Història dels escacs

Cavallers Templers jugant als escacs, Llibre dels jocs , 1283

Els escacs tenen més de mil anys d'història. Circulen moltes llegendes sobre el seu origen i diferents països s'atribueixen la seva invenció. Avui es creu que els escacs constitueix una evolució del joc de taula anomenat shatranj, que prové, al seu torn, del Xaturanga, ideat a l'Índia cap el segle VI.

Origen

La majoria dels experts concorden que l'ancestre més antic dels escacs és el Xaturanga, jugat a l'Índia, encara que l'origen exacte del mateix és desconegut. No obstant això es creu que el joc s'utilitzava per representar una batalla i d'aquesta manera idear estratègies en el camp. El nom sànscrit Xaturanga pot significar "joc de quatre parts" , assenyalant les quatre parts en què es dividia l'exèrcit en el joc.

A partir del joc Xaturanga moiseo deriva el Shatranj, com una modificació del primer, jugada principalment en Pèrsia, conservant la majoria de les característiques del Xaturanga. Com aquest, molts dels jocs derivats del Xaturanga (i també del Shatranj) tenen peces en comú, com la alferza (predecessora de la reina), l'elefant (anomenat alfil , derivat de al pil en persa, "l'elefant"; predecessor del alfil modern ), l'torre o Carro de guerra , el rei, que defineix el final del joc i els peons, soldats o infanteria.

A la tomba de Tutankamon (1300 aC) al costat de nombrosos objectes que acompanyaven la mòmia es trobo un tauler quadriculat i peces amb significativa semblança als escacs que coneixem, encara que en menor nombre. S'exposa al museu del Caire. J. Decoud.

Escacs àrabs

L'expansió cap a l'occident dels escacs es deu als musulmans. La conquesta de l'Índia no s'inicia fins a la segona meitat del segle VIII, encara que per llavors els escacs ja s'havia conquerit a partir del 640. La primera menció expressa als escacs en un text persa del 600. La influència persa es rastreja en algunes paraules com Alfil, que deriva de la paraula àrab al-fil, elefant, que era el que antigament representava. L'expressió «fer Shak» (amenaçar al rei), ve de Sha, rei dels perses i Sha mat significa «el rei ha mort».

Peces de Shatranj

Pèrsia

Els primers mestres coneguts van viure a Pèrsia. Es deien Abu-Gafiz (segona meitat del segle VIII) i Zairab (primera meitat del segle IX). Aquest últim va tenir un esclau anomenat Mainal Jadim que es va fer famós component finals. Encara que segurament els jugadors més coneguts de l'època van ser al-Suliar, (880-946) i Aladí al-Tabriz, segona meitat del segle XIV, la seva fama va durar segles.

La composició de finals va ser molt popular en els escacs d'aquesta època. Aquestes composicions es deien mansubas. Els manuscrits més antics consagrats íntegrament als escacs són àrabs. Les mansubas apareixen en Bagdad durant l'edat d'or d'aquesta ciutat. I es canvia el nom del joc de Xaturanga a shatranj, que derivarà en escacs. Cap a 840 Al-Adli, considerat el millor jugador del seu temps escriu el seu «Llibre d'escacs», l'original s'ha perdut.

En el 847 al-Razi escriu «Elegància en els escacs" i un segle més tard al-Suliar (946) escriu el seu «Llibre d'escacs» en dos volums. En 1140 Rabrab presenta el seu «Llibre de problemes d'escacs», en què apareix per primera vegada un estudi sobre els finals de rei i torre contra rei i alfil.

Al començament del segle IX el califa de Bagdad Harun al-Rashid (766-809) ofereix a Carlemany (768-814) uns escacs de marbre, del qual només es conserven algunes peces a la biblioteca de París.

Les regles dels escacs àrabs no són exactament les mateixes amb què es juga avui en dia. La dama i l'alfil només podien avançar dues caselles, l'alfil podia saltar, en lloc del enroc existia el «salt del rei» que permetia saltar per sobre d'una casella, els peons només es movien una casella. El resultat és que les partides eren molt lentes i per donar-li dinamisme al joc es van inventar les tabiyas, l'alfil saltava ja que en el seu cultura significava un camell que tenia superioritat sobre tots els animals.

Les tabiyas són posicions simètriques amb les que per acord dels jugadors començava la partida. A la tomba de Tutankamon (1300 aC) al costat de nombrosos objectes que acompanyaven la mòmia s'hi troben un tauler quadriculat i peces amb significativa semblança als escacs que coneixem, encara que en menor nombre. S'exposa al museu del Caire. J. Decoud

Els escacs en l'Edat Moderna

Amb la invasió dels àrabs arriba els escacs a la península ibèrica al segle VIII. Les primeres peces d'escacs a Europa, datades l'any 900, van ser trobades en Peñalba de Santiago, coneguts com "les peces o bitlles de Sant Genadio". En aquesta època la dama no existia, era la alferza la que ocupava aquesta casella, i amb un moviment molt més limitat, que figura en un còdex del segle XIII de Alfons X el Savi. Després de l'arribada dels escacs a Europa, es va transformant fins arribar a ser el joc que avui coneixem. Les peces es transformen en el que avui són, amb aquest record de la societat medieval: rei, dama, cavall (en representació del cavaller), torre i bisbe, que substitueix a un elefant que a Europa no existeix com a arma de guerra, encara en espanyol conserva el nom d'alfil (elefant en àrab).

Miniatura del Ludo scacorum , manuscrit anònim del segle XV pertanyent a l'art centreeuropeu, potser realitzat en Bohèmia (actual República Txeca), a Praga, durant el regnat de Wenceslao IV (1378-1419).

Va ser en el segle XV i a València quan apareix per primera vegada la dama i un incipient enroc modern en un manuscrit Scachs d'amor, en el qual figuren composicions en valencià escrit i confeccionat pels poetes valencians Bernat Fenollar, Francesch Castellví i Narcís Vinyoles. Uns anys més tard, en el 1495 es publica a València i en valencià el llibre de l'sogorbí Francesc Vicent Llibre dels jochs Partits dels schachs en nombre de cent... , considerat el primer tractat d'escacs publicat al món, i en el qual figura també la dama, no apareixent en cap documentació anterior ni coetània a ambdues obres. Neix doncs a València a finals del segle XV la dama, precisament el 1475 segons ha acreditat José Antonio Garzón Roger, inspirada en la Reina Isabel la Catòlica segons el llibre de l'any 1997 de l'historiador holandès Govert Westerveld , [1] la hipòtesi va ser confirmada documentalment per l'historiador valencià José Antonio Garzón Roger. La data de 1475 ja va ser indicada per Garzón l'any 2003 i les proves definitives (filigrana i conjunció planetària) consten en el seu llibre de 2005.

Al llarg dels segles XV i XVI, època de l'Renaixement, van apareixent els moviments i les regles actuals. Els peons adquireixen el dret de moure dues caselles en la seva primera jugada, i quan arriben a l'última fila poden canviar-se per una peça anteriorment capturada. L'alfil ja podia desplaçar-se al llarg de tota la diagonal, i perd la facultat de saltar. La dama es mourà al llarg de totes les caselles de la seva columna, fila i diagonals, i es posa de moda el enroc italià en el qual el rei es pot posar a les caselles de l'alfil, el cavall o la torre i la torre en les caselles de l'alfil o del rei, però eren dues jugades, i no una. Aquest enroc evolucionar fins al enroc actual.

A Itàlia els escacs va ser tornant-se molt popular, i les reformes en les regles que anaven apareixent es van generalitzar per tot Europa. No obstant això no eren universals.

Al segle XV apareixen dos manuscrits molt interessants, el Scachs d'amor, erròniament considerat com un «Manuscrit català», que consagra als escacs un poema en el qual juguen als escacs Venus i Mart, i el manuscrit de Göttingen », datat el 1490 segons alguns i segons José Antonio Garzón Roger entre 1505 i 1515, dedicat a l'anàlisi de les obertures ia problemes d'escacs.

Però per a la unificació de les regles va ser decisiva la invenció de la impremta [[]] (1450), ja que a partir de llavors es van poder compondre llibres amb les regles que es van difondre per tot el món.

En aquesta època a més de Lucena (sempre confós amb Luis de Lucena), Damiano, Ruy López de Segura, Paolo Boi i Leonardo dóna Cutri tenim als espanyols Esquivel, Escovar, Pedrosa, Vincenti, rosques i Alfonso Cerón, i l'italià Horatio Gianutio. Aquests mestres van fer el notable descobriment que en qualsevol maniobra de la partida s'ha d'aconseguir la meta desitjada amb el menor nombre possible de jugades. Fer una jugada sense objecte, desaprofitar l'oportunitat de moure, ho van denominar «perdre un temps». És com que el rival mogués dues vegades seguides. Comprendre la importància del factor temps va ser la conquesta més valuosa de l'època.

Els mestres del Renaixement van idear una manera de fer que el rival perdi temps al principi de la partida: els gambito s, paraula que significa traveta o parany, en italià, i que Ruy López va usar per a definir la maniobra consistent en lliurar material (un o dos peons i en casos notables fins a un cavall) a canvi d'obtenir una posició amb majors possibilitats d'atac. Es va trigar segles a comprendre que el bàndol que està a la defensiva en comptes d'aferrar a mantenir l'avantatge material ha de preocupar-se del desenvolupament de les seves peces.

L'historiador rus Gonaiev assegura que l'autor del Gambito de rei va ser Ruy López. Giulio Cesare Polerio el va estudiar extensament en la seva obra apareguda a finals del segle XVI en la qual cita partides de grans jugadors de l'època.

La denominació actual de moltes obertures i variants no ens ha de fer creure que eren totalment desconegudes en l'antiguitat. Com ser, l'Gambito letó 1.i4 i5; 2.Cf3 f5, va ser anomenat així en honor a les investigacions que en van fer els mestres de Letònia per 1930, però ja ho jugaven Dóna Cutri i Greco en el 1600. Durant segles el Gambito de rei va ocupar un primer pla en la teoria i pràctica dels escacs.

Els escacs contemporani

En els escacs contemporani qui més va contribuir a fixar definitivament les regles actuals va ser Philidor.

En 1737 el sirià Philip Stamm de Aleppo publica París el seu llibre «El noble joc dels escacs» i en el utilitza per primera vegada en la història un nou sistema de notació, la notació de Stamm, que no és una altra cosa que l'actual notació algebraica. Malgrat la seva indubtable avantatge faran falta més de dos segles i mig perquè es generalitzi a tot el món. Només a partir de 1980 la FIDE la considera com a únic sistema de notació oficial.

La primera crònica fixa especialitzada en escacs va néixer en 1813 en el diari anglès Liverpool Mercury. El 1836 apareix a París (gràcies a la iniciativa d'La Bourdonnais) la primera revista íntegrament dedicada als escacs: «Li Palamedes», titulada així com a homenatge a l'heroi grec Palamedes, a qui se li va atribuir durant molt temps la invenció dels escacs.

el 1924 es funda a París la Fédération Internationale des Échecs (FIDE) que compta amb uns 175 països membres. És la segona major federació esportiva del món després de la FIFA que té 180 països afiliats. La seva divisa en Gens una sumus , que proclama, una mica ingènuament, els ideals dels seus fundadors.

Adolf Anderssen (1818 - 1879), mestre de l'escola romàntica d'escacs.

Bibliografia

1. Lucena (1497), Repetició d'amors, i Art d'escacs. Salamanca.
2. Calvo, Ricardo (1991). València, Birthplace of modern chess. A: New in chess, Alkmaar, N. 7. pàg. 82-87
3. Calvo, Ricardo & Meissenburg, Egbert. (1992). València: Geburtstätte des moderne Schachs. En: Schach-Journal, Berlin, N. 3, pàg. 34-46
4. Calvo, Ricardo & Meissenburg, Egbert (1995). València und die Geburt des neuen Schachs. A: IFK (Internationales Forschungszentrum Kulturwissenschaften), Wien. pàg. 77-89
5. Westerveld, Govert (1994). Història de la nova dama poderosa en el joc d'Escacs i Dames. (History of the new Powerful Queen in the game of chess and draught), pages 103-225. Homo Ludens: Der spielende Mensch IV, Internationale Beiträge des Institutes für Spielforschung und Spielpädagogik an der Hochschule "Mozarteum" - Salzburg. Herausgegeben von Prof Mag Dr Günther C. Bauer.
6. Calvo, Ricardo (1997), Lucena. L'evasió en escacs del convers Calisto. (Pròleg de Fernando Arrabal). Perea Edicions, Pedro Muñoz (Ciudad Real). ISBN 84-7729-217-5
7. Pérez de Ariaga, Joaquín (1997), El incunable de Lucena. Primer art d'escacs modern. Edicions Polifem, Madrid. ISBN 84-86547-40-7
8. Westerveld, Govert (1997), La influència de la reina Isabel la Catòlica sobre la nova dama poderosa en l'origen del joc de les dames i els escacs modern. En col·laboració amb Rob Jansen, Amsterdam. (Pròleg de Dr Ricardo Calvo i Prof Dr Joan Torres Fontes). Editor Govert Westerveld, Beniel. ISBN 84-605-6372-3
9. Castellví, Francí de; Vinyols, Narcís; Fenollar, Bernat (1475), (Scachs d'amor). El poema Scachs d'amor: (segle XV): primer text conservat sobre escacs modern/anàlisi i comentaris per Ricardo Calvo. (Pròleg de José Antonio Garzón Roger). Editorial Escac XXI, Madrid. ISBN 84-923279-3-6
10. Garzón, José Antonio (2001), Darrere de l'incunable perdut. Francesch Vicent: Llibre dels jochs partitis dels schachs, València, 1495. (Pròleg Dr Ricardo Calvo). Biblioteca Valenciana. ISBN 84-482-2860-X
11. Westerveld, Govert (2004), La reina Isabel la Catòlica, el seu reflex en la dama poderosa de València, bressol d'escacs modern i origen del joc de dames. En col laboració amb José Antonio Garzón Roger, València. (Pròleg de Prof Dr Joan Torres Fontes). Generalitat Valenciana, Secretària Autómoma de Cultura. ISBN 84-482-3718-8
12. Garzón, José Antonio (2005), El retorn de Francesch Vicent: la història del naixement i expansió dels escacs modern. (Pròleg Anatalia Karpov). Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Esport: Fundació Jaume II el Just, València. ISBN 84-482-4193-2
13. Garzón, José Antonio (2005), The Return of Francesch Vicent: the history of the birth and expansion of modern chess; translated by Manuel Pérez Carballo. (Foreword Anatalia Karpov). Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Esport: Fundació Jaume II el Just, València. ISBN 84-482-4194-0
14. Vall de Ricote, Gofredo (2006), Els tres autors de la Celestina, el judeoconverso Juan Ramírez de Lucena, els seus fills Fernando de Rojas (Lucena) i Juan de l'Alzina (àlies Bartolomé Torres Naharro i Francisco Delicado). Tom I: Biografia, estudi i documents de l'antic autor de la Celestina, el ajedrecista Juan Ramírez de Lucena. (Pròleg Prof Dr Ángel Alcalá). Editor Govert Westerveld, Beniel. ISBN 84-923151-4-8
15. Garzón, José Antonio (2007), Estudi del tractat escaquístic de Luca Paccioli. València. Dipòsit Legal V-5124-2007
16. Saidy, Anthony (1973), La batalla de les idees en escacs , Barcelona, ​​Ed Martínez Roca, ISBN 84-270-0217-3
17. Garzón, José Antonio (2010). "Llums sobre l'Enginy, el pioner llibre del joc anomenat marro de punta, de Juan Timoneda". Centre Francisco Tomás i València, UNED Alzira-València. ISBN 978-84-92885-00-8.

Vegeu també

• Campions del món d'escacs
• Escacs àrabs
• Escacs de finals del segle XVI i el segle XVII
• Escacs del segle XVIII

Enllaços externs

• web de clàssics dels escacs.
• Pàgines didàctiques sobre Escacs.
• notes.
• La història d'escacs i dels altres jocs semblants, xiangqi, shogi, etc..
• Ebook amb les i teoria dels escacs el 1838
• Ebook amb sobre escacs escrit per Benjamin Franklin en 1812. En anglès
• Llegenda de l'origen dels escacs segons històrica de 1833
• Alfons X el Savi i els escacs.