Laß, Fürstin, laß noch einen Strahl, BWV 198
Títol original | Laß, Fürstin, laß noch einen Strahl (de) |
---|---|
Forma musical | cantata |
Compositor | Johann Sebastian Bach |
Lletra de | Johann Christoph Gottsched |
Llengua | alemany |
Moviment | música barroca |
Parts | 10 moviments |
Catalogació | BWV 198 |
Laβ, Fürstin, laβ noch einen Strahl, BWV 198 (Fes, Princesa, fes que un altre raig),[1] és una cantata de Johann Sebastian Bach estrenada a Leipzig el 17 d'octubre de 1727.
Origen i context
[modifica]Més que una cantata litúrgica aquesta obra és una oda fúnebre per a un acte acadèmic solemne que tingué lloc a l'església de Sant Pau de la Universitat de Leipzig, on acabà la processó que s'havia iniciat a l'església de Sant Nicolau. La cerimònia fou un acte d'homenatge pel traspàs, ocorregut el 5 de setembre, de la princesa Christiane Eberhardine de Saxònia, esposa de Frederic I, príncep elector i rei de Polònia des de 1697; la princesa era molt estimada perquè, a diferència del seu espòs, no abjurà de la fe luterana quan accediren al tron polonès. El text de l'oda, de Johann Christoph Gottsched – professor de la Universitat–, és molt peculiar, en primer lloc és una de les escasses odes fúnebres no escrita en italià, no té l'estructura típica amb recitatius i àries, sinó que consta de nou estrofes de vuit versos cadascuna, que Bach adaptà a la manera de les cantates. Després d'un cor inicial, els solistes intervenen de manera ordenada, de soprano a baix, amb un recitatiu i ària, excepte el baix que només canta un recitatiu. Sembla que el primer i l'últim números posteriorment formaren part de la Música fúnebre per al príncep Leopold de Köthen, interpretada el 24 de març de 1729, i la major part dels altres números s'incorporaren a la desapareguda Passió segons Sant Marc, fet que n'ha permès una recuperació parcial. Altres cantates conservades per a cerimònies a la Universitat de Leipzig són, BWV 36a, BWV 205 i BWV 207.
Anàlisi
[modifica]Obra escrita per a soprano, contralt, tenor, baix i cor; dues flautes travesseres, dos oboès d'amor, dues violes de gamba, dos llaüts, corda i baix continu. Consta de deu números dividits en dues parts cantades abans i després de l'oració fúnebre.
Primera part
- Cor: Laβ, Fürstin, laβ noch einen Strahl (Fes, Princesa, fes que un altre raig)
- Recitatiu (soprano): Dein Sachsen, dein bestürztes Meißen (La teva Saxònia, la teva consternada Meissen)
- Ària (soprano): Verstummt, verstummt, ihr holden Saiten! (Calleu, calleu, dolços instruments!)
- Recitatiu (contralt): Der Glocken bebendes Getön (Que el toc tremolós de les campanes)
- Ària (contralt): Wie starb die Heldin so vergnügt! (Amb quina placidesa és morta l'Heroïna!)
- Recitatiu (tenor). Ihr Leben ließ die Kunst zu sterben (La seva vida mostra l'art de morir)
- Cor: An dir, du Fürbild großer Frauen (En tu, model de gran dona)
Segona part
- Ària (tenor): Der Ewigkeit saphirnes Haus (La casa de safir de l'eternitat)
- Recitatiu (baix): Was Wunder ists? Du bist es wert (És d'espantar, això? Prou que n'ets digna)
- Cor: Doch, Königin! du stirbest nicht (Així doncs, oh Reina, tu no mors)
L'obra s'inicia amb un cor impressionant, ple de dramatisme amb l'orquestra al complet i un aire que recorda una obertura francesa que destaca l'afecte cap la persona homenatjada. Els números 2 i 3 van a càrrec del soprano, el recitatiu és un accompagnato de tota la corda; l'ària, també amb la corda i el continu, i una participació destacada del primer violí. Sobre les primeres paraules Verstummt, verstummt, ihr holden Saiten (Calleu, calleu, dolços instruments) la veu arrenca amb el registre més baix, i sobre O Schmerzenswor (o molt dolorós), referint-se a la mort, hi ha dos melismes per tal de potenciar-ne el sentit. En el recitatiu de contralt, número 4, es troba un dels exemples de l'anomenat so fúnebre de les campanes, a càrrec de tots els instruments llevat dels oboès. A l'ària de contralt del número 5 es relaxa el dramatisme viscut fins aquest moment i d'acord amb el text agafa un to reposat i íntim. El recitatiu el tenor, número 6, és també un accompagnato amb els oboès d'amor i un paper destacat del continu. Una fuga coral en què els instruments dupliquen les veus clou la primera part. A l'inici de la segona part el tenor completa la seva actuació amb una ària, número 8, plena d'expressió, acompanyat d'una flauta travessera i un oboè d'amor; estructurada en dues parts, de quatre versos cadascuna, d'entrada s'atura sobre Ewigkeit (eternitat) amb una nota llarga expressada en una sèrie de cinquanta-sis semicorxeres tant interminables com la mateixa eternitat. El baix, en la seva única participació, canta el recitatiu del número 9, que comença en secco i acaba en arioso, en què es mencionen els rius de Saxònia i Polònia, i la música reflecteix el moviment i el fluir de les aigües. El cor final, igual que en les grans passions, és senzill i simbolitza la grandesa d'ànima i la fidelitat religiosa de la princesa, té el punt culminant quan es canta l'epitafi que els poetes li van dedicar. Té una durada aproximada de gairebé trenta-cinc minuts.
Discografia seleccionada
[modifica]John Eliot Gardiner no la inclou en la The complete live recordings from the Bach Cantata Pilgrimage per a (Soli Deo Gloria).
- J.S. Bach: Das Kantatenwerk. Sacred Cantatas Vol. 10. Gustav Leonhardt, Leonhardt-Consort, Knabenchor Hannover (Heinz Hennig, director), Collegium Vocale Gent (Philippe Herreweghe, director), Jan Patrick o’Farell (solista del cor), René Jacobs, John Elwes, Harry van der Kamp. (Teldec), 1994.
- J.S. Bach: Complete Cantatas Vol. 4. Ton Koopman, Amsterdam Baroque Orchestra & Choir, Lisa Larsson, Elisabeth von Magnus, Paul Agnew, Klaus Mertens. (Challenge Classics), 2006.
- J.S. Bach: Cantatas Vol. 53. Masaaki Suzuki, Bach Collegium Japan, Han Blazikova, Robin Blaze, Peter Kooij. (BIS), 2013.
- J.S. Bach: Church Cantatas Vol. 60. Helmuth Rilling, Würtembergisches Kammerorchester Heilbron, Gächinger Kantorei Stuttgart, Arleen Augér, Gabriele Schereckenbach, Aldo Baldin, Philippe Huttenlocher. (Hänssler), 1999.
- J.S. Bach: Funeral Cantatas. John Eliot Gardiner, English Baroque Soloists, Monteverdi Choir, Nancy Argenta, Michael Chance, Anatholy Rolfe.Johnson, Stephen Varcoe. (Archiv Produktion), 1989.
- J.S. Bach: Cantatas BWV 198, 158 & 57. Jürgen Jürgens, Concerto Amsterdam, Monteverdi Choir Hamburg, Rotraud Hansmann, Helen Watts, Kurt Equiluz, Max van Egmond. (Teldec), 1966.
- J.S. Bach: Trauerode. Philippe Herreweghe, La Chapelle Royale, Collegium Vocale Gent, Ingrid Schmithüsen, Charles Brett, Howard Crook, Peter Kooij. (Mirare), 20077.
- J.S. Bach: A funerary monument for the Queen of Poland. Philippe Pierlot, Ricercare Consort, Katharine Fuge, Carlos Mena, Jan Kobow, Stephan Macleod. (Harmonia Mundi), 1987.
Referències
[modifica]Bibliografia
[modifica]- Edmon Lemaître. “Guide de La Musique Sacrée et chorale profane. L'âge baroque 1600-1750”. Fayard, París, 1992.
- Enrique Martínez Miura. “Bach. Guías Scherzo”. Ediciones Península, Barcelona, 2001.
- Daniel S. Vega Cernuda. “Bach. Repertorio completo de la música vocal”. Cátedra, Barcelona, 2004.
- Alfred Dürr. “The Cantatas of J. S. Bach”. Oxford University Press, Oxford, 2005.
Enllaços externs
[modifica]- La Ruta Bach de Catalunya Ràdio [2], [3]
- Bach Cantatas Website
- J.S. Bach Home Page Arxivat 2016-03-15 a Wayback Machine.
- CataBach.com: La pàgina en català de J. S. Bach