Felip V d'Espanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Felip V d'Espanya
Felip V d'Espanya
Felip V com a rei d'Espanya, vestit a la moda espanyola, per Jacint Rigau (1701)

Regne
15 de novembre de 1700 - 15 de gener de 1724
Precedit per Carles II de Castella
Succeït per Lluís I d'Espanya
Regne
6 de setembre de 1724 - 9 de juliol de 1746
Precedit per Lluís I d'Espanya
Succeït per Ferran VI

Naixement 19 de desembre de 1683
Versalles
Defunció 9 de juliol de 1746 (als 62 anys)
Madrid
Esposa Maria Lluïsa de Savoia (1701-1714)
Isabel Farnese (1714-1746)
Casa Reial Casa de Borbó
Pare Gran Delfí Lluís de França
Mare Maria Anna de Baviera

Royal Greater Coat of Arms of Spain (1700-1761) Version with Golden Fleece and Holy Spirit Collars.svg

Felip V d'Espanya, dit l'Animós (el Animoso en castellà), també conegut com a Felip V de Castella i IV d'Aragó, i també com Felip d'Anjou, títol que va ostentar abans de convertir-se en rei, (Versalles, França, 19 de desembre de 1683 - Madrid, Espanya, 9 de juliol de 1746) va ser rei d'Espanya des de 1700 a 1746, amb una breu interrupció el 1724, en què va regnar el seu fill Lluís.

Va ser designat rei d'Espanya en el testament de l'últim Habsburg hispànic, Carles II. L'inici del seu regnat es va veure marcat per la Guerra de Successió Espanyola, que a més d'un enfrontament entre ell i el pretendent austríac l'arxiduc Carles, va convertir-se en una contesa internacional entre les principals potències del moment. Tanmateix també va tenir un matís de guerra civil dins de la Monarquia espanyola, entre els partidaris borbònics i els austríacs, generalment separats, amb matisos, entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, respectivament. La fi de la guerra col·locaria a Felip en el tron espanyol, però va suposar la pèrdua dels territoris europeus extrapeninsulars pel tractat d'Utrecht (1713) i de Rastatt (1714). Després de la sufocació dels estats de la Corona d'Aragó, la seva rebel·lió els va convertir en l'objectiu de les reformes centralitzadores de Felip i els seus ministres, que van implantar els decrets de Nova Planta, que suprimia les institucions, furs i costums tradicionals assimilant-los a les de tall castellà.

La resta del seu regnat es veuria marcat per un ambient reformista de caràcter igualment centralista i també per una actitud absolutista a imatge de França, amb poques convocatòries de les corts de Castella. Més endavant, Felip apostaria per seguir les directrius de Julio Alberoni i d'Isabel Farnese, la seva segona esposa, per recuperar els territoris italians perduts amb la pau d'Utrecht, col·locant als seus fills com a sobirans dels diversos territoris. El 1724 va abdicar en el seu fill Lluís, que seria rei poc més de set mesos a causa de la seva mort prematura per verola. La minoria d'edat del següent en la línia, Ferran, va crear un debat i Felip V al final va tornar a ocupar el tron. El segon regnat estaria marcat pels pactes de família amb la branca francesa dels Borbons, la voluntat de reconciliació amb el Sacre Imperi i els Habsburg i un seguit de conflictes bèl·lics a nivell europeu.

Aspecte[modifica | modifica el codi]

Físicament, Felip V era d'estatura mitjana, tenia els ulls blaus i el cabell ros.[1] Alguns dels contemporanis a la seva arribada al tron d'Espanya comenten que, en realitat, el nou monarca no es diferenciava gaire físicament del seu antecessor, Carles II, si bé era més robust i estava molt millor educat.[2][3] Cal esmentar, que amb el pas dels anys i la progressió de la malaltia que va patir de per vida, el van desmillorar molt i el duc de Saint-Simon així ho testimonia el 1721:

« (castellà) La primera ojeada que eché al Rey [...] me asombró tanto que tuve necesidad de hacer grandes esfuerzos para recobrarme. Ningún vestigio noté del duque de Anjou en aquel semblante alargado, distinto, y que decía mucho menos que cuando salió de Francia. Parecía muy encorvado, dismunuído, sacando la barbilla hacia afuera, muy adelante del pecho, los pies muy juntos hasta tocarse y pisarse cuando andaba y las rodillas estaban a más de quince pulgadas una de otra [...]. Lo que me hizo el honor de decirme estaba bien dicho, pero tan lentamente [...], con un aire tan bobo, que quedé confundido. Una chaqueta sin dorado alguno, de un paño burdo moreno, no mejoraba su cara ni su presencia. (català) La primera ullada que vaig fer al Rei [...] em va sorprendre tant que vaig tenir la necessitat de fer grans esforços per recobrar-me. Cap vestigi vaig notar del duc d'Anjou en aquell semblant allargat, distint, i que deia molt menys que quan va sortir de França. Semblava molt encorbat, disminuït, traient la barbeta cap a fora, molt endavant del pit, els peus molt junts fins a tocar-se i trepijtar-se quan caminava i els genolls estaven a més de quinze polzades una de l'altra [...]. Allò que va fer l'honor de dir-me estava ben dit, però tan lentament [...], amb un aire tan babau, que vaig quedar confús. Una jaqueta sense cap daurat, de drap bast bru, no millorava la seva cara ni la seva presència. »
— Louis de Rouvroy, duc de Saint-Simon; extret de González Cremona, 1998[4] i Zavala, 2007[5]

Havia estat educat per François Fénelon, la qual cosa li va garantir una cultura general, incloent-hi coses d'Espanya i el caràcter dels seus habitants, i un cert grau de liberalisme.[1][6][7] D'altra banda, Felip era fervorosament religiós, de fe inquebrantable i d'una gran devoció a Déu, d'esperit recte, temia al Diable i s'allunyava del vici. Aquesta consciència religiosa no només es traduïa en uns escrúpols ordinaris per a la seva vida personal, sinó que els va estendre a la vida pública i els deures de la monarquia.[2][3] Aquesta faceta seva li va impedir consumar abans del matrimoni, als divuit anys Felip era encara verge,[8] i, després va impedir que tingués cap amant.[9]

Com la majoria dels seus avantpassats, Felip tenia un insaciable desig sexual, el qual estimulava amb afrodisíacs de l'època.[10] La seva primera esposa, Maria Lluïsa de Savoia, fins i tot ja quan estava malalta de mort per escròfules, no va poder descansar cap dia. El metge de Felip V així ho relata:[9]

« (castellà) El sexo todo lo anulaba en él. Fue el marido más asiduo, más marido que se haya visto nunca, encarnizado, implacable de exigencia amorosa [...] Su primera mujer, enferma de muerte, perdida de humores fríos, disuelta y cubierta de llagas, no tuvo tregua ni un solo día. (català) El sexe tot ho anul·lava en ell. Va ser el marit més assidu, més marit que s'hagi vist mai, aferrissat, implacable d'exigència amorosa [...] La seva primera esposa, malalta de mort, perduda d'humors freds, dissolta i coberta de nafres, no va tenir treva ni un sol dia. »
— Extret de: Zavala, José María, 2007[9]

Sobre el seu caràcter, si bé inicialment es va veure a Felip com una persona que mostrava un gran valor en el camp de batalla i enteresa, que li va valer el sobrenom de «l'Animós», el cert és que poc després cauria en una malaltia depressiva que el canviaria totalment.[11] A més a més, com el seu pare, Felip V va patir de mutisme, rarament parlava si no era per allò estrictament necessari,[12] era abúlic, fred envers els altres i no s'interessava realment pels asumptes de govern, no tenia un gran sentit de l'autoritat i, tanmateix, no es parava a pensar les decisions.[3]

Malaltia[modifica | modifica el codi]

Carlo Broschi, Farinelli, en un retrat de Giaquinto (c. 1755), va servir a Felip V i, especialment, a Ferran VI, que patia el mateix mal que el seu pare. Tingué una bona posició a la cort i grans privilegis. Tot i la seva influència, mai va voler intervenir en política.[13][14]

Dins del seu retrat, cal tenir molt en compte la malaltia que va patir durant la seva vida, i que va fer acte de presència en Felip quan només tenia divuit anys.[9] S'esmenta a l'època, que Felip V va patir de melangia[3] i de mania, per tant, una malaltia maniacodepressiva,[15] que s'ha identificat com una neurastènia,[16] herència familiar que li va transmetre el seu pare, i també la seva mare, el comportament de la qual, que era hipocondríaca, el devia influenciar.[11] És evident que el rei va patir de trastorns psicològics, car així ho afirmen les persones contemporànies al monarca i els historiadors posteriors al regnat.[17] L'actitud de la medicina de l'època, que en aquell moment anomenava la malaltia de Felip com «vapors»,[18] va ser la de tractar el monarca de malalt mental, i es relacionaven aquests trastorns amb un signe de debilitat, la manca de caràcter o els vicis de Felip.[17] Els símptomes que patia Felip podien ser relacionats amb la depressió i la melangia, com l'angoixa o l'entristiment i, d'altra banda, patia desequilibris que podien derivar, en alguns casos, en bogeria.[19] L'alienació de Felip era tal que Isabel Farnese va fer venir a Farinelli per intentar apaivagar els efectes de la malaltia,[18] que va rebre grans favors dels monarques, gràcies als efectes positius que tenia la veu del castrati en Felip.[12]

Els episodis de la malaltia, segons les fonts primàries, podien durar no només moments en concret, sinó mesos o, fins i tot, anys, per la qual cosa resultava impossible amagar-ho al públic, encara més si coincidia amb un fet polític important;[20] D'altra banda, les fonts secundàries, poc posteriors al regnat de Felip V, aporten una visió negativa, i incideixen en la feblesa del monarca i els seus vicis, a causa, també, del control que va patir de les seves dues esposes. Això l'inhibia en els seus deures de govern durant les crisis de la malaltia; moltes persones no entenien veritablement què afligia Felip.[21] Per tant, a causa d'aquesta qüestió no es pot menystenir els efectes que va tenir la malaltia del rei en l'anàlisi del seu regnat,[17] car ell, a mesura que avançava en edat es veia cada vegada més afectat per la malaltia, per això, gradualment va desentendre's dels assumptes de govern, deixant-los en mans d'altres.[18]

Aquesta malaltia passaria al seu fill, el futur Ferran VI.[15]

Infància[modifica | modifica el codi]

La família del Gran Delfí de Pierre Mignard (1687). Es representa al Gran Delfí Lluís i a Maria Anna de Baviera, la qual sosté a Carles de Berry, germà menor de Felip. A la dreta el primogènit Lluís de Borgonya i a baix al centre està Felip d'Anjou.

Va néixer el 19 de desembre de 1683 a la cort francesa a Versalles,[22] rebent el títol de duc d'Anjou.[23] Era el segon fill del Gran Delfí Lluís de França, per tant nét de Lluís XIV de França, i de Maria Anna de Baviera,[24] la qual va morir jove alienada, quan Felip tenia set anys.[23]

Des d'ençà no va rebre cap mena d'afecte ni interès per part del seu pare, ocupat normalment amb caceres, ni tampoc del seu avi, que estava més en els entramats d'una cort que rendia culte al plaer, la bellesa física, els banquets, etc. Quelcom que contrasta amb el caràcter de Felip, lluny de tot això, probablement gràcies a la presència de persones decisives en la seva infància i que augmentaren el caràcter misàntrop del futur rei: la seva tieta-àvia, que li va oferir afecte i mims, que engegaren en Felip rebel·lia; el metge de la cort, Helvecius, més en l'àmbit terepèutic, va despertar l'interès de Felip en si mateix; i François Fénelon, que va ser qui més va influir a l'hora de decantar la balança del jove Felip vers la virtut en comptes de l'escabrositat i obsecenitat cortesana, que en definitiva li imposaria el caràcter fanàtic religiós del futur monarca. La feble personalitat del monarca va estar imbuïda d'una estricta base moral sota precepte del pecat mortal: «abans millor mort que caure en pecat».[23]

En aquest context destaca l'episodi, quan Felip té quinze anys, en què la seva tieta-àvia va portar a les seves habitacions una jove adolescent, la qual acostumava a tancar-se amb Lluís XIV. El fet va marcar la lluita entre l'ambient de Versalles i els ensenyament que havia rebut de Fénelon. Aquesta primera experiència del duc d'Anjou no va passar de les carícies, la moral inculcada pel seu mestre va pesar més i la situació no anà més enllà.[25] Sembla que arran d'això Felip va passar tres mesos fent lectures diaries de vides de sants, màrtirs, i altres textos religiosos virtuosos, mortificant-se pel què havia fet.[26]

La resta de la seva juventut a Versalles, abans dels divuit anys, moment en què es converteix en rei d'Espanya, va passar-la dins les intrigues dinàstiques, i la lluita que mantenia Lluís XIV per acabar amb la presència dels Habsburg al sud dels Pirineus; tot conjuntament amb l'ambient cortesà, totalment contrari a Felip.[26]

Primer regnat[modifica | modifica el codi]

L'1 de novembre de 1700 moria el darrer monarca espanyol de la dinastia Habsburg, Carles II, sense descendents directes. Aquell mateix dia es procedia a la lectura del testament del rei a l'Alcàsser Reial en presència dels grans d'Espanya i els ambaixadors estrangers. La designació de Felip d'Anjou va satisfer gran part de la noblesa espanyola, favorable als Borbons. La proclamació del monarca va ser duta a terme a Versalles, el 16 de novembre de 1700; Lluís XIV va reunir la família reial, dignataris i ambaixadors estrangers.[22]

Lluís XIV presenta formalment com a rei d'Espanya al seu nét Felip, segons un almanac anònim de 1701.
El paper de la reina Maria Lluïsa i de la seva cambrera, la princesa dels Ursins va ser determinant a l'hora de contrarrestar les intrigues del cardenal Portocarrero. El 1702, quan Felip V marxa a Itàlia, finalitzades les corts d'Aragó, va quedar com a governadora del regne i de la junta de govern. El seu desig era aconseguir que el seu marit aconseguís un govern unitari i personal a l'estil de Lluís XIV,[27][28] nogensmenys, fou l'avi qui va aconsellar que s'hi casés.[24]
« (castellà) Luis XIV [...] hizo la presentación solemne de su nieto Felipe en esta forma: «Señores, aquí tenéis al rey de España. Su origen y su linaje le llaman al Trono, y el difunto rey así lo ha testado; toda la nación lo quiere y me lo suplica; ésta es la voluntad del cielo y yo la cumplo gustoso». Y dirigiéndose al duque de Anjou, le dijo: «Sé buen español, ése es tu primer deber; pero acuérdate de que has nacido francés, y mantén la unión entre las dos naciones: tal es el camino de hacerlas felices y conservar la paz de Europa.» (català) Lluís XIV [...] va fer la presentació solemne del seu nét Felip d'aquesta forma: «Senyors, aquí teniu al rei d'Espanya. El seu origen i el seu llinatge el criden al Tron, i el difunt rei així ho ha testat; tota la nació ho vol i m'ho suplica; aquesta és la voluntat del cel i jo la compleixo gustós». I dirigint-se al duc d'Anjou, li va dir: «Sigues un bon espanyol, aquest és el teu primer deure; però recorda que has nascut francès, i mantingues la unió entre les dues nacions: tal és el camí de fer-les felices i conservar la pau d'Europa». »
— Extret de Pericot García, Luis (dir.), 1983[22]

El 4 de desembre, Felip sortia de la capital francesa acompanyat pels seus germans, i arribava al Bidasoa el 14 de desembre, on s'acomiada d'ells. Des de la frontera, va estar acompanyat per diversos nobles francesos, esperant a què la reina vídua Marianna de Neuburg tingués temps de retirar-se a Toledo. Després, va iniciar la seva marxa cap a Madrid, a on arribarà el dia 18 de gener entre l'alegria delirant del poble de Madrid, instal·lant-se en el palau del Buen Retiro. La cerimònia de proclamació oficial del monarca va ser celebrada el 8 de maig de 1701 a l'església de San Jerónimo el Real,[22] i era reconegut per les Corts de Castella el mateix dia.[29] Seguint aquesta tònica, Felip V havia de resoldre els juraments «de observar las leyes, fueros y costumbres» dels diferents territoris heretats, a la qual cosa comminava la tretzena clàusula del testament de Carles II,[30] un fet que, tanmateix, no era desitjat en un clima de preguerra, perquè si bé estabilitzaria la situació de Felip amb els regnes peninsulars, significava també una pèrdua de poders per al monarca.[31] El 30 de setembre de 1701 Felip V arriba a Barcelona[32] on va jurar les Constitucions[33] i els representants catalans li van jurar fidelitat com a nou rei d'Aragó i comte de Barcelona, celebrant-se seguidament corts entre 1701 i 1702, període en què també va aprofitar per casar-se amb la recent arribada Maria Lluïsa de Savoia a Figueres.[34] En aquestes corts el rei va accedir a quasi totes les peticions realitzades pels braços de les corts. En aquesta situació, el malestar era present també a Aragó, on les corts convocades encara no s'havien reunit en mesos, Felip hi va enviar a la reina,[35][36] en les quals es va guanyar als aragonesos i n'obtingué un bon donatiu.[28]

Influència francesa[modifica | modifica el codi]

En la seva primera etapa, el regnat de Felip V va estar tutelat per Lluís XIV de França. El 24 de febrer de 1701, Felip, seguint els consells del seu avi, va ratiticar la forma tradicional de govern de la Monarquia a través dels consells. El decret dissipava els recels a la introducció de la forma de govern de França, que eren titllats de despòtics.[37] Tanmateix, es va crear una petita junta auxiliar, a proposta del cardenal Portocarrero, per ajudar el monarca a l'hora de fer decisions, formada exclusivament per ministres espanyols amb l'ambaixador francès exercint com a intèrpret. Ben aviat, aquesta nova junta es va convertir en el centre del nou govern.[38]

D'antuvi, Lluís XIV es va mostrar reticent a que l'ambaixador, el marquès de Harcourt, formés part de la junta, quelcom que pretenia Portocarrero, però, tot i així, la preocupació va girar més al voltant de la imminent guerra, i la opinió del monarca francès va canviar i va permetre la presència de consellers francesos, malgrat que podia arribar a semblar una intromissió de França en el govern espanyol,[39][40][41] escollint-se a Jean Orry com a ministre per a ocupar-se de la desfeta hisenda espanyola, el qual va recolzar-se en Portocarrero i els seus col·legues de Despatx.[42] Les primeres reformes en torn a la millora de la Hisenda Reial van seguir la línia reformista de finals del regnat de Carles II, sobretot per la imminent guerra, per la qual cosa no van ser gaire profundes en els primers anys. A nivell admnistratiu es van reduir el nombre càrrecs en alguns organismes i una reducció temporal de salaris i mercès el 1700 i 1701, una mesura que va provocar gran descontentament.[43][30]

Poc després, Lluís XIV va decidir augmentar la influència francesa a la cort espanyola i va enviar al cardenal Cèsar d'Estrées, al qual indicà que confiés en la reina, en la princesa dels Ursins i en Orry. Però el cardenal no podia concebir que els interessos d'Espanya fossin diferents als de França, això el va enfrontar directament amb Maria Lluïsa de Savoia i la seva Cambrera Major, que buscaven una major independència dels assumptes espanyols. La lluita entre ambdós grups va fer desaparèixer personatges de la cort, com el cardenal Portocarrero.[28] Els informes megatius d'Estrées a Lluís XIV, van apartar a la princesa dels Ursins, contrària als interessos francesos i va enviar al duc de Grammont, per tal que prescindís dels grans d'Espanya i altres consellers de gran valor, per altres mediocres; en aquest context queia Orry, però Grammont va adonar-se que governar el país com si fos una titella de França era impossible. A Versalles, la princesa dels Ursins va entrevistar-se amb Lluís XIV, el rei va quedar convençut que Felip V només podia ser governat per la seva esposa, sempre aconsellada per la princesa dels Ursins, a la tornada d'aquesta, també ho féu Orry amb el nou ambaixador francès Michel-Jean Amelot.[44]

Guerra de Successió Espanyola[modifica | modifica el codi]

La demanda dels Habsburg pels drets al tron de l'arxiduc Carles d'Àustria, en un retrat de Jan Kupecký de 1716, el va convertir en el candidat rival a la corona espanyola sent un dels detonants de la Guerra de Sucessió Espanyola.

La major part dels països europeus van acceptar a Felip, no obstant això, la majoria de potències veien amb temor l'establiment de la casa de Borbó a Espanya, com un bloc conjunt amb França, a qui s'afavorí comercialment a les colònies americanes. Principalment ho veia amb recel Anglaterra que cercava un equilibri a nivell europeu; les Províncies Unides temien per la presència de Lluís XIV a la part espanyola dels Països Baixos i, juntament amb la resta d'estats protestants, recelaven del gran bloc catòlic que s'estava formant; Portugal temia que la unió dels Borbons posés en perill la seva independència. D'altra banda, l'emperador Leopold I tampoc es resignava al fracàs de la seva diplomàcia en la qüestió del testament de Carles II.[45][41]

La tensa situació va crispar-se més quan Lluís XIV va decidir mantenir i convalidar els drets successoris de Felip V al tron de França l'1 de febrer de 1701, contrari a la disposició testamentària de Carles II, que alarmà les potències europees, veient una possible unió entre França i Espanya.[46] A això va seguir la constitució de la Gran Aliança entre el Sacre Imperi, Anglaterra i les Províncies Unides pel tractat de la Haia del 7 de setembre de 1703, a la qual s'uniren Savoia i Portugal el 1703.[47] El Sacre Imperi, considerant que Carles II havia estat obligat a signar el testament en contra de la seva voluntat, va presentar el segon fill de l'emperador, l'arxiduc Carles d'Àustria, com a candidat al tron i fou proclamat rei d'Espanya com Carles III per totes les potències el 12 de setembre de 1703;[45] també contà amb suport a la península entre els dirigents espanyols a causa de la forta ingerència francesa en els assumptes d'Espanya. Felip V va decidir passar a Nàpols i poc després d'arribar a l'abril, la Gran Aliança li va declarar la guerra.[48] Dins de la Monarquia la divisió es va produir entre la Corona de Castella i la Corona d'Aragó, partidaris del pretendent borbònic i austríac, respectivament,[49] quelcom que s'ha considerat una veritable guerra civil, si bé no va ser un enfrontament territorial en inici, sinó que la situació va anar emptijorant progressivament i, a més, la opinió interna d'ambdues corones tampoc va ser unitària.[50]

Recreació de la batalla d'Almansa.
Retrat del rei penjat cap per avall al museu de L'Almodí de Xàtiva com a càstig per l'incendi de la ciutat en 1707.

Els primers anys de la guerra van ser favorables l'aliança amb la presa de Gibraltar per Anglaterra. Encara que els austriacistes guanyaven adeptes, Felip V va poder mantenir-se gràcies al seu entusiasme i constància en la guerra i als esforços de la reina Maria Lluïsa i de la princesa dels Ursins.[51][52][53] El 1705 l'arxiduc desembarcava a Barcelona[49] i el 1706 era proclamat rei a Saragossa; Felip fracassava en l'intent de reconquerir Barcelona i hagué de fugir a França pel Rosselló, i tornar a la península per Navarra.[54] El 1707 la situació de la guerra millora per a Felip amb l'ocupació dels regnes de València i d'Aragó, i el sud de l'Ebre, després de la decisiva batalla d'Almansa.[55] Fora de la península la balança es decantava pels aliats; Lluís XIV aconsellà al seu nét, al qual no podia ajudar pels pactes internacionals, que pactés una pau salvant el màxim possible, consell ignorat per Felip, que es va mantenir a la península.[56][57] El 1710 l'arxiduc ocupà Madrid davant la indiferència dels madrilenys. La capital va ser recuperada poc després pel general Vendôme, enviat per Lluís XIV per a auxiliar al seu nét.[58]

El 1711, la mort sense descendència de l'emperador Josep I va provocar que l'arxiduc Carles ascendís al tron del Sacre Imperi i això va infundir temor a Europa en veure l'agrupació dels territoris dels Habsburg sota un sol monarca com en l'època de Carles V,[59] a la qual es va unir la possibilitat d'unió de les corones de França i Espanya, a la mort del Gran Delfí Lluís i el Lluís, duc de Borgonya, i el primogènit d'aquest, el 1712, quedant com a hereu el futur Lluís XV amb tan sols dos anys.[60] Van accelerar-se les conferències de pau: l'11 d'abril de 1713 es va signar el tractat d'Utrecht, pel qual Felip V era reconegut com a rei d'Espanya, perdent tots els territoris extrapeninsulars en favor d'Àustria, i Gibraltar i Menorca en favor de Gran Bretanya. Fou ratificat amb l'emperador Carles VI en el tractat de Rastatt el 1714.[60][61]

Després dels tractats, a la península, Catalunya continuava lluitant per la causa austriacista, l'abandó del catalans a Utrecht va fer que els el braç de les ciutats decidís continuar la guerra, sobreposant-se a l'eclesiàstic i el nobiliari a les Corts, però en defensa de llurs furs i contra el que ara el seu legítim rei. El 7 de juliol prenia el comandament del setge de Barcelona el duc de Berwick. El setge va finalitzar amb la capitulació de la ciutat l'11 de setembre de 1714. Poc després capitulava Cardona i el 3 de juliol de 1715 Mallorca, finalitzant definitivament la guerra.[62]

Influència italiana[modifica | modifica el codi]

Quan les tropes franco-espanyoles encara mantenien el setge a Barcelona, la reina Maria Lluïsa de Savoia va morir el 14 de febrer de 1714. En un primer moment, la influència de la cambrera major no va canviar i va mantenir la seva preeminència en els assumptes de la cort i va iniciar les gestions per cercar una segona esposa al monarca. A la cort castellana hi havia l'abat d'origen italià Julio Alberoni, amb bones relacions amb els Farnese, va proposar a la princesa dels Ursins a la filla d'Eduard II Farnese, Isabel, que va ser presentada com una princesa dòcil i senzilla.[19][63] Convençuda la princesa dels Ursins i també Lluís XIV, la nova reina va entrar per Navarra a la península i fou rebuda a Guadalajara per Felip V i la cambrera major. Allà, Isabel i l'antiga princesa van mantenir una conversa a porta tancada i en sortir va ordenar a la guàrdia que portessin a la frontera amb França a «esa vieja loca que me ha insultado»; Isabel Farnese havia estat previnguda de la influència de la cambrera per Alberoni i l'antiga reina Marianna de Neuburg a Baiona.[64]

Amb els monarques casats i establerts a Madrid, Alberoni, recolzat per Isabel, va ocupar-se de reformar el govern: es va cridar al cardenal Francesco del Giudice i al marquès de Grimaldo, que havien estat destituïts anteriorment i es destituí a Jean Orry i altres càrrecs i favorits de l'antiga cambrera major. Julio Alberoni es va convertir en l'instrument de la nova reina, que lluny d'estar sota la seva tutela, es mostrar ferma en defensar els seus propis interessos.[64]

Amb l'objectiu de recuperar les possessions perdudes va refusar el Tractat d'Utrecht amb el propòsit d'assegurar el futur dels seus fills, Carles i Felip. Així el 1717 les tropes espanyoles van ocupar l'illa de Sardenya i van envair la de Sicília l'any següent. Per aquest motiu la Gran Bretanya, França, la república de les Set Províncies Unides i el Sacre Imperi Romano Germànic van firmar la Quàdruple Aliança contra el Regne d'Espanya. Una esquadra anglesa va aconseguir destruir l'armada espanyola al cap de Pessaro i els aliats van sol·licitar la dimissió del primer ministre Alberoni, promotor d'aquesta política bel·ligerant. Durant aquest temps d'agitació tropes franceses ocupen part del Pirineu central català abolint temporalment els Decret de Nova Planta.

El 1718 va ordir la Conspiració de Cellamare, que pretenia substituir la regència de Felip III d'Orleans,[65] amb l'ajut de l'ambaixador Giudice, però no aconseguí el seu objectiu.

Reformes[modifica | modifica el codi]

Article principal: Decrets de Nova Planta
Els Decrets de Nova Planta (a la imatge el què s'imposà a Catalunya) van significar la fi del sistema de monarquia composta tradicional dels Habsburg, exceptuant-ne els casos de Navarra, País Basc i Aran, i reduí les institucions, lleis i altres aspectes dels territoris, principalment referits als de la Corona d'Aragó, als de la Corona de Castella.

A banda de la inicial reforma de la Hisenda en l'època de preguerra, a nivell admnistratiu, Felip V i els seus ministres van impulsar un projecte de centralització de l'estat centrant-se en la Corona de Castella i emmirallant-se en França, amb un marcat caràcter absolutista. La idea era la fusió de les dues corones existents a la península sota un mateix marc legal i constitucional en unes úniques corts, les quals, no obstant això, tindrien poc a dir en endavant pel fort viratge vers l'absolutisme; això suposava la fi dels furs, la legislació i la sistema polític existent fins aquell moment als territoris de la Corona d'Aragó, dins del qual s'incloïa l'autonomia local de les universitats, que van passar a ser designats pel rei. A més, una altra idea era aconseguir l'augment dels tributs del monarca i l'eliminació de les barreres duanares entre regnes.[66][67] Ja en la Guerra de Successió, justificant-se en el dret de conquesta, el 1707, els regnes d'Aragó i València van ser els primers on es van implementar els decrets de Nova Planta, que va suposar la desaparició de la legislació i el sistema polític existent fins aquell moment. A Catalunya i Mallorca la reforma arribaria amb la seva conquesta el 1714 i 1715, respectivament.[66] En canvi, tant Navarra com les províncies basques van mantenir-se al marge d'aquest procés, per la qual s'aposta per la tesi de què Felip V va castigar aquells regnes que s'havien rebel·lat en contra d'ell i, d'altra banda, va premiar els que li havien donat suport.[67]

Quant a les Corts de Castella, que, com s'ha esmentat, quedaran com les úniques de tot l'estat, aquestes quedaran, en realitat, com un un òrgan merament formal i cerimonial davant del poder absolut del monarca, que ja havia organitzat la Junta de govern des de bon començament, el qual només convocarà les corts en comptades ocasions com, per exemple, el jurament del príncep d'Astúries o bé, en altres casos, quan concernia a l'impost de Millones. El 1713 les corts introduïen la Llei Sàlica com a novetat en el sistema de successió espanyol, que excloïa a les dones de la dinastia en la successió.[66]

Cal destacar la dissolució dels virregnats, la divisió de l'estat en Capitaníes Generals (1833) i la instauració de les Reials Audiències.

Abdicació i regnat de Lluís I[modifica | modifica el codi]

Article principal: Lluís I d'Espanya

El 10 de gener de 1724 a La Granja de San Ildefonso, Felip V va signar un decret en virtut del qual abdicava la corona en favor del príncep d’Astúries, Lluís, fill primogènit del seu primer matrimoni. Les altres clàusules del decret estipulaven que, en defecte de Lluís, la corona havia de passar al germà d'aquest, Ferran, o bé en defecte d'aquest, als germanastres nascuts del matrimoni amb Isabel Farnese.[68] D'altra banda, Felip i la seva esposa es reservaven el palau i el reial lloc de San Ildefonso per al seu retir, durant el qual rebrien periòdicament una renda per a viure i per a continuar les obres de l'indret. Lluís esdevenia rei d'Espanya amb disset anys, i acceptà gustosament la renúncia del seu pare.[69]

Segons el decret de renúncia, el motiu pietós per a deixar la corona era aconseguir la salvació de l'ànima de Felip i guarir el mal que l'afectava físicament. «Para servir a Dios y, desembarazado de estos cuidados, pensar en la muerte y solicitar mi salud», exposava el decret. Aquestes raons han estat posades en dubte discutides entre els historiadors. L'explicació que genera més consens és la que afirma que Felip V esperava la mort prematura de Lluís XV, de precària salut, i així poder optar a la corona francesa.[69] D'aquesta manera, el moviment polític hauria sorgit possiblement de la reina, que després de la mort del regent de França, havia deixat de banda l'oposició de Felip V d'heretar la corona francesa, i hauria empès al seu marit a abdicar en Lluís. Una abdicació que, a més, no es va realitzar segons s'estipulava oficialment, a través de la reunió de les Corts.[68]

Felip V va constituir una junta de govern per a guiar i aconsellar al monarca. No obstant això, el curt regnat de Lluís, de poc més de set mesos, no va donar temps a dur a terme cap actuació de pes i, tanmateix, tampoc el nou monarca va mostrar interès en els assumptes de la monarquia, consultant-los constantment amb el seu pare. Aquest fet, sumat al control que volia continuar tenint Isabel Farnese, va provocar, de fet, que hi hagués dues corts, una a Madrid i l'altra a la Granja de San Ildefonso.[70][69] Els intents de reforma dels consellers de Lluís I, que van intentar emancipar al jove rei de la tutela paterna, van acabar en gran mesura en un total fracàs.[71] Lluís va morir de verola el 31 d'agost de 1724.[72][69]

Segon regnat[modifica | modifica el codi]

Felip V durant el seu segon regnat

A la mort de Lluís, va sorgir el dilema de si Felip V havia d'ocupar de nou o no el tron. La versió tradicional és que l'antic rei es negava en rotund a ocupar-lo de nou per herència del seu fill a causa dels seus escrúpols religiosos. Res pogueren fer Isabel Farnese ni René de Froulay de Tessé, l'ambaixador francès, per convencer-lo del contrari, preocupats per la deriva que prendria el país si pujava al tron l'infant Ferran. Per obtenir el sí del monarca es va constituir una junta de teòlegs que va proclamar la nul·litat dels vots de renúncia i el confessor, el pare Bermúdez, es va negar a absoldre si aquest no s'ocupava del govern del seu poble, Felip acceptà i tornà amb el suport del Consell de Castella. Altres versions més modernes diuen que va ser per voluntat de Felip la recuperació del tron, fent firmar al seu fill un document en aquest sentit, i que després va esperar la opinió del Consell de Castella i la junta de teòlegs, que van pronunciar-se de manera ambigua, fent que Felip cerqués altres opinions més favorables i, finalment, establint per decret la seva tornada al tron.[70][73] El que és cert, és que a la tornada al tron, Felip va purgar als homes de govern de Lluís, que havien intentat deslliurar el rei de la influència paterna, i també aquells que van donar suport a la pujada al tron de Ferran.[74][75]

D'aleshores ençà, la política de Felip V va encaminar-se a la reconciliació amb el Sacre Imperi, amb el tractat de Paris, pel qual el Sacre Imperi Romanogermànic renunciava a totes les seves pretensions sobre el tron espanyol i les índies occidentals, i el Borbó, a Itàlia i els Països Baixos.[76] Per mediació de l'home de confiança del rei, el baró de Ripperda intentà aconseguir el matrimoni de dos fills del rei amb princeses austríaques, el que permeté realitzar una aliança contra un possible conflicte amb el Regne de França. El fracàs de les negociacions del baró comportà la seva caiguda el 1726.

Posteriorment es posà José Patiño, partidari del rei des de la Guerra de Successió, al capdavant de l'Administració Central. El 1733, va firmar amb França el Primer Pacte de Família, que donà suport al rei francès en la seva lluita en la Guerra de Successió de Polònia. Mitjançant aquesta aliança, l'infant Carles de Borbó fou nomenat rei de Nàpols i Sicília.

El 1739 es produí un conflicte armat entre Espanya i la Gran Bretanya, suscitat per les extralimitacions d'aquesta última potència en el comerç colonial així com en la seva posició en la Successió a la corona austríaca a la mort de l'emperador Carles VI d'Àustria sense fills mascles. El 1743 va firmar el Segon Pacte de Família, gràcies al marquès de l'Ensenada, que va permetre reactivar el seu pacte amb França. El 1749 s'acabà la guerra amb la Pau d'Aquisgrà, firmada en aquells moments pel fill i successor de Felip V, per la qual s'establia a Felip de Borbó, segon fill mascle d'Isabel de Farnese, com a sobirà del ducat de Parma, Piacenza i Guastalla.

Mort[modifica | modifica el codi]

Felip V va morir al Palau del Buen Retiro de Madrid[24] a les dues de la tarda del 9 de juliol de 1746 de forma sobtada a causa d'un atac d'apoplexia, malgrat no ser gaire gran, la seva neurastènia, que s'agreujava progressivament, i els excessos en la vida matrimonial el van dur a un estat de senectud avançada.[77] El rei va ser enterrat, segons havia disposat, a la Col·legiata de La Granja de San Ildefonso.[78]

Matrimonis i descendència[modifica | modifica el codi]

Va casar-se en primeres núpcies amb Maria Lluïsa de Savoia, filla de Víctor Amadeu II, matrimoni que li havia recomanat el seu avi. La cerimònia va fer-se per poders a la Capella del Sant Sudari a Torí l'11 de setembre de 1701, i personalment el 2 de novembre del mateix any a Figueres. El matrimoni va tenir quatre fills:[24]

  • Lluís (Madrid, 1707 - 1724)
  • Felip (Madrid, 1709)
  • Felip Pere (Madrid, 1712 - 1719)
  • Ferran (Madrid, 1713 - 1759)

Va casar-se en segones núpcies amb Isabel Farnese, filla del duc de Parma. El matrimoni per poders es va realitzar el 16 de setembre de 1714, sent ratificat a Guadalajara el 24 de desembre del mateix any. El matrimoni va tenir set fills:[24][79]

Ancestres[modifica | modifica el codi]


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 González Cremona 1998, p. 17.
  2. 2,0 2,1 Martín 1998, p. 1624.
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 Martín 1998, p. 1625.
  4. González Cremona 1998, p. 31.
  5. Zavala 2007, p. 55.
  6. González Cremona 1998, p. 18.
  7. Martín 1998, p. 1623.
  8. González Cremona 1998, p. 21.
  9. 9,0 9,1 9,2 9,3 Zavala 2007, p. 49.
  10. Zavala 2007, p. 51.
  11. 11,0 11,1 Zavala 2007, p. 48.
  12. 12,0 12,1 Zavala 2007, p. 53.
  13. Martín 1998, p. 1721.
  14. Martín 1998, p. 1723.
  15. 15,0 15,1 Pigrau Santpere 2009, p. 500.
  16. Martín 1998, p. 1558.
  17. 17,0 17,1 17,2 Pigrau Santpere 2009, p. 492.
  18. 18,0 18,1 18,2 González Cremona 1998, p. 19.
  19. 19,0 19,1 Pericot García 1983, p. 38.
  20. Pigrau Santpere 2009, p. 496.
  21. Pigrau Santpere 2009, p. 498.
  22. 22,0 22,1 22,2 22,3 Pericot García 1983, p. 8.
  23. 23,0 23,1 23,2 Vidal Sales 1994, p. 16.
  24. 24,0 24,1 24,2 24,3 24,4 Pericot García 1983, p. 63.
  25. Vidal Sales 1994, p. 18.
  26. 26,0 26,1 Vidal Sales 1994, p. 19.
  27. Martín 1998, p. 1649.
  28. 28,0 28,1 28,2 Martín 1998, p. 1650.
  29. Suárez Fernández 1984, p. 340.
  30. 30,0 30,1 García-Badell Arias 2008, p. 51.
  31. García-Badell Arias 2008, p. 53.
  32. Riera i Fortiana 1993, p. 488.
  33. Riera i Fortiana 1993, p. 489.
  34. Riera i Fortiana 1993, p. 490.
  35. Albareda i Salvadó 2007, p. 130.
  36. Riera i Fortiana 1993, p. 493.
  37. García-Badell Arias 2008, p. 46.
  38. García-Badell Arias 2008, p. 47.
  39. García-Badell Arias 2008, p. 48.
  40. García-Badell Arias 2008, p. 49.
  41. 41,0 41,1 Martín 1998, p. 1626.
  42. Martín 1998, p. 1648.
  43. García-Badell Arias 2008, p. 50.
  44. Martín 1998, p. 1651.
  45. 45,0 45,1 Pericot García 1983, p. 13.
  46. García-Badell Arias 2008, p. 52.
  47. Martín 1998, p. 1627.
  48. Pericot García 1983, p. 14.
  49. 49,0 49,1 Martín 1998, p. 1636.
  50. León Sanz 2013, p. 15.
  51. Martín 1998, p. 1630.
  52. Martín 1998, p. 1631.
  53. Martín 1998, p. 1635.
  54. Suárez Fernández 1984, p. 248.
  55. Martín 1998, p. 1640.
  56. Pericot García 1983, p. 28.
  57. Pericot García 1983, p. 29.
  58. Martín 1998, p. 1641.
  59. Suárez Fernández 1984, p. 240.
  60. 60,0 60,1 Martín 1998, p. 1642.
  61. Suárez Fernández 1984, p. 272.
  62. Martín 1998, p. 1644.
  63. Pericot García 1983, p. 39.
  64. 64,0 64,1 Pericot García 1983, p. 40.
  65. Alfred Baudrillart, Felipe V y la corte de Francia: Felipe V y Luis XIV, v.1 p.523 (castellà)
  66. 66,0 66,1 66,2 González Enciso 2003, p. 36.
  67. 67,0 67,1 González Enciso 2003, p. 37.
  68. 68,0 68,1 Martín 1998, p. 1676.
  69. 69,0 69,1 69,2 69,3 Pericot García 1983, p. 45.
  70. 70,0 70,1 Pericot García 1983, p. 46.
  71. Martín 1998, p. 1678.
  72. Martín 1998, p. 1680.
  73. Martín 1998, p. 1682.
  74. Martín 1998, p. 1679.
  75. Pericot García 1983, p. 66.
  76. Koch, Christophe; Schoell, Frédéric; Green, Joseph Cogswell; Frost, John. History of the revolutions in Europe, from the subversion of the Roman Empire in the west, to the Congress of Vienna: From the French of Christopher William Koch; with a continuation to the year 1815 (en anglès). E. Hunt and Son, 1867, p. 64. 
  77. Martín 1998, p. 1712.
  78. Pericot García 1983, p. 62.
  79. Pericot García 1983, p. 64.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Felip V d'Espanya


Felip V d'Espanya
Naixement: Versalles 19 de desembre de 1683 Mort: Madrid 9 de juliol de 1746
Títols
Precedit per:
Carles II de Castella
Carles II
(Testament)
Rei de Castella
(Llista de reis de Castella)
Regne de Castella, Regne de Lleó, Regne d'Aragó,
Regne de Navarra, Regne de Granada, Regne de Toledo,
Regne de València, Regne de Galícia,
Regne de Mallorca i Menorca,
Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Múrcia,
Regne de Jaén, Regne de l'Algarve, Regne d'Algesires,
Regne de Gibraltar, Regne de les Illes Canàries,
de les Índies Orientals i Occidentals,
illes i terra ferma del mar Oceà
,
Principat de Catalunya,
Senyoriu de Biscaia i Senyoria de Molina

(1700-1705)
Succeït per:
Lluís I de Castella
Lluís I de Castella
(fill)
Abdicació
Rei d'Aragó
(Llista de reis d'Aragó)
- Corona d'Aragó -
Regne d'Aragó, Regne de València,
Regne de Mallorca, Principat de Catalunya

(1700–1705)
Rei de les Dues Sicílies
Regne de Jerusalem,
Regne de Nàpols, Regne de Sicília
Regne de Sardenya i Còrsega, Ducat de Milà

(1700–1707)
— Territori perdut: —
Guerra de Successió a la Corona d'Espanya
(1705-1713)
— Conqueridor —
Arxiduc Carles d'Austria
Arxiduc Carles d'Àustria
Arxiduc d'Àustria
- Herència Borgonyona -
Arxiducat d'Àustria, Ducat de Borgonya, Ducat de Brabant,
Comtat d'Habsburg, Comtat de Flandes, Comtat del Tirol

(1700–1705)
Precedit per:
Lluís I de Castella
Lluís I de Castella
(fill)
Mort prematura
Rei de Castella
(Llista de reis de Castella)
Regne de Castella, Regne de Lleó, Regne d'Aragó,
Regne de Navarra, Regne de Granada, Regne de Toledo,
Regne de València, Regne de Galícia, Regne de Mallorca,
Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Múrcia,
Regne de Jaén, Regne de l'Algarve, Regne d'Algesires,
Regne de Gibraltar, Regne de les Illes Canàries,
de les Índies Orientals i Occidentals,
illes i terra ferma del mar Oceà
,
Principat de Catalunya,
Senyoriu de Biscaia i Senyoria de Molina

(1700-1705)
Succeït per:
Ferran VI de Castella
Lluís I de Castella
(fill)