Aquest article o secció pot ser massa llarg per a una navegació còmoda. Vegeu Viquipèdia:Mida dels articles. Considereu resumir els punts més importants del tema.
Jugador més jove a debutar amb el primer equip: Paulino Alcántara, 15 anys, 4 mesos i 18 dies. El debut va ser el 25 de febrer de 1912 al partit FC Barcelona 9 - Català 0 del Campionat de Catalunya, en el qual va fer tres gols.
Futbolista amb més títols guanyats com a jugador i tècnic: Josep Guardiola, jugador (1990-2001) i entrenador (2008-2012), ha guanyat amb el Barça 33 títols, 19 com a jugador i 14 com a entrenador.
Aquest article (o secció) és manifestament incomplet. Ajudeu a desenvolupar-lo de manera que l'exposició de conceptes o idees sigui coherent, o com a mínim sigui un esborrany amb una estructuració acceptable.
Aquest article (o secció) és manifestament incomplet. Ajudeu a desenvolupar-lo de manera que l'exposició de conceptes o idees sigui coherent, o com a mínim sigui un esborrany amb una estructuració acceptable.
Aquest article (o secció) és manifestament incomplet. Ajudeu a desenvolupar-lo de manera que l'exposició de conceptes o idees sigui coherent, o com a mínim sigui un esborrany amb una estructuració acceptable. «Inseriu les variants de banderes»
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. També podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat raonablement.
Ladislau Kubala, primera gran figura internacional del club.
Els jugadors d'origen estranger han tingut gran pes a la història del club, i han marcat algunes de les èpoques més reconegudes del conjunt català. Per això ha estat un dels clubs europeus que s'ha distingit històricament per tenir a les seves files alguns dels considerats millors futbolistes del panorama internacional.[103][104]
Tot i el talent del porter hongarès dels anys 1920Ferenc Plattkó, la majoria d'historiadors consideren que el també hongarès Ladislau Kubala va ser la primera gran figura de talla internacional que va militar al conjunt barcelonista.[105] Coetanis de Kubala, en els anys cinquanta també van destacar els seus compatriotes Zoltán Czibor i Sándor Kocsis, el paraguaià Eulogio Martínez o el brasiler Evaristo Macedo. No obstant això no va ser fins als anys setanta, data de la regularització d'estrangers al futbol espanyol, quan el club va començar a fitxar reconeguts jugadors internacionals. El FC Barcelona ha comptat des de llavors amb una gran quantitat de futbolistes forans que, militant al club blaugrana, han conquerit prestigiosos trofeus individuals.
Entre els estrangers[106] hi ha casos de futbolistes que van adoptar o posseïen també la nacionalitat espanyola, bé per naixement, o per adquirir-la després, i per tant deixant de ser considerats com a tals.[107][108][109]
En els primers anys del futbol patrí les qüestions d'estrangerismes i les seves inclusions als clubs suscitaven debats que donaven lloc a diverses conclusions. Algunes de les més comunes eren les escissions que donaven lloc a creacions de nous clubs —ocasionant també desaparicions—, les fugides de jugadors, inadmissions de membres, negacions a disputes de partits i fins i tot impugnacions de tornejos, patents fins i tot al Campionat d'Espanya (edició de 1911,[110] moment, per exemple, en el qual l'Athletic Club va adoptar la seva centenària idiosincrasia sobre la procedència dels seus futbolistes).[111][112] Les discrepàncies i normatives d'estrangers es van succeir,[113] on el FC Barcelona va ser sempre un dels clubs més partidaris a la seva inclusió, i sent no en va, una de les seves discrepàncies més notòries amb el seu històric rival Reial Club Deportiu Espanyol i motiu de la denominació periquita.[s] El cas es va magnificar als anys cinquanta, «cas Di Stéfano» mitjançant, i després d'una desmesurada allau de nacionalització d'estrangers se'n va dictaminar l'exclusió.[114] La «picaresca»[115] va desembocar en el «cas dels oriünds»,[116] un frau documental per fer passar per espanyols futbolistes forans.
Així, espanyols, estrangers, oriünds i casos de múltiples nacionalitats, van acabar per conformar la barreja dels club espanyols, fins a la més transcendental i vigent resolució de la Llei Bosman. Aquesta, dictaminada pel tribunal europeu el 1995, va contreure nous termes i/o normatives per als jugadors estrangers amb ciutadania europea: jugadors comunitaris (extracomunitaris, en contraposició). Arran de la sentència, es va desembocar al «cas Simuténkov»,[117] per reflectir un àmbit més globalitzat respecte a la procedència dels jugadors, i pel qual els casos de múltiples nacionalitats estan en primera línia al futbol contemporani.
Fins a l'actualitat hi ha hagut 368 futbolistes estrangers o espanyols amb una altra nacionalitat, segons el club i fonts especialitzades,[123] els que han format part del Futbol Club Barcelona —o dels seus equips reserves—, llistats a continuació.
Els països o territoris històrics es desglossen segons els països actuals.[v]
Nota: En negreta jugadors actualment sota disciplina del club; En cursiva jugadors que no van arribar a debutar amb el primer equip; indicada entre parèntesis una altra nacionalitat: (esp) per a jugadors amb nacionalitat espanyola; (ita), italiana; (bra), brasilera; (den), danesa; (ale), alemanya; (fil), filipina; (fra), francesa; (arg), argentina; (cmr), camerunesa; (srb), Sèrbia.
Logotip del canal de TVEusebio Sacristán entrevistat pel canal del club Barça TV
Barça TV fou un canal de televisió esportiu dedicat íntegrament a l'actualitat del club. Va fer la seva primera emissió el 27 de juliol de 1999 sota el nom de Canal Barça. Els eixos principals de la programació del canal eren la informació, entreteniment, partits en directe del primer equip de futbol, dels equips del planter en totes les categories, partits històrics del FC Barcelona i programes específics que observaven i mostraven la realitat del teixit social barcelonista. El canal es produia i emetia íntegrament en català, tot i que a les plataformes de pagament es disposava de dues pistes d'àudio addicionals que tradueixen a l'anglès i al castellà la programació. Les instal·lacions de la televisió oficial del club estaven al mateix estadi del FC Barcelona, destacant els platós a la zona mixta —a l'àrea dels vestidors— i a la tribuna del Camp Nou.
El mes de febrer del 2004Canal Barça va passar a denominar-se Barça TV, després que el club tornés a adquirir els drets d'exclusivitat, fins aleshores en mans de Telefónica Sports. Des del 2008, Barça TV emet en obert per TDT al Principat de Catalunya.[130] Després de 24 anys d'emissió, el club va anunciar que el canal tancaria el 30 de juny del 2023.[131]
R@dio Barça és una emissora de ràdio per internet pròpia del Futbol Club Barcelona que ofereix les retransmissions dels partits, oficials i amistosos, del primer equip de futbol del club. Les retransmissions són ofertes en català, anglès i castellà.
La locució en català, en la temporada 2009–2010, la fan els locutors David Puig i Marc Guillén, amb els comentaris tècnics de l'exjugador Òscar Garcia.
La locució en anglès, va a càrrec del periodista Nick Simons i de l'exjugador Steve Archibald mentre que la locució en castellà la realitza el periodista Jesús Carrillo, amb els comentaris tècnics de l'exjugador i exentrenador Toño de la Cruz.
Revista sobre el FC Barcelona que es va publicar durant l'abril de 1965 i el juny de 1981, per un total de 847 números. Tenia una periodicitat setmanal. Va ser fundada per un grup de periodistes escindits de la revista Barça en desacord amb la línia editorial que prenia la revista. Va ser editor en Carles Barnils, alguns dels seus redactors foren David Castillo, Juan J. Castillo, Manuel Ibáñez Escofet, Antonio Saénz Guerrero, Ricardo Huerta i Francesc Peris. En Joaquim Muntañola s'encarregava del les pàgines d'humor.
Revista de futbol que es publicà a Barcelona el 1979.[133] Dirigida per Josep M. Ferrando, J.A. Romeo i Jaume Massó, tingué com a redactors Joan M. Batlle, Quique Guasch, Antoni Closa, Olga Viza i Santi Nolla. També tenia col·laboracions especials de Martí Farreras, Josep M. Fusté, Ricard Maxenchs i Arcadi Alibés. Estava escrita en castellà amb alguns articles en català. L'any 1979 desaparegué per donar pas al diari Sport.
R.B. Revista Barcelonista. Barça
Al juny del 1981 s'anuncià la suspensió de la revista R.B. Revista Barcelonista, però la capçalera fou venuda a Joan Gaspart. Al setembre de 1981 inicià una nova època amb el nom Barça incorporat a la capçalera. La publicació fou vinculada a la candidatura de Josep Lluís Núñez a la presidència del Futbol Club Barcelona,
Butlletí efímer sobre el FC Barcelona, creat al 1988 només es van editar 3 números.Tenia una periodicitat mensual. Tenia una secció dedicada a les penyes i una altra on s'acostava al perfil més personal dels jugadors emblemàtics de l'època.
Butlletí sobre el FC Barcelona creada a l'octubre de 1998, en l'època del president Josep Lluís Núñez Va començà en format diari i al quart número evoluciona a revista grapada amb més de 32 pàgines amb periodicitat mensual. Es van imprimir 29 números fins al setembre de 2002.
Revista creada el 1955 per l'advocat Josep Maria Barnils Vila sota la tutela del Futbol Club Barcelona. Quedà inscrita a nom de l'aleshores president del club, Francesc Miró-Sans. La publicació era de caràcter setmanal i donava una àmplia informació del club, amb una destacada part gràfica. Els primers anys ajudà a promocionar la construcció del Camp Nou. Hi col·laboraren personalitats com Manuel Ibáñez Escofet, Josep Morera Falcó, Joaquim Muntañola, Juan José Castillo, Mas Casals, Enrique Fernández, Justo Conde o F. Peris Vidal. En morir Barnils el 1961, fou substituït pel seu germà Carles, col·laborador de la revista sota el pseudònim de Be-uve. El 1965 el gros de la redacció abandonà la publicació per crear la revista R.B. Revista Barcelonista. Barça quedà sota la supervisió del club fins que tancà el 1976
El 1998 aparegué una altra revista d'informació barcelonista amb el nom Barça sota el control del club, en col·laboració amb TV3 i el Grup Godó. Era mensual i es feien edicions en català i castellà. La revista deixà de publicar-se el 2000. El seu director va ser Lluís Canut.
Barça és una revistacatalana bimensual que des de 2002 tracta sobre tots els afers relacionats amb el Futbol Club Barcelona. S'hi poden trobar novetats, història, estudis o anàlisis tècniques, consells, entrevistes, reportatges, món social i institucional, trobades, iniciatives.[137][138][139]
La revista la reben tots els socis i penyes del club a casa. El Departament de Comunicació del club assumeix l'elaboració dels continguts informatius, mentre que el Departament de Màrqueting s'encarrega de la coordinació comercial.[140]
La revista va rebre un impuls el 2003 amb un canvi d'imatge, coincidint amb l'arribada de Joan Laporta.[141] El 2005 va tornar a tenir un canvi d'imatge per modernitzar i revalorar la revista. Des del febrer de 2019 la revista Barça conta amb una versió multimèdia per tauletes i telèfons intel·ligents.[134]
La publicació "Barça Camp Nou" és una publicació editada pel mateix club (mitjançant el seu departament de comunicació), que es reparteix gratuïtament coincidint amb els partits de Lliga i Copa del Rei que es juguen a "casa", al Camp Nou. La publicació es començà a editar a finals d'octubre del 2005 i la reben els aficionats del FC Barcelona que acudeixen a l'estadi.
La publicació que té una tirada que oscil·la des dels 30.000 als 70.000 exemplars, en funció del partit i de la previsió d'assistència a l'estadi. Amb motiu de la final de la Lliga de Campions, també es va fer una edició especial del "Barça Camp Nou", que es va repartir entre els més de 21.000 aficionats que van desplaçar-se fins a París. A més, també se n'han fet altres edicions especials com, per exemple, amb motiu de l'homenatge a l'exjugador de bàsquet Nacho Solozábal.
La informació prèvia del partit, amb les últimes notícies relacionades i un ampli informe tècnic del rival, ocupa gran part del contingut habitual de "Barça Camp Nou" on també es poden consultar totes les estadístiques i classificacions. Les seccions del club també tenen cabuda en el diari del Barça, que en cada número dedica les dues pàgines centrals a una anàlisi en profunditat d'un tema monogràfic o a un pòster. Habitualment, el diari té 16 pàgines.
L'Esportiu (Diari esportiu en català publicat a Catalunya, editat per Hermes Comunicacions. Fins a l'abril del 2014 va rebre el nom de El 9 Esportiu de Catalunya)
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. També podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat raonablement.
El FC Barcelona aglutina socis i aficionats de totes les ideologies polítiques, creences religioses i procedències geogràfiques.[142] El club ha aconseguit integrar de forma estratègica qüestions polítiques, religioses, culturals i socials, que van emmarcades dins de l'àmbit esportiu, això permet que els socis i els aficionats responguin a tots els esdeveniments socials del club, també que tinguin més participació en activitats administratives i s'enforteixin els enllaços entre les penyes.[142]
El club, considerat com l'entitat social més coneguda de Catalunya a l'exterior, ha complert al llarg de la seva història, per a molts aficionats, una funció representativa de defensa dels valors catalanistes,[143] que el club ha defensat públicament en múltiples ocasions, com apunta el periodista anglès Jimmy Burns al seu llibre Barça, la passió d'un poble. El club sempre s'ha significat per activitats i gestos en defensa de la cultura i la llengua catalana, la qual ha estat la llengua oficial de tots els documents del club, tret dels anys de dictadura franquista. Excepte en aquest mateix període, el capità de l'equip sempre ha lluït igualment la bandera catalana com a braçalet distintiu.[144] El club, a més, també s'ha manifestat formalment i públicament en suport de les reivindicacions de major autonomia per a Catalunya i va signar manifestos de suport als estatuts d'autonomia tant el 1932 com el 1979 i el 2006.[145]
Alguns historiadors i assagistes, com Manuel Vázquez Montalbán, van arribar a apuntar que, per a molts catalans, el FC Barcelona compleix a Catalunya el paper substitutori de la selecció catalana al concert internacional, malgrat la llarga tradició d'esportistes espanyols d'origen no català id?estrangers que ha tingut el club.[147] Aquests assagistes apunten que aquest és un dels motius pels quals el club barcelonista compta amb equips en tantes disciplines esportives diferents com el bàsquet, handbol, hoquei sobre patins, atletisme, voleibol, etcètera.[147]
En aquesta línia, cal destacar que el FC Barcelona s'ha manifestat públicament a favor del reconeixement internacional de les seleccions esportives catalanes. En els darrers anys no només ha promogut l'organització de partits amistosos entre la selecció de Catalunya i altres seleccions internacionals com Brasil o Argentina, sinó que ha cedit gratuïtament les seves instal·lacions com a seu de les trobades i ha prestat tots els seus esportistes.[148][149] A més, el club ha signat manifestos públics a favor de la causa. Durant la presidència de Joan Laporta, ell mateix i algun jugador com Oleguer van participar en una campanya publicitària de la Plataforma Pro Seleccions Catalanes que, sota l'eslògan «una nació, una selecció», va ocupar espais publicitaris en una gran quantitat de mitjans de comunicació escrits i audiovisuals de Catalunya.[150]
Tot i la seva vinculació amb idees catalanistes, el club ha comptat sempre amb gran quantitat d'aficionats i fins i tot socis a tot Espanya, atrets pels valors esportius del club[cal citació], els quals detalla el propi club.[151] Alguns historiadors[Qui?], tot i això, han apuntat que, a més de l'admiració pels valors esportius, molts aficionats espanyols simpatitzaven amb el Barcelona en veure al club català l'alternativa al «centralisme polític» amb què identificaven el Reial Madrid[cal citació],[152] especialment durant els anys de la dictadura franquista, fonament equivocat,[153] ja que va repercutir a tots els clubs del país.[154] Va ser aquells anys quan es va encunyar la frase que el F. Barcelona era més que un club, que es va convertir en l'eslògan més conegut de l'entitat.[155]
D'altra banda, i com han apuntat diversos historiadors, el club també va aglutinar, especialment durant les primeres dècades de vida, els simpatitzants del republicanisme.[156] Des de principis del segle xx diferents fets apunten la complicitat dels dirigents del club amb els ideals republicans.[156]
El moment de major distanciament entre el club i la monarquia espanyola va tenir lloc sota el regnat d'Alfons XIII i durant la dictadura de Primo de Rivera. A l'estadi de Les Corts, els aficionats del Barcelona havien manifestat crítiques a la dictadura i exhibit algunes pancartes contra el règim. Finalment, el 14 de juny de 1925 els 14 000 aficionats de l'estadi van escridassar la Marxa Reial, interpretada per una banda de música.[157] Dies més tard, el Capità General i Governador Civil de Barcelona Joaquim Milans del Bosch va dictar una ordre que va clausurar l'estadi durant sis mesos i va obligar a dimitir Hans Gamper com a president del club i exiliar-se a Suïssa durant una temporada.[157] L'ordre de cloenda de l'estadi justificava la mesura indicant que «en la societat esmentada hi ha persones que combreguen amb idees contràries al bé de la Pàtria»,[157] com recull l'historiador Jaume Sobrequés a la seva obra F.C. Barcelona: cent anys d'història. Va ser la sanció més dura que ha rebut el club en tota la història. Com assenyala el mateix Sobrequés, el punt culminant del compromís del club amb els principis republicans va tenir lloc a partir del 1931, quan es va proclamar la Segona República Espanyola i, sobretot, a partir de l'inici de la Guerra Civil espanyola quan, el 1936, el FC Barcelona es va convertir voluntàriament en «Entitat al servei del govern legítim de la República».[158]
Després del restabliment de la democràcia a Espanya el 1977, el club ha anat perdent aquesta connotació política. Va normalitzar les seves relacions amb la corona espanyola i en diverses ocasions expedicions formades per dirigents i esportistes del club han ofert els seus trofeus al Palau de la Zarzuela.[159] El festeig i posterior matrimoni de la Infanta Cristina amb el jugador d'handbol del FC Barcelona Iñaki Urdangarin va fer freqüent a finals dels anys 1990 i principis dels anys 2000 la presència de membres de la família reial espanyola al Palau Blaugrana, inclòs el Rei Joan Carles I.[160] L'últim gest de complicitat entre el club i la Casa Reial va tenir lloc el 17 de maig de 2006, amb motiu de la final de la Lliga de Campions de la UEFA 2005-06, quan els Reis van acudir a París per mostrar la seva suport al conjunt blaugrana i, conclòs el matx, van baixar a la gespa a felicitar els jugadors de l'equip amb el president del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, declarat seguidor del conjunt barcelonista, i el president de la Generalitat de CatalunyaPasqual Maragall.[161][162]
En el terreny religiós, i malgrat que el fundador del club, Hans Gamper i els seus primers dirigents eren protestants, el club va adquirir a partir dels anys 1940, després de la Guerra Civil espanyola, un caràcter marcadament catòlic. Van ser habituals les ofrenes del club al Monestir de Montserrat,[163] i fins i tot l'estadi del Camp Nou compta amb una capella al costat dels vestidors, amb una reproducció de la Verge de Montserrat.[164] El 1982, el papaJoan Pau II va rebre el carnet de soci número 108 000 del club, amb motiu d'una missa multitudinària que va oficiar al Camp Nou.[165]
En els darrers temps el club s'ha significat pels seus gestos solidaris. A principi dels anys 1980 ja va organitzar un partit amistós en benefici d'Unicef, en què el Barça es va enfrontar al Camp Nou a l'equip Human Stars, una selecció dels millors futbolistes del món.[166] A mitjan els anys 90 va tornar a repetir-se l'experiència. També en aquesta dècada el club es va implicar en la lluita contra la droga, organitzant diversos partits en col·laboració amb la Fundació d'Ajuda contra la Droga, els beneficis de la qual es van destinar al Projecte Home.[167]
Amb l'arribada de Joan Laporta a la presidència, el club va manifestar la intenció d'incrementar la seva implicació en causes socials, expressant el desig que el club sigui reconegut mundialment pel seu tarannà solidari. En aquest sentit, a finals de l'any 2005, el FC Barcelona va organitzar un partit amistós al Camp Nou davant d'una selecció conjunta de jugadors israelians i palestins, que per primera vegada van compartir equip.[168]
El club destina el 0,7 % del pressupost anual a la Fundació Futbol Club Barcelona, encaminada a projectes humanitaris.[169] A partir de 2006, el club es va comprometre a realitzar una donació no inferior a 1,5 milions d'euros a Unicef, perquè aquesta ho destini a millorar les condicions de vida dels nens de tot el món.[170] El primer projecte conjunt dels dos organismes va estar destinat als nens víctimes de la sida a Swazilàndia.[171] A més, va posar el nom de l'organització a l'espai central del seu primer equipatge, sent la primera vegada que lluïa publicitat a les samarretes de l'equip de futbol.[172]
El 13 de desembre del 2008, coincidint amb la disputa del clàssic, el club va iniciar l'emissió del seu canal de televisió Barça TV de manera gratuïta a TDT per a tot Catalunya fruit d'un acord amb el Grup Godó.[173] El canal temàtic del club es va crear fa gairebé una dècada i continua les emissions en la modalitat de pagament per a la resta d'Espanya.
Inicialment les activitats i obres realitzades per la fundació es materialitzaven mitjançant les donacions per part de socis, simpatitzants i entitats empresarials del país que eren integrades com a membres d'honor, col·laboradors i/o membres protectors. El 2006 la Fundació va agafar un nou impuls, en rebre, des d'aquell any, un 0,7% dels beneficis ordinaris del club (2,2 milions d'euros el 2008).[177][178] Alhora, es va adherir al pla dObjectius de Desenvolupament del Mil·lenni de les Nacions Unides i va incorporar per primera vegada publicitat d'UNICEF a la samarreta de l'equip de futbol.[179]
Aquest article (o secció) és manifestament incomplet. Ajudeu a desenvolupar-lo de manera que l'exposició de conceptes o idees sigui coherent, o com a mínim sigui un esborrany amb una estructuració acceptable.
Les penyes són una part molt important del barcelonisme, La primera d'elles fou la Penya Solera de Castellar del Vallès fundada l'any 1946.[181] Actualment n'hi ha 1.283[182] i són formades com a associacions independents sense ànim de lucre, amb la finalitat de mantenir i projectar el sentiment i la història del club arreu del món. D'altra banda, també ajuden a fomentar la germanor entre els seus socis i simpatitzants mitjançant les diferents activitats que realitzen al llarg de l'any. Un cop l'any el club juntament amb una penya organitzen la trobada mundial de penyes (normalment, el setembre o l'octubre). Altres trobades, com les de zona o organitzades per diferents motius, són comunicades també al club, el qual envia un o més representants.
↑El seu predecessor, la Copa de la Coronació, es disputà, però no reconeguda oficialment per la Federació Espanyola de Futbol.
↑El Barcelona decideix retirar-se de la Copa Macaya per la presència un jugador inelegible i crea una nova competició: La Copa Barcelona.[70]
↑Classificats pel Campionat d'Espanya: Quan es va disputar el Campionat d'Espanya el Campionat de Catalunya encara no havia finalitzat i cap club català hi participà[71]
↑ 4,04,14,2Va renunciar al seu viatge a Madrid per problemes econòmics i interns.[71]
↑L'organització va obligar a repetir el partit per una suposada alineació indeguda. La diferència amb el tracte rebut per altres equips en situacions més punibles, va fer que l'equip es retirés de la competició.[71]
↑El campionat no es va acabar i es va donar com a guanyador al Barcelona.[70]
↑Al final del campionat van arribar empatats a punts el RCD Espanyol i el FC Barcelona. Es proclamà campió l'RCD Espanyol després d'un partit de desempat.[70]
↑El FC Barcelona renuncià en protesta per la decisió de la Federació de traslladar la seu de la final de Sevilla a Bilbao.[71]
↑Europa i Barcelona van acabar empatats a punts i van haver de disputar un partit final per decidir el campió. L'CE Europa el guanyà[71]
↑VENL'organització va obligar a repetir el partit per una suposada alineació indeguda. La diferència amb el tracte rebut per altres equips en situacions més punibles, va fer que l'equip es retirés de la competició.
↑No se cita Ronaldo en rebre'l en un altre club, l'Inter de Milà.
↑Societat Espanyola de Football a la seva fundació, i Club Deportivo Español després, totes dues per diferenciar-se d'un excessivament internacionalitzat futbol català.
↑França no contemplava casos de doble nacionalitat fins a dècades després. Havies de renunciar a la teva nacionalitat francesa per adoptar-ne una altra.
↑Mateix cas aplicat als jugadors filials, ia aquells nascuts a Espanya però que van adoptar una nacionalitat estrangera, encara que fos aquesta la que en primera instància utilitzessin a l'àmbit esportiu. Antigament es donava el cas de jugadors estrangers que després d'adoptar la nacionalitat espanyola van representar els dos països internacionalment, fet avui no permès.
↑La samarreta dorsal 21, que va vestir Luis Enrique durant la seva etapa al Barcelona, va estar vacant durant 2 anys, des de la retirada del migcampista el 2004, ja que la Lliga no permetia que els números es retiressin permanentment. La va tornar a utilitzar el 2006, per la defensa Lilian Thuram. Des de la seva arribada al club l'any 2020, Frenkie de Jong ostenta actualment la samarreta número 21, agafant-la de Carles Aleñá.
↑DECRET 52/1992, de 17 de febrer, de concessió de les creus de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya; DECRET 162/1992, de 20 de juliol, de concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya al Futbol Club Barcelona.
↑Revista Oficial del Barça núm. 28 - Setembre 2007
↑«El primer gran golejador». Barça, revista oficial del FC Barcelona, Desembre 2011. Arxivat de l'original el 2021-04-15. [Consulta: 20 març 2012].
Actualitzat a 27 de juny del 2016
.png){kind=small}
.svg)
–5
+2
Reial Madrid
FC Barcelona
València CF
Bayern de Múnic
Juventus FC
Liverpool FC
Al Ahly
CA Boca Juniors
Club Nacional
.jpg)
Ousmane Dembélé[88]
(2017)[89]
Philippe Coutinho[91]
Zlatan Ibrahimović
(2009)[92][93]
_(cropped_2).jpg)
(2019)
Miralem Pjanic
.svg){kind=icon}
(2020)[94]
(2013)[95]
.jpg)
Frenkie de Jong
.jpg)
.jpg)
(2019)
Luís Figo
(2000)
_(cropped).jpg)
(2019)
Alexis Sánchez
.jpg)
César Rodríguez
Ladislau Kubala
Samuel Eto'o
Ángel Arocha
AEK Atenes
AEK Larnaca
AGF Aarhus
Al-Sadd
AD Almería
Club América
RSC Anderlecht
Arenas Club
Aris Bonnevoie
Athletic FC
Austria Viena
FC Basilea
BATE Borisov
Selecció Belgrad
Beşiktaş JK
Botev Plovdiv
Celtic Glasgow
SD Ceuta
CSKA Moscou
CD Don Benito
Dukla Praga
Dynamo Kiev
Dynamo Moscou
Flamurtari Vlorë
Fram Reykjavík
Guangzhou Evergrande
Hansa Rostock
Hapoel Be'er Sheva
GKS Katowice
Lech Poznan
Levski Sofia
Lisburn Distillery
FK Lokomotiv Moscou
Lyn Oslo
Matador Púchov
Shelbourne FC
Skonto Riga
Sliema Wanderers
Steaua Bucarest
Albània
Argentina
Àustria
Belarús
Bèlgica
Brasil
Bulgària
Catalunya
Illes Balears
R.P. de la Xina
Croàcia
Xipre
Txecoslovàquia
Dinamarca
Anglaterra
França
Alemanya
Grècia
Hongria
Islàndia
Israel
Itàlia
Letònia
Luxemburg
Malta
Mèxic
Països Baixos
Irlanda del Nord
Noruega
Polònia
Portugal
Qatar
Irlanda
Romania
Rússia
Escòcia
Eslovàquia
Espanya
Suècia
Suïssa
Turquia
Ucraïna
País Valencià
Iugoslàvia
.svg)
Joan Gamper, fundador i primera figura del club.![Lionel Messi, el jugador més determinant de la història del club.[101]](//upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/5/50/Leo_Messi_2016.PNG/226px-Leo_Messi_2016.PNG)
Lionel Messi, el jugador més determinant de la història del club.[101]
![Lionel Messi, el jugador més determinant de la història del club.[101]](/wiki/Fitxer:Leo_Messi_2016.PNG)
Espanya
Andoni Zubizarreta
Eulogio Martínez
José Antonio Ramos
Álvaro Sanz
Kike Saverio
Alejandro Marqués
Ilaix Moriba
Marc Bernaus
Bolívia
República Dominicana
Japó
Corea del Sud
Lee Seung-Woo
Paraguai
França
Estats Units
Konrad de la Fuente
Països Baixos
Escòcia
Anglaterra
Brasil
Argentina
Nigèria
Emmanuel Amunike
Perú
Hugo Sotil
Bulgària
Suècia
Itàlia
Polònia
Gabon
Pierre-Emerick Aubameyang
Mèxic
Romania
Gheorghe Popescu
Portugal
Dinamarca
Costa d'Ivori
Yaya Touré
Mali
Seydou Keita
Camerun
Croàcia
Ivan Rakitić
Xile
Uruguai
Alemanya
Senegal
Moussa Wagué
Turquia
Bèlgica
Colòmbia
Yerry Mina
Hongria
Eslovàquia
Marroc
Nota: En negreta jugadors actualment sota disciplina del club; En cursiva jugadors que no van arribar a debutar amb el primer equip; indicada entre parèntesis una altra nacionalitat: (esp) per a jugadors amb nacionalitat espanyola; (ita), italiana; (bra), brasilera; (den), danesa; (ale), alemanya; (fil), filipina; (fra), francesa; (arg), argentina; (cmr), camerunesa; (srb), Sèrbia.
Andorra
Bòsnia i Hercegovina
Camerun
Canadà
Xile
Colòmbia
Rep. del Congo
Corea del Sud
Costa d'Ivori
Costa Rica
Equador
Estats Units
Filipines
Finlàndia
Gabon
Gal·les
Ghana
Guinea
Guatemala
Hondures
Japó
Jordània
Macedònia del Nord
Mali
Marroc
Montenegro
Nigèria
Paraguai
Perú
Senegal
Sèrbia
Uruguai
Veneçuela
