Equació

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre les equacions matemàtiques en la seva generalitat. Si cerqueu una introducció al concepte i mètodes de resolució, vegeu «Equació (àlgebra elemental)».
Robert Recorde és un precursor de l'escriptura d'una equació. Va inventar l'ús del signe = per designar una igualtat.[1]
Un sistema dinàmic correspon a un tipus particular d'equació, les solucions de la qual són funcions. El comportament límit és de vegades complex. En certs casos, es caracteritza per una curiosa figura geomètrica, anomenada atractor estrany.

En matemàtiques una equació és una igualtat que conté una o diverses variables. Resoldre l'equació consisteix a determinar els valors que pot prendre la variable (o les variables) per tal de fer verdadera la igualtat. La variable també s'anomena desconeguda o incògnita i els valors per als quals la igualtat es verifica solucions. A diferència d'una identitat, una equació és una igualtat que no és necessàriament verdadera per a tots els valors possibles de la variable.[2][Nota 1][3] Les equacions poden ser de naturalesa diversa i apareixen en diferents branques de les matemàtiques. Les tècniques associades al seu tractament difereixen segons el tipus d'equacions.

L'àlgebra estudia sobretot dues famílies d'equacions: les equacions polinòmiques i les equacions lineals. Les equacions polinòmiques són de la forma P(X) = 0, on P és un polinomi. Els mètodes de transformacions i de canvi de variable permeten resoldre les més simples. Les equacions lineals són de la forma a(x) + b = 0, on a és una aplicació lineal i b un vector. Per resoldre-les es fan servir tècniques algorísmiques o geomètriques, sorgides de l'àlgebra lineal o de l'anàlisi matemàtica. Si es modifica el conjunt en que està definida la variable pot canviar considerablement la naturalesa de l'equació. L'àlgebra estudia també les equacions diofàntiques, unes equacions en les quals els coeficients i les solucions són enters. Les tècniques utilitzades són diferents i essencialment procedents de l'aritmètica modular. Aquestes equacions són, en general, difícils; sovint tan sols s'intenta determinar l'existència o l'absència de solucions i, si n'existeixen, el seu nombre.

La geometria fa servir les equacions per caracteritzar les figures. En relació als casos anteriors, l'objectiu és diferent; l'equació es fa servir per posar en evidència propietats geomètriques. En aquest context hi ha dues grans famílies d'equacions: les cartesianes i les paramètriques.

L'anàlisi estudia equacions del tipus f(x) = 0, on f és una funció que té certes propietats com la continuïtat, la derivabilitat o, fins i tot, el fet de ser contractant. Hi ha tècniques que permeten construir successions que convergeixen cap a una solució de l'equació. L'objectiu és poder aproximar la solució amb tanta precisió com sigui possible.

Un sistema dinàmic és el que evoluciona al llarg del temps. Es defineix per una equació en les que les solucions són, o bé successions –que indiquen els valors de l'estat del sistema en cada un dels instants discrets del temps–, o bé funcions d'una variable (per exemple, el temps), o bé de diverses variables (el temps i altres com, per exemple, les coordenades cartesianes dels punts de l'espai). Existeixen dues qüestions centrals: l'"estat inicial" i el "comportament asimptòtic". Per a cada estat inicial admissible –per exemple, el valor de la successió o de la funció en zero–, l'equació admet una única solució. De vegades, una petita modificació de l'estat inicial modifica poc la solució. No és sempre aquest el cas; aquesta sensibilitat a la condició inicial és l'objecte de la primera qüestió. El comportament límit o també asimptòtic d'una solució correspon a la forma de la solució quan la variable (el temps) tendeix cap a l'infinit; aquest comportament és l'objecte de la segona qüestió. Si no divergeix, pot tendir cap a un valor donat, o bé apropar-se a un comportament cíclic –una funció periòdica o una successió que recorre sempre un mateix conjunt finit de valors i en el mateix ordre–, o bé tenir un comportament caòtic. En aquest últim cas sembla que evolucioni per atzar, fins i tot si la solució és, per definició, determinista.[Nota 2]

Conceptes bàsics[modifica | modifica el codi]

Definició - equació, desconeguda i solució[modifica | modifica el codi]

Article principal: Incògnita
L'exemple següent s'ha tret[4]del llibre d'Al-Khwarizmi, un dels fundadors de l'àlgebra.
« Un home mor i deixa quatre fills i fa una donació a un home igual a la part d'un dels seus fills i a un altre el quart del que queda. Si x designa la incògnita, aquí la fracció de l'herència que rep cada un dels fills, la pregunta es tradueix en l'equació següent, on el valor 1 a la dreta designa 1'herència:
(1)\quad 4x + x + \frac 14(1-x) = 1
»

En l'exemple, la formulació en forma d'equació, és a dir la igualtat (1), és equivalent a la pregunta plantejada. Respondre-la significa determinar l'únic valor que ha de prendre la incògnita x perquè la igualtat que defineix l'equació sigui verdadera. El maneig de la incògnita permet resoldre algunes equacions, com la que es presenta aquí. Aquesta visió és font d'una altra manera de definir una equació. Per a l'Enciclopèdia Soviètica de Matemàtiques, una equació és la traducció, sota una forma analítica, d'un problema.[5][6] L'equació f(x) = g(x) correspon a la pregunta: per a quin valor de x, l'equació es transforma en igualtat? Aquesta definició descriu bé les primeres equacions estudiades, que són de vegades la formulació matemàtica d'una pregunta de la vida corrent.

Aquesta definició fundada en una pregunta no és la més general: en geometria, l'equació de la circumferència no fa referència a una pregunta.[7] Tanmateix, la forma continua sent la mateixa: una igualtat entre dues expressions, utilitzant dues variables generalment notades x i y.

Paràmetre[modifica | modifica el codi]

Al segle XVI, Viète, un matemàtic francès, troba un mètode per expressar de manera genèrica una família d'equacions.[8] Per comprendre'n l'interès, s'il·lustra amb un exemple.

Exemple d'equació paramètrica.
La gràfica de la funció f és la paràbola dibuixada en blau a la figura, la de g1(x) la recta dibuixada en vermell, la de g-2(x) en violeta i la de g-1 en verd.

Quin és el nombre de solucions reals[9] de les equacions següents?

(1)\;x^2=2x + 1,\; (2)\;x^2=2x -2 \;\text{i}\; (3)\;x^2=2x -1

Per trobar aquest nombre, es considera la funció f(x), que a x li associa x2, la gràfica de la qual és la paràbola representada a la recta en blau. La funció g1(x) associa a x el valor 2·x +1 (la recta vermella). Les solucions de l'equació són les abscisses de les interseccions de la paràbola amb la recta vermella, la representació gràfica mostra l'existència de dues solucions, ja que existeixen dues interseccions. Per a l'equació (2), es considera la funció g-2(x) que a x li associa 2·x -2 (la recta violeta). No troba la paràbola i l'equació no admet solució. Per tractar l'últim cas, es considera la funció g-1(x) que a x li associa 2·x -1 (la recta verda), és una recta paral·lela a la precedent i aquesta vegada existeix una única solució.

Una manera global de resoldre aquestes tres qüestions és fer servir una lletra a que representa un nombre qualsevol. Les tres equacions precedents corresponen a la següent, si a és igual a 1, -2 o a -1:

(4)\quad x^2=2x +a

L'equació (4) anterior s'anomena equació paramètrica i la lletra a designa el paràmetre. El seu ús permet estudiar les equacions per famílies.

Questions que sorgeixen a partir d'una equació[modifica | modifica el codi]

Demostrar l'existència d'una solució al problema isoperimètric, es transforma en demostrar l'existència d'un màxim a la figura. A cada parella (C, φ), s'associa l'àrea del triangle de perímetre 3, que conté un costat de longitud C i un angle adjacent a aquest costat igual a φ. Els matemàtics de l'antiguitat no disposaven d'eines per resoldre aquesta qüestió.[Nota 3]


Les qüestions que sorgeixen en l'estudi d'una equació depenen de la seva naturalesa. En la imatge de l'equació precedent, algunes es defineixen amb l'ajuda d'una funció f : R → R, és a dir del conjunt dels nombres reals en ell mateix. L'equació s'escriu f(x) = 0. De vegades es comença l'estudi per establir l'existència o no de solució a l'equació. El nombre de solucions ve donat per l'estudi de la funció f, aquest cas s'estudia en el paràgraf sobre els zeros d'una funció.

De vegades, és més simple començar per estudiar les propietats de la o de les eventuals solucions, sense preocupar-se per la seva existència. És el cas del problema isoperimétric del triangle. El problema consisteix en trobar el triangle de perímetre donat (es pren aquí el valor 3) de major àrea possible. Si T designa la desconeguda, aquí un triangle de perímetre 3, S(T) la funció que a un triangle li associa la seva àrea i m la fita superior de les superfícies dels triangles de perímetre 3, la traducció en forma d'equació del problema s'escriu:

S(T) = m\;

Des de l'antiguitat, els matemàtics saben que l'única resposta possible és el triangle equilàter.[10] En canvi, establir l'existència d'una solució és un problema més tècnic i fa ús d'eines desconegudes fins al segle XVIII.[Nota 4] L'existència d'una solució està íntimament vinculada al conjunt en el qual se cerca aquesta solució. Si, en l'exemple escollit, aquest conjunt s'estén al dels polígons de perímetre 3, l'equació ja no admet solució. Per establir aquest resultat, es demostra al principi que una eventual solució seria necessàriament un polígon regular.[Nota 5] Ara bé, a mesura que el nombre de costats d'un polígon regular de perímetre donat augmenta, la seva àrea creix més; el que demostra l'absència de solució, ja que cap polígon regular no és d'àrea màxima.

La forma d'una solució depèn de les necessitats. L'equació que defineix el nombre d'or φ és: X2 - X - 1 = 0. Per a un arquitecte, la forma més pragmàtica és una aproximació decimal com 1,618. En canvi, si l'objectiu és d'establir la fórmula que enllaça la successió de Fibonacci (un) amb φ:

\forall n \in \mathbb N \quad u_n= \frac1{\sqrt 5}\left(\varphi^n -(1- \varphi)^n \right)

És indispensable una forma exacta com (1+ √5)/2. Com que el nombre d'or és irracional, no hi pot haver cap expressió exacta sense l'ajuda d'una funció auxiliar com l'arrel quadrada, ja que les quatre operacions i els nombres enters no permeten expressar més que racionals. L'aproximació de solucions és objecte de vastos estudis, que entren en un àmbit de les matemàtiques anomenat càlcul numèric.[11]

Àlgebra[modifica | modifica el codi]

Teoria d'equacions[modifica | modifica el codi]

Article principal: Teoria d'equacions
La gràfica del mòdul del valor numèric del polinomi X5 - 3X + 2, mostra que pel capbaix admet quatre arrels (la cinquena no és pas visible a la gràfica), això il·lustra al teorema fonamental de l'àlgebra amb un cas particular.

La primera teoria d'equacions no fa referència més que a les equacions polinòmiques, és a dir de la forma P(X) = 0 on P és un polinomi.[12] Es basa en fer transformacions als membres de l'equació aplicant les cinc operacions «clàssiques» (addició, multiplicació, subtracció, divisió i extracció d'arrels) tant als coeficients de l'equació com a la seva incògnita.

Si el grau del polinomi és igual a 2 i si els coeficients i les solucions cercades són reals, llavors aquests mètodes permeten trobar les solucions, anomenades arrels tal com varen descobrir els matematics catalans a l'edat mitjana (vegeu l'article Equació de segon grau). L'ús de la tècnica del canvi de variable permet estendre la família d'equacions que es resolen, així, com il·lustra l'exemple[Nota 6] e2x - (ea + eb)ex + ea+b = 0, es resol posant X = ex. Aquest mètode de canvi de variable no es limita a les equacions algebraiques.

Per anar més lluny i resoldre l'equació cúbica, és a dir, de tercer grau, els matemàtics italians del Renaixement varen descobrir la necessitat d'enriquir el conjunt dels nombres afegint-los els nombres imaginaris.[13] Aquest descobriment permet la resolució de les equacions de tercer i quart grau (Vegeu els mètodes de Cardan i Ferrari).

El teorema fonamental de l'àlgebra estableix que tot polinomi de grau superior o igual a 1 i amb coeficients reals o complexos, admet pel cap baix una arrel complexa.[14] Si bé aquest teorema assegura, en un cas molt general, l'existència d'una solució, no n'ofereix cap formulació explícita. El següent teorema, anomenat teorema d'Abel n'explica la raó: no existeix, en general, cap fórmula analoga[Nota 7] a les que hi ha per equacions de grus més petits o iguals a quatre, capaç d'expressar les arrels. Aquest resultat, obra de Niels Abel,[15] va ser completat per Évariste Galois que indica una condició necessària i suficient per determinar en quins casos les arrels d'una equació polinòmica posseeixen una expressió d'aquesta natura.[16] La seva demostració fa servir la teoria de Galois.

Els dos teoremes precedents clouen la teoria d'equacions. Aquesta expressió encara era vigent en matemàtiques durant tot el segle XIX.[17] Es manté en història de les ciències.[18] Encara es fa servir en matemàtiques,[19] però s'ha fet rara i una mica passada de moda.

Sistema d'equacions lineals[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sistema d'equacions lineals
Els nou capítols de les arts matemàtiques (九章算术) és un llibre anònim en xinès proposant un mètode de resolució de l'equació lineal.

Una altra família d'equacions que es tracta en àlgebra és la de les equacions lineals. Són les equacions de la forma (1) a(x) + b = 0, on a és una aplicació lineal d'un espai vectorial E en un espai vectorial F, b un vector de F i x una variable que pertany al conjunt E. Si els espais E i F són de dimensió finita, notats n per a E i m per a F, la tria d'una base d'E i de F, permet expressar a en forma d'una matriu (ajk), x en forma d'un vector columna amb n coordenades (xk) i b la d'un vector columna amb m coordenades (bj).

\left( \begin{matrix}
 b_{1} \\
 b_{2} \\
 \vdots \\
 b_{m} \\
\end{matrix} \right)=\left( \begin{matrix}
 a_{11} & a_{12} & ... & a_{1n} \\
 a_{21} & a_{22} & ... & a_{2n} \\
 \vdots & \vdots & \vdots & \vdots \\
 a_{m1} & a_{m2} & ... & a_{mn} \\
\end{matrix} \right)\cdot \left( \begin{matrix}
 x_{1} \\
 x_{2} \\
 \vdots \\
 x_{n} \\
\end{matrix} \right)

o el que és el mateix:

(2)\quad \left\{\begin{matrix} a_{11}x_1+a_{12}x_2+...+a_{1n}x_n = b_1 \\ a_{21}x_1+a_{22}x_2+...+a_{2n}x_n = b_2 \\ \vdots \\ a_{m1}x_{1}+a_{m2}x_{2}+...+a_{mn}x_n = b_m\end{matrix}\right.

D'una equació (1) es passa a un sistema (2), de m equacions amb n desconegudes. Aquesta tècnica, consistent en passar d'una equació vectorial a un sistema de diverses equacions reals de diverses variables reals, no es limita al cas lineal.

Sota la forma (2), hi ha diversos algorismes que permeten trobar una arrel. Si n és igual a m i si el determinant de la matriu a és no nul, és possible fer servir la regla de Cramer. No és l'algorisme més eficient, el mètode del pivot és més simple i més rapid. Significa aïllar els no variables amb l'ajuda d'una continuació de substitucions. Aquest mètode és antic, se'n troba un equivalent al capítol 8 del llibre xinès de matemàtiques titulat Els nou capítols de les arts matemàtiques (九章算术) i datant d'abans de la nostra era.[20] Consisteix en aïllar les n variables amb l'ajuda d'una successió de substitucions. Aquest mètode és antic, se'n troba un equivalent al capítol 8 del llibre xinès de matemàtiques titulat Els Nou Capítols sobre l'art matemàtic i datant d'abans de la nostra era.[21] Al segle XIII Qin Jiushao va anar més lluny i va trobar com resoldre un sistema lineal amb congruències com a coeficients, per resoldre una qüestió vinculada a un «programa de repartiment de grans».[22]

Equació lineal i geometria[modifica | modifica el codi]

Article principal: Equació lineal
La geometria permet trobar algorismes de resolució de l'equació lineal, més ràpids que el mètode del pivot. La figura il·lustra la gràfica en 3 dimensions, de la funció f.
Aquesta figura il·lustra les corbes de nivell en blau de la funció f. Els segments vermells i verds corresponen la trajectòria en dimensió 2 seguida per les aproximacions successives, que convergeix en dues etapes.

L'enfocament geomètric de l'equació lineal ofereix informacions d'una altra naturalesa. La imatge d'una aplicació lineal a, és a dir el conjunt dels vectors que són imatge d'algun vector per f forma un subespai vectorial, com ho és un pla en un espai de dimensió tres. El nucli de a, és a dir els vectors del conjunt de sortida que tenen per imatge el vector nul, és també un subespai. Aquests resultats mostren que el conjunt de les solucions forma un espai afí de direcció el nucli de a.

El punt de vista geomètric permet elaborar algorismes de resolució que tenen en compte les especificitats de a. En certs casos particulars, existeixen tècniques que permeten trobar una solució més ràpidament que amb el mètode del pivot. Un exemple correspon al cas on E és un espai euclidià igual a F i a és tal que l'aplicació que a x i y els hi associa <-ax,y> sigui un producte escalar. Aquí els claudàtors designen el producte escalar inicial de l'espai E.[Nota 8] Això implica que la matriu de a és de determinant no nul i simètrica, si la base de E s'escull ortonormal.

Un mètode consisteix a no intentar resoldre directament l'equació a·x + b = 0 sinó respondre a una altra qüestió, d'aparença més complexa. Es tracta de trobar el punt òptim[Nota 9] de l'expressió que a x li associa f(x), definit per:

\forall x \in E \quad f(x) =\frac 12 \langle ax,x\rangle +\langle b,x\rangle

El seu punt òptim és la solució de l'equació lineal. Per comprendre el mètode de resolució, el més simple és de representar el cas on F és de dimensió 2. Llavors la gràfica de f té la forma d'un cim, com s'il·lustra a la figura de l'esquerra. Un mètode consisteix a començar en un punt qualsevol x0 i a seguir la recta de major pendent, il·lustrat en vermell a les figures i que correspon a una paràbola a l'esquerra i a un segment a la dreta. El cim d'aquesta paràbola s'anota com x1. A partir del punt x1, se segueix de nou la recta de major pendent, en verd sobre les figures. Aquesta tècnica porta el nom de descens del gradient.[23]

Si, en comptes de seguir exactament el camí de major pendent, se n'escull un de direcció ortogonal en les direccions precedents per al producte escalar <-a·x,y>, el mètode convergeix cap a la solució en un màxim de n etapes, si n designa la dimensió de E. Aquest mètode s'anomena el mètode del gradient conjugat.[24]

Geometria[modifica | modifica el codi]

Geometria analítica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geometria analítica
Una de cònica és sempre la intersecció d'un pla i d'un con.

En geometria euclidiana, és possible associar a cada punt de l'espai un conjunt de coordenades, per exemple amb l'ajuda d'un sistema de referència ortonormal. Aquest mètode permet caracteritzar figures geomètriques amb l'ajuda d'equacions. Un pla en un espai de dimensió 3 s'expressa com el conjunt de les solucions d'una equació del tipus a·x + b·y + c·z + d = 0, on a, b, c i d són nombres reals, x, y, z les incògnites que corresponen a les coordenades d'un punt del pla en la referència ortonormal. Els valors a, b i c són les coordenades d'un vector perpendicular al pla definit per l'equació. Una recta s'expressa com la intersecció de dos plans, és a dir com les solucions d'una equació lineal amb valors a R2 o com les solucions d'un sistema de dues equacions lineals amb valors a R, si R designa el conjunt dels nombres reals.

L'equació cartesiana ofereix un mètode simple de demostració del segon teorema de Tales.

Una cònica és la intersecció d'un con d'equació x2 + y2 = z2 i d'un pla. En altres paraules, en l'espai, tota cònica és definida com els punts les coordenades dels quals són solucions de l'equació d'un pla en R2 i de l'equació precedent. Aquest formalisme permet determinar les posicions i les propietats dels focus de la cònica.

Amb aquest enfocament, s'obtenen equacions l'objectiu de les quals no és l'expressió de les solucions en el sentit del paràgraf precedent. Un exemple ve donat pel segon teorema de Tals que indica que un triangle és rectangle si posseeix un costat igual a un diàmetre d'una circumferència i un vèrtex oposat que pertany a la circumferència. Aquest teorema s'il·lustra a la figura de la dreta. Si el sistema de referència s'escull adequadament, l'equació de la circumferència s'escriu: x2 + y2 = 1, els punts A i C de la figura de la dreta tenen per coordenades respectives (-1,0) i (1,0). Dir que AB és perpendicular a CB vol dir que els vectors associats són ortogonals. L'equació de la circumferència permet concloure la demostració, en efecte:

\begin{align}\overrightarrow{AB}\cdot \overrightarrow{CB} & =\langle(x-1,y),(x+1,y)\rangle \\
& = (x+1)(x-1) + y^2 = x^2 + y^2 - 1 = 0 \quad\text{ja que}\quad x^2 + y^2 = 1\end{align}[Nota 10]

L'ús d'una equació permet fer servir una nova àrea de les matemàtiques per resoldre qüestions de geometria. El sistema de referència cartesià transforma un problema de geometria en un problema d'anàlisi, una vegada les figures estudiades s'han traduït en equacions; d'on li ve el nom de geometria analítica.[25] Aquest punt de vista, descobert per Descartes, va enriquir i modificar la geometria tal com la concebien els matemàtics de la Grècia antiga.[Nota 11]

Actualment, la geometria analítica designa una branca de les matemàtiques on la recerca és activa. Si bé fa servir sempre l'equació per caracteritzar una figura, també fa servir eines sofisticades procedents de l'anàlisi funcional o de l'àlgebra lineal.[26]

Equació cartesiana i paramètrica[modifica | modifica el codi]

Existeix almenys dos mètodes per descriure una figura geomètrica amb l'ajuda d'equacions. La primera consisteix a descriure-la per una equació de la forma f(x) = 0, on f és una funció de l'espai euclidià E de dimensió n en Rd on d és un enter més petit que n. Si f és una funció prou regular, n - d és la dimensió de la figura geomètrica. Si és igual a 1, la figura és una corba, si és 2 es parla de superfície etc.[27] Tal equació es pot escriure també com un sistema de d equacions amb valors en els reals exactament com pel cas de l'equació lineal. Aquest tipus d'equació s'anomena cartesiana si x s'expressa amb l'ajuda de les seves coordenades en un sistema de referència cartesià.[28] Les equacions descrites en el paràgraf precedent són totes cartesianes, com a la de la circumferència d'equació x2 + y2 = 1.

Un altre mètode consisteix a descriure la figura geomètrica amb l'ajuda d'una funció f de Rd en E de la següent manera, un punt m de E és element de la figura quan existeix un punt x del conjunt de definició de la funció f tal que f(x) és igual a m. En aquest cas, i depenent d'una regularitat suficient de f (n'hi ha prou que el seu diferencial sigui injectiu), la figura és de dimensió d. Es parla d'equació paramètrica de la figura geomètrica,[29] aquesta definició de l'equació està relativament allunyada d'aquella que es troba en àlgebra.

Exemple
La circumferència goniomètrica del pla euclidià ademt per equació paramètrica de paràmetre θ:
\left\{\begin{matrix}x & = & \cos\theta \\ y& =&\sin\theta\end{matrix}\right.

Si la figura és prou regular, per exemple si correspon a una varietat, almenys localment, existeix una parametrització de la figura. Localment significa que si m és un element de la figura, existeix una funció f i un veïnat V d'un punt del conjunt de sortida de f tal que la imatge de f quedi inclosa en la figura i tal que la imatge de V per f sigui un veïnat de m en la figura.[30] Per tant, localment és possible definir la figura amb l'ajuda d'una equació cartesiana.

Aritmètica[modifica | modifica el codi]

Equació diofàntica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Equació diofàntica
Després de diversos segles d'esforços de la comunitat matemàtica, és David Hilbert qui acaba resolent l'equació diofàntica de grau 2.

Històricament, les primeres equacions que es formalitzen són de natura aritmètica i daten del segle III.[31] Si se cerca com a solució d'una equació, no un nombre qualsevol, sinó un nombre enter i si l'equació és de coeficients enters, es parla d'equació diofàntica.[32] Els mètodes descrits anteriorment generalment són insuficients per resoldre les equacions diofàntiques, per fer-ho són indispensables les eines procedents de l'aritmètica, o almenys de l'aritmètica elemental. Un exemple relativament simple[33] és l'equació lineal amb dues desconegudes a.x + b.y = c.

Si el grau de l'equació augmenta, la qüestió es fa molt més complexa. Ni tan sols una equació de grau 2 en general no és simple (vegeu per exemple el teorema dels dos quadrats de Fermat o l'equació de Pell-Fermat). A condició d'afegir altres mètodes, com el del descens infinit i nous resultats com el petit teorema de Fermat, és possible resoldre alguns casos particulars. El cas general de l'equació de grau 2 demana l'ús d'eines més sofisticades, com les de la teoria algebraica de nombres. Els conjunts de nombres s'enriqueixen, es fan servir els cossos finits i els enters algebraics, que s'estudien, com per a l'equació algebraica, amb l'ajuda de la teoria de Galois. Si bé l'equació algebraica de grau 2 va ser essencialment resolta per Al-Khwarizmi, un matemàtic àrab del segle VIII, i Savasorda, un matemàtic català del segle XII, en va donar la solució completa, cal esperar la fi del segle XIX perquè David Hilbert obtingui el seu equivalent diofàntic.[Nota 12] L'estudi de les equacions diofàntiques sovint és prou complex per limitar-lo a establir l'existència de solucions i, si n'existeixen, a determinar-ne el nombre.

Un vast àmbit d'aplicació de les equacions diofàntiques és la informàtica. Les eines procedents dels seus estudis permeten dissenyar codis correctors i són la base d'algorismes de criptografia. Hi ha equacions diofàntiques que s'escriuen de manera simple, però que demanen temps de tractament prohibitius per resoldre-les, són la base dels codis secrets. Per exemple, l'equació n = x·y, on n és un nombre natural fixat i on x i y són les desconegudes, no és resoluble a la pràctica, si n és el producte de dos nombres primers prou grans. Aquesta equació és la base del codi RSA.[34]

Nombre algebraic i transcendent[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Nombre algebraic i Nombre transcendent
Lindemann demostra que cap equació polinòmica amb coeficients enters no admet π com arrel.

En lloc de preguntar-se quins nombres són solucions d'una equació donada, es pot considerar el problema invers: de quines equacions un nombre donat n'és solució? Un nombre s'anomena racional si és solució d'una equació de primer grau amb coeficients enters. S'anomena algebraic si és solució d'una equació polinòmica amb coeficients enters. Si no és algebraic s'anomena transcendent. Així, per a un nombre donat, l'objectiu és de trobar les eventuals equacions polinòmiques de les quals aquest nombre n'és arrel (vegeu l'article Polinomi mínim d'un nombre algebraic).

Per exemple per a la 2, es planteja la qüestió de saber si és possible construir una equació de primer grau que tingui aquest valor per arrel. Es resol fàcilment: si existeix tal equació, se'n dedueix l'expressió 2·a2 = b2, on a i b són nombres naturals. L'anàlisi de la descomposició en factors primers mostra que el terme de la dreta conté el factor 2 un nombre parell de vegades i el de l'esquerra un nombre senar. Aquesta observació demostra que √2 no és un nombre racional.[Nota 13] En canvi, és per definició algebraic, ja que és solució de l'equació X2 - 2 = 0.

La mateixa qüestió per al nombre π és més delicada. Per demostrar que aquest nombre no és solució de cap equació de primer grau amb coeficients en els nombres enters, es fan servir fraccions contínues. Les tècniques són més sofisticades que les que es fan servir per demostrar la irracionalitat de √2. Mentre que la irracionalitat de √2 ja era coneguda en temps d'Euclides,[35] cal esperar fins al segle XVIII per establir la irracionalitat de π.[36]

Si demostrar que π no és solució d'una equació del primer grau amb coeficients en els enters no és ja tan simple, encara és més complicat demostrar que no és solució de cap equació polinòmica amb coeficients enters. Va caldre encara més d'un segle d'esforços per establir aquesta transcendència.[37] Ella clou una vella qüestió, és a dir si és possible construir amb la regla i el compàs un quadrat d'igual àrea que una circumferència, aquesta pregunta porta el nom de quadratura del cercle. És impossible ja que tota construcció d'aquesta naturalesa defineix una superfície d'àrea igual a un nombre algebraic.

Geometria algebraica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Geometria algebraica

Resoldre una equació diofàntica polinòmica no és sempre possible només amb les eines de la teoria algebraica de nombres. Amb aquest tipus de mètode, Ernst Kummer aconsegueix resoldre, a mitjans del segle XIX, gairebé tots els casos inferiors a 100 de la cèlebre equació anomenada últim teorema de Fermat,[38] però el cas general queda pendent.

Per concloure cal la geometria, i més precisament la geometria algebraica. L'equació de l'últim teorema de Fermat s'escriu la manera següent xn + yn = zn. A condició d'estudiar les solucions en els nombres racionals, es pot dividir entre zn i escriure's l'equació qn + rn = 1. Si q i r es trien entre els nombres complexos, notats aquí C, geomètricament, aquesta equació correspon a una figura de C2, es tracta d'una superfície real en un espai de dimensió 4. Vista en l'espai projectiu de C2, s'obté una superfície real, submergida a un espai compacte la visualització del qual no és intuïtiva. N'hi ha prou amb conèixer els punts racionals d'aquesta superfície per permetre concloure sobre les solucions del teorema de Fermat.

La topologia ofereix elements de resposta per a aquesta equació. Una superfície d'aquesta naturalesa posseeix un gènere. Topològicament, pot ser equivalent a una esfera (gènere 0), en un tor (gènere 1) o a una figura amb n forats (gènere n). En el cas d'una varietat algebraica, definida per una equació del tipus P(X, Y), on P és un polinomi amb coeficients racionals, el gènere de la varietat és una indicació sobre el nombre de solucions. Aquest resultat, que porta el nom de teorema de Faltings, és de la mateixa família d'eines que les que es fan servir per a la demostració del teorema de Fermat.[Nota 14]

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Zero d'una funció[modifica | modifica el codi]

Dicotomia
Algorisme de cerca dicotòmica
Punt fix
Emprant el teorema del punt fix
Mètode de Newton
Mètode de Newton

En anàlisi matemàtica, ben sovint és impossible intentar resoldre una equació per tècniques elementals de substitució o transformació, esperant aïllar la variable. I fins i tot quan això es demostra possible, com per a certes equacions algebraiques, si l'objectiu és l'obtenció d'un valor numèric, l'enfocament que es descriu en aquest paràgraf sovint és menys costós computacionalment.[Nota 15] Sempre es pot transformar l'equació en una de la forma f(x) = 0. Per exemple l'equació següent, sent la desconeguda un nombre real estrictament positivu:

\sin(x) = \ln \left( \frac 1{\sqrt x} \right)

Es transforma en f(x) = 0 si es posa f(x) = sin(x) + 1/2ln(x). En aquest cas particular un zero és una solució de l'equació. Seria en va intentar expressar un zero per una fórmula composta de funcions elementals (funcions racionals, funcions exponencials, logarítmiques o trigonomètriques...). En aquest cas tal expressió no existeix. Caldrà conformar-se amb buscar el nombre de zeros, dels intervals que els contenen, així com de les aproximacions d'aquests zeros.[39]

En l'exemple, l'estudi de la funció f mostra fàcilment que hi ha exactament tres zeros, un en l'interval ]0, 1], un en [3, 4] i l'últim en [5, 6]. La continuïtat de f permet construir una primera successió (xn) que convergeix cap al zero de l'interval ]0, 1]. Al veïnat de 0, la funció és estrictament negativa, en el punt 1, és estrictament positiva, el teorema del valor intermedi garanteix l'existència d'un zero en aquest interval, ja que f és contínua. Es posa x0 = 0, en el punt 1/2, la funció f és estrictament positiva, se'n dedueix l'existència d'un zero en l'interval [0, 1/2] i es posa x1 = 0. En el punt 1/4, és estrictament negativa, se'n dedueix l'existència d'un zero en [1/4, 2/4] i es posa x2 = 1/4 així successivament. Es construeix així una successió que convergeix cap a la solució, el que permet obtenir una aproximació tan precisa com es vulgui. Aquest mètode porta el nom de cerca dicotòmica i és el primer que s'il·lustra a la figura de dalt.[40]

En l'algoritme precedent només s'ha fet servir la continuïtat de f, el teorema del punt fix és a la base d'un mètode més eficient. Es construeix una funció g (en vermell a la figura del mig) que té per punt fix (és a dir un punt x tal com g(x) = x) la solució cercada. S'escull g de tal manera al que la derivada en el punt fix sigui la més petita possible. Una solució simple és de definir g(x) = x + λ·f(x). En l'exemple, es pot escollir λ igual a -1/2. Aquesta vegada, és més assenyat escollir x0 igual a 1. Es defineix xn = g(xn-1). Si la derivada de g és propera a 0, la convergència és força millor que la de l'algorisme precedent. En l'exemple escollit, la solució és igual a 0,43247... La quarta iteració del primer mètode dóna per valor 0,375 mentre que la quarta del punt fix dóna 0,4322...[41]

La derivabilitat de f arreu del seu domini permet posar a punt d'un algorisme que té una convergència encara millor. El mètode consisteix en: a partir d'un punt x0, igual a 1 en l'exemple, trobar la solució x1 de l'equació lineal tangent a la funció f en el punt x0. Després es construeix x2 com la solució de l'equació lineal tangent de la funció f en el punt x1. En l'exemple estudiat, això s'il·lustra a la figura de la dreta, el valor de x4 és igual a 0,43246 o sigui, té quatre decimals exactes. Aquest mètode s'anomena mètode de Newton.[42]

Equació vectorial[modifica | modifica el codi]

El mètode del descens del gradient s'aplica a tota equació d'un espai vectorial de dimensió finita i amb valors en els conjunt dels nombres reals. Aquí s'il·lustra amb l'ajuda d'una representació de la funció en corbes de nivell

Si l'equació pren la forma f(x) = 0 on f és una funció d'un espai vectorial E amb valors en un espai vectorial F el vector nul del qual és notat 0, les idees de l'àlgebra lineal encara es poden aplicar parcialment. És possible escollir una base d'E i una de F i expressar f amb l'ajuda de m funcions fj reals de n variables xk, on m és la dimensió de F i n la de E, s'obté el que s'anomena un sistema d'equacions, de la forma següent:

\quad \left\{\begin{matrix} f_1(x_1,\cdots x_n) = 0 \\ f_2(x_1,\cdots x_n) = 0 \\ \vdots \\ f_m(x_1,\cdots x_n) = 0\end{matrix}\right.
Aquesta representació correspon a la mateixa equació que la que es representa a l'esquerra, però aquí en dimensió 3.

S'apliquen les mateixes limitacions que les descrites en el paràgraf precedent. És possible que la tècnica d'aïllament de les variables, que funciona en el cas de l'equació lineal, no sigui possible, per exemple si les fi contenen expressions massa complexes. Algunes de les idees, expressades en el cas on f és una funció de variable real amb valors reals, es poden adaptar a la geometria d'un espai vectorial de dimensió finita, d'altres no. No existeix un equivalent del teorema dels valors intermediaris per a la nova configuració. En canvi, el teorema del punt fix es generalitza, així com la definició d'una derivada.

La derivada, o més aviat el diferencial de f es pot fer servir de diverses maneres. La primera és una simple adaptació del mètode de Newton, a partir d'un punt x0, es resol l'equació lineal tangent en aquest punt, és a dir Dfx0·h + f(x0) = 0. El valor x1 és igual a x0 + h i es reitera el procés per obtenir una successió. Si E és igual a F i per permetre una convergència més ràpida, es resol sovint una equació lineal anàloga, però tal que l'aplicació lineal associada defineix un producte escalar. Aquesta astúcia permet una acceleració del temps de tractament de la resolució de les equacions lineals intermèdies, el mètode associat porta el nom de quasiNewton.[43]

Un altre mètode consisteix en transformar el conjunt d'arribada en R+, per exemple equipant F amb un producte escalar i cercant els zeros de la funció g amb valors reals, que a cada x li associa el quadrat de la norma de f(x) o inclús el producte escalar de f(x) per x, si E és igual a F. Les dues equacions f(x) = 0 i f(x)2 = 0 tenen les mateixes solucions. El problema es transforma en trobar un extrem de la nova funció g. Es comença en un punt x0 en la direcció de la línia de major pendent, la direcció del qual ve donada pel gradient i hom s'atura al punt x1, el mínim de la funció g en la direcció del gradient. Després es reitera el càlcul.[Nota 16]

Anàlisi funcional[modifica | modifica el codi]

L'aerodinàmica d'un objecte en vol es regeix per una equació que s'estudia amb l'ajuda de l'anàlisi funcional. Calen eines potents tals com l'espai de Hilbert per establir alguns teoremes generals.

Si l'espai vectorial E és més vast i ja no és de dimensió finita, s'han de fer servir altres idees per resoldre l'equació. Aquest cas es dóna si la desconeguda x designa una funció. Encara més, és en va cercar mètodes sistemàtics per expressar les solucions sota la forma d'una composició de funcions elementals, els casos on tals expressions existeixen són més l'excepció que la regla.

Un mètode general[44] consisteix en associar a un espai de funcions Hp, com al de les funcions continues definides sobre un interval [ab], una geometria. Per fer-ho, es pot definir sobre l'espai una distància euclidiana, és a dir definida per un producte escalar com el que, a dues funcions f i g de Hp els hi associa:

\langle f,g\rangle = \int_a^b f(\mu)g(\mu) \mathrm d\mu

Amb l'ajuda d'aquesta distància, es construeix una successió de funcions (xn) que verifica la propietat de Cauchy, és a dir que si els index n i m són prou grans xn i xm són arbitràriament propers. Un exemple ve donat per l'equació integral, anomenada de Fredholm:[45]

(1)\quad F(x) = g \quad\text{amb}\quad F : x \rightarrow F_x(t) = \int_a^b K(t,\mu)\,x(\mu)\mathrm d \mu

La successió (xn) s'ha construït de tal manera al que la distància entre les funcions Fxn(t) i g(t) tendeixi cap a zero. La dificultat és que una successió de Cauchy no convergeix necessàriament en Hp, el que ve a dir que aquest espai no és complet. Llavors es submergeix en un espai H que el conté i que és complet.[46] Un element de H ja no és una funció, pot ser vist com un element del dual de Hp.[47] A H, la successió (xn) convergeix cap a un límit s. Es pot interpretar com una solució de l'equació (1) ja que la distància entre F(s) i g és nul·la. Però s no és una funció, és un ens abstracte, element del dual de Hp, es parla de solució feble. Finalment es demostra que aquest ens abstracte s'identifica amb un element de Hp, és a dir una a funció que verifica l'equació (1), anomenada solució forta.[48][Nota 17]

Sistemes dinàmics[modifica | modifica el codi]

Article principal: Sistema dinàmic
Una vegada conegudes la velocitat i la posició d'un cometa en un instant t, la resolució d'una equació diferencial permet determinar la seva trajectòria exacta.

La física és l'origen d'unes equacions funcionals particulars: els sistemes dinàmics. Un exemple històricament cèlebre, procedeix de la llei de la gravitació universal. Si es negligeix l'atracció deguda als altres planetes, l'acceleració de la Terra es dirigeix cap al Sol i la seva intensitat és inversament proporcional al quadrat de la distància que separa els dos astres. Aquesta llei física es tradueix en una equació que, una vegada conegudes la posició i la velocitat inicials de la Terra, dóna la seva trajectòria, és a dir la seva posició en funció del temps. Històricament, la capacitat per preveure la posició exacta dels cometes al segle XVIII va ser una confirmació de la teoria de Newton.[Nota 18]

Un sistema que evoluciona i del qual una equació permet conèixer exactament el seu estat en el transcurs del temps, a condició de conèixer el seu estat inicial, es qualifica de dinàmic. Els sistemes dinàmics es poden classificar en tres grans categories. La formulació més simple s'anomena discreta,[Nota 19] l'estat del sistema es descriu en diferents etapes, notades pels enters 0, 1, 2 ...,  k, ... i la solució és una successió (u k). Aquest tipus de sistema es fa servir per simular un comportament continu, discretitzant el temps amb l'ajuda d'intervals prou petits perquè la imprecisió generada per aquest mètode resti en límits acceptables. Conèixer la trajectòria exacta d'un cometa suposa tenir en compte l'atracció de tots els cossos del sistema solar. Resoldre l'equació en aquest cas es fa difícil, llavors es pot suposar que en un segon, la gravetat és gairebé constant, la trajectòria del cometa és gairebé parabòlica i la seva posició al cap d'un segon es calcula fàcilment, una vegada coneguda la posició dels diferents cossos massius com els planetes o el sol. Llavors, n'hi ha prou amb recalcular, a cada segon, la nova atracció per obtenir una successió que dóna una aproximació de la trajectòria real. Si (p kv k) designa la parella posició i velocitat del cometa en el segon k, existeix en dues funcions f i g:

p_n = f(p_{n-1},v_{n-1}) \quad\text{i}\quad v_n = g(p_{n-1},v_{n-1})

S'obtenen successions definides per recurrència, característica d'un sistema dinàmic discret.[49]

També és possible seguir un altre camí. Una relació que lliga la posició del cometa amb la seva velocitat instantània (que en matemàtiques s'anomena derivada) i la seva acceleració (o derivada segona). Resoldre l'equació permet trobar la trajectòria del planeta.[Nota 20] L'equació pren una forma de la següent naturalesa, anomenada equació diferencial:

f\left(t,p(t),\frac {\mathrm dp}{\mathrm dt}(t), \frac {\mathrm d^2p}{\mathrm dt^2}(t)\right)= 0

Finalment, l'objectiu pot ser determinar l'estat d'un objecte que no es tradueix en un vector d'un espai de dimensió finita, sinó per una funció, com per exemple l'estat d'una corda vibrant. Es parla d'equació en derivades parcials.[50]

Equació diferencial[modifica | modifica el codi]

Traçat d'una solució d'una equació diferencial (blau) de la forma x' = φ(x), la funció s'il·lustra en verd.

La lletra x aquí designa una funció de variable real i f una funció de n + 1 variables reals. Sigui F la funció que a x li associa la funció t ↦ f(tx(t), x'(t), x(2)(t),..., x(n)(t)), on x(k) és la derivada kèssima de la funció x. Es planteja l'equació F(x) = 0. Aquesta equació s'anomena equació diferencial.

Les solucions, en general, s'estudien sota la «forma de Cauchy», és a dir associades als valors t0 ,ξ0 ,ξ1,... ,ξn-1 tals que una solució verifica:

\begin{align}& f(t,x,x',\cdots, x^{(n)})=0 \\
& \text{amb}\\
& x(t_0)=\xi_0,\\
& x'(t_0) = \xi_1,\ldots, x^{(n-1)}(t_0)=\xi_{n-1} \end{align}

La situació és una mica anàloga a la de les equacions polinòmiques. Hi ha una teoria d'equacions diferencials.[51] Un primer resultat global és el teorema de Cauchy-Lipschitz, que garanteix que, si f és una funció de lipschitz, existeix una única solució al problema de Cauchy. Resoldre el problema de Cauchy consisteix a determinar la solució d'una equació diferencial que verifica una condició inicial donada.[52] En certs casos particulars, és possible explicitar directament una solució, com per a l'equació diferencial d'ordre 1 amb variables separades o l'equació diferencial lineal, però no sempre.

L'exemple de dreta il·lustra una solució d'una equació de la forma x' = φ(x), on la solució que s busca és una funció que defineix una corba del pla. La seva variable és real i té valors en R2. La funció φ és una funció continua de R2 en R2. A cada punt del pla, li associa un vector, s'anomena camp vectorial. Una solució s té la propietat de tenir, per a cada punt p de la seva imatge, una tangent a la corba de direcció φ(p). La velocitat escalar a l'instant t[Nota 21] és igual a la norma de la imatge per φ del punt s(t).

Equació en derivades parcials[modifica | modifica el codi]

L'equació que regeix la superfície del mar és una equació en derivades parcials.

La física proposa diversos exemples on la solució buscada no depèn d'una sinó de diverses variables. Un cas relativament simple és el d'una ona sobre una corda vibrant. La funció que descriu la seva posició depèn de dos paràmetres, el temps i una coordenada per descriure un punt de la corda. Per descriure una ona calen tres variables, dues descriuen la posició d'un punt de la superfície i la tercera el temps. En física quàntica, la relació fonamental de la dinàmica es tradueix per una equació d'ona que requereix quatre variables, tres per a l'espai i una pel temps. Aquest principi fonamental s'anomena equació de Schrödinger.

L'equació equivalent a la del paràgraf precedent, per a una funció x de diverses variables, s'anomena equació en derivades parcials. L'equivalent del problema de Cauchy s'expressa de manera més complexa. la condició inicial és reemplaçada per les condicions de contorn. En certs casos se cerca com a solució una funció definida sobre Ω × [ab] on Ω és un obert que se suposa fitat, connex i tal que la seva frontera és regular,[Nota 22] ab és un interval que representa el temps. Les condicions de contorn s'expressen en forma de dues restriccions. Una correspon al valor o el límit de la funció sobre ∂Ω × ]ab[. La funció que modelitza els moviments d'una membrana de tambor és constant al contorn de la membrana, aquesta restricció s'anomena la condició de contorn de Dirichlet. Els valors de la funció sobre Ω × {a} s'anomenen la condició inicial o dada de Cauchy.[53]

En meteorologia, la previsió numèrica del temps consisteix en modelitzar els moviments de l'atmosfera terrestre per les equacions de Navier-Stokes.[54] Una dificultat pràctica és la de determinar amb precisió la dada de Cauchy: caldria mesurar la temperatura, la pressió, l'humitat etc. en tot punt de l'atmosfera. Aquesta dificultat, afegida al fet que no se sàpiga resoldre l'equació de Navier-Stokes, fan que els mètodes de resolució emprats siguin numèrics: no es poden calcular més que valors aproximats.[55]

Certes equacions en derivades parcials no són tan complexes. Fourier, un matemàtic de començament del segle XIX havia trobat com es difon la calor en un cos sòlid en el cas de condicions de contorn simples.[56] L'especificitat d'aquesta equació, com la de la que descriu les ones que es propaguen sobre una corda vibrant és de ser lineal, és a dir que se la pot posar sota la forma a(x) + b = 0, on a és un operador lineal construït amb l'ajuda de derivades parcials i b una funció particular. El cas lineal es tracta smb una teoria «relativament ben constituïda».[57] L'eina principal és un espai funcional particular, anomenat de Sobolev.

Altres equacions continuen sent de difícil accés. La superfície d'un oceà també es modelitza per una equació en derivades parcials. Com fa pensar la forma d'una ona, l'expressió d'una solució es pot mostrar difícil.[Nota 23] S'està lluny de disposar d'una teoria general,[58] els dos paràgrafs que segueixen indiquen el tipus de dificultats a resoldre per comprendre els sistemes dinàmics.

Condició inicial[modifica | modifica el codi]

La frontera d'un conjunt de Julia en general és un de fractal.

Una de les qüestions que es formula sobre els sistemes dinàmiques és la naturalesa de la solució en funció del seu valor inicial. Si una petita modificació d'aquest valor canvia de manera important el comportament de la solució, fins i tot si el sistema és determinista, la seva evolució semblarà aleatòria. Determinista significa que tota evolució del sistema depèn de manera única del seu valor inicial, el coneixement perfecte d'aquest valor inicial permet preveure perfectament el seu futur, el que és sempre el cas d'un sistema dinàmic. En física, és impossible conèixer perfectament l'estat inicial del sistema. Se'l coneix, per exemple amb una precisió de 5 decimals, si el sisè decimal acaba modificant l'evolució del sistema de manera significativa, el futur de l'evolució no és perfectament conegut, sinó que depèn d'una informació inaccessible i el futur apareix com a incert, fins i tot si les lleis que modelitzen l'evolució són deterministes. Aquest fenomen es produeix en meteorologia, aquesta ciència està modelitzada per un sistema dinàmic que, per permetre una previsió a llarg termini, necessita un coneixement precís de l'estat inicial. Com que aquest coneixement és d'una precisió limitada, existeix un horitzó en la previsió.[59] Si bé l'equació que modelitza la meteorologia és ben coneguda, no se sap sempre si les solucions depenen contínuament dels valors a les fronteres del domini de la solució (l'equivalent s la condició inicial per a una equació a les derivades parcials), aquesta qüestió correspon a un dels set premis d'un milió de dòlars oferts per l'Institut de matemàtiques Clay al primer que aporti la resposta.[60]

Un mètode per apropar-se a la resposta, és estudiar els casos més simples possibles. S'intenta comprendre aquest fenomen sobre una successió recurrent definida per l'equació: xn+1 = f(xn) on f és un polinomi de segon grau, real o complex. Un cas molt estudiat el de f(x) = x2 + c. Aquí La condició inicial és el valor de x0, un nombre complex. Jc és el conjunt de les condicions inicials tals que la successió és fitada, s'anomena conjunt de Julia, un exemple del qual s'il·lustra a la figura de l'esquerra. Tota condició inicial p fora de la frontera de Jc posseeix un veïnat que no conté més que condicions inicials tals que el comportament de les successions que els hi correspon són qualitativament anàlogues. Els colors indiquen els valors de convergència, la intensitat simbolitza la velocitat de convergència.[61]

Una primera qüestió que es planteja és el pes de la zona frontera. Sobre aquesta zona, existeix sempre una pertorbació de la condició inicial, per mínima que sigui, que modifica la naturalesa de la solució. En les configuracions clàssiques, una frontera d'una figura geomètrica de dimensió 2 té àrea nul·la, fins i tot si la figura té una àrea estrictament positiva. Així, un cercle de radi estrictament positiu és d'àrea estrictament positiva i la seva frontera, una circumferència d'igual radi, té àrea nul·la. En canvi, la circumferència, considerada com una corba, té una longitud finita. Per la frontera del conjunt de Julia, aquest mètode es mostra de vegades inoperant, es pot trobar una longitud infinita, si la frontera es considera com una corba.[62] Per avaluar el pes d'aquesta longitud, es fa servir una observació geomètrica. Sigui S una superfície d'àrea s, l'homotècia de relació 2 aplicada a S, defineix una nova superfície d'àrea 22·s. Si V és una figura geomètrica de dimensió 3 i de volum v, l'homotècia de relació 2 defineix una figura de volum 23·v. L'exponent que s'aplica a la relació d'homotècia indica la dimensió de la figura, cosa que, de certa manera permet una avaluació del pes de la figura, es parla de dimensió de Hausdorff o de dimensió fractal.[63] Aquesta tècnica es pot aplicar a la frontera del conjunt de Julia, la seva dimensió és en general diferent de 1:[64] la frontera s'anomena fractal.[65]

Caos[modifica | modifica el codi]

Article principal: Teoria del caos
Una successió recurrent, fins i tot definida de manera simple, permet veure l'aparició de fenòens caòtics.

La sensibilitat a la condició inicial no és l'única qüestió a resoldre per elaborar una teoria general dels sistemes dinàmics. També es desitja conèixer el comportament límit del sistema, també anomenat comportament asimptòtic, és a dir el que es dóna una vegada que s'ha esperat a que el sistema s'estabilitzi. Si no divergeix, es pot classificar el seu comportament en tres categories, o bé el sistema s'atura en un determinat estat, o bé tendeix cap a una evolució cíclica entre un conjunt d'estats, o bé cap a una altra cosa que, segons certes definicions, s'anomena caos.[66]

A més, és útil considerar el sistema dinàmic més simple possible, per comprendre pel capbaix qualitativament els mecanismes que entren en joc. Com abans, es fa servir una successió recurrent definida per un polinomi del segon grau Pr, aquesta vegada real amb valors reals. La sucessió logística es defineix per recurrència: xr,n+1 = r·xr,n.(1 - xr,n). Un dels encants d'aquesta successió és que el seu comportament és relativament independent de la condició inicial si s'escull entre 0 i 1.[Nota 24]

Les turbulències generades per les masses d'aire al voltant d'un ala d'avió en moviment són caòtiques.

L'objectiu és augmentar el valor de r, al començament nul, i estudiar aquest comportament asimptòtic. Si una funció f té un punt fix pf, amb derivada estrictament compresa entre -1 i 1, en valor absolut, i si la successió definida per xn+1 = f(xn) pren un valor proper a aquest punt fix, llavors convergeix cap a pf. Aquest punt s'anomena atractor i la zona dels valors inicials on les sucessions convergeixen cap a aquest punt s'anomena conca d'atracció. Per a una successió logística la conca d'atracció principal conté sempre ]0, 1[, tret d'un conjunt de mesura nul·la, sigui quin sigui el valor de l'atractor. La successió sembla ser atreta, com per un imant cap a aquest atractor. Si r està comprès entre 0 i 3, l'atractor és un punt i la successió convergeix. A partir del valor 3, el polinomi Pr ja no posseeix punt fix, però el polinomi compost amb ell mateix, en posseeix un, si r és prou petit. El comportament asimptòtic de la successió és una oscil·lació entre els dos punts fixos atractius de Pr2. El valor 3 de r s'anomena una bifurcació. L'atractor esdevé un conjunt en dos elements, il·lustrat a la figura de la dreta. En el punt 1+√6, es produeix una nova bifurcació, l'atractor té llavors 4 punts. El cardinal de l'atractor augmenta cada vegada més en funció de r duplicant-se, fins a atènyer un valor infinit per a r igual a μ, qui se situa a l'entorn de 3,57.[67]

Es fa necessari precisar el que se sent per «atractor»: és la intersecció dels conjunts An on An és la clausura (matemàtiques) dels punts x k per a k superior a n. En el cas de la successió logística i a excepció d'un conjunt de mesura nul·la, l'atractor és independent de la condició inicial. Es pot veure l'atractor Ar com un conjunt que atreu els elements de la successió, la qual, a partir d'un cert rang, esdevé arbitràriament propera a A. Entre μ i 4, és possible un triple comportament. Per a un conjunt H (d'«hiperbòlic»[68]) de valors del paràmetre r que és un obert dens de [μ, 4], l'atractor és un conjunt finit[69] (comportament cíclic). Per a un altre conjunt C (de «caòtic»[70]) de valors del paràmetre, que l'és tancat, totalment discontinu i de mesura estrictament positiva, per a gairebé tots els valors inicials x0 (dependent de r) l'atractor és un interval d'interior no buit i el comportament és caòtic,[71] és a dir que evoluciona sense ordre aparent, a excepció d'un conjunt de mesura nul·la, semblant que evoluciona al grat de l'atzar, fins i tot si aquesta evolució és de fet determinista. L'últim comportament es produeix sobre el conjunt A, complementari de la unió de C i de H en [μ, 4]. El conjunt A no és buit, el comportament és llavors més complex i fa intervenir, com a atractor, els conjunts de Cantor.[Nota 25] Des del 2002, se sap que A és de mesura nul·la.[72]

Aquest comportament s'aplica també a les equacions diferencials o a les equacions en derivades parcials. Edward Lorenz ha trobat una equació diferencial relativament simple, que té un atractor fractal, generalment qualificat d'estrany, es representa a la segona il·lustració d'aquest article.[73] Certes equacions diferencials no poden tenir solucions tan complexes, el teorema de Poincaré-Bendixson mostra una família d'equacions que no tenen comportament caòtic.[74] Solucions caòtiques complexes apareixen també en les equacions en derivades parcials, se les troba en les modelitzacions dels moviments de les masses d'aire, per exemple al voltant de les ales d'un avió, prenen la forma de turbulències. El 2009, l'estat de les matemàtiques és lluny de ser capaç de presentar una condició necessària i suficient general, que indiqui si apareix o no un comportament caòtic, fins i tot en el cas dels sistemes discrets.

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Una altra font proposa una definició amb el mateix esperit: «A statement of equality between two expressions. Equations are of two types, identities and conditional equations (or usually simply "equations")». (en anglès)
  2. El terme inequació correspon a una definició diferent; vegeu, per exemple, la definició proposada a l'entrada "Inéquation" (Enciclopèdia Encarta). Si bé en certs casos particulars com en el cas, per exemple, de certes equacions estudiades en l'ensenyament preuniversitari (L. Pecqueux, Équations - Inéquations) els temes són connexos; en el cas general són prou allunyats per merèixer tractaments diferents. En conseqüència la inequació es tracta en un article separat.
  3. En termes moderns, observant que la funció és contínua i definida sobre un compacte, n'hi ha prou per demostrar l'existència d'un màxim
  4. El raonament de l'època consistia a demostrar que tota solució és necessàriament un triangle dos costats adjacents del qual són d'igual longitud. Aquest resultat demostra la unicitat d'una eventual solució, però no en demostra l'existència. F. Dress indica: «O Perron ha observat que el mateix esquema de demostració provaria que "el nombre 1 és el major nombre natural", ja que a tot nombre natural a diferent d'1 se li pot en efecte associar un nombre natural més gran, el seu quadrat a2. Aquest argument només demostra que el nombre 1 és l'únic candidat possible, i l'error d'aquesta "demostració" és evidentment que aquí el màxim no existeix. » F. Dress Quelques grands problèmes en mathématiques Butlletí de la societat matemàtiques de França T 115 (1987) pàg. 43
  5. Es donarà una demostració a l'article Problema isoperimètric
  6. Aquesta equació pot servir d'exemple introductori, es tracta íntegrament al lloc vídeo: Equation du second degré paramétrée Exercici de matemàtiques
  7. La paraula anàloga significa aquí en termes tècnics: expressable en forma de radicals. Es donaran més detalls a l'article teorema d'Abel.
  8. El mètode també és eficaç si el seu contrari, és a dir <ax,y> és un producte escalar
  9. El terme òptim significa aquí o bé un màxim, o bé un mínim
  10. Els detalls dels càlculs són accessibles en vídeo per a un exemple anàleg al lloc web: Équation du cercle de vidéomaths
  11. Les informacions que provenen d'aquest paràgraf estan disponibles al lloc web: La naissance de la géométrie analytique: la Géométrie de Descartes (1637) IREM de Rennes
  12. Per tractar tots els casos cal un llibre de no menys de 350 pàgines: D. A. Cox Primes of the Form x2+ny2 Wiley-Interscience 1989 (ISBN 0471506540)
  13. Es donaran més detalls a l'article arrel quadrada de dos
  14. La mateixa família no vol dir que Wiles fes servir el teorema de Faltings, per a la seva demostració. Per comprendre els treballs de Faltings, es pot acudira a: D. Ara Conjecture de Mordell-Lang relative, d'après Hrushovski Ecole Normale Supérieure. Per comprendre la prova original de Wiles veure: A. Wiles Modular elliptic curves and Fermat's last theorem (141) (3), pàg. 443-551 (1995)
  15. Al començament Newton va desenvolupat el seu mètode per a les equacions algebraiques independentment del seu caràcters de resolubles: I. Newton De analysi per aequationes numero terminorum infinitas escrit el 1669 i publicat el 1711 per William Jones
  16. Tots aquests mètodes es presenten i s'analitzen en la referència següent: C. Brezinski M. Redivo-Zaglia Méthodes numériques itératives: Algèbre linéaire et non linéaire Ellipses Marketing (2006) (ISBN 2729828877)
  17. Es troba una curta introducció a l'anàlisi funcional en la referència d'aquesta nota. Comença per l'estudi dels espais de Hilbert (cap VIII pàg. 147) i acaba em el de l'operador de Fredholm (cap IX pàg. 203): S. Lang Analyse réelle InterEditions, Paris (1977) (ISBN 2729600595)
  18. Al començament, «El director de l'Observatori de París, Jean-Dominique Cassini, sembla ignorar les teories de Newton i de Halley. » 50 anys més tard, el seu fill Jacques s'uneix a la concepció newtoniana i heliocèntrica del sistema solar. Escriu : «... no hem cregut haver d'apartar-nos del sentiment el de manera més comuna rebut dels Astrònoms, que són Planetes que fan les seves revolucions al voltant del Sol, respecte al qual ells [els cometes] descriuen Orbes molt excèntrics. » F. Michel Les comètes observées en France au début du XVIIIe siècle
  19. No és més que la formulació el que és més simple, en el cas d'un sistema lògic, s'atribueix té Birkhoff l'afirmació següent: «El continu, és més simple que el discret»: D. Perrin La suite logistique et le chaos Université Paris Sud 11 Orsay p 8
  20. Si es desitja no negligir la influència dels planetes, l'equació diferencial es fa complexa: P. Iglesias Les origines du calcul symplectique chez Lagrange Revista de matemàtiques dels alumnes de l'Escola Normal Superior de Lió
  21. La velocitat escalar (o celeritat correspon a la norma (o mòdul) de la derivada de φ, o per a un automòbil, a l'escalar precisat pel velocímetre
  22. Aquestes hipòtesis de regularitat del domini no són generals, s'estudien de vegades dominis la frontera dels quals és una fractal, un article celebre en aquest tema és: M. Kac Can you hear the fractal dimension of a drum? Ann. Math. Month. Vol 73 pàg 1-23 (1966)
  23. Un estudi de la dinàmica de les ones es proposa a: D. J. Acheson Elementary Fluid Dynamics Oxford University Press (1990) (ISBN 0198596790) pàg. 56 a 110
  24. Un estudi simple es proposa a l'article: D. Perrin La suite logistique et le chaos Université Paris Sud 11 Orsay
  25. Per comprendre el comportament una mica estrany de la successió en aquest cas particular, es pot consultar el llibre següent, que tracta qüestions d'aquesta naturalesa: W. de Melo S. van Strien One-Dimensional Dynamics Springer (1996) (ISBN 3540564128)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Aquesta equació prové del llibre de R. Recorde The Whetstone of Witte publicat el 1557. Veure pel que fa a això: J. J. O'Connor E. F. Robertson Robert Recorde al lloc web sobre la història de les matemàtiques de la Universitat de St. Andrews
  2. Gilles Lachaud. «Mathématique - Équations». Encyclopaedia Universalis. [Consulta: 12 de febrer de 2009].
  3. Glenn James i Robert C. James (editors). «Equació», a Mathematics dictionary, Van Nostrand, 1968, 3ª edició (1ª edició 1948), p. 131
  4. The algebra of Mohammed ben Musa. Edited and translated by Frederic Rosen (1831)Llegir-lo online, pàg. 104
  5. «equació» en Encyclopaedia of mathematics - An updated and annotated translation of the Soviet Mathematical Encyclopaedia (Michel Hazewinkel, éd.), Reidel, 1988, vol. 3, pàg. 399. (ISBN 1556080107) Llegir-lo online. L'article, no signat, diu «estar basat en l'article del mateix nom de la Gran Enciclopèdia Soviètica.»(en anglès)
  6. Es troba també una definició o la idea de problema a resoldre hi és subjacent a l'Encyclopédie Encarta, també sense signar: «Igualtat entre dues expressions matemàtiques de la qual es busca si es verifica per a cert(s) valor(s) de la variable anomenada desconeguda.»
  7. Veure per exemple: Équation cartésienne d'un cercle dans le plan al lloc web homéomath
  8. J. P. Guichard CultureMATH. François Viète ENS Ulm Paris (2007) ((parcialment disponible a Viète inventeur de l'algèbre nouvelle)
  9. Aquest exemple s'inspira de: F. Vandebrouck Introduction de la notion de paramètre au lycée IREM de Paris VII
  10. Aquest resultat s'atribueix a Zenodor al segle II ac: P. Nahin When Least Is Best: How Mathematicians Discovered Many Clever Ways to Make Things as Small (or as Large) as Possible Princeton University Press p 47 (2007) (ISBN 0691130523)
  11. L'anàlisi numèrica és una vasta disciplina que tracta en particular de la resolució d'equacions de diferent naturalesa, a la pàgina 2 d'aquesta referència, es troba: «Aquest curs és una introducció als mètodes d'anàlisi numèrica ... per tal de resoldre les equacions algebraiques o diferencials »: P. Viot Méthodes d'analyse numérique Curs en línia d'un bon nivell matemàtic DEA
  12. L'ús d'una notació que indica una indeterminada més que una variable no és rara en àlgebra, és així com es defineix l'equació polinòmica a: La théorie de Galois et l’arithmétique Imatges de matemàtiques, CNRS (2004)
  13. Pel que fa a això vegeu: P. Freguglia Sobre la teoria de les equacions algebraiques entre el segle XVI i el segle XVII Bollettino di storia delle scienze matematiche 1994, volum 14, n°2, pàg. 259-298
  14. Hi ha diverses formulacions d'aquest teorema. En la referència següent, es formula per: «El cos C dels nombres complexos és algebraicament tancat.», els enunciats semblen diferents però a l'article Teorema fonamental del àlgebra s'explicarà que els dos són equivalents. Adrien Douady i Régine Douady, Àlgebra i teories de Galois pàg 283
  15. Niels Henrik Abel Mémoire sur les équations algébriques, où l'on démontre l'impossibilité de la résolution de l'équation générale du cinquième degré 1824
  16. Evariste Galois sur les conditions de résolubilité des équations algébriques 1846 Journal de Liouville.
  17. Encara es troba al final del segle XIX per exemple: C. A. Laisant Démonstration nouvelle du théorème fondamental de la théorie des équations Butlletí de la S.M.F tom 1 (1887)
  18. Se la troba a l'article: Sobre la història del teorema fonamental de l'àlgebra: teoria de les equacions i càlcul integral Archive for History of Exact Sciences volum 42 n°2 pàg. 91 136.
  19. Es fa servir a l'enciclopèdia Encarta : équations, théorie des Enciclopèdia Encarta
  20. Aquest lloc web precisa «Tanmateix aquestes fórmules no es fan servir mai a la pràctica ja que condueixen a càlculs molt més llargs que el mètode del pivot de Gauss»: V. F. Bayart Pivot de Gauss per Bibm@th.net
  21. K. Chemla G. Shuchun Les neuf chapitres: le classique mathématique de la Chine ancienne et ses commentaires Paris Dunod (2004) (ISBN 2100077783)
  22. A. Gazagnes Un problème de restes et sa résolution par Qin Jiushao au 13e siècle Butlletí de l'APMEP. N° 444 pàg. 51-62 (2003)
  23. A. Juditsky Méthode de Descente de Gradient et Méthode de Newton Universitat Joseph Fourier de Grenoble
  24. N. Soualem Méthode du gradient conjugué Al lloc web math-Linux
  25. Es troba una definició general de la geometria analítica en: Géométrie analytique per Science.ch no signat
  26. Un Séminaire de géométrie analytique complexe mostra per exemple l'ús d'un àlgebra de Lie per J. Y. Charbonel.
  27. La teoriadel grau es tracta a les pàgines 262 a 296 Marcel Berger, Bernard Gostiaux, Geometria diferencial: varietats, corbes i superfícies
  28. El lloc web següent, defineix i presenta exemples d'equacions cartesianes: N. Drakos R. Moore Équation cartésienne del lloc web Géothalg.
  29. Aquest vocabulari així com un exemple il·lustrat pel vídeo: S. Maniez Équation paramétrique de droite spatiale pel lloc web videomath. Es troba també aquest vocabulari en documents més acadèmics on es troba «Posseeixen l'avantatge de tenir una equació paramètrica... » : L. Garnier S. Foufou Détermination des équations implicites d'une supercyclide LE2I CNRS UFR Sciences, Université de Bourgogne
  30. Una anàlisi local de la representació de les subvarietats de Rn es tracta a la pàg. 56 i pàg. 101. El cas de les corbes més general que el de les subvarietats de dimensió 1, es tracta localment a pàg. 300 a 333 i de manera global a pàg. 334 a 372 Marcel Pastor, Bernard Gostiaux, Geometria diferencial: varietats, corbes i superfícies
  31. Pel que fa a això vegeu: La première inconnue per l'IREM de Poitiers p 27
  32. Aquest terme és freqüent, es troba per exemple a: J. Dieudonné P. Dugac Abrégé d'histoire des mathématiques, 1700-1900 Hermann (édition de 1996) (ISBN 2705660240) pàg. 227 a l'edició de 1986
  33. D. Richard Algorithme d'Euclide et équation diophantienne Université de Clermont1
  34. R. Rivest A. Shamir L. Adleman A Method for Obtaining Digital Signatures and Public-Key Cryptosystems Communications of the ACM, Vol. 21 (2), pp 120–126 (1978)
  35. Aquesta qüestió es tracta a: B. Rittaud Le fabuleux destin de √2 Le Pommier (2006) (ISBN 2746502755). Es troba també una referència més acadèmica a: T. M. Apostol Irrationality of The Square Root of Two - A Geometric Proof. The American Mathematical Monthly 107 (9): pàg. 841-842 (nov. 2000)
  36. La primera demostració, que contenia encara llacunes en el sentit del rigor que es demana a les demostracions actuals, es troba en la referència: Johann Heinrich Lambert Mémoire sur quelques propriétés remarquables des quantités transcendantes circulaires et logarithmiques Memòries de l'Acadèmia de les Ciències de Berlín, 17 1761 pàg. 265-322
  37. Aquesta transcendència es demostra per primera vegada a l'article: Zu Hrn. Lindemanns Abhandlung: 'Über DIè Ludolph'sche Zahl', Sitzungber. Königl. Preuss. Akad. Wissensch. zu Berlín, 2, pàgines 1067-1086, 1885
  38. Per als detalls de la història d'aquesta equació explicats de forma planera, vegeu: Simon Singh, L'Últim Teorema de Fermat Hachette Littérature (1999) (ISBN 2-01-278921-8), una versió més acadèmica és : H. M. Edwards, The background of Kummer's proof of Fermat's Last Theorem for regular primes, Arch. History Exact Sci. 14(1975)
  39. En aquest lloc web s'explica com buscar el nombre de zeros, els intervals que els contenen, així com mètodes d'aproximació, primer per a polinomis i després per a funcions qualssevol: Thèmes d'analyse numérique Laboratori de Matemàtiques E. Picard, Université Paul Sabatier a Tolosa de Llenguadoc
  40. El mètode dicotòmic es presenta en la part II del lloc web: P. Fradin Résolution approchée d'équations Extret d'un curs de MPSI
  41. Aquest lloc web defineix i presenta el mètode del punt fix, estudia també la seva velocitat de convergència : V. i F. Bayart Point fixe, et théorèmes du point fixe al lloc web BibM@ath
  42. Aquest lloc web presenta el mètode de Newton i analitza la seva velocitat de convergència: A. Chambert-Loir Autour de la méthode de Newton Universitat de Rennes I
  43. Aquest lloc web presenta el mètode de Newton i de Quasinewton i explica per què el mètode de Newton és més ràpid: R. Tapiero Méthodes newtoniennes Universitat de Lyon I
  44. Aquest enfocament és comú a les dues referències bibliogràfiques d'aquest article: Els llibres de J P. Aubin i de H. Brézis
  45. Es troba el nom d'aquesta equació així com un estudi a la pàgina 99 de: Haïm Brezis, Analyse fonctionnelle: théorie et applications
  46. Es pot trobar la construcció de la compleció de l'espai Hp a: J. P. Aubin Analyse fonctionnelle appliquée Puf 1987 (ISBN 02463822) Vol 1 capítol VI pàgines 142-168
  47. És així com s'explica a la referència: J. P. Aubin Analyse fonctionnelle appliquée Puf 1987 (ISBN 02463822) Vol 1 capítol V pàgines 117-137
  48. Aquesta distinció es descriu de manera u més general, en el context dels espais de Sobolev en: Haïm Brezis, Analyse fonctionnelle : théorie et applications pàgina 119
  49. Aquesta descripció és àmpliament simplificada respecte als mètodes que realment es fan servir, fins i tot si l'ús de successions definides per recurrència és exacte: M. Fouchard Ch. Froeschlé S Breiter R. Ratajczak g. B. Valsecchi i H. Rickman Methods to study the dynamics of the Oort cloud comets II: modelling the galactic tide Lectura Notes in Physics 729 pàg. 271 293
  50. Per a l'estudi del comportament asimptòtic d'un sistema dinàmic regit per una equació en derivades parcials particulars, veure: Chao-Jiang Xu Régularité des solutions d'équations aux dérivées partielles non linéaires associées à un système de champs de vecteurs Annales de l'institut de Fourier, tom 37 n°2 (1987) pàgines 105-113
  51. És el títol escollit al llibre: I. M. Guelfand G. E. Chilov Les Distributions. Tom 3 : Théorie des équations différentielles Dunod (1965)
  52. Per a un enfocament elemental, vegeu: V. & F. Bayart Introduction aux équations différentielles a Bibm@th.net. Per a una visió més completa, vegeu: H. O. Fattorini A. Kerber The Cauchy Problem Cambridge University Press (2009) (ISBN 0521096863)
  53. Aquestes expressions s'expliquen a Haïm Brezis, Analyse fonctionnelle : théorie et applications pàg. 204
  54. Es llegeix «Els escolaments turbulents, i els moviments de l'atmosfera són particularment turbulents, es poden modelitzar amb les equacions de Navier-Stokes» a l'lloc web: Sur une idée de Philippe Courtier (Météo-France) et Claude Basdevant (ENS-Ecole Polytechnique-Paris) Une météo turbulente a France-diplomatie.
  55. Veure referència precedent.
  56. L'article original és: J. Fourier Mémoire sur la propagation de la chaleur dans les corps solides Mémoires de l'Académie royale des sciences de l'Institut de France anys 1821 i 1822, t. V, pàgines 153 a 246; 1826
  57. Aquesta citació prové de: Dérivées partielles - Théorie linéaire (équations aux) Encyclopaedia Universalis
  58. L'Universalis precisa «En contrast, les equacions no lineals presenten un conjunt de problemes i de mètodes pocs dels quals són generals»: dérivées partielles - Théorie linéaire (Équations aux) Encyclopaedia Universalis
  59. Aquest lloc web precisa «La limitació més important d'un model és la seva resolució espacial». Aquesta resolució espacial correspon a la precisió del coneixement de l'estat inicial J. Poitevin A. Beuraud Modélisation & Prévision numérique : Les limites de la prévision numérique Météo France (CNRM)
  60. Millennium Problems al lloc web oficial del Clay mathematics institute
  61. Es troba l'explicació d'aquesta figura a: J. Dubois J. Chalin Le monde des fractales Ellipse (2006) Ellipses (ISBN 272982782)
  62. És el cas si c és un real de l'interval ]-2, 2[, diferent de 0: C. Vercken Ensemble de Julia per l' Ecole nationale supérieure des télécom Paris
  63. Aquest lloc web estudia la successió recurrent del paràgraf i defineix la dimensió fractal. És indicada com a equivalent a la dimensió d'Hausdorff-Besicovitch en els casos simples: J. P. Louvet Dimension fractale per l'Université de Bordeaux I
  64. Des de 1991, se sap que aquesta frontera és genèricament (és a dir que hi ha rares excepcions) de dimensió de Hausdorff igual a 2: M. Shishikura The Hausdorff dimension of the boundary of the Mandelbrot set and of the Julial sets Tokyo Institute of Technology i State University of New York a Stony Brook
  65. Aquestes informacions estan disponibles en el paràgraf Els nombres complexos i les fractals a: J. P. Louvet Quelques informations sur les fractales per l'Université de Bordeaux I
  66. Hi ha diverses definicions diferents. La que s'ha triat aquí és la que es troba a: R. L. Devaney An Introduction to Chaotic Dynamical Systems Westview Press 2nd ed (2003) (ISBN 0813340853) pagines 48-52
  67. Vegeu per exemple: D. Perrin La suite logistique et le chaos Université Paris Sud 11 Orsay pp 16-25
  68. D. Perrin La suite logistique et le chaos Université Paris Sud 11 Orsay pàg. 43
  69. Aquest resultat és molt més recent: M. Lyubich Dynamics of quadratic polynomials I, II Acta Math. 178, No 2,pàgines 185 297 (1997)
  70. D. Perrin La suite logistique et le chaos Université Paris Sud 11 Orsay pàgina 43
  71. Aquest resultat és l'obra de: M.V. Jakobson Absolutely continuous invariant measures for one-parameter families of one-dimensional maps Commun. Math. Phys. 81, pàgines 39 88 (1981)
  72. M. Lyubich Almost every real quadratic map is either regular or stochastic Ann. Math. (2) 156, No 1, pàgine 1 78 (2002)
  73. V. Isoz Équation de Lorenz Sciences.ch (Génie marin et météo)
  74. R. Kollár The Poincaré-Bendixon theorem University of Michigan

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Equació