Torre de les Aigües (Eixample)

Infotaula edifici Torre de les Aigües
Dades
Tipus	Torre
Característiques
Estil arquitectònic	arquitectura eclèctica
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Dreta de l'Eixample (Barcelonès)
Localització	Roger de Llúria, 56
41° 23′ 36″ N, 2° 10′ 11″ E
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	40459
Id. Barcelona	1567

La Torre de les Aigües és una torre d'aigua de Barcelona que va ser construïda l'any 1870, obra de l'arquitecte Josep Oriol Mestres i l'enginyer Antoni Darder i la seva funció era la distribució d'aigua potable als primers edificis de l'Eixample. Des del 1987 és un jardí públic. S'hi pot accedir des del carrer de Roger de Llúria, entre el carrer de la Diputació i el carrer del Consell de Cent. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Descripció

Placa de l'Associació de Propietaris

Ubicada al districte de l'Eixample, la Torre de les Aigües és una construcció actualment exempta que es troba al jardí central de l'illa de cases delimitada pels carrers de Roger de Llúria, del Consell de Cent, del Bruc i de la Diputació. L'accès al pati d'illa on es troba la torre es produeix per mitjà d'un passatge obert al número 56 del Carrer de Llúria.

De planta hexagonal, l'estructura en alçat d'aquesta torre comprèn fins a sis nivells, el darrer dels quals destinat a dipòsit d'aigües, i un terrat. Aquests nivells es fan evidents a l'exterior per mitjà dels motlluraments de maó que marquen la presència dels forjats. Tota la construcció està realitzada en maó vist i llurs obertures presenten forma d'arc de mig punt sense emmarcaments. En els quatre primers nivells els murs plans de tancament s'enllacen amb els pilars dels angles d'una manera homogènia. Tanmateix, el quart nivell ja presenta, en comptes de finestres, balcons que reposen sobre arcs rebaixats i amb barana de maó formant romboides. A partir d'aquest nivell els murs de reforç presenten una planta circular que s'adapta a l'edifici per mitjà d'arcs escarsers i permòdols de maó. El cinquè nivell presenta les obertures en forma d'arc geminats dins d'arcs cecs. En tractar-se del que, originàriament, era el darrer nivell reservat a la cisterna superior, presenta l'antic coronament de l'edifici, a base d'un cornisament ornat a base de mènsules. Sobre aquest cornisament s'alça el sisè nivell que, essent resultat d'una remunta posterior, presenta un nou cornisament d'estuc ornat amb mènsules i òculs. La ventilació d'aquest nivell es produeix a través d'estrets respiradors incisos directament al mur.

A l'interior, sis murs disposats de manera radial compartimenten l'espai reparteixen l'enorme pes de la cisterna superior. Cadascun d'aquests compartiments està cobert amb voltes rebaixades de suport, excepte el compartiment que conté l'escala que mena vers al cim de la torre.

Història

Portes del jardí realitzades per Robert Llimós

Quan, l'any 1862, començà a urbanitzar-se el nou barri de l'Eixample, l'Ajuntament encara no havia resolt l'abastiment d'aigua potable a tots els seus habitatges. El 14 d'octubre d'aquell mateix any, l'intendent honorari de la província de Barcelona, Jaume Safont i Lluch, concedí aquest terreny a la Societat de Crèdit i Foment de l'Eixample de Barcelona, que al seu temps contractà l'arquitecte Josep Oriol Mestres i Esplugas perquè dissenyés una torre d'aigües per abastir la zona. En un principi, l'arquitecte municipal no aprovà el projecte de Mestres (una torre hexagonal de 24 m d'alt amb capacitat per 730 m3 d'aigua) perquè depassava els 20 m d'alçada màxima permesa a l'Eixample. El maig de 1867 l'alcalde Lluís Rodríguez Téllez signà els permisos per la construcció considerant que no es podia garantir un bon fluid en els edificis alts si la torre mesurava el mateix que aquells. Aquesta construcció formava part d'un conjunt d'edificis destinat a l'elevació i distribució de les aigües per mitjà d'una màquina de vapor de 20 CV (que posteriorment s'elecrificà) per pujar l'aigua del pou inferior al dipòsit superior.

L'any 1870 aquest terreny i llurs infraestructures foren adquirits per l'Associació de Propietaris d'Aigua de l'Eixample, que remuntà la torre un pis més per tal d'augmentar la pressió de l'aigua. Amb aquesta intervenció, la torre guanyà alçada, però perdé la cuculla que la coronava originalment, quedant substituïda per un terrat pla. L'any 1982 la propietària de la parcel·la de la torre va vendre l'espai a una empresa que hi volia fer un pàrquing, però aquesta iniciativa no va prosperar. Finalment, l'Ajuntament expropià la propietat per convertir-la en un parc públic de 1.517 m2 que seria inaugurat el 15 de maig de 1987. Amb aquesta finalitat s'enderrocaren les edificacions adossades i llur xemeneia, es restaurà la torre i es construí un estany al voltant, seguint un projecte dels arquitectes Carme Ribas i Andreu Arriola. Les portes de ferro són de Robert Llimós.

Bibliografia

• Jesús Portavella i Isidoro i Lluís Permanyer. El interiors d'illa de l'Eixample, 2007. ISBN 978-84-9785-392-7. 

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Torre de les Aigües

• «Torre de les Aigües». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.