Ur (bòvid)

Ur

Bos primigenius
Dades
Alçada	1,9 m
Pes	1.500 kg
Estat de conservació
Extint (1627)
UICN	136721
Taxonomia
Super-regne	Eukaryota
Regne	Animalia
Fílum	Chordata
Classe	Mammalia
Ordre	Artiodactyla
Família	Bovidae
Gènere	Bos
Espècie	Bos primigenius Bojanus, 1827
Distribució
Mida

L'ur (Bos primigenius) és una espècie de boví extinta, considerada com l'avantpassat salvatge del bou domèstic modern. Amb una alçada de les espatlles de fins a 180 cm en mascles i 155 cm en femelles, era un dels herbívors més grans de l'Holocè; tenia unes grans banyes allargades i amples que arribaven als 80 cm de llarg.

Els urs formaven part de la megafauna del Plistocè. Probablement va evolucionar a Àsia i va emigrar cap a l'oest i el nord durant els períodes interglacials càlids.

Els fòssils d'ur més antics trobats a l'Índia i al nord d'Àfrica daten del Plistocè mitjà, i a Europa de l'interglacial Holstein. Tal com indiquen les restes fòssils del nord d'Europa, va arribar a Dinamarca i al sud de Suècia durant l'Holocè. Els urs van disminuir durant l'Holocè final a causa de la pèrdua d'hàbitat i la caça, i es van extingir quan l'últim individu va morir el 1627 al bosc de Jaktorów, Polònia.

L'ur està representat en pintures rupestres del paleolític, petroglifs neolítics, relleus de l'Antic Egipte i figuretes de l'edat del bronze. Simbolitzava el poder, la potència sexual i la proesa en les religions de l'antic Pròxim Orient. Les seves banyes s'utilitzaven en exvots, com a trofeus, i banyes per beure.

Durant la revolució neolítica es van produir dos esdeveniments de domesticació dels urs. Un va donar lloc al bou domèstic (Bos taurus) al Creixent Fèrtil del Pròxim Orient, que va ser introduït a Europa a través dels Balcans i la costa de la mar Mediterrània. La hibridació entre ur i bou domèstic primerenc es va produir durant l'Holocè primerenc. La domesticació dels urs indis va donar lloc al zebú (Bos indicus) que es va hibridar amb els primers bous al Pròxim Orient fa uns 4.000 anys. Algunes races de bous modernes presenten característiques que recorden els urs, com ara el color fosc i la franja clara al llarg del llom dels bous, el color més clar de les vaques o una forma de banya semblant a la d'un ur.

Etimologia

Tant «aur» com «ur» són paraules germàniques o celtes que signifiquen «bou salvatge».

Les paraules de l'alt alemany antic «ūr» que significa «primordial» i «ohso» per «bou» es van combinar per formar «ūrohso», que es va convertir en l'«ur» modern.

La paraula llatina «ūrus» s'utilitzava per al «bou salvatge» des de les guerra de les Gàl·lies.

L'ús de la forma plural «aurochsen» en anglès és un paral·lel directe del plural alemany «Ochsen» i recrea la mateixa distinció per analogia que l'anglès singular «ox» (bou) i plural «oxen» (bous). En anglès, «aurochs» és tant el singular com el plural utilitzat per referir-se a l'animal.

Taxonomia i evolució

El nom científic Bos taurus va ser introduït per Carl Linnaeus l'any 1758 per al bou feréstec a Polònia.

El nom científic Bos primigenius va ser proposat per als urs per Ludwig Heinrich Bojanus l'any 1827 que va descriure les diferències esquelètiques entre els urs i el bestiar domèstic.

El nom de Bos namadicus va ser utilitzat per Hugh Falconer l'any 1859 per als fòssils de bous trobats als jaciments de Nerbudda.

Bos primigenius mauritanicus va ser encunyat per Philippe Thomas el 1881 que va descriure els fòssils trobats en jaciments prop de Oued Seguen a l'oest de Constantina, Algèria.

L'any 2003, la Comissió Internacional de Nomenclatura Zoològica va situar Bos primigenius a la Llista Oficial de Noms Específics en Zoologia i va reconèixer així la validesa d'aquest nom per a una espècie salvatge.

Es reconeixen tres subespècies d'ur:

• L'ur eurasiàtic (B. p. primigenius) va formar part de la megafauna del Plistocè a Euràsia.
• Els urs indis (B. p. namadicus) vivien al subcontinent indi.
• Els urs nord-africans (B. p. mauritanicus) vivien al nord del Sàhara.

Cadascuna de les subespècies esmentades, va donar origen a les diferents races de bou domèstic que coneixem avui dia:

• Bos primigenius primigenius:
  • 1. Uro europeu (haplotip mitocondrial «P», haplotip sexual masculí «Y1»): no es té certesa d'una raça bovina que descendeixi directament d'aquesta subespècie, però se sap de certa aportació genètica per part d'aquests animals al bestiar domèstic europeu actual.
  • 2. Ur del mig orient (haplotip mitocondrial «T», haplotip sexual masculí «Y2»): va donar origen al bestiar domèstic europeu actual (Bos primigenius taurus).
• Bos primigenius africanus: va donar origen a les races africanes.
• Bos primigenius namadicus: va donar origen a les races índiques (zebús) (Bos primigenius indicus).

Evolució

Probablement l'ur hauria sorgit de Bos platifrons o de Bos acutifrons, bovins primigenis coneguts dins les Siwalik.

Les calibracions utilitzant fòssils de 16 espècies de bovids indiquen que la tribu Bovini va evolucionar fa uns 11,7 milions d'anys. S'estima que els llinatges genètics Bos i Bison van divergir genèticament dels Bovini fa uns 2,5 a 1,65 milions d'anys.

El cladograma següent mostra les relacions filogenètiques dels urs basades en l'anàlisi nuclear i mitocondrial de 12 espècies bovines:

Bovini

Pseudoryx nghetinhensis (Unicorn asiàtic) Bubalina  Bubalus (Búfal asiàtic) Syncerus (Búfal africà) Bovina Bos Bos bison (Bisó americà)  B. b. bison (Bisó de les planes) B. b. athabascae (Bisó boscòs) Bos bonasus (Bisó europeu)  B. b. bonasus (Bisó europeu de les terres baixes) †B. b. hungarorum (Bisó europeu dels Càrpats)   †B. b. caucasicus (Bisó europeu del Caucas) †Bos priscus (Bisó de les estepes) †Bos schoetensacki (Bisó boscòs del Pleistocè) †Bos occidentalis (Bisó de l'Holocè) †Bos antiquus (Bisó antic) †Bos latifrons (Bisó de grans banyes) †Bos sivalensis †Bos palaeosinensis †Bos hanaizumiensis †Bos tamanensis †Bos voigtstedtensis †Bos suchovi †Bos georgicus †Bos menneri †Bos degiulii †Bos satrianensis Bos mutus (Iak salvatge)   B. mutus (Iak salvatge)    B. m. grunniens (Iak domèstic) †Bos baikalensis †Bos primigenius †B. primigenius (Ur) Bos taurus B. t. taurus (Bou) B. t. indicus (Zebú) B. t. africanus (Sanga) †Bos acutifrons †Bos caucasicus †Bos buiaensis Bos sauveli (Couprei) /     Bos gaurus (Gaur)   B. gaurus (Gaur)    B. g. frontalis (Gaial) Bos javanicus (Banteng)   B. javanicus (Banteng)    B. j. domesticus (Bou de Bali) †Bos palaesondaicus †Leptobos †Pelorovis †Platycerabos †Urmiabos †Yakopsis †Epileptobos †Ioribos †Protobison †Adjiderebos

El clima fred del Pliocè va provocar una extensió de pastures obertes, que va donar suport a l'evolució dels grans pasturadors. Bos acutifrons és un possible avantpassat dels urs, dels quals es va excavar un crani fòssil als turons de Siwalik a l'Índia que data del Plistocè inferior sobre fa 2 milions d'anys . Els fòssils dels urs indis es van excavar en dipòsits al·luvials al sud de l'Índia que dataven del Plistocè mitjà. Possiblement va emigrar cap a l'oest cap a l'Orient Mitjà durant el Plistocè. Un crani d'ur excavat a la governació del Kef de Tunísia a partir d'estrats primerencs del Plistocè Mitjà d'uns 0,78 milions d'anys és l'exemplar fòssil més antic conegut fins ara, cosa que indica que el gènere Bos podria haver evolucionat a Àfrica i va emigrar a Euràsia durant el Plistocè mitjà. També es van excavar fòssils d'ur del Pleistocè mitjà en un erg saharià a les muntanyes Ahggar.

Els fòssils d'ur més antics excavats a Europa daten de l'interglacial de Holstein 230.000 anys abans del present (BP).

Una anàlisi de l'ADN mitocondrial va demostrar que la hibridació entre els urs i el bisons de les estepes (Bison priscus) es va produir fa uns 120.000 anys; el bisó europeu (Bison bonasus) conté fins a un 10% d'ascendència d'ur.

Es van trobar fòssils d'ur del Pleistocè superior a Affad 23 (Sudan), que dataven de fa 50.000 anys, quan el clima d'aquesta regió era més humit que durant el període humit africà. Dos ossos d'ur trobats a la cova Romito (Itàlia), eren datats per radiocarboni a 20.210 i 19.351 anys BP. Els ossos d'ur trobats en una cova prop de San Teodoro (Sicília, Itàlia) daten del final de l'Epigravettià, 14.785–14.781 BP. Els fòssils trobats a diversos llocs de Dinamarca daten de l'Holocè entre 9.925 i 2.865 anys BP.

L'anàlisi de les dents premolars d'ur indica que va canviar d'un pasturador dominat per l'abrasió al preboreal danès a un alimentador mixt als períodes boreal, atlàntic i subboreal de l'Holocè.

Descripció

D'acord amb una descripció del segle xvi de Sigismund von Herberstein, els urs eren de color negre fosc una ratlla grisa al dors; la seva talla de fusta feta el 1556 es basava en un ur sacrificat, que havia rebut a Masòvia. El 1827, Charles Hamilton Smith va publicar una imatge d'un ur que es basava en una pintura a l'oli que havia comprat a un comerciant d'Augsburg, que es creu que es va fer a principis del segle xvi.

• 
  Il·lustració de Sigismund von Herberstein amb el títol: Urus sum, polonis Tur, germanis Aurox. Ignari Bisontis nomen dederant (Sóc Ur, Tur en polonès, Aurox en alemany; els ignorants em van posar el nom de Bisó)
• 
  Esquelet d'ur de l'illa de Selàndia (Dinamarca), exposat al Museu d'Història Natural de Dinamarca

Es creu que aquesta pintura mostrava un ur, tot i que alguns autors van suggerir que podria haver mostrat un híbrid entre un ur i un bou domèstic, o un boví polonès. Les reconstruccions contemporànies dels urs es basen en esquelets i la informació derivada de representacions artístiques contemporànies i descripcions històriques de l'animal.

Color de la capa

Les restes de pèl d'ur no es van conèixer fins a principis de la dècada del 1980. Les representacions mostren que els uros nord-africans poden haver tingut una lleugera marca de cadira a l'esquena. Probablement els vedells van néixer amb un color castany, i els braus joves van canviar a negre amb una franja d'anguila blanca que recorre la columna vertebral, mentre que les femelles van conservar un color marró vermellós. Els dos sexes tenien un musell de color clar, però no hi ha proves de variació en el color del pelatge. Les pintures funeràries egípcies mostren bous amb un color de pelatge marró vermellós en ambdós sexes, amb una sella lleugera, però la forma de banya d'aquestes suggereix que poden representar bous domesticat.

• 
  Dibuix d'un esquelet d'ur basat en l'esquelet d'un toro de Lund i el d'una vaca de Cambridge, amb trets característics dels urs
• 
  Perfil especulatiu d'un ur indi

Moltes races primitives de bous, especialment les del sud d'Europa, presenten colors de pelatge similars als dels urs, inclòs el color negre dels mascles amb una ratlla clara d'anguila, una boca pàl·lida i un dimorfisme sexual similar en color. Una característica que sovint s'atribueix als urs són els pèls rossos del front. Segons les descripcions històriques dels urs, tenia el cabell llarg i arrissat al front, però cap esmenta un determinat color. Tot i que el color està present en una varietat de races primitives de bous, probablement és una decoloració que va aparèixer després de la domesticació.

Forma del cos

Les proporcions i la forma corporal dels urs eren sorprenentment diferents de moltes races de bous modernes. Per exemple, les potes eren considerablement més llargues i esveltes, donant lloc a una alçada de les espatlles que gairebé igualava la longitud del tronc. El crani, que portava les grans banyes, era substancialment més gran i més allargat que en la majoria de races de bestiar. Com en altres bovins salvatges, la forma del cos dels urs era atlètica, i sobretot en mascles, mostrava una musculatura del coll i de les espatlles fortament expressada. Per tant, les potes davanteres eren més gran que les posteriors, semblant al bisó europeu, però a diferència de molts bous domesticats. Fins i tot en portar vaques, el brager era petit i gairebé no es veia des del costat; aquesta característica és igual a la d'altres bovins salvatges.

Mida

El ur va ser un dels herbívors més grans de l'Holocè Europa. La mida d'un ur sembla haver variat segons la regió, amb exemplars més grans al nord d'Europa que més al sud. Els urs a Dinamarca i Alemanya tenien una alçada mitjana a les espatlles de 155-180 cm en mascles i 135-155 cm en femelles, mentre que els mascles d'ur a Hongria arribaven als 160 cm.

Els urs africans tenien una mida semblant als urs europeus al Plistocè, però van disminuir de mida durant la transició a l'Holocè; també pot haver variat de mida geogràficament.

La massa corporal dels urs sembla haver mostrat certa variabilitat. Alguns individus assoleixen uns 700 kg, mentre que els del final del Pleistocè mitjà s'estima que van pesar fins a 1500 kg. Els urs presentaven un dimorfisme sexual considerable en la mida de mascles i femelles.

Banyes

Les banyes eren grans, arribant als 80 cm de llargada i entre 10 i 20 cm de diàmetre. Les seves banyes creixien des del crani en un angle de 60° fins al musell cap endavant i es corbaven en tres direccions, és a dir, cap amunt i cap a fora a la base, després girant cap endavant i cap a dins, després cap a dins i cap amunt. La curvatura de les banyes del mascle s'expressava amb més força que les banyes de les femelles. La circumferència basal dels nuclis de banya va arribar als 44,5 cm en l'exemplar xinès més gran i als 48 cm en un exemplar francès. Algunes races de bous encara presenten formes de banyes semblants a les dels urs, com el toro de corrida espanyol, i de vegades també individus de races derivades.

Genètica

Un os d'ur ben conservat va produir suficient ADN mitocondrial per a una anàlisi de seqüències, que va demostrar que el seu genoma consta de 16.338 parells de bases. Estudis posteriors que utilitzen la seqüència completa del genoma d'ur han identificat gens candidats de domesticació regulats per microARN.

Distribució i hàbitat

Els urs es van distribuir àmpliament al nord d'Àfrica, Mesopotàmia i per tot Europa a l'estepa pòntica-càspia, al Caucas i a Sibèria occidental, a l'oest i al golf de Finlàndia, i al llac Làdoga al nord.

Es van trobar banyes fòssils atribuïdes als urs en dipòsits del Pleistocè superior a una alçada de 3400 m al marge oriental de l'altiplà tibetà (prop del riu Heihe, al comtat de Zoigê) que daten d'uns 26.620±600 anys BP. La majoria dels fòssils de la Xina es van trobar a les planes per sota dels 1000 m a Heilongjiang, Yushu, Jilin, al nord-est de Manxúria, Mongòlia Interior, prop de Pequín, el comtat de Yangyuan a la província de Hebei, Datong i Dingcun a la província de Shanxi, el comtat de Huan a Gansu i les províncies de Guizhou. L'ADN antic dels fòssils d'urs trobats al nord-est de la Xina indica que els urs van sobreviure a la regió fins almenys 5.000 anys BP. També es van excavar fòssils a la península coreana i a l'arxipèlag japonès.

Els paisatges d'Europa probablement consistien en boscos densos durant gran part dels darrers milers d'anys. És probable que els urs hagin utilitzat boscos de ribera i zones humides al llarg dels llacs. El pol·len de la majoria d'arbusts petits que es troben en sediments fossífers amb restes d'ur a la Xina indica que preferia les planes herbades temperades o les praderies que voregen els boscos. També pot haver viscut en prats oberts. En el període càlid de l'Atlàntic de l'Holocè, es va limitar a la resta de camps oberts i marges forestals, on la competència amb el bestiar i els humans va augmentar gradualment, donant lloc a un posterior declivi dels urs.

Extinció

Al sud de Suècia, els urs van estar presents durant l'òptim climàtic de l'Holocè fins almenys 7.800 anys BP.

A Dinamarca, la primera extinció local coneguda dels urs es va produir després de l'augment del nivell del mar a les illes daneses recentment formades entre 8.000 i 7.500 anys BP, i els darrers urs documentats van viure al sud de Jutlàndia al voltant de 3.000 anys BP.

L'últim fòssil d'ur conegut a Gran Bretanya data de 3.245 anys BP, i probablement es va extingir fa 3.000 anys.

A l'època d'Heròdot (segle v aC), els urs havien desaparegut del sud de Grècia, però seguien sent comuns a la zona al nord i a l'est del riu Equidor, prop de l'actual Tessalònica. Els darrers informes sobre l'espècie a l'extrem sud dels Balcans daten del segle i aC, quan Varró va informar que a Dardània (sud de Sèrbia) i Tràcia vivien ferotges bous salvatges.

• 
  Representació d'un ur lluitant contra llops, de Heinrich Harder
• 
  Dibuix d'una ur femella. Aquesta pintura és una còpia de l'original que va estar present en un comerciant d'Augsburg al segle xix. L'original probablement data del segle xvi

Els urs africans poden haver sobreviscut almenys fins a l'època romana, tal com indiquen els fòssils trobats a Buto i El Faium al delta del Nil. Encara estava molt estès a Europa durant l'època de l'Imperi Romà, quan era molt popular com a bèstia de lluita als amfiteatres romans. La caça excessiva va començar i va continuar fins que gairebé es va extingir. Al segle xiii, els urs només existien en petit nombre a l'Europa de l'Est, i la caça es va convertir en un privilegi dels nobles i, posteriorment, dels reis.

Els fòssils trobats a Bengala Occidental indiquen que els urs indis poden haver sobreviscut fins a principis del segle xii.

• 
  Esquelet d'ur muntat al Museu Nacional de Dinamarca
• 
  Crani d'un ur

Només als boscos europeus va continuar sent abundant fins a l'edat mitjana. L'extinció progressiva dels urs a l'Europa central va ser concurrent amb la tala i clereig de grans extensions forestals entre els segles ix i xii. La població a Hongria va disminuir almenys des del segle ix i es va extingir al segle xiii. Les dades subfòssils indiquen que va sobreviure al nord-oest de Transsilvània (Romania) fins al segle xiv al xvi, a l'oest de Moldàvia (també a Romania) fins probablement a principis del segle xvii, i al nord-est de Bulgària i al voltant de Sofia com a màxim fins al segle xvii. Una banya d'ur trobada en un jaciment medieval de Sofia indica que va sobreviure a l'oest de Bulgària fins entre la segona meitat del segle xvii i la primera meitat del segle xviii.

Llavors es van prendre mesures de protecció per a l'animal, amb la finalitat de protegir-los de les caceres per la noblesa. Aquestes mesures de restricció van endarrerir l'extinció de l'espècie. L'últim ramat d'urs conegut va viure en un bosc pantanós de Jaktorów (Polònia). Va disminuir d'uns 50 individus a mitjans del segle xvi a quatre individus el 1601. L'última femella d'ur va morir el 1627 per causes naturals.

Hàbits i ecologia

Els urs formaven petits ramats principalment a l'hivern, però vivien sols o en grups més petits durant l'estiu. Si els urs tenien un comportament social semblant al dels seus descendents, l'estatus social s'obtenia mitjançant exhibicions i baralles, en les quals participaven tant femelles com vaques.

Amb la seva mandíbula hipsodont, l'ur probablement era un pasturador, amb una selecció d'aliments molt semblant al bestiar domesticat que s'alimentava d'herba, branques i glans.

L'època d'aparellament era el setembre, i els vedells neixien a la primavera. Els mascles tenien baralles severes, i les proves del bosc de Jaktorów mostren que aquests podrien provocar la mort. A la tardor, els urs es preparaven per a l'hivern i es posaven més grassos i brillants que durant la resta de l'any. Els vedells es quedaven amb la seva mare fins que eren prou forts per unir-se i mantenir-se al dia amb el ramat a les zones d'alimentació. Eren vulnerables a la depredació del llop gris (Canis lupus), l'ós bru (Ursus arctos), mentre que els urs adults probablement no havien de témer els depredadors. El lleó (Panthera leo), el tigre (Panthera tigris) i la hiena (Crocuta crocuta) van ser probablement depredadors en temps prehistòrics. Segons les descripcions històriques, el ur era ràpid i podia ser molt agressiu, i no tenia por dels humans.

Significat cultural

En Àsia

Les capes d'Acheulià, a Hunasagi (a l'altiplà de Dècan, al sud de l'Índia) van aparèixer ossos d'ur amb marques de tall.

Es va trobar un os d'ur amb marques de tall induïdes amb sílex en una capa del Paleolític mitjà al jaciment de Nesher Ramla (Israel); es va datar a l'estadi isotòpic marí 5, fa uns 120.000 anys.

• 
  Segell de Mohenjo-daro
• 
  Relleu de la porta d'Ixtar exposat al Museu de Pèrgam

Una excavació arqueològica a Israel va trobar rastres d'una festa celebrada per la cultura natufiana al voltant de 12.000 anys BP, en la qual es van menjar tres urs. Sembla ser un fet poc freqüent a la cultura i es va celebrar juntament amb l'enterrament d'una dona anciana, presumiblement d'algun estatus social alt.

Els petroglifs que representen urs a l'art rupestre de Gobustan a l'Azerbaidjan daten del Paleolític superior al Neolític.

Els ossos i els cranis d'ur trobats als assentaments de Mureybet, Hallan Çemi i Çayönü indiquen que la gent emmagatzemava i compartia aliments a la cultura del neolític preceràmic B.

També es van trobar restes d'un ur en una necròpolis de Sidó (Líban), que data d'uns 3.700 anys BP; l'ur va ser enterrat juntament amb nombrosos animals, uns quants ossos humans i aliments.

Els segells de la civilització de la vall de l'Indus trobats a Harappa i Mohenjo-daro mostren un animal amb banyes corbes com un ur.

Unes figuretes d'ur van ser fetes per la cultura Maikop, al Caucas occidental.

L'ur es denota amb les paraules accàdies rīmu i rēmu, ambdues utilitzades en el context de caceres per governants com Naram-Sin d'Accàdia, Teglatfalassar I, i Salmanassar III; a Mesopotàmia, simbolitzava el poder i la potència sexual, era un epítet dels déus Enlil i Xamaix, denotava la destresa com un epítet del rei Sennàquerib i l'heroi Guilgameix. Els bous salvatges es refereixen amb freqüència als textos ugarítics com a caçats i sacrificats al déu Baal.

Un ur està representat a la porta d'Ixtar de Babilònia, construïda al segle vi aC.

En Àfrica

Els petroglifs que representen urs trobats a la vall superior del Nil es van datar al Pleistocè superior entre 16.000 i 15.000 anys BP, utilitzant datacions per luminescència i són els gravats més antics trobats fins ara a Àfrica.

Els urs formen part d'escenes de caça en relleus en una tomba de Tebes (Egipte), del segle xx aC, i al temple funerari de Ramsès III a Medinet Habu datat cap al 1175 aC. Aquesta última és la representació d'urs més jove de l'art egipci antic fins ara.

En Europa

L'ur està àmpliament representat a les pintures rupestres del paleolític a les coves de Chauvet i Lascaux al sud de França que daten de 36.000 i 21.000 anys BP, respectivament. Dos gravats rupestres paleolítics a la cova Romito de Calàbria (Itàlia) representen un ur. A la Gruta del Genovès de l'illa italiana de Levanzo també es van trobar gravats paleolítics que mostraven urs. També es van trobar gravats rupestres del Paleolític superior i pintures que representen els urs en coves de la Península Ibèrica que daten des del Gravetià fins a les cultures Magdalenianes. Es van trobar ossos d'ur amb marques de picat i tall a diversos llocs de caça i carnisseria mesolítics a França, Luxemburg, Alemanya, Països Baixos, Anglaterra i Dinamarca. També es van trobar ossos d'ur als assentaments mesolítics dels rius Narva i Emajõgi a Estònia. Es van descobrir ossos d'urs i d'humans a les fosses i túmuls cremats en diversos jaciments neolítics a Anglaterra.

• 
  Urs en una pintura rupestre a Lascaux
• 
  Una copa de Vàfeio que mostra una caça d'urs, (segle xv aC)

Una copa trobada al jaciment grec de Vàfeio mostra una escena de caça, en la qual la gent intenta capturar un ur. Un dels bous llança un caçador a terra mentre ataca el segon amb les seves banyes. La copa sembla datar de la Grècia micènica. Els grecs i peonis caçaven urs i utilitzaven les seves enormes banyes com a trofeus, copes per a vi i ofrenes als déus i herois. El bou esmentat per Samus, Felip de Tessalònica i Antípatre com a mort per Felip V de Macedònia als peus de la muntanya d'Orbelos, era en realitat un ur; Felip va oferir les banyes, que feien 105 cm de llarg i la pell a un temple d'Hèrcules.

Els urs van ser descrits als Commentarii de Bello Gallico de Juli Cèsar; a l'apartat dedicat a la descripció dels germànics, evoca els urs que es diu que viuen a l'immens bosc d'Hercínia amb ants i altres animals salvatges que ja no es trobaven a la Itàlia romana ni a les seves primeres colònies. Els seus noms llatins són urus o ura. De tant en tant es capturaven urs i s'exposaven en espectacles de venatio en amfiteatres romans com el Colosseu. Les banyes d'ur eren sovint utilitzades pels romans com a banyes de caça.

Al Cant dels Nibelungs, Sigurd mata quatre urs. Durant l'edat mitjana, les banyes d'ur s'utilitzaven com a banyes per beure, inclosa la banya de l'últim ur; encara es conserven moltes beines de banyes d'ur. La banya de beure d'ur del Corpus Christi College de Cambridge va ser gravada amb l'escut de la universitat al segle xvii. Un cap d'ur amb una estrella entre les banyes i elements iconogràfics cristians representa l'escut oficial de Moldàvia, perpetuat durant segles. Els urs eren caçats amb fletxes, xarxes i gossos de caça, i li tallaven els cabells al front de l'animal viu; els cinturons es feien amb aquest cabell i es creia que augmentaven la fertilitat de les dones. Quan es sacrificaven els urs, s'extreia l'os cordis del cor; aquest os va contribuir a la mística i els poders màgics que se li atribuïen.

A l'est d'Europa, l'ur ha deixat empremtes en expressions com «comportar-se com un ur» per a una persona borratxo que es porta malament, i «un tipus com un ur» per a gent gran i forta.

Domesticació

La domesticació més antiga coneguda dels urs data de la Revolució Neolítica al Creixent Fèrtil, on el bestiar caçat i guardat pels agricultors neolítics va anar disminuint de mida gradualment entre el 9800 i el 7500 aC. Els ossos d'ur trobats a Mureybet i Göbekli Tepe són de mida més gran que els ossos de bestiar d'assentaments neolítics posteriors al nord de Síria com Dja'de el-Mughara i Tell Halula. Als jaciments del neolític final del nord de l'Iraq i l'oest de l'Iran que daten del mil·lenni vi aC, les restes de bestiar també són més petites però més freqüents, la qual cosa indica que el bestiar domesticat va ser importat durant la cultura Halaf de la regió central de la Mitja Lluna Fèrtil. Els resultats de la investigació genètica indiquen que el bou domèstic modern (Bos taurus) va sorgir de 80 urs domesticats al sud-est d'Anatòlia i al nord de Síria fa uns 10.500 anys. El bou domèstic es va estendre pels Balcans i el nord d'Itàlia pel riu Danubi i per la costa de la mar Mediterrània. La hibridació entre urs mascles i vaques domèstiques primerenques es va produir al centre d'Europa entre el 9500 i el 1000 aC.

Les anàlisis de seqüències d'ADN mitocondrial d'exemplars d'urs italians datades de fa entre 17.000 i 7.000 anys i de 51 races de bous moderns van revelar un cert grau d'introgressió dels gens d'ur als bous del sud d'Europa, cosa que indica que les femelles d'ur van tenir contacte amb bous domèstics en llibertat. Els ossos de bous de diverses mides trobats en un assentament calcolític al districte de Kutná Hora proporcionen més proves de la hibridació d'urs i bous domèstics entre el 3000 i el 2800 aC a la regió de Bohèmia. La seqüenciació total del genoma d'un os d'ur de 6.750 anys trobat a Anglaterra es va comparar amb les dades de la seqüència del genoma de 81 bous i les dades de polimorfisme de nucleòtids simples de 1.225 bous. Els resultats van revelar que les races de bous britànics i irlandesos comparteixen algunes variants genètiques amb l'exemplar d'ur; els primers pastors a Gran Bretanya podrien haver estat els responsables del flux de gens locals dels ur als avantpassats dels bous britànic i irlandès. La raça de bou Murboden també presenta una introgressió esporàdica de femelles d'ur europeu en bou domèstic als Alps. El bestiar domèstic va continuar disminuint tant en mida corporal com en banya fins a l'edat mitjana.

Es creu que els urs indis van ser domesticats fa entre 10.000 i 8.000 anys. Els fòssils d'ur trobats al jaciment neolític de Mehrgarh (Pakistan) es daten al voltant de 8.000 anys BP i representen algunes de les primeres evidències de la seva domesticació al subcontinent indi. Les femelles d'urs indis van contribuir a l'agrupació genètica del zebú (Bos indicus) entre 5.500 i 4.000 anys BP durant l'expansió del pasturatge al nord de l'Índia. El zebú es va estendre inicialment cap a l'est fins al sud-est asiàtic. La hibridació entre el zebú i el bou domèstic primerenc es va produir al Pròxim Orient després de 4.000 anys BP coincidint amb el període de sequera durant l'esdeveniment climàtic del 4200 AP. El zebú es va introduir a l'Àfrica oriental fa uns 3.500-2.500 anys, i va arribar a Mongòlia als segles xiii i xiv.

Un tercer esdeveniment de domesticació que es creu que va tenir lloc al desert occidental d'Egipte no està recolzat pels resultats d'una anàlisi de la barreja genètica, la introgressió i els patrons de migració de 3.196 bous domèstics que representen 180 poblacions.

Cria selectiva de bous semblant a urs

Bou dels Heck

A principis de la dècada del 1920, Heinz Heck va iniciar un programa de cria selectiva al zoo de Hellabrunn intentant reproduir els urs amb diverses races de bous; el resultat s'anomena bou dels Heck. Els ramats d'aquest bestiar es van alliberar a Oostvaardersplassen, un pòlder dels Països Baixos a la dècada del 1980 com a substituts d'ur per al pasturatge naturalista amb l'objectiu de restaurar els paisatges prehistòrics. Un gran nombre d'ells van morir de fam durant els freds hiverns del 2005 i el 2010, i el projecte de no interferència va acabar el 2018. A partir de l'any 1996, el bou dels Heck es va encreuar amb races de bou del sud d'Europa com el Sayaguesa, la Chianina i, en menor mesura, els brau de lídia espanyols amb l'esperança de crear un animal més semblant a l'ur. Els encreuaments resultants s'anomenen bous Taurus. Altres projectes de reproducció són el Programa Tauros i el Projecte Uruz.

Tanmateix, els enfocaments que tenen com a objectiu la cria d'un fenotip semblant al de l'ur no equivalen a un genotip semblant al de l'ur.

Reconeixements

L'asteroide (6043) Aurochs va ser nomenat en honor d'aquesta espècie.

Bibliografia

• Ajmone-Marsan, P.; Garcia, J. F.; Lenstra, J. A. «On the origin of cattle: How Aurochs became cattle and colonized the World» (en anglès). Evolutionary Anthropology, 19(4), 2010. DOI: 10.1002/evan.20267.
• Arbuckle, B. S.; Price, M. D.; Hongo, H.; Öksüz, B. «Documenting the initial appearance of domestic cattle in the Eastern Fertile Crescent (northern Iraq and western Iran)» (PDF) (en anglès). Journal of Archaeological Science, 72, 2016. DOI: 10.1016/j.jas.2016.05.008.
• Avise, J. C.; Ayala, F. J. «In the Light of Evolution III: Two Centuries of Darwin» (en anglès). Proceedings of the National Academy of the United States, 106 (sup. 1), 2009. DOI: 10.17226/12692. PMID: 25032348.
• Bartosiewicz, L. «A horn worth blowing? A stray find of aurochs from Hungary» (en anglès). Antiquity, 71(274), 1997. DOI: 10.1017/S0003598X00085902.
• Bartosiewicz, L. «Interdisciplinary analysis of an Iron Age Aurochs horn core from Hungary: a case study» (en anglès). Acta Archaeologica Academiae Scientiarum Hungaricae, 57(1)-57(3), 2006. DOI: 10.1556/AArch.57.2006.1-3.10.
• Beierkuhnlein, C. «Bos primigenius in Ancient Egyptian art – historical evidence for the continuity of occurrence and ecology of an extinct key species» (PDF) (en anglès). Frontiers of Biogeography, 7(3), 2015. DOI: 10.21425/F5FBG21527.
• Beja Pereira, A.; Caramelli, D.; Lalueza Fox, C.; Vernesi, C.; Ferrand, N.; Casoli, A. «The origin of European cattle: Evidence from modern and ancient DNA» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 103(21), 2006. Bibcode: 2006PNAS..103.8113B. DOI: 10.1073/pnas.0509210103. PMC: 1472438. PMID: 16690747.
• Bejenaru, L.; Stanc, S.; Popovici, M.; Balasescu, A.; Cotiuga, V. «Holocene subfossil records of the auroch (Bos primigenius) in Romania» (en anglès). The Holocene, 23(4), 2013. Bibcode: 2013Holoc..23..603B. DOI: 10.1177/0959683612465448.
• Beutler, A. «Die Großtierfauna Europas und ihr Einfluss auf Vegetation und Landschaft» (en alemany). Natur und Kulturlandschaft, 1, 1996.
• Bibi, F. «A multi-calibrated mitochondrial phylogeny of extant Bovidae (Artiodactyla, Ruminantia) and the importance of the fossil record to systematics» (en anglès). BMC Evolutionary Biology, 13, 2013. DOI: 10.1186/1471-2148-13-166. PMC: 3751017. PMID: 23927069.
• Boev, Z. «Subfossil vertebrate fauna from Forum Serdica (Sofia, Bulgaria), 16–18th Century AD» (en anglès). Acta Zoologica Bulgarica, 68(3), 2016.
• Boev, Z. «The last Bos primigenius survived in Bulgaria (Cetartiodactyla: Bovidae)» (en anglès). Lynx, 52, 2021. DOI: 10.37520/lynx.2021.010.
• Bogaard, A.; Charles, M.; Twiss, K. C.; Fairbairn, A.; Yalman, N. «Private pantries and celebrated surplus: storing and sharing food at Neolithic Çatalhöyük, Central Anatolia» (en anglès). Antiquity, 83(321), 2009. DOI: 10.1017/S0003598X00098896.
• Bojanus, L. H. «De Uro nostrate eiusque sceleto commentation». Nova Acta Physico-medica Academiae Caesareae Leopoldino-Carolinae Naturae Curiosum, 13(5), 1827.
• Bollongino, R.; Burger, J.; Powell, A.; Mashkour, M.; Vigne, J. D.; M. G., Thomas «Modern Taurine Cattle descended from small number of Near-Eastern founders» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 29(9), 2012. DOI: 10.1093/molbev/mss092. PMID: 22422765.
• Boutiuc, M.; Florescu, O.; Vasilache, V.; Sandu, I. «The comparative study of the state of conservation of two medieval documents on parchment from different historical periods» (en anglès). Materials, 13(21), 2020. Bibcode: 2020Mate...13.4766H. DOI: 10.3390/ma13214766. PMC: 7662666. PMID: 33114524.
• Braud, M.; Magee, D. A.; Park, S. D. E.; Sonstegard, T. S.; Waters, S. M. «Genome-wide microRNA binding site variation between extinct wild Aurochs and modern cattle identifies candidate microRNA-regulated domestication genes» (en anglès). Frontiers in Genetics, 8, 2017. DOI: 10.3389/fgene.2017.00003. PMC: 5281612. PMID: 28197171.
• Bradley, D. G.; MacHugh, D. E.; Cunningham, P.; Loftus, R. T. «Mitochondrial diversity and the origins of African and European cattle» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 93(10), 1996. Bibcode: 1996PNAS...93.5131B. DOI: 10.1073/pnas.93.10.5131. PMC: 39419. PMID: 8643540.
• Bro-Jørgensen, M. H.; Carøe, C.; Vieira, F. G.; Nestor, S.; Hallström, A. «Ancient DNA analysis of Scandinavian medieval drinking horns and the horn of the last aurochs bull» (en anglès). Journal of Archaeological Science, 99, 2018. DOI: 10.1016/j.jas.2018.09.001.
• Bunzel-Drüke, M. «Ecological substitutes for Wild Horse (Equus ferus, Boddaert 1785 = E. przewalskii, Poljakov 1881) and Aurochs (Bos primigenius, Bojanus 1827)» (en anglès). Natur - und Kulturlandschaft, 4, 2001.
• Cai, D.; Zhang, N.; Zhu, S.; Chen, Q.; Wang, L. «Ancient DNA reveals evidence of abundant aurochs (Bos primigenius) in Neolithic Northeast China» (PDF) (en anglès). Journal of Archaeological Science, 98, 2018. DOI: 10.1016/j.jas.2018.08.003.
• Campbell, D. I.; Whittle, P. M.. «Three case studies: aurochs, mammoths and passenger pigeons». A: Resurrecting Extinct Species (en anglès). Cham: Palgrave Macmillan, 2017. DOI 10.1007/978-3-319-69578-5_2. ISBN 978-3-319-69578-5. 
• Chen, S.; Lin, B. Z.; Baig, M.; Mitra, B.; Lopes, R. J. «Zebu cattle are an exclusive legacy of the South Asia Neolithic» (en anglès). Molecular Biology and Evolution, 27(1), 2010. DOI: 10.1093/molbev/msp213. PMID: 19770222.
• Clutton-Brock, J. «Five thousand years of livestock in Britain» (en anglès). Biological Journal of the Linnean Society, 38(1), 1989. DOI: 10.1111/j.1095-8312.1989.tb01560.x.
• Craig, O. E.; Biazzo, M.; Colonese, A. C.; Di Giuseppe, Z.; Martínez Labarga, C. «Stable isotope analysis of Late Upper Palaeolithic human and faunal remains from Grotta del Romito (Cosenza), Italy» (en anglès). Journal of Archaeological Science, 37(10), 2010. DOI: 10.1016/j.jas.2010.05.010.
• Crégut-Bonnoure, E.; Guérin, Cl. «Familha dels Bovids». A: Les grands mammifères plio-pléistocènes d'Europe (en francès). Masson, 1996 (Préhistoire). 
• Crystal, D. The Cambridge Encyclopedia of the English Language (en anglès). Cambridge: Cambridge University Press, 2003. ISBN 0-521-53033-4. 
• Cubric‐Curik, V.; Novosel, D.; Brajkovic, V.; Rota Stabelli, O.; Krebs, S. «Large‐scale mitogenome sequencing reveals consecutive expansions of domestic taurine cattle and supports sporadic aurochs introgression» (en anglès). Evolutionary Applications, 2021. DOI: 10.1111/eva.13315.
• Davis, E. N. «The Vapheio Cups: One Minoan and One Mycenean?» (en anglès). The Art Bulletin, 56(4), 1974. DOI: 10.1080/00043079.1974.10789932.
• De Grummond, W. W. «Hands and Tails on the Vapheio Cups» (en anglès). American Journal of Archaeology, 84(3), 1980. DOI: 10.2307/504710. JSTOR: 504710.
• Di Maida, G.; García Díez, M.; Pastoors, A.; Terberger, T. «Palaeolithic art at Grotta di Cala dei Genovesi, Sicily: a new chronology for mobiliary and parietal depictions» (en anglès). Antiquity, 92(361), 2018. DOI: 10.15184/aqy.2017.209.
• Douglas, N. Birds and Beasts of the Greek Anthology (en anglès). Florència: B. Blom, 1927. ISBN 9780405084614. 
• Edwards, C. J.; Magee, D. A.; Park, S. D. E.; McGettigan, P. A.; Lohan, A. J. «A complete mitochondrial genome sequence from a mesolithic wild Aurochs (Bos primigenius)» (en anglès). PLOS ONE, 5(2), 2010, pàg. e9255. Bibcode: 2010PLoSO...5.9255E. DOI: 10.1371/journal.pone.0009255. PMC: 2822870. PMID: 20174668.
• Falconer, H. «Notice of the various species of bovine animals» (en anglès). The Zoologist, 17, 1859.
• Farajova, M. «Gobustan: Rock Art Cultural Landscape» (PDF) (en anglès). Adoranten, 11, 2011.
• Fernandes, A. P. B.. «Aesthetics, ethics, and rock art conservation: How far can we go? The case of recent conservation tests carried out in un-engraved outcrops in the Côa Valley, Portugal». A: Aesthetics and Rock Art III: Symposium (PDF) (en anglès). 1818. Oxford: Archaeopress, 2008 (British Archaeological Reports). ISBN 9781407303048. 
• Frisch, W. Der Auerochs: Das europäische Rind (en anglès). Lipp Graphische Betriebe, 2010. ISBN 978-3-00-026764-2. 
• Geer, A. A. E.. «Bos primigenius. The Aurochs». A: Animals in stone: Indian mammals sculptured through time (en anglès). Leiden: Brill, 2008. ISBN 978-90-04-16819-0. 
• Geneste, J. M. «From Chauvet to Lascaux: 15,000 years of cave art» (en anglès). Archaeology, Ethnology & Anthropology of Eurasia, 45(3), 2017. DOI: 10.17746/1563-0110.2017.45.3.029-040.
• Gentry, J.; Clutton-Brock; Groves, C. P. «The naming of wild animal species and their domestic derivatives» (en anglès). Journal of Archaeological Science, 31(5), 2004. DOI: 10.1016/j.jas.2003.10.006.
• Götherström, R.; Anderung, C.; Hellborg, L.; Elburg; Smith, C. «Cattle domestication in the Near East was followed by hybridization with aurochs bulls in Europe» (en anglès). Proceedings of the Royal Society B: Biological Sciences, 272(1579), 2005. DOI: 10.1098/rspb.2005.3243. PMC: 1559968. PMID: 16243693.
• Gravlund, P.; Aaris-Sørensen, K.; Hofreiter, M.; Meyer, M.; Bollback, J. P.; Noe-Nygaard, N. «Ancient DNA extracted from Danish aurochs (Bos primigenius): genetic diversity and preservation» (en anglès). Annals of Anatomy, 194(1), 2012, pàg. 103–111. DOI: 10.1016/j.aanat.2011.10.011. PMID: 22188739.
• Hasegawa, Y.; Okumura, Y.; Tatsukawa, H. «First record of Late Pleistocene Bison from the fissure deposits of the Kuzuu Limestone, Yamasuge, Sano-shi, Tochigi Prefecture, Japan» (PDF) (en anglès). Bulletin of Gunma Museum of Natural History, 13, 2009.
• Heck, H. «The breeding-back of the Aurochs» (en anglès). Oryx, 1(3), 1951. DOI: 10.1017/S0030605300035286.
• Heinzle, J. Das Nibelungenlied und die Klage: Nach der Handschrift 857 der Stiftsbibliothek St. Gallen (en alemany). Deutscher Klassiker Verlag, 2013. ISBN 9783618661207. 
• Helmer, D.; Gourichon, L.; Monchot, H.; Peters, J.; Segui, M. S. «Identifying early domestic cattle from pre-pottery Neolithic sites on the Middle Euphrates using sexual dimorphism». A: The first steps of animal domestication: new archeological approaches (en anglès). Oxford: Oxbow Books, 2005. ISBN 1-84217-121-6. 
• Heptner, V. G.; Nasimovich, A. A.; Bannikov, A. G.. «Aurochs, primitive cattle». A: Mlekopitajuščie Sovetskogo Soiuza (Moscí: Vysšaia Škola) (en anglès). Vol. I: Artiodactyla and Perissodactyla. Washington DC: Smithsonian Institution and the National Science Foundation, 1988.  (any original: 1961)
• Huyge, D.; Vandenberghe, D. A.; De Dapper, M.; Mees, F.; Claes, W. «First evidence of Pleistocene rock art in North Africa: securing the age of the Qurta petroglyphs (Egypt) through OSL dating» (en anglès). Antiquity, 85(330), 2011. DOI: 10.1017/S0003598X00061998.
• Jo, Y. S.; Baccus, J. T.; Koprowski, J. Mammals of Korea (en anglès). Seul: Magnolia Press, 2018. ISBN 978-89-6811-369-7. 
• Kitchell, Kenneth F. Jr.. Animals in the Ancient Word from A to Z (en anglès). Routledge, 2013. ISBN 978-0415392433. 
• Knight, C. «European bison, or Aurochs». A: The National Cyclopaedia of Useful Knowledge (en anglès). III. Londres: Little, Brown and Co., 1847. 
• Kriiska, A. «Settlements of coastal Estonia and maritime hunter-gatherer economy» (en anglès). Lietuvos Archeologija, 19, 2000.
• Kurten, B. «Order Artiodactyla». A: Pleistocene Mammals of Europe (en anglès). Londres: Aldine Publishing Company, 1968. 
• Kysely, R. «Aurochs and potential crossbreeding with domestic cattle in Central Europe in the Eneolithic period. A metric analysis of bones from the archaeological site of Kutná Hora-Denemark (Czech Republic)» (en anglès). Anthropozoologica, 43(2), 2008.
• Lewis, C. T.; Short, C. «ūrus». A: A Latin Dictionary (en anglès). Oxford: Clarendon Press, 1879. 
• Linnaeus, C. «Bos Taurus». A: Systema naturae per regna tria naturae: secundum classes, ordines, genera, species, cum characteribus, differentiis, synonymis, locis (en llatí). 1. Holmiae: Laurentii Salvii, 1758. 
• Linseele, V. «Size and size change of the African aurochs during the Pleistocene and Holocene» (en anglès). Journal of African Archaeology, 2(2), 2004. DOI: 10.3213/1612-1651-10026.
• Lorimer, J.; Driessen, C. «From "Nazi cows" to cosmopolitan "ecological engineers": specifying rewilding through a history of Heck cattle» (en anglès). Annals of the American Association of Geographers, 106(3), 2016. DOI: 10.1080/00045608.2015.1115332.
• Lydekker, R. «The wild Ox and its extermination». A: The ox and its kindred (en anglès). Londres: Methuen &Co. Ltd., 1912. 
• Lynch, H. A.; Hamilton, J.; Hedges, R. E. M. «Where the wild things are: Aurochs and Cattle in England» (en anglès). Antiquity, 82(318), 2008. DOI: 10.1017/S0003598X00097751.
• Mackay, E. J. H.. «Steatite pectoral, once mounted in metal and filled with inlay». A: The Indus civilization (en anglès). Londres: Lovat Dickson & Thompson Ltd., 1935. 
• Magnell, O. «Climate change at the Holocene thermal maximum and its impact on wild game populations in South Scandinavia». A: Climate Change and Human Responses (en anglès). Dordrecht: Springer, 2017 (Vertebrate Paleobiology and Paleoanthropology). DOI 10.1007/978-94-024-1106-5_7. ISBN 978-94-024-1105-8. 
• Makarem, M. «Et si Europe était sidonienne?» (en francés). L'Orient Le Jour [Beirut], 2012.
• Mannen, H.; Kohno, M.; Nagata, Y.; Tsuji, S.; Bradley, D. G. «Independent mitochondrial origin and historical genetic differentiation in North Eastern Asian cattle» (en anglès). Molecular Phylogenetics and Evolution, 32(2), 2004. DOI: 10.1016/j.ympev.2004.01.010. PMID: 15223036.
• Mannino, M. A.; Di Salvo, R.; Schimmenti, V.; Di Patti, C.; Incarbona, A. «Upper Palaeolithic hunter-gatherer subsistence in Mediterranean coastal environments: an isotopic study of the diets of the earliest directly-dated humans from Sicily» (PDF) (en anglès). Journal of Archaeological Science, 38(11), 2011. DOI: 10.1016/j.jas.2011.07.009.
• Martínez Navarro, B.; Karoui Yaakoub, N.; Oms, O.; Amri, L.; López García, J. M. «The early Middle Pleistocene archeopaleontological site of Wadi Sarrat (Tunisia) and the earliest record of Bos primigenius» (en anglès). Quaternary Science Reviews, 90, 2014. Bibcode: 2014QSRv...90...37M. DOI: 10.1016/j.quascirev.2014.02.016.
• McDevitte, W. A.. «28». A: The Gallic Wars by Julius Caesar (en anglès). 6. Nova York: Harper & Brothers, 1869 (Harper's New Classical Library). 
• Munro, N .D.; Grosman, L. «Early evidence (ca. 12,000 B.P.) for feasting at a burial cave in Israel» (en anglès). Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America, 107(35), 2010. Bibcode: 2010PNAS..10715362M. DOI: 10.1073/pnas.1001809107. PMC: 2932561. PMID: 20805510.
• Nemeth, A.; Barany, A.; Csorba, G.; Magyari, E.; Pazonyi, P.; Palfy, J. «Holocene mammal extinctions in the Carpathian Basin: A review» (PDF) (en anglès). Mammal Review, 47(1), 2016. DOI: 10.1111/mam.12075.
• Oman, C. «Cambridge and Cornelimünster» (en anglès). Aachener Kunstblätter, 43, 1972.
• Osypinska, M.; Osypinski, P.; Belka, Z.; Chlodnicki, M.; Wiktorowicz, P. «Wild and Domestic Cattle in the Ancient Nile Valley: Marks of ecological change» (en anglès). Journal of Field Archaeology, 46(7), 2021. DOI: 10.1080/00934690.2021.1924491.
• Park, S. D. E.; Magee, D. A.; McGettigan, P. A.; Teasdale, M. D.; Edwards, C. J. «Genome sequencing of the extinct Eurasian wild aurochs, Bos primigenius, illuminates the phylogeography and evolution of cattle» (en anglès). Genome Biology, 16(1), 2015. DOI: 10.1186/s13059-015-0790-2. PMC: 4620651. PMID: 26498365.
• Partridge, E. «Urus, Uri gallica». A: Origins: A Short Etymological Dictionary of Modern English (en anglès). Nova York: Greenwich House, 1983. ISBN 978-0-517-41425-5. 
• Pilgrim, G. E. «The evolution of the buffaloes, oxen, sheep and goats» (en anglès). Zoological Journal of the Linnean Society, 41(279), 1947. DOI: 10.1111/j.1096-3642.1940.tb02077.x.
• Pitt, D.; Sevane, N.; Nicolazzi, E. L.; MacHugh, D. E.; Park, S. D. «Domestication of cattle: Two or three events?» (en anglès). Evolutionary Applications, 12(1), 2019. DOI: 10.1111/eva.12674. PMC: 6304694. PMID: 30622640.
• Prévost, M.; Groman-Yaroslavski, I.; Gershtein, K.M.C.; Tejero, J. M.; Zaidner, Y. «Early evidence for symbolic behavior in the Levantine Middle Paleolithic: A 120 ka old engraved aurochs bone shaft from the open-air site of Nesher Ramla, Israel» (en anglès). Quaternary International, 2021. DOI: 10.1016/j.quaint.2021.01.002.
• Prummel, W.; Niekus, M. J. L. T. «Late Mesolithic hunting of a small female aurochs in the valley of the River Tjonger (the Netherlands) in the light of Mesolithic aurochs hunting in NW Europe» (en anglès). Journal of Archaeological Science, 38(7), 2011. DOI: 10.1016/j.jas.2011.02.009.
• Pyle, C. M. «Some late sixteenth-century depictions of the aurochs (Bos primigenius Bojanus, extinct 1627): New evidence from Vatican MS Urb. Lat. 276» (en anglès). Archives of Natural History, 21(3), 1994. DOI: 10.3366/anh.1994.21.3.275.
• Pyle, C. M. «Update to: "Some late sixteenth-century depictions of the aurochs (Bos primigenius Bojanus, extinct 1627): New evidence from Vatican MS Urb. Lat. 276» (en anglès). Archives of Natural History, 22(3), 1995. DOI: 10.3366/anh.1995.22.3.437.
• Reinhold, S.; Gresky, J.; Berezina, N.; Kantorovich, A. R.; Knipper, C.. «Contextualising Innovation: Cattle Owners and Wagon Drivers in the North Caucasus and Beyond». A: Appropriating Innovations. Entangled Knowledge in Eurasia, 5000-150 BCE (en anglès). Oxford: Oxbow Books, 2017. ISBN 9781785707247. 
• Rokosz, M. «History of the Aurochs (Bos taurus primigenius) in Poland» (PDF) (en anglès). Animal Genetics Resources Information, 16, 1995. DOI: 10.1017/S1014233900004582.
• Ryder, M. L. «The first hair remains from an aurochs (Bos primigenius) and some medieval domestic cattle hair» (en anglès). Journal of Archaeological Science, 11, 1984. DOI: 10.1016/0305-4403(84)90045-1.
• Schulz, E.; Kaiser, T. M. «Feeding strategy of the Urus Bos primigenius Bojanus, 1827 from the Holocene of Denmark» (en anglès). Courier Forschungsinstitut Senckenberg, 259, 2007.
• Senglaub, K. «Sigmund von Herberstein (1486–1566) und die historischen Konfusionen um Ur und Wisent» (PDF) (en anglès). Säugetierkundliche Informationen, 5(26), 2002, pàg. 253–266.
• Sathe, V.; Paddayya, K. «The faunal background of the stone age cultures of Hunsgi and Baichbal Valleys, Southern Deccan» (en anglès). Bulletin of the Deccan College Research Institute, 72, 2012. JSTOR: 43610690.
• Shugart, H. H.. «Taming the Unicorn, Yoking the Aurochs: Animal and Plant Domestication and the Consequent Alteration of the Surface of the Earth». A: Foundations of the Earth (en anglès). Columbia University Press, 2014. DOI 10.7312/shug16908-003. ISBN 9780231537698. 
• Sinding, M.H. S.; Gilbert, M.T.P. «The draft genome of extinct European Aurochs and its implications for de-extinction» (en anglès). Open Quaternary, 2, 2016. DOI: 10.5334/oq.25.
• Soares De Figueiredo, S.; Botica, N.; Bueno Ramírez, P.; Tsoupra, A.; Mirao, J. «Analysis of portable rock art from Foz do Medal (Northwest Iberia): Magdalenian images of horses and aurochs» (en anglès). Comptes Rendus Palevol, 19(4), 2020. DOI: 10.5852/cr-palevol2020v19a4.
• Soubrier, J.; Gower, G.; Chen, K.; Richards, S.M.; Llamas, B. «Early cave art and ancient DNA record the origin of European bison» (en anglès). Nature Communications, 7(13158), 2016. Bibcode: 2016NatCo...713158S. DOI: 10.1038/ncomms13158. PMC: 5071849. PMID: 27754477.
• Theunissen, B. «The Oostvaardersplassen Fiasco» (en anglès). Isis, 110(2), 2019. DOI: 10.1086/703338.
• Thomas, P. «Recherches sur les bovidés fossiles de l'Algérie» (en francès). Bulletin de la Société Zoologique de France, 6, abril 1881.
• Thomas, H. Géologie et paléontologie du gisement acheuléen de l'erg Tihodaïne, Ahaggar Sahara Algérien (en francès). París: Memoires du centre de recherches anthlropologiques, prehistoriques et ethnographiques, 1977. 
• Turvey, S. T.; Sathe, V.; Crees, J. J.; Jukar, A. M.; Chakraborty, P.; Lister, A. M. «Late Quaternary megafaunal extinctions in India: How much do we know?» (en anglès). Quaternary Science Reviews, 252, 2021. Bibcode: 2021QSRv..25206740T. DOI: 10.1016/j.quascirev.2020.106740.
• Vacca, B. B. «The hunting of large mammals in the Upper Palaeolithic of southern Italy: A diachronic case study from Grotta del Romito» (en anglès). Quaternary International, 252, 2012. Bibcode: 2012QuInt.252..155V. DOI: 10.1016/j.quaint.2011.06.054.
• Van Vuure, C. Retracing the Aurochs: History, Morphology and Ecology of an extinct wild Ox (en anglès). Sofia: Pensoft Publishers, 2005. ISBN 954-642-235-5. 
• Van Vuure, T. «History, morphology and ecology of the Aurochs (Bos primigenius)» (PDF) (en anglès). Lutra, 45(1), 2002.
• Verdugo, M. P.; Mullin, V. E.; Scheu, A.; Mattiangeli, V.; Daly, K. G. «Ancient cattle genomics, origins, and rapid turnover in the Fertile Crescent» (PDF) (en anglès). Science, 365(6449), 2019. Bibcode: 2019Sci...365..173V. DOI: 10.1126/science.aav1002. PMID: 31296769.
• Wang, K.; Lenstra, J. A.; Liu, L.; Hu, Q.; Ma, T.; Qiu, Q.; Liu, J. «Incomplete lineage sorting rather than hybridization explains the inconsistent phylogeny of the wisent» (en anglès). Communications Biology, 1(1), 2018. DOI: 10.1038/s42003-018-0176-6. PMC: 6195592. PMID: 30374461.
• Weniger, G. C.. «Representations of the Aurochs in the Upper Palaeolithic and Epipalaeolithic on the Iberian Peninsula». A: Archäologie und Biologie des Aurochsen (en anglès). Bonn: Neanderthal Museum, 1999. ISBN 9783980583961. 
• Wyatt, S.; Wyatt, N. «The longue durée in the beef business». A: Ritual, Religion, and Reason. Studies in the Ancient World in Honour of Paolo Xella (en anglès). Münster: Ugarit-Verlag, 2013. ISBN 9783868350876. 
• Zeyland, J.; Wolko, Ł.; Lipiński, D.; Woźniak, A.; Nowak, A.; Szalata, M.; Bocianowski, J.; Słomski, R. «Tracking of wisent–bison–yak mitochondrial evolution» (en anglès). Journal of Applied Genetics, 53(3), 2012. DOI: 10.1007/s13353-012-0090-4. PMC: 3402669. PMID: 22415349.
• Zong, G. «A record of Bos primigenius from the Quaternary of the Aba Tibetan Autonomous Region» (PDF) (en anglès). Vertebrata PalAsiatica, 22(3), 1984.

Vegeu també

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ur

Viccionari

• Bou Chillingham
• Toro sagratt
• Ur (runa)