Wohl dem, der sich auf seinen Gott, BWV 139

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula obra musicalWohl dem, der sich auf seinen Gott, BWV 139
Títol originalWohl dem, der sich auf seinen Gott Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalcantata coral Modifica el valor a Wikidata
CompositorJohann Sebastian Bach Modifica el valor a Wikidata
Llenguaalemany Modifica el valor a Wikidata
Parts6 moviments Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióBWV 139 Modifica el valor a Wikidata
Estrena
Estrena12 novembre 1724 Modifica el valor a Wikidata
EscenariLeipzig, Saxònia
Musicbrainz: fb6bb664-586e-4de8-9967-225fc63b30d7 IMSLP: Wohl_dem,_der_sich_auf_seinen_Gott,_BWV_139_(Bach,_Johann_Sebastian) Allmusic: mc0002356191 Modifica el valor a Wikidata

Wohl dem, der sich auf seinen Gott, BWV 139 (Feliç aquell qui al seu Déu), [1] és una cantata religiosa de Johann Sebastian Bach per al vint-i-tresè diumenge després de la Trinitat, estrenada a Leipzig, el 12 de novembre de 1724.

Origen i context[modifica]

L'autor, anònim, empra l'himne homònim de Johann Christoph Rube (1692), la primera i l'última estrofa les aprofita literalment per als números extrems, i les altres d'una manera més lliure per a la resta de moviments. Pertany al grup de Cantates corals, i en segueix l'esquema típic. El text fa referències a l'evangeli del dia Mateu (22, 15-22), que narra el passatge del Tribut al Cèsar, en què els fariseus volen sorprendre Jesús, en preguntar-li “És permès o no de pagar tributs al Cèsar?, i Ell els contesta, Per què em poseu a prova hipòcrites?, i afegí, després d'examinar una moneda: “Doncs doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu.[2] Per a aquest diumenge es conserven dues altres cantates, la BWV 52 i la BWV 163.

Anàlisi[modifica]

Obra escrita per a soprano, contralt, tenor, baix i cor; dos oboès d'amor, corda i baix continu. Consta de sis números.

  1. Cor: Wohl dem, der sich auf seinen Gott (Feliç aquell qui al seu Déu)
  2. Ària (tenor): Gott ist mein Freund; was hilft das Toben (Déu és el meu amic. De què servirà l'odi)
  3. Recitatiu (contralt): Der Heiland sendet ja die Seinen (El Salvador envia els seus)
  4. Ària (baix): Ach süßer Trost! Wenn Gott mich nicht verlassen (O quin dolç conhort! Si Déu no m’oblida)
  5. Ària (baix): Das Unglück schlägt auf allen Seiten (La desgràcia m'envolta per totes bandes)
  6. Recitatiu (soprano): Ja, trag ich gleich den größten Feind in mir (Si! Tot i dur amb mi el pitjor enemic)
  7. Coral: Dahero Trotz der Höllen Heer! (Així doncs, desafio la Host Infernal!)

El cor inicial és el número principal, les veus i els instruments utilitzen com a material musical el tema del coral, la melodia de Mach’s mit mir, Gott nach deiner Güt de Bartholomäus Gesius (1605), que Bach utilitzà també en la cantata BWV 156. El soprano canta la melodia com a cantus firmus, mentre que les altres veus fan el contrapunt; la part orquestral utilitza tots els recursos, la corda, el continu i els dos oboès. Tot indica que el segon número, una ària de tenor, ha arribat de manera incompleta, i li falta una segona part del violí solista. Plena de vigor i agitació, canta, però, l'amistat amb Déu de manera més serena i com a contraposició a la fúria i ràbia dels enemics, expressada pel conjunt instrumental en el passatge, Was hift das Toben (Que sobre mi aboqui l'enemic). El recitatiu secco de contralt, dona pas a l'altra ària, a càrrec del baix i els dos oboès d'amor, que es presenta sota la forma aparent d'un rondó amb unes contraposicions constants de tempo: allegro-vivace-andante. Aquesta ària no és de Bach, sinó que fou escrita pel seu alumne i futur gendre Johann Christoph Altnickol, en substitució de l'original perdut. Un recitatiu de soprano, número 5, sostingut per acords llargs de la corda, precedeix el cor final, que repeteix a cappella, com és habitual la melodia. Té una durada aproximada d'una mica més de vint minuts.

Discografia seleccionada[modifica]

Referències[modifica]

  1. ↑ Traducció de Josep-Miquel Serra. La pàgina en català de J.S. Bach. [1]
  2. ↑ Bíblia Catalana Interconfessional, Barcelona, 2011

Bibliografia[modifica]

  • Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L'âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Wohl_dem,_der_sich_auf_seinen_Gott,_BWV_139&oldid=31350096»