O Ewigkeit, du Donnerwort, BWV 60

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióO Ewigkeit, du Donnerwort, BWV 60
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Compositor Johann Sebastian Bach
Llengua original alemany
Moviment musical música barroca
Catalogació BWV 60
Estrena
Data 7 novembre 1723
Més informació
Allmusic mc0002356264
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

O Ewigkeit, du Donnerwort, BWV 60 (O Eternitat, paraula atronadora),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al vint-i-quatrè diumenge després de la Trinitat, estrenada a Leipzig, el 7 de novembre de 1723.

Origen i context[modifica]

Text anònim, inclou dues estrofes de coral, en el primer número la primera estrofa de l'himne de Johann Rist (1642) que dóna títol a la cantata, i en l'últim, la cinquena estrofa de Es ist genug, so nimm, Herr, meinen Geist de Franz Joachim Burmeister (1662); en el número 4, s'intercala un versicle de l'Apocalipsi (14, 13). L'envangeli del dia narra la resurrecció de la filla de Jaire, Mateu (9, 18-26), i el llibretista recorre a un text que giren al voltant de la mort i el judici final. L'obra està presentada com un diàleg entre el temor (contralt) i l'esperança (tenor), amb una seqüència molt seguida i encadenada, sense números per a només solistes; en el número 4 Bach hi introdueix el mateix Déu, en la veu del baix. Hi ha una altra cantata amb el mateix títol, la BWV 20 per al primer diumenge després de la Trinitat, de l'any 1724; per a aquesta festivitat es conserva només una altra cantata, la BWV 26.

Anàlisi[modifica]

Obra escrita per a contralt, tenor, baix i cor (només en el coral final); dues trompa, dos oboès d'amor, corda i baix continu. Consta de cinc números.

  1. Ària (tenor) i coral: O Ewigkeit, du Donnerwort (O Eternitat, paraula atronadora)
  2. Recitatiu (contralt i tenor): O schwerer Gang zum letzten Kampf und Streite (Oh, quin camí més rost cal fer fins al darrer combat!)
  3. Ària (contralt i tenor): Mein letztes Lager will mich schrecken (El meu darrer jaç m’esborrona)
  4. Recitatiu i arioso (contralt i baix): Der Tod bleibt doch der menschlichen Natur verhasst (La naturalesa humana abomina la mort)
  5. Coral: Es ist genug (Ja en tinc prou)

El primer número presenta una estructura digna del millor Bach. Ja des de la introducció instrumental es veu el contrast entre els dos mons, el del temor, que canta el contralt, en el trepidar de les cordes i el de l'esperança que s'expressa per la melodia deliciosa dels oboès. El recitatiu, número 2, és un diàleg tens i tancat en què els protagonistes són de fet el desdoblament de la personalitat del creient, que dubta entre les dues opcions oposades que viuen en ell mateix, i a les que el text i la música li donen vida pròpia. En el número següent, un duet, continua el diàleg d'una manera més lírica. El número 4 és un duo extraordinari, que separa els dos recitatius, el temor, és a dir el contralt, continua cantant l'angoixa de la mort, però ara la resposta no li ve de l'esperança, sinó del mateix Crist, el baix, que canta el vers de l'Apocalipsi indicat. El coral final, canta una melodia, deguda a Johann Rudolf Ahle, amb una intensitat i audàcia harmònica, insòlites en l'obra de Bach, que Alban Berg l'aprofità en el començament del segon moviment el Concert de violí, A la memòria d'un àngel estrenat al Palau de la Música de Barcelona el 19 d'abril de 1936. La cantata té una durada aproximada d'uns vint minuts.

Discografia seleccionada[modifica]

Referències[modifica]

  1. Traducció d’Antoni Sàbat i Aguilera. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L’âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica]