Història de Mesopotàmia

La història de Mesopotàmia comença amb el desenvolupament de les comunitats sedentàries al nord de Mesopotàmia (que correspon al territori que abasta la conca fluvial dels rius Tigris i Eufrates) al començament del neolític i acaba a l'antiguitat tardana. S'ha reconstruït gràcies a l’anàlisi d’excavacions arqueològiques dels jaciments d’aquesta regió, i a partir del mil·lenni iv aC per textos escrits principalment sobre tauletes d’argila, sent Mesopotàmia una de les primeres civilitzacions a inventar l’escriptura, junt amb l’antic Egipte.

Els primers pobles de Mesopotàmia apareixen al nord al començament del neolític, una regió que era un espai on es va propagar de la domesticació de plantes i animals i no un dels seus focus, que es localitzen principalment al sud-est de l'Anatòlia i al Llevant. Tanmateix, a partir del mil·lenni vii aC veu el desenvolupament de cultures dinàmiques, veient la progressiva expansió dels pobles agrícoles a tota Mesopotàmia: la cultura d'Hassuna (c. 6500-6000 aC), la cultura de Samarra (c. 6200-5700 aC) i la cultura d'Halaf (c. 6100-5200 aC) al nord i centre, i la cultura d’Obeid (c. 6200- 3900 aC), que veu l’ascens del sud, i exerceix una influència important al nord.

• 
  El Tigris és, juntament amb l'Eufrates, un dels dos grans rius que defineixen la Mesopotàmia
• 
  Mapa on es pot veure l'extensió de Mesopotàmia
• 
  Cronologia de Mesopotàmia

El període d'Uruk (c. 3900-3000 aC) va veure continuar l'evolució de les societats mesopotàmiques cap a comunitats més integrades políticament i socialment, i va culminar en la seva última fase, la recent Uruk (c 3400-3000 aC) amb l'aparició de construccions polítiques que es poden caracteritzar com a «Estats» i aglomeracions que es poden qualificar com a «ciutats», en primer lloc Uruk. Aquest període també va aparèixer l'escriptura, sense cap mena de dubte en aquest darrer lloc, i la Baixa Mesopotàmia, basada en una agricultura de regadiu molt productiva, va jugar un paper com a regió impulsora, influint notablement en els seus veïns, sobretot l'Alta Mesopotàmia.

Es pot observar al mil·lenni iii aC que la civilització urbana del sud de Mesopotàmia continua el seu desenvolupament. Aquesta regió és llavors ocupada per dos grups principals, els que parlen sumeri i els que parlen accadi, una llengua semítica. Es divideix en un conjunt de petites entitats polítiques que s’anomenen habitualment «ciutats estats» (Uruk, Ur, Lagaix, Umma, Kix, etc.), que s’unifiquen dues vegades al final del mil·lenni en dos «imperis»: l'imperi accadi (c. 2340-2190 aC) i la tercera dinastia d'Ur (c. 2112-2004 aC).

El començament del mil·lenni ii aC està marcat per la creació de dinasties a tota Mesopotàmia (i Síria) pels reis amorrites (Isin, Larsa, Eixnunna, Mari, Yamkhad, etc.). Aquest període de gran fragmentació política acaba amb la breu unificació de la regió per part de Babilònia a mitjan segle xviii aC. Després d’un període obscur mal documentat a mitjan mil·lenni ii aC, nous regnes (més grans que els anteriors), comparteixen Mesopotàmia: al sud els cassites regnant des de Babilònia, i al nord els mitanni, després d'Assíria.

El final del mil·lenni ii aC és un nou període de crisi a l'Orient Mitjà, amb l'enfonsament dels grans regnes i l'arribada de noves poblacions, en primer lloc els arameus que van ocupar tant l'Alta Mesopotàmia com la baixa al començament del mil·lenni i aC. Els sobirans d’Assíria assoliren, tanmateix, subjugar-los i estendre la seva dominació sobre les regions veïnes, inclosa Babilònia, constituint el primer imperi que abastava una part important del Pròxim Orient. No obstant això, foren enderrocats a finals del segle vii aC pels medes i els babilonis, aquest darrer constituint un nou imperi, que ràpidament es va ensorrar, derrotat i substituit pel dels perses aquemènides el 539 aC.

Durant els segles de l'Antiguitat clàssica i tardana, Mesopotàmia va estar dominada per imperis fundats per dinasties estrangeres: primer els perses aquemènides (539-330 aC), després els grecs selèucides que van succeir a les conquestes d’Alexandre el Gran (330-141 aC), després els parts àrsacides (141 aC-224) i els perses sassànids (224-646).

Si la Baixa Mesopotàmia va ser una regió rica durant aquests imperis, per la seva banda el final dels regnes mesopotàmics pròpiament dits indica el final de l’antiga cultura mesopotàmica que va desaparèixer durant aquests segles, amb la seva característica escriptura cuneïforme, i es va esborrar en gran part de la memòria fins al seu redescobriment al segle xix.

La reconstrucció de la història mesopotàmica

Les fonts utilitzades

Les fonts utilitzades per reconstruir la història de l’antiga Mesopotàmia provenen en la seva majoria d’excavacions de jaciments arqueològics d’aquesta regió, que van començar a mitjan segle xix i continuen actualment, encara que amb molt dificultats en les últimes dècades a causa de la inquietud política que afectava l'Iraq des del 1991 i Síria des del 2011 (per la seva part oriental, que correspon a la meitat oriental de l'Alta Mesopotàmia).

Les excavacions dels jaciments mesopotàmics es van centrar principalment en les antigues fases històriques (del mil·lenni iii al mil·lenni i aC), de manera secundària als períodes protohistòrics, i molt menys les fases de l'antiguitat recent i tardana. Es van centrar sobretot en els sectors monumentals de les grans ciutats antigues (temples i palaus) i també en diverses ocasions en espais residencials, mentre que diverses prospeccions arqueològiques van estudiar les fases de l’ocupació antiga de diferents regions de l’antiga Mesopotàmia. D'altra banda, l'estudi dels sectors residencials i l'estil de vida de la gent corrent es va realitzar principalment a partir de la dècada del 1980. Es dedueix que, a més de ser essencial en la reconstrucció de la cronologia de l’antiga Mesopotàmia, les dades arqueològiques s’utilitzen sobretot per analitzar les expressions arquitectòniques i artístiques de les diferents organitzacions polítiques d’aquesta civilització, però també en diversos casos la vida quotidiana dels antics mesopotàmics, especialment entre les elits urbanes.

• 
  Fotografia aèria del districte sagrat d'Ur (jaciment Tell al-Muqayyar) durant el període d’excavació britànica, 1927
• 
  Ubicació dels principals llocs on s'han trobat tauletes cuneiformes
• 
  Tauleta cuneïforme: acte de venda d’un esclau i d’una casa a Shuruppak, c. 2600 a.C. (Museu del Louvre)

L’estudi de les desenes de milers de documents cuneïformes exhumats en jaciments arqueològics per arqueòlegs (i excavadors clandestins) des de l’inici de les excavacions a Mesopotàmia i el desxiframent de l’escriptura cuneïforme han permès reconstruir amb més precisió la història d’aquesta regió, aportant material considerable per ser estudiat pels assiriòlegs (historiadors especialitzats en l'antiga Mesopotàmia). Els textos cuneïformes s’agrupen en diverses categories, molt desigualment distribuïdes en nombre. Els més nombrosos, amb diferència, són els documents de les oficines d’institucions (palaus o temples) o de famílies, que són més sovint textos administratius (registre de la circulació de productes, cessió de treballadors, etc.), i també textos legals (contractes de venda, lloguer, préstec, matrimoni, etc.) i, de vegades, textos de correspondència privada o oficial, diplomàtica. Els textos de caràcter «literari», «religiós» o «científic» són generalment textos escrits per escriptors aprenents en un context escolar. Tanmateix, es poden considerar biblioteques algunes fonts procedents de tauletes dels darrers períodes, que es troben en institucions religioses o cases de sacerdots. Finalment, es coneixen textos commemoratius que s’utilitzen per glorificar i preservar la memòria de les gestes del rei, com ara inscripcions relatives a la construcció o restauració d’un edifici, batalles victorioses o himnes a la glòria del rei, així com cròniques històriques i llistes dinàstiques que són molt útils per reconstruir la cronologia d'esdeveniments.

La distribució de textos en l’espai i el temps no és regular; per exemple, hi ha prop de 100.000 tauletes administratives que daten de la tercera dinastia d’Ur (2100-2000 aC), però amb prou feines provenen de més de set jaciments arqueològics diferents, i daten essencialment del final del regnat de Xulgi i dels regnats d’Amar-Sin i Xu-Sin, és a dir, repartits en un període de 40 anys en què la dinastia va estar al poder durant un segle. De la mateixa manera, cap dels textos que descriuen l’època del regnat d'Hammurabi no prové de Babilònia, que fou la seva capital; de fet, el nivell arqueològic del jaciment de Babilònia que es troba actualment es troba sota un nivell freàtic. Els orígens del regne de Mitanni també es veuen enfosquits per la manca de documentació escrita. Les tauletes d’argila es mantenen molt millor que qualsevol altre mitjà en el clima de la regió, cosa que per exemple fa entendre la comprensió que hem tingut del període hel·lenístic durant el qual es van escriure documents administratius en grec sobre pergamí, de manera que que només algunes van ser traduïdes posteriorment a l'accadi en tauletes cuneïformes amb finalitats arxivístiques. A més, moltes tauletes provenen d’excavacions clandestines, cosa que dificulta la seva traçabilitat i impedeix conèixer el context arqueològic en què es van trobar.

La reconstrucció de la història de l'antiga Mesopotàmia es va repartir des del principi entre arqueòlegs i historiadors de l'art per una banda, i filòlegs / epigràfics i historiadors especialitzats en l'estudi de textos per l'altra; són pocs els investigadors que es formen en els dos àmbits, o els que combinen els dos enfocaments de forma avançada. Tot i això, aquest tipus d’enfocament s’ha desenvolupat recentment, en particular perquè el progrés de les anàlisis antropològiques, sociològiques i ambientals en l’arqueologia mesopotàmica les fa imprescindibles per analitzar la història de la regió, i que aquest tipus d’enfocament que ha permès donar la síntesis de qualitat sobre la societat i l’economia de l’antiga Mesopotàmia sigui també un enfocament similar, i també perquè la importància de l’anàlisi del context arqueològic del descobriment de lots de tauletes (que són una forma de material arqueològic) es tenen més en compte als assiròlegs (sempre que sigui possible).

L'assiriologia i la Bíblia hebraica

Articles principals: Assiriologia i Bíblia hebraica

L’assiriologia es va instituir com a disciplina al segle xix. Durant els seus primers anys, l’assiriologia va ser una mena de ciència auxiliar per a estudis bíblics, funcionant com a simple il·lustració dels passatges i narracions de la Bíblia hebraica, mentre que els estudis bíblics van romandre en gran part no-històrics. Això és degut a que Mesopotàmia només era coneguda pels occidentals, fins aleshores, per dues fonts, considerades avui fins a cert punt controvertides: la Bíblia i les fonts gregues, particularment les Històries d’Herodot. A més dels estudis assiriològics que representen la Mesopotàmia en termes clarament etnocèntrics, van contribuir a l'enfortiment de la posició occidental a l'Orient, particularment pel que fa als interessos imperials de països com França, Anglaterra i Alemanya. Les peces arqueològiques, tractades com a relíquies per la seva connexió amb la història clàssica i sagrada, van ser portades com a trofeus a Europa, on encara romanen avui en dia.

Al segle xx, l’assiriologia va respondre a la seva condició de ciència dependent amb teories radicals, que pretenien aïllar Mesopotàmia de l’estudi bíblic. Entre elles hi havia les idees de Friedrisch Delitzsch i les dels pan-babilònics, que parlaven d’una suposada superioritat cultural mesopotàmica.

Actualment, tant els estudis bíblics com l’assiriologia tenen en compte els estudis comparatius com una manera d’entendre les societats antigues del Pròxim Orient. Tanmateix, cal tenir en compte el caràcter discursiu dels llibres històrics bíblics, com els grecs, a l’hora d’estudiar Mesopotàmia. La Bíblia de Jerusalem assenyala que els manuscrits hebreus tenien un significat particular per a la seva gent, que va influir en la seva forma de narrar esdeveniments passats. Alguns llibres, com Ester (probablement una variant del nom accadi «Ixtar»), van adoptar un to molt «nacionalista» i narren fets que no són gaire creïbles des del punt de vista històric (com ara la promulgació d'un ordre d'extermini dels jueus pels aquemènides). A més, els crítics de la Bíblia assenyalen que la preocupació de les escriptures hebrees era d'un ordre teològic.

En relació als documents grecs, cal admetre diverses perspectives. Amelie Kuhrt, en un article titulat Mesopotàmia antiga en el pensament grec clàssic i hel·lenístic, destaca el fet que les narracions clàssiques sobre Mesopotàmia varien segons el propòsit del seu autor. Les Històries d’Herodot, per exemple, són considerades «vagues», i la seva caracterització dels costums mesopotàmics es defineix per les normes gregues, com un mirall distorsionat.

Periodització

La divisió de la història mesopotàmica en períodes de diversos segles utilitza classificacions específiques per a aquesta regió, però també d'altres compartides amb la resta de l'antic Orient Pròxim. La situació es fa més complexa pels debats sobre la cronologia relativa (vegeu més avall), l’existència de perioditzacions cronològiques concurrents i divergents, i el fet que el nord i el sud de Mesopotàmia rarament comparteixen els mateixos destins i, per tant, no tenen una periodització idèntica.

La divisió basada en dades arqueològiques, sorgida de l'antiga teoria de les «edats» de pedra i dels metalls és la més generalitzada, i és comuna i compartida amb les regions veïnes: al paleolític li va succeir el neolític (c. 10000-5000 aC), després l’edat del coure (o calcolític) seguida de l’edat del bronze (c. 3400-1200 aC) i l’edat del ferro (c. 1200-500 aC). Aquesta divisió, extreta de l'estudi de la prehistòria europea (on l'escriptura apareix només durant l'edat del ferro), és especialment vàlida a Mesopotàmia per a les fases de l'Alta Antiguitat perquè l'escriptura apareix a la primerenca edat del bronze i, per tant, permet establir perioditzacions «històriques». No obstant això, la noció d’edat del bronze, amb les seves subdivisions en l’edat del bronze antic (c. 3400-2000 aC), l’edat del bronze mitjà (c. 2000-1500 aC) i l’edat del bronze final (c. 1500-1200 aC), és molt freqüent en estudis sobre l’antic Orient Pròxim. En canvi, les seves subdivisions (per exemple, Bronze Antic I, II, III i IV) són menys importants, en particular per a Mesopotàmia, on la cronologia es perfecciona segons les dades escrites. Les divisions arqueològiques segons les cultures regionals s’utilitzen per als períodes protohistòrics de la història mesopotàmica; es basen en un lloc de control que dóna nom al període / cultura (Hassuna, Halaf, Samarra, Obeid, Uruk).

La divisió «històrica» ​​es pot utilitzar a partir de la segona meitat del mil·lenni iii aC, quan comença el desenvolupament de fonts textuals que permeten conèixer la història dels esdeveniments al voltant d’entitats polítiques, la terminologia de les quals és presa de l’Antiguitat (Accad, Ur III, Isin-Larsa, Babilònia I, etc. ), i del període de les dinasties arcaiques (c. 2900-2340 aC), que resten definits per criteris arqueològics. Aquests últims períodes es determinen a partir de la situació de la Baixa Mesopotàmia, tradicionalment el centre dels estudis sobre l’antiga Mesopotàmia, però realment no s’aplica a les regions del nord, que sovint segueixen les seves pròpies trajectòries. D'altra banda, a partir del mil·lenni II aC hi ha una periodització al voltant de la divisió de Mesopotàmia entre Babilònia i Assíria (o més exactament el Sud i el Nord), adoptant una terminologia lingüística: període paleobabilònic (c. 2000-1500 aC), període babilònic mitjà (c. 1500-1000 aC), i període neobabilònic (c. 1000-539 aC); període paleoassiri (poques vegades estès a la resta del nord), període assiri mitjà (c. 1400-911 aC), i període neoassiri (911-609 aC). Les fases tardanes es defineixen segons els imperis dominants (perses aquemènides, selèucides, parts), o bé, la noció de «període hel·lenístic» per al període de dominació grega.

Pel que fa al marc cronològic, l’estudi de l’art i l’arqueologia de l’antic Orient Pròxim, comença amb l’anomenat període epipaleolític (c. 12000-10000 aC), que marca la transició del paleolític final al neolític final. L’estudi «històric» basat en els textos comença amb l’aparició d’escriptura al voltant del 3400-3200 aC. D’altra banda, el «final» de l’antic Orient Pròxim i l’antiga Mesopotàmia no és un objecte d’un consens; l’enfocament més comú va ser aturar-se al final de l’imperi Aquemènida (el 330 aC), mentre que la conquesta d’Alexandre el Gran i l’inici del període hel·lenístic és un punt d’inflexió a partir del qual s’han d’estudiar les civilitzacions d’Orient Mitjà en un altre marc, seguint l’enfocament tradicional que va deixar l’estudi del període hel·lenístic a únicament especialistes en història grega, enfocament ara disputat. Així, els historiadors amplien l’anàlisi de la civilització mesopotàmica fins al final de la documentació cuneïforme sota els parts. Els especialistes en art i arqueologia de l’antic Orient Pròxim Orient també indiquen el mateix període, o fins i tot fins a l’antiguitat tardana (per tant, fins a la conquesta islàmica).

La taula següent presenta les fases històriques principals de l'antiga Mesopotàmia (les dates de les «edats» són aproximades i la cronologia mitjana s'utilitza per a les fases històriques antigues).

Edat del bronze (3400 - 1200 aC)	Edat del bronze antic (3400 - 2000 aC)	3400 - 3000 aC	Période d'Uruk récent (v. 3400 - 3000 av. J.-C.)
		3000 - 2700 aC	Période de Djemdet-Nasr (v. 3000-2900 av. J.-C.) Période des dynasties archaïques I (v. 2900 - 2700 av. J.-C.) (Sud et Diyala) / Ninivite 5 et Early Jezireh I (Nord)
		2700 - 2300 aC	Période des dynasties archaïques II et III (v. 2700 - 2600 et 2600 - 2340 av. J.-C.) (Sud) / Early Jezireh II et III (Nord)
		2300 - 2000 aC	Empire d'Akkad (v. 2340 - 2190 av. J.-C.), Troisième dynastie d'Ur (2112 - 2004 av. J.-C.) (Sud) / Early Jezireh IV (et parfois V) (Nord)
	Edat del bronze mitjà (2000 - 1500 aC)	2000 - 1800 aC	Période d'Isin-Larsa (Sud) / Période paléo-assyrienne (Nord)
		1800 - 1600 aC	Première dynastie de Babylone
		1600 - 1500 aC	Première dynastie du Pays de la Mer, Dynastie kassite de Babylone (Sud)
	Edat del bronze final (1500 - 1200 aC)	1500 - 1350 aC	Dynastie kassite de Babylone (Sud) / Mittani (Nord)
		1350 - 1200 aC	Dynastie kassite de Babylone (Sud) / Royaume médio-assyrien (Nord)
Edat del ferro (1200 - 500 aC)	Edat del ferro I (1200 - 900 aC)	1200 - 1150 aC	Dynastie kassite de Babylone (Sud) / Royaume médio-assyrien (Nord)
		1150 - 900 aC.	Dynasties post-kassites (Sud) / Royaume médio-assyrien (Nord) / « invasions » araméennes (Nord et Sud)
	Edat del ferro II (900 - 700 aC)	900 - 700 aC.	Empire néo-assyrien (911 - 609 av. J.-C.)
	Edat del ferro III (700 - 500 aC)	700 - 500 aC	Empire néo-babylonien (626 - 539 av. J.-C.)
Antiguitat tardana (500 - 224 aC)	Imperi aquemènida	539 – 330 aC
	Període hel·lenístic	330 - 141 aC	Alexandre le Grand, Séleucides (311-141)
	Imperi part	141 aC - 224	Osroène, Adiabène, Characène, Hatra

Datacions

Vegeu també: Cronologia de l’antic Pròxim Orient i Cronologia ASPRO

En procés... L'histoire de la Mésopotamie s'étendant sur plus de trois millénaires, la précision des datations des différents événements de son histoire est variable et sujette, pour certaines périodes, à un manque de documentation. Pour dater un fait historique, deux approches sont possibles : la datation absolue qui donne l'année de l'événement par rapport aux calendriers actuels et la datation relative qui ordonne chronologiquement les événements les uns par rapport aux autres sans pouvoir donner la date d'un seul d'entre eux, par exemple via des listes de successions des différents règnes des rois d'une région donnée.

Les historiens disposent d'une chronologie absolue pour les événements postérieurs à l'année 911 grâce à deux corpus de sources se chevauchant : la Liste royale assyrienne donne ainsi une chronologie assurée allant de 911 à 610 tandis que le Canon de Ptolémée couvre la période allant de 626 à 126, date à laquelle l'abondance de sources permet une bonne synchronisation avec toutes les civilisations voisines, avant tout la Grèce. En revanche, la détermination d'une chronologie pour les périodes antérieures est plus problématique, car elles sont marquées par deux phases importantes durant lesquelles il n'y a pas de continuité documentaire, et du reste très peu de documentations, considérées comme des « âges obscurs ». La première phase obscure est la période de « crise » qui affecte le Moyen-Orient entre la fin du Plantilla:-m et le début du Plantilla:-m, la transition entre le Bronze récent et les premières phases de l'âge du fer. De ce fait, les événements situés entre 1500 et 1000 av. J.-C. sont datés approximativement, mais néanmoins la datation absolue de cette période ne provoque pas d'importants débats est est considérée comme relativement assurée. En revanche, la période obscure qui couvre en gros les siècles du milieu du Plantilla:-m est bien plus problématique, et pour les phases antérieures les approximations de la chronologie sont plus importantes, même si la durée des événements allant de la fin du dynastique archaïque jusqu'à la fin de la première dynastie de Babylone prête moins à débat, quoi qu'il y ait des discussions sur la durée de la période séparant la chute de l'empire d'Akkad et le début de la troisième dynastie d'Ur. Le principal débat est donc de dater les événements accompagnant la chute de la première dynastie Babylone qui ouvre cette période obscure en déterminant l'écart les séparant de la mise en place des dynasties du Bronze récent (Kassites et Mittani). Un point d'ancrage utilisé consiste en des observations astronomiques effectuées durant le règne d'Ammi-ṣaduqa, une quarantaine d'années avant la chute de Babylone, notamment des occultations de Vénus. Ces observations sont parvenues jusqu'à nous grâce à une recopie effectuée au Plantilla:-s, cependant leur interprétation n'est pas univoque et plusieurs chronologies ont été inférées à partir de celles-ci :

Chronologie	Troisième dynastie d'Ur	Règne de Hammurabi	Année 8 d'Ammi-ṣaduqa	Chute de Babylone
Ultra-Basse	2018–1911 av. J.-C.	1696–1654 av. J.-C.	1542 av. J.-C.	1499 av. J.-C.
Basse	2048–1940 av. J.-C.	1728–1686 av. J.-C.	1574 av. J.-C.	1531 av. J.-C.
Moyenne	2112–2004 av. J.-C.	1792–1750 av. J.-C.	1638 av. J.-C.	1595 av. J.-C.
Haute	2161–2054 av. J.-C.	1848–1806 av. J.-C.	1694 av. J.-C.	1651 av. J.-C.

La chronologie moyenne est la plus couramment utilisée depuis les années 1950 (et elle est suivie ici). Sa formulation « classique » a été donnée par J. A. Brinkman en 1977. Des études reposant sur la datation absolue au carbone 14 ou la dendrochronologie tendent à favoriser la chronologie moyenne, mais celle-ci ne fait pas consensus. La chronologie basse a longtemps été la principale alternative, et la chronologie ultra-basse a connu une mise en avant à la fin des années 1990, surtout à partir d'analyses archéologiques.

Pour ce qui est de la datation des périodes antérieures au milieu du Plantilla:-m, pour lesquelles il n'y a pas de documentation textuelle permettant de proposer une datation précise, les datations sont encore plus approximatives. Certains événements peuvent également être synchronisés à l'histoire d'autres régions du monde, c'est notamment le cas de la destruction d'Ebla, dont on sait qu'elle a lieu durant le règne de [[Pépi Ier|Pépi Plantilla:Ier]], pharaon de la [[VIe dynastie égyptienne|Plantilla:VIe dynastie]].

Les datations pour les phases protohistoriques reposent sur la datation absolue au carbone 14 calibrée, secondairement sur la dendrochronologie.

Tendances longues et discontinuités

Le roi assyrien Teglath-Phalasar III (745-727 av. J.-C.) recevant l'hommage de ses sujets. Bas-relief de Nimroud. Detroit Institute of Arts.

L'approche évolutive (diachronique) de l'histoire de la Mésopotamie antique révèle en particulier les évolutions sur le très long terme des formes d'organisation politique et sociale, et c'est cette approche qui domine les synthèses sur l'histoire de la Mésopotamie et plus largement du Proche-Orient ancien, perçus comme des civilisations des « origines » de l’État, de la ville, de l'administration, de l'impérialisme, de l'écriture. Si la protohistoire voit la mise en place d'entités politiques caractérisées comme des « chefferies », la période d'Uruk voit l'apparition des premiers États, puis la fin du Plantilla:-m des premiers États territoriaux unifiant la quasi-totalité de la Mésopotamie (les « premiers empires ») et enfin le Plantilla:-m est marqué par les grands empires étendant progressivement leur domination à tout le Moyen-Orient. Quoi qu'il en soit de la recherche des causes de ces différentes évolutions, très discutées, l'étude de l'histoire mésopotamienne est donc largement marquée par l'analyse de ces premières formes d’États et d'empires, les questionnements sur leur nature, leur idéologie et pratiques politiques, notamment leurs entreprises guerrières et pratiques diplomatiques, les rapports entre le centre et les périphéries de ces entités politiques, et plus largement leurs aspects sociaux et économiques.

Ruines du site de Tell Halaf, qui a connu plusieurs phases d'occupation et d'abandon entre le néolithique et l'âge du Fer.

En contrepartie, l'histoire du Proche-Orient ancien est aussi caractérisée par la récurrence de discontinuités, des phases de crises profondes et de déclin (des « effondrements ») qui affectent plus largement toutes les activités des sociétés. Celles-ci surviennent après l'effondrement d'entités politiques nombreuses et/ou puissantes, notamment à la fin de la période d'Uruk final (v. 3000-2900) et à la fin du Bronze récent (v. 1200-900) pour des phénomènes généralisés à toute la Mésopotamie et au Proche-Orient, ou bien plus spécifiquement en Basse Mésopotamie lors du déclin et après la chute de la première dynastie de Babylone (v. 1700-1500) et en Haute Mésopotamie après la chute de l'empire assyrien (v. 600-400). Ces périodes sont caractérisées par un reflux de l'habitat urbain et l'abandon de nombreux sites, parfois des réorganisations de la distribution de l'habitat, un déclin des institutions et élites urbaines qui se traduit par une très forte diminution ou la disparition de la documentation écrite, et sont de ce fait les périodes les moins documentées de l'histoire mésopotamienne, caractérisées comme des « âges obscurs » (similaires aux « périodes intermédiaires » égyptiennes), temps troublés politiquement, sans doute aussi marqués par des crises économiques. En revanche elles affectent sans doute moins la vie des communautés rurales, sauf s'il s'agit de temps de forte insécurité. Le recul de l'espace habité en permanence pourrait par ailleurs refléter une plus grande importance des populations nomades ou semi-nomades à ces époques, mais celles-ci étant difficilement traçables par l'archéologie ce phénomène est difficile à appréhender, quoi que les textes décrivent à plusieurs reprises l'importance de groupes nomades durant ces périodes (Amorrites à la fin du Bronze ancien et Araméens à la fin du Bronze récent). Il peut en résulter, notamment pour l'âge du Bronze ancien, une approche cyclique des organisations politiques, connaissant un apogée suivi d'un déclin imputé largement à des contradictions internes, même si les causes invoquées sont là encore diverses et débattues (défaites militaires et destructions, invasions de peuples venus de l'extérieur, fragilités et blocages de l'organisation institutionnelle et sociale, épisodes climatiques, etc.). Des analyses mettent cependant en avant d'autres aspects de ces périodes, les voyant comme des phénomènes inhérents aux constructions étatiques antiques, des contreparties à leurs phases d'expansion qui sont souvent rapides, mettant en évidence leurs fragilités internes, aussi des temps de réorganisation sociale, notamment de modification de la structure des élites, et de compétition accrue portant en germe l'apparition de nouvelles opportunités politiques et d'un nouvel ordre socio-économique. Il s'agit en tout cas de périodes cruciales pour comprendre la nature des sociétés de la Mésopotamie antique.

Tablette en écriture pictographique linéaire (« précunéiforme »), datée des débuts de l'écriture, époque d'Uruk III, fin du Plantilla:-m Musée du Louvre.

Les évolutions sur le long terme sont également visibles dans le domaine des techniques et savoirs, comme cela a depuis longtemps été mis en évidence par les considérations sur les « âges » des techniques, renvoyant à l'idée de « progrès ». La séquence âge du Bronze-âge du Fer reste structurante pour la périodisation du Proche-Orient ancien, même si dans les faits le travail de ces métaux ne devient que tardivement répandu durant l'âge auquel ils ont donné leur nom. Ces évolutions se déroulent sur une très longue durée mais voient des périodes de changements plus marqués. La « révolution néolithique » qui voit la domestication des plantes et des animaux, donc le début de l'agriculture et de l'élevage, et la sédentarisation avec la construction des premiers villages ; puis dans la phase suivante la céramique apparaît, puis l'irrigation et les premières expériences de métallurgie du cuivre (chalcolithique). La « révolution urbaine » du début de l'âge du Bronze est notamment marquée par l'apparition de la poterie au tour, des alliages métalliques (notamment le bronze), de la roue, de l'araire, de l'écriture, dans un contexte d'intensification du travail (développement de la standardisation dans la production artisanale, exploitation de la force animale). L'époque de la fin de l'âge du Bronze et du début de l'âge du Fer (tournant des Plantilla:-m et Plantilla:-m) voit la diffusion de la métallurgie du fer, de l'artisanat des matières vitreuses (céramiques à glaçure et verre) et de l'alphabet.

Les analyses diachroniques sur le long terme sont en revanche moins évidentes dans les domaines de l'histoire démographique, économique, religieuse ou intellectuelle, et l'impression de stagnation peut ressortir des études sur l'histoire mésopotamienne. Cela est largement dû au fait que ces phénomènes sont plus difficiles à étudier sous cet angle. La documentation cunéiforme est très irrégulièrement distribuée dans l'espace et le temps, documentant bien certains lieux et périodes, et uniquement certains aspects de la vie des gens de ceux-ci, tandis que beaucoup d'autres sont laissés dans l'obscurité documentaire, en raison des aléas des trouvailles lors des fouilles, laissant beaucoup de questions sans réponse en raison des possibilités de phénomènes non documentés. Mais dans une certaine mesure les trouvailles de tablettes sont aussi révélatrices d'évolutions historiques : par exemple la masse documentaire considérable datée de la période d'Ur III est due à ses tendances bureaucratiques, et l'essor de la documentation privée à partir du Plantilla:-m est sans doute lié à un phénomène d'affirmation des acteurs privés de l'économie. Du reste beaucoup d'évolutions semblent liées à des facteurs politiques, et sont impactées par les phases de déclin qui induisent un reflux suivi d'une reprise sans empêcher des continuités. Les recherches sur la nature de l'économie mésopotamienne concernent ainsi avant tout des questionnements structurels comme le rôle des institutions et des différents acteurs économiques ou l'importance ou non des mécanismes de marché (débat entre modernistes et substantivistes), plutôt qu'une éventuelle croissance économique, approchée par un nombre limité de chercheurs (surtout des modernistes plaidant en faveur d'une économie plus monétisée et en croissance pour le Plantilla:-m) et jugée peu probable par d'autres. Les prospections archéologiques régionales, en particulier dans le Sud mésopotamien, ont néanmoins donné lieu à des tentatives intéressantes d'analyse diachronique dans le domaine démographique et économique (quoi que limitées par les difficultés de ce type d'exercice), mettant en évidence des tendances de long terme, notamment les diverses discontinuités que sont les périodes de reflux d'occupation correspondant sans doute à des crises démographiques, aussi une tendance à la ruralisation de l'habitat au cours du Plantilla:-m, et un essor considérable de l'espace occupé durant l'Antiquité récente et tardive. Tracer une histoire religieuse et intellectuelle peut se faire en prenant notamment en compte la distribution de la documentation savante, et il a été tenté de mettre en évidence des évolutions marquantes dans le panthéon et certaines croyances religieuses ou encore la rédaction et l'étude des textes littéraires.

Il est donc possible de reconnaître dans l'histoire du Proche-Orient ancien comme le fait M. Liverani des tendances de long terme vers un « élargissement de l'échelle des unités politiques, l'amélioration des technologies de production (et aussi de destruction), l'élargissement des horizons géographiques, et aussi le rôle croissant des individualités » tout en identifiant « une séquence cyclique de croissance et d'effondrement » qui crée des discontinuités.

Inicis del neolític

Article principal: Cultures Neolítiques i Calcolítiques de Mesopotàmia

El Neolític comença cap al 7000 aC amb l'eclosió de les primeres cultures agrícoles i després els primers poblets, fins a arribar a les ciutats sumèries cap al 3700 aC. Se suposa que els sumeris van arribar del nord-oest cap al país entre els dos rius vers el 4000 aC, i van substituir les poblacions locals o es varen barrejar amb elles. Els antecedents del neolític es van situar a l'àrea de la serralada del Taure i la costa mediterrània cananea, mitjançant la transformació dels caçadors-recol·lectors en agricultors i ramaders, entre els mil·lennis 12 i 10. Aquest canvi es va anar fent més evident en el natufià (10000-8300 aC) a les àrees de Síria i Canaan principalment. Entre 9300 i 4400 aC les formes protoneolítiques ja predominaven en aquestes àrees, a més de començar a notar-se a Anatòlia i les muntanyes Zagros, regions totes perifèriques a l'àrea de Mesopotàmia.

Localització aproximada de les cultures hassuna-samarra i halaf durant el denominat període 6.

A l'interior de Mesopotàmia, l'agricultura i la ramaderia es van imposar entre 6000 i 5000 aC, suposant l'entrada de ple al Calcolític. Durant aquest període, les noves tècniques de producció que s'havien desenvolupat a l'àrea inicial del Neolític es van expandir per les regions més tardanes, entre elles la Mesopotàmia interior. Això va portar el desenvolupament de ciutats, entre les quals es trobaven Buqras, Umm Dabaghiya i Yarim tepe, i, més tardanament, és-Sawwan i Choga Mami. Les cultures més característiques d'aquest període són les cultura Hassuna-Samarra entre 5600 i 5000 aC, i Halaf, entre 5600 i 4000 aC (halaf tardà).

El període de l'Obeid

Article principal: Obeid

Extensió de la cultura del Obeid.

Els primers enclavaments d'aquesta civilització daten el del 5000 aC, però l'esplendor ho va aconseguir cap al 4500 aC. Entorn de 4000 aC s'estén per gran part de l'Orient Mitjà, perllongant-se fins al 3700 aC aproximadament. El començament d'aquesta etapa coincideix aproximadament amb l'entrada a la regió de nòmades provinents de les muntanyes Zagros. Durant aquest període les ciutats van créixer en població, i les seves estructures socials van sofrir grans canvis. La primera de les ciutats on es van trobar aquests trets va ser el-Obeid o el-Ubaid, a la qual aquest període deu el seu nom.

És en aquesta etapa en la qual es troben les primeres restes d'edificis religiosos integrats a les ciutats. Inicialment tenien la forma de terrasses, edificis de planta rectangular i sostre pla. Aquestes construccions són l'origen dels zigurats, formats per la superposició de diverses terrasses d'amplària descendent.

El període Obeid també està marcat pel desenvolupament i extensió de tècniques de regadiu més avançades, mitjançant la construcció de canals de reg.

El període d'Uruk

Article principal: Període d'Uruk

Segell cilíndric i impressió: grup de bestiar en un camp de blat. Calcària, Mesopotàmia, període d'Uruk. El segell cilíndric estava format per una pedra o un altre objecte de material dur de forma cilíndrica en el qual es tallaven motius decoratius. Aquest segell podia fer-se rodar sobre maons d'argila encara tous, gravant així els seus motius en ells. Museu del Louvre, Departament d'Antiguitats Orientals.

En el transcurs de l'IV mil·lenni aC es van produir alguns dels canvis que marcarien el pas del llogaret a la ciutat. Les troballes arqueològiques més importants d'aquesta etapa se centren a Uruk, un poblament situat a pocs quilòmetres del Obeid, pujant el curs de l'Eufrates, que donarà nom al període.

El període d'Uruk es correspon amb els nivells arqueològics XIV-IV d'aquest emplaçament. Alguns dels avanços més importants es van produir en els últims períodes. Així, en els nivells V i IV apareix el segell cilíndric substituint al plànol.

En el nivell IV es troben els primers exemples d'escriptura, a força de dibuixos. En el nivell III, ja fos del període Uruk, hi ha restes d'escriptures en sumeri, per la qual cosa és possible que ja en el nivell IV aquesta anés la llengua emprada. També en aquest nivell es va popularitzar l'ús del metall, especialment coure. Al final del període es va començar a utilitzar el bronze, produït a força de coure i arsènic o estany.

Altres avanços que van succeir en el període Uruk van ser l'aparició del torn de terrissaire, en substitució dels anteriors mètodes, la qual cosa podria indicar una major necessitat de peces ceràmiques i que constitueix un primer exemple de producció en cadena. Finalment, és en aquest període quan va aparèixer la roda, que va revolucionar el transport d'objectes.

Tots aquests canvis van tenir especial difusió a la zona sud de Mesopotàmia, però es van estendre per tota la regió. Així, es troben mostres en el nord de Síria, a Turquia o en Susa, en l'actual Iran. Tots aquests avanços, i la seva difusió, van anar el substrat que va permetre el desenvolupament de la civilització sumèria.

El període de Jemdet Nasr

Article principal: Període de Jemdet Nasr

S'anomena període de Jemdet Nasr el període arqueològic comprès entre el 3200 a.C. i el 3000 a.C. aproximadament. Es tracta d'un període de transició entre el període d'Uruk —definit per la difusió d'una cultura comuna per tot l'Orient Pròxim— i un període dinàstic arcaic marcat per les diferències regionals.

En aquest període s'observa la desaparició dels trets ceràmics d'Uruk en els objectes de la perifèria mesopotàmica. Al centre de la conca dels dos rius es va produir el distanciament entre les regions nord i sud; aquesta última, més poblada, va veure l'aparició de noves ciutats que van desplaçar l'anteriorment hegemònica Uruk. L'administració va abandonar l'àmbit regional i es va localitzar en cadascuna de les ciutats, les quals es van diferenciar més entre elles. La població rural es va assentar a les ciutats; les quals oferien avantatges en el control dels recursos dels rius. Això va fer que la població de moltes d'elles creixés considerablement. Per primera vegada es pot parlar de ciutats estat i ciutats temple, amb això és possible afirmar que aquesta època va suposar un període de crisi i regionalització, que acabaria evolucionant finalment des de les societats més primitives, a les societats ja estatals.

Sumeris i accadis

Període dinàstic arcaic o Protodinàstic (2700-2350 aC)

Article principal: Període dinàstic arcaic

Detall d'un fragment del Deixant dels voltors, en el Museu del Louvre. Aquest fragment representa la imatge de la primera formació en falange de la qual es té constància. Es pot observar com el sòl sobre el qual caminen està sembrat de cadàvers. En la figura completa es veuen gossos i voltors devorant els cossos, la qual cosa ha donat nom al deixant.

Cap a l'any 2900 aC es va produir la fi del període Jemdet Nasr —continuació aquest d'Uruk—. El canvi d'etapa no es va deure a una ruptura de les característiques del període anterior sinó per contra a una difusió d'aquestes per la resta de l'anomenat Creixent Fèrtil. Així es van començar a desenvolupar ciutats en àrees septentrionals dels rius Tigris i Eufrates o la plana del Khabur, quedant així tota Mesopotàmia i parts de Síria immerses en aquest procés comú.

Aquesta proliferació urbana va venir acompanyada d'un major desenvolupament de l'escriptura que, en aquesta etapa, va saltar des del seu paper administratiu i tècnic fins a les primeres inscripcions dedicatòries en les estàtues consagrades dels temples. Posteriorment es van ampliar encara més els seus usos, començant a inscriure's successos històrics, manuals econòmics i religiosos i textos èpics i mitològics. A causa d'això es considera que el període dinàstic arcaic representa la veritable entrada de la regió en la història.

En l'àmbit urbà, comencen a aparèixer palaus acompanyant als fins llavors solitaris temples i s'emprèn la construcció de muralles, un fet molt costós per a les ciutats de llavors que només pot justificar-se per l'existència de contínues guerres entre aquestes.

Malgrat l'existència de les llistes reials sumèries la història d'aquest període és relativament desconeguda, ja que gran part dels regnats exposats en elles tenen dates impossibles. En relitat, aquestes llistes es van confeccionar a partir del segle XVII aC, i la seva creació es va deure probablement al desig dels monarques de remuntar el seu llinatge fins a temps èpics. Alguns dels reis són probablement reals però de molts altres no hi ha constància històrica i uns altres dels quals se sap la seva existència no figuren en elles.

Situació de les principals ciutats sumèries i abast d'aquesta cultura durant el període dinàstic arcaic.

No obstant això sí que es coneixen certs passatges de la història d'aquest període que permeten fer-se una idea de com transcorria la vida en ell. És el cas dels relats inscrits en l'anomenada Estela dels voltors, que narra la història d'una disputa territorial entre els monarques d'Umma i Lagaix. El conflicte hauria estat inicialment resolt mitjançant l'arbitratge del rei de Kix, Mesilim però, anys després, un nou rei d'Umma hauria reprès la guerra. Llavors, segons s'explica en el deixant, el fill del rei de Lagash, Eannatum I, va vèncer al rei d'Umma, la qual cosa hauria posat a Lagash en una posició hegemònica en Sumèria. Aquesta situació no duraria molt, doncs, després d'un període en el qual ambdues ciutats haurien declinat, un nou monarca d'Umma, Lugal-Zage-Si aconseguiria prendre Lagash i unificar tota Sumèria, iniciant fins i tot una expedició cap al Mediterrani.

L'Imperi accadi

Mapa de l'extensió de l'Imperi accadi amb les conquestes de Sargon i les principals revoltes posteriors. Els cent cinquanta anys de domini accadi deixaran un profund record en la mentalitat mesopotàmica, que, als segles posteriors, serà el bressol de grans imperis successius, per als monarques dels quals, Sargon d'Accad i el seu nét, Naram-Sin d'Accàdia, es convertiran en els models arquetípics d'emperador. Sobre el primer es projectaran les virtuts a seguir, convertint-lo en mite; sobre el segon, l'antimodel de l'imperi esgotat a sufocar rebel·lions.

L'hegemonia d'Umma no duraria molt. Cap al 2350 aC, encara durant el regnat de Lugalzagesi, un usurpador va prendre el poder en la del nord Kix. Es faria anomenar Sargon d'Accad, nom que en Accadi significa rei legítim.

Culturalment, Sargon d'Accad era semita, ja que la seva llengua era el també semita Accadi. Els semites s'havien anat assentat al llarg de Mesopotàmia des de cap a segles (entorn del 3000 aC) procedents possiblement d'Aràbia, malgrat la qual cosa, en temps de Sargon, estaven assentats principalment a les àrees del nord, com era el cas de Kix. No hi ha mostres que aquestes migracions es produïssin de forma traumàtica, si no que sembla tractar-se més aviat d'un procés gradual.

Sargon va fundar una nova capital en la qual assentar-se a la qual va anomenar Accad —la ubicació de la qual és encara avui desconeguda— i es va llançar a la conquesta de les ciutats sumèries i Elam, vencent a Lugal-Zage-Si i arrabassant-li així l'hegemonia. Després d'això, cap a 2370 aC, va aconseguir expandir el seu domini a la resta de Mesopotàmia: la vall de l'Eufrates inclosa Mari, l'alt Khabur i la vall el Diyala, arribant probablement fins a Anatòlia. Sargon es va convertir així en el primer monarca històric que aconseguia unificar tota la conca de Mesopotàmia sota un mateix mandat. Malgrat que és probable que aquesta unitat anés més teòrica que real, la figura de Sargon va ser un referent constant per als monarques que, posteriorment, tractarien de repetir la seva gesta. De fet, en èpoques posteriors se'l va conèixer com a Sargon el Gran.

El llegat de Naram-Sin commemora la victòria del monarca accadi contra el poble dels lullubi de les muntanyes Zagros. La imatge representa a un rei gairebé mitològic, del doble de la grandària dels seus soldats. En aquest gravat s'observa una estilització de les figures humanes pel que fa a les representades en el Estela dels voltors.

No obstant això el seu regnat i el dels seus successors no van estar exempts de problemes perquè poc abans de la seva mort sofriria una revolució general a les ciutats conquistades. Aquest clima va continuar després de la seva mort, amb el regnat del seu fill Rimuix d'Accad, qui es va enfrontar amb duresa als rebels i finalment va ser assassinat i succeït pel seu germà —també fill de Sargon— Manixtuixu. El nou monarca no va tenir un regnat més tranquil que el del seu successor, ja que igualment va haver de bregar contra rebels i igualment va morir assassinat. Malgrat aquestes dificultats, durant el regnat del seu fill i successor, Naram-Sin d'Accàdia, l'imperi va aconseguir la seva màxima extensió territorial: en els límits occidentals va incorporar les regions d'Alep, en l'actual Síria, i l'entorn de Trípoli, en la costa mediterrània cananea de l'actual Líban; en els orientals va conquistar Susa i en el nord es va expandir per Anatòlia.

No obstant això va haver-hi un poble al qual Naram Sense no va aconseguir conquistar malgrat que va guerrejar contra ells i els va infligir algunes derrotes. Eren els Gutis, que habitaven les muntanyes Zagros i que atacaven i saquejaven contínuament les terres de la vall.

Després de la mort de Naram Sense, el seu successor i fill, Xar-Kali-Xarri va veure incrementada la pressió sobre l'imperi: Elam es va rebel·lar, conquistant diverses ciutats del sud de Mesopotàmia. Posteriorment sofriria invasions per part dels Amorrites, als qui aconseguiria vèncer, i del guti als quals inicialment també reduiria. No obstant això l'imperi estava molt desgastat i cap a 2230 aC va sucumbir davant una nova invasió dels gutis que posaria fi a la dinastia. Els nòmades van arribar a la capital, Agadé, i la van arrasar.

Figura de Gudea, patesi o governador de Lagaix, en el Museu del Louvre. La figura està realitzada en diorita, un dur material que les ciutats importaven de la Civilització de la vall de l'Indus, situat a uns 2000 km a l'orient de Mesopotàmia.

La dinastia de Sargon d'Accad va ser la primera al llarg de la història que va aconseguir el domini sobre pobles diversos culturalment, amb el qual es pot dir que va constituir el primer imperi de la història. Durant aquest període es va difondre l'llengua accàdia, que adoptaria l'escriptura cuneïforme sumèria i, progressivament, anirà substituint a aquesta llengua.

Després de la seva caiguda, la regió sencera va caure sota el domini dels nòmades guti, els qui es van imposar sobre les ciutats-estat de la regió, especialment al voltant de la destruïda Agadé. Les cròniques sumèries els descriuen constantment de forma negativa, com a "horda de bàrbars" o "dracs de muntanya", però és possible que la realitat no anés tan negativa; en alguns centres es va produir una veritable florida de les arts. És el cas de la ciutat de Lagaix, especialment durant el govern del patesi Gudea. A més de la qualitat artística, en les obres de Lagash es van utilitzar materials provinents de regions llunyanes: fusta de cedre del Líban o diorita, or i cornalina de la vall de l'Indus; el que sembla indicar que el va comerciar no es va haver de veure especialment llastrat. Les ciutats meridionals, més allunyades del centre de poder guti, compraven la seva llibertat a canvi d'importants tributs; Uruk i Ur van prosperar durant els seus IV i II dinasties.

El Renaixement sumeri

El Renaixement Sumeri és el període de la història de Mesopotàmia entre els segles XXII aC i XXI aC. Comprèn, després de la caiguda de l'Imperi Accadi, tot el període de les dinasties Amorrites d'Isin i Larsa, ambdues amb governs d'origen semita.

Referències

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Història de Mesopotàmia