Vés al contingut

Non sa che sia dolore, BWV 209

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Infotaula obra musicalNon sa che sia dolore, BWV 209
Títol originalNon sa che sia dolore (it) Modifica el valor a Wikidata
Forma musicalcantata Modifica el valor a Wikidata
CompositorJohann Sebastian Bach Modifica el valor a Wikidata
Llenguaitalià Modifica el valor a Wikidata
Movimentmúsica barroca Modifica el valor a Wikidata
Parts5 moviments Modifica el valor a Wikidata
CatalogacióBWV 209 Modifica el valor a Wikidata
Musicbrainz: 43fa1a90-7f72-4e45-905f-3d845d500f66 IMSLP: Non_sa_che_sia_dolore,_BWV_209_(Bach,_Johann_Sebastian) Modifica el valor a Wikidata

Non sa che sia dolore, BWV 209 (Ningú no sap quan gran és el dolor),[1] és una cantata profana de Johann Sebastian Bach d'acomiadament d'un professor, estrenada, probablement, a Leipzig en un data indeterminada.

Origen i context

[modifica]

L'autoria de Bach d'aquesta cantata – com la de la BWV 203, ambdues escrites en italià– ha estat molt discutida i, a hores d'ara, no és segura. No se'n coneix l'autor del text, ni la data de composició ni el motiu o destinatari d'aquesta. La partitura original s'ha perdut i només se'n conserva una còpia de Johann Nikolaus Forkel (1749-1818), el primer gran biògraf de Bach, de l'any 1800. El llibretista, desconegut, escriu en un italià molt limitat i aprofita trossos solts empeltats amb una sintaxi alemanya. Els primers versos de la primera estrofa provenen d'un poema de Giovanni Battista Guarini de l'any 1598, i els últims del primer acte de Galatea de Metastasio de l'any 1722; en l'ària final es torna a fer ús d'una altra òpera de Metastasio, en aquest cas de Semiramide riconosciuta, de l'any 1729. No se sap, tampoc, a qui està dedicada, del text pot deduir-se que es refereix al retorn d'un professor a la seva ciutat d'origen, Ansbach a la Franconia central pertanyent a l'estat de Baviera, s'han proposat diversos possibles destinataris, però no se n'ha concretat cap.

Anàlisi

[modifica]

Obra escrita per a soprano, flauta travessera, corda i baix continu. Consta de cinc números, amb el soprano com a únic solista

  1. Simfonia
  2. Recitatiu (soprano): Non sa che sia dolore (Ningú no sap quan gran és el dolor)
  3. Ària (soprano): Parti pur e con dolore (Marxa, doncs, i amb sofriment)
  4. Recitatiu (soprano): Tuo saver al tempo e l'età constrasta (El teu saber amb el temps i l'edat contrasta)
  5. Ària (soprano): Ricetti gramezza e pavento (Refuses paüra i sofriment)

La cantata comença amb una simfonia instrumental digna del millor Bach – fet a favor d'acceptar la seva autoria – en línia amb la segona Suite en si menor BWV 1067. A continuació apareix la veu del soprano en un recitatiu suau acompanyat del quartet de corda i el continu, seguit una ària ternària da capo, número 3, emparentada amb la simfonia inicial, amb uns melismes quan parla de la pàtria, la patria goderai (la pàtria satisfaràs). El recitatiu del número 4 dona pas a l'ària final de caràcter jovial i amb aire de dansa, i una participació destacada de la flauta. Té una durada aproximada d'uns vint minuts.

Discografia seleccionada

[modifica]

Referències

[modifica]
  1. ↑ Traducció d'Antoni Sàbat i Aguilera. Bach Cantatas Website. [1]

Bibliografia

[modifica]
  • Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
  • Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
  • Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.

Enllaços externs

[modifica]
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Non_sa_che_sia_dolore,_BWV_209&oldid=34188819»