Can Batlló (Eixample)

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Can Batlló (carrer Urgell))
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Can Batlló».
Infotaula d'edifici
Can Batlló
Escola industrial.jpg
Fàbrica de Can Batlló (any 2005)
Dades bàsiques
Tipus Fàbrica
Arquitectes Rafael Guastavino
Començament 1868
Acabament 1869
Característiques
Estil Eclecticisme industrial
Materials utilitzats maó i pedra
Ubicació
Estat Catalunya
Localització Carrer del Comte d'Urgell, 173-215, Barcelona 41° 23′ 20″ N, 2° 08′ 57″ E / 41.3888°N,2.14913°E / 41.3888; 2.14913Coord.: 41° 23′ 20″ N, 2° 08′ 57″ E / 41.3888°N,2.14913°E / 41.3888; 2.14913
Vistes
Fabrica batlló.jpg
Imatge promocional de 1870
Activitat
Modifica dades a Wikidata
Interior de l'edifici del Rellotge amb la decoració de 1927

La fàbrica de Can Batlló de Barcelona dedicada a les filatures de cotó va ser creada pels germans Feliu i Joan Batlló i Barrera a mitjan segle XIX. El conjunt d'edificis modernistes situat al carrer del Comte d'Urgell (n. 173-215), al barri de la Nova Esquerra de l'Eixample de la ciutat Barcelona va ser reconvertit a començaments del segle XX en l'Escola Industrial depenent de la Diputació de Barcelona.

Història[modifica | modifica el codi]

Els germans Batlló i Barrera va ser una família d'empresaris olotins del tèxtil que varen treballar a Barcelona a la primera meitat del segle XIX. Dels quatre germans que varen iniciar l'activitat, dos d'ells en Jacint (1803 - 1866) i en Domènec († 1866) varen morir quan estaven planejant la creació d'aquesta gran fàbrica, i Feliu i Joan Batlló varen tirar endavant amb el projecte.

Un cop constituïda la societat varen construir una gran fàbrica on agrupar la producció dispersa que tenien fins a aquell moment. La fàbrica arrendada a Francesc Quer el 25 de novembre del 1858 a Cornellà, ho era per deu anys i vencia el 1868. Potser aquest fet els va acabar d'animar al procés d'integració.[1] Entre 1867 i 1872 varen realitzar sis compres de terrenys a diferents propietaris de finques rústiques en un indret conegut com "l'Olivera Rodona" i posteriorment "Pla de Valldonzella". El 13 d'abril de 1867 a Claudi Negrevernis i Oller; una segona, el 13 de maig de 1867 (5 mujades, 14 mundines equivalents a 28.939 m²) a Antoni Cortada i Juncà; i la tercera el 21 de juny del 1867 (1 mujada 6 mundines equivalents a 6.899 m²) a Beneta Santomà i Estadella; posteriorment adquiriren altres tres propietats més.[1] El terreny adquirit equivalia a quatre illes de l'eixample Cerdà i s'ubicava al terme municipal de Les Corts, que no es va integrar a Barcelona fins al 1897.

El 1868 s'inicià la construcció de la fàbrica que es va inaugurar el 1870, moment en què tanquen la resta de fàbriques que teníem a Monistrol, Sitges i Tarragona. La fàbrica va néixer amb la voluntat de competir amb l'Espanya Industrial de la família Muntadas i comptava amb 60.000 pues de filar, 1.500 telers en tissatge i entre 2.000 i 2.500 obrers.[2] La fàbrica va ser dissenyada per l'enginyer Alejandro Mary i va comptar amb la col·laboració de l'arquitecte Rafael Guastavino qui, probablement, va dirigir la part arquitectònica. Aquest és un punt no confirmat, ja que no figura en el projecte i el mateix arquitecte va escriure al director del Diari de Barcelona que "el director del projecte de fàbrica és l'enginyer Mary, [ ] i que la part merament arquitectònica correspon a qui no li agrada que es publiqui el seu nom". Tot i aquesta mena de misteri és unànime entre els experts l'atribució de les solucions arquitectòniques a Guastavino.[3]

Tot i la capacitat de crear llocs de treball en una Barcelona en expansió, era un moment de forta inestabilitat social i, probablement, les condicions laborals de Can Batlló no serien les millors. A més, el sector estava en crisi d'ençà que el 1868 es varen tallar les importacions de cotó dels Estats Units pel bloqueig dels ports del sud durant la guerra civil. Can Batlló va estar tancat uns dies el 1871 "per provocacions"; el 1873 es produeixen acomiadaments i es produeixen manifestacions fortament reprimides per la policia.[4] Els conflictes més forts d'aquesta època varen ser l'agost de 1874 quan varen suspendre el torn de nit aturant 600 telers i els treballadors varen exigir repartir-se fraternalment la feina sense que s'acomiadés a ningú. Els Batlló no ho varen acceptar i varen denunciar al capità general el risc de disturbis aconseguint que les tropes s'apoderessin militarment de la fàbrica. Aquest fet va provocar una vaga de tres mesos i una amenaça dels Batlló de donar-se de baixa de la contribució industrial.[5] El 1875 són acusats de treballar en condicions insalubres i d'explotació. L'any 1876 s'instal·la l'enllumenat elèctric per part de l'empresa Tomàs Dalmau tant a la fàbrica com a les oficines del carrer Barbarà.

En el vessant comercial varen ser presents a l'exposició de Catalunya el 1871, a Vena el 1873 on varen obtenir la medalla del Progrés i el 1875 estan presents a l'exposició de Filadèlfia.[4]

L'any 1876 es produí l'escissió de la societat; Feliu pensava jubilar-se i traspassar el negoci als seus fills i Joan volia iniciar un nou negoci allunyat dels conflictes de la fàbrica del carrer Urgell. Joan, junt amb els seus nebots fills del seu germà Domènec mort el 1866, va muntar la fàbrica Can Batlló a Sants.[6]

La nova etapa de la fàbrica del carrer Urgell amb Feliu i els seus fills al front comença amb una medalla d'argent a l'Exposició de París de 1878, però la medalla d'or va ser per a un competidor directe: l'Espanya Industrial. Aquell mateix any que mor Feliu Batlló i Barrera i els seus fills canvien la denominació per la de «Batlló i Batlló», tal com eren els seus dos cognoms.[4]

Estand del Batlló i Batlló a la "Manifestació Catalana de 1877", obra de Joan Busquets

Arran de la mort de Feliu Batlló es va publicar una síntesi de les característiques tècniques i productives que expliquen la fàbrica:[7]

  • 60.000 m2, 24.000 de sostre.
  • Basses amb capacitat per 25.000 m3 d'aigua
  • 53.000 pues
  • 1.100.000 kg./any de fil
  • 1.265 telers
  • 12.480.000 m. de tela
  • 500.000 kg. de midó produït
  • Tallers, tintoreria, serralleria, fusteria, gasòmetre,...
  • Energia a vapor de 617 CV amb 14 motors
  • 5.500 tones de carbó consumit /any
  • 2.200 empleats
  • 2.100.000 pessetes / any de salaris
  • 60.000 pts. de contribució ordinària a l'estat

El 1879 tornen els problemes i la baixa demanda els va portar a reduir el treball a quatre dies per setmana i més tard, a tres per setmana. En plena Febre d'Or la sensació d'eufòria econòmica no es corresponia amb la situació general del tèxtil. El 12 d'octubre de 1882 varen assassinar a la porta de la fàbrica al director de la secció de filats, l'Ermengol Porta i Solans i el febrer de 1883 es produeix un incendi al magatzem de cotó amb clares sospites d'haver estat provocat. Els propietaris varen començar a plantejar-se el tancament especialment després de la baixa demanda que els obligà a treballar dues setmanes per mes durant l'any 1887. Tot i la situació varen ser presents a l'Exposició Universal de 1888 amb un bon resultat, perquè va guanyar una medalla d'argent, tot i tenir la fàbrica aturada en aquell moment.[8]

Es produí un atemptat amb un artefacte explosiu a les oficines que tenien a la rambla Catalunya de Barcelona el 18 de gener de 1889.[9] Aquest fet que es va produir just davant del despatx d'Enric Batlló i va causar la mort d'un empleat va ser fonamental en la decisió de tancament definitiu.[8]

La fàbrica tèxtil de Can Batlló fou tancada l'any 1889. L'any 1908 va ser adquirida per la Diputació de Barcelona on s'ubicà l'Escola Industrial de Barcelona, que havia estat creada per un Reial Decret del 30 de març de 1904. L'any 1914 s'hi va inaugurar l'Escola Elemental del Treball. Aquestes dues escoles són predecessores, respectivament, de l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona i de l'Escola del Treball de Barcelona, que encara estan ubicades al recinte en l'actualitat.[10]

Edifici[modifica | modifica el codi]

Xemeneia de l'antiga fàbrica tèxtil
Edifici del Rellotge
Article principal: Escola Industrial

Durant el gran desplegament industrial del segle XIX a Catalunya s'edificaren grans i importants fàbriques que es basaven en l'aplicació de la tècnica de voltes de maó amb tirants de ferro. Aquesta tècnica basada en la pràctica tradicional de l'arquitectura catalana va ser utilitzada de manera immillorable per l'arquitecte Rafael Guastavino i Moreno (1842-1908).

Guastavino, que va fer altres fàbriques tèxtils a Barcelona actualment desaparegudes, com la fàbrica "Muntadas, Aparicio i Cia" a Sant Martí de Provençals (1875) o la fàbrica "Carreras i fills" als carrers de Diputació i Casanovas (1878) abans d'emigrar als EUA el 1881, on es va fer molt famós realitzant diverses obres fins a la seva mort.

El recinte de Can Batlló ocupa 4 illes de l'Eixample de Barcelona, entre els carrers Urgell, Viladomat, Rosselló i Paris.[11]

A la fàbrica Batlló va construir l'edifici dels telers o edifici principal, anomenat actualment "l'edifici del rellotge", de cos paral·lelipèdic de maó i pedra al voltant de les finestres, amb una torre de secció quadrada en cada extrem de la façana i un pati central de columnes al seu interior.

L'extraordinària xemeneia també de maó, en forma de piràmide truncada de secció hexagonal, amb una base de seixanta m² i una alçada de seixanta metres. Encara avui es troba en perfecte estat i exemplifica a la perfecció l'embalum de la fàbrica que la contenia.

Una peça molt interessant és la gran i àmplia nau de filatures que, per mantenir el grau d'humitat convenient, va ser construïda al soterrani on algunes voltes han estat convertides en claraboies per a obtenir una il·luminació perfectament homogènia en tot el recinte produïda per la llum zenital, creant un edifici funcional d'insòlita bellesa plàstica. Les seves grans dimensions, cent dos per setanta metres, amb tres-centes trenta-sis columnes de ferro colat i la llum aportada per les claraboies, donen com a resultat un espai uniforme i extraordinàriament equilibrat.[12]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Can Batlló (Eixample) Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. 1,0 1,1 Tatjer, 2004, p. 249.
  2. Cabana, 1992, p. 194.
  3. Graus, 2009, p. 1.
  4. 4,0 4,1 4,2 Cabana, 1992, p. 195-196.
  5. Pagès_Ruiz, 2007, p. 258-259.
  6. Cabana, 1992, p. 197.
  7. Acadèmia, 1878, p. 255-238.
  8. 8,0 8,1 Cabana, 1992, p. 197-198.
  9. «El petardo de ayer» (en castellà). La Vanguardia, 18-01-1889, p. 2 [Consulta: 9 abril 2012]. + pàg. 3 (continuació)
  10. «Cronologia». Escola Universitària d’Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona, 2010. [Consulta: 9 abril 2012].
  11. Pobles de Catalunya, Escola Industrial
  12. Portolés i Brasó, Francesca. «Fotos panoràmiques de l'antiga fàbrica Batlló». Agrupació Fotogràfica de Catalunya. [Consulta: 15 abril 2012].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]