Vés al contingut

Henry Kissinger: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Contingut suprimit Contingut afegit
m neteja i estandardització de codi
Línia 199: Línia 199:


=== Cuba ===
=== Cuba ===
Durant la crisi de Cienfuegos de 1970, en què se sospità que l'[[armada soviètica]] estava construïnt una [[base submarina]] a la ciutat cubana de [[Cienfuegos]], Kissinger es va reunir amb [[Anatoli Dobrinin]], ambaixador soviètic als Estats Units, i li va informar que el govern dels Estats Units considerava aquest acte com un violació dels acords fets l'any 1962 pel president John F. Kennedy i el primer ministre [[Nikita Khrusxov]] arran de la [[crisi dels míssils cubans]], que va portar els soviètics a aturar la construcció de la seva base prevista a Cienfuegos.<ref name="MichaelJeffreyGriesdorf2008ColdWarHistory">{{cite journal |last1=Griesdorf |first1=Michael Jeffrey |date=17 July 2008 |title=Norms as a rhetorical competition: Soviet–American confrontations over Cuba, 1970–85 |url=https://www.tandfonline.com/doi/10.1080/14682740802222098 |journal=[[Cold War History (journal)|Cold War History]] |volume=8 |issue=3 |pages=299–326 |doi=10.1080/14682740802222098 |s2cid=218578295 |access-date=18 February 2023 |archive-date=May 13, 2023 |archive-url=https://web.archive.org/web/20230513202321/https://www.tandfonline.com/doi/10.1080/14682740802222098 |url-status=live }}</ref>

El febrer de 1976, Kissinger va considerar llançar atacs aeris contra ports i instal•lacions militars a Cuba, així com desplegar batallons del [[Cos de Marines dels Estats Units]] basats a la base de la Marina dels Estats Units a la [[base naval de Guantánamo|badia de Guantánamo]], en represàlia per la decisió del president cubà [[Fidel Castro]] a finals de 1975 d'[[intervenció cubana a Angola|enviar tropes a Angola]] recentment independent per ajudar el [[MPLA]] en la seva lluita contra [[UNITA]] i Sud-àfrica durant l'inici de la [[guerra civil angolesa]].<ref>{{cite news|url=https://www.bbc.co.uk/news/29441281|title=Henry Kissinger 'considered Cuba air strikes' in 1976|work=BBC News|access-date=June 21, 2018|archive-date=September 29, 2018|archive-url=https://web.archive.org/web/20180929111035/https://www.bbc.co.uk/news/29441281|url-status=live}}</ref>

===Sàhara Occidental ===
: ''Vegeu també: [[Conflicte del Sàhara Occidental]] i [[Opinió consultiva sobre el Sàhara Occidental]]
La doctrina Kissingeriana avalava la concessió forçada del [[Sàhara espanyol]] al [[Marroc]].<ref>{{Cite journal|url=https://www2.uned.es/ca-melilla/Webmel1/Aldaba25/NUMERO%2031/REVISTA%2031.pdf|journal=Aldaba|year=2001|page=306|first=Ilde|last=García Felipe|title=Sáhara Occidental-Timor Oriental ¿Gemelos hacia la paz?|access-date=November 19, 2020|archive-date=January 26, 2021|archive-url=https://web.archive.org/web/20210126163329/https://www2.uned.es/ca-melilla/Webmel1/Aldaba25/NUMERO%2031/REVISTA%2031.pdf|url-status=live}}</ref> En el punt àlgid de la crisi del Sàhara de 1975, Kissinger va enganyar Gerald Ford fent-li pensar que la [[Cort Internacional de Justícia]] havia donat una decisió a favor del Marroc.<ref name=mundy>{{Cite book|last=Mundy|first=Jacob|year=2017|editor-first=R.|editor-last= Ojeda-Garcia|title=Global, Regional and Local Dimensions of Western Sahara's Protracted Decolonization|chapter=The Geopolitical Functions of the Western Sahara Conflict: US Hegemony, Moroccan Stability and Sahrawi Strategies of Resistance. Global, Regional and Local Dimensions of Western Sahara's Protracted Decolonization|pages=59–60|doi=10.1057/978-1-349-95035-5_3}}</ref> Kissinger estava al corrent per endavant dels plans marroquins per a la invasió del territori, materialitzats el 6 de novembre de 1975, en l'anomenada [[Marxa Verda]]. <ref name=mundy />

=== Zaire ===
Kissinger va participar en la promoció de la cooperació entre els Estats Units i el dictador del Zaire [[Mobutu Sese Seko]] i va mantenir diverses reunions amb ell. Kissinger descriuria aquests esforços com "un dels nostres èxits polítics a l'Àfrica" i va elogiar Mobutu com a "valent, políticament astut" i "relativament honest en un país on la corrupció governamental és una forma de vida".<ref>{{cite book |last1=Schmitz |first1=David F. |title=The United States and Right-Wing Dictatorships, 1965-1989 |publisher=Cambridge University Press |pages=83–4}}</ref>

== Rols posteriors ==
[[File:Ronald Reagan and Henry Kissinger.jpg|thumb| Reunió de Kissinger amb el president [[Ronald Reagan]] a la Casa Blanca, 1981]]

== Secretari d'Estat ==
== Secretari d'Estat ==
=== Guerra del Iom Kippur ===
=== Guerra del Iom Kippur ===

Revisió del 14:18, 23 jul 2023

Infotaula de personaHenry Kissinger

Modifica el valor a Wikidata
Nom original(en) Henry Alfred Kissinger Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement(de) Heinz Alfred Kissinger Modifica el valor a Wikidata
27 maig 1923 Modifica el valor a Wikidata
Fürth (República de Weimar) Modifica el valor a Wikidata
Mort29 novembre 2023 Modifica el valor a Wikidata (100 anys)
Kent (Estats Units d'Amèrica) Modifica el valor a Wikidata
SepulturaCementiri nacional d'Arlington Modifica el valor a Wikidata
22è Canceller del College de William & Mary
1r juliol 2000 – 1r octubre 2005
← Margaret ThatcherSandra Day O'Connor →
56è Secretari d'Estat dels Estats Units
22 setembre 1973 – 20 gener 1977
← Kenneth RushPhilip Habib →
Conseller de Seguretat Nacional dels Estats Units
20 gener 1969 – 3 novembre 1975
← Walt Whitman RostowBrent Scowcroft → Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
ReligióJudaisme Modifica el valor a Wikidata
FormacióUniversitat Harvard - ciències polítiques (1952–1954)
Universitat Harvard - ciències polítiques (1950–1952)
Universitat Harvard - ciències polítiques (1947–1950)
City College de Nova York - comptabilitat (1941–1943)
George Washington High School (1938–1940) Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Camp de treballRelacions internacionals, ciències polítiques, política, política exterior, geopolítica, diplomàcia, diplomatic history (en) Tradueix i servei públic Modifica el valor a Wikidata
Ocupaciópolític, pedagog, autobiògraf, empresari, emprenedor, diplomàtic, escriptor, politòleg, ministre d'Afers Exteriors Modifica el valor a Wikidata
Activitat1943 Modifica el valor a Wikidata –  1946 Modifica el valor a Wikidata
OcupadorRockefeller Brothers Fund (en) Tradueix (1956–1958)
Kissinger Associates
Universitat de Georgetown
Universitat Harvard Modifica el valor a Wikidata
PartitPartit Republicà dels Estats Units Modifica el valor a Wikidata
Membre de
Carrera militar
Branca militarExèrcit dels Estats Units d'Amèrica Modifica el valor a Wikidata
Rang militarsergent Modifica el valor a Wikidata
ConflicteSegona Guerra Mundial i Guerra del Vietnam Modifica el valor a Wikidata
Participà en
22 maig 2022Trobada Anual del Fòrum Econòmic Mundial de 2022
Trobada Anual del Fòrum Econòmic Mundial de 2013 Modifica el valor a Wikidata
Família
CònjugeAnn Fleischer (1949–1964), divorci
Nancy Kissinger (1974–2023), mort de la persona Modifica el valor a Wikidata
ParesLouis Kissinger Modifica el valor a Wikidata  i Paula Stern Modifica el valor a Wikidata
GermansWalter Kissinger Modifica el valor a Wikidata
Premis
Signatura
Modifica el valor a Wikidata

Lloc webhenryakissinger.com Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm0457425 Allocine: 36402 TMDB.org: 533195
Musicbrainz: 6b2dcf2a-3eba-463a-94bb-a8c4d6da2b20 Discogs: 2736609 Allmusic: mn0001011612 Olympics.com: mr-henry-kissinger Goodreads author: 28442 Find a Grave: 261951668 Deezer: 4161081 Modifica el valor a Wikidata

Henry Alfred Kissinger (kɪsᵻndər;[1] alemany: [ˈkɪsɪŋɐ]; nascut Heinz Alfred Kissinger, Fürth, Alemanya, 27 de maig de 1923) és un diplomàtic, teòric polític, consultor geopolític i polític estatunidenc d'origen alemany, que va tenir una gran influència sobre la política internacional, no només dels Estats Units respecte als altres països, sinó també sobre altres nacions. Va exercir com a Secretari d'Estat i conseller de Seguretat Nacional sota les administracions presidencials de Richard Nixon i Gerald Ford, exercint aquest paper preponderant en la política exterior dels Estats Units entre 1969 i 1977,[2][3][4] Per les seves accions de negociació d'un alto el foc al Vietnam, Kissinger va rebre el 1973 Premi Nobel de la Pau, juntament amb Le Duc Tho, en circumstàncies controvertides.[5]

Kissinger va ser un refugiat jueu que va fugir de l'Alemanya nazi amb la seva família el 1938. En arribar als Estats Units, va destacar acadèmicament i es va graduar a la Universitat de Harvard el 1950, on va estudiar amb William Yandell Elliott. Va obtenir el seu màster i doctorat a la Universitat de Harvard el 1951 i el 1954, respectivament.

Practicant de la Realpolitik,[6] Kissinger va tenir un paper destacat en la política exterior dels Estats Units entre 1969 i 1977, va ser pioner en la política de distensió amb la Unió Soviètica, orquestrant una obertura de relacions amb la República Popular de la Xina, involucrant-se en el que es va conèixer com a diplomàcia de llançadora a l'Orient Mitjà per posar fi a la guerra del Yom Kippur, i negociant els Acords de Pau de París, que van posar fi a la participació nord-americana a la guerra del Vietnam. Tot i així, la controvèrsia ha persistit sobre la seva figura, a causa de la intervenció de la CIA en diversos cops d'Estat succeïts a Llatinoamèrica durant la dècada de 1970, com la dels bombardeig de Cambodja durant la guerra del Vietnam, la participació dels Estats Units en el cop militar xilè de 1973, una "lum verda" a la junta militar argentina, així com la Operació Còndor.[7][8][9][10] i el suport dels Estats Units al Pakistan durant la guerra d'alliberament de Bangla Desh malgrat un genocidi perpetrat pel Pakistan.[11] Tot això ha ocasionat que hi hagi nombroses iniciatives que persegueixen aconseguir el seu processament davant les instàncies judicials internacionals, així com la retirada del seu Premi Nobel.

Després de deixar el govern, va formar la Kissinger Associates, una empresa internacional de consultoria geopolítica i és accionista i cofundador de la Kissinger & McLarty Associates, així com membre de les juntes directives i assessor de les empreses The Hollinger Group i Gulfstream Aerospace. A més és rector de la Universitat de Georgetown i va servir a Indonèsia com a assessor general del Govern. Kissinger ha escrit més d'una dotzena de llibres sobre història diplomàtica i relacions internacionals.

El 2001, Kissinger va ser cridat pel gabinet de George W. Bush per liderar un comitè de crisi internacional a causa dels atacs del 11-S, així com a través de la seva firma prestés assessoria diplomàtica i política al govern, però Kissinger es va retirar poc després d'aquest projecte.

Kissinger continua sent una figura polèmica i polaritzadora de la política nord-americana, venerada per alguns com a secretari d'estat molt eficaç[12] i condemnada per altres per suposadament tolerar o donar suport als crims de guerra comesos per estats nacions aliats durant el seu mandat.[6][13][14] Henry Kissinger també ha rebut crítiques per ser un dels membres fundadors del polèmic i encara actiu Grup Bilderberg, entitat no governamental, en la qual es reuneixen diverses de les persones més poderoses i influents de tot el món, incloent monarques, aristòcrates, polítics, empresaris i magnats.[15] Una enquesta de 2015 als principals estudiosos de relacions internacionals, realitzada pel College of William & Mary, va classificar Kissinger com el secretari d'estat dels Estats Units més eficaç durant els 50 anys fins al 2015.[12] Un centenari, Kissinger. és l'antic membre viu més antic del gabinet dels Estats Units i l'últim membre supervivent del gabinet de Nixon.

Biografia

Origen i joventut

Kissinger va néixer Heinz Alfred Kissinger el 27 de maig de 1923 a Fürth, Baviera, Alemanya, fill de la mestressa Paula (de soltera Stern; 1901–1998, de Leutershausen) i de Louis Kissinger (1887–1982), un mestre d'escola. Tenia un germà petit, l'empresari Walter (1924-2021). La seva família era jueva alemanya.[16] El cognom Kissinger va ser adoptat el 1817 pel seu besavi Meyer Löb, en honor a la ciutat balneari bavaresa de Bad Kissingen.[17] En la seva joventut, a Kissinger li agradava jugar a futbol. Va jugar a l'equip juvenil del SpVgg Fürth, que era un dels millors clubs del país en aquell moment.[18] En una entrevista de 2022, va recordar vívidament que tenia nou anys el 1933 i va saber de l'elecció d'Adolf Hitler com a canceller d'Alemanya, que va resultar ser un punt d'inflexió profund per a la família Kissinger.[19]

El 20 d'agost de 1938, quan Kissinger tenia 15 anys, ell i la seva família van fugir d'Alemanya com a conseqüència de la persecució nazi. Durant el domini nazi, Kissinger i els seus amics van ser assetjats i colpejats regularment per les bandes de les Joventuts Hitlerianes.[20] Kissinger de vegades desafiava la segregació imposada per les lleis racials nazis colant-se als estadis de futbol per veure els partits, sovint provocant que els guàrdies de seguretat l'apallissessin.[21][20] Com a resultat de les lleis antisemites dels nazis, Kissinger no va poder accedir al Gymnasium, mentre que el seu pare va ser acomiadat del seu treball docent.[20][22] La família va emigrar breument a Londres abans d'arribar a la ciutat de Nova York el 5 de setembre. Més tard, Kissinger va minimitzar la influència que les seves experiències de persecució nazi van tenir en les seves polítiques, escrivint "L'Alemanya de la meva joventut tenia molt d'ordre i molt poca justícia; era no és el tipus de lloc que pot inspirar devoció a l'ordre en abstracte". No obstant això, molts estudiosos, inclòs el biògraf de Kissinger Walter Isaacson, no han estat d'acord i han argumentat que les seves experiències van influir en la formació del seu enfocament realista de la política exterior.[23]

Kissinger va passar els seus anys de secundària a la secció de Washington Heights de l'Alt Manhattan com a part de la comunitat d'immigrants jueus alemanys que hi residia en aquell moment. Encara que Kissinger es va assimilar ràpidament a la cultura americana, mai va perdre el seu pronunciat accent alemany, a causa de la timidesa infantil que el va fer dubtar a parlar.[24][25] Després del seu primer any a la George Washington High School, va començar a assistir a l'escola de nit i va treballar en una fàbrica de raspalls d'afaitar durant el dia.[24]

Després de l'escola secundària, Kissinger es va matricular al City College de Nova York, estudiant comptabilitat. Va destacar acadèmicament com a estudiant a temps parcial, continuant treballant mentre estava matriculat. Els seus estudis es van interrompre a principis de 1943, quan va ser reclutat per l'exèrcit dels Estats Units.[26]

Servei militar

Kissinger va rebre un entrenament bàsic a Camp Croft a Spartanburg, Carolina del Sud. El 19 de juny de 1943, mentre estava estacionat a Carolina del Sud, a l'edat de 20 anys, es va convertir en ciutadà nord-americà naturalitzat. L'exèrcit el va enviar a estudiar enginyeria al Lafayette College, Pennsylvania, però el programa va ser cancel·lat i Kissinger va ser reassignat a la 84a Divisió d'Infanteria. Allà, va conèixer a Fritz Kraemer, un oficial i immigrant de la seua natal Alemanya, amb el qual va establir una gran amistat, malgrat la diferència d'edat, a més de ser qui li va assenyalar a Kissinger la seva gran intel·ligència i fluïdesa amb l'alemany, talents que Kraemer li va incentivar a utilitzar a favor seu i que va aprofitar per a inserir al jove Henry Kissinger a la secció d'Intel·ligència Militar de la Divisió, per a la qual va exercir la missió d'encarregar-se de les tasques d'intel•ligència de més risc durant la batalla de les Ardenes.[27]

Durant l'avanç nord-americà a Alemanya, Kissinger, només un soldat, va ser de gran utilitat, essent encarregat de l'administració de la ciutat de Krefeld, a causa de la manca de parlants alemanys al personal d'intel·ligència de la divisió. Kissinger es va basar en el seu coneixement de la societat alemanya per a anar destituint i traient als nazis dels càrrecs civils, així com per a salvaguardar a les tropes dels espies del govern del Tercer Reich i així restaurar una administració civil eficient a la ciutat, una vegada derrotades les forces nazis. En vuit dies havia establert una administració civil.[28] Kissinger va ser reassignat al Cos de Contraintel·ligència (CIC), on es va convertir en un agent especial del CIC amb el rang de sergent allistat. Va rebre el càrrec d'un equip a Hannover assignat a la recerca d'oficials de la Gestapo i altres sabotejadors, pel qual va rebre l'Estrella de Bronze.[29] El juny de 1945, Kissinger va ser nomenat comandant del destacament CIC del metro de Bensheim, districte de Bergstrasse de Hesse, amb la responsabilitat de la desnazificació del districte. Encara que posseïa autoritat absoluta i poders d'arrest, Kissinger va tenir cura d'evitar abusos contra la població local per part del seu comandament.[30]

El 1946, Kissinger va ser reassignat per ensenyar a l'Escola Europea d'Intel·ligència de Comandament a Camp King i, com a empleat civil després de la seva separació de l'exèrcit, va continuar servint en aquest paper.[31][32]

Kissinger recordarà més tard que la seva experiència a l'exèrcit "em va fer sentir com un americà".[33]

Carrera acadèmica

Retrat de Kissinger com a sènior de Harvard el 1950

Kissinger va rebre la seva llicenciatura summa cum laude, Phi Beta Kappa[34] en ciències polítiques a la Universitat de Harvard el 1950, on va viure a Adams House i va estudiar amb William Yandell Elliott.[35] La seva tesi de grau superior, titulada The Meaning of History: Reflections on Spengler, Toynbee and Kant, tenia més de 400 pàgines, i va ser l'origen del límit actual d'extensió (35.000 paraules).[36][37][38] Va rebre el seu mestratge i el PhD a la Universitat de Harvard el 1951 i el 1954, respectivament. El 1952, mentre encara era estudiant de postgrau a Harvard, va exercir com a consultor del director del Psychological Strategy Board,[39] i va fundar una revista, Confluence.[40] En aquell moment, va buscar treballar com a espia per a l'FBI.[40][41]

La tesi doctoral de Kissinger es titulava Peace, Legitimacy, and the Equilibrium (A Study of the Statesmanship of Castlereagh and Metternich).[42] En la seva tesi doctoral, Kissinger va introduir per primera vegada el concepte de "legitimitat",[43] que va definir com: "La legitimitat tal com s'utilitza aquí no s'ha de confondre amb la justícia. No vol dir més que un acord internacional sobre la naturalesa de la acords viables i sobre els objectius i mètodes admissibles de la política exterior".[44] Un ordre internacional acceptat per totes les grans potències és "legítim" mentre que un ordre internacional no acceptat per una o més de les grans potències és "revolucionari" i per tant perillós. Així, quan després del Congrés de Viena l'any 1815, els líders de Gran Bretanya, França, Àustria, Prússia i Rússia van acordar cooperar en el Concert d'Europa per preservar la pau després que Àustria, Prússia i Rússia participessin en una sèrie de Tres particions de Polònia, des del punt de vista de Kissinger, aquest sistema internacional era "legítim" perquè va ser acceptat pels líders de les cinc grans potències d'Europa. En particular, segons el Primat der Außenpolitik de Kissinger, l'enfocament de la diplomàcia donava per fet que mentre els decisors dels principals estats estiguessin disposats a acceptar l'ordre internacional, llavors és "legítim" amb qüestions d'opinió pública i moral rebutjades com a irrellevants.[44]

Kissinger va romandre a Harvard com a membre de la facultat del Departament de Govern, on va exercir com a director del Seminari Internacional de Harvard entre 1951 i 1971. El 1955, va ser consultor de la Junta de Coordinació d'Operacions del Consell de Seguretat Nacional.[39] Durant els anys 1955 i 1956, també va ser director d'estudis d'armes nuclears i política exterior al Consell de Relacions Exteriors. L'any següent va publicar el seu llibre Nuclear Weapons and Foreign Policy.[45] El llibre, que criticava la doctrina nuclear de "represàlia massiva" de l'Administració Eisenhower, va causar molta controvèrsia en aquell moment en proposar l'ús d'armes nuclears tàctiques de manera regular per guanyar guerres.[46] Aquell mateix any, va publicar A World Restored, un estudi de la política d'equilibri de poder a l'Europa postnapoleònica.[47]

De 1956 a 1958, Kissinger va treballar per al Rockefeller Brothers Fund com a director del seu Projecte d'Estudis Especials.[39] Va exercir com a director del Programa d'Estudis de Defensa de Harvard entre 1958 i 1971. El 1958, també va cofundar el Centre d'Afers Internacionals amb Robert R. Bowie on va ser el seu director associat. Fora de l'acadèmia, va exercir com a consultor de diverses agències governamentals i grups de reflexió, com ara l'Oficina d'Investigació d'Operacions, l'Agència de Desarmament i Control d'Armes, el Departament d'Estat i la Corporació RAND,[39] una companyia de producció industrial, el client més important de la qual era, ni més ni menys, que l'Exèrcit dels Estats Units, estant aquesta companyia estretament lligada amb el govern i amb múltiples programes de desenvolupament tecnològic i armamentístic, totes aquestes qüestions li valien per ser acusada de ser una organització militarista i sovint ser involucrada en tota mena de teories de la conspiració i acusacions de «suposats plans secrets» per a finalitats bèl·liques.

Amb ganes de tenir una major influència en la política exterior dels Estats Units, Kissinger es va convertir en assessor de política exterior de les campanyes presidencials de Nelson Rockefeller, donant suport a les seves ofertes per a la nominació republicana el 1960, 1964 i 1968.[48] Kissinger va conèixer Richard Nixon en una festa, presentat per Clare Boothe Luce el 1967, dient que el trobava més "reflexiu" del que esperava.[49] Durant les primàries republicanes de 1968, Kissinger va tornar a servir com a assessor de política exterior de Rockefeller i el juliol de 1968 va anomenar Nixon "el més perillós de tots els homes que es van presentar a tenir com a president".[49] Inicialment molest quan Nixon va guanyar la nominació republicana, l'ambiciós Kissinger aviat va canviar d'opinió sobre Nixon i va contactar amb un ajudant de campanya de Nixon, Richard Allen, per declarar que estava disposat a fer qualsevol cosa per ajudar Nixon a guanyar. [44] Després que Nixon es convertís en president el gener de 1969, Kissinger va ser nomenat Conseller de Seguretat Nacional. En aquesta època era sens dubte "un dels teòrics més importants sobre política exterior produït pels Estats Units d'Amèrica", segons el seu biògraf oficial Niall Ferguson.[50]

Política exterior

Kissinger va ser investit com a secretari d'estat pel Jutge en Cap Warren Burger, 22 de setembre de 1973. La mare de Kissinger, Paula, sosté la Bíblia mentre mira el president Nixon.

Kissinger va exercir com a assessor de seguretat nacional i secretari d'estat sota el president Richard Nixon, i va continuar com a secretari d'estat sota el successor de Nixon, Gerald Ford.[51] Amb la mort de George Shultz el febrer de 2021, Kissinger és l'últim membre supervivent del gabinet de l'administració de Nixon.[52]

La relació entre Nixon i Kissinger era inusualment estreta, i s'ha comparat amb les relacions de Woodrow Wilson amb Colonel House, o de Franklin D. Roosevelt amb Harry Hopkins.[53] En els tres casos, el Departament d'Estat va ser relegat a un paper secundari en el desenvolupament de la política exterior[54] Kissinger i Nixon van compartir una inclinació pel secretisme i van dur a terme nombroses negociacions de "canal posterior", com la de l'ambaixador soviètic als Estats Units, Anatoly Dobrynin, que va excloure els experts del Departament d'Estat. L'historiador David Rothkopf ha analitzat les personalitats de Nixon i Kissinger, dient:

« Eren una parella fascinant. En certa manera, es complementaven perfectament. Kissinger va ser l'encantador i mundà Sr. Outside que va proporcionar la gràcia i la respectabilitat intel•lectual a la qual Nixon mancava, menyspreava i aspirava. Kissinger era un ciutadà internacional. Nixon és molt un clàssic americà. Kissinger tenia una visió del món i una facilitat per ajustar-lo als temps, Nixon tenia pragmatisme i una visió estratègica que va donar les bases de les seves polítiques. Kissinger, per descomptat, diria que no era polític com Nixon, però de fet era tan polític com Nixon, igual de calculador, tan ambiciós implacable... aprovació i les seves neurosis com per les seves fortaleses..[55] »

Un defensor de la Realpolitik, Kissinger va tenir un paper dominant en la política exterior dels Estats Units entre 1969 i 1977. En aquest període, va estendre la política de distensió. Aquesta política va conduir a una relaxació significativa de les tensions entre els Estats Units i la Soviètica i va tenir un paper crucial en les converses de 1971 amb el primer ministre xinès Zhou Enlai. Les converses van concloure amb un acostament entre els Estats Units i la Xina, i la formació d'un nou alineament estratègic antisoviètic sino-americà. Va rebre conjuntament el Premi Nobel de la Pau de 1973 amb Lê Đức Thọ per ajudar a establir un alto el foc i la retirada dels Estats Units del Vietnam. L'alto el foc, però, no va ser durador.[56] Thọ va declinar a acceptar el premi [57] i Kissinger va semblar profundament ambivalent al respecte: va donar el seu premi en diners a una entitat benèfica, no va assistir a la cerimònia de lliurament i més tard es va oferir a retornar la seva medalla.[40] Com a assessor de seguretat nacional el 1974, Kissinger va dirigir el molt debatut Memoràndum d'estudi de seguretat nacional 200 .

Conseller de Seguretat Nacional

Als anys cinquanta Kissinger fou nomenat conseller del polític republicà Nelson Rockefeller, governador de l'estat de Nova York, esdevenint ocasionalment conseller de Dwight Eisenhower, John Fitzgerald Kennedy i Lyndon B. Johnson.

Kissinger i Mao Zedong, en presència de Zhou Enlai

Distensió i obertura a la Xina

Kissinger inicialment tenia poc interès per la Xina quan va començar la seva feina com a assessor de Seguretat Nacional el 1969, i el motor de l'acostament a la Xina va ser Nixon.[58] A l'abril de 1970, tant Nixon com Kissinger van prometre a Chiang Ching-kuo, un líder a Taiwan, que mai abandonarien Taiwan ni farien cap compromís amb Mao Zedong, tot i que Nixon va parlar vagament del seu desig de millorar les relacions amb la República Popular.[59]

Kissinger va fer dos viatges a la Xina el juliol i l'octubre de 1971 (el primer dels quals es va fer en secret) per a conversar amb el primer ministre Zhou Enlai, llavors responsable de la política exterior xinesa.[60] Durant la seva visita a Pequín, el problema principal va resultar ser Taiwan, ja que Zhou va exigir als Estats Units que reconeguessin que Taiwan era una part legítima de la Xina, treure les forces nord-americanes de Taiwan i acabar amb el suport militar al règim del Kuomintang.[61] Kissinger va cedir el pas prometent treure les forces nord-americanes de Taiwan, dient que dos terços serien retirats quan acabés la guerra del Vietnam i que la resta es retiraria a mesura que milloressin les relacions sino-americanes.[62]

L'octubre de 1971, mentre Kissinger feia el seu segon viatge a la República Popular, es va tornar a plantejar la qüestió de quin govern xinès mereixia estar representat a les Nacions Unides.[63] Per preocupació de no veure's abandonant un aliat, els Estats Units van intentar promoure un compromís en virtut del qual ambdós règims xinesos serien membres de l'ONU, encara que Kissinger ho va qualificar d'"una acció de rereguarda essencialment condemnada".[64] Mentre l'ambaixador nord-americà a l'ONU George H. W. Bush pressionava per la fórmula de les "dues Xines", Kissinger eliminava les referències favorables a Taiwan d'un discurs que estava preparant Rogers, ja que esperava que la Xina fos expulsada de l'ONU.[65] Durant la seva segona visita a Pequín, Kissinger va dir a Zhou que, segons una enquesta d'opinió pública, el 62% dels nord-americans volien que Taiwan continués sent membre de l'ONU i li va demanar que considerés el compromís de les "dues Xines" per evitar ofendre l'opinió pública nord-americana.[66] Zhou va respondre amb la seva afirmació que la República Popular era el govern legítim de tota la Xina i no era possible cap compromís amb la qüestió de Taiwan.[62] Kissinger va dir que els Estats Units no podrien trencar totalment els llaços amb Chiang, que havia estat un aliat a la Segona Guerra Mundial. Kissinger va dir a Nixon que Bush era "massa suau i no prou sofisticat" per representar correctament els Estats Units a l'ONU, i no va expressar cap ira quan l'Assemblea General de l'ONU va votar a favor d'expulsar Taiwan i donar l'escó de la Xina al Consell de Seguretat de l'ONU a la República Popular.[62]

Els viatges de Kissinger van obrir el camí per a la cimera de 1972 entre Nixon, Zhou i el president del Partit Comunista Xinès, Mao Zedong, així com la formalització de les relacions entre els dos països, posant fi a 23 anys d'aïllament diplomàtic i hostilitat mútua. El resultat va ser la formació d'una aliança estratègica antisoviètica tàcita entre la Xina i els Estats Units. La diplomàcia de Kissinger va provocar intercanvis econòmics i culturals entre les dues parts i l'establiment d'"oficines d'enllaç" a les capitals xineses i americanes, tot i que la normalització total de les relacions amb la Xina no es produiria fins al 1979.

Guerra del Vietnam

Kissinger i el president Richard Nixon discutint la situació del Vietnam a Camp David, 1972 (amb Alexander Haig)

La participació de Kissinger a Indoxina va començar abans del seu nomenament com a assessor de seguretat nacional de Nixon. Mentre encara era a Harvard, havia treballat com a consultor en política exterior tant a la Casa Blanca com al Departament d'Estat. En una iniciativa de pau de 1967, faria de mitjancer entre Washington i Hanoi.

Quan va entrar al càrrec el 1969, Kissinger va afavorir una estratègia de negociació en virtut de la qual els Estats Units i el Vietnam del Nord signarien un armistici i van acordar retirar les seves tropes del Vietnam del Sud mentre el govern de Vietnam del Sud i el Viet Cong havien d'acordar una coalició de govern.[67] Kissinger tenia dubtes sobre la teoria de la "vinculació" de Nixon, creient que això donaria a la Unió Soviètica influència sobre els Estats Units i, a diferència de Nixon, estava menys preocupat pel destí final de Vietnam del Sud.[68] Tot i que Kissinger no considerava que Vietnam del Sud fos important per dret propi, creia que era necessari donar suport a Vietnam del Sud per mantenir els Estats Units com a potència global, creient que cap dels aliats d'Amèrica confiaria en els Estats Units si també s'abandonava Vietnam del Sud. ràpidament.[69]

A principis de 1969, Kissinger es va oposar als plans per a l'Operació Menu, el bombardeig de Cambodja, tement que Nixon actués precipitadament sense plans per a la caiguda diplomàtica, però el 16 de març de 1969, Nixon va anunciar que el bombardeig començaria el dia següent.[70] A mesura que va veure que el president estava compromès, es va tornar cada cop més solidari.[71] Kissinger tindria un paper clau en el bombardeig de Cambodja per interrompre les incursions al Vietnam del Sud des de Cambodja, així com la campanya de Cambodja de 1970 i el posterior bombardeig generalitzat dels objectius dels Khmer Roigs a Cambodja.

Les converses de pau de París s'havien estancat a finals de 1969 a causa de l'obstruccionisme de la delegació de Vietnam del Sud.[72] El president sud-vietnamita, Nguyễn Văn Thiệu, no volia que els Estats Units es retiressin del Vietnam, i per frustració amb ell, Kissinger va decidir iniciar converses de pau secretes amb Thọ a París paral•leles a les converses oficials que els sud-vietnamites desconeixien.[73]

El juny de 1971, Kissinger va donar suport a l'esforç de Nixon per prohibir els Papers del Pentàgon dient que la "hemorràgia de secrets d'estat" als mitjans de comunicació estava fent impossible la diplomàcia.[74]

L'1 d'agost de 1972, Kissinger va tornar a trobar Thọ a París, i per primera vegada, semblava disposat a comprometre's, dient que els termes polítics i militars d'un armistici es podrien tractar per separat i va donar a entendre que el seu govern ja no estava disposat a fer l'enderrocament. de Thiệu una condició prèvia.[75]

La nit del 8 d'octubre de 1972, en una reunió secreta de Kissinger i Thọ a París es va produir l'avenç decisiu en les converses.[76] Thọ va començar amb "una proposta molt realista i molt senzilla" per a un alto el foc que veuria els nord-americans treure totes les seves forces de Vietnam a canvi de l'alliberament de tots els presoners de guerra al Vietnam del Nord.[77] Kissinger va acceptar l'oferta de Thọ com el millor tracte possible, dient que s'havia d'abandonar la "fórmula de retirada mútua" ja que era "inabastable durant deu anys de guerra... No podríem posar-la com a condició per a un acord definitiu. Fa temps que havíem superat aquest llindar".[77]

A la tardor de 1972, tant Kissinger com Nixon es van veure frustrats per la negativa de Thiệu a acceptar qualsevol tipus d'acord de pau que demanés la retirada de les forces nord-americanes.[78] El 21 d'octubre Kissinger i l'ambaixador nord-americà Ellsworth Bunker van arribar a Saigon per mostrar a Thiệu l'acord de pau.[78] Thiệu es va negar a signar l'acord de pau i va exigir esmenes molt extenses que Kissinger va informar a Nixon "al punt de la bogeria".[78]

Encara que Nixon havia donat suport inicialment a Kissinger contra Thiệu, H.R. Haldeman i John Ehrlichman el van instar a reconsiderar-se, argumentant que les objeccions de Thiệu tenien mèrit.[79] Nixon volia 69 esmenes a l'esborrany d'acord de pau inclòs en el tractat final, i va ordenar a Kissinger que tornés a París per forçar Thọ a acceptar-les.[79] Kissinger va considerar les 69 esmenes de Nixon com a "absurdes", ja que sabia que Thọ mai les acceptaria.[79] Com era d'esperar, Thọ es va negar a considerar qualsevol de les 69 esmenes, i el 13 de desembre de 1972, va marxar de París cap a Hanoi.[80] En aquest moment, Kissinger es va convertir en un estat de fúria després que Thọ abandonés les converses de París i li digués a Nixon: "Només són un munt de merdes. Merdes brutes i brutes".[80]

El 8 de gener de 1973, Kissinger i Thọ es van tornar a reunir a París i l'endemà van arribar a un acord, que en els punts principals era essencialment el mateix que el que Nixon havia rebutjat a l'octubre amb només concessions cosmètiques als nord-americans.[81] Thiệu va rebutjar de nou l'acord de pau, només per rebre un ultimàtum de Nixon que va fer que Thiệu acceptés l'acord de pau de mala gana.[82] El 27 de gener de 1973, Kissinger i Thọ van signar un acord de pau que demanava la retirada completa de totes les forces nord-americanes del Vietnam al març a canvi que el Vietnam del Nord alliberés tots els presoners de guerra dels Estats Units.[82]

Juntament amb Thọ, Kissinger va rebre el Premi Nobel de la Pau el 10 de desembre de 1973, pel seu treball en la negociació dels altos el foc continguts en els Acords de Pau de París sobre "Acabar amb la guerra i restaurar la pau al Vietnam", signats el gener anterior.[56] Segons Irwin Abrams, aquest premi va ser el més controvertit fins ara. Per primera vegada en la història del Premi de la Pau, dos membres van abandonar el Comitè Nobel en protesta.[5][83] Thọ va rebutjar el premi, dient a Kissinger que la pau no s'havia restaurat al Vietnam del Sud.[84] Kissinger va escriure al Comitè Nobel que va acceptar el premi "amb humilitat",[85][86] i "va donar tota la recaptació als fills dels militars nord-americans assassinats o desapareguts en acció a Indoxina".[87] Després de la caiguda de Saigon el 1975, Kissinger va intentar tornar el premi.[87][88]

El president Ford, el secretari general Leonid Brèjnev i Kissinger parlant informalment a la cimera de Vladivostok el 1974

A l'estiu de 1974, l'ambaixada dels Estats Units va informar que la moral a l'ARVN havia caigut a nivells perillosament baixos i no estava segur quant més duraria Vietnam del Sud.[89] L'agost de 1974, el Congrés va aprovar un projecte de llei que limitava l'ajuda nord-americana a Vietnam del Sud a 700 milions de dòlars anuals.[90] Al novembre de 1974, Kissinger va pressionar Brèjnev per posar fi a l'ajuda militar soviètica al Vietnam del Nord.[91] El mateix mes, també va pressionar Mao i Zhou perquè acabessin amb l'ajuda militar xinesa al Vietnam del Nord.[91] El 15 d'abril de 1975, Kissinger va declarar davant el Comitè d'Apropiacions del Senat, instant al Congrés a augmentar el pressupost d'ajuda militar al Vietnam del Sud en 700 milions de dòlars més per salvar l'ARVN com a Exèrcit Popular de Vietnam PAVN.avançava ràpidament cap a Saigon, cosa que va ser rebutjada.[92] Kissinger va mantenir en aquell moment, i encara manté, que si només el Congrés hagués aprovat la seva sol•licitud d'uns 700 milions de dòlars més, Vietnam del Sud hauria pogut resistir.[93]

El novembre de 1975, set mesos després que els Khmer Roigs prenguessin el poder, Kissinger va dir al ministre d'Afers Exteriors tailandès: "Hauries de dir als cambodjans que serem amics d'ells. Són matons assassins, però no deixarem que això s'interposi en el nostre camí." [94] En una entrevista de 1998, Kissinger va dir: "alguns països, els xinesos en particular van donar suport a Pol Pot com a contrapès al poble recolzat pels vietnamites i almenys nosaltres ho vam tolerar". Kissinger va dir que no ho va aprovar a causa del genocidi i va dir que "no hauria tractat amb Pol Pot per cap propòsit". A més, va dir: "Els tailandesos i els xinesos no volien una Indoxina dominada pels vietnamites. Nosaltres no volia que els vietnamites dominessin. No crec que hem fet res per Pol Pot. Però sospito que vam tancar els ulls quan alguns altres van fer alguna cosa per Pol Pot."[95]

Entrevista amb Oriana Fallaci

El 4 de novembre de 1972, Kissinger va acceptar una entrevista amb la periodista italiana Oriana Fallaci. Kissinger, que poques vegades feia entrevistes individuals amb la premsa i sabia molt poc de Fallaci, va acceptar la seva sol·licitud després d'haver quedat impressionat amb la seva entrevista de 1969 amb Võ Nguyên Giáp.[96] L'entrevista va resultar ser un desastre polític i de relacions públiques per a Kissinger, ja que va acceptar que el Vietnam era una "guerra inútil", va implicar que preferia sopar amb Lê Đức Thọ en lloc de Nguyễn Văn Thiệu (al seu llibre de 1976 Entrevista amb la Història, Fallaci va recordar que Kissinger va estar d'acord amb molts dels seus sentiments negatius cap a Thiệu en una discussió privada abans de l'entrevista) i va participar en un intercanvi ara infame amb la Fallaci pressionant i comparant-lo amb un vaquer que liderava l'administració Nixon:

Fallaci: Suposo que a l'arrel de tot hi ha el seu èxit. Vull dir, com un jugador d'escacs, ha fet dos o tres bons moviments. La Xina, en primer lloc. A la gent li agraden els jugadors d'escacs que fan escac i mat el rei.
Kissinger: Sí, la Xina ha estat un element molt important en la mecànica del meu èxit. I, tanmateix, aquest no és el punt principal. El punt principal. .. Doncs sí, t'ho diré. Què m'importa? El punt principal sorgeix del fet que sempre he actuat sol. Als americans els agrada molt. Als nord-americans els agrada el vaquer que condueix el tren vagó caminant tot sol sobre el seu cavall, el vaquer que entra tot sol a la ciutat, al poble, amb el seu cavall i res més. Potser fins i tot sense pistola, ja que no dispara. Actua, això és tot, posant-se al lloc correcte en el moment adequat. En resum, un western.
Fallaci: Ja veig. Et veus com una mena d'Henry Fonda, desarmat i disposat a lluitar a cops de puny per ideals honestos. Sol, valent...
Kissinger: No necessàriament valent. De fet, aquest vaquer no ha de ser valent. Tot el que necessita és estar sol, mostrar als altres que entra a la ciutat i ho fa tot sol. Aquest personatge sorprenent i romàntic em va precisament perquè estar sol sempre ha estat part del meu estil o, si vols, de la meva tècnica. Juntament amb la independència. Oh, això és molt important per a mi i per a mi. I finalment, convicció. Sempre he estat convençut que havia de fer el que he fet. I la gent ho sent, i hi creu. I m'importa el fet que creguin en mi quan et trobes o convèncer algú, no l'has de confondre. Tampoc no pots només calcular. Algunes persones pensen que planejo acuradament quines han de ser les conseqüències, per al públic, de qualsevol de les meves iniciatives o esforços. Creuen que aquesta preocupació sempre està al meu cap. En canvi, les conseqüències del que faig, vull dir el judici del públic, no m'han molestat mai. No demano popularitat, no busco popularitat. Al contrari, si realment ho voleu saber, no m'importa gens la popularitat. No tinc gens por de perdre el meu públic; Em puc permetre dir el que penso. Em refereixo al que hi ha dins de mi. Si em deixés molestar per les reaccions del públic, si actués únicament sobre la base d'una tècnica calculada, no aconseguiria res. no tinc gens por de perdre el meu públic; Em puc permetre dir el que penso. Em refereixo al que hi ha dins de mi. Si em deixés molestar per les reaccions del públic, si actués únicament sobre la base d'una tècnica calculada, no aconseguiria res.[97]

Nixon es va enfurismar per l'entrevista, en particular per la còmica comparació "Cowboy" que va enfuriar i ofendre Nixon. Durant diverses setmanes després, es va negar a veure Kissinger i fins i tot va contemplar acomiadar-lo. En un moment donat, Kissinger, desesperat, va anar sense avisar a la residència de Nixon a San Clemente només per ser rebutjat pel personal del Servei Secret a les portes.[97] Més tard, Kissinger va afirmar que va ser "la conversa més desastrosa que he tingut mai amb qualsevol membre de la premsa".[98] Fallaci, per la seva banda, va descriure més tard l'entrevista amb l'evasiu, monòton i inexpressiu Kissinger com la més incòmoda i difícil que mai va fer, criticant a Kissinger com a "aventurer intel·lectual" i com a cregut que fos Metternich.[96]

Guerra d'Alliberament de Bangla Desh

Kissinger a l'ala oest com a conseller de seguretat nacional

Nixon va donar suport al dictador pakistanès, el general Yahya Khan, a la Guerra d'Alliberament de Bangla Desh el 1971. Kissinger es va burlar de la gent que "sagnava" per "els bengalís moribunds " i va ignorar el primer telegrama del cònsol general dels Estats Units al Pakistan oriental, Archer K. Blood, i 20 membres del seu personal, que van informar als Estats Units que els seus aliats del Pakistan occidental estaven duent a terme, en paraules de Blood, "un genocidi selectiu" contra la intel•lectualitat bengalí, els partidaris de la independència del Pakistan oriental i la minoria hindú.[99] En el segon, més famós, Blood Telegram, la paraula "genocidi" es va tornar a utilitzar per descriure els esdeveniments i, a més, amb el seu continu suport al Pakistan Occidental, el govern dels Estats Units havia "evidenciat... la fallida moral".[100] Com a resposta directa a la dissidència contra la política nord-americana, Kissinger i Nixon van posar fi al mandat d'Archer Blood com a cònsol general dels Estats Units al Pakistan Oriental i el van posar a treballar a l'Oficina de Personal del Departament d'Estat.[101][102]Christopher Clary argumenta que Nixon i Kissinger estaven inconscientment esbiaixats, el que els va portar a sobreestimar la probabilitat de la victòria pakistanesa contra els rebels bengalís.[103]

Kissinger estava especialment preocupat per l'expansió de la influència soviètica al subcontinent indi com a resultat d'un tractat d'amistat signat recentment per l'Índia i l'URSS, i va intentar demostrar a la República Popular de la Xina (aliat del Pakistan i enemic tant de l'Índia com de l'URSS). l'URSS) el valor d'una aliança tàcita amb els Estats Units.[104][105][106]

Kissinger també havia estat criticat pels comentaris privats que va fer a Nixon durant la guerra de Bangla Desh-Pakistan en què va descriure la primera ministra índia Indira Gandhi com una "gossa" i una "bruixa". També va dir que “els indis són bastards”, poc abans de la guerra.[107] Des de llavors, Kissinger ha expressat el seu pesar pels comentaris.[108]

Europa

Com a conseller de seguretat nacional sota Nixon, Kissinger va ser pioner en la política de distensió amb la Unió Soviètica, buscant una relaxació de les tensions entre les dues superpotències. Com a part d'aquesta estratègia, va negociar les converses sobre limitació d'armes estratègiques (que culminaven amb el tractat SALT I) i el Tractat de míssils antibalístics amb Leonid Brèjnev, secretari general del Partit Comunista Soviètic. Originalment se suposava que les negociacions sobre el desarmament estratègic havien de començar sota l'Administració Johnson, però es van ajornar en protesta per la invasió de les tropes del Pacte de Varsòvia a Txecoslovàquia l'agost de 1968.

Nixon va sentir que la seva administració havia descuidat les relacions amb els estats d'Europa occidental en el seu primer mandat i el setembre de 1972 va decidir que, si era reelegit, el 1973 seria l'"Any d'Europa", ja que els Estats Units es centrarien en les relacions amb els estats de la Comunitat Econòmica Europea que havia emergit com un seriós rival econòmic el 1970.[109] Aplicant el seu concepte de " vinculació " favorit, Nixon pretenia que les relacions econòmiques amb Europa no es separessin de les relacions de seguretat, i si els estats de la CEE volien canvis en Les polítiques aranzelàries i monetàries americanes, el preu seria la despesa de defensa per part seva.[109] Kissinger, en particular, com a part de l'"Any d'Europa", va voler "revitalitzar" l'OTAN, que va qualificar d'aliança "en decadència" ja que creia que no hi havia res en l'actualitat que impedís que l'Exèrcit Roig envaís Europa occidental en un conflicte de forces convencionals.[109] El concepte de "vinculació" més aplicat a la qüestió de la seguretat, ja que Kissinger va assenyalar que els Estats Units anaven a sacrificar l'OTAN pel bé dels "cítrics".[110]

Política israeliana i jueus soviètics

Kissinger seu a l'oficina oval amb el president Nixon i la primera ministra israeliana Golda Meir, 1973.
Kissinger during a 1961 visit to Israel
Kissinger durant una visita a Israel el 1961

Segons les notes preses per H. R. Haldeman, Nixon "va ordenar als seus ajudants que excloguessin a tots els jueus-americans de l'elaboració de polítiques sobre Israel", inclòs Kissinger.[111]Una nota cita a Nixon dient "treu a K. [Kissinger] fora de l'obra, Haig s'encarrega".[111]

El 1973, Kissinger no creia que pressionar la Unió Soviètica pel que fa a la difícil situació dels jueus perseguits allà fos en interès de la política exterior dels Estats Units. En conversa amb Nixon poc després d'una reunió amb la primera ministra israeliana Golda Meir l'1 de març de 1973, Kissinger va declarar: "L'emigració de jueus de la Unió Soviètica no és un objectiu de la política exterior nord-americana, i si posen jueus a les cambres de gas a la Unió Soviètica, no és una preocupació nord-americana. Potser una preocupació humanitària"[112]

Disputa àrab-israelià

El setembre de 1973, Nixon va acomiadar Rogers com a secretari d'Estat i el va substituir per Kissinger. Més tard afirmaria que no li havien donat prou temps per conèixer l'Orient Mitjà quan es va instal•lar al Departament d'Estat.[113] Kissinger va admetre més tard que estava tan absort amb les converses de pau de París per posar fi a la guerra del Vietnam que ell i altres persones a Washington van perdre la importància de l'aliança egipcio-saudita. Sadat esperava com a recompensa que els Estats Units responguessin pressionant Israel perquè retornés el Sinaí a Egipte, però després de no rebre cap resposta dels Estats Units, el novembre de 1972 Sadat es va apropar de nou a la Unió Soviètica, comprant una quantitat massiva d'armes soviètiques per a una guerra que planejava llançar contra Israel el 1973.

Kissinger va retardar l'explicació del president Richard Nixon sobre l'inici de la guerra del Yom Kippur el 1973 per tal d'evitar que interferís en el conflicte naixent. El 6 d'octubre de 1973, els israelians van informar a Kissinger de l'atac a les 6 del matí; Kissinger va esperar gairebé 3+1⁄2 hores abans que informés a Nixon.[114] Segons Kissinger, se li va notificar a les 6:30 am (12:30 pm, hora d'Israel) que la guerra era imminent, i les seves crides urgents als soviètics i egipcis van ser ineficaces. El 12 d'octubre, sota la direcció de Nixon, i en contra del consell inicial de Kissinger,[115] mentre Kissinger anava de camí a Moscou per discutir les condicions per a un alto el foc, Nixon va enviar un missatge a Bréjnev donant-li a Kissinger plena autoritat de negociació.[116] Kissinger volia frenar un alto el foc per guanyar més temps perquè Israel creués el canal de Suez a la riba africana, i volia ser percebut com un simple emissari presidencial que necessitava consultar la Casa Blanca tot el temps com una tàctica estancada.[116]

El 31 d'octubre de 1973, el ministre d'Afers Exteriors egipci Ismail Fahmi (esquerra) es reuneix amb Richard Nixon (centre) i Henry Kissinger (dreta), aproximadament una setmana després del final dels combats a la guerra de Yom Kippur.

Kissinger va prometre a la primera ministra israeliana Golda Meir que els Estats Units substituirien les seves pèrdues d'equipament després de la guerra, però inicialment va intentar retardar els enviaments d'armes a Israel, ja que creia que milloraria les probabilitats de fer la pau seguint la línia de seguretat de la Resolució 242 del Consell de les Nacions Unides.[117] El 1973, Meir va demanar 850 milions de dòlars d'armes i equipament nord-americans per reemplaçar les seves pèrdues materials.[118] En canvi, Nixon va enviar uns 2.000 milions de dòlars.[119] L'aixecament d'armes va enfurir el rei Faisal de l'Aràbia Saudita, i va prendre represàlies el 20 d'octubre de 1973, posant un embargament total sobre els enviaments de petroli als Estats Units, als quals s'afegiran tots els altres estats àrabs productors de petroli excepte l'Iraq i Líbia.[120]

El 7 de novembre de 1973, Kissinger va volar a Riad per reunir-se amb el rei Faisal i per demanar-li que acabés amb l'embargament del petroli a canvi de prometre ser "empat" en la disputa àrab-israeliana.[121] Malgrat tots els esforços de Kissinger per encantar-lo, Faisal es va negar a aixecar l'embargament del petroli.[122] Només el 19 de març de 1974, el rei va posar fi a l'embargament del petroli, després que Sadat li informés que els Estats Units estaven sent més "empat" i després que Kissinger hagués promès vendre armes a l'Aràbia Saudita que anteriorment havia negat en virtut de els motius que podrien ser utilitzats contra Israel.[123]

Kissinger va pressionar els israelians perquè cedissin part de les terres recentment capturades als seus veïns àrabs, contribuint a les primeres fases de la no agressió israeliano-egipcia. Entre 1973 i 1974, Kissinger es va dedicar a la "diplomàcia de llançadora" volant entre Tel Aviv, El Caire i Damasc en un intent de fer de l'armistici la base d'una pau permanent. La primera reunió de Kissinger amb Hafez al-Assad va durar 6 hores i 30 minuts, fet que va fer que la premsa cregués per un moment que havia estat segrestat pels sirians.[124] A les seves memòries, Kissinger va descriure com, durant les seves 28 reunions a Damasc el 1973–74, Assad "va negociar amb tenaç i audacia com un a jugador d'un vaixell fluvial per assegurar-se que havia exigit l'última part de les concessions disponibles".[124]

En canvi, les negociacions de Kissinger amb Sadat, encara que no exemptes de dificultats, van ser més fructíferes. La mesura va veure un escalfament a les relacions entre els Estats Units i l'Egipte, amarg des dels anys 50, quan el país es va allunyar de la seva antiga posició independent i es va establir en una estreta associació amb els Estats Units.

Kissinger havia evitat involucrar França i el Regne Unit, les antigues potències colonials europees de l'Orient Mitjà, en les negociacions de pau posteriors al Yom Kippur, centrant-se principalment a minimitzar el domini de la Unió Soviètica sobre les negociacions de pau i a moderar les influències internacionals en les negociacions de pau. el conflicte àrab-israelià. El president Pompidou de França estava preocupat i pertorbat per aquest desenvolupament, i ho va veure com una indicació de les ambicions dels Estats Units de dominar hegemònicament la regió.[125]

Golf Pèrsic

Kissinger i el rei Faisal de l'Aràbia Saudita a Riad el 19 de març de 1975. Al fons, darrere de Faisal, hi ha el seu germanastre, el futur rei Fahd.

Una de les principals preocupacions de Kissinger era la possibilitat d'una influència soviètica al golf Pèrsic. L'abril de 1969, l'Iraq va entrar en conflicte amb l'Iran quan el xa Mohammad Reza Pahlavi va renunciar al tractat de 1937 que governava el riu Xatt al-Arab. L'1 de desembre de 1971, després de dos anys d'escaramusses a la frontera, el president Ahmad Hassan al-Bakr va trencar les relacions diplomàtiques amb l'Iran.[126] Al maig de 1972, Nixon i Kissinger van visitar Teheran per dir-li al xa que no hi hauria "endevinar les seves peticions" per comprar armes americanes.[126] Al mateix temps, Nixon i Kissinger van acordar un pla del xa que els Estats Units juntament amb l'Iran i Israel donarien suport a la guerrilla peshmerga kurda que lluitava per la independència de l'Iraq.[126] Kissinger va escriure més tard que després del Vietnam, no hi havia possibilitat de desplegar forces nord-americanes a l'Orient Mitjà, i d'ara endavant l'Iran havia d'actuar com a substitut d'Amèrica al Golf Pèrsic.[127] Kissinger va descriure el règim baath a l'Iraq com una amenaça potencial per als Estats Units i creia que construir l'Iran i donar suport als peshmerga era el millor contrapès.[127]

Invasió turca de Xipre

Vegeu també: invasió turca de Xipre

Després d'un període de relacions estables entre el govern dels Estats Units i el règim militar grec després de 1967, el secretari d'Estat Kissinger es va enfrontar al cop d'estat de la junta grega i la invasió turca de Xipre el juliol i l'agost de 1974. En una edició d'agost de 1974 de The New York Times, es va revelar que Kissinger i el Departament d'Estat van ser informats per endavant del cop d'estat imminent per part de la junta grega a Xipre. De fet, segons el periodista,[128] la versió oficial dels fets explicada pel Departament d'Estat era que considerava que havia d'advertir el règim militar grec que no fes el cop d'estat. Kissinger era un objectiu del sentiment antiamericà que era una característica important de l'opinió pública grega de l'època, sobretot entre els joves, que veia el paper dels Estats Units a Xipre com a negatiu. En una manifestació d'estudiants a Heraklion, Creta[129][130] poc després de la segona fase de la invasió turca l'agost de 1974, es van publicar consignes com "Kissinger, assassí", "Els americans surten", "No a la partició" i Es va escoltar "Xipre no és Vietnam". Uns anys més tard, Kissinger va expressar l'opinió que la qüestió de Xipre es va resoldre el 1974.[131] The New York Times i altres diaris importants van ser molt crítics, i fins i tot els funcionaris del Departament d'Estat no van amagar la seva insatisfacció amb la seva suposada arrogància i desconeixement dels fonaments bàsics.[132]

No obstant això, Kissinger mai es va sentir còmode amb la manera com va gestionar la qüestió de Xipre.[132] El periodista Alexis Papahelas va afirmar que "l'expressió facial de Kissinger canvia notablement quan algú —normalment grec o xipriota— es refereix a la crisi".[132] Segons ell, Kissinger havia sentit des de l'estiu de 1974 que la història no el tractaria a la lleugera en relació amb les seves accions.[132]

Política llatinoamericana

Vegeu també: Relacions Amèrica Llatina-Estats Units
Ford i Kissinger conversant als terrenys de la Casa Blanca , agost de 1974

Els Estats Units van continuar reconeixent i mantenint relacions amb governs no d'esquerres, tant democràtics com autoritaris. L'Aliança per al Progrés de John F. Kennedy es va acabar el 1973. El 1974 van començar les negociacions sobre un nou acord per al Canal de Panamà, i finalment van portar als Tractats Torrijos-Carter i el lliurament del Canal al control panameny.

Kissinger va donar suport inicialment a la normalització de les relacions Estats Units-Cuba, trencades des de 1961 (tot el comerç entre Estats Units i Cuba va ser bloquejat el febrer de 1962, unes setmanes després de l'exclusió de Cuba de l'Organització d'Estats Americans a causa de la pressió dels Estats Units). No obstant això, ràpidament va canviar d'opinió i va seguir la política de Kennedy. Després de la implicació de les Forces Armades Revolucionàries Cubanes en les lluites per la independència a Angola i Moçambic, Kissinger va dir que si Cuba no retirava les seves forces, les relacions no es normalitzarien. Cuba es va negar.

Intervenció a Xile

El president xilè Augusto Pinochet es va donar la mà a Kissinger el 1976

El candidat a la presidència del Partit Socialista Xilè Salvador Allende va ser elegit per una pluralitat del 36,2% el 1970, cosa que va causar serioses preocupacions a Washington, DC, a causa de la seva política obertament socialista i procubana. L'administració de Nixon, amb l'aportació de Kissinger, va autoritzar l'Agència Central d'Intel•ligència (CIA) a fomentar un cop d'estat militar que impediria la presa de possessió d'Allende, però el pla no va tenir èxit.[133][134][135][135][136]

L'11 de setembre de 1973, Allende va morir durant un cop d'estat militar llançat pel comandant en cap de l'exèrcit Augusto Pinochet, que va esdevenir president.[137] El setembre de 1976, Orlando Letelier, un opositor xilè al nou règim de Pinochet, va ser assassinat a Washington, DC, amb un cotxe bomba. Anteriorment, Kissinger havia ajudat a aconseguir el seu alliberament de la presó,[138] i havia optat per cancel•lar una carta oficial dels Estats Units a Xile advertint-los que no cometen a terme cap assassinat polític.[139]Aquest assassinat va formar part de l'Operació Còndor, un programa encobert de repressió política i assassinat dut a terme per les nacions del Con Sud que Kissinger ha estat acusat d'estar-ne'n implicat.[140][141]

El 10 de setembre de 2001, la família del general xilè René Schneider va presentar una demanda contra Kissinger, acusant-lo de col•laborar en l'organització del segrest de Schneider que va provocar la seva mort.[142] El cas va ser desestimat posteriorment pel Tribunal de Districte dels Estats Units per al Districte de Columbia, citant la separació de poders: "La decisió de donar suport a un cop d'estat del govern xilè per evitar que el Dr. Allende arribés al poder, i els mitjans pels quals el govern dels Estats Units va intentar aconseguir aquest objectiu, implicar els responsables polítics en el tèrbol regne dels afers exteriors i la seguretat nacional que millor deixar a les branques polítiques".[143] Dècades més tard, la CIA va admetre la seva implicació en el segrest del general Schneider, però no en el seu assassinat, i posteriorment va pagar al grup responsable de la seva mort 35.000 dòlars "per mantenir en secret el contacte previ, mantenir la bona voluntat del grup i per raons humanitàries"[144][145]

Argentina

Vegeu també: Guerra bruta

Kissinger va adoptar una línia semblant a la que havia tingut cap a Xile quan les forces armades argentines, liderades per Jorge Videla, van enderrocar el govern electe d'Isabel Perón el 1976 amb un procés anomenat Procés de Reorganització Nacional per part dels militars, amb el qual van consolidar el poder, llançant brutalment. represàlies i "desaparicions" contra opositors polítics. Un informe d'investigació de l'octubre de 1987 a The Nation va explicar com, en una reunió del juny de 1976 a l'Hotel Carrera de Santiago, Kissinger va donar "llum verda" a la junta militar de la veïna Argentina per a la seva pròpia repressió clandestina contra les guerrilles d'esquerres i altres dissidents, milers dels quals van ser retinguts en més de 400 camps de concentració secrets abans de ser executats. Durant una reunió amb el ministre d'afers exteriors argentí, César Augusto Guzzetti, Kissinger li va assegurar que els Estats Units eren un aliat, però el va instar a "tornar als procediments normals" ràpidament abans que el Congrés nord-americà tornés a reunir-se i tingués l'oportunitat de plantejar-se sancions.[146][147][148][149]

Tal com va assenyalar l'article publicat a The Nation, a mesura que augmentava el terror patrocinat per l'estat, l'ambaixador conservador republicà dels Estats Units a Buenos Aires, Robert C. Hill, "es va veure sacsejat, es va veure molt pertorbat pel cas del fill d'una empleada de l'ambaixada de trenta anys, un estudiant que va ser detingut, per no ser vist mai més", va recordar Juan de Onis, antic periodista del [The New York Times]]. "Hill es va interessar personalment". Va anar al ministre de l'Interior, un general amb qui havia treballat en casos de drogues, i li va dir: "Ei, què passa amb això? Ens interessa aquest cas". Va interrogar (el ministre d'Exteriors César) Guzzetti i, finalment, el president Jorge Videla a si mateix. 'Tot el que va aconseguir va ser un mur de pedra; no va arribar enlloc. va dir de Onis. "El seu darrer any va estar marcat per una creixent desil·lusió i consternació, i va recolzar el seu personal en drets humans fins al màxim." [150]

En una carta a Victor Navasky, editor de The Nation, protestant per la publicació de l'article, Kissinger va afirmar que: "En qualsevol cas, la noció de Hill com un apassionat defensor dels drets humans és una notícia per a tots els seus antics socis". No obstant això, l'assistent de Kissinger, Harry W. Shlaudeman, més tard no va estar d'acord amb Kissinger, i va dir a l'historiador oral William E. Knight de l'Associació d'Estudis Diplomàtics i Formació del Projecte d'Història Oral d'Afers Exteriors: "Va arribar realment a un punt final quan era Secretari Adjunt, o va començar. arribar a un punt culminant, en el cas de l'Argentina on la guerra bruta estava en flor.Bob Hill, que aleshores era ambaixador a Buenos Aires, un polític republicà molt conservador —de cap manera liberal ni res d'això, va començar a informar amb força eficàcia sobre el que estava passant, aquesta matança de civils innocents, civils suposadament innocents—, aquesta guerra viciosa que estaven duent a terme, una guerra clandestina. Ell, de fet, en un moment, em va enviar un telegrama en el canal posterior dient que el ministre d'Afers Exteriors, que acabava d'anar de visita a Washington i havia tornat a Buenos Aires, li havia delectat que Kissinger no li hagués dit res sobre drets humans. No ho sé, no vaig estar present a l'entrevista." [151]

Navasky va escriure més tard al seu llibre sobre l'enfrontament de Kissinger: " "Digui'm, Sr. Navasky", va dir [Kissinger] amb els seus famosos tons guturals, "com és que un article breu en un diari obscur com el teu sobre una conversa? que se suposava que havia passat fa anys sobre alguna cosa que va passar o no a l'Argentina va provocar que seixanta persones sostenien pancartes que em denunciaven fa uns mesos a l'aeroport quan vaig baixar de l'avió a Copenhaguen? ' " [152]

Segons els fitxers desclassificats del departament d'estat, Kissinger també va obstaculitzar els esforços de l'administració Carter per aturar els assassinats massius de la dictadura militar de 1976-1983 visitant el país i elogiant el règim.[153]

Programa d'armes nuclears del Brasil

Kissinger era partidari d'acomodar Brasil mentre seguia un programa d'armes nuclears als anys setanta. Kissinger va justificar la seva posició argumentant que el Brasil era un aliat dels Estats Units i sobre la base que beneficiaria els actors privats de la indústria nuclear als Estats Units. La posició de Kissinger sobre el Brasil no estava sincronitzada amb veus influents al Congrés dels Estats Units, al Departament d'Estat i a l'Agència de Control d'Armes i Desarmament.[154]

Rhodèsia

El setembre de 1976, Kissinger va participar activament en les negociacions sobre la guerra de Rhodèsia. Kissinger, juntament amb el primer ministre de Sud-àfrica, John Vorster, van pressionar el primer ministre de Rhodèsia, Ian Smith, per accelerar la transició al govern de la majoria negra a Rhodèsia. Amb el FRELIMO controlant Moçambic i fins i tot el règim d'apartheid de Sud-àfrica retirant el seu suport, l'aïllament de Rhodèsia era gairebé complet. Segons l'autobiografia de Smith, Kissinger va dir a Smith de l'admiració de la senyora Kissinger per ell, però Smith va declarar que pensava que Kissinger li demanava que signés el "certificat de defunció" de Rhodèsia. Kissinger, aconseguint el pes dels Estats Units i acorralant altres partits rellevants per fer pressió sobre Rhodèsia, va accelerar la fi del govern de la minoria blanca.[155]

Imperi portuguès

En contrast amb la disposició hostil de les administracions anteriors de Kennedy i Johnson cap al règim de l'Estado Novo de Portugal, particularment pel que fa als seus intents de mantenir l'Imperi colonial portuguès lliurant la guerra colonial portuguesa contra les rebel•lions anticolonials en defensa del seu imperi, el Departament d'Estat sota Kissinger va adoptar una actitud més conciliadora cap a Portugal. El 1971, l'administració del president Nixon va renovar amb èxit el contracte d'arrendament de la base militar nord-americana a les Açores, malgrat la condemna del Caucus Negre del Congrés i alguns membres del Senat. Encara que en privat va continuar veient Portugal amb menyspreu per la seva política exterior percebuda atàvica cap a l'Àfrica, Kissinger va expressar públicament les gràcies per l'acord de Portugal d'utilitzar la seva base militar a Lajes a les Açores per reabastir Israel a la guerra del Yom Kippur. Després de la caiguda del règim d'extrema dreta portuguès el 1974, Kissinger es va preocupar que el pla de descolonització precipitat del nou govern pogués beneficiar a faccions radicals com el MPLA a Angola. També va expressar la seva preocupació per la inclusió del Partit Comunista Portuguès en el nou govern portuguès podria legitimar els partits comunistes d'altres estats membres de l'OTAN, com Itàlia.[156]

Timor Oriental

Suharto amb Gerald Ford i Kissinger a Jakarta el 6 de desembre de 1975, un dia abans de la invasió indonèsia de Timor Oriental.

El procés de descolonització portuguès va atraure l'atenció dels Estats Units a l'antiga colònia portuguesa de Timor Oriental, que va declarar la seva independència el 1975. El president indonesi Suharto considerava Timor Oriental com una part legítima d'Indonèsia. El desembre de 1975, Suharto va discutir els plans d'invasió durant una reunió amb Kissinger i el president Ford a la capital indonèsia de Jakarta. Tant Ford com Kissinger van deixar clar que les relacions dels Estats Units amb Indonèsia seguirien sòlides i que no s'oposaria a la proposta d'annexió.[157] Només volien que es fes "ràpid" i van proposar que es retardés fins després de tornar a Washington.[158] En conseqüència, Suharto va endarrerir l'operació durant un dia. Finalment, el 7 de desembre, les forces indonèsies van envair l'antiga colònia portuguesa. Les vendes d'armes dels Estats Units a Indonèsia van continuar i Suharto va seguir endavant amb el pla d'annexió. Segons Ben Kiernan, la invasió i l'ocupació van provocar la mort de gairebé una quarta part de la població de Timor entre 1975 i 1981.[159]

Cuba

Durant la crisi de Cienfuegos de 1970, en què se sospità que l'armada soviètica estava construïnt una base submarina a la ciutat cubana de Cienfuegos, Kissinger es va reunir amb Anatoli Dobrinin, ambaixador soviètic als Estats Units, i li va informar que el govern dels Estats Units considerava aquest acte com un violació dels acords fets l'any 1962 pel president John F. Kennedy i el primer ministre Nikita Khrusxov arran de la crisi dels míssils cubans, que va portar els soviètics a aturar la construcció de la seva base prevista a Cienfuegos.[160]

El febrer de 1976, Kissinger va considerar llançar atacs aeris contra ports i instal•lacions militars a Cuba, així com desplegar batallons del Cos de Marines dels Estats Units basats a la base de la Marina dels Estats Units a la badia de Guantánamo, en represàlia per la decisió del president cubà Fidel Castro a finals de 1975 d'enviar tropes a Angola recentment independent per ajudar el MPLA en la seva lluita contra UNITA i Sud-àfrica durant l'inici de la guerra civil angolesa.[161]

Sàhara Occidental

Vegeu també: Conflicte del Sàhara Occidental i Opinió consultiva sobre el Sàhara Occidental

La doctrina Kissingeriana avalava la concessió forçada del Sàhara espanyol al Marroc.[162] En el punt àlgid de la crisi del Sàhara de 1975, Kissinger va enganyar Gerald Ford fent-li pensar que la Cort Internacional de Justícia havia donat una decisió a favor del Marroc.[163] Kissinger estava al corrent per endavant dels plans marroquins per a la invasió del territori, materialitzats el 6 de novembre de 1975, en l'anomenada Marxa Verda. [163]

Zaire

Kissinger va participar en la promoció de la cooperació entre els Estats Units i el dictador del Zaire Mobutu Sese Seko i va mantenir diverses reunions amb ell. Kissinger descriuria aquests esforços com "un dels nostres èxits polítics a l'Àfrica" i va elogiar Mobutu com a "valent, políticament astut" i "relativament honest en un país on la corrupció governamental és una forma de vida".[164]

Rols posteriors

Reunió de Kissinger amb el president Ronald Reagan a la Casa Blanca, 1981

Secretari d'Estat

Guerra del Iom Kippur

El 22 de setembre de 1973 fou nomenat Secretari d'Estat dels Estats Units del govern de Richard Nixon. La primera acció a la qual feu front fou la negociació de pau per la Guerra del Iom Kippur, que s'havia iniciat com un atac sorpresa dels exèrcits àrabs d'Egipte, Jordània i Síria contra Israel. Tot i que Israel havia recuperat part de territori que havia perdut inicialment, Kissinger va pressionar el govern sionista per afavorir la cessió de terreny als àrabs, iniciant-se així una de les primeres fases de pau entre Egipte i Israel, que Jimmy Carter finalitzaria amb els Acords de Camp David.

Avui dia s'admet la seva participació, si més no passiva, l'any 1973 en el cop d'estat d'Augusto Pinochet contra el govern de Salvador Allende a Xile, així com el cop d'estat a l'Uruguai, quan tot feia preveure la victòria de l'esquerra uruguaiana.

Amb la dimissió de Nixon l'any 1974 amb motiu de l'escàndol Watergate continuà la seva tasca de Secretari d'Estat sota la presidència de Gerald Ford. Així mateix també ha rebut diverses acusacions d'haver organitzat el cop d'estat de 1976 a l'Argentina, organitzant la Junta Militar, així com l'Operació Còndor, un pla sistemàtic basat en el terrorisme d'estat per combatre el comunisme a l'Amèrica Llatina.

Amb l'arribada al poder de Jimmy Carter, Kissinger renuncià al seu càrrec i es retirà de la política activa, passant a treballar en el sector privat, creant la seva pròpia consultora.

Activitat posterior

L'any 1988 fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, concedit per la ciutat d'Aquisgrà, en favor del seu suport a la unitat europea.

L'any 2000 fou nomenat membre honorífic del Comitè Olímpic Internacional (COI).

L'any 2002 el president George W. Bush el nomenà responsable de la Comissió encarregada d'investigar els atacs de l'11 de setembre de 2001. Aquest nomenament provocà la queixa de moltes organitzacions americanes que acusaven Kissinger de responsable de crims de guerra durant els seus mandats polítics, el que feu dimitir Kissinger de la seva posició el 13 de desembre del mateix any.

Obres

Autobiografies:

Memòries, etc.

  • 1957. Nuclear Weapons and Foreign Policy. (ISBN 0-86531-745-3 (1984 edition)
  • 1961. The Necessity for Choice: Prospects of American Foreign Policy. ISBN 0-06-012410-5
  • 1965. The Troubled Partnership: A Re-Appraisal of the Atlantic Alliance. ISBN 0-07-034895-2
  • 1969. American Foreign Policy: Three essays. ISBN 0-297-17933-0
  • 1973. A World Restored: Metternich, Castlereagh and the Problems of Peace, 1812-22. ISBN 0-395-17229-2
  • 1981. For the Record: Selected Statements 1977-1980. ISBN 0-316-49663-4
  • 1985 Observations: Selected Speeches and Essays 1982-1984ISBN 0-316-49664-2
  • 1994. Diplomacy. Simon & Schuster, 1994. ISBN 0-671-65991-X
  • 1999. Kissinger Transcripts: The Top Secret Talks With Beijing and Moscow (Henry Kissinger, William Burr). ISBN 1-56584-480-7
  • 2001. Does America Need a Foreign Policy?: Toward a Diplomacy for the 21st Century. ISBN 0-684-85567-4
  • 2002. Vietnam: A Personal History of America's Involvement in and Extrication from the Vietnam War. ISBN 0-7432-1916-3
  • 2003. Crisis: The Anatomy of Two Major Foreign Policy Crises: Based on the Record of Henry Kissinger's Hitherto Secret Telephone Conversations. ISBN 0-7432-4910-0

Referències

  1. «Kissinger – Definition from the Merriam-Webster Online Dictionary». A: [Consulta: 23 octubre 2009]. 
  2. «Henry Kissinger». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. «The Nobel Peace Prize 1973». Arxivat de l'original el 26 octubre 2019. [Consulta: 4 febrer 2019].
  4. «Henry Kissinger | Biography, Accomplishments, Books, & Facts | Britannica» (en anglès). [Consulta: 1r abril 2022].
  5. 5,0 5,1 Feldman, Burton. The Nobel Prize: A History Of Genius, Controversy, and Prestige. Arcade Publishing, 2000, p. 16. ISBN 978-1-55970-537-0. «Two members publicly resigned when the peace prize was awarded to Henry Kissinger and Le Duc Tho in 1973 for a cease-fire in the Vietnam War.» 
  6. 6,0 6,1 «Henry Kissinger: Realpolitik and Kurdish Genocide». The Kurdistan Tribune, 24-03-2013 [Consulta: 1r març 2019].
  7. «see The Pinochet File».
  8. Cited in Richard R. Fagen, "The United States and Chile: Roots and Branches", Foreign Affairs, enero de 1975.
  9. Pike, John. «Allende's Leftist Regime». Federation of American Scientists. [Consulta: 20 novembre 2006].
  10. «Página/12 :: El mundo :: Premio consuelo».
  11. Bass, Gary «Blood Meridian». The Economist, 21-09-2013 [Consulta: 13 febrer 2016].
  12. 12,0 12,1 «The Best International Relations Schools in the World». Foreign Policy, 03-02-2015 [Consulta: 8 agost 2015].
  13. «Protesters Heckle Kissinger, Denounce Him for 'War Crimes'», 30-01-2015. Arxivat de l'original el 22 desembre 2015. [Consulta: 14 desembre 2015].
  14. Nevius, James «Does Hillary Clinton see that invoking Henry Kissinger harms her campaign?». The Guardian, 13-02-2016 [Consulta: 23 octubre 2016]. «many consider Kissinger a war criminal, most famously Christopher Hitchens, who, in a lengthy two-part article for Harper's in 2001 (later expanded into the book and documentary, The Trial of Henry Kissinger), laid out his case that Kissinger should be brought up on charges 'for war crimes, for crimes against humanity, and for offenses against common or customary or international law, including conspiracy to commit murder, kidnap, and torture'.»
  15. http://www.elmundo.es/elmundo/2011/06/15/internacional/1308118564.html El criminal de guerra con suerte] No sólo no ha pagado por sus crímenes, sino que sigue recogiendo los beneficios de su "experimentada carrera diplomática". Su consultoría, Kissinger Associates, genera millones de dólares de beneficios aconsejando a grandes multinacionales y gobiernos sobre cómo operar en el extranjero. David Jiménez en El Mundo (España), 16/06/2011
  16. Isaacson, 1992, p. 20.
  17. «Die Kissingers in Bad Kissingen» (en alemany). Bayerischer Rundfunk, 02-06-2005 [Consulta: 3 febrer 2007].
  18. Hesse, Uli. «Go Furth and Conquer». ESPN Soccernet, 17-02-2012. Arxivat de l'original el 30 març 2019. [Consulta: 3 maig 2012].
  19. «BBC World News - The Interview, Henry Kissinger». Arxivat de l'original el 24 juny 2022. [Consulta: 24 juny 2022].
  20. 20,0 20,1 20,2 «Henry Kissinger». Arxivat de l'original el 2 desembre 2020. [Consulta: 23 novembre 2020].
  21. «Kissinger: My Family Escaped the Horrors of the Holocaust by 'Just a Few Months'». Arxivat de l'original el 24 novembre 2020. [Consulta: 23 novembre 2020].
  22. «New Books Explore Henry Kissinger's German Jewish Roots», 29-06-2007. Arxivat de l'original el 12 gener 2021. [Consulta: 23 novembre 2020].
  23. Thomas A. Schwartz (2011) Henry Kissinger: Realism, Domestic Politics, and the Struggle Against Exceptionalism in American Foreign Policy, Diplomacy & Statecraft, 22:1, 121–141, DOI: 10.1080/09592296.2011.549746
  24. 24,0 24,1 Isaacson, 1992, p. 37.
  25. «Bygone Days: Complex Jew. Inside Kissinger's soul». The Jerusalem Post. Arxivat de l'original el 13 juliol 2011. [Consulta: 4 setembre 2008].
  26. Isaacson, 1992, p. 38.
  27. Isaacson, 1992, p. 39–48.
  28. Isaacson, 1992, p. 48.
  29. Isaacson, 1992, p. 49.
  30. Isaacson, 1992, p. 53.
  31. Isaacson, 1992, p. 55.
  32. «Henry Kissinger at Large, Part One». PBS, 29-01-2004 [Consulta: 13 febrer 2016].
  33. Isaacson. Kissinger, p. 695. 
  34. «PBK Famous Members». Depts.washington.edu. Arxivat de l'original el 12 octubre 2017. [Consulta: 17 març 2017].
  35. Draper, Theodore «Little Heinz and Big Henry». The New York Times, 06-09-1992 [Consulta: 30 desembre 2006].
  36. Ferguson, Niall. Kissinger, 1923 - 1968: The Idealist. Penguin Books, 2016, p. 237. 
  37. «Kissinger and the Meaning of History». Foreign Affairs, 28-01-2009 [Consulta: 22 novembre 2019].
  38. «The meaning of history: reflections on Spengler, Toynbee and Kant». Arxivat de l'original el 14 febrer 2020. [Consulta: 22 novembre 2019].
  39. 39,0 39,1 39,2 39,3 «Henry Kissinger – Biography». NobelPrize.org. Arxivat de l'original el 18 juliol 2007. [Consulta: 30 desembre 2006].
  40. 40,0 40,1 «The Myth of Henry Kissinger». The New Yorker. May 8, 2020. Arxivat de l'original el October 16, 2021. 
  41. «Kissinger, Harvard And the FBI | News | The Harvard Crimson». Arxivat de l'original el 21 agost 2021. [Consulta: 21 agost 2021].
  42. {{{títol}}} (tesi). OCLC 63222254. 
  43. Campbell, Kurt M.; Doshi, Rush «How America Can Shore Up Asian Order A Strategy for Restoring Balance and Legitimacy». Foreign Affairs, 12-01-2021. Arxivat de l'original el 28 gener 2021 [Consulta: 28 gener 2021].
  44. 44,0 44,1 Buchan, Alastair «The Irony of Henry Kissinger». International Affairs, 50, 3, juliol 1974, pàg. 369. DOI: 10.2307/2616401. JSTOR: 2616401.
  45. Kissinger, Henry. Nuclear Weapons and Foreign Policy. Harper & Brothers, 1957, p. 455. ISBN 978-0-393-00494-6. 
  46. Buchan, Alastair «The Irony of Henry Kissinger». International Affairs, 50, 3, juliol 1974, pàg. 371. DOI: 10.2307/2616401. JSTOR: 2616401.
  47. Fukuyama, Francis (September 1997). «A World Restored: Europe After Napoleon». Foreign Affairs. Arxivat de l'original el September 13, 2021. 
  48. Rothbard, Murray. «Why the War? The Kuwait Connection». LewRockwell.com, maig 1991. Arxivat de l'original el 15 febrer 2016. [Consulta: 13 febrer 2016].
  49. 49,0 49,1 Karnow, 1983, p. 585.
  50. Ferguson, Niall. Kissinger, 1923 - 1968: The Idealist. Penguin Books, 2016, p. 11. 
  51. «History of the National Security Council, 1947–1997». White House. Arxivat de l'original el 21 gener 2009. [Consulta: 30 desembre 2006].
  52. ; Cole, Devan«Former Secretary of State George Shultz dead at age 100», 07-02-2021. Arxivat de l'original el 28 desembre 2021. [Consulta: 21 febrer 2021].
  53. Robert S. Litwak. Détente and the Nixon Doctrine: American Foreign Policy and the Pursuit of Stability, 1969–1976. Cambridge UP, 1986, p. 48. ISBN 978-0-521-33834-9. 
  54. Geoffrey Warner, "Nixon, Kissinger and the breakup of Pakistan, 1971". International Affairs 81.5 (2005): 1097–1118.
  55. David Rothkopf, Running the World: The Inside Story of the National Security Council and the Architects of American Foreign Policy (2004), pp. 111–12.
  56. 56,0 56,1 «The Nobel Peace Prize 1973». Nobel Foundation. Arxivat de l'original el 2 gener 2007. [Consulta: 31 desembre 2006].
  57. «The Nobel Peace Prize 1973 – Henry Kissinger, Le Duc Tho». NobelPrize.org. Arxivat de l'original el 12 març 2015. [Consulta: 15 març 2015].
  58. Bernkopf Tucker, 2005, p. 117.
  59. Bernkopf Tucker, 2005, p. 119.
  60. Dube, Clayton. «Getting to Beijing: Henry Kissinger's Secret 1971 Trip». USC U.S.-China Institute. Arxivat de l'original el 10 novembre 2013. [Consulta: 21 juliol 2011].
  61. Bernkopf Tucker, 2005, p. 122.
  62. 62,0 62,1 62,2 Bernkopf Tucker, 2005.
  63. Bernkopf Tucker, 2005, p. 128–130.
  64. Bernkopf Tucker, 2005, p. 130.
  65. Bernkopf Tucker, 2005, p. 131.
  66. Bernkopf Tucker, 2005, p. 132.
  67. Karnow, 1983, p. 588.
  68. Karnow, 1983, p. 588–589.
  69. Karnow, 1983, p. 635.
  70. Karnow, 1983, p. 591.
  71. Karnow, 1983, p. 608.
  72. Karnow, 1983, p. 624.
  73. Karnow, 1983, p. 623.
  74. Karnow, 1983, p. 633.
  75. Karnow, 1983, p. 647.
  76. Karnow, 1983, p. 647–648.
  77. 77,0 77,1 Karnow, 1983, p. 648.
  78. 78,0 78,1 78,2 Karnow, 1983, p. 650.
  79. 79,0 79,1 79,2 Karnow, 1983, p. 651.
  80. 80,0 80,1 Karnow, 1983, p. 652.
  81. Karnow, 1983, p. 652–653.
  82. 82,0 82,1 Karnow, 1983, p. 654.
  83. Abrams, Irwin. The Nobel Peace Prize and the Laureates: An Illustrated Biographical History, 1901–2001. Science History Pubns, 2001, p. 219. ISBN 978-0-88135-388-4. 
  84. Le Duc Tho to Henry Kissinger, October 27, 1973.
  85. «The Nobel Peace Prize 1973: Presentation Speech by Mrs. Aase Lionaes, Chairman of the Nobel Committee of the Norwegian Storting». Nobel Foundation, 10-12-1973. Arxivat de l'original el 18 maig 2007. [Consulta: 28 abril 2007]. «In his letter of November 2 to the Nobel Committee Henry Kissinger expresses his deep sense of this obligation. In the letter he writes among other things: 'I am deeply moved by the award of the Nobel Peace Prize, which I regard as the highest honor one could hope to achieve in the pursuit of peace on this earth. When I consider the list of those who have been so honored before me, I can only accept this award with humility.' ... This year Henry Kissinger was appointed Secretary-of-State in the United States. In his letter to the Committee he writes as follows: 'I greatly regret that because of the press of business in a world beset by recurrent crisis I shall be unable to come to Oslo on December 10 for the award ceremony. I have accordingly designated Ambassador Byrne to represent me on that occasion.'»
  86. Lundestad, Geir. «The Nobel Peace Prize 1901–2000». Nobel Foundation, 15-03-2001. Arxivat de l'original el 19 desembre 2008. [Consulta: 31 desembre 2006].
  87. 87,0 87,1 Dommen, Arthur. The Indochinese Experience of the French and the Americans: Nationalism and Communism in Cambodia, Laos, and Vietnam. Indiana University Press, 2002, p. 878. ISBN 978-0-253-10925-5. 
  88. Takeyh, Ray. «The Perils of Secret Diplomacy». The Weekly Standard, 13-06-2016. Arxivat de l'original el 11 juliol 2016. [Consulta: 28 juny 2016].
  89. Karnow, 1983, p. 660–661.
  90. Karnow, 1983, p. 661.
  91. 91,0 91,1 Karnow, 1983, p. 664.
  92. Karnow, 1983, p. 666.
  93. Karnow, 1983, p. 7.
  94. Ben Kiernan, "The Pol Pot Regime: Race, Power and Genocide under the Khmer Rouge (New Haven, CT: Yale University Press, 2003), xi, note 3
  95. «Henry Kissinger on Pol Pot». Charlie Rose YouTube Channel, 27-08-2007. Arxivat de l'original el 22 novembre 2022. [Consulta: 16 juliol 2017]. Event occurs from 11:14 to 12:35.
  96. 96,0 96,1 Fallaci, Oriana. Interview with History, p.37-38. Translated by John Shepley. 1976, Liveright Press. ISBN 0-87140-590-3
  97. 97,0 97,1 Fallaci, Oriana. Interview with History, p.40-41. Translated by John Shepley. 1976, Liveright Press. ISBN 0-87140-590-3
  98. Adam Bernstein «Reporter-Provocateur Oriana Fallaci». The Washington Post, 15-09-2006 [Consulta: 24 abril 2013].
  99. «Selective Genocide». Arxivat de l'original el 17 juny 2014. [Consulta: 12 març 2015].
  100. «Dissent from US Policy towards East Pakistan». Arxivat de l'original el 18 desembre 2014. [Consulta: 12 març 2015].
  101. Holley, Joe «Archer K. Blood; Dissenting Diplomat». The Washington Post, 23-09-2004 [Consulta: 27 maig 2014].
  102. Bass, Gary «The act of defiance that infuriated Henry Kissinger». The Globe and Mail, 23-04-2014 [Consulta: 23 abril 2014].
  103. Christopher Clary, "Tilting at windmills: The flawed US policy toward the 1971 Indo-Pakistani war". Journal of Strategic Studies 42.5 (2019): 677-700 online Arxivat August 1, 2020, a Wayback Machine.
  104. «The Tilt: The U.S. and the South Asian Crisis of 1971». National Security Archive, 16-12-2002. Arxivat de l'original el 12 juny 2009. [Consulta: 30 desembre 2006].
  105. Bass, Gary «Nixon and Kissinger's Forgotten Shame». The New York Times, 29-09-2013 [Consulta: 27 maig 2014].
  106. Dymond, Jonny «The Blood Telegram». BBC Radio, 11-12-2011 [Consulta: 27 maig 2014].
  107. Keefer, Edward C.; Smith, Louis J. «150. Conversation Among President Nixon, the President's Assistant for National Security Affairs (Kissinger), and the President's Chief of Staff (Haldeman), Washington, November 5, 1971, 8:15–9:00 am». Foreign Relations, 1969–1976, E-7, 19, 2005. Arxivat de l'original el 26 setembre 2012 [Consulta: 30 desembre 2006].
  108. «Kissinger regrets India comments». BBC, 01-07-2005 [Consulta: 15 desembre 2006].
  109. 109,0 109,1 109,2 Robb, Thomas. A Strained Partnership?: US–UK Relations in the Era of Détente, 1969–77. Manchester University Press, 2013, p. 75–76. ISBN 978-1-5261-2938-3. 
  110. Robb, Thomas. A Strained Partnership?: US–UK Relations in the Era of Détente, 1969–77. Manchester University Press, 2013, p. 78. ISBN 978-1-5261-2938-3. 
  111. 111,0 111,1 Chait, Jonathan (December 10, 2010) "Nixon Disallowed Jewish Advisors From Discussing Israel Policy" Arxivat December 19, 2012, a Wayback Machine., The New Republic.
  112. Nagourney, Adam «In Tapes, Nixon Rails About Jews and Blacks». The New York Times, 10-12-2010.
  113. Lacey, 1981, p. 402.
  114. Reuters «Book says Kissinger delayed telling Nixon about Yom Kippur War». Haaretz. Reuters, 03-04-2007 [Consulta: 9 novembre 2012].
  115. Siniver, Asaf. Nixon, Kissinger, and U.S. Foreign Policy Making; The Machinery of Crisis. Nova York: Cambridge, 2008, p. 188. ISBN 978-0-521-89762-4. 
  116. 116,0 116,1 Laor, Yitzhak. «Kissinger wants Israel to know: The U.S. saved you during the 1973 war». Haaretz, 02-11-2013. Arxivat de l'original el 26 setembre 2015. [Consulta: 15 febrer 2014].
  117. Lacey, 1981, p. 408.
  118. Lacey, 1981, p. 409–410.
  119. Arnon Gutfeld and Boaz Vanetik. "'A Situation That Had to Be Manipulated': The American Airlift to Israel During the Yom Kippur War". Middle Eastern Studies 52.3 (2016): 419-447.
  120. Lacey, 1981, p. 411–412.
  121. Lacey, 1981, p. 417.
  122. Lacey, 1981, p. 418–419.
  123. Lacey, 1981, p. 420–421.
  124. 124,0 124,1 Wright, Robin «The Assad Family: Nemesis to 9 U.S. Presidents». The New Yorker, 11-04-2017 [Consulta: 30 octubre 2019].
  125. Gfeller, Aurélie Élisa «A European voice in the Arab world: France, the superpowers and the Middle East, 1970–74». Cold War History, 11, 4, 04-01-2011, pàg. 659–676. Arxivat de l'original el 21 febrer 2023. DOI: 10.1080/14682745.2010.504207 [Consulta: 20 febrer 2023].
  126. 126,0 126,1 126,2 Zonis, 1991, p. 69.
  127. 127,0 127,1 Zonis, 1991, p. 201.
  128. Article republished on the front page of the Greek newspaper To Vima, issue of August 2, 1974, article "The Americans knew there was plan to overthrow Makarios" [Οἱ Ἀμερικανοί ἐγνώριζον ὅτι ἑτοιμάζετο ἀνατροπή τοῦ Μακαρίου στήν Κύπρο] (photo-reprint in the book series To Vima – 90 Years. XI 1972–1981. Lambrakis Press, 2012. 
  129. Front page of the Greek newspaper To Vima, issue of August 17, 1974, articles "The Cyprus crisis is Kissinger's Watergate" [Τό Κυπριακό εἶναι το Γουώτεργκέητ τοῦ κ. Κίσσινγκερ] and "Anti-American youth demonstration in Thessaloniki and Heraklion" [Ἀντιαμερικανική διαδήλωσις νέων εἰς τήν Θεσσαλονίκην και εἰς τό Ἡράκλειον] (photo-reprint in the book series To Vima – 90 Years. XI 1972–1981. Lambrakis Press, 2012. 
  130. "To Vima" (August 17, 1974) original text passages on the demonstrations: Θεσσαλονίκη 16 Αὐγούστου. Σιωπηρά ἀντιαμερικανική διαδήλωση ἐπραγματοποίησαν σήμερα Κύπριοι φοιτηταί τοῦ Πανεπιστημόυ Θεσσαλονίκης ... περίπου 150 διελήθησαν ἀργότερον ἡσύχως. ... Ἡράκλειον 16 Αὐγούστου. Οἱ διαδηλωταί φέροντες ἑληνικάς σημαίας καί εἰκόνας τοῦ Καραμανλῆ καί τοῦ Μακαρίου περιήρχοντο μέχρις ἀργά τό βράδυ  ... κραυγάζοντες συνθήματα ὅπως "Δολοφόνε Κίσσινγκερ", "Ἔξω οἱ Ἀμερικανοί", " Ὄχι διχοτόμηση", "Ζήτω ὁ Καρμανλῆς", "Ἑνωμένοι Ἕλληνες", "Συμπαράσταση Λαέ", "Ὄχι ἡ Κύπρος Βιετνάμ". ... ὑπολογίζονται δε εἰς 5.000"
  131. Mallinson, William M. Cyprus: A Historical Overview. Republic of Cyprus, 2011. 
  132. 132,0 132,1 132,2 132,3 Παπαχελάς, Αλέξης. «Η απολογία του Κίσινγκερ για την Κύπρο [Kissinger's apology for Cyprus]» (en grec). To Vima, November 24, 2008. Arxivat de l'original el July 23, 2022. [Consulta: May 29, 2022].
  133. «Church Report». U.S. Department of State, December 18, 1975. Arxivat de l'original el September 11, 2009. [Consulta: November 20, 2006].
  134. Alleged Assassination Plots Involving Foreign Leaders (1975) Arxivat September 6, 2021, a Wayback Machine., Church Committee, pp. 246–247, 250–254.
  135. 135,0 135,1 Kornbluh, Peter. The Pinochet File: A Declassified Dossier on Atrocity and Accountability. New York: The New Press, 2003. ISBN 978-1-56584-936-5. 
  136. Kinzer, Stephen. Overthrow: America's Century of Regime Change from Hawaii to Iraq. New York: Times Books, 2006. ISBN 978-0-8050-8240-1. 
  137. Pike, John. «Allende's Leftist Regime». Federation of American Scientists. Arxivat de l'original el December 5, 2006. [Consulta: November 20, 2006].
  138. Pike, John. «Allende's Leftist Regime». Federation of American Scientists. Arxivat de l'original el December 5, 2006. [Consulta: November 20, 2006].
  139. «Cable Ties Kissinger to Chile Scandal». Associated Press on Boston.com, April 10, 2010. «As secretary of state, Henry Kissinger cancelled a U.S. warning against carrying out international political assassinations that was to have gone to Chile and two neighboring nations just days before a former ambassador was killed by Chilean agents on Washington's Embassy Row in 1976, a newly released State Department cable shows.»
  140. Rohter, Larry «As Door Opens for Legal Actions in Chilean Coup, Kissinger Is Numbered Among the Hunted». , March 28, 2002.
  141. Greg Grandin. Kissinger's Shadow: The Long Reach of America's Most Controversial Statesman Arxivat May 11, 2023, a Wayback Machine. Metropolitan Books, 2015. p. 151. ISBN 1-62779-449-2
  142. «Family to Sue Kissinger For Death September 6, 2001». CBS News.
  143. Davis, Jeff. Justice Across Borders: The Struggle for Human Rights in U.S. Courts. Cambridge University Press, 2008, p. 99. ISBN 978-1-139-47245-6. 
  144. «CIA Admits Involvement in Chile». ABC News.
  145. Dinges, John. The Condor Years: How Pinochet And His Allies Brought Terrorism To Three Continents. The New Press, 2005, p. 20. ISBN 978-1-56584-977-8. 
  146. Andersen, Martin Edwin «How Much Did the US Know About the Kidnapping, Torture, and Murder of Over 20,000 People in Argentina?». The Nation, March 4, 2016.
  147. «Kissinger to the Argentine Generals in 1976: 'If There Are Things That Have To Be Done, You Should Do Them Quickly'». National Security Archive, August 27, 2004. Arxivat de l'original el August 13, 2015. [Consulta: November 25, 2011].
  148. Campbell, Duncan «Kissinger Approved Argentinian 'Dirty War'». The Guardian, December 5, 2003.
  149. Blakeley, Ruth. State Terrorism and Neoliberalism: The North in the South. Routledge, 2009, p. 96–97. ISBN 978-0-415-68617-4. 
  150. Andersen, Martin Edwin. «Kissinger and The "Dirty War"». The Nation, October 31, 1987. Arxivat de l'original el May 14, 2016. [Consulta: December 2, 2017].
  151. «Oral History of Harry W. Shlaudeman, Association for Diplomatic Studies and Training». Arxivat de l'original el June 12, 2018. [Consulta: October 4, 2018].
  152. Navasky, Victor. A Matter of Opinion. 1st. New York: Farrar, Straus, and Giroux, 2005, p. 298. ISBN 0-374-29997-8. OCLC 56615627. 
  153. Goñi, Uki «Kissinger hindered US effort to end mass killings in Argentina, according to files». The Guardian, August 9, 2016.
  154. Patti, Carlo; Spektor, Matias «"We Are Not a Nonproliferation Agency": Henry Kissinger's Failed Attempt to Accommodate Nuclear Brazil, 1974–1977». Journal of Cold War Studies, vol. 22, 2, 2020, pàg. 58–93. DOI: 10.1162/jcws_a_00940. ISSN: 1520-3972.
  155. Smith, Ian Douglas. Bitter Harvest: The Great Betrayal and the Dreadful Aftermath. London: Blake Publishing, 2001. ISBN 978-1-903402-05-4. OCLC 1676807. 
  156. Del Pero, Mario «'Which Chile, Allende?' Henry Kissinger and the Portuguese revolution». Cold War History, vol. 11, 4, 23-08-2011, pàg. 625–657. DOI: 10.1080/14682745.2010.494301.
  157. «Ford, Kissinger and the Indonesian Invasion, 1975–76». National Security Archive, December 6, 2001. Arxivat de l'original el February 14, 2016. [Consulta: February 13, 2016]. «Ford and Kissinger Gave Green Light to Indonesia's Invasion of East Timor, 1975: New Documents Detail Conversations with Suharto»
  158. Agence France Press, "US Endorsed Indonesia's East Timor Invasion: Secret Documents", December 6, 2001
  159. Kiernan, Ben. Genocide and Resistance in Southeast Asia: Documentation, Denial & Justice in Cambodia & East Timor. 2nd pr.. New Brunswick, NJ [u.a.]: Transaction Publ., 2007, p. 281. ISBN 978-1-4128-0669-5. 
  160. Griesdorf, Michael Jeffrey «Norms as a rhetorical competition: Soviet–American confrontations over Cuba, 1970–85». Cold War History, vol. 8, 3, 17-07-2008, pàg. 299–326. DOI: 10.1080/14682740802222098.
  161. «Henry Kissinger 'considered Cuba air strikes' in 1976». BBC News.
  162. García Felipe, Ilde «Sáhara Occidental-Timor Oriental ¿Gemelos hacia la paz?». Aldaba, 2001, pàg. 306.
  163. 163,0 163,1 Mundy, Jacob. «The Geopolitical Functions of the Western Sahara Conflict: US Hegemony, Moroccan Stability and Sahrawi Strategies of Resistance. Global, Regional and Local Dimensions of Western Sahara's Protracted Decolonization». A: Global, Regional and Local Dimensions of Western Sahara's Protracted Decolonization, 2017, p. 59–60. DOI 10.1057/978-1-349-95035-5_3. 
  164. Schmitz, David F. The United States and Right-Wing Dictatorships, 1965-1989. Cambridge University Press, p. 83–4. 

Bibliografia

  • Holger Klitzing: The Nemesis of Stability. Henry A. Kissinger's Ambivalent Relationship with Germany. WVT, Trier 2007, ISBN 978-3-88476-942-3.
  • Robert D. Schulzinger: Henry Kissinger. Doctor of diplomacy. Columbia Univ. Pr., New York 1989, ISBN 0-231-06952-9.

Enllaços externs