Mein Gott, wie lang, ach lange? BWV 155

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióMein Gott, wie lang, ach lange? BWV 155
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Compositor Johann Sebastian Bach
Llengua original alemany
Moviment musical música barroca
Catalogació BWV 155
Estrena
Data 19 gener 1716
Escenari Weimar
Més informació
Allmusic mc0002356042
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Mein Gott, wie lang, ach lange, BWV 155 (Déu meu, fins quan? Ai las, fins quan?),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al segon diumenge després del dia de Reis, estrenada a Weimar el 19 de gener de 1716.

Origen i context[modifica]

El llibret és de Salomo Franck, Secretari major i poeta oficial de la cort de Weimar, forma part del seu recull Evangelisches Andacht-Opffer (Ofrena de devoció evangèlica) aparegut l’any 1715; acaba amb l'última estrofa de l'himne Es ist das Heil uns kommen her de Paul Speratus (1524). El text fa referència a l'evangeli del dia Joan (2, 1-11) que narra l'episodi de la conversió d'aigua en vi durant la celebració de les Noces de Canà. Els recursos instrumentals són reduïts, com és habitual en l'època de Weimar, a la corda i el continu només s'hi afegeix un fagot que té un paper destacat en el segon número. Per a aquest diumenge es conserven dues altres cantates, la BWV 3 i la BWV 13.

Anàlisi[modifica]

Obra escrita per a soprano, contralt, tenor, baix i cor; fagot, corda i baix continu. Consta de cinc números.

  1. Recitatiu (soprano): Mein Gott, wie lang, ach lange (Déu meu, fins quan? Ai las, fins quan?)
  2. Ària (duet de contralt i tenor): Du musst glauben, du musst hoffen (Cal que creguis, cal que esperis)
  3. Recitatiu (baix): So sei, o Seele, sei zufrieden! (Estigues, o ànima! estigues tranquil·la!)
  4. Ària (soprano): Wirf, mein Herze, wirf dich noch (Llença’t, llençat ara, cor meu)
  5. Coral: Ob sichs anließ, als wollt er nicht (Mal que et sembli que no et vol)

El número 1, denominat “concerto” en la partitura original, és un recitatiu de soprano amb la corda i el continu; la veu representa l'ànima del creient i expressa el desig de què Déu la reconegui. Al final hi ha una vocalització que destaca les paraules Freuden Wein (vi de l'alegria) seguida d'un descens sobre mir sinkt fast (tota la meva esperança s'ha enfonsat). En el duet de contralt i tenor del número 2, les veus a vegades van plegades i altres separades, acompanyades per un solo de fagot de gran virtuosisme, en conjunt, tot el moviment té un aire de xacona. El recitatiu del número 3 és a càrrec del baix, que en el seu paper habitual de Vox Christi diu unes paraules de consol en canviar les “llàgrimes amargues” pel “vi del consol”. L'ària de soprano del número 4 té un caràcter molt viu amb grans salts melòdics, encara que se suavitza a la part final, en cantar auf die Achseln seiner Gnaden (damunt la seva espatlla clement). Un coral molt senzill amb el text indicat i una melodia coneguda des del segle XV i incorporada en el primer cançoner de la Reforma, clou la cantata, que té una durada aproximada de quasi un quart d'hora.

Discografia seleccionada[modifica]


Referències[modifica]

  1. Traducció d’Antoni Sàbat i Aguilera. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L’âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica]