Califat abbàssida

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Califat abbàssida
الخلافة العباسية (al-Ḫilāfa al-ʿabbāsīyya)
Map of expansion of Caliphate.svg
750 – 1258 Fatimid flag.svg
Blank.png
Ubicació de
Califat Abàssida en la seva màxima expansió vers el 850
Capital Bagdad
Idioma oficial Àrab
Religió Islam sunnita.
Forma de govern Califat
Amir al-Mu'minin
 • 721 - 754 As-Saffah
 • 1243 - 1258 Al-Mústassim
Història
 • Establiment 750
 • Invasió mongol 1258
Moneda Dinar

Els abbàssides (en àrab العباسيون, al-ʿabbāsiyyūn o بنو العباس, Banū al-ʿAbbās) foren una dinastia de califes que governà políticament i religiosament el món musulmà des del 750 fins al 1258, amb un prolongament a Egipte fins al 1517, quan el seu paper va ser assumit pel soldà de Turquia (Imperi Otomà).

Orígens del llinatge Abbàssida[modifica | modifica el codi]

El llinatge abbàssida té un origen comú amb els omeies: Qurayx Abd-Manaf, pare d'Abd-Xams (ancestre dels omeies) i de Hàixim ibn Abd-Manaf, que fou pare d'Abd-al-Múttalib ibn Hàixim, que al seu torn va tenir tres fills: Al-Abbàs, Abd-Al·lah i Abu-Tàlib. Abd-Al·lah fou el pare de Mahoma.

Els omeies, que només descendien indirectament del profeta, trobaren gran dificultat en fer-se respectar pels àrabs de la península aràbiga i de les regions orientals; fou necessària la ferotge energia d'Al-Hajjaj ibn Yússuf per assegurar llur supremacia i impedir que els descendents d'Alí ibn Abi-Tàlib arribessin al poder aprofitant la simpatia general de què eren objecte. Cap a la fi de l'època omeia el poder se'l disputaven dos grups xiites: els alides moderats, dirigits pels descendents d'Alí i la seva filla Fàtima, i els extremistes, dirigits pels descendents del mateix Alí i de Muhàmmad ibn al-Hanafiyya, que reberen el nom de haiximites en al·lusió a Hàixim ibn Abd-Manaf, besavi de Mahoma. Els descendents d'Al-Abbàs es declararen decidits protectors dels alides i després prengueren peu en la divisió d'aquest partit per a presentar en lloc secundari un dels seus membres com a hereu del califat.

El fundador del llinatge és Al-Abbàs ibn Abd-al-Múttalib, oncle de Mahoma, el fill del qual fou Abd-Al·lah ibn al-Abbàs, que va tenir un fill anomenat Alí ibn Abd-Al·lah ibn al-Abbàs, que s'intitulà imam i que va deixar quatre fills (Muhàmmad, Abd-Al·lah, Issa i Sulayman). El fill gran, Muhàmmad ibn Alí ibn Abd-Al·lah, secretament reconegut com a imam a la mort d'Abu-Hixman, passà a ser el cap del partit dels haiximites a la mort del seu pare el 716 i començà immediatament un proselitisme que tingué especial ressò entre les classes humils, proletàries, i heterodoxes de l'imperi i, molt en concret, entre les minories religioses de la zona oriental de Pèrsia, al Coràsmia, on els mazdeistes i budistes es convertiren a l'islam per donar suport, armes en mà, la predicació d'un dels principals activistes haiximites: el persa Abu-Múslim. Muhàmmad ibn Alí ibn Abd-Al·lah fou pare d'Ibrahim ibn Muhàmmad, d'As-Saffah i Al-Mansur, els dos primers califes abbàssides.

Establiment de la dinastia[modifica | modifica el codi]

Els abbàssides, que havien adoptat el color negre per barrets vestits, i enarborant l'estendard negre que les profecies escatològiques de l'època atribuïen al Mahdi,[1] s'aixecaren, i les seves forces, sortint de Coràsmia, venceren a l'exèrcit omeia i creuaren l'Èufrates el 749. L'avanç victoriós dels revoltats no fou tallat ni per l'empresonament ni la mort d'Ibrahim ibn Muhàmmad pel califa Marwan II. Immediatament es posà enfront de llurs partidaris el seu germà Abu-l-Abbàs, i les tropes governamentals manades pel califa en persona foren vençudes definitivament en la batalla del riu Zab el 750 per Abd Allah ben Alí,[2] prop de la ciutat de Mosul i Abu-l-Abbàs, anomenat Saffâh o Essafah (el sanguinari) fou reconegut com a califa a Kufa el 750,[3] apoderant-se del califat. Marwan fugí a Egipte, però allà fou empresonat i executat,[4] i es condemnà a una mort ignominiosa a més de 60 individus de la família reial. Aconseguí escapolir-se d'aquesta persecució un nét d'Hixam ibn Abd-al-Màlik anomenat Abd-ar-Rahman (servidor del pietós), el qual, després de portar una vida errant per Ifriquiya, desembarcà al Valiat d'Al-Àndalus, llavors província de l'imperi àrab, on fou molt ben acollit i proclamat emir, continuant en aquest país la dinastia omniada, que regnà prop de tres segles (756 - 1031).

El califa Harun al-Rashid havia previst que després de la seva mort els seus dos fills lluitarien per la successió al califat i va decretar que al-Amín governaria el califat abbàssida fins a la seva mort, mentre que al-Mamun actuaria com a virrei de la província de Khorasan a l'est de l'Iran. Després, al-Mamun, o un dels seus fills succeïria al-Amin com califa, i a continuació algú triat per al-Amin, però això no va reixir i la guerra civil dels abbàsides, del 811 al 813 va acabar amb victòria d'al-Mamun i la derrota i mort d'al-Amín.

La victòria dels abbàssides sobre els omeia es va fonamentar en el descontenament entre els ciutadans musulmans no àrabs, que eren tractats com a ciutadans de segona. La instauració de la dinastia es va fonametar en el principi que tots els musulmans són iguals davant la llei.[5] Els no àrabs que accediren a alts càrrecs de l'administració, però privilegis dels àrabs es mantingueren intangibles, absents d'impostos, i la política seguí les directrius de la dinastia anterior.

Els 37 califes abbàssides regnaren fins al 1258. Els seus dominis restaren reduïts als d'Àsia, després de l'emancipació del Califat de Còrdova sota els omniades, i d'Ifriquiya sota els aglàbides, poc temps després. Fomentaren la civilització en aquest continent, sent l'època de major esplendor el regnat d'Harun al-Rashid, nét de l'anomenat Al-Mansur, al qual les llegendes presenten com un sobirà model, molt amant de la literatura i de les arts. Fou just i benigne, salvat en alguns casos, restant el seu regnat en la memòria de les nacions mahometanes com l'edat d'or de llur dominació.

Califat de Bagdad[modifica | modifica el codi]

As-Saffah fou succeït pel seu germà Abu-Jàfar, anomenat pels occidentals Al-Mansur el Victoriós, des del 753 a 774 en referència a què, per evitar que es revoltessin i acabar ràpidament amb els omeies, convidà a tots ells a un gran tiberi i els féu degollar, servint després la taula per a celebrar la festa. Al-Mansur fou un dels sobirans més cruels, però també un dels més grans que han existit. Consolidà la dinastia, perseguint llurs enemics, especialment els àlides, agreujats per l'apartament en què els tenia, i fomentant entre els perses i els àrabs les tendències nacionalistes extremes, procurà unir els moderats, traslladant la capital de Kufa a Bagdad, fundada el 762 i situada en la zona fronterera d'ambdós pobles, des de la qual època fou la seu dels califes. Aquesta tendència del seu govern s'encarnà també en la intel·ligent família de ministres barmàquides oriünda de la Pèrsia oriental. Portà l'Imperi a un alt grau de floriment, el qual, una mica pertorbat per les freqüents rebel·lions dels seus enemics, persistí encara sota el regnat del seu fill Al-Mahdí (775 - 785) i de llurs néts Al-Hadi (785-786) i Harun ar-Raixid (786-809).

Durant el govern d'Harun es notaren alguns senyals de decadència, qui, des que el 803, mogut sens dubte per la gelosia, ensorrà als poderosos barmàquides. No va ser un sobirà intel·ligent des del moment que no pogué reprimir sinó de manera incompleta les rebel·lions, cada vegada majors, i la divisió testamentaria de l'imperi entre llurs fills Al-Amín (809-813), en qualitat de califa i sobirà de l'Occident, i Al-Mamun, en la de governador de les províncies de l'Orient, fou el germen de la guerra civil, en la qual sucumbí Al-Amín, derrotat per Tàhir, generalíssim d'Al-Mamun.

Govern d'Al-Mamun[modifica | modifica el codi]

Al-Mamun restablí l'ordre i contribuí en gran manera al floriment de les ciències, per la qual raó els àrabs (o millor dit els musulmans de totes les nacions que escriuen en àrab) han estat els intermediaris entre la civilització grega i l'occidental.

El regnat d'al-Mamun marca el principi del gran segle d'or de les ciències i de les lletres àrabs. Segons conten les cròniques, una nit se li aparegué en somnis Aristòtil i l'aconsellà que es preocupés de l'estudi de la ciència grega.[6] Al despertar, el califa volgué fer realitat el somni i començà a cercar manuscrits dels savis de l'antiguitat, que pagà a preu d'or, i despatxà ambaixades a Bizanci amb la fi d'adquirir les obres mestres de Plató, Aristòtil, Arquimedes i tots els savis que coneixia d'oïda. Per impulsar aquests estudis fundà dar al-hikma (Casa de la Saviesa), una espècie de biblioteca i scriptorium, en la qual treballaren quasi tots científics de nota de l'època i on el grec, el siríac i l'àrab eren llengües freqüentment utilitzades.

Únic amo de l'imperi, Al-Mamun, va saber mantenir bones relacions amb els xiïtes i dolentes sunnites i això es troba en la base de les discussions teologico-filosofiques que han escindit l'Islam. Per els sunnites era qüestió de principis admetre que l'Alcorà, que conté la paraula de Déu, és etern i increat, es dir, el Verb de Déu existia amb Aquest. Però Al-Mamun, basant-se en el propi Alcorà, en l'assora 43, verset 2/3: "Ens hem donat (chaalna- hu) un Alcorà àrab", sostenia, recolzant així els mutazilites, partidaris del lliure albir, tot el contrari. I com que estava disposat a fer compartir llurs idees pels funcionaris de l'administració, decidí que aquests fossin interrogats vers aquest extrem per la mihna, que havia actuat abans perseguint als heretges i relapses, alliberant al govern d'heterodoxes i els funcionaris es defensaren jurant en fals (l'Islam admet la taqyya o abjuració, en el cas que la vida dels seus fidels estigui en perill) o resistint-se i anant a parar amb llurs ossos a la presó i al turment, com va ocórrer amb el gran jurista Ibn Hanbal. La mort d'Al-Mamun marca el principi de la fi de l'època dorada de la dinastia

Declivi[modifica | modifica el codi]

Al-Mútassim, a causa dels constants aldarulls de Bagdad, traslladà la seva residència a Samarra, a la vora del Tigris, i fundà els mamelucs, una nombrosa guàrdia d'esclaus. El seu fill al-Wàthiq (842-847) féu créixer l'odi que per totes parts li tenien a causa de llur gasiveria i de la persecució dels ortodoxos.

al-Mutawàkkil (847-861), elevat per la guàrdia a la dignitat de califa, tractà d'assegurar-se el suport de l'ortodòxia, que influïa molt sobre el poble, mitjançant l'aboliment del dogma de Mamún i la persecució dels teòlegs liberals; però com a sobirà fou luxuriós i cruel. Intentà ampliar les bases del seu poder, però e penes tingué èxit malgrat haver derogat el decret d'Al-Mamun sobre la creació de l'Alcorà, posà la Mihna al servei del que tradicionalment s'havia vingut entenent per ortodòxia i reforçà les mesures discriminatòries respecte de cristians i jueus. Llur propi fill al-Mustànsir es conjurà contra ell, i amb l'auxili de la guàrdia turca, el féu assassinar, però morí el 862, probablement per emmetzinament.[7] A la seva mort, la més espantosa anarquia féu osca en l'Iraq, on un segle de bon govern havia permès que s'estructurés una societat capitalista molt evolucionada

A causa de les guerres civils l'imperi es va anar disgregant. Els esclaus negres zanj es revoltaren el 868 i controlant l'Iraq meridional, bona part de Pèrsia i posaren en perill la mateixa capital. Els càrmates, basant-se en les doctrines d'Abu-Dharr al-Ghifarí van crear el 894 un estat a Badiyat al-Sham,[8] a cavall de Síria, Mesopotàmia i el Nechd. Un impost progressiu sobre la renda havia d'acabar amb la igualtat econòmica de tots els ciutadans. A l'extrem occidental, triomfaven les doctrines ismailites, que donarien origen a l'anticalifat fatimita i al califat de Còrdova; a Pèrsia era la pròpia xiïta, en la seva expressió més original, la que feia impossible el govern des de Bagdad.

Els califes que foren succeint-se, elevats, quasi tots ells, al tron per la guàrdia: Al-Mustaín fins al 866, Al-Mútazz fins al 869, Al-Muhtadí fins al 870, Al-Mútamid fins al 892, Al-Mútadid fins al 902, Al-Muktafí fins al 908, Al-Múqtadir fins al 932, Al-Qàhir fins al 934, Ar-Radi fins al 940, Al-Muttaqí fins al 944.

El procés de disgregació i descomposició conegué un breu parèntesi durant el regnat d'Al-Mútamid, que implantà l'ordre a Bagdad i va contenir els càrmates i els zanch. Al-Mutadid restablí l'autoritat a Pèrsia i Egipte però sls seus successors veieren com es restringia la seva zona d'influència i d'autoritat, havent de delegar el poder reial en un Amir al-umara (Príncep dels prínceps), calc del títol califal de Príncep dels Creients.

Sorgiren arreu governadors que es feren independents, entregats a una vida de cràpules: els aglàbides a l'Àfrica occidental; els tulúnides a Egipte; els hamdànides al nord de Síria; els safàvides a Pèrsia; els samànides a Coràsmia; els alides, als encontorns del mar Caspi, mentre que grans porcions de l'imperi foren per les sectes dels ismaelites, kàrmates i fatimites. En pujar al tron el califa Al-Mustakfí, el 944, quedà reduït el seu govern a la ciutat de Bagdad.

Tutela buwàyhida[modifica | modifica el codi]

El cap dels Buwàyhides, Muïzz-ad-Daula, s'aprofità, el 946, de la feblesa d'Al-Mustakfí per apoderar-se de Bagdad. El califa fou cegat i Al-Mutí nomenat com a successor. S'estableix la necessitat de l'existència del califa per la supervivència de l'Islam i es fa d'aquest postulat la peça clau de la doctrina política de l'Estat. El càrrec de califa, ombra de Déu en la terra, posseïdor dels poders temporal i espiritual, de conducta sempre recta dintre dels límits de la xaira restà reduït a una simple funció decorativa, destinat a legitimar el poder temporal dels que l'assolissin, el sol·licitessin i sempre que llurs interessos no contraposessin als dels Amir al-umara.

El califat abbàssida, degué seva la salvació a la tutela que exerciren els seus propis enemics mentre contribuí a escindir el xiisme i a treure impuls al seu sector extremista representat pels fatimites, que un cop ocuparen Egipte constituint un perill per al Proper Orient veieren neutralitzats llurs esforços per les prèdiques dels xiïtes duodecimams, que creien que el califat pertanyia a Muhàmmad al-Mahdí, el dotzè descendent d'Alí ibn Abi-Tàlib, que havia desaparegut un segle abans, passant a ser l'imam ocult. Els fatimites foren incapaços d'apoderar-se de les costes del golf Pèrsic, que controlaven des de temps immemorial el comerç amb Indonèsia i la Xina i procuraren desviar el tràfic marítim envers el mar Roig, en el seu poder, i aprofitaren l'avinentesa de què el terratrèmol de 977 havia destruït el gran port de Siraf, deixant en la ruïna als armadors que en ell residien.

La decadència Buwàyhida semblava que anava a deixar caure a la dinastia abbàssida en mans dels fatimites i durant uns quants anys l'oració es realitzà en el mateix Bagdad, ocupada pel general turc al-Basasiri, en nom de l'anticalifa d'El Caire. Però fou per poc temps.

Dominació seljúcida[modifica | modifica el codi]

Les tribus turques de l'Àsia Central havien començat llur emigració vers Occident i els seljúcides menats per Toghril Beg I, ocuparen Bagdad, restituïren en la seva funció legitimadora al califa i feren que s'atorgués al seu cap el títol honorífic de soldà. Aquest mot, que apareix per primera vegada en aquesta època amb valor polític, implica la idea d'ostentador efectiu del poder.

Els seljúcides, sunnites, ortodoxes, i sense vel·leïtats envers el xiisme, al que combateren materialment i esperitualment, salvaren durant més d'un segle la vella dinastia àrab, per a la qual ésser dòcil als nous amos degué ser relativament fàcil. La creació de les madrasses, embrio de les futures universitats, permeté formar ideològicament els quadres de l'administració i als alfaquins. El xiisme, molt afeblit per l'anquilosament del califat fatimita i escindit en infinitat de grups, intentà sobreposar-se a la seva desaparició mitjançant la secta dels assassins, assassinar a traïció a les més altes dignitats de l'estat seljúcida.

Restitució d'An-Nàssir[modifica | modifica el codi]

A finals del segle XII, An-Nàssir aconseguí que se'ls restituís el territori de Bagdad com a principat independent aprofitant les circumstàncies internes i externes que se li presentaven: el perill mongol obligava als Kwarizm-xah perses a preocupar-se de la seva frontera oriental, i els croats atreien les forces dels aiúbides, mentre les querelles internes anul·laven el poder dels últims seljucides, i així, a partir de 1194, aprofitant el buit de poder creat a l'Iraq, exercí de fet llurs atribucions temporals.

Ocupada Pèrsia pels mongols, Hülegü, nét de Genguis Khan, amb llurs hosts conquerí Bagdad[9] el 10 de febrer de 1258 (Setge de Bagdad), i el califa Al-Mustàssim, fou executat. La rendició de Bagdad representa un fort cop per l'islam, tan fort com fou per la cristiandat la caiguda de Bizanci en mans dels turcs otomans un parell de segles després.

Disgregació del califat[modifica | modifica el codi]

La liquidació dels omeies en un tiberi en època d'Abu-l-Abbàs donà origen a la primera escissió territorial important sorgida en els dominis de l'Islam, car Abd-ar-Rahman, aconseguí arribar a Espanya i crear l'Emirat de Còrdova el 756.

En les pròpies províncies orientals naixia un sentiment nacionalista que contribuí fer més difícil la convivència entre àrabs i indígenes. Moltes províncies estaven en revolució constant en mans dels xiïtes o jarixites i en lloc de ser una font d'ingressos ho eren de despeses, donat l'elevat cost de les forces que havien d'assegurar una ficció d'autoritat. A partir de la instauració de la dinastia abbàssida, els intents per sotmetre les províncies rebels es van espaiant i adquireixen consciència de què poden organitzar-se al marge de Bagdad, tallant el vincles administratius sempre que mantinguin una ficció unitària i respectin la menció del nom del califa en les pregàries religioses. La independència de les primeres províncies, constituí un fet greu però no irreparable.

Els esclaus negres zanj es revoltaren el 868 controlant l'Iraq meridional, bona part de Pèrsia i els càrmates[8] intentaren crear un estat a cavall de Síria, Mesopotàmia i el Najd, però al-Mutamid implantà l'ordre a Bagdad i va contenir els càrmates i els zanj i aconseguí restablir la seva autoritat a Pèrsia i Egipte.

Amb el decliu del govern califal sorgiren per tots cantons, governadors entregats quasi tots a una vida de cràpules, que es feren independents: els aglàbides a l'Àfrica occidental; els tulúnides a Egipte; els hamdànides al nord de Síria; els safàvides a Pèrsia; els samànides a Coràsmia; els alides, als encontorns del mar Caspi, mentre que grans porcions de l'imperi foren per les sectes dels ismaelites, càrmates i fatimites. En els casos en què priven les tendències heterodoxes la separació política és més radical, però sense una extraordinària virulència, car els seus actors no adopten un títol califal.

Soldanat del Caire[modifica | modifica el codi]

Posta de sol al Nil

Durant la dinastia aiúbida els mamelucs es van anar integrant progressivament en l'estructura de poder i van acabar formant part de les intrigues de la cort. El juny de 1249, quan la Setena Croada liderada per Lluís IX de França va atacar Egipte i el sultà As-Salih Ayyub va morir, el mamelucs van prendre el poder i van contraatacar. Van derrotar els croats i van fer presoner al rei Lluís, pel que van obtenir una recompensa de 250.000 lliures. El comandant mameluc Aybak va ser assassinat pel vice-regent Qutuz, que seria el fundador formal del primer soldanat mameluc d'Egipte i de la dinastia Bahri.

El 1258, quan les tropes mongoles d'Hülegü van saquejar Bagdad i Damasc, van exigir la rendició del Caire. Qutuz va fer matar els enviats d'Hulegu i va aconseguir derrotar els mongols a la Batalla d'Ayn Jalut. Quan el victoriós Qutuz va tornar al Caire va ser assassinat pel general Baibars, que prengué el poder.

Aquesta dinàmica continuaria en els següents segles, ja que el règim mameluc afavoria les intrigues i els complots: cada sultà que obtenia el poder expulsava tots els homes de confiança del seu predecessor i ocupava els càrrecs amb gent del seu propi clan, creant constants lluites de poder i ànsies de venjança. Dels quaranta-cinc soldans mamelucs a Egipte, vint-i-dos van accedir al poder per mètodes violents. La durada mitjana del regne dels soldans era de set anys. El soldanat mameluc va continuar fins al 1517, en què Egipte va ser conquerit per l'imperi Otomà. La institució dels mamelucs continuaria sota el poder turc, però ja no governaven el soldanat.

Administració[modifica | modifica el codi]

Al-Mansur pot ser considerat el verdader assentador de la dinastia després de desfer-se dels massa idealistes, com Abu Muslim, que no entenia els sacrificis particulars en llor de la majoria, i dels massa servils que intentaven adorar-lo com encarnació de Déu. Reorganitzà l'administració, fundà Bagdad i intentà consolidar la seva autoritat reforçant els vincles religiosos amb preferència als racials. En aquest aspecte, la política abbàssida serà constant i tendirà a desfer la situació establerta en favor dels àrabs per Úmar ibn al-Khattab, assolit finalment per Al-Mútassim un segle després.

L'àrab continuà sent la llengua oficial de l'administració, i l'estructura administrativa va respondre a la utilitzada pels sassànides en substituició de l'esquema llatí utilitzat pels governs omeia. Conseqüències menys greus va tenir la seva entrada en l'ortodòxia: era impossible governar a tants milions de súbdits que no compartien les idees extremistes en nom de les quals s'havia fet la revolució, i la domesticació posterior dels xiïtes, a base d'omplir-los de prebendes o de liquidar-los a traïció.

Tots aquests canvis foren introduïts mitjançant una hàbil propaganda. El califa es preocupà d'atraure als intel·lectuals, especialment als poetes, que amb llurs versos de circumstàncies representaren en la societat medieval un paper semblant al dels actuals periodistes; ensems procurava que circulessin anècdotes i dites capaces d'impressionar al poble en el sentit que convenia als seus interessos particulars. Aquesta propaganda, continuada pels seus successors, serví per a pintar als amos del poder com un cistell de virtuts quan, més d'una vegada, eren uns hipòcrites i llibertins.

Al-Mahdí acabà d'estructurar els diferents ministeris: el d'Hisenda, que per subvenir llurs necessitats hagué de recórrer a gavelles extraordinàries no previstes en l'Alcorà i que tendí a augmentar desmesuradament els drets de duana: en certa forma, i en connexió amb aquest departament, es trobaven les oficines de les cases civils i militar del califa, que funcionaren esporàdicament, i les del tribunal de Comtes; a part estaven els ministeris de Comunicacions (correu, coloms missatgers i el telègraf òptic a base de focs, que era capaç de transmetre una notícia des d'Alexandria a Gibraltar en una nit serena); de l'Exèrcit, d'Interior, i un tribunal de Cassació què, trasplantat a Espanya, tal vegada constituí el model del Justícia d'Aragó. Igualment se li deu l'organització d'una oficina destinada a vetllar per la puresa de la fe, que si inicialment es dedicà a perseguir als mazdaistes, acabà, ja es veurà, volent implantar l'ortodòxia tal com l'entenia el govern i, en aquest aspecte, fou una espècie d'Inquisició estatal.

Harun ar-Raixid, el seu fill i successor (785-809), marca el màxim apogeu de la dinastia: va vèncer totes les insurreccions que contra ell s'alçaren i al final del seu regnat es lliurà de la influència dels visirs barmekies, que des de feia 50 anys administraven l'imperi. En canvi, va haver de suportar o reconèixer que les províncies més llunyanes escapessin de llurs regnes: Marroc, amb Idrís al-Àkbar (788), i Tunísia (800), amb Ibrahim ibn al-Àghlab. Si en algun cas, l'últim per exemple, la independència restava dissimulada mitjançant l'aparença d'una delegació de funcions (i entre elles l'encunyació, cobrament d'impostos, nomenaments de funcionaris, etcètera), no per això era menys efectiva.

Abbàssides de Bagdad[modifica | modifica el codi]

Arbre genealògic de la família Abbàssida. En verd, els califes de Bagdad. En groc, els califes del Caire.

Abbàssides d'Egipte[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Stanley Sandler, Ground warfare: an international encyclopedia, v.1, p.2 (en anglès)
  2. at-Tabarí, Muhàmmad ibn Jarir; Williams, John Alden. The 'Abbasid Revolution A.D. 743-750/A.H. 126-132 (en anglès). John Alden Williams, SUNY Press, p.169. ISBN 0791406253. 
  3. Ira Lapidus, A History of Islamic Societies. Cambridge University Press. 2002 ISBN 0-521-77056-4 p.54 (en anglès)
  4. ibn Jarir at-Tabarí, Muhàmmad; Williams (trad.), John Alden. The History of Al-Tabari: The Challenge to the Empires (en anglès). SUNY Press, 1985, p.166. ISBN 0873958845. 
  5. Antoni Segura i Mas, Aproximació al món islàmic. Des dels orígens fins als nostres dies. Editorial Pòrtic. 2000 ISBN 978-84-7306-634-1
  6. (en anglès) Hamid Naseem, Muslim philosophy: science and mysticism, p.14
  7. Muhàmmad ibn Jarir at-Tabarí, The history of al-Tabarī: Vol. XXXIV Incipient decline, p.219(en anglès)
  8. 8,0 8,1 Clifford Edmund Bosworth, The new Islamic dynasties: a chronological and genealogical manual, p.94(en anglès)
  9. L. Venegoni (2003). Hülägü's Campaign in the West - (1256-1260), Transoxiana Webfestschrift Series I, Webfestschrift Marshak 2003.(en anglès)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Califat abbàssida Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Pijoan, Jose. Història del Mundo, tom V. 7a ed.. Editorial Salvat, 1962, p.127-141.