'orquestra que toqui "La Marsellesa", l'himne nacional francès prohibit, símbol de llibertat. L'orquestra es mira Rick cercant la seva autorització, i aquest fa que sí amb el cap. Laszlo comença a cantar; al principi és tot sol, però després el fervor patriòtic molt de temps reprimit s'encomana a la multitud i tothom participa, fent fora els alemanys. Com a venjança, Strasser ordena a Renault que tanqui el club.

Aquella nit, a la cafeteria ja deserta, Ilsa s'encara a Rick. Quan aquest es nega a donar-li els passis, ella l'amenaça amb una pistola, però és incapaç de disparar, confessant que encara l'estima. Explica que quan el va conèixer i se'n va enamorar a París, creia que el seu marit havia mort intentant escapar-se d'un camp de concentració nazi. Més tard, amb l'exèrcit alemany a punt de capturar la ciutat i quan havien de fugir junts, es va assabentar que Laszlo era viu i que estava amagat; és per aquest motiu que va abandonar Rick sense cap explicació, per tornar al costat d'un Laszlo malalt.

Amb aquesta revelació, l'amargor de Rick es dissol i els amants es reconcilien. Rick declara que l'ajudarà, i per encoratjar-la li fa creure que es quedarà amb ella quan Laszlo marxi. Laszlo apareix inesperadament, després d'haver escapat d'una batuda de la policia en una reunió de la resistència, i mentre els dos homes parlen, Ilsa resta amagada.

Laszlo revela que és conscient de l'amor de Rick per Ilsa i intenta que Rick utilitzi els passis per salvar-la. Tanmateix, la policia arriba i arresta Laszlo amb una acusació insignificant. Rick convenç Renault d'alliberar-lo prometent que el podrà detenir per un delicte molt més seriós: el de la possessió dels passis robats. Per convèncer Renault, Rick li explica que a ell només li interessa poder anar-se'n a Amèrica amb Ilsa.

Tanmateix, quan Renault intenta arrestar Laszlo, Rick se li encara i el força a punta de pistola a ajudar el fugitiu a escapar-se. I al darrer moment, Rick fa embarcar Ilsa amb el seu marit en l'avió de Lisboa dient-li que si no ho fes, a ella li sabria greu "Potser no avui, potser no demà, però aviat i per la resta de la seva vida."

Avisat per Renault, el Major Strasser arriba ràpidament, però quan tracta d'intervenir, Rick el mata d'un tret. Quan els reforços de policia arriben, Renault els atura i els diu que "arrestin els sospitosos habituals", protegint així Rick. Una vegada sols, Renault suggereix que marxin junts de Casablanca i que s'uneixin tots dos a la França Lliure a Brazzaville. Així, s'endinsen en la boira amb un dels textos més memorables de la història del cinema: "Louis, em penso que això és el començament d'una gran amistat."

[edita] Producció

La pel·lícula es basa en l'obra de teatre Everybody Comes to Rick's, de Murray Burnett i Joan Alison.^[2] L'analista d'històries de la Warner Bros., Stephen Karnot, quan va llegir l'obra, la va titllar de "sensibleria sofisticada",^[3] però l'editora Irene Diamond va convèncer el productor Hal Wallis de comprar els drets per 20.000 dòlars^[4], la suma més gran mai pagada a Hollywood per a una obra no produïda.^[5]

El projecte es va rebatejar Casablanca, aparentment copiant el film de 1938 Algiers.^[6] El rodatge va començar el 25 de maig de 1942 i es va acabar el 3 d'agost. La pel·lícula va costar un total de 1.039.000 dòlars (75.000 de més que el previst),^[7] que tot i no ser una xifra excepcionalment elevada, està per damunt la mitjana d'aquells temps.^[8]

La pel·lícula es va rodar íntegrament en estudis, excepte l'arribada del Comandant Strasser, que es va filmar a l'aeroport Van Nuys de Los Angeles. El carrer que es va fer servir pels exteriors havia estat construït feia poc per a una altra pel·lícula, The Desert Song,^[9] i es va seguir utilitzant fins els anys 60. El decorat del bar de Rick es va construir en tres parts inconnexes, fent que la disposició interna de l'edifici sigui indeterminada: en algunes escenes, la càmera mira a traves d'una paret des de l'àrea del cafè cap a l'oficina de Rick.

Pel rerefons de l'escena final, on es veu un avió Lockheed Model 12 Electra Junior amb personal que hi camina al voltant, es van utilitzar extres nans i un avió de cartró proporcionat. És per emmascarar l'aspecte poc convincent de l'aparell que s'hi va afegir la boira.^[10] No obstant això, el parc temàtic de la Disney a Orlando, Florida, va comprar un Lockheed 12A per a la seva atracció Great Movie Ride (Gran Passejada de Pel·lícula), i afirmà que era el mateix avió utilitzat a la pel·lícula ^[11]

El crític de cinema Roger Ebert va dir que Wallis, el productor, era la "força creativa clau" de la pel·lícula, a causa de la cura aportada per la producció als detalls com, per exemple, el fet d'insistir en que s'utilitzés un lloro de veritat al bar.^[12] També va ser Wallis qui va escriure el text final ("Louis, penso que això és el començament d'una gran amistat") quan el rodatge ja s'havia acabat, cosa que va obligar a fer venir Bogart un mes després per al doblatge.

L'alçada de Bergman provocà alguns problemes: era cinc centímetres més alta que Bogart, i en les seves escenes conjuntes Curtiz va fer que Bogart estigués dempeus sobre blocs, o que segués sobre coixins per a minimitzar la diferència.^[13]

Més tard, es va pensar afegir una escena final que mostrés Rick i Renault formant part d'un destacament de soldats francesos lliures i participant a la invasió dels Aliats del Nord d'Àfrica; tanmateix va resultar massa complicat de fer tornar a venir Claude Rains i l'idea es va abandonar definitivament quan David O. Selznick va declarar que "canviar el final seria una equivocació terrible." ^[14]

[edita] Guió

L'obra original estava inspirada en un viatge que Murray Burnett va fer per Europa el 1938, durant el qual va visitar Viena després de l'Anschluss, i on va viure de primera mà la discriminació que implantaren els nazis. Més endavant, al sud de França, va descobrir un cabaret que tenia una clientela provinent de diferents països, que parlaven llengües diferents; allà hi havia el prototipus de Sam, el pianista negre.^[15] A l'obra de teatre, Rick era un advocat i el personatge d'Ilsa era una americana anomenada Lois Meredith que no va conèixer Laszlo fins després d'acabar la seva relació amb Rick a París.

Els primers guionistes van ser els germans bessons Epstein, Julius i Philip, que van construir els antecedents de Rick i afegir alguns elements de comèdia. Més tard es va incorporar a l'escriptura del guió Howard Koch, que va fer destacar els elements polítics i melodramàtics.^[16] Malgrat aquestes diferències d'enfocament, els tres guionistes van treballar en paral·lel. Casey Robinson, que no surt als crèdits, va col·laborar pel que fa als diàlegs entre Rick i Ilsa al cafè.^[17] Curtiz sembla que va afavorir les parts romàntiques, insistint en retenir els flashbacks de París.

Malgrat aquest nombre de guionistes i de visions, la pel·lícula té el que Ebert descriu com una escriptura "meravellosament unificada i coherent". Koch més tard va afirmar que era la tensió entre la seu propi enfocament i el de Curtiz que ho explicava: "Sorprenentment, aquests enfocaments diferents devien encaixar d'alguna manera, i potser aquesta mena de guerra entre Curtiz i jo va ser el que va aportar un cert equilibri a la pel·lícula."^[18] Julius Epstein, pel seu cantó, diria més tard que el guió contenia "més blat de moro que en els estats de Kansas i Iowa junts. Però quan el blat de moro funciona, no hi ha res millor" (joc de paraules: en americà, corn o "blat de moro" també vol dir "andròmines" o "inversemblances").^[19]

L'Administració del Codi de Producció (l'organisme d'autocensura de Hollywood) va posar certs problemes ja que s'oposava a la idea que el Capità Renault hagués obtingut favors sexuals dels refugiats, o al fet que Rick i Ilsa haguessin dormit junts a París. Es van fer alguns canvis, però aquest dos temes es van mantenir a la versió final.^[20]

[edita] Direcció

Wallis volia que el director fos William Wyler, però com que aquest no estava disponible, va optar pel seu amic Michael Curtiz.^[21] Curtiz era un jueu hongarès que havia emigrat als Estats Units als anys 20, i que encara tenia alguns membres de la seva família refugiats de l'Europa nazi.

Roger Ebert opina que Curtiz té el mèrit d'haver utilitzat les imatges per explicar la història més aviat que pel seu lluïment, obtenint així certes preses de vista memorables.^[12] Pel que fa al desenvolupament de la trama, però, va aportar relativament poca cosa: Casey Robinson deia que Curtiz "no coneixia la història... la veia en imatges i tu li explicaves de què anava".^[22] El crític Andrew Sarris va titllar la pel·lícula de l'excepció més decisiva de la teoria d'autor,^[23] al que Aljean Harmetz va respondre, gairebé totes les pel·lícules de la Warner Bros. són una excepció a la teoria d'autor.^[24]

Altres crítics, però, atorguen més valor al paper de Curtiz: Sidney Rosenzweig, en el seus estudis sobre el treball del director, veu la pel·lícula com un exemple típic de com Curtiz subratlla els dilemes morals.^[25]

El muntatge de la segona unitat, així com la seqüència d'obertura amb els refugiats on es mostra la invasió de França, van ser dirigits per Don Siegel.^[26]

[edita] Fotografia

El director de fotografia va ser Arthur Edeson, un veterà que havia traballat prèviament en El Falcó Maltès i Frankenstein.

Edeson va tenir molta cura a fotografiar Ingrid Bergman: va prendre principalment el seu perfil esquerre, sovint a través d'un filtre de gasa i amb llums per fer brillar els seus ulls. Així volia aconseguir l'efecte de donar-li una expressió d'inefableme tristesa, tendresa i nostàlgia^[12]. També va fer servir ombres de barrots que pasaven per sobre dels personatges per a significar l'empresonament, així com de la creu, el símbol de la França Lliure i altres per a suggerir la confusió emocional.^[12] En moltes escenes es va utilitzar una il·luminació basada en la foscor del cinema negre i expressionista. Per Rosenzweig, aquestes ombres i els efectes d'il·luminació són elements clàssics de l'estil Curtiz, juntament amb el moviment fluïd de les càmeres i l'ús de l'ambient com a recurs d'enquadrament.^[27]

[edita] Música

La música és de Max Steiner, conegut per la banda sonora d'Allò que el vent s'endugué. La cançó As Time Goes By, de Herman Hupfeld, havia format part de la història de l'obra original, però Steiner va voler reemplaçar-la per una composició pròpia. Tot i això, va abandonar la idea per, finalment, basar la banda sonora en variacions sobre aquest tema i el de La Marsellesa. As Time Goes By va tenir molt èxit després de l'estrena de Casablanca, mantenint-se 21 setmanes al hit parade.

És musicalment remarcable el "duel de cançons" que té lloc a la cafeteria de Rick, quan Strasser i un grup d'oficials comencen a cantar Die Wacht am Rhein a la que s'hi barreja La Marsellesa, tocada per l'orquestra i corejada pel públic. Originalment, la cançó alemanya destinada a aquesta seqüència era Horst Wessel Lied, el segon himne nacional de facto de l'Alemanya nazi, però estava sota copyright internacional en els països No-Aliats.

Altres cançons a la pel·lícula són: It Had to Be You de 1924, Knock on Wood i Shine, de 1910.

[edita] Repartiment

El repartiment va ser notable pel seu internacionalisme (només tres dels actors havien nascut als Estats Units). Els actors que més cobraven eren:

• Humphrey Bogart com Rick Blaine. L'actor nascut a Nova York esdevindria una estrella amb Casablanca. Abans havia estat fent papers sobretot de gàngster, interpretant personatges anomenats Bugs, Rocks, Turkey, Whip, Chips, Gloves i Duke (dues vegades). High Sierra (1941) li havia permès interpretar un personatge amb una mica d'escalfor, però Rick era el seu primer paper veritablement romàntic.
• Ingrid Bergman com Ilsa Lund. La web oficial de Bergman fa referència a Ilsa com "el seu paper més famós i durador". ^[28] L'actriu sueca va estrenar-se a Hollywood amb Intermezzo (1939) i va ser ben rebuda, però les seves següents pel·lícules no van ser èxits essencials fins a Casablanca. Ebert l'anomena lluminosa, i fa comentaris sobre la química entre ella i Bogart: ella es pinta la seva cara amb els seus ulls.^[12] Altres actrius considerades pel paper d'Ilsa van ser Ann Sheridan, Hedy Lamarr i Michèle Morgan.

• Paul Henreid com Victor Laszlo. Henreid, un actor austriac que havia deixat el seu país el 1935, i era reticent d'agafar el paper ("es posava rígid sempre", segons Pauline Kael^[29]), fins que se li va prometre un sou superior juntament amb Bogart i Bergman. Henreid no s'avenia bé amb els seus actors amics; considerava Bogart un actor mediocre, mentre que Bergman anomenava Henreid prima donna.^[30]

En el segon nivell d'actors, segons el que cobraven:

• Claude Rains com el Capità Louis Renault. Rains era un actor anglès, nascut a Londres. Havia treballat prèviament amb Michael Curtiz a The Adventures of Robin Hood.
• Sydney Greenstreet com a Signor Ferrari, propietari d'un club rival. Aquest anglès havia treballat previament amb Lorre i Bogart a El falcó maltés. (1941)
• Peter Lorre com a Signor Ugarte. Lorre tenia un personatge hongarès que va marxar d'Alemanya el 1933.
• Conrad Veidt com a Major Strasser de la Luftwaffe. Era un actor alemany que havia aparegut a The Cabinet of Dr. Caligari (1920) abans que fugís dels nazis i acabés la seva carrera interpretant un nazi en una pel·lícula estatunidenca.

En els crèdits també sortien:

• Dooley Wilson com a Sam. Era un dels pocs membres americans del repartiment. Un bateria no podia tocar el piano. Hal Wallis havia considerat convertir Sam en un personatge femení (Hazel Scott i Ella Fitzgerald en van ser candidates), fins i tot després d'acabar el rodatge, Wallis va considerar el doblatge per la veu de Wilson a les cançons.^[31]
• Joy Page com a Annina Brandel, la jove búlgara refugiada. Es la tercera estatunidenca que surt als crèdits, era la cap d'estudis de la filla de Jack Warner.
• Madeleine LeBeau com a Yvonne, la xicota rebutjada per Rick. L'actriu francesa era la dona de Marcel Dalio fins el seu divorci el 1942.
• S.Z. (o S. K.) "Cuddles" Sakall com a Carl, el cambrer. Era un actor hongarès que va fugir d'Alemanya el 1939. Un amic de Curtiz de la seva època a a Budapest, les seves tres germanes morien en un camp de concentració.
• Curt Bois com el carterista. Bois era un actor alemany jueu. Pot presumir de una de les carreres cinematogràfiques més llarga, a part de Mickey Rooney, fent la seva primera aparició el 1907 i fins el 1987.

Alguns actors coneguts que no van sortir als crèdits:

• John Qualen com Berger, el contacte de la Resistència de Laszlo. Va néixer al Canadà i va sortir en moltes de pel·lícules de John Ford.
• Leonid Kinskey com Sascha, que Rick assigna per escortar Yvonne a casa. Va néixer a Rússia.

Altres actors:

• Marcel Dalio com Emil el crupier. Havia estat una estrella en el cinema francès, sortint als films de Jean Renoir La Grande Illusion i La Regle de Jeu, però després que fugís quan la caiguda de França, va fer alguns papers a Hollywood. Va tenir un paper clau en una altra de les pel·lícules de Bogart, Tenir-ne o no.
• Helmut Dantine com Jan Brandel, el jugador de ruleta búlgar. Un altre austríac, havia passat temps en un camp de concentració després de l'Anschluss.
• Norma Varden com la confosa dona anglesa al marit del qual li han robat la cartera. Era una actriu anglesa famosa.
• Jean Del Val com la locutora de ràdio de la policia francesa que obre Casablanca comunicant les notícies de l'assassinat dels dos missatgers alemanys.
• Torben Meyer, un banquer holandès que s'asseu en una taula de bacarà a Cal Rick. Li diu a Carl, "Potser que li digui que dirigia la segona casa de banca més gran a Amsterdam." Meyer era un actor danès.
• Dan Seymourcom Abdul, el porter. Era un actor americà.
• Gregory Gaye, el banquer alemany a qui Rick denega l'entrada al casino. Gaye era un actor d'origen rus que va anar als Estats Units el 1917 després de la Revolució Russa.

Part de l'impacte emocional de la pel·lícula s'ha atribuït a la gran proporció d'europeus exiliats i refugiats entre els extres i als papers menors. Un testimoni de la gravació del duel de les cançons destaca que veia molts actors que ploraven, i s'adona que eren tots refugiats.^[32] Harmetz diu que una dotzena de papers petits a Casablanca van portar una comprensió i una desesperació que mai no podrien haver tret del càsting.^[33] Els ciutadans alemanys del repartiment havien de mantenir, no obstant, el toc de queda com a enemics. Irònicament, feien freqüentment papers de nazis.

Alguns dels actors estrangers exiliats eren:

• Wolfgang Zilzerque surt en la primera escena de la pel·lícula, era un actor del cinema mut alemany que va marxar quan els nazis van ocupar el poder. Més tard es va casar amb l'actriu de Casablanca Lotte Palfi.
• Hans Twardowskicom l'oficial nazi que discuteix amb un oficial francès sobre Yvonne. Nascut a Stettin, Alemanya (avui Szczecin, Polònia), va fugir d'Alemanya perquè era homosexual.
• Ludwig Stösselcom Mr. Leuchtag, el refugiat alemany l'anglès del qual "no és tan bo". Nascut a Àustria, l'actor jueu va ser empresonat després de l'Anschluss. Quan se'l va alliberar, va anar a Anglaterra i després a Amèrica. Stössel va esdevenir famós per una sèrie llarga d'anuncis de vi de la colònia suïsso-italiana. Vestit amb un barret Alpí i lederhosen, Stössel era el seu portaveu amb l'eslògan, "Aquell vell fabricant de vi, Jo"!
• Ilka Grünig com Mrs. Leuchtag. Nascuda a Viena, era una estrella del cinema mut a Alemanya que va anar a Amèrica després de l'Anschluss.
• Lotte Palfi com la refugiada que intenta vendre els seus diamants. Nascuda a Alemanya, interpretava papers en el prestigiós teatre de Darmstadt, Alemanya. Va marxar a Amèrica després que els nazis arribessin al poder el 1933. Més tard es va casar amb un altre actor de Casablanca, Wolfgang Zilzer.
• Trude Berliner com una jugadora de bacarà a cal Rick. Nascuda a Berlín, era una artista famosa de cabaret i actriu de cinema. Sent jueva, va marxar d'Alemanya el 1933.
• Louis V. Arco com un altre refugiat a cal Rick. Lutz Altschul nascut a Àustria, va anar a Amèrica després de l'Anschluss i va canviar el seu nom.
• Richard Ryen com l'ajudant de Strasser, Capità Heinze. El jueu austríac actuava en pel·lícules alemanyes, però havia fugit dels nazis.

[edita] Rebuda

L'estrena de pel·lícula va ser al Teatre d'Hollywood a la Ciutat de Nova York el 26 de novembre de 1942, coincidint amb la invasió aliada d'Àfrica del Nord i la captura de Casablanca;^[34] i es va distribuir de forma general el 23 de gener de 1943, aprofitant la Conferència Casablanca, una reunió d'alt nivell entre Winston Churchill i Franklin D. Roosevelt a la ciutat. La pel·lícula va ser un èxit de recaptació, tot i no ser espectacular, uns 3,7 milions de dòlars en la seva estrena als Estats Units (va ser la setena pel·lícula per recaptació el 1943).^[35] i la crítica va ser generalment positiva, i per exemple la revista Variety la va descriure com propaganda Antieix esplèndida; ^[36] i com més tard va dir Koch, era una pel·lícula que les audiències necessitaven... hi havia valors... per fer un sacrifici. I ho deia en un sentit d'entreteniment.^[37] Altres ressenyes eren menys entusiastes: The New Yorker ho considerava només tolerable.^[38] L'Oficina d'Informació de la Guerra parlava d'evitar veure la pel·lícula a les tropes destinades a Àfrica del Nord, ja que creu que provocaria ressentiment entre els seguidors de Vichy a la regió.^[39]

Als Oscars de 1944, la pel·lícula va guanyar tres premis: Oscar al millor guió adaptat , Millor Director, i Millor Fotografia.

Amb el temps, la pel·lícula ha augmentat en popularitat. Murray Burnett l'ha anomenat "veritable ahir, veritable avui, demà".^[40] Cap el 1955, la pel·lícula havia recaptat 6.8 milions, sent la tercera més reeixida de les pel·lícules de temps de guerra de la Warner (darrere de Shine On, Harvest Moon i This is the Army). ^[41]

El 21 d'abril de 1957, el Brattle Theater de Cambridge,(Massachusetts) va projectar la pel·lícula dins una sessió de films d'altre temps. Va ser tan popular que va començar una tradició de passar Casablanca durant la setmana d'exàmens finals a la Universitat de Harvard que continua avui dia, i és emulat per moltes universitats dels Estats Units. La tradició va ajudar la pel·lícula a romandre popular, mentre s'han esvanit unes altres pel·lícules famoses dels anys 1940, i el 1977, Casablanca era la més emesa per televisió.^[42]

Tanmateix, sembla evident que Casablanca ha fet una impressió més profunda entre els amants del cinema que dins el món de la producció professional. Al novembre/desembre de 1982, a American Film, Chuck Ross va afirmar que havia reescrit el guió cinematogràfic de Casablanca, només canviant el títol Everybody Comes to Rick's i el nom del pianista a Dooley Wilson, i el va sotmetre a 217 agències. Vuitanta-cinc d'elles el llegeixen; d'aquestes, trenta-vuit el van rebutjar immediatament, trenta-tres el van reconèixer (però només vuit específicament com Casablanca), tres ho declaraven comercialment viable, i un suggeria convertir-lo en una novel·la.^[43]

[edita] Rebuda de la crítica

Segons Roger Ebert, Casablanca és probablement en més llistes de les pel·lícules més importants de tot el temps, més que qualsevol altre títol, incloent-hi Ciutadà Kane a causa del seu més gran atractiu; mentre Ciutadà Kane és més gran, Casablanca és més estimada .^[12] Ebert deia que mai no ha sentit parlar d'una ressenya negativa de la pel·lícula, tot i que es poden criticar elements individuals, com els irrealistes efectes especials i el caràcter rígid de Laszlo .^[22] Rudy Behlmer va emfatitzar la varietat de la pel·lícula: és una barreja de drama, melodrama, comèdia i intriga.^[22] Leonard Maltin va manifestar que és la seva pel·lícula favorita de tots els temps. Ebert va dir que la pel·lícula és popular perquè tots són bons. Com l'heroi de Resistència Laszlo que és aparentment el més noble, encara que és tan rígid que és difícil que agradi .^[12] Els altres personatges, en paraules de Behlmer, es tornen bons durant la pel·lícula. Renault comença la pel·lícula com a col·laborador dels nazis, que obté favors sexuals dels refugiats i fa matar Ugarte. Rick, segons Behlmer, no és un heroi... no és un mal xicot: fa el que sigui necessari gestionar amb les autoritats i no es juga el seu coll per a ningú. Fins i tot Ilsa, la menys activa dels personatges principals, cau en la lluita emocional sobre quin home realment estima. Al final de la pel·lícula, tanmateix, tothom s'ha sacrificat.^[22] Una nota discrepant arriba d'Umberto Eco, que escrivia que per criteris estrictes... Casablanca és una pel·lícula molt mediocre. Veia els canvis que els personatges sofreixen més com a incoherent que com complexos: És una historieta, un hotch-potch, baix en credibilitat psicològica, i amb poca continuïtat en els seus efectes dramàtics. Tanmateix, sostenia que és aquesta inconsistència la que explica la popularitat de la pel·lícula permetent incloure una sèrie sencera de arquetips (amor infeliç, espera, atracció sexual, el triomf de puresa, el criat fidel, el triangle d'amor, la bella i la bèstia, la dona enigmàtica, l'aventurer ambigu i el borratxo redimit): ^[44]

Així doncs, Casablanca no és només una pel·lícula. Són moltes pel·lícules, una antologia. [...] Quan tots els arquetips irrompen desvergonyidament, arribem a les profunditats d'Homer. Dos clixés fan riure. Cent clixés ens commouen. Perquè notem que els clixés estan parlant entre ells, i celebren un reunió.^{[45] [44]}

Eco tria el sacrifici com un dels temes clau de la pel·lícula: el mite de sacrifici es present a tot el film.^[46] Aquest tema ressonava davant d'una audiència de temps de guerra que era tranquil·litzada per la idea que el sacrifici dolorós i ser ferit a la guerra podrien ser gests romàntics per un bon fi.^[47]

[edita] Interpretacions

Els crítics han sotmès Casablanca a moltes lectures diferents. William Donelley, en el seu Amor i Mort a Casablanca, argumenta que la relació de Rick amb Sam, i posteriorment amb Renault, és un cas estàndard de l'homosexualitat reprimida, més que moltes altres històries d'aventures americanes.^[48] Harvey Greenberg presenta una lectura freudiana en el seu Pel·lícules sobre la Seva Ment, on les transgressions que impedeixen Rick de retornar als Estats Units constitueixen un complex d'Èdip, que només es resol quan Rick es comença a identificar amb la figura del pare (Laszlo) i la causa que representa. ^[49] Sidney Rosenzweig sosté que aquestes lectures són reductives, i que l'aspecte més important de la pel·lícula és la seva ambigüitat, sobretot en el personatge de Rick; cita els noms diferents que dóna cada personatge a Rick (Richard, Ricky, Mr. Rick, Herr Blaine, etcètera) com evidència dels significats diferents que té per cada un d'ells.^[50]

[edita] Influència

Anys després, moltes pel·lícules han agafat elements de Casablanca. Passage to Marseille reuneix Bogart, Rains, Curtiz, Greenstreet i Lorre el 1944. Hi ha moltes similituds entre Casablanca i dues pel·lícules posteriors de Bogart, Tenir-ne o no (1944) i Sirocco (1951). Les paròdies han inclòs les pel·lícules dels Germans Marx A Night in Casablanca (1946), de Neil Simon The Cheap Detective (1978), Barb Wire (1996), i Out Cold (2001), mentre suggeria el títol pel film The Usual Suspects. Play It Again de Woody Allen (1972) s'apropia del Casablanca de Bogart, pel personatge nebbishy, mentor del personatge d'Allen.

La mateixa Casablanca era un complot a la pel·lícula de ciència-ficció Overdrawn at the Memory Bank (1983), basada en la història de John Varley, i feia un símil en la distopia de Terry Gilliam Brazil (1985). Warner Bros. va produir la seva pròpia paròdia de la pel·lícula en l'homenatge Carrotblanca, dibuixos animats de Bugs Bunny inclosos en l'edició especial en DVD.

Steven Soderbergh va retre homenatge a Casablanca amb The Good German (2006), una història d'assassinats al Berlín de la postguerra. Rodada en blanc i negre i utilitzant la mateixa tecnologia que es feia servir quan es va fer Casablanca. La pel·lícula acaba amb una escena entre dos anteriors amants (interpretats per George Clooney i Cate Blanchett) en un aeroport. El cartell de la pel·lícula repeteix l'icona de Casablanca.

La televisió també ha estès la fama d'aquesta pel·lícula. Per exemple, un episodi de la sèrie de TV americana Moonlighting, parodiava Casablanca, amb Curtis Armstrong com "Rick" i Allyce Beasley com "Agnes".

En literatura, la història de Robert Coover "You Must Remember This" (del llibre A Night at the Movies or, You Must Remember This) utilitza citacions exactes de la pel·lícula i inclou un escena sexual explícita entre Rick i Ilsa, mentre la novel·la curta de ciència-ficció "The Children's Hour" an la sèrie The Man-Kzin Wars, creada i editada per Larry Niven, té una trama que dibuixa molts elements de Casablanca .

[edita] Premis

Casablanca va guanyar tres Oscars:

• Oscar a la millor pel·lícula per Warner Bros. (Hal B. Wallis, productor)
• Oscar al millor director per Michael Curtiz
• Oscar al millor guió adaptat per Julius J. Epstein, Philip G. Epstein i Howard Koch

També va ser nominada per altres quatre Oscars:

• Oscar a la millor actriu per Humphrey Bogart
• Oscar al millor actor secundari per Claude Rains
• Oscar a la millor fotografia per Arthur Edeson
• Oscar al millor muntatge per Owen Marks
• Oscar a la millor música original per Max Steiner

El 1989, la pel·lícula va ser seleccionada pel National Film Registry dels Estats Units, en ser considerada "culturalment, històricament, o estèticament significativa". El 2005 també va ser nominada com una de les 100 pel·lícules més grans dels últims 80 anys pel Time. El 2006, el Gremi d'Escriptors d'Amèrica va votar el guió de Casablanca com el millor de tot el temps en la seva llista dels 101 Guions cinematogràfics més importants ^[51]

Reconeixement per l'American Film Institute

• 1998 - 100 millors pel·lícules - la número 2
• 2001 - 100 millors emocions - La número 37
• 2002 - 100 millors passions - La número 2
• 2003 - 100 herois i dolents:
  • Rick Blaine, heroi, en el lloc número 4
• 2004 - 100 millors cançons:
  • "As Time Goes By" La número 2
• 2005 - Les 100 millors cites - En els llocs 5, 20, 28, 32, 43, 67
• 2006 - 100 millors brindis - #32

[edita] Edicions de vídeo

Casablanca va sortir en laserdisc el 1991 editat per la Warner Home Video, i en VHS per la MGM el 1992. En DVD va sortir el 2000, contenint el tràiler i un making-off. El 2003 es va llançar una edició especial de dos discos amb comentaris àudio, documentals i un presentació renovada. ^[52]

El 14 de novembre del 2006 va sortir un HD-DVD amb els mateixos continguts especials que el DVD del 2003^[53] i els que el van veure estaven impressionats amb el trasllat a l'alta definició del film.^{[54] [55]}

Una edició en format Blu-ray va sortir el desembre del 2008 ^[56]

[edita] Seqüeles i altres versions

Gairebé des del moment que Casablanca es converteix en un èxit, es parla de fer-ne una continuació. Una titulada Brazzaville (en l'escena final, Renault recomana fugir a Brazzaville) es va planejar, però mai no es va arribar a produir. Des d'aleshores, cap estudi no ha considerat seriosament filmar una continuació o remake. François Truffaut va refusar una invitació per un remake el 1974, citant com a raó la posició de culte que té el film entre els estudiants americans.^[57] Tanmateix, s'ha sabut que el cineasta Rajeev Nath, de Bollywood està refent la pel·lícula, descrivint-la com un "homenatge a l'original." ^[58]

La novel·la, As Time Goes By, escrita per Michael Walsh i publicada el 1998, va ser autoritzada per la Warner ^[59] i reprèn la trama on s'acaba la pel·lícula, i també explica el passat misteriós de Rick a Amèrica. El llibre no va tenir gaire èxit^[60].

Van haver dos sèries de televisió basades en Casablanca, les dues considerades preqüeles de la pel·lícula. La primera va sortir el 1955, amb Charles McGraw com Rick i Marcel Dalio, que interpretava Emil, el crupier de la pel·lícula, com Renault; la va emetre l'ABC com a part de la sèrie Warner Bros. Presents ^[61].Van produir un total de 10 episodis d'una hora llarga. Una altra sèrie, emesa durant molt poc temps a la NBC el 1983, protagonitzada per David Soul com a Rick, Ray Liotta com a Sacha i Scatman Crothers com a Sam.^[62] Se'n van produir 5 episodis d'una hora.

Hi van haver unes quantes adaptacions radiofòniques de la pel·lícula. Les dues més conegudes van ser una de trenta minuts a The Screen Guild Theater el 26 d'abril de 1943, protagonitzades per Bogart, Bergman i Henreid, i una versió llarga d'hora en el Lux Radio Theater el 24 de gener de 1944, presentant Alan Ladd com a Rick, Hedy Lamarr com a Ilsa, i John Loder com a Victor Laszlo. Es van emetre dues altres adaptacions de trenta minuts: en el Philip Morris Playhouse el 3 de setembre de 1943 i en el Theater of Romance el 19 de desembre de 1944, en el qual Dooley Wilson va reprendre el seu paper de Sam.

Julius Epstein va intentar dues vegades convertir la pel·lícula en un musical per Broadway, el 1951 i 1967, però cap d'elles va acabar en un escenari.^[63] L'obra original, Everybody Comes to Rick's, va ser produida a Newport, Rhode Island l'agost de 1946, i una altra vegada a Londres l'abril de 1991, però sense èxit.^[64]

Casablanca també va ser present en la controvèrsia durant els anys 1980 per la acoloriment de les pel·lícules, ^[65] quan una versió acolorida es va emetre per televisió. Va estar durant poc temps disponible en vídeo, però va ser impopular pels puristes. Stephen, el fill de Bogart va dir "si acoloriu Casablanca , per què no li poseu braços a la Venus de Milo? "^[66]

[edita] Rumors

Han crescut uns quants rumors i malentesos al voltant de la pel·lícula, un d’ells que Ronald Reagan havia estat originalment escollit per interpretar Rick. Això té el seu origen en un comunicat de premsa emès per l’estudi al principi de la pel·lícula, però aleshores l'estudi ja sabia que tenia previst anar-se'n amb l'exèrcit, i mai no va ser considerat seriosament.^[67] Una altra història coneguda és que els actors no sabien fins al darrer dia de rodatge com havia d'acabar la pel·lícula. L'bra original (escrita totalment a la cafeteria) acabava amb Rick enviant Ilsa i Victor a l’aeroport. Durant la redacció del guió, es parlava de la possibilitat que Laszlo fos assassinat a Casablanca, permetent Rick i Ilsa marxar junts, però tal com Casey Robinson va escriure a Hal Wallis abans de començar el rodatge, el final de la pel·lícula "fa un gir elegant quan Rick l'envia a l'avió amb Victor. Fent això, no està resolent només un triangle d'amor. Està forçant la noia a estar a l'altura del seu idealisme, forçant-la a continuar amb la feina que en aquests dies és molt més important que l'amor de dues persones."^[68] Naturalment, era impossible que Ilsa deixés Laszlo per Rick, tal com el "Codi de Producció de Cinema dels Estats Units" prohibia, mostrant una dona que deixa el seu marit per a un altre home. Aquell codi afectava la pel·lícula, però no si Ilsa marxava amb Laszlo, el tema era com trobar una solució enginyosa.^[69] La confusió estava més que probablement provocada per la declaració posterior de Bergman que no sabia de quin home suposava que estigués enamorada. L’examen dels guions per Aljean Harmetz han conclòs que moltes de les escenes clau estaven rodades després que Bergman sabés com s'acabava la pel·lícula: qualsevol confusió era, en paraules d'Ebert, "emocional", no "factual".^[12]

[edita] Errors

La pel·lícula té uns quants defectes lògics, el primer són els dos "passis de trànsit" que permeten els seus portadors marxar del territori de la França de Vichy. A l’àudio de la pel·lícula, Ugarte diu que els passis havien estat signats per (depenent de l'oient) el General de la França lliure Charles de Gaulle o pel General de Vichy Maxime Weygand. En els subtítols en anglès del DVD oficial es llegeix de Gaulle, mentre el francès subtitula Weygand. Weygand havia estat el Delegat General de Vichy per les Colònies franceses del Nord d’Àfrica, fins un mes abans de l’estrena (i un any després de ser escrita). De Gaulle era el cap del govern a l’exili de la França Lliure, i enemic del règim de Vichy que controlava el Marroc. Una cort marcial de Vichy havia declarat culpable De Gaulle de traïció in absentia i condemnat a cadena perpètua el 2 d'agost de 1940, i d’aquesta manera els passis signats per ell no haurien tingut efecte ^[7] Segons MacGuffin, els passis van ser inventats per Joan Allison per l’obra original i mai van ser posats en qüestió.^[70] I fins i tot a la pel·lícula, Rick suggereix a Renault que els passis no haurien permès Ilsa escapar-se, i encara menys Laszlo: La gent s'ha quedat a Casablanca malgrat els seus drets legals.

En la mateixa línia, encara que Laszlo afirma que els nazis no el puguin arrestar ja que Això és encara la França no ocupada; qualsevol violació de neutralitat es reflectiria en el capità Renault, Ebert assenyala que no té cap sentit que pogués anar lliurement.... Seria arrestat tan aviat com se’l veiés .^[12] Harmetz, tanmateix, suggereix que Strasser intencionadament permet a Laszlo moure's, esperant que els dirà els noms de líders de Resistència a Europa ocupada a canvi de que a Ilsa se li permeti anar a Lisboa. Altres errors inclouen la versió equivocada de la bandera del Marroc francès, la declaració de Renault que Estava amb ells [els americans] quan 'entraren' a Berlín el 1918 (la capital alemanya no va ser ocupada a la Primera Guerra Mundial), i mai cap tropa alemanya uniformada estigué a Casablanca durant la Segona Guerra Mundial.^[7] També hi han els inevitables errors de continuïtat; per exemple, en l'escena final, la jaqueta militar del major Strasser es veu amb i sense espatlleres. També, durant l'escena on Rick deixa París en tren, es pot veure clarament que l'abric de Rick es mulla per la forta pluja forta, però quan embarca al tren, l'abric de cop i volta sembla sec. L'actitud de Curtiz envers aquests detalls era clara: deia Ho faig tan de pressa, ningú no se n'adona .^[22]

[edita] Cites

Una de les cites més associades amb el film: Toca-la una altra vegada, Sam és una cita incorrecta. Quan Ilsa entra per primer cop al Cafè Americain, distingeix Sam i li demana que la toqui una vegada, Sam, recordant els temps vells. Quan fingeix ignorància, respon, Toca-la, Sam. Toca 'As Time Goes By.' Després d’aquella nit, sol amb Sam, diu Rick, la tocaves per a ella i la pots tocar per a mi. i si per ella la pots tocar, també ho pots fer per mi! Toca-la!

El comentari de Rick a Ilsa, T’estic mirant, noia (Here's looking at you, kid), no és en els guions cinematogràfics, però ha estat atribuït a alguna cosa que Bogart va dir a Bergman entre preses.^[71] Va ser votat el 2005 pel Institut de Cinema Americà com la cinquena cita més memorable a la historia del cinema.^[72] Sis textos de Casablanca apareixen en el Top 100, més que qualsevol altra pel·lícula (Allò que el vent s’endugué o El Mag d'Oz en tenen tres per film). Les altres cites són: Louis, crec que és el començament d'una gran amistat. (Louis, I think this is the beginning of a beautiful friendship) (lloc 20) , Toca-la, Sam. Toca 'el temps passa. ' , (Play it, Sam. Play 'As Time Goes By.')(28è), Detinguin els sospitosos habituals (Round up the usual suspects) (32è), Sempre ens quedarà París (We'll always have Paris ) (43è), i De tots els cafès de totes les ciutats del món, apareix al meu (Of all the gin joints in all the towns in all the world, she walks into mine) (67è).

[edita] Bibliografia

• Julius J. Epstein, Philip G. Epstein, Howard Koch. Casablanca; guió original traduït i comentat per Pablo Sánchez Martín. Barcelona: Film Ideal,, 1997. ISBN 84-922150-2-X. 
• Walsh, Michael.. Siempre nos quedará París: la inolvidable historia de Casablanca continúa; traducció de Jofre Homedes. Barcelona: Plaza & Janés. ISBN 84-01-32744-X. 
• González Casanova, J. A.. Casablanca: una historia y un mito. Barcelona: Kairós,, 1994. ISBN 84-7245-305-7. 
• Behlmer, Rudy. Inside Warner Bros. (1935–1951). London, Weidenfeld and Nicolson, 1985. ISBN 0297792423. 
• Umberto Eco. Signs of Life in the USA: Readings on Popular Culture for Writers. Bedford Books, 1994. ISBN 0-312-25925-5.. 
• Aljean Harmetz. Round Up the Usual Suspects: The Making of Casablanca... Warner Books Inc, 1993. ISBN 1-56282-761-8.. 
• Robertson, James C. The Casablanca Man: The Cinema of Michael Curtiz. London:Routledge, 1993. ISBN 0-415-06804-5.. 
• Rosenzweig, Sidney. Casablanca and Other Major Films of Michael Curtiz. UMI Research Press, 1982. ISBN 0-8357-1304-0.. 

[edita] Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casablanca (pel·lícula)

• (anglès)Pàgina de la pel·lícula a l'IMDb
• (anglès)Casablanca at GermanHollywood.com
• (anglès)a allmovie
• (anglès)a rotten-tomatoes
• (anglès)Adaptació radiofònica de Casablanca 26 d’abril de 1943 a The Screen Guild Theater 30 minuts, amb les estrelles originals (MP3)
• (anglès)Adaptació radifònica de Casablanca 24 de gener de 1944 a Lux Radio Theater; 56 minuts, per Cecil B. DeMille (MP3)
• (anglès)La pàgina oficial d’Ingrid Bergman
• (anglès)50è aniversari de Casablanca, per Lauren Bacall.

[edita] Curiositats

• Va ser una de les primeres pel·lícules en català que va emetre Canal 9, l'any 1989. En el doblatge va participar Ovidi Montllor.

[edita] Referències