Infern (La Divina Comèdia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Esquema de l'Infern de Sandro Botticelli (1490)

L'Infern (l'Inferno) és el primer dels tres llibres o càntics que componen la Divina Comèdia, de Dante Alighieri. Els dos següents són el Purgatori i el Paradís.

Temàtica[modifica | modifica el codi]

Com en la resta de l'obra, en la descripció de l'Infern el nombre tres s'usa constantment de forma simbòlica: els condemnats són repartits en tres categories, cadascuna localitzada en seccions més profundes de les cavitats subterrànies.

L'ordenament de les penes, com explica Virgili al Cant XI, troba el seu origen en l'Ètica a Nicòmac d'Aristòtil, i estableix una jerarquia del mal basada en l'ús de la raó. Els pecadors menys allunyats de Déu i la llum són els culpables d'incontinència, que no han fet ús de la raó. Posteriorment vénen els violents, que tot i regir-se per la raó, l'han vist encegada per la passió. Finalment s'hi troben els fraudulents i els traïdors, que essent homes savis han obrat el mal intencionadament.

Tots els pecadors de l'Infern ténen una característica en comú: tot i els turments a que estan sotmesos, perceben la seva distància de Déu com el patiment més dur.

Argument[modifica | modifica el codi]

Virgili rescatant Dant de les tres feres (William Blake)
« Nel mezzo del cammin di nostra vita
mi ritrovai per una selva oscura,
ché la diritta via era smarrita. »

El poema comença el Divendres Sant de l'any 1300, quan el poeta tenia 35 anys i es trobava "a mig camí de la vida" (A Salms 90:10 s'estima una vida normal en setanta anys). Dant es desperta enmig d'una selva fosca (potser una al·legoria d'estar contemplant el suïcidi, ja que al Cant XII els suïcides es representen amb un bosc). És atacat per tres bèsties salvatges (una pantera, un lleó i una lloba) de les que no es pot escapar. Dant és rescatat per Virgili per mitjà de la intercessió de la seva estimada Beatriu, i tots dos inicien el viatge al món subterrani. Després d'aquest primer cant introductori, comença el viatge cap a l'Infern.

Dant i Virgili passant per la Porta de l'Infern

Dant passa per la porta de l'infern, on hi ha inscrita la famosa frase "Abandoneu tota esperança els que aquí entreu". Al vestíbul infernal hi troba els indolents, aquells que a la vida no va fer ni el bé ni el mal, i que no són volguts a l'infern però tampoc poden marxar-ne. Viuen a les ribes del riu Aqueront, que Dant i Virgili creuen a bord de la barca del barquer Caront, que en un inici era reticent a deixar passar Dant perquè encara no era mort. Durant el trajecte el poeta es desmaia i no es recupera fins a arribar l'altra banda.

A partir d'aquí, Virgili guiarà Dant a través dels nou cercles de l'Infern. Els cercles són concèntrics, i cada cop representen una maldat més gran fins a arribar al centre de la terra on es troba Satanàs. A cada cercle, els pecadors són castigats amb una pena corresponent al seu crim. A diferència dels pecadors que es trobaran al Purgatori, els de l'Infern justifiquen els seus pecats i no se'n penedeixen.

Al primer cercle, o els llimbs, s'hi troben tots aquells que no han estat batejats. Tot i no ser pecadors, no van acceptar Crist i per això no són castigats de forma activa sinó que la seva pena és la privació de veure Déu. Allà s'hi troben els que van viure abans de la vinguda de Crist, entre ells els grans homes de l'antiguitat com el mateix Virgili, Homer, Horaci, o Ovidi. També s'hi troben els pagans virtuosos, com per exemple Saladí.

A partir del primer cercle s'hi troben tots els que van pecar deliberadament. El rei Minos jutja cada ànima i l'assigna a un dels vuit cercles inferiors, segons la concepció de vici i virtut clàssica (aristotèlica) que separa els pecats d'incontinència, de violència, i de frau.

El pas a través dels golafres (Gustave Doré)

Els pecats d'incontinència (debilitat per controlar els propis desitjos i instints naturals) són els menys greus i per tant apareixen primers. Al segon cercle s'hi troben els luxuriosos, les ànimes dels quals són sacsejades constantment per tempestes violentes com la passió per la que es van deixar endur en vida. Al tercer cercle el Ca Cerber vigila els golafres i al quart Plutó els avars i els pròdigs. Al cinquè cercle es troben les aigües pantanoses del riu Estix, on els iracunds es barallen entre ells eternament.

L'Estix envolta la ciutat de Dite (Dis, o Ciutat de Llucifer), que comprèn les parts inferiors de l'Infern. Dins hi ha els condemnats per pecar activament, i no passiva. Les muralles de la ciutat estan custodiades per àngels caiguts, les fúries i la medusa, que no deixen passar Dant i Virgili fins que un àngel baixa del Paradís per garantir-los l'entrada.

Al sisè cercle els heretges estan atrapats en tombes en flames. El setè cercle, guardat pel Minotaure, està dividit en tres anells: a l'exterior hi ha els violents contra persones i béns, al central hi ha els violents contra ells mateixos (o suïcides), i a l'interior els violents contra Déu (blasfems), la natura (sodomites), o l'art (usurers).

Als últims dos cercles de l'Infern es castiguen els pecats que impliquen frau o engany conscient. Per accedir als cercles cal baixar per un gran precipici, que Dant i Virgili descendeixen a l'esquena de Gerió, un monstre alat amb el rostre d'un home honest i una cua d'escorpí.

Els seductors reben fuetades sota la mirada de Dant i Virgili, a cavall de Gerió (a dalt)

El vuitè cercle, on es troben els culpables d'obrar el mal deliberadament, està dividit en deu fosses. Allí s'hi reben càstigs d'acord amb el frau comès: els alcavots i seductors són fuetejats, els aduladors són coberts de fems, els simoníacs estan enterrats de cap per avall amb foc a les plantes dels peus, i als falsos profetes se'ls hi ha girat el cap sobre les espatlles perquè només puguin veure el que tenen al darrere però mai el que hi ha davant.

Més endavant, els corruptes bullen en una olla de quitrà, i els hipòcrites estan obligats a carregar capes de plom pesades com les seves mentides. Els lladres, sota la custòdia dels centaures, són perseguits per serps. Quan reben la picada, pateixen diverses transformacions i alguns es converteixen en serps que picaran a altres lladres. Els consellers deslleials cremen separadament. Els sembradors de discòrdia són ferits per l'espasa d'un diable, i finalment, els falsificadors pateixen diferents tipus de malalties.

Entre el vuitè i el novè cercle s'hi troben els gegants. Un d'ells, Anteu, baixa Dant i Virgili fins a l'abisme que forma el novè cercle de l'Infern. Allí s'hi troben la pitjor mena de fraudulents, això és, els traïdors, enfonsats en un llac de gel anomenat Cocit. Es troben agrupats en quatre zones concèntriques:

La primera zona, o zona Caïna, inclou els traïdors a la família com Caín (que va matar el seu germà). La segona zona és la Antenora, on hi ha els traïdors a la pàtria. Antenor de Troia va vendre la seva ciutat als grecs durant la guerra. La zona Tolomea, on hi ha els traïdors als hostes, rep el nom per Tolomeu de Jericó, que va convidar Simó Macabeu i els seus fills a un banquet on els va fer matar. A mesura que Dant i Virgili van avançant per les zones, els pecadors estan cada cop més coberts pel glaç de Cocit de manera que als del tercer cercle només se'ls veu la part superior del rostre, i tenen els ulls tapats de les llàgrimes que se'ls hi han congelat de manera que no els queda ni el consol del plor.

Satanàs devorant els més grans dels pecadors

La quarta i darrera zona és la Judeca, on es troben els que com Judes Iscariot van trair els seus benefactors. Allí els pecadors es troben completament submergits al glaç en posicions retorçades. Com que allí Dant i Virgili no poden parlar amb ningú, caminen ràpidament fins al centre de l'infern on hi ha el pitjor dels traïdors (Satanàs, que es va rebel·lar contra Déu).

Satanàs està representat com una bèstia gegantina terrorífica. Està enterrat al gel fins a la cintura, i bat les seves sis ales intentant d'escapar, però el vent gèlid que causa encara assegura més el seu empresonament. Tres grans rostres, un de vermell, un de blanc, i un d'un groc pàl·lid, i a cadascuna de les seves tres boques i mastega els tres grans traïdors de la humanitat: els caps del costat masteguen els assassins de Cèsar, Brutus i Cassi, i la cara central mastega Judes Iscariot. El deixeble que va vendre Jesús pateix el més gran dels càstigs, amb el cap dins de les mandíbules i el seu cos penjant esgarrapat per les urpes Satanàs.

Els dos poetes s'escapen del centre de l'Infern descendint per la pell de Satanàs fins a un forat que els porta del centre de la terra a l'altre hemisferi just abans del Diumenge de Pasqua, sortint a la superfície sota un cel estrellat.

Estructura dels cants[modifica | modifica el codi]

Lloc Damnats Pena Personatges Cant
Selva - - Pantera, Lleó, Lloba, Virgili I
II
Vestíbul o la Porta Infernal Indolents
("ni fidels ni rebels a Déu", rebutjats pel Cel i l'Infern.)
Perseguits per vespes i tàvecs Caront III
Primer cercle

Llimbs

Virtuosos no batejats o nascuts abans de Crist
Desitgen poder veure Déu en va (Pena espiritual) Homer, Horaci, Ovidi, Lucà, Electra, Hèctor, Enees, Juli Cèsar, Camil·la, Pentesilea, Rei Latinus, Lavínia, Brutus, Lucrècia, Júlia, Màrcia, Cornèlia, Saladí, Aristòtil, Sòcrates, Plató, Demòcrit, Diògenes (identificació confusa), Anaxàgores, Tales, Empèdocles, Heràclit, Zenó (no se sap quin), Dioscòrides Pedaci, Orfeu, Ciceró, Linos, Sèneca, Euclides, Tolomeu, Hipòcrates, Avicena, Galè, Averrois IV
Segon cercle

Incontinents

Luxuriosos Ser sacsejats eternament per una tempesta violenta Minos, Paolo i Francesca, Semíramis, Ninus, Dido, Siqueu, Cleòpatra, Helena de Troia, Aquil·les, Paris, Tristany V
Tercer cercle

Incontinents

Golafres Revolcar-se al fang com animals, sota una pluja constant. Ca Cerber, Ciacco VI
Quart cercle

Incontinents

Avars i pròdigs Carregar grans pesos Plutó VII
Cinquè cercle

Incontinents

Iracunds Barallar-se despullats atrapats al fang de l'Estix Flègies, Felip Argenti, missatger del Cel VII
VIII
Sisè cercle

Ciutat de Dite

Heretges Atrapats en tombes enceses Missatger del Cel, Fúries (Megera, Al·lecto i Tisífone), Medusa, Farinata degli Uberti, Cavalcante dei Cavalcanti, Emperador Frederic II, Ottaviano degli Ubaldini, Papa Anastasi II IX
X
XI
Setè cercle

Violents
Anell primer

Violents contra el proïsme Enfonsats en un riu de sang bullent, a una profunditat equivalent a la gravetat del seu crim Minotaure, Centaures (Quiró, Nessus i Folos), Alexandre de Feres, Dionís de Siracusa, Ezzelino de Romano, Opizzo II d'Este, Azzo VIII d'Este, Guy de Montfort, Àtila, Pirrus Neoptòlem, Sext Pompeu, Rinier Pazzo, Rinier Corneto XII
Violents

Anell segon

Violents contra ells mateixos
(suïcides i malbaratadors)
Convertir-se en plantes (suïcides)

Ser perseguits per gossos de caça (malbaratadors)

Harpies, Pier della Vigna, Lano da Siena, Jacob de Sant Andreu, suicida florentí anònim XIII
Violents
Anell tercer
Violents contra Déu (blasfems), contra la natura (sodomites) i contra l'art (usurers) Atrapats sota una pluja de foc en una platja en flames (els blasfems estirats, els sodomites, i els usurers asseguts) Capaneu, Brunetto Latini, Priscià, Francesc d'Accorso, Andrea de' Mozzi, Guido Guerra, Tegghiaio Aldobrandi, Iacopo Rusticucci, Guillem Borsiere, Gerió, un membre de les famílies Gianfigliazzi, Obriachi, i Scrovegni XIV
XV
XVI
XVII
Cercle vuitè

Fraudulents
Fossa primera

Alcavots i seductors Caminar en cercles fuetejats per dimonis Venedico Caccianemico, Jasó XVIII
Fossa segona Aduladors Immersos en fems Alessio Interminelli, Tais XVIII
Fossa tercera Simoníacs Enterrats en roques de cap per avall, amb flames a la planta dels peus Papa Nicolau III, Papa Bonifaci VIII, Papa Climent V XIX
Fossa quarta Fetillers, bruixots i endevinadors Caminar amb el cap girat enrere, sense poder veure el que hi ha a davant Amfiarau, Tirèsias, Aronta, Manto, Calcant, Eurípil, Miquel Scot, Guido Bonatti, Asdente XX
Fossa cinquena Baraters Immersos en quitrà bullent Els malesgrapes (Malacua, Escatinyador, Alajup, Petjagebre, Gossàs, Barba-rullat, Dragonàs, Libanès, Porc-d'ullals, Burxacans, Follet, Roig-de-nas), Martino Bottario (El vell de Santa Zita), Ciampolo de Navarra, Fra Gomita, Michele Zanche XXI
XXII
XXIII
Fossa sisena Hipòcrites Portar pesades capes de plom Catalano dei Malavolti, Loderingo degli Andalò, Caifàs, Annàs, fariseus XXIII
Fossa setena Lladres Ser perseguits i mossegats per serps, i amb el verí transformar-se en serps per picar als altres Vanni Fucci, Cacus, Agnello Brunelleschi, Cianfa Donati, Buoso Donati, Puccio Sciancato, Francesco Cavalcanti XXIV
XXV
Fossa vuitena Consellers fraudulents Cremar envoltats en flames Ulisses, Diòmedes, Guiu de Montefeltro XXVI
XXVII
Fossa novena Sembradors d'escàndol i de cisma Ser ferits per un diable amb una espasa, que reobre les ferides quan es curen Mahoma, Alí ibn Abi-Tàlib, Pier da Medicina, Gai Escriboni Curió, Mosca dei Lamberti, Bertran de Born, Geri del Bello XXVIII
XXIX
Fossa desena Falsificadors
falsificandors de metall, alquimistes
falsificadors de persones, suplantadors
falsificadors de monedes
falsificadors de paraules, falsos testimonis
Patir malalties
Lepra i escorbut (metall)
ràbia (persones)
hidropesia (monedes)
febre aguda (paraules)
Grifolino d'Arezzo, Capòcchio, Gianni Schicchi, Mirra, Mestre Adam, esposa de Putifar, Sinó XXX
Novè cercle (Cocit, el llac de glaç)

Primera zona: Caïna

Traïdors als parents (Com Caín) Immersos al llac de glaç a l'altura del coll Alessandro degli Alberti, Napoleone degli Alberti, Mordret, Vanni de' Cancellieri, Sassolo Mascheroni, Camicione de' Pazzi XXXI
XXXII
Segona zona: Antenora Traïdors a la pàtria (Com Antenor) Immersos al llac de glaç fins a la barbeta Bocca degli Abati, Buoso da Duera, Tesauro dei Beccheria, Gianni de' Soldanieri, Ganeló, Tebaldello Zambrasi, Comte Ugolino della Gherardesca, Arquebisbe Ruggieri degli Ubaldini XXXII
XXXIII
Tercera zona: Tolomea Traïdors als hostes (Com Tolomeu de Jericó) Immersos al llac de glaç fins a mitja cara Fra Alberigo, Branca Doria XXXIII
Quarta zona: Judeca Traïdors als benefactors (Com Judes Iscariot) Totalment summergits al gel, tres grans pecadors son mastegats i esgarrapats per Llucifer Llucifer, Judes Iscariot, Brutus i Cassi XXXIV

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Vittorio Sermonti, Inferno, Rizzoli 2001.
  • Umberto Bosco e Giovanni Reggio, La Divina Commedia - Inferno, Le Monnier 1988.
  • Andrea Gustarelli e Pietro Beltrami, L'Inferno, Carlo Signorelli Editore, Milà 1994.
  • Francesco Spera (a cura di), La divina foresta. Studi danteschi, D'Auria, Nàpols 2006.
  • Altri commenti della Divina Commedia sono quelli di: Anna Maria Chiavacci Leonardi (Zanichelli, Bolonya 1999), Emilio Pasquini i Antonio Quaglio (Garzanti, Milà 1982-2004), Natalino Sapegno (La Nuova Italia, Florència 2002).

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Infern (La Divina Comèdia)