Lobe den Herrn, meine Seele, BWV 69

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de composicióLobe den Herrn, meine Seele, BWV 69
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Tonalitat Re major
Compositor Johann Sebastian Bach
Llibretista anònim
Idioma alemany
Moviment música barroca
Catalogació BWV 69
Estrena
Estrena 26 agost 1748
Escenari Leipzig, Saxònia
IMSLP: Lobe_den_Herrn,_meine_Seele,_BWV_69_(Bach,_Johann_Sebastian) Allmusic: mc0002372940
Modifica les dades a Wikidata

Lobe den Herrn, meine Seele, BWV 69 (Beneeix ànima meva el Senyor),[1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per a la constitució del Consistori municipal de Leipzig, estrenada el 26 d'agost de 1748.

Origen i context[modifica]

Amb aquest títol es coneix també una altra cantata, BWV 69a, composta prèviament per al dotzè diumenge després de la Trinitat. D'autor desconegut, com la cantata homònima, el número 1, canta el segon versicle del salm 103 i clou amb un coral que conté la tercera estrofa de l'himne Es woll uns Gott genädig sein de Luter (1524), paràfrasi de Deus misseratur nostre. El cor inicial i les àries número 3 i 5, es mantenen en les dues versions. És en els recitatius, números 2 i 4, on hi ha referències a l'elecció del nou Consistori.

Anàlisi[modifica]

Obra escrita per a soprano, contralt, tenor, baix i cor; tres trompetes, timbal, tres oboès, oboè d'amor, corda i baix continu. Consta de sis números.

  1. Cor: Lobe den Herrn, meine Seele (Beneeix ànima meva el Senyor)
  2. Recitatiu (soprano): Wie gross ist Gottes Güte doch! (O, que gran és la generositat de Déu!)
  3. Ària (contralt): Meine Seele (Ànima meva)
  4. Recitatiu (tenor): Der Herr hat große Ding an uns getan (El Senyor ens fa un sens fi de mercès)
  5. Ària (baix): Mein Erlöser und Erhalter (Salvador i protector meu)
  6. Coral: Es danke, Gott, und lobe dich (Et donem gràcies i et lloem, Déu nostre)

El número inicial és un dels gran cors de Bach, interessant per la simetria que presenta en cinc seccions, al voltant d'una doble fuga, amb una simfonia instrumental i un motet. El recitatiu del soprano, número 2, amb un text diferent de l'altra versió, dóna pas a l'ària de contralt, serena i plena de felicitat íntima, on la veu va acompanyada de l'oboè, el violí i el continu amb fagot. El recitatiu del número 4, de tenor en aquesta versió, és original comença en secco per acabar en arioso, amb una transició que porta a l'ària següent de baix amb oboè d'amor, corda i continu amb fagot. En el coral final amb el text indicat i una melodia del cançoner de Wittenberg (1524). Té una durada aproximada d'uns vint-i-cinc minuts.

Discografia seleccionada[modifica]

Referències[modifica]

  1. Traducció d’Antoni Sàbat i Aguilera. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]

Bibliografia[modifica]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L’âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica]