Erhöhtes Fleisch und Blut, BWV 173

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióErhöhtes Fleisch und Blut, BWV 173
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Compositor Johann Sebastian Bach
Llengua original alemany
Moviment musical música barroca
Catalogació BWV 173
Més informació
Allmusic mc0002368956
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Erhötes Fleisch und Blut, BWV 173 (Excelsa carn i sang),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al dilluns de Pentecosta, estrenada a Leipzig el 29 de maig de 1724.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

És una paròdia d'una cantata profana composta a Köthen per a l'aniversari del príncep Leopold d'Anhalt-Köthen (BWV 173a), probablement l'any 1717. El calvinisme de la cort no permetia que s'interpretessin cantates a l'església i només hi permetia en dates solemnes com l'aniversari del príncep o el dia d'Any nou. L'obra profana original constava de vuit números i la religiosa n'omet les àries del sisè i setè moviments. L'autor del text anònim parodia molt el text profà, no tan sols les àries i el cor final sinó també, cosa més rara, els dos recitatius; d'un text d'homenatge al príncep es passa a una poesia que té com a tema principal, agrair a Déu tot el que ha fet per a la humanitat. Per a aquest dilluns de Pentecosta s'han conservat dues altres cantates, la BWV 68 i la BWV 174.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Obra escrita per a soprano, contralt, tenor, baix i cor; dues flautes travesseres, corda i baix continu. Consta de sis números.

  1. Recitatiu (tenor): Erhötes Fleisch und Blut (Excelsa carn i sang)
  2. Ària (tenor): Ein geheiligtes Gemüte (Una ànima beneïda)
  3. Ària (contralt): Gott will, o ihr Menschenkinder (Oh, criatura humana!)
  4. Ària (duet de baix i soprano): So hat Gott die Welt geliebt (Tant ha estimat Déu el món,)
  5. Recitatiu (duet de soprano i tenor): Unendlichster, den man doch Vater nennt (O, Déu infinit i gran, a qui fins diem Pare)
  6. Cor: Rühre, Höchster, unsern Geist (Déu Suprem, ablaneix-nos l'ànima)

El recitatiu inicial sembla que és el de la versió profana encomanat, però, al tenor en lloc del soprano. L'ària del número 2 per a tenor, té un aire de dansa i està estructurada en dues seccions emmarcades per un ritornello, la segona acaba amb una vocalització sobre ausbreiten (proclamar); el següent número és una ària de contralt en què la veu arrenca directament. Els moviments 4 i 5 són especialment interessants, el primer és un duet de baix i soprano, amb caràcter de minuet, que no és pròpiament un duo amb línies paral·leles, sinó més aviat un duo d'amor propi de l'òpera italiana, i el següent és un recitatiu en arioso a duo de soprano i tenor. La cantata no acaba amb el coral habitual, sinó que, rememorant la versió profana original, ho fa amb un cor amb aire de polonesa; té una durada aproximada d'un quart d'hora.

Discografia seleccionada[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Traducció d’Antoni Sàbat i Aguilera. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L’âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]