Was Gott tut, das ist wohlgetan, BWV 98

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióWas Gott tut, das ist wohlgetan, BWV 98
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Compositor Johann Sebastian Bach
Idioma alemany
Basat en Was Gott tut, das ist wohlgetan Tradueix ()
Moviment música barroca
Catalogació BWV 98
Estrena
Estrena 10 novembre 1726
IMSLP: Was_Gott_tut,_das_ist_Wohlgethan,_BWV_98_(Bach,_Johann_Sebastian) Allmusic: mc0002356213
Modifica les dades a Wikidata

Was Gott tut, das ist wohlgetan, BWV 98 (Tot el que Déu fa, està ben fet),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al vint-i-unè diumenge després de la Trinitat, estrenada a Leipzig el 10 de novembre de 1726.

Origen i context[modifica]

L’autor, anònim, empra la primera estrofa de l'himne que li dóna títol de Samuel Rodigast (1674), en el coral inicial. Es conserven altres dues cantates amb el mateix títol, i que segueixen aquesta en el catàleg, la BWV 99, més antiga, de l'any 1724 i la BWV 100, més moderna, composta entre 1732 i 1735. El tema de la cantata és la confiança en Déu, d'acord amb l'evangeli del dia Joan (4, 47), que narra la curació del fill d'un funcionari reial de Cafarnaüm. Per a aquest diumenge es conserven, a més, les cantates BWV 38, BWV 109 i BWV 188.

Anàlisi[modifica]

Obra escrita per a soprano, contralt, tenor, baix i cor; dos oboès, oboe da caccia, corda i baix continu. Consta de cinc números, sense el típic coral final.

  1. Cor: Was Gott tut, das ist wohlgetan (Tot el que Déu fa, està ben fet)
  2. Recitatiu (tenor): Ach Gott! Wenn wirst du mich einmal (Ai, las! Déu meu, quan m'alleujaràs)
  3. Ària (soprano): Hört, ihr Augen, auf zu weinen! (No ploreu més, ulls meus!)
  4. Recitatiu (contralt): Gott hat ein Herz, das des Erbarmens Überfluss (Déu té un cor que sobreïx misericòrdia)
  5. Ària (baix): Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús)

El número inicial és una fantasia sobre el coral que li dóna títol amb una melodia de Severus Gastorius de 1681, publicada en el cançoner de Nuremberg, en què el primer violí és el protagonista, amb una disposició harmònica del cor lleugerament contrapuntística. A continuació hi ha dos blocs de recitatiu i ària, el primer a càrrec de les veus agudes, tenor i soprano, respectivament, i el segon per al contralt i el baix. Els dos recitatius, números 2 i 4, de poca rellevància musical, impulsen els fidels a confiar en el poder de Jesús. Les dues àries vénen ornamentades amb una part instrumental obligada; a la número 3, de soprano amb l’oboè, hi ha dos moments interessants per la càrrega expressiva, sobre les paraules lebet (viure) i weinen (plorar). L'última ària de baix, amb els violins a l’uníson, clou la cantata, que no conté un coral final, però comença amb el text Meinen Jesum lass ich nicht (No deixaré el meu Jesús), que és l'íncipit d'un coral de Christian Keimann (1658). Té una durada aproximada d'un quart d'hora.

Discografia seleccionada[modifica]

Referències[modifica]

  1. Traducció d’Antoni Sàbat i Aguilera. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L’âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica]