Convent de les Saleses

Infotaula edificiConvent de les Saleses
Dades
Tipus	Església
Arquitecte	Joan Martorell i Montells
Construcció	1882-85
Característiques
Estil arquitectònic	historicisme arquitectònic
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativa	Dreta de l'Eixample (Barcelonès)
Localització	Pg. Sant Joan, 88-92 - c. Roger de Flor, 171 - c. València, 370
	41° 23′ 54″ N, 2° 10′ 18″ E / 41.3983°N,2.1716°E
Bé cultural d'interès local
Id. IPAC	40468
Id. Barcelona	1591
Activitat
Diòcesi	arquebisbat de Barcelona
Religió	catolicisme

L'església i convent de les Saleses és un conjunt format per l'església i l'antic convent de les monges saleses de l'orde de la Visitació, situat al Passeig de Sant Joan de Barcelona, entre els carrers de València i d'Aragó. Va ser projectat per Joan Martorell i Montells. Les obres del convent s'iniciaren el 1877 i l'església fou edificada entre 1882 i 1885,^[1] corresponent a l'actual parròquia de Sant Francesc de Sales. L'antic convent va ser convertit l'any 1943 en un col·legi dels germans Maristes.^[2] És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.

Ubicat al districte de l'Eixample, l'antic Convent de les Saleses és un conjunt aïllat que ocupa els dos terços septentrionals de l'illa de cases delimitada pel Passeig de Sant Joan (des d'on es produeix l'accés principal a l'església) i els carrers de València, de Roger de Flor i d'Aragó. El conjunt presenta façanes orientades als tres primers carrers i l'accés principal al convent (avui escola) es localitza al xamfrà on conflueixen els carrers de València i de Roger de Flor.^[3]

L'antic convent, de pedra i maó vist, mostra un estil d'influència mudèjar,^[4] mentre que l'església és un exemplar neogòtic de Barcelona^[5] influenciat per Viollet-le-Duc, amb paviments ceràmics. Va ser projectat com a temple d'una sola nau amb capelles laterals, però aquestes es van suprimir posteriorment. Disposa de creuer amb cimbori i absis poligonal amb deambulatori. A l'exterior hi ha maó vist combinat amb ceràmica i pedra. El conjunt està remarcat per la llarga i esvelta agulla del campanar poligonal.^[4]

Arquitectura

De planta rectangular amb els angles aixamfranats, el conjunt compta amb una edificació de tres cossos formant una "U" al voltant d'un ampli claustre central. L'estructura en alçat d'aquest edifici comprèn planta baixa, dues plantes i coberta a doble vessant. Tancant el conjunt pel seu frontis orientat al Passeig de Sant Joan, dos pavellons d'una sola planta flanquegen la monumental església conventual, avui parròquia del barri. La configuració material del conjunt es fonamenta en obra de maó vist i en aplacats de pedra imitant paredat comú. Segons alguns autors, la utilització del maó i altres elements ceràmics recull unes suposades influències mudèjars en la construcció del convent. Aquestes influències es combinarien amb elements neogòtics a l'església.^[3]

L'edifici del convent és format per tres cossos disposats en forma d' "U" amb els angles aixamfranats. El fals paredat comú de llurs façanes queda contrarestat per la presència de pilastres i motllures horitzontals sobre la línia de forjats, fetes de maó disposat de manera decorativa. Per la seva banda, les obertures de l'edifici també es presenten acabades amb maó decoratiu i amb detalls de pedra tallada de Montjuïc. La planta baixa s'obre al carrer per mitjà de grups de tres arcs apuntats, mentre que la primera planta presenta finestres coronelles amb timpà ornat a base de gelosies de maó. El darrer pis només mostra òculs circulars, encara que el principal interès d'aquest nivell rau en el cornisament de l'edifici, a base d'entrants i sortints de maó.^[3]

El claustre o pati central recull les formes aixamfranades de l'antic convent i destaca per les monumentals galeries exteriors que comuniquen cadascun dels cossos que el formen. Aquestes galeries estan sostingudes per pilastres de maó disposades al biaix, tancades amb arcs ogivals a la planta baixa i amb portals allindanats les dues plantes superiors. El tancament occidental d'aquest claustre presenta només dues plantes i permet la visió de l'absis de l'església, disposat sobre l'eix central del conjunt. El jardí central del claustre va ser substituït, durant la segona meitat del segle xx per un pati d'esbarjo amb pistes de futbol i de bàsquet per a l'escola marista.^[3]

L'església conventual o Parròquia de Sant Francesc de Sales va ser projectada com un temple gòtic de creu llatina amb una sola nau amb capelles laterals, encara que posteriorment aquestes serien perforades per donar lloc a dues naus laterals. Disposa d'un creuer coronat amb un cimbori de planta quadrangular al que s'adossa un absis poligonal amb deambulatori.^[3]

Com la resta del convent, els exteriors de l'església son acabats amb obra vista de maó i pedra, amb l'afegit d'alguns aplics de rajola policromada de València. El portal es disposà en un petit cos quadrangular avançat que sosté un esvelt campanar coronat per una agulla. La façana queda flanquejada per les dues escales de cargol que menen al campanar, coronades per dues agulles que en reprodueixen l'estructura a menor escala. En termes generals, els exteriors de l'església recullen l'aire neomudèjar de la resta del conjunt, encara que hi destaquen els elements estructurals i decoratius extrets de la tradició gòtica centreeuropea. El portal, allindanat, és coronat amb un timpà apuntat amb una escultura del Sagrat Cor flanquejada per dos àngels. Flanquejant el portal hi ha dues galeries d'arcs ogivals ornamentats amb una refinada traceria i que permeten la comunicació entre les agulles i el campanar, ornats a base de gablets amb ganxets i pinacles gòtics.^[3]

En el paviment del vestíbul d'accés s'hi pot llegir la inscripció "Luigi Pellarin Mosaicista Barcelona Anno 1884", en referència als mosaics de marbre que recobreixen tots els paviments de l'església. Aquests paviments, que juguen amb una bicromia blanca i negra, enriqueixen l'interior de l'església amb composicions simètriques a base de volutes vegetals de gran plasticitat.^[3]

La nau central, de tres crugies, és coberta amb arcs diafragmàtics que sostenen les bigues d'un enteixinat de fusta policromada. Aquests arcs reposen sobre esvelts pilars neogòtics amb capitells vegetals. Els carcanyols d'aquests arcs, com la resta de murs del creuer i el presbiteri, es presenten esgrafiats formant un fals carreuat de gran decorativisme. L'espai de les naus i del transsepte reben la llum exterior a través de grans tribunes vitrallades de maó. El cimbori és de planta quadrada i volta quadripartida a base d'arcs d'aresta i forjat de fusta escalonat. El presbiteri, cobert amb voltes d'aresta ornades amb un celatge estrellat, presenta una planta heptagonal i un trifori amb traceries que el separa del deambulatori que l'envolta. Els murs d'aquest presbiteri estan ornats amb pintures que mostren diverses escenes de la vida de Crist.^[3]

Història

La primera pedra d'aquest conjunt conventual dissenyat per l'arquitecte Joan Martorell i Montells es col·locà el 28 de Març de 1877 i el 6 de setembre de 1878 la comunitat ja s'havia instal·lat en aquestes noves dependències. Tanmateix, la construcció de l'església fou més tardana i no s'inicià fins al 18 de Maig de 1882, el mateix any en què el seu autor, Joan Martorell, també havia signat el projecte per la façana principal de la Catedral de Barcelona. Si la primera pedra havia estat col·locada pel Bisbe Urquinaona, el temple va ser consagrat sota l'advocació del Sagrat Cor de Jesús el 26 d'Abril de 1885, amb la presència del bisbe Jaume Català i Albosa, bisbe de Barcelona,^[1] Tomàs Costa, bisbe de Lleida, i Salvador Casañas i Pagès, bisbe d'Urgell.^[6]

En la construcció d'aquest temple hi participaren el mestre d'obres Pere Bassegoda i Mateu, que comptà amb la col·laboració de Pau Boronay en la fusteria, de Lluís Ferreri en la talla de pedra, de Joan Oñós en la serralleria, de Fills de Ramon Amigó en la vitralleria, d'Andreu Campós en la pintura, de Tomàs Mercader en els daurats, de Joan Flotats i Josep Puiggener en l'escultura, d'Enric Monserdà, Pere Borrell i Josep Mirabent en la decoració de l'absis i de Luigi Pellarin i Mario Maragliano en els mosaics de l'interior.^[3] Segons l'arquitecte Joan Bassegoda, en certes fases de l'obra es va comptar amb la participació d'Antoni Gaudí, el qual en aquella època era deixeble i ajudant de Joan Martorell.^[1] L'enteixinat central del sostre de l'església podria ser obra de Gaudí.^[4]

Durant els fets de la Setmana Tràgica el convent i l'església foren malmesos. El juliol de 1936 l'església fou novament assaltada, donant lloc a la famosa exposició de mòmies de monges al passeig de Sant Joan, recollida pel cèlebre fotògraf Josep Brangulí.^[3]^[1]

Després de la Guerra Civil, l'any 1942, els germans Maristes adquiriren l'antic conjunt conventual per tal de convertir-lo en escola, donant lloc a nombroses reformes entre 1943 i 1960. Per transformar el convent en escola es reformularen els seus espais interiors i es convertí el claustre en pati d'esbarjo. També es feren importants obres a l'església, que es dotà d'un nou altar i passà a tenir tres naus per mitjà de la perforació de les capelles laterals. El 9 d'Octubre de 1945 el bisbe Modrego convertí l'antiga església conventual en una nova parròquia sota l'advocació de Sant Francesc de Sales que començà a funcionar el 16 de Gener de 1949.^[1] L'any 1960 l'arquitecte Miquel Brullet i Monmany construí una piscina i un gimnàs. A partir de 1967 l'arquitecte Miquel Ponsetí Vives va realitzar els locals administratius, la biblioteca, el laboratori i l'aula de música.^[3]^[1]