Italià

Italià

Italiano
Altres noms	Toscano, Fiorentino, Lingua Italiana, Lingua del sì
Tipus	llengua i llengua viva
Ús
Parlants	70 milions
Parlants nadius	64.800.000  (2019 )
Rànquing	21
Oficial a	Itàlia Suïssa San Marino Eslovènia Ciutat del Vaticà Eslovènia Ístria (Croàcia) Unió Europea
Autòcton de	Sud d'Europa
Estat	Itàlia, Suïssa i altres països d'Europa; també a petites comunitats d'immigrants d'Amèrica.
Classificació lingüística
Llengües indoeuropees Llengües itàliques Llengües romàniques Llengües italooccidentals Llengües italodàlmates Italià
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet italià i alfabet llatí
Institució de normalització	Accademia della Crusca
Estudiat per	estudis italians
Nivell de vulnerabilitat	1 segur
Codis
ISO 639-1	it
ISO 639-2	ita
ISO 639-3	ita
SIL	ita
Glottolog	ital1282
Linguasphere	51-AAA-q
Ethnologue	ita
ASCL	2401
IETF	it

L'italià ( italiano (?·pàg.) o lingua italiana) és una llengua romànica parlada principalment a Europa: Itàlia, Suïssa, San Marino, Ciutat del Vaticà, com a segon idioma a Malta, Eslovènia i Croàcia, i per les minories d'Albània, Crimea, Eritrea, França, Líbia, Mònaco, Montenegro, Romania i Somàlia, i per les comunitats d'expatriats a Europa, a Amèrica i a Austràlia. Molts parlants són bilingües nadius tant de l'italià estandarditzat com d'altres llengües regionals.

D'acord amb les estadístiques de Bolonya de la Unió Europea, l'italià és parlat com a llengua materna per 59 milions de persones a la UE (13% de la població de la UE), principalment a Itàlia, i com a segona llengua per 14 milions (3%). Incloent els parlants italians en els països europeus no comunitaris (com Suïssa i Albània) i en altres continents, el nombre total de parlants és d'uns 85 milions.

A Suïssa, l'italià és una de les tres llengües oficials (el romanx és una llengua nacional, però no és oficial a tot el país); s'estudia i s'aprèn a totes les escoles de la confederació i parlat, com a llengua materna, en els cantons suïssos de Ticino i Grisons (predominantment al Grisons italià) i pels immigrants italians que estan presents en gran nombre als cantons de parla alemanya i francesa. També és la llengua oficial de San Marino, així com l'idioma principal de la Ciutat del Vaticà. És co-oficial a Ístria eslovena i al Comtat d'Ístria de Croàcia. La llengua italiana adoptada per l'Estat després de la unificació d'Itàlia es basa en el toscà, que prèviament era una llengua parlada principalment per la classe alta de la societat florentina. El seu desenvolupament també va ser influenciat per altres llengües italianes i per les llengües germàniques dels invasors postromans.

L'italià és descendent del llatí. A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants curtes i consonants llargues. Com en la majoria de llengües romàniques, l'accent és distintiu. Entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en termes de vocabulari.

L'italià presenta una gran diferenciació dialectal. Per exemple, hi ha dialectes italians molt més diferents entre si que no pas el portuguès i el castellà, al sud; al nord, en alguna part del sud i a Sardenya, s'hi parla italià juntament amb les llengües locals (llombard, piemontès, lígur, català, vènet, francoprovençal, occità, emilià-romanyol, furlà, napolità, sard, sicilià).

Història

Orígens

La llengua italiana estàndard té un origen poètic i literari al segle XII, i la moderna llengua estàndard ha estat en gran part determinada per esdeveniments relativament recents. No obstant això, l'italià com a llengua utilitzada a la península italiana té una història més llarga. De fet, els textos més antics que sobreviuen que sens dubte es poden qualificar d'italià (o més exactament, vernacle, a diferència del seu predecessor, el llatí vulgar) són fórmules legals conegudes com els Placiti cassinesi del ducat de Benevent; aquests daten del 960-963, tot i que l'Endevinalla veronesa conté una forma tardana del llatí vulgar que pot ser vista com una molt primerenc dialecte italià. El que vindria a ser considerat com l'italià es va formalitzar per primera vegada al segle XIV a través de les obres de l'escriptor de la Toscana Dante Alighieri, que escrivia en el seu natal dialecte florentí. Els poemes èpics del Dante, coneguts en conjunt com la Commedia, els quals un altre poeta toscà Giovanni Boccaccio posteriorment va marcar amb el títol divina, van ser llegits a tota Itàlia i el seu dialecte escrit es va convertir en la "norma canònica" que tots els italians educats (cultes) podien entendre. Dante encara es reconeix com l'estandarditzador de la llengua italiana, i per tant el dialecte de Florència es va convertir en la base del que es convertiria en l'idioma oficial d'Itàlia.

L'italià era sovint una llengua oficial dels diversos estats italians anteriors a la unificació, que lentament usurpà el lloc del llatí, fins i tot quan eren governats per potències estrangeres (com els espanyols al Regne de Nàpols, o els austríacs al Regne Llombardovènet), tot i que les masses parlaven llengües i dialectes vernacles principalment. L'italià també va ser un dels molts idiomes reconeguts en l'Imperi austrohongarès.

Itàlia sempre ha tingut un dialecte distintiu de cada ciutat, perquè les ciutats, fins fa poc, eren considerades com a ciutats-estat. Aquests dialectes ara tenen considerables variants. Atès que el derivat de la Toscana va arribar a ser usat en tot Itàlia, les característiques de la parla local es van adoptar de forma natural, i van produir diverses versions regionals de l'italià. Les diferències més característiques, per exemple, entre el romà i el milanès són la geminació de les consonants inicials i la pronunciació de la "e" tònica i de la "s" en alguns casos: per exemple, Va bene "bé", "va bé", "tot correcte": es pronuncia [va bːɛne] per un romà (i per a qualsevol parlant estàndard), [va bene] per un milanès (i per qualsevol parlant el dialecte nadiu del qual es trobi al nord de la Línia Massa-Senigallia); a casa és [a ˈkːasa] per al romà i estàndard, [a ˈkaza] per al milanès i en general al nord.

En contrast amb la llengua italiana del Nord, els dialectes i llengües del sud d'Itàlia romangueren en gran mesura al marge de les influències franco-occitanes introduïdes a Itàlia, principalment pels bards de França, durant l'edat mitjana, però, després de la conquesta normanda d'Itàlia Meridional, Sicília es va convertir en la primera terra italiana a adoptar estats d'ànim occitans lírics (i paraules) en la poesia. Fins i tot en el cas de la llengua del nord d'Itàlia, però, els estudiosos tenen cura de no exagerar els efectes dels estrangers en els desenvolupaments indígenes naturals dels idiomes.

El poder econòmic i el desenvolupament relativament avançat de la Toscana en aquella època (baixa edat mitjana) va donar el seu pes al dialecte, tot i que el vènet va seguir present de manera generalitzada a la vida comercial medieval italiana, i el lígur (o genovès) es van mantenir en ús en el comerç marítim a la riba del Mediterrani. La creixent rellevància política i cultural de Florència durant els períodes de l'ascens del Banc Medici, l'humanisme, i el Renaixement va fer del seu dialecte, o més aviat d'una versió refinada d'aquesta, un estàndard en les arts.

Renaixement

Article principal: Renaixement italià

Començant amb el Renaixement, l'italià es va convertir en l'idioma utilitzat en els tribunals de tots els estats de la península. El redescobriment de l'obra de Dante De vulgari eloquentia i un renovat interès per la lingüística al segle XVI, va provocar un debat, que es va estendre per tota Itàlia, sobre els criteris que han de regir la creació d'una llengua italiana literària i parlada moderna. Els estudiosos es van dividir en tres faccions:

• La purista, dirigida pel venecià Pietro Bembo (que, en el seu Gli Asolani, afirmava que l'idioma només pot basar-se en els grans clàssics de la literatura, com ara Petrarca i una part de Boccaccio). Els puristes pensaven que la Divina Comèdia no era prou digne, ja que utilitza elements de registres no lírics de la llengua.
• Maquiavel i altres florentins preferien la versió parlada per la gent comuna en els seus propis temps.
• Els cortesans, com Baldassare Castiglione i Gian Giorgio Trissino, insistien que cada llengua vernacla contribuís a la nova norma.

Una quarta facció afirmava que el millor italià era l'adoptat per la cort papal, que era una barreja de florentí i el dialecte de Roma. Amb el temps, les idees de Bembo van prevaldre, i la fundació de la Accademia della Crusca a Florència (1582-1583), l'òrgan legislatiu oficial de la llengua italiana va portar a la publicació del tom llatí d'Agnolo Monosini Floris Italicae lingue libri novem el 1604, seguit pel primer diccionari italià el 1612.

Edat Moderna

Retrat de Caterina Lipparini (1792-1855), qui va crear el paper d'Elisabetta de Donizetti Otto mesi en el seu degut mineral, Nàpols, 1827

Un esdeveniment important que va ajudar a la difusió de la llengua italiana va ser la conquesta i ocupació d'Itàlia per Napoleó a principis del segle XIX (cal recordar que Napoleó era d'ascendència italo-corsa, i que la seva llengua nadiua era el cors). Aquesta conquesta va impulsar la unificació d'Itàlia algunes dècades després, i va empènyer la llengua italiana a convertir-se en una lingua franca, utilitzada no només entre el clergat, la noblesa i els funcionaris dels tribunals italians, sinó també en el si de la burgesia.

Època contemporània

La primera novel·la moderna de la literatura italiana, I promessi sposi (Els promesos), d'Alessandro Manzoni, va definir posteriorment l'estàndard com a "esbandir" el seu milanès "en les aigües de l'Arno" (un riu de Florència), com afirma en el pròleg a la seva edició 1840.

Després de la unificació, un gran nombre de funcionaris i soldats reclutats a tot el país va introduir moltes més paraules i modismes dels seus idiomes d'origen ("ciao" es deriva de la paraula veneciana "s-cia[v]o" (esclau), "panettone" ve del mot llombard "panetton", etc.). Només el 2,5% de la població d'Itàlia podia parlar el llenguatge estandarditzat italià correctament quan la nació es va unificar el 1861.

Classificació

L'italià és una llengua romànica, i per tant és un descendent del llatí vulgar. L'italià estàndard es basa en el toscà, especialment en el seu dialecte florentí, i per tant és una llengua italodàlmata, grup al qual pertanyen el sicilià i l'extint dàlmata, entre alguns altres.

A diferència de la majoria de les altres llengües romàniques, l'italià conserva el contrast del llatí entre consonants curtes i consonants llargues. Com en la majoria de llengües romàniques, l'accennt és distintiu. En particular, entre les llengües romàniques, l'italià és la més propera al llatí en termes de vocabulari La similitud lèxica és d'un 89% amb el francès, del 88% amb el català, del 85% amb el sard, del 82% amb el castellà i el portuguès, del 78% amb el retoromànic, i del 77% amb el romanès.

Tradicionalment s'ha discutit la posició de l'italià com a llengua, dins de les nombroses classificacions proposades per a les llengües romàniques. La més estesa és la que separa aquest grup de llengües en dues branques:

1. El vessant occidental, que inclou el castellà, el gallec, el català, el portuguès, el francès i les altres llengües d'oïl, l'occità, el francoprovençal, el retoromànic o romanx, les llengües galoitalianes (llombard, piemontès, emilià-romanyol, lígur), el ladí, el friülà, el vènet i el sard.
2. El vessant oriental, que inclou el romanès (dacoromanès), l'aromanès o macedoromanès, al costat del grup italodàlmata que inclou l'extint dàlmata, el sicilià, calabrès, el napolità i l'«italià» o, més pròpiament, toscà. En aquesta última branca (encara que amb algunes discussions) és on usualment s'inclou l'abruzzese.

Fonologia

Consonants

L'inventari consonàntic de l'italià ve donat per:

	Labial	Alveolar	Palatal	Velar
Nasal	m	n	ɲ	ŋ
Oclusiva	p b	t d		k ɡ
Africada		ts dz	tʃ dʒ
Fricativa	f v	s z	ʃ
Vibrant		r
Lateral		l	ʎ
Aproximant			j	w

L'italià té un sistema típicament romànic format per 7 vocals amb quatre graus d'obertura, format per /a, ɛ, e, i, ɔ, o u/, més 24 fonemes consonàntics. El so fonètic [ŋ] no el produeix una consonant o una combinació consonàntica com a tal; el so es forma en col·locar la consonant "n" seguida d'una consonant velar, com en català amb els mots "fang", "sang", etc. L'italià com qualsevol llengua al món, posseeix paraules d'origen estranger, la qual cosa representa algunes addicions de sons fonètics; per exemple els dígrafs [ə] i [ø], els quals es troben en paraules com "liseuse" ['lizøz] i "fohn" ['føn]; o el dígraf [y] en paraules com "buvette" [by'vɛt] i "fuseaux" [fy'zo]. Comparada amb altres llengües romàniques, l'italià és altament conservador en fonologia.

Vocals

El sistema vocàlic de l'italià estàndard, com es veu aquí davall, és pràcticament igual al del català. Comprèn set fonemes /a, ɛ, e, i, ɔ, o, u/. Aquests set fonemes vocàlics es troben en la síl·laba accentuada (tònica), mentre que a la síl·laba no accentuada es redueixen a cinc /a, e, i, o, u/ (en atonia, l'oposició d'obertura vocàlica és neutralitzada a les vocals mitjanes)

Les vocals de l'italià. Extret de Rogers i d'Arcangeli (2004:119)

Fonemes vocàlics

	Anterior	Posterior
Tancada	i	u
Semitancada	e	o
Semioberta	ɛ	ɔ
Oberta	a

Les vocals col·locades en una síl·laba accentuada oberta (que no vagi seguida d'una consonant pertanyent a la mateixa síl·laba) són sempre llargues, llevat que estiguin al final de les paraules (sciame [ˈʃaː.me]). Segons alguns lingüistes (com Luciano Canepari), fins i tot les vocals en síl·laba tònica tancada serien llargues, però això sovint no es reporta en les transcripcions. Cap al nord, però, on els dialectes no fan geminació, les vocals es pronuncien sovint totes iguals i la diferència de llargada és mínima.

Prosòdia

En italià l'accent és mòbil. Les paraules es divideixen en quatre grups, segons quina sigui la síl·laba accentuada:

• Paraules agudes (en italià tronchi): l'accent recau en l'última síl·laba. Els mots aguts generalment es deriven de la tercera declinació del llatí; les paraules que deriven en general de l'acusatiu singular han patit una caiguda de l'arrel (virtus > ac.virtutem, caiguda de tem a partir de la qual sorgeix l'italià virtù; pietas > ac. pietatem caiguda de tem de la qual en sorgeix pietà). Les paraules d'origen italià inqüestionable, quan no són monosíl·labs truncats o monosíl·labs acabats en vocal i sense accent, serien bisíl·labs i s'escriurien amb accent escrit obligatori: metà, già, etc.
• Paraules planes: l'accent recau en la penúltima síl·laba. La major part de les paraules en italià tenen l'accent en aquesta síl·laba. En llatí les paraules agudes eren molt poques i no hi havia biesdrúixoles; per aquesta raó la major part de les paraules italianes són planes o esdrúixoles. Exemples: andàre, farìna, cosciènza.
• Paraules esdrúixoles: accent tònic a l'antepenúltima síl·laba. Exemples: lìmite, aspàragi, bòtola.
• Biesdrúixoles: accent tònic en la quarta síl·laba. Són rares, i es tracta generalment d'entrades verbals (òccupano, èsitano), de vegades construïdes amb pronom enclític (diménticalo). L'addició de més afixos pronominal pot produir paraules excepcionalment accentuades en la cinquena síl·laba (triesdrúixoles: diménticatelo) o fins i tot en la sisena (quadriesdrúixoles: fàbbricamicelo)

Ortografia

L'italià té una ortografia prou regular, en què cada lletra o dígraf té una pronunciació fixa, amb excepcions predictibles. Es caracteritza per la conservació de les vocals finals, i per la pronunciació de les consonants geminades (consonants dobles). L'accent tònic es troba normalment en la penúltima síl·laba, però també pot estar en l'última o en l'avantpenúltima.

Algunes regles de pronunciació poden, però, confondre als catalanòfons. Per exemple, la c seguida d'e o i es pronuncia «tx» (IPA /tʃ/), mentre que davant d'a, o i u es pronuncia /k/. Per tal de mantenir el so /k/ davant de e o i, caldrà afegir una h: chiamo es pronuncia «quiamo» (IPA /'kja.mo/). Per obtenir el so «tx» davant de la resta de vocals s'afegeix una i: ciao es pronuncia "txao" /'tʃao/ (la i no es pronuncia).

De forma anàloga, davant de e o i, la g es pronuncia IPA /ʤ/ com en català. Es pronunciarà /g/ (com a gat) davant de la resta de vocals (tal com passa en català). La h i la i es fan servir també per modificar la seva pronunciació.

Les consonants dobles es diferencien de les simples en la pronunciació. Una analogia amb el català és la m d'«immoble».

L'italià utilitza 21 lletres de l'alfabet llatí. En efecte, les lletres k, j, w, x e y es fan servir únicament en paraules d'origen estranger o variants gràfiques d'escriptura, d'ús cada vegada més comú en la comunicació escrita a Internet i els missatges instantanis en telèfons mòbils. Igual que el francès, l'italià ocupa el grup consonàntic gn, per a representar el so del dígraf català ny. Utilitza el grup de lletres gli per fer un so similar al del portuguès lhi, o al català lli.

En el cas de la lletra h, molt poques paraules italianes la tenen de manera isolada, incloent-hi les formes conjugades en present del verb avere (tenir). Normalment apareix en els grups ch i gh, equivalents en català a qu i gu seguits de e o i, respectivament. De forma anàloga, c i g es combinen amb la i davant de a, o, i u, per a obtenir el mateix so que c i g davant de e i i; en aquest cas, la i és muda i només modifica el so de la lletra a la qual precedeix.

En italià, com en francès i en català, es produeixen moltes contraccions, les quals s'indiquen mitjançant un apòstrof ('). Exemple: L'ora ("L'hora"), en lloc de La ora.

L'italià, com el català, utilitza dos accents a l'hora d'escriure: l'accent greu o obert (`), damunt de a, e, i, o, u (à, è, ì, ò, ù), i l'accent agut o tancat (´), només damunt la e (é) en paraules com perché («per què», «perquè») i unes altres conjuncions compostes per preposicions, adverbis i el ché («què»), els quals sempre recauen en la darrera síl·laba. Aquests accents tenen valor fonològic.

Gramàtica

Article principal: Gramàtica de l'italià

La gramàtica italiana presenta nombroses similituds amb la francesa, la portuguesa, la castellana o la catalana, amb les quals comparteix la pertinença a la família de les llengües romàniques.

Substantius

Els substantius tenen dos gèneres: masculí i femení, així com dos nombres: singular i plural. Les principals terminacions, per gènere i nombre, són:

• masculí en -o, plural en -i: libro, libri
• masculí o femení en -e, plural en -i: fiore, fiori; luce, luci
• masculí en -a, plural en -i: poeta, poeti
• femení en -a, plural en -e: scala, scale

Són invariables en italià els substantius que acaben en vocal accentuada ( la virtù / li virtù - la virtut / les virtuts), els substantius (gairebé tots d'origen estranger) que acaben en consonant ( il bar / i bar - el bar / els bars), els substantius que acaben en -i no accentuada ( il bikini / i bikini , la crisi / li crisi - el biquini / els bikinis, la crisi / les crisis), i molts altres substantius.

Els substantius que acaben en -a solen ser femenins, mentre que els acabats en -o solen ser masculins, i els que es fineixen en -i poden ser masculins o femenins. El plural es forma en -i quan la paraula acaba en -a o en -i quan la paraula s'acaba en -o o -i . Hi ha, en canvi, una multitud d'excepcions que es deriven dels termes llatins, per exemple: la mano i el seu plural li mani, tots dos femenins.

Hi ha un grup prou nombrós de mots que tenen plurals dobles. Alguns noms masculins en -o, ultra el plural regular en -i, de gènere masculí, en tenen un altre en -a, de gènere femení. En la major part o molts dels casos el plural masculí té un significat figurat, mentre el femení s'usa en sentit propi; però no sempre és així. En absència d'una regla general, l’unica solució és de recórrer al diccionari i examinar els diversos casos un per un.

• budello ▶ budelli / budella
• calcagno ▶ calcagni / calcagna
• cervello ▶ cervelli / cervella
• corno ▶ corni / corna
• cuoio ▶ cuoio / cuoia
• dito ▶ diti / dita
• filo ▶ fili / fila
• fondamento ▶ fondamenti / fondamenta
• labbro ▶ labbri / labbra
• lenzuolo ▶ lenzuoli / lenzuola
• muro ▶ muri / mura ('muri' indica la simple obra, considerada separadament: i muri portanti, i muri di collegamenti; El plural femení 'mura' s'usa quand hom es refereix a l’obra de murs en la seva totalitat, com a recinte o muralla: le mura della città, le mura domestiche, le mura di casa.
• urlo ▶ urli / urla

Hi ha un grup prou nombrós de mots, majoritàriament referents a parts del cos humà, que en singular acaben en -o i són de gènere masculí, mentre que en plural acaben en -a i passen a ser de gènere femení, per exemple: il braccio / li braccia (el braç / els braços) o l'uovo / li uova (l'ou / els ous). Originalment aquests mots tenien gènere neutre en llatí, brachium / brachia i ovum / ova .

Articles

Els articles en italià són de dos tipus: indeterminat i determinat. Els primers serveixen per indicar un element genèric d'un tot, mentre els segons, per indicar un element específic d'un tot.

Articles indeterminats:

• Masculí singular: un, uno (davant de paraules que comencen per z, gn, x, pn, ps o s impura, és a dir, la s seguida per una consonant)
• femení singular: una, un' (davant de paraules que comencen per vocal)

No hi ha una forma plural única autèntica; per això pot fer ús de l'article partitativo masculí (dei; degli, davant de paraules que comencen per z, gn, x, pn, ps, o s impura) o femení (delle).

Articles determinats :

• Masculí singular: il (es contrau en l' davant de paraules que comencen per vocal), lo (davant de paraules que comencen per z, gn, x, pn, ps, o s impura)
• femení singular: la (es contrau en l' davant de paraules que comencen per vocal)
• masculí plural: i, gli (davant de paraules que comencen per z,x, gn, pn, ps, s impura o vocal)
• femení plural: le

La contracció de gli davant de paraules que comencen per i, i de le davant de paraules que comencen per e («gl'individui», «l'erbe») es considera a hores d'ara arcaica. En el llenguatge burocràtic i legal existeix la tendència a no contraure la davant d'una vocal: «la espressione».

Nota: l'elecció de l'article s'efectua sobre la base de la paraula que segueix, encara si aquesta no és un substantiu, sinó part del discurs.

Alguns exemples:

il bravo attore		l'attore
il bello specchio		lo specchio
lo strano comportamento		il comportamento
la forte eco		l'eco (NB: eco en singular és un substantiu de gènere femení)
i piccoli gnomi		gli gnomi
gli stessi problemi		i problemi
uno stupido inconveniente		un inconveniente
il quasi spento zolfo		lo (spento) zolfo
il suo zaino		lo zaino
la nostra amica		l'amica

A les diferents formes de l'article determinat corresponen altres tantes variants de l'adjectiu demostratiu quello: quello specchio, quel comportamento, etcètera.

Pronoms personals

Els pronoms personals subjectes se sobreentenen, llevat que es vulgui insistir en la persona que realitza l'acció.

	Singular	Plural
1a persona	io - jo	noi - nosaltres
2a persona (informal)	tu - tu	voi - vosaltres
2a persona (cortesia)	Lei - vostè (molt formal)	Voi - vostès
3a persona (literària)	egli - ell (animat) esso - ell (inanimat) ella - ella (animada) essa - ella (inanimada)	essi - ells esse - elles
3a persona (usual)	lui - ell lei - ella	loro - ells/es

Verbs

Els verbs es poden conjugar en indicatiu, subjuntiu, condicional i imperatiu. Existeixen també tres formes impersonals: infinitiu, gerundi i participi.

Els verbs es divideixen en tres categories o conjugacions: els verbs en -are, els verbs en -ere i els verbs en -ire.

Alguns verbs, com essere (ésser, estar), són irregulars.

Al «passato prossimo» (pretèrit perfecte) s'utilitza tant el verb essere (ésser) com el verb avere (haver) segons el tipus de verb que acompanyen (de moviment, d'estat, reflexiu. ..). S'utilitza "essere" en alguns verbs intransitius de moviment, tal com també passa en occità, francès (être, avoir) o en alemany (sein, haben). Si s'utilitza el verb essere, el participi concorda en gènere i nombre amb el subjecte. Per exemple: Sono venuto (He vingut) Sono caduti (Han caigut) (en lloc de *Sono caduto)

El «present indicatiu» d'essere (ésser, estar) i avere (haver, tenir) és:

	essere	avere
io	sono	ho
tu	sei	hai
lui/lei	è	ha
noi	siamo	abbiamo
voi	siete	avete
loro	sono	hanno

Trets evolutius de l'italià

• Geminació dels grups consonàntics ct i pt, del llatí, que passen la consonant doble tt. Exemples: llatí acceptāre 'acceptar' > italià accettare (tot i que hi ha alguna excepció com praticare i els seus derivats), i lat. oct 'vuit' > it. otto. El resultat per a -ct- contrasta amb les llengües romàniques occidentals, incloent les gal·loitàliques del nord d'Itàlia, que en aquesta posició presenten palatalització.
• Palatalització dels grups consonàntics pl i cl, del llatí, pels grups pi y chi. Exemples: piano 'pla' (del llatí planus), più 'més' (del llatí plus), chiesa 'església' (del llatí ecclesia)
• Pèrdua de la s final llatina. Ejemplos: Gesù 'Jesús' (del llatí Iesus), Giovanni 'Joan' (del llatí Iohannes).
• Pèrdua de la i dels diftongs finals llatins. Exemples: impero (del llatí imperium), essenza (del llatí esentia)

Lèxic

Varietats de llengües italocentrals, gal·loitàliques i sardes

Percentatge de persones que usen la llengua regional en el context familiar l'any 1980, per regions

El lèxic de la llengua italiana és descrit avui per nombrosos diccionaris, fets amb criteris moderns, que inclouen entre 100-150.000 paraules d'ús consolidat.

En el curs dels segles el lèxic de l'italià ha acollit nombrosos préstecs i calcs lingüístics d'altres llengües i cultures.

Préstecs de llengües prellatines

Algunes paraules de l'italià deriven de llengües parlades a Itàlia abans de l'adveniment del llatí. Tenen aquest origen, per exemple, persona (provinent de l'etrusc) i bufalo (provinent de l'osco-umbrià). Se suposa que aquestes paraules han entrat en l'italià i en els seus dialectes per mitjà del llatí.

Llatinismes

El lèxic italià deriva en part fonamental del llatí, tant del vulgar com del clàssic, aquest darrer pel que fa al lexic científic i filosòfic.

Hel·lenismes

Del grec han entrat molts termes científics i religiosos, aquests darrers deguts a la difusió de la Vulgata de la Bíblia: parola (paraula), angelo (àngel), chiesa (església), martire (màrtir), etc.

Hebraïsmes

De l'hebreu deriven paraules emprades en els ritus cristians com: sabato (dissabte), osanna, alleluia, pasqua (pasqua, setmana santa) i d'altres com manna.

Arabismes

Nombrós el lèxic que prové de paraules àrabs, entre els quals (arancia, limone, spinaci, zucchero), termes comercials i administratius (dogana, fondaco, magazzino, tariffa, sultano, califfo, sceicco, ammiraglio), científics (alchimia, alambicco, elisir), matemàtics (algebra, algoritmo, cifra, zero) i recentment termes come burqa, intifada e kefiah.

Gal·licismes

Del francès medieval, o de l'occità, provenen molts termes, per exemple: burro, cugino, giallo, giorno, mangiare, manicaretto, saggio, savio, cavaliere, gonfalone, usbergo, sparviere, levriere, dama, messere, scudiero, lignaggio, liuto, viola, gioiello...; després de l'edat mitjana els préstecs de l'àrea francesa es redueixen, per reprendre en ocasió de l'ocupació de la Llombardia en el segle XV (maresciallo, batteria, carabina, ma anche bignè, besciamella, ragù).

En època de les llums i la napoleònica, entraran per exemple: rivoluzione, giacobino, complotto, fanatico, ghigliottina, terrorismo.

En el Vuit-cents entren encara paraules com: casseruola, maionese, paté, menù, ristorante, crêpe, omelette, croissant (cuina); boutique, décolleté, plisse, griffe, prêt-à-porter, fuseaux (moda); boulevard, toilette, sarcasmo, cinema, avanspettacolo, soubrette, boxeur (anglicisme passat al francès), chassis.

Germanismes

En gran part d'origen longobard o got, per exemple: guerra, zanna, grinfia, stambecco, sapone, vanga, banda, guardia, elmo, albergo, spola, guercio, stanga.

Iberismes

Del castellà, durant l'ocupació dels Habsburg, han entrat en l'italià termes com infante, posata, brio, creanza, lazzarone, etichetta, sfarzo, sussiego, puntiglio, zaino, parata, guerriglia, cacao, ananas, amaca, cioccolata...

Del portuguès deriven paraules com mais, patata, condor, lama, banana, cocco, mandarino (originàriament xinesa), pagoda (originàriament xinesa)... Entre aquestes, moltes tenen origen en els nous referents provinents de la descoberta d'Amèrica.

Anglicismes

Països amb una important comunitat d'italoparlants

Entren molts termes relatius al desenvolupament tecnològic i econòmic; molts són manllevats per necessitat o també que no poden ser traduïts amb lemes ja existents: kit, jeans, film, killer, partner, okay, puzzle, scout, spray, west, punk, rock; lèxic financer com budget, marketing, meeting, business, part-time; lèxic informàtic com click, cliccare, computer, formattare, hardware, software, mouse; i lèxic esportiu com goal, corner, cross, assist, baseball, basketball, sponsor, hobby, zoom.

Presència en el món

Les estimacions de la Societat de Lingüística Internacional diuen que al món hi ha prop de 66,5 milions de persones que parlen italià, 60 dels quals viuen a Itàlia i 6,5 a l'estranger.

Llengua oficial

L'italià és llengua oficial a Itàlia, a San Marino, a la Ciutat del Vaticà (al costat del llatí), a Suïssa (al costat de l'alemany, el francès i el romanx), a tres municipis d'Eslovènia i a la regió d'Ístria, a Croàcia.

Bibliografia

• Rogers, Derek; d'Arcangeli, Luciana «Italian». Journal of the International Phonetic Association, 34, 1, 2004, pàg. 117–121. DOI: 10.1017/S0025100304001628.
• M. Vitale, Studi di Storia della Lingua Italiana, LED Edizioni Universitarie, Milano, 1992, ISBN 88-7916-015-X
• S. Morgana, Capitoli di Storia Linguistica Italiana, LED Edizioni Universitarie, Milano, 2003, ISBN 88-7916-211-X
• J. Kinder, CLIC: Cultura e Lingua d'Italia in CD-ROM / Cultura i llengua d'Itàlia en CD-ROM, Interlinea, Novara, 2008, ISBN 978-88-8212-637-7

Vegeu també

• Llista de falsos amics del català amb l'italià
• Llista de mots italians d'origen català
• Característiques lingüístiques de l'italià parlat per catalanòfons

Enllaços externs

• (italià) Dizionario d'ortografia e di pronunzia (DOP): diccionari ortogràfic i de pronúncia (RAI).
• (castellà) Curs d'italià

Hi ha una edició en italià de la Viquipèdia