Weichet nur, betrübte Schatten, BWV 202

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de composicióWeichet nur, betrübte Schatten, BWV 202
Forma musical Cantates de Johann Sebastian Bach
Compositor Johann Sebastian Bach
Llengua original alemany
Moviment musical música barroca
Catalogació BWV 202
Més informació
Allmusic mc0002377326
IMSLP Fitxa
Modifica dades a Wikidata

Weichet nur, betrübte Schatten, BWV 202 (Esfumeu-nos, ombres de tristor),[1] és una cantata profana de Johann Sebastian Bach estrenada a Köthen al voltant de l'any 1720.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

D'autor anònim i datació incerta, l'estil musical la situa, però, en l'època de Köthen sense descartar totalment que ho sigui dels primers anys de Leipzig. No es conserva la partitura original – només una còpia de l'any 1730 – el costum de regalar la partitura als nuvis, explica el fet que es conservin poques de les moltes cantates nupcials que Bach compongué. Està dedicada a la festa de celebració d'un casament, no a la cerimònia religiosa; encara que no es coneixen els destinataris, la limitació dels recursos emprats – el soprano com a única veu, sense cor i només amb l'oboè com a instrument solista –, indica que més que cortesans eren, més aviat, gent de l'alta burgesia amb una bona posició econòmica i cultural. És una de les escasses cantates profanes que Bach no aprofità per fer-ne una paròdia religiosa, possiblement l'estil de l'obra, lleuger, quasi de dansa, no ho afavoria.

Anàlisi[modifica | modifica el codi]

Obra escrita per a soprano, oboè, corda i baix continu. Consta de nou números tots – cinc àries i quatre recitatius alternats – a càrrec del soprano, sense participació del cor.

  1. Ària (soprano): Weichet nur, betrübte Schatten (Esfumeu-nos, ombres de tristor)
  2. Recitatiu (soprano): Die Welt wird wieder neu (El món es renova altra vegada)
  3. Ària (soprano): Phoebus eilt mit schnellen Pferden (Febus amb cavalls lleugers)
  4. Recitatiu (soprano): Drum sucht auch Amor sein Vergnügen (També es diverteix l’Amor)
  5. Ària (soprano): Wenn die Frühlingslüfte streichen (Quan l’aura de primavera)
  6. Recitatiu (soprano): Und dieses ist das Glücke (I aquesta és la bona sor)
  7. Ària (soprano): Sich üben im Lieben (És millor que es lliurin a l’amor)
  8. Recitatiu (soprano): So sei das Band der keuschen Liebe (Així és el llaç d’un amor honest)
  9. Ària (soprano): Sehet in Zufriedenheit (Veureu brillar satisfets)

Tota l'obra ve marcada per una música essencialment descriptiva del text. En l'ària inicial, que comença amb un registre de declamació i acaba en un d'ària estricte, es descriu la desaparició de les ombres mitjançant unes notes ascendents de la corda i una melodia elegíaca de l'oboè. En els dos primers recitatius, números 2 i 4, s'il·lustra la felicitat conjugal amb l'arribada de la primavera, el retrobament de les flors i la calor; en destaquen unes breus vocalitzacions sobre Anmut (encant) i schon (finor). A l'ària del tercer número el baix continu descriu, de manera admirable amb un ritme constant i trepidant, el galop dels cavalls de Febus. L'ària del cinquè número, estructurada en dues seccions, presenta un diàleg expressiu i líric del violí amb la veu. En el breu recitatiu del número 6 es combina, també, el recitatiu secco amb l'arioso, hi destaca una vocalització sobre Segen (benaurança). El número 7 és una ària da capo en la que la veu dialoga amb l'oboè amb un aire de dansa popular juganera d'acord amb el text. Un recitatiu, molt expressiu, dóna pas a l'última ària, que a la partitura està definida com a gavota, amb tot el conjunt instrumental al complet, on es desitja ala nous esposos molts anys de felicitat. Té una durada aproximada d'uns vint minuts.

Discografia seleccionada[modifica | modifica el codi]



Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Traducció d’Antoni Sàbat i Aguilera. Bach Cantatas Website. [1]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]