Adrià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Adrià (desambiguació)».


Adrià
Adrià
Bust d'Adrià a Roma

10 d'agost del 117 - 10 de juliol del 138 –  
Precedit per Trajà (cosí)
Succeït per Antoní Pius (fill adoptiu)
Dades biogràfiques
Naixement Caesar Publius Aelius Traianus Hadrianus Augustus
24 de gener de 76
Itàlica (Bètica) (incert)
Defunció 10 de juliol de 138 (als 62 anys)
Baia, Itàlia
Sepultura Castel Sant'Angelo, Roma
Dinastia Dinastia Antonina
Cònjuge Víbia Sabina
Fills

Adrià (Publius Aelius Traianus Hadrianus) (Itàlica, Hispània, 24 de gener del 76 - Baia, 10 de juliol del 138) fou emperador de l'imperi romà del 117 al 138. Era cosí del seu antecessor Trajà i també pertanyia a una família senatorial de la Bètica. Va morir als 62 anys a causa de malaltia.

Adrià va crear diversos càrrecs administratius que ja no eren elegibles i gratuïts, sinó nomenats per l'Emperador i remunerats. Tots aquests càrrecs es van reservar a membres de l'orde senatorial i de l'orde dels cavallers. Va crear quatre jutges suprems per damunt dels tribunals locals, però l'experiència es va cancel·lar després amb el seu successor. Va fer una compilació de lleis en vigor a causa que els edictes que circulaven eren molt nombrosos i era difícil el seu maneig. Deli Espartià diu que fou Adrià qui va construir una muralla d'uns 150 km de llarg per separar el territori romà dels bàrbars caledonis.[1] Viatjà per tot l'Imperi, i també a Hispània, d'on era natural (121 a 122),[2] on gairebé ja no es parlaven les antigues llengües celtes, celtibèriques, ibèriques i altres, i en l'àmbit urbà predominava completament el llatí. El culte a l'Emperador estava molt estès. La vida municipal era activa i les vies de comunicació bones. El comerç, la mineria i l'agricultura prosperaven. En el seu viatge per Hispània, Adrià va efectuar algunes condonacions d'impostos, però, al contrari del que va fer el seu antecessor, Adrià va tornar a augmentar els impostos.

Successió[modifica | modifica el codi]

Bust d'Adrià, al Museu Arqueològic Nacional d'Atenes (Grècia)

Amb la finalitat de resoldre la qüestió successòria, va adoptar un dels cònsols ordinaris de l'any 136 - Luci Ceioni Còmmode - que va prendre el nom de Luci Aureli Ver Cèsar.[3] Se li concedí la tribunicia potestas, l'administració de la Panònia i un nou consolat el 137. No obstant això, l'hereu al tron i que havia de ser el darrer en adoptar el títol de Cèsar només pel fet de ser adoptat per l'emperador, va morir l'1 de gener de l'any 138.[4] Des d'aleshores el nom de Cèsar va quedar reservat als successors de l'Emperador regnant assenyalant-los els segons en la jerarquia.

Després de la mort d'Aureli Ver, Adrià va adoptar Tit Fulvi Boioni Arri Aureli Antoní, el futur emperador Antoní Pius, llavors encara un dels quatre legatus consularis d'Itàlia romana que havia posseït el procònsolat d'Àsia. El 25 de febrer del 138 se li va concedir la Tribunicia potestas i l'Imperium. Així mateix, una de les condicions de l'adopció d'Antoní era que aquest adoptés Luci Aureli Ver Cèsar (hereu d'Aureli Ver) i Marc Anni Ver, nét de Marc Anni Ver, íntim amic d'Adrià i que s'havia casat amb la filla d'Aureli Ver, Ceiònia Fàbia.

Les intencions d'Adrià han estat intensament debatudes. Tot i que s'ha establert generalment que Anni Ver -l'emperador Marc Aureli- era el successor electe, alguns historiadors pensen que l'emperador tractava d'afavorir Luci Ceioni Còmmode -hereu d'Aureli Ver-, tot i que es va veure obligat a tenir deferències cap a Anni Ver a causa de les seves connexions amb els senadors narbonesos i hispans, com era ell mateix. Altres experts afirmen que va ser Antoní Pius -oncle d'Anni Ver- el que el va predisposar favorablement cap a Anni Ver (el fet que Anni Ver es divorciés de Ceiònia Fàbia i es casés amb Ànnia Faustina -hereva d'Antoní Pius- dóna suport a aquesta teoria. De fet, quan va ser designat Emperador, Marc Aureli va voler regnar amb Luci Aureli Ver.[5]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Espartià, Deli. Historia Augusta (en llatí), p. cap.10-11. 
  2. MATA, Jordi. «Hostes vingueren... Adrià». Sàpiens [Barcelona], núm. 119 (agost 2012), p. 20. ISSN 1695-2014
  3. Ver era fillastre i gendre d'un dels quatre consulars que havien estat assassinats el 118.
  4. Birley, Anthony R. Hadrian. The restless emperor (en anglès). Londres: Routledge, 1997. ISBN 0-415-16544-X. 
  5. The adoptions: Anthony Birley, pàg. 294-295; T.D. Barnes, 'Hadrian and Lucius Verus', Journal of Roman Studies (1967), Ronald Syme, Tacitus, pàg. 601. Antoninus as a legate of Italy: Anthony Birley, pàg. 199.