Cultura del Brasil: diferència entre les revisions

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Exploració interactiva de l'historial
← Edició anteriorEdició següent →
Contingut suprimit Contingut afegit
VisualWikitext
Línia 73: Línia 73:


== Culinària ==
== Culinària ==
[[Fitxer:Feijoada_01.jpg|esquerra|miniatura|El plat nacional del Brasil, [[feijoada]], conté [[Fesol negre|mongetes negres]] cuinades amb carn de [[Carn de porc|porc]] i altres carns.]]
[[Fitxer:Feijoada_01.jpg|miniatura|El plat nacional del Brasil, la [[feijoada]], conté [[Fesol negre|mongetes negres]] cuinades amb carn de [[Carn de porc|porc]] i altres carns.]]


La [[cuina brasilera]] varia molt segons la regió. Aquesta diversitat reflecteix la història del país i la barreja de cultures indígenes i immigrants. Això ha creat un estil de cuina nacional, marcat per la preservació de les diferències regionals.<ref>{{Ref-publicació|article=Somos lo que comemos: identidad cultural y hábitos alimenticios|url=http://www.scielo.org.ar/scielo.php?script=sci_abstract&pid=S1851-17322007000200006&lng=es&nrm=iso&tlng=es|publicació=Estudios y perspectivas en turismo|data=2007-06|issn=1851-1732|pàgines=234–242|volum=16|exemplar=2|nom=Cristiane|cognom=Nunes dos Santos}}</ref> Des de l'[[Imperi Portuguès|època imperial]], la [[feijoada]],<ref>{{Ref-web|títol=Feijoada: breve história de uma instituição comestível|url=https://silo.tips/download/feijoada-breve-historia-de-uma-instituiao-comestivel|consulta=2022-02-19|llengua=en|editor=Sabores do Brasil|nom=Rodrigo|cognom=Elias}}</ref> un guisat portuguès amb origen a l'antiga Roma, ha estat el plat nacional del país.<ref>{{Ref-web|títol=Brazil National Dish: Feijoada Recipe and Restaurants|obra=brazilmax.com|data=2010-11-20|url=http://www.brazilmax.com/news.cfm/tborigem/fe_fooddrink/id/11|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20101120102548/http://www.brazilmax.com/news.cfm/tborigem/fe_fooddrink/id/11|arxiudata=2010-11-20|consulta=2019-08-10}}</ref> [[Luís da Câmara Cascudo]] va escriure que, després d'haver estat revisat i adaptat a cada regió del país, ja no és només un plat, sinó que s'ha convertit en un aliment complet.<ref>{{Ref-llibre|títol=Antologia da Alimentação no Brasil|url=https://archive.org/details/cascudo-historia-da-alimentacao-no-brasil|editorial=Global Editora|data=2015-01-14|isbn=978-85-260-1821-1|llengua=pt-BR|nom=Luís da Câmara|cognom=Cascudo}}</ref>
La [[cuina brasilera]] varia molt segons la regió. Aquesta diversitat reflecteix la història del país i la barreja de cultures indígenes, africanes i d'altres immigrants europeus. Això ha creat un estil de cuina nacional, marcat per la preservació de les diferències regionals.<ref>{{Ref-publicació|article=Somos lo que comemos: identidad cultural y hábitos alimenticios|url=http://www.scielo.org.ar/scielo.php?script=sci_abstract&pid=S1851-17322007000200006&lng=es&nrm=iso&tlng=es|publicació=Estudios y perspectivas en turismo|data=2007-06|issn=1851-1732|pàgines=234–242|volum=16|exemplar=2|nom=Cristiane|cognom=Nunes dos Santos}}</ref> Tot i això, l'[[arròs]] amb [[Fesol|fesols]] (''feijão e arroz'') és el complement bàsic en el menú diari de la majoria dels brasilers, mentre que els ingredients més comuns són les farines de [[mandioca]] i [[blat de moro]], la carn de [[bou]] i el [[Peixos|peix]] (al litoral i la [[conca amazònica]]), la [[fruita]], la [[llet]] i el [[cafè]].<ref>{{Ref-publicació|article=Feijão com arroz e arroz com feijão: o Brasil no prato dos brasileiros|url=http://www.scielo.br/j/ha/a/3dBn939KJKHnfncbdTFjJPn/abstract/?lang=pt|publicació=Horizontes Antropológicos|data=2007-12|issn=0104-7183|pàgines=87–116|volum=13|doi=10.1590/S0104-71832007000200005|llengua=pt|nom=Lívia|cognom=Barbosa}}</ref><ref name=":24">{{Ref-llibre|títol=Alimentos regionais brasileiros|url=https://bvsms.saude.gov.br/bvs/publicacoes/alimentos_regionais_brasileiros_2ed.pdf|llengua=pt-br|data=2015|editorial=Ministério da Saúde. Secretaria de Atenção à Saúde. Departamento de Atenção Básica|lloc=Brasília|isbn=978-85-334-2145-5|edició=2}}</ref>


Des de l'[[Imperi Portuguès|època imperial]], la [[feijoada]],<ref>{{Ref-web|títol=Feijoada: breve história de uma instituição comestível|url=https://silo.tips/download/feijoada-breve-historia-de-uma-instituiao-comestivel|consulta=2022-02-19|llengua=en|editor=Sabores do Brasil|nom=Rodrigo|cognom=Elias}}</ref> un [[guisat]] [[Península Ibèrica|ibèric]] amb origen a l'[[antiga Roma]], ha estat el plat nacional del país.<ref>{{Ref-web|títol=Brazil National Dish: Feijoada Recipe and Restaurants|data=2010-11-20|url=http://www.brazilmax.com/news.cfm/tborigem/fe_fooddrink/id/11|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20101120102548/http://www.brazilmax.com/news.cfm/tborigem/fe_fooddrink/id/11|arxiudata=2010-11-20|consulta=2019-08-10|llengua=en|editor=Brazil Max}}</ref> Luís da Câmara Cascudo va escriure que, després d'haver estat revisat i adaptat a cada regió del país, ja no és només un plat, sinó que s'ha convertit en un aliment complet.<ref>{{Ref-llibre|títol=Antologia da Alimentação no Brasil|url=https://archive.org/details/cascudo-historia-da-alimentacao-no-brasil|editorial=Global Editora|data=2015-01-14|isbn=978-85-260-1821-1|llengua=pt-BR|nom=Luís da Câmara|cognom=Cascudo}}</ref>
⚫
[[Fitxer:Brigadeiro2.jpg|miniatura|[[Brigadeiro]] és un dolç molt popular a les festes d'aniversari brasileres.]]


Els clàssics aperitius inclouen [[Coxinha|coxinhas]], [[xurrasco]], [[sfiha]], [[Panada|empanades]] i pinhão (durant les Festes Junines). El [[pão de queijo]] és típic de l'estat de [[Minas Gerais]].
El Brasil té una varietat de caramels, com els [[Brigadeiro|brigadeiros]], fets amb [[llet condensada]], mantega, [[cacau en pols]], i pot tenir una mica de xocolata al voltant i [[Beijinho|beijinhos]]. Altres aperitius inclouen [[Coxinha|coxinhas]], [[xurrasco]], [[sfiha]], [[Panada|empanades]] i [[Pinyó (botànica)|pinyons]] (a [[Festa Junina]]). Els [[Pão de queijo]] són típics de l'estat de [[Minas Gerais]]. Els aliments típics del nord inclouen [[pato no tucupi]], [[tacacá]], [[Caruru (menjar)|caruru]], [[vatapá]] i [[maniçoba]]. El nord-est és conegut per la [[moqueca]] (un guisat de [[Producte del mar|marisc]] i oli de palma), l'[[acarajé]] (un bunyol fet amb [[Fesol|mongetes]] blanques, [[ceba]] i fregit en [[oli de palma]] (''dendê''), que s'omple amb [[Gamba|gambes]] seques i [[Pebrotera|pebre vermell]]), [[Caruru (menjar)|caruru]] i [[Quibebe|Quibebe.]]. Al sud-est, és habitual menjar [[formatge Minas]], [[pizza]], [[gastronomia del Brasil|tutú]], [[polenta]], [[Fideus gruixuts|macarrons]], [[lasanya]] i [[Nyoquis|ñoquis]]. El churrasco és l'àpat típic de [[Rio Grande do Sul]]. La [[cachaça]] és el [[Beguda destil·lada|licor]] autòcton del Brasil, destil·lat de [[Saccharum|canya de sucre]], i és l'ingredient principal de la beguda nacional, la [[Caipirinya|caipirinha]]. Brasil és el líder mundial en producció de [[cafè]] verd (''cafè'').<ref>{{Ref-web|url=http://www.ico.org/prices/po.htm|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20100706193955/http://www.ico.org/prices/po.htm|títol=International Coffee Organization|arxiudata=July 6, 2010}}</ref> L'any 2018, <ref>{{Ref-web|url=https://nationalcoffee.blog/2019/01/29/boom-time-for-the-brazilian-coffee-industry/|títol=Boom Time for the Brazilian Coffee Industry|cognom=nationalcoffee|data=29 January 2019}}</ref> el 28% del cafè consumit a nivell mundial prové del Brasil. A causa del sòl fèrtil del Brasil, el país ha estat un gran productor de cafè des dels temps de [[esclavitud al Brasil|l'esclavitud brasilera]], <ref>"[http://www.abic.com.br/scafe_historia.html Sabor do Café/História do café] {{Webarchive|url=https://web.archive.org/web/20100305183331/http://www.abic.com.br/scafe_historia.html|date=March 5, 2010}}". Visited on November 8, 2009.</ref><ref>{{Ref-publicació|article=Paisaje, esclavitud y medio ambiente en la economía cafetalera brasileña: Vale do Paraiba, Siglo XIX|url=https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5420273|publicació=Asclepio: Revista de historia de la medicina y de la ciencia|data=2015|issn=0210-4466|pàgines=4|volum=67|exemplar=1|nom=Rafael|cognom=Marquese}}</ref> que va crear una forta cultura nacional del cafè.<ref>{{Ref-web|url=https://revistacafeicultura.com.br/index.php?tipo=ler&mat=8740|títol=Café brasileiro mundo afora|nom=Antonio Sergio Souza, Agência|cognom=Impacto|obra=Revista Cafeicultura}}</ref><ref>Museu do Café. [http://www.museudocafe.com.br/exposicao/permanentes.asp Café no Brasil]. Visited on November 8, 2009.</ref> Això va ser satiritzat a la [[novelty|cançó novedosa]] " [[The Coffee Song]] ", cantada per [[Frank Sinatra]] i amb lletra de [[Bob Hilliard]], interpretada com una anàlisi de la indústria del cafè, <ref name="newagri">{{Ref-web|url=http://www.new-agri.co.uk/01-4/focuson/focuson2.html|títol=There's an awful lot of coffee in – Vietnam|consulta=2008-07-21}}</ref><ref>{{Ref-publicació|article=Oh Blessed Holy Caffeine Tree: Coffee in Popular Music|url=https://journal.media-culture.org.au/index.php/mcjournal/article/view/462|publicació=M/C Journal|data=2012-05-02|issn=1441-2616|volum=15|exemplar=2|doi=10.5204/mcj.462|llengua=en|nom=Jon|cognom=Stewart}}</ref><ref name="theage">{{Ref-notícia|url=http://www.theage.com.au/articles/2003/07/13/1058034875328.html|title=More home-grown beans in the daily grind|access-date=2008-07-21|autor=Philip Hoplins|data=July 2003}}</ref> i de l'economia i la cultura brasileres.<ref>{{Ref-llibre|títol=There's an Awful Lot of Bubbly in Brazil: The Life and Times of a Bon Viveur|url=https://books.google.es/books?id=xbZOAgAACAAJ&dq=There's+an+Awful+Lot+of+Bubbly+in+Brazil:+The+Life+and+Times+of+a+Bon+Viveur:&hl=en&sa=X&redir_esc=y|editorial=Raceform Limited|data=2007-06|isbn=978-1-905156-36-8|llengua=en|nom=Alan|cognom=Brazil}}</ref><ref>{{Ref-web|url=https://www.theguardian.com/business/2006/feb/05/theobserver.observerbusiness|títol=There's an awful lot of motivation in Brazil|nom=Simon|cognom=Caulkin|data=5 February 2006|consulta=19/02/2022|editor=The Guardian}}</ref>

⚫
[[Fitxer:Brigadeiro2.jpg|miniatura|[[Brigadeiro]] és un dolç molt popular a les festes d'aniversari brasileres.|150x150px]]

Els aliments típics per regions són:<ref name=":24" />

* [[Regió Nord del Brasil|Nord]]: ànec al tucupi, [[tacacá]], [[Caruru (menjar)|caruru]], [[vatapá]] i [[maniçoba]].
* [[Regió Nord-est del Brasil|Nord-est]]: [[moqueca]] (un guisat de [[Producte del mar|marisc]] cuinat en [[oli de palma]]), [[acarajé]] (una massa feta amb [[Fesol|mongetes]] blanques, [[ceba]] i fregida en [[oli de palma]] (''dendê''), que s'omple amb [[Gamba|gambes]] seques i [[Pebrotera|pebre vermell]]), [[Caruru (menjar)|caruru]] i [[Quibebe|quibebe.]]
* [[Regió Centre-Oest del Brasil|Centre-oest]]: plats de caça i pesca de tradició indígena: [[carn assecada]], [[pacu]] a la brasa, [[sopa de peix]]. Plats amb [[carn de porc]].
* [[Regió Sud-est del Brasil|Sud-est]]: [[formatge Minas]], [[gastronomia del Brasil|tutú]] i un munt de plats d'ascendència italiana: [[pizza]], [[polenta]], [[Fideus gruixuts|macarrons]], [[lasanya]] o[[Nyoquis|ñoquis]].
* [[Regió Sud del Brasil|Sud]]: el [[xurrasco]] és l'àpat típic de [[Rio Grande do Sul]]. Al litoral es preparen racions de peix fregit i [[pirão]].

El Brasil té una gran varietat de dolços, com els [[Brigadeiro|brigadeiros]], fets amb [[llet condensada]], [[mantega]], [[cacau en pols]], i pot tenir una mica de [[xocolata]] al voltant.<ref>{{Ref-web|títol=Brigadeiro|url=https://gastronomiaycia.republica.com/2010/04/29/brigadeiro/|consulta=2022-02-27|llengua=es-es|editor=República|data=29/04/2010}}</ref> Moles receptes empren el [[coco]] com ingredient.<ref>{{Ref-web|url=https://revistacasaejardim.globo.com/Casa-e-Comida/Receitas/Doces/noticia/2022/02/coco-ralado-10-receitas-doces-incrementadas-com-o-ingrediente.html|títol=Coco ralado: 10 receitas doces incrementadas com o ingrediente|consulta=27/02/2022|llengua=pt-br|editor=Casa e Jardim|data=17/02/2022}}</ref> La [[cachaça]] és el [[Beguda destil·lada|licor]] autòcton del Brasil, destil·lat de [[Saccharum|canya de sucre]], i és l'ingredient principal de la beguda nacional, la [[Caipirinya|caipirinha]].<ref>{{Ref-web|títol=La Caipirinha, el cóctel brasileño inventado para curar la gripe española|url=https://www.heraldo.es/noticias/gastronomia/2021/02/16/la-caipirinha-el-coctel-brasileno-inventado-para-curar-la-gripe-espanola-brasil-1420543.html|consulta=2022-02-27|llengua=es|editor=Heraldo de Aragón|data=16/02/2021}}</ref>

Brasil és el líder mundial en producció de [[cafè]] verd . L'any [[2020]], el 34,25% del cafè produït a nivell mundial prové del Brasil.<ref>{{Ref-web|títol=Crops and livestock products|url=https://www.fao.org/faostat/en/#data/QCL|consulta=2022-02-27|llengua=en|editor=FAOSTAT}}</ref> A causa del sòl fèrtil del Brasil, el país ha estat un gran productor de cafè des dels temps de [[esclavitud al Brasil|l'esclavitud brasilera]], que va crear una forta cultura nacional del cafè.<ref>{{Ref-publicació|article=Paisaje, esclavitud y medio ambiente en la economía cafetalera brasileña: Vale do Paraiba, Siglo XIX|url=https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=5420273|publicació=Asclepio: Revista de historia de la medicina y de la ciencia|data=2015|issn=0210-4466|pàgines=4|volum=67|exemplar=1|nom=Rafael|cognom=Marquese}}</ref><ref>{{Ref-web|url=https://revistacafeicultura.com.br/index.php?tipo=ler&mat=8740|títol=Café brasileiro mundo afora|nom=Antonio Sergio|cognom=Souza|obra=|llengua=pt|editor=Revista Cafeicultura}}</ref>


== Literatura ==
== Literatura ==
Línia 218: Línia 232:
En saludar, els brasilers sovint s'expressen físicament. Les dones solen fer un petó a l'altre individu a les dues galtes i els homes solen donar una copeta a l'esquena. Els gestos amistosos s'utilitzen per saludar-se. És habitual que es refereixin a la posició social de l'individu i després al seu nom de pila quan conversen. Quan els brasilers parlen amb una persona més gran que ells, s'hi adrecen com a "senhor" (senyor) o "senhora" (señorita), acompanyats del nom de pila de l'individu. Al Brasil, la regla general és utilitzar una salutació formal quan es comunica amb persones desconegudes o grans.<ref>{{Ref-web|url=http://culturalatlas.sbs.com.au/brazilian-culture/brazilian-culture-greetings|títol=Brazilian Culture - Greetings|obra=Cultural Atlas|llengua=en|consulta=2019-11-17}}</ref>
En saludar, els brasilers sovint s'expressen físicament. Les dones solen fer un petó a l'altre individu a les dues galtes i els homes solen donar una copeta a l'esquena. Els gestos amistosos s'utilitzen per saludar-se. És habitual que es refereixin a la posició social de l'individu i després al seu nom de pila quan conversen. Quan els brasilers parlen amb una persona més gran que ells, s'hi adrecen com a "senhor" (senyor) o "senhora" (señorita), acompanyats del nom de pila de l'individu. Al Brasil, la regla general és utilitzar una salutació formal quan es comunica amb persones desconegudes o grans.<ref>{{Ref-web|url=http://culturalatlas.sbs.com.au/brazilian-culture/brazilian-culture-greetings|títol=Brazilian Culture - Greetings|obra=Cultural Atlas|llengua=en|consulta=2019-11-17}}</ref>


== Bellesa ==
== Culte a la bellesa ==
Segons l'antropòleg Alvaro Jarrin, "''la bellesa es viu, es respira i s'incorpora constantment com a categoria social al [[Regió Sud-est del Brasil|sud-est del Brasil]]. El parlar de bellesa és generalitzat en tot tipus de mitjans, des de la [[televisió]] fins a lletres de [[Lletra (música)|cançons]], i és una preocupació diària de persones de tots els ingressos i procedències. Comentar sobre l'aparença d'una persona no només és socialment admissible, sinó que equival a indagar sobre la salut d'aquesta persona i mostrar preocupació per ella. Si una persona no es veu bé, aleshores molts brasilers assumeixen que la persona ha d'estar malalta o passar per angoixa emocional''."<ref>{{Ref-llibre|títol=The Biopolitics of Beauty: Cosmetic Citizenship and Affective Capital in Brazil|url=https://books.google.es/books?id=G3YrDwAAQBAJ&printsec=frontcover&dq=Brazil+beauty+alvaro+jarrin&hl=en&sa=X&redir_esc=y#v=onepage&q=Brazil%20beauty%20alvaro%20jarrin&f=false|editorial=Univ of California Press|data=2017-09-06|isbn=978-0-520-29387-8|llengua=en|nom=Alvaro|cognom=Jarrín}}</ref> La [[vanitat]] no té una connotació negativa, com en molts altres llocs. El pes mitjà d'una dona brasilera és de 62 Kg, <ref>{{Ref-web|cognom=Do G1, em São Paulo|url=http://g1.globo.com/brasil/noticia/2010/08/metade-dos-adultos-brasileiros-esta-acima-do-peso-segundo-ibge.html|títol=G1 - Metade dos adultos brasileiros está acima do peso, segundo IBGE - notícias em Brasil|editor=G1.globo.com|data=2010-08-27|consulta=2012-07-13}}</ref> en lloc de 75 Kg als Estats Units <ref>{{Ref-web|títol=Body Measurements|url=https://www.cdc.gov/nchs/fastats/bodymeas.htm|editor=Center for Control of Diseases|consulta=10 December 2013}}</ref> i 68 Kg al Regne Unit.<ref name="wales">{{Ref-web|url=http://wales.gov.uk/docs/statistics/2010/100915healthsurvey09en.pdf|títol=The Welsh Health Survey 2009, p. 58|editor=Wales.gov.uk|data=2010-09-15|consulta=2011-01-22|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20130916032210/http://wales.gov.uk/docs/statistics/2010/100915healthsurvey09en.pdf|arxiudata=2013-09-16}}</ref>
Segons l'antropòleg Alvaro Jarrin, "''la bellesa es viu, es respira i s'incorpora constantment com a categoria social al [[Regió Sud-est del Brasil|sud-est del Brasil]]. El parlar de bellesa és generalitzat en tot tipus de mitjans, des de la [[televisió]] fins a lletres de [[Lletra (música)|cançons]], i és una preocupació diària de persones de tots els ingressos i procedències. Comentar sobre l'aparença d'una persona no només és socialment admissible, sinó que equival a indagar sobre la salut d'aquesta persona i mostrar preocupació per ella. Si una persona no es veu bé, aleshores molts brasilers assumeixen que la persona ha d'estar malalta o passar per angoixa emocional''".<ref>{{Ref-llibre|títol=The Biopolitics of Beauty: Cosmetic Citizenship and Affective Capital in Brazil|url=https://books.google.es/books?id=G3YrDwAAQBAJ&printsec=frontcover&dq=Brazil+beauty+alvaro+jarrin&hl=en&sa=X&redir_esc=y#v=onepage&q=Brazil%20beauty%20alvaro%20jarrin&f=false|editorial=Univ of California Press|data=2017-09-06|isbn=978-0-520-29387-8|llengua=en|nom=Alvaro|cognom=Jarrín}}</ref> La [[vanitat]] no té una connotació negativa, com en molts altres llocs. El pes mitjà d'una dona brasilera és de 62 Kg, <ref>{{Ref-web|cognom=Do G1, em São Paulo|url=http://g1.globo.com/brasil/noticia/2010/08/metade-dos-adultos-brasileiros-esta-acima-do-peso-segundo-ibge.html|títol=G1 - Metade dos adultos brasileiros está acima do peso, segundo IBGE - notícias em Brasil|editor=G1.globo.com|data=2010-08-27|consulta=2012-07-13}}</ref> en lloc de 75 Kg als Estats Units <ref>{{Ref-web|títol=Body Measurements|url=https://www.cdc.gov/nchs/fastats/bodymeas.htm|editor=Center for Control of Diseases|consulta=10 December 2013}}</ref> i 68 Kg al Regne Unit.<ref name="wales">{{Ref-web|url=http://wales.gov.uk/docs/statistics/2010/100915healthsurvey09en.pdf|títol=The Welsh Health Survey 2009, p. 58|editor=Wales.gov.uk|data=2010-09-15|consulta=2011-01-22|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20130916032210/http://wales.gov.uk/docs/statistics/2010/100915healthsurvey09en.pdf|arxiudata=2013-09-16}}</ref>


El Brasil té més [[Cirurgia plàstica i reparadora|cirurgians plàstics]] per càpita que a qualsevol altre lloc del món.<ref>{{Ref-web|títol=Model is remade for Playboy as Brazil goes under the scalpel|url=http://www.theguardian.com/world/2000/nov/29/alexbellos|data=2000-11-29|consulta=2022-02-25|llengua=en|editor=The Guardian|nom=Alex|cognom=Bellos}}</ref> L'any 2000, els brasilers van gastar 3,8 Bilions de dolars en productes d'higiene i cosmètics convertint el país en el tercer consumidor de productes [[cosmètics]] del món.<ref>{{Ref-llibre|títol=Brazil Investment and Business Guide Volume 1 Strategic and Practical Information|url=https://books.google.es/books?id=2z2zDwAAQBAJ&pg=PA99&dq=cosmetic+products+brazil&hl=en&sa=X&ved=2ahUKEwj6oYLBzZv2AhVKzRoKHXqPDkEQ6AF6BAgCEAI#v=onepage&q=cosmetic%20products%20brazil&f=false|editorial=Lulu.com|data=2013-08|isbn=978-1-4387-6718-5|llengua=en|nom=IBP|cognom=Inc}}</ref> El 2004 es van realitzar 616.287 operacions de cirurgia plàstica, de les quals el 59% van ser estètiques.<ref>{{Ref-publicació|article=?The poor have the right to be beautiful?: cosmetic surgery in neoliberal Brazil|url=https://doi.org/10.1111/j.1467-9655.2007.00427.x|publicació=Journal of the Royal Anthropological Institute|data=2007-06|issn=1359-0987|pàgines=363–381|volum=13|exemplar=2|doi=10.1111/j.1467-9655.2007.00427.x|nom=Alexander|cognom=Edmonds}}</ref>El 95% de les dones brasileres volen canviar el seu cos i la majoria es plantejarà seriosament fers-se la [[cirurgia estètica]]. La recerca de la bellesa és tan important a l'agenda de les dones brasileres que les noves investigacions mostren que gasten 11 vegades més dels seus ingressos anuals en productes de bellesa (en comparació amb les dones del Regne Unit i dels Estats Units).<ref>{{Ref-web|títol=Made in Brazil: Why Brazil leads the way with beauty trends|url=http://www.stylist.co.uk/beauty/made-in-brazil|editor=Stylist|consulta=10 December 2013}}</ref> El Brasil s'ha convertit recentment en una de les principals destinacions mundials per al [[Turisme de salut|turisme mèdic]]. Els brasilers no són aliens a la cirurgia estètica, que se sotmeten a centenars de milers de procediments a l'any, també a tots els nivells [[Socioeconomia|socioeconòmics]].<ref>{{Ref-web|títol=Cosmetic Surgery in Brazil|url=http://off2brazil.com/destination-brazil/medical-tourism-in-brazil/cosmetic-surgery-in-brazil|editor=Off2Brazil|consulta=7 December 2013|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20131203045926/http://off2brazil.com/destination-brazil/medical-tourism-in-brazil/cosmetic-surgery-in-brazil|arxiudata=2013-12-03}}</ref>
El Brasil té més [[Cirurgia plàstica i reparadora|cirurgians plàstics]] per càpita que a qualsevol altre lloc del món.<ref>{{Ref-web|títol=Model is remade for Playboy as Brazil goes under the scalpel|url=http://www.theguardian.com/world/2000/nov/29/alexbellos|data=2000-11-29|consulta=2022-02-25|llengua=en|editor=The Guardian|nom=Alex|cognom=Bellos}}</ref> L'any 2000, els brasilers van gastar 3,8 Bilions de dolars en productes d'higiene i cosmètics convertint el país en el tercer consumidor de productes [[cosmètics]] del món.<ref>{{Ref-llibre|títol=Brazil Investment and Business Guide Volume 1 Strategic and Practical Information|url=https://books.google.es/books?id=2z2zDwAAQBAJ&pg=PA99&dq=cosmetic+products+brazil&hl=en&sa=X&ved=2ahUKEwj6oYLBzZv2AhVKzRoKHXqPDkEQ6AF6BAgCEAI#v=onepage&q=cosmetic%20products%20brazil&f=false|editorial=Lulu.com|data=2013-08|isbn=978-1-4387-6718-5|llengua=en|nom=IBP|cognom=Inc}}</ref> El 2004 es van realitzar 616.287 operacions de cirurgia plàstica, de les quals el 59% van ser estètiques.<ref>{{Ref-publicació|article=?The poor have the right to be beautiful?: cosmetic surgery in neoliberal Brazil|url=https://doi.org/10.1111/j.1467-9655.2007.00427.x|publicació=Journal of the Royal Anthropological Institute|data=2007-06|issn=1359-0987|pàgines=363–381|volum=13|exemplar=2|doi=10.1111/j.1467-9655.2007.00427.x|nom=Alexander|cognom=Edmonds}}</ref> El 95% de les dones brasileres volen canviar el seu cos i la majoria es plantejarà seriosament fers-se la [[cirurgia estètica]]. La recerca de la bellesa és tan important a l'agenda de les dones brasileres que les noves investigacions mostren que gasten 11 vegades més dels seus ingressos anuals en productes de bellesa (en comparació amb les dones del Regne Unit i dels Estats Units).<ref>{{Ref-web|títol=Made in Brazil: Why Brazil leads the way with beauty trends|url=http://www.stylist.co.uk/beauty/made-in-brazil|editor=Stylist|consulta=10 December 2013}}</ref> El Brasil s'ha convertit recentment en una de les principals destinacions mundials per al [[Turisme de salut|turisme mèdic]]. Els brasilers no són aliens a la cirurgia estètica, que se sotmeten a centenars de milers de procediments a l'any, també a tots els nivells [[Socioeconomia|socioeconòmics]].<ref>{{Ref-web|títol=Cosmetic Surgery in Brazil|url=http://off2brazil.com/destination-brazil/medical-tourism-in-brazil/cosmetic-surgery-in-brazil|editor=Off2Brazil|consulta=7 December 2013|arxiuurl=https://web.archive.org/web/20131203045926/http://off2brazil.com/destination-brazil/medical-tourism-in-brazil/cosmetic-surgery-in-brazil|arxiudata=2013-12-03}}</ref>


Els tractaments de bellesa es perceben com una preocupació per la persona i son socialment aceptats als mitjans de comunicació brasilers. Les transformacions quirúrgiques es naturalitzen com a millores necessàries. En canvi, modificar el teu cos al Brasil consisteix fonamentalment a mostrar la teva riquesa. L'associació dels tractaments de belles amb la raça, fan que canviar el cos també sigui aproximar-se a la blancor.<ref name="affirmative action">{{Ref-notícia|access-date=March 20, 2015|url=https://www.economist.com/blogs/americasview/2013/04/affirmative-action-brazil?fsrc=scn/rd_ec/slaverys_legacy|title=Affirmative action in Brazil: Slavery's legacy|work=The Economist|location=London, UK|date=April 26, 2013|author=H.J.}}</ref>
Els tractaments de bellesa es perceben com una preocupació per la persona i son socialment aceptats als mitjans de comunicació brasilers. Les transformacions quirúrgiques es naturalitzen com a millores necessàries. En canvi, modificar el teu cos al Brasil consisteix fonamentalment a mostrar la teva riquesa. L'associació dels tractaments de belles amb la raça, fan que canviar el cos també sigui aproximar-se a la blancor.<ref name="affirmative action">{{Ref-notícia|access-date=March 20, 2015|url=https://www.economist.com/blogs/americasview/2013/04/affirmative-action-brazil?fsrc=scn/rd_ec/slaverys_legacy|title=Affirmative action in Brazil: Slavery's legacy|work=The Economist|location=London, UK|date=April 26, 2013|author=H.J.}}</ref>

Revisió del 20:09, 27 feb 2022

Des de dalt, esquerra a dreta: capoeira, Tarsila do Amaral, Machado de Assis, Neymar jugant per la Confederació Brasilera de Futbol, Pão de queijo, Església de San Francesc d'Asís, una dona Tupi, Museu d'Art Contemporani de Niterói, Ouro Preto.

La cultura del Brasil és majoritàriament occidental i és resultant de la imbricació de la cultura portuguesa europea amb la diversitat de pobles indígenes del territori i els milions d'africans esclavitzats arribats fins el segle xix.[1][2] Entre finals del xix i principis del xx, arribaren diverses onades migratòries d'italians, espanyols, alemanys, austríacs, siris, libanesos, armènis, japonesos, xinesos, coreans, grecs, polonesos, suïssos, ucraïnesos i russos, jugant una funció important en la seva cultura i començant a donar un perfil de societat multicultural i multiètnica.[3][4]

Les nombroses herències portugueses inclouen la llengua, receptes com la feijoada, la religió predominant i els estils arquitectònics colonials.[5] Aquests aspectes, però, van estar influenciats per les tradicions africanes i indígenes americanes, així com les d'altres països d'Europa occidental.[4] Alguns trets actuals de la cultura brasilera són aportacions d'immigrants italians, espanyols, alemanys, japonesos i altres europeus. Els amerindis i els africans van tenir un paper cabdal en la formació de la llengua, la cuina, la música, la dansa i la religió brasileres.[6][7]

Aquest bagatge cultural divers ha ajudat a desenvolupar moltes tradicions que s'han donat a conèixer arreu del món, com el Carnaval brasiler, la samba, la bossa nova, la caipirinha o els bols d'açaí.[8] La seva acolorida cultura crea un entorn que fa del Brasil una destinació popular per a molts turistes, atraient a més de sis milions de turistes cada any.[9][10]

Història

El poble brasiler té diversos grups ètnics. Primera fila: portuguès, alemany, italià, àrab i japonès respectivament. Segona fila: africà, mestissos (cafuzo, mulato i caboclo, respectivament) i brasilers indígenes (amerindis).
Article principal: Història del Brasil

Brasil va ser una colònia del Regne de Portugal durant més de tres segles (1500 - 1815). Al voltant d'un milió de colons portuguesos van arribar durant aquest període i van portar la seva cultura a la colònia.[11][12] Els habitants indígenes del Brasil van tenir molt contacte amb els colons. Una part important va ser massacrada, altres van ser assimilats pels portuguesos - culturalment o per via del mestissatge - i una petita fracció es conserva pràcticament intacte en reserves indígenes.[13] Per això, el Brasil també té influències ameríndies en la seva cultura, principalment en la producció agrícola, la gastronomia i en aportacions idiomàtiques: el portuguès brasiler té centenars de paraules d'origen indígena americà, principalment d'arrel tupi-guaraní.[14]

Els negres africans, que van ser portats com esclaus al Brasil, també van participar activament en la formació de la cultura brasilera. Encara que els colons portuguesos van forçar els seus esclaus a convertir-se al catolicisme i parlar portuguès, la seva cultura ancestral va ultrapassar la separació entre casa-grande i senzala, sent absorbida pels habitants del Brasil de tots els orígens.[15][16] Algunes regions del Brasil, especialment l'estat de Bahia, tenen herències africanes especialment notables en la música, la cuina, la dansa i la llengua.[17][18]

Els immigrants d'Itàlia, Alemanya, Espanya, Japó, Ucraïna, Rússia, Polònia, Àustria-Hongria i l'Orient Mitjà van tenir un paper important a les zones on es van assentar (sobretot el sud i el sud-est del Brasil). Van organitzar comunitats que es van convertir en ciutats importants com Joinville, Caxias do Sul, Blumenau, Curitiba i van aportar importants contribucions a la cultura del Brasil.[19][20]

El modernisme al Brasil va començar amb la Setmana d'Art Modern celebrada a São Paulo el 1922 i es va caracteritzar per l'experimentació i l'interès per la societat i la cultura brasileres, així com per la rebel·lió contra la influència d'Europa i els Estats Units i l'ortodòxia de l'Acadèmia Brasilera de Lletres.[21] Tarsila do Amaral i Oswald de Andrade van estar entre els catalitzadors del Moviment Antropofàgic, amb obres com Abaporu, el Manifesto Pau-Brasil i el propi Manifesto Antropófago.[21][22] A la dècada de 1930, sociòlegs com Gilberto Freyre i Sérgio Buarque de Holanda van publicar idees sobre la cultura, la societat i la identitat brasileres, presentant conceptes com ara "democràcia racial" i "home cordial".[23]

Un altre moviment cultural important del segle xx va ser la Tropicália. Fou un corrent contra la repressió de diferents formes d'autoritarisme, com ara la dictadura militar al Brasil i l'Església catòlica.[24] Formant part de la contracultura dels anys 60 i 70, el tropicalisme va ser liderat per figures com Gilberto Gil i Caetano Veloso i es va manifestar principalment en la música.[25]

Llengua

Museu de la Llengua Portuguesa a São Paulo
Vegeu també: Portuguès brasiler

La llengua oficial del Brasil és el portuguès. El parla aproximadament el 99% de la població, cosa que el converteix en un dels elements més forts de la identitat nacional.[26][27] La Libras o llengua brasilera de signes, també té categoria de llengua oficial.[28][29] Només hi ha alguns pobles indígenes del Brasil i petits grups d'immigrants que no parlen portuguès.[30]

De la mateixa manera que l'anglès americà o el francès canadenc, el portuguès brasiler és fonèticament més conservador o arcaic que la llengua de la metròpoli colonitzadora, mantenint diverses característiques que tenia el portuguès europeu abans del segle xix.[31][32] També de manera semblant a l'anglès americà, la variació regional brasilera - així com l'europea - inclouen un petit nombre de paraules d'origen indígena americà i africà, principalment restringits a topònims i fauna i flora.[33]

Les llengües minoritàries es parlen a tot el país. En l'interior del país es parlen més de cent vuitanta llengües amerindies.[34] Els descendents dels immigrants arribats entre 1870 i 1930 parlen altres llengües. Hi ha comunitats significatives de parlants de dialectes de l'alemany (el hunsrückisch o el pomerà),[35] d'italià (el talian)[36] o d'espanyol (el portunyol en la frontera amb l'Uruguai) parlats al sud del país influenciades per la llengua portuguesa. Sense oblidar les comunitats eslaves i poloneses que també formen part d'aquestes llengües minoritàries.[37] Ara bé, la decaiguda de l'ús de les llengües minoritàries té un moment clau en l'època de l'Estado Novo, durant l'Era Vargas, quan l'ensenyament passa a ser obligatòriament en portuguès.[38]

Religió

El Crist Redemptor és una icona cultural del Brasil i està catalogada com una de les 7 Meravelles del Món.[39]
La Basílica del Santuari Nacional de Nostra Senyora d'Aparecida és el segon temple cristià més gran del món, per darrera de la Basílica de Sant Pere de Ciutat del Vaticà.[40]

Al voltant de dos terços de la població són catòlics romans. El catolicisme va ser introduït i difós en gran part pels jesuïtes portuguesos, que van arribar l'any 1549, durant la colonització amb la missió de convertir el poble indígena. La Companyia de Jesús va tenir un paper important en la formació de la identitat religiosa brasilera fins a la seva expulsió del país, decretada pel marquès de Pombal al segle xviii.[41][42]

Religió Percentatge
Església Catòlica Romana
  
 64,6
Protestantisme
  
 22,2
Irreligió
  
 8,0
Espiritisme
  
 2,0
Altres
  
 3,2
Religió al Brasil (Cens 2010)[43]

En les últimes dècades la societat brasilera ha estat testimoni d'un augment del protestantisme. Entre 1940 i 2020, el percentatge de catòlics romans va baixar del 95% al 50%, mentre que les diferents confessions protestants van passar del 2,6% al 31%. El percentatge de no religiosos se situa en el 10%.[44][45][46]

La religió afrobrasilera del Candomblé, amb les seves deïtats orishà derivades de les tradicions ioruba, és particularment important a Salvador i Bahia en general.[47]

Carnaval

El concurs d'escoles de samba del Carnaval de Rio se celebra al Sambòdrom Marquès de Sapucaí
Vegeu també: Escola de samba

El Carnaval brasiler és un festival anual que se celebra quaranta-sis dies abans de Pasqua. Es creu que les celebracions del carnaval tenen arrels a la festa pagana de les Saturnals, que, adaptada al cristianisme, es va convertir en un comiat als comportaments immorals previ a una època de constricció religiosa per practicar el penediment i preparar-se per a la Mort i la Resurrecció de Crist.[48][49]

El Carnaval és la festa més famosa del Brasil i s'ha convertit en un esdeveniment d'enormes proporcions. Durant gairebé una setmana les festes són intenses, de dia i de nit, en les principals ciutats del país: Rio de Janeiro, São Paulo, Brasília, Recife, Salvador, Florianópolis, Manaus, Belém o Porto Alegre.[50][51]

Els gèneres musicals típics del carnaval brasiler són: samba-enredo i marchinha a Rio de Janeiro i la regió sud-est i el frevo, maracatu i axé a la regió nord-est, com els estats de Pernambuco i Bahia.[52]

Culinària

El plat nacional del Brasil, la feijoada, conté mongetes negres cuinades amb carn de porc i altres carns.

La cuina brasilera varia molt segons la regió. Aquesta diversitat reflecteix la història del país i la barreja de cultures indígenes, africanes i d'altres immigrants europeus. Això ha creat un estil de cuina nacional, marcat per la preservació de les diferències regionals.[53] Tot i això, l'arròs amb fesols (feijão e arroz) és el complement bàsic en el menú diari de la majoria dels brasilers, mentre que els ingredients més comuns són les farines de mandioca i blat de moro, la carn de bou i el peix (al litoral i la conca amazònica), la fruita, la llet i el cafè.[54][55]

Des de l'època imperial, la feijoada,[56] un guisat ibèric amb origen a l'antiga Roma, ha estat el plat nacional del país.[57] Luís da Câmara Cascudo va escriure que, després d'haver estat revisat i adaptat a cada regió del país, ja no és només un plat, sinó que s'ha convertit en un aliment complet.[58]

Els clàssics aperitius inclouen coxinhas, xurrasco, sfiha, empanades i pinhão (durant les Festes Junines). El pão de queijo és típic de l'estat de Minas Gerais.

Brigadeiro és un dolç molt popular a les festes d'aniversari brasileres.

Els aliments típics per regions són:[55]

El Brasil té una gran varietat de dolços, com els brigadeiros, fets amb llet condensada, mantega, cacau en pols, i pot tenir una mica de xocolata al voltant.[59] Moles receptes empren el coco com ingredient.[60] La cachaça és el licor autòcton del Brasil, destil·lat de canya de sucre, i és l'ingredient principal de la beguda nacional, la caipirinha.[61]

Brasil és el líder mundial en producció de cafè verd . L'any 2020, el 34,25% del cafè produït a nivell mundial prové del Brasil.[62] A causa del sòl fèrtil del Brasil, el país ha estat un gran productor de cafè des dels temps de l'esclavitud brasilera, que va crear una forta cultura nacional del cafè.[63][64]

Literatura

Machado de Assis, poeta i novel·lista l'obra del qual s'estén per gairebé tots els gèneres literaris, és àmpliament considerat com el més gran escriptor brasiler.

La literatura brasilera[65] es remunta al segle XVI, als escrits dels primers exploradors portuguesos al Brasil, com ara Pêro Vaz de Caminha, plens de descripcions de fauna, flora i pobles indígenes que van sorprendre els europeus que van arribar al Brasil.[66][67] Quan el Brasil esdevingué una colònia de Portugal, existia la "Literatura jesuïta", el nom principal de la qual era el pare António Vieira, un jesuïta portuguès que esdevingué un dels escriptors barrocs més famosos de la llengua portuguesa.[68][69] D'aquest període sobreviuen uns quants exemples més explícitament literaris, el poema èpic de José Basílio da Gama [70] que celebra la conquesta de les Missions pels portuguesos, i l'obra de Gregório de Matos Guerra,[71] que va produir una quantitat considerable de textos satírics, religiosos i seculars. poesia. El neoclassicisme es va estendre al Brasil a mitjans del segle XVIII, seguint l'estil italià.

Brasil va produir obres importants en el romanticisme : novel·listes com Joaquim Manuel de Macedo[72] i José de Alencar[73] van escriure novel·les sobre l'amor i el dolor. Alencar, en la seva llarga trajectòria, també va tractar els indígenes com a herois a les novel·les indígenes O Guarany, Iracema, Ubirajara. El francès Mal du siècle[74] també va ser introduït al Brasil per persones com Alvares de Azevedo, la Lira dos Vinte Anos i la Noite na Taverna són símbols nacionals de l'ultraromanticisme. Gonçalves Dias, considerat un dels poetes nacionals, [75] va cantar el poble brasiler i la terra brasilera a la famosa Cançó de l'exili (1843), coneguda per tots els escolars brasilers.[76] També data d'aquesta època, tot i que la seva obra ha eclosionat al Realisme, Machado de Assis, entre les obres del qual destaquen Helena, Memórias Póstumas de Brás Cubas, O alienista, Dom Casmurro, i que és àmpliament considerat com l'escriptor més important de la literatura brasilera.[77][78] La figura d'Assis és recongeguda i respectada a tot el món.[79][80]

Monteiro Lobato, del Prémodernisme (un moviment literari essencialment brasiler), [81][82] va escriure principalment per a nens, sovint incorporant la mitologia grega i el didacticisme al folklore brasiler, com veiem en els seus contes sobre Saci Pererê.[83] Alguns autors d'aquesta època, com Lima Barreto,[84] Simões Lopes Neto[85] i Olavo Bilac,[86] mostren ja un caràcter clarament modern; Augusto dos Anjos,[87] les obres del qual combinen elements simbolistes, parnasians i fins i tot premodernistes té un "llenguatge paralític". Mário de Andrade i Oswald de Andrade,[88][89] del Modernisme, van combinar les tendències nacionalistes amb l'interès pel modernisme europeu i van crear la Setmana de l'Art Modern de 1922.[90][91] João Cabral de Melo Neto i Carlos Drummond de Andrade se situen entre els més grans poetes brasilers; el primer, postmodernista, preocupat per l'estètica va crear una poètica concisa i el·líptica i magra, contra el sentimentalisme;[92] Drummond, al seu torn, va ser partidari de l'"antipoètica" on la llengua va néixer amb el poema.[93] Dins el Postmodernisme, João Guimarães Rosa[94] va escriure la novel·la Grande Sertão: Veredas, sobre l'interior brasiler, [95] amb un estil molt original i gairebé una gramàtica pròpia, mentre que Clarice Lispector va escriure amb una introspecció i una investigació psicològica. dels seus personatges.[96] Vinicius de Moraes, sobrenomenat "O Poetinha", va ser notable com a poeta, assagista i lletrista que sovint col·laborava amb Tom Jobim.[97] En l'actualitat, Nelson Rodrigues, Rubem Fonseca [98]i Sérgio Sant'Anna, al costat de Nélida Piñon i Lygia Fagundes Telles,[99] tots dos membres de l'Academia Brasileira de Letras, són autors importants que escriuen sobre temes contemporanis de vegades amb tonalitats eròtiques o polítiques. Ferreira Gullar i Manoel de Barros són dos poetes molt admirats i el primer també ha estat nominat al Premi Nobel.[100]

Arts visuals

Pintura i escultura

Arrufos (L'escut), de Belmiro de Almeida (1887), símbol del realisme brasiler.

Els exemples més antics coneguts d'art brasiler són les pintures rupestres del Parc Nacional Serra da Capivara a l'estat de Piauí, que es remunten al c. 13.000 aC.[101][102] A Minas Gerais i Goiás al Jaciment de Pedra Furada, es mostren patrons geomètrics i formes animals.[103] Un dels tipus d'artefactes precolombins més sofisticats trobats al Brasil és la ceràmica sofisticada Marajoara (c. 800–1400 dC)[104], de cultures florides a l'illa de Marajó i a la regió de Santarém, i estatuetes i objectes de culte, com ara els petits amulets de pedra tallada anomenats muiraquitãs.[105] Molts dels jesuïtes van treballar al Brasil sota la influència del barroc, l'estil dominant al Brasil fins al començament del segle XIX. El barroc brasiler va florir a Bahia i Pernambuco i Minas Gerais, generant artistes valuosos com Manuel da Costa Ataíde[106] i sobretot l'escultor-arquitecte Aleijadinho.[107]

El 1816, la Missió Artística Francesa al Brasil va crear l'Acadèmia Imperial de Belles Arts i va imposar un nou concepte d'educació artística, posant com les bases per a una revolució en la pintura, l'escultura, l'arquitectura, les arts gràfiques i l'artesania brasilera.[108][109] Unes dècades més tard, sota el patrocini personal de l'emperador Pere II, que es dedicava a un ambiciós projecte nacional de modernització, l'Acadèmia va arribar a la seva època daurada, afavorint l'aparició de la primera generació de pintors romàntics, com Víctor Meirelles i Pedro Américo,[110] que, entre d'altres, va produir símbols visuals duradors de la identitat nacional.[111] El Romanticisme brasiler en la pintura va prendre una forma peculiar, sense mostrar el dramatisme aclaparador, la fantasia, la violència o l'interès per la mort i l'estranyesa que es veu habitualment en la versió europea. L'anterior naturalesa acadèmica i palatina tots els excessos va se desestimada.[109][112][113]

Ismael Nery, Dona nua ajupida, obra modernista sense data.

A principis del segle XX es va afrontar una lluita entre les velles escoles i les tendències modernistes. Les importants artistes modernes Anita Malfatti i Tarsila do Amaral van ser ambdues pioneres de l'art modern al país,[114] i es troben entre les figures més conegudes del Moviment Antropofàgic, [115][116]l'objectiu del qual era "empassar" la modernitat d'Europa i dels EUA i " digerir-lo" en una modernitat genuïnament brasilera. Tots dos van participar al festival La Setmana de l'Art Modern, celebrat a São Paulo l'any 1922, que va renovar l'entorn artístic i cultural de la ciutat i també va presentar artistes com Emiliano Di Cavalcanti, Vicente do Rego Monteiro i Victor Brecheret.[117][118] A partir del folklore brasiler, molts artistes s'han compromès a barrejar-lo amb les propostes de l'expressionisme europeu, el cubisme i el surrealisme. Del surrealisme, sorgeix Ismael Nery, preocupat per temes metafísics on les seves imatges apareixen en escenaris imaginaris i contraris a qualsevol referència reconeixible.[119] En la següent generació, les idees modernistes de la Setmana de l'Art Modern han incidit en un modernisme moderat que podia gaudir de la llibertat de l'estricta agenda acadèmica, amb més característiques del mètode convencional. En el treball de Candido Portinari,és on quedarà millor exemplificat, sent l'artista oficial de el govern a mitjans de segle.[120]

En els darrers anys, noms com Oscar Araripe, Beatriz Milhazes o Romero Britto han estat força reconeguts.[121][122]

Arquitectura

Sesc Pompeia (1977) de Lina Bo Bardi.

L'arquitectura brasilera del període colonial va estar molt influenciada per l'estil manuelí portuguès, encara que adaptat al clima tropical.La ciutat d'Ouro Preto, a l'estat de Minas Gerais, és Patrimoni de la humanitat per la UNESCO, i conté nombrosos exemples ben conservats d'aquest estil d'artistes com Aleijadinho.[123]

En els segles posteriors, els arquitectes brasilers es van veure cada vegada més influenciats per escoles d'altres països com França i els Estats Units, i finalment van desenvolupar un estil propi que s'ha fet conegut arreu del món. Arquitectes com Oscar Niemeyer han rebut molts elogis, sent la capital brasilera Brasília, l'exemple més notable de l'arquitectura brasilera moderna.[124] Niemeyer va rebre el Premi Pritzker d'Arquitectura el 1988, i el 2006 el premi va ser atorgat a l'arquitecte brasiler Paulo Mendes da Rocha.[125]

En les últimes dècades, l'arquitectura paisatgística brasilera també ha cridat certa atenció, especialment en la persona de Roberto Burle Marx. Algunes d'aquestes obres notables són el passeig de Copacabana a Rio de Janeiro i el Parc d'Ibirapuera a São Paulo.[126][127]

Fotografia

Chichico Alkmim va ser un pioner de la fotografia a les zones rurals de Minas Gerais a principis del segle XX.[128] Hildegard Rosenthal exercí com a fotoperiodista pionera a São Paulo amb una producció fotogràfica que s'ha difós públicament arreu. Sebastião Salgado és un fotògraf en blanc i negre, conegut per Genesis i el documental sobre la seva vida, La sal de la terra.[129][130] Vik Muniz fotografia el seu art fet amb materials no convencionals, com la mantega de cacauet i la gelatina.[131] Cássio Vasconcellos, Miguel Rio Branco[132] i Claudia Andujar[133] estan associats al fotoperiodisme, especialment a la fotografia aèria, la crítica social i l'antropologia, respectivament.

Cinema i teatre

Cinema

La literatura de canya i cordill és un gènere literari molt popular al nord-est del Brasil; segons el poeta Carlos Drummond de Andrade, és una de les manifestacions més pures de l'esperit inventiu, el sentit de l'humor i la capacitat crítica dels brasilers de l'interior i dels orígens més humils.[134]

El cinema del Brasil té una llarga tradició que es remunta al naixement del mitjà a finals del segle XIX, i ha guanyat un nivell de reconeixement internacional en els darrers anys.[135][136] Limite, escrita i dirigida per Mário Peixoto, va ser una pel·lícula muda d'avantguarda projectada per primera vegada el 1931.[137] Cinema Novo, encarnat per pel·lícules com Vidas secas i Deus e o Diabo na Terra do Sol ("Déu negre, diable blanc"), van integrar un gènere i un moviment cinematogràfic dels anys 60 i 70 que emfatitzava la igualtat social i l'intel·lectualisme.[138]

La pel·lícula documental Bus 174 (2002), de José Padilha, sobre el segrest d'un autobús, és la pel·lícula estrangera més valorada a Rotten Tomatoes.[139] O Pagador de Promessas (1962), dirigida per Anselmo Duarte, va guanyar la Palma d'Or al Festival de Cannes de 1962, l'única pel·lícula brasilera fins ara que va guanyar el premi.[140] La Cidade de Deus de Fernando Meirelles (2002), és la pel·lícula brasilera més valorada a la llista d'IMDb Top 250 i va ser seleccionada per la revista Time com una de les 100 millors pel·lícules de tots els temps el 2005.[141] La pel·lícula més taquillera del cinema brasiler, amb 12 milions d'espectadors als cinemes, és Dona Flor i els seus dos marits (1976), dirigida per Bruno Barreto i basada en la novel·la homònima Dona Flor e seus dois maridos de Jorge Amado.[142] Entre els aclamats cineastes brasilers hi ha Glauber Rocha, Fernando Meirelles, José Padilha, Anselmo Duarte, Walter Salles, Eduardo Coutinho i Alberto Cavalcanti.[143]

Teatre

El teatre va ser introduït pels jesuïtes durant la colonització, especialment pel pare José de Anchieta,[144] però no va atreure gaire interès fins al trasllat de la cort portuguesa al Brasil el 1808.[145] Al llarg del segle XVIII, el teatre va evolucionar al costat de les tradicions literàries brillants amb noms com Martins Pena i Gonçalves Dias. Pena va introduir la comèdia de costums, que es convertiria en una marca diferent del teatre brasiler durant les dècades següents.[146][147]

El teatre no va ser inclòs a la Setmana d'Art Modern de São Paulo de 1922, que va marcar l'inici del Modernisme brasiler. En canvi, a la dècada següent, Oswald de Andrade va escriure O Rei da Vela,[148] que esdevindria el manifest del moviment tropicalisme dels anys seixanta, una època en què molts dramaturgs utilitzaven el teatre com a mitjà per oposar-se al govern militar brasiler com Gianfrancesco Guarnieri, Augusto Boal, Dias Gomes, Oduvaldo Vianna Filho i Plínio Marcos. Amb el retorn de la democràcia i la fi de la censura als anys 80, el teatre tornaria a créixer en temes i estils. Entre els autors teatrals contemporanis hi trobem a Gerald Thomas, Ulysses Cruz, Aderbal Freire-Filho, Eduardo Tolentinho de Araújo, Cacá Rosset, Gabriel Villela, Márcio Vianna, Moacyr Góes i Antônio Araújo.[149]

Música

La cantant i actriu Carmen Miranda va popularitzar la samba a tot el món.

La música és un dels elements més reconeixibles de la cultura brasilera. Al Brasil han sorgit molts gèneres i estils diferents, com la samba, xoro, bossa nova, Música Popular Brasilera, frevo, forró, maracatu, sertanejo, brega i axé.

1 x 0

Xoro "1 x 0" ("Um a zero"), registrat per Pixinguinha and Benedito Lacerda. Xoro (o xorinho) és un gènere brasiler de música instrumental.
Problemes de reproducció? Vegeu l'ajuda

Samba

La samba és un dels gèneres musicals més populars del Brasil i és àmpliament considerat com l'estil musical nacional del país. Es va desenvolupar a partir de la barreja de música europea i africana, portada pels esclaus en el període colonial i originada a l'estat de Bahia.[150] A principis del segle XX, va sorgir la samba moderna i es va popularitzar a Rio de Janeiro darrere de compositors com Noel Rosa, Cartola i Nelson Cavaquinho entre d'altres.[151] El moviment més tard es va estendre i va guanyar notorietat en altres regions, especialment a Bahia i São Paulo. Entre els artistes contemporanis destaquen Martinho da Vila, Zeca Pagodinho i Paulinho da Viola.[152]

La samba fa ús d'un conjunt d'instruments diferenciats, entre els més destacats es troben la cuíca, un tambor de fricció que crea un so agut i grinyolant, el cavaquinho, un petit instrument de la família de les guitarres, i el pandeiro, un tambor de marc. Altres instruments són els surdos, agogôs, chocalhos i tamborins.[153]

Xoro

El Xoro es va originar al segle XIX a través d'interpretacions de gèneres europeus com la polca i el xotis d'artistes brasilers que ja havien estat influenciats per ritmes africans com el batuque.[154] És un gènere majoritàriament instrumental que comparteix una sèrie de característiques amb la samba. El xoro va guanyar popularitat a principis del segle XX (1880-1920) i va ser el gènere de molts dels primers discos brasilers a les primeres dècades del segle XX. Entre els músics de xoro notables d'aquella època es troben Chiquinha Gonzaga, Pixinguinha i Joaquim Callado.[155] La popularitat del xoro va disminuir constantment després de la popularització de la samba, però va veure un renaixement en les últimes dècades i continua sent apreciada per un gran nombre de brasilers. Actualment hi ha una sèrie d'artistes de xoro reconeguts com Altamiro Carrilho, Yamandu Costa i Paulo Bellinati.[156]

Bossa nova i Música Popular Brasilera

Antônio Carlos Jobim

La bossa nova és un estil de música brasilera que es va originar a finals dels anys cinquanta del segle XX.[157] Té les seves arrels a la samba, però presenta menys percussió, utilitzant en canvi un patró de guitarra distintiu i percussiu. La bossa nova va guanyar popularitat al Brasil el 1958 amb la cançó Chega de Saudade, escrita per Antônio Carlos Jobim i Vinícius de Moraes. Juntament amb João Gilberto, Jobim i Moraes es convertirien en la força impulsora del gènere, que va guanyar popularitat mundial amb la cançó " Garota de Ipanema " interpretada per Gilberto, la seva dona Astrud i Stan Getz a l'àlbum Getz/Gilberto.[158] El gènere de la bossa nova segueix sent popular al Brasil, especialment entre les classes altes i al sud-est.

Caetano Veloso, icona de Tropicália i Música popular brasileira (MPB).

MPB (acrònim de Música popular brasileira) va ser una tendència de la música brasilera que va sorgir després de l'auge de la bossa nova. Presenta moltes variacions i inclou elements d'estils que van des de la samba fins a música rock.[159][160]

Tropicalismo

A la dècada de 1960 alguns artistes de MPB van fundar el moviment Tropicàlia o Tropicalismo,[161] de curta durada però molt influent, que va cridar l'atenció internacional. Entre ells hi havia Caetano Veloso, Gilberto Gil, Gal Costa, Jorge Mautner, Tom Zé, Nara Leão, Ney Matogrosso i Os Mutantes.[162] Tot i que el moviment estava arrelat a la música, també va trobar expressió en el cinema, el teatre, la poesia i la política.[163][164]

Sertanejo

Marília Mendonça

Sertanejo és el gènere més popular als mitjans de comunicació brasilers des de la dècada de 1990. Va evolucionar a partir de la música caipira al llarg del segle XX, [165] un estil de música que es va originar al camp brasiler i que va fer ús de la viola caipira, tot i que avui dia presenta una forta influència de la música country nord-americana però s'assembla en molts aspectes.[166] inclòs l'estil d'escriptura amb la música Pimba de Portugal. A partir de la dècada de 1980, el Brasil va veure una massificació intensa del gènere sertanejo als mitjans de comunicació convencionals i un interès creixent per part de la indústria discogràfica.[167] Com a resultat, el sertanejo és avui el gènere musical més popular al Brasil pel que fa a la ràdio. Els instruments comuns en el sertanejo contemporani són la guitarra acústica, que sovint substitueix la viola, l'acordió i l'harmònica, així com la guitarra elèctrica, el baix elèctric i la bateria.[168] Els artistes tradicionals son Chitãozinho & Xororó, Zezé Di Camargo & Luciano, Leonardo i Daniel. Artistes més nous com Michel Teló, Luan Santana, Gusttavo Lima també s'han fet molt populars darrerament entre el públic més jove.

Forró i frevo

Forró i Frevo són dues formes de música i dansa originades al nord-est brasiler. El forró, com el xoro, es va originar a partir de gèneres populars europeus com el xotis entre el segle XIX i principis del XX. Continua sent un estil musical molt popular, sobretot a la regió del Nord-est, i es balla en forrobodós (festes i balls) arreu del país.[169][170]

El Frevo es va originar a Recife, Pernambuco, durant el Carnaval, període al qual s'associa més sovint. Mentre que la música presenta elements de processó i marxes marcials, la dansa frevo (coneguda com "passo") ha estat notablement influenciada per la capoeira.[171] Les desfilades de frevo són una tradició clau del Carnaval de Pernambuco.

Música clàssica

El compositor modernista Heitor Villa-Lobos amb la soprano Bidu Sayão el 1945.

Brasil també té una tradició en la música clàssica, des del segle XVIII. El compositor més antic amb l'obra plenament documentada és José Maurício Nunes Garcia, un sacerdot catòlic que va escriure nombroses peces, tant sagrades com profanes, amb un estil semblant al clàssic vienès de Mozart i Haydn.[172] Al segle XIX, el compositor Antonio Carlos Gomes va escriure diverses òperes de temàtica indígena brasilera, amb llibrets en italià, algunes de les quals es van estrenar a Milà ; dues de les obres són les òperes Il Guarany i Lo Schiavo (L'esclau).[173][174]

Al segle XX, el Brasil va tenir un fort moviment modernista i nacionalista, amb obres de compositors de renom internacional com Heitor Villa-Lobos, Camargo Guarnieri, César Guerra-Peixe i Cláudio Santoro, i més recentment Marlos Nobre i Osvaldo Lacerda. Molts intèrprets famosos també són del Brasil, com el cantant d'òpera Bidu Sayão, el pianista Nelson Freire i l'antic pianista i ara director d'orquestra João Carlos Martins.[175]

La ciutat de São Paulo acull la Sala São Paulo, seu de l'Orquestra Simfònica Estatal de São Paulo (OSESP), una de les sales de concerts més destacades del món. També la ciutat de Campos do Jordão acull anualment al juny el Festival d'Hivern Clàssic, amb actuacions de molts instrumentistes i cantants de tot el món.[176]

Altres gèneres

Molts altres gèneres s'han originat al Brasil, especialment en els últims anys. Alguns dels més destacats són:

  • El moviment mangue beat, originat a Recife i fundat pel difunt Chico Science i Nação Zumbi. La música fusiona elements de maracatu, frevo, funk rock i hip hop.[177]
  • L'axé és un gènere molt popular, sobretot a l'estat de Bahia. És una fusió de ritmes afrocaribenys i està fortament associat al Carnaval de Salvador.[178]
  • El maracatu és un altre gènere originat a l'estat de Pernambuco. Va evolucionar a partir de tradicions transmeses per generacions d'esclaus africans i compta amb grans grups de percussió i cors.[179]
  • Brega, que literalment significa 'Tacky', és un estil de música difícil de definir de l'estat de Pará, generalment caracteritzat per estar influenciat pels ritmes caribenys i que conté rimes senzilles, arranjaments i un fort atractiu sentimental. Ha generat subgèneres com el tecno brega, que ha despertat l'interès mundial per aconseguir una gran popularitat sense un suport important de la indústria discogràfica.[180]

Dança

Ballarins de frevo a Olinda, Pernambuco

Existeixen diferents gèneres de dança al Brasil com el Zouk brasiler, Carimbó, Frevo, Lambada, Lundu, Maculelê, Maxixe, Samba amb el subgènere de Samba de Gafieira, Suscia, Xaxado i el Forró.[181]

Cultura popular

El Retrat del Saci pererê (2007) de J. Marconi.

Televisió

La televisió ha tingut un paper important en la formació de la cultura popular brasilera contemporània. Va ser introduït l'any 1950 per Assis Chateaubriand i continua sent l'element més important dels mitjans de comunicació del país.[182]

Les telenovel·les són una característica destacada de la televisió brasilera, normalment s'emeten en hora de màxima audiència a la majoria de les principals cadenes de televisió. Les telenovel·les són similars en concepte a fulletons als països de parla anglesa, però difereixen d'elles pel que fa a la durada. Les telenovel·les són significativament més llargues (normalment entre 100 i 200 episodis). Són àmpliament seguides a tot el país, fins al punt que s'han descrit com un element significatiu en la identitat i la unitat nacionals, i s'han exportat a més de 120 països.[183][184]

Folklore

El folklore brasiler inclou moltes històries, llegendes, danses, supersticions i rituals religiosos. Els personatges inclouen la Foc follet, el Dofí de l'Amazones, el Saci i el Bumba Meu Boi, que ha donat lloc al famós festival de juny al nord i nord-est del Brasil.[185][186]

Mitjans de comunicació social

Les xarxes socials al Brasil comprenen les aplicacions de xarxes socials en aquesta nació sud-americana. Això es deu al creixement econòmic i a la creixent disponibilitat d'ordinadors i telèfons intel·ligents. El Brasil és el segon usuari de Twitter del món (amb 41,2 milions de tuiteers) i el mercat més gran de YouTube fora dels Estats Units.[187] El 2012, el temps mitjà passat a Facebook va augmentar un 208% mentre que l'ús global va disminuir un 2%.[187] El 2013, el Brasil va ocupar el segon nombre d'usuaris de Facebook a nivell mundial amb 65 milions.[187] Durant aquest període, els usuaris de xarxes socials al Brasil van passar una mitjana de 9,7 hores al mes en línia.[187]

Esports

Estadi Maracanã, al Campionat de Brasil, màxima divisió del futbol brasiler.

El futbol és l'esport més popular al Brasil.[188] Molts jugadors brasilers com Pelé, Ronaldo, Kaká, Ronaldinho i Neymar es troben entre els jugadors més coneguts d'aquest esport. La selecció de futbol del Brasil (Seleção) es troba actualment entre les millors del món, segons el rànquing mundial de la FIFA. Han guanyat la Copa del Món de la FIFA un rècord cinc vegades, el 1958, 1962, 1970, 1994 i 2002.[189] El bàsquet, el voleibol, les curses d'automòbils i les arts marcials també atrauen un gran públic. El tennis, l'handbol, la natació i la gimnàstica han trobat un nombre creixent d'entusiastes esportius durant l'última dècada. Algunes variacions esportives tenen els seus orígens al Brasil. El futbol platja, el futbol sala (versió oficial del futbol sala) i el futvòllei van sorgir al país com a variacions del futbol.[190] A les arts marcials, els brasilers han desenvolupat la capoeira, vale tudo, i el Jiu-Jitsu brasiler.[191] En les curses d'automòbils, els pilots brasilers han guanyat vuit vegades el Campionat del Món de Fórmula 1 : Emerson Fittipaldi el 1972 i el 1974 ; [192] Nelson Piquet els anys 1981, 1983 i 1987 ; [193] i Ayrton Senna els anys 1988, 1990 i 1991.[194]

El Brasil ha dut a terme l'organització d'esdeveniments esportius a gran escala: el país va organitzar i va acollir la Copa del Món de la FIFA de 1950 [195] i la Copa del Món de la FIFA de 2014.[196] El circuit situat a São Paulo, anomenat Autódromo José Carlos Pace, acull anualment el Gran Premi del Brasil.[197] São Paulo va organitzar els IV Jocs Panamericans el 1963, [198] i Rio de Janeiro va acollir els XV Jocs Panamericans el 2007.[198] Brasil també va intentar per quarta vegada acollir els Jocs Olímpics d'estiu amb la candidatura de Rio de Janeiro el 2016.[199] El 2 d'octubre de 2009, Rio de Janeiro va ser seleccionada per acollir els Jocs Olímpics d'estiu de 2016, que van ser els primers celebrats a Sud-amèrica.[200]

Família i classe social

Com a societat amb forts valors tradicionals, la família al Brasil sol estar representada per la parella i els seus fills. La família extensa també és un aspecte important amb llaços forts que sovint es mantenen. Acompanyant una tendència mundial, l'estructura de la família brasilera ha experimentat grans canvis durant les últimes dècades amb la reducció de la mida mitjana i l'augment de les famílies monoparentals, amb doble treballador i casades. L'estructura familiar s'ha tornat menys patriarcal i les dones són més independents, tot i que la disparitat de gènere encara és evident en la diferència salarial.[201][202]

Brasil va heretar una estructura de classes molt tradicional i estratificada del seu període colonial amb una profunda desigualtat. En les últimes dècades, l'aparició d'una gran classe mitjana ha contribuït a augmentar la mobilitat social i a pal·liar la disparitat d'ingressos, però la situació continua sent greu. Brasil ocupa el lloc 54 entre els països del món segons el coeficient de Gini.[203]

Segons l'antropòleg Alvaro Jarrin, "El cos és un aspecte clau de la sociabilitat a la societat brasilera perquè comunica la situació social d'una persona. Aquells que tinguin els recursos i el temps per ser mes vells, sens dubte, hi arribaran. Els membres de la classe mitjana-alta utilitzen la frase "gente bonita" o "gent bella" com a eufemisme per a les persones amb qui consideren oportú associar-se. Un local emergent, per exemple, no es valora pel seu preu d'entrada o la seva tarifa, sinó més aviat per la quantitat de "gente bonita que el freqüenta". La imbricació de raça i classe al Brasil produeix aquesta classe mitjana-alta com a normalment blanca, excloent de la bellesa la majoria de la població brasilera. Es dona una relació entre els cabells amb textura afro com a com a socialment no desitjable, i un nas considerat més ample i no europeu també es descriu com a "nas de pobre". Les característiques físiques, marquen certs cossos que no mereixen el reconeixement social i la ciutadania plena dins la rígida societat brasilera. Com que el cos es considera infinitament mal·leable, s'espera que una persona que pugi l'escala social transformi el seu cos per adaptar-se als estàndards de classe mitjana-alta. La classe obrera està disposada a gastar en bellesa perquè percep la bellesa com un requisit essencial per a la inclusió social." [204]

Costums socials

A la cultura brasilera, viure en comunitat és vital perquè els brasilers estan molt implicats entre ells. "Els brasilers organitzen les seves vides al voltant i sobre els altres, mantenen un alt nivell d'implicació social i consideren les relacions personals d'importància primordial en totes les interaccions humanes. De fet, estar amb els altres és tan important que poques vegades estan sols i perceben el desig d'estar sols com un signe de depressió o infelicitat." [205] A causa del fet que els brasilers estan molt implicats amb la vida social, molts amics, familiars s'uneixen per associar-se.

Tot i que les relacions d'amics i familiars tenen un gran impacte en la cultura brasilera, les relacions comercials també són crucials. "Com que els brasilers depenen molt de les relacions amb els altres, és essencial dedicar temps a conèixer, tant personalment com professionalment, els vostres homòlegs brasilers. Un dels elements més importants de la cultura empresarial brasilera són les relacions personals." [206] Els brasilers mantenen un ambient de negocis còmode sent respectuosos i utilitzant la salutació correcta

En saludar, els brasilers sovint s'expressen físicament. Les dones solen fer un petó a l'altre individu a les dues galtes i els homes solen donar una copeta a l'esquena. Els gestos amistosos s'utilitzen per saludar-se. És habitual que es refereixin a la posició social de l'individu i després al seu nom de pila quan conversen. Quan els brasilers parlen amb una persona més gran que ells, s'hi adrecen com a "senhor" (senyor) o "senhora" (señorita), acompanyats del nom de pila de l'individu. Al Brasil, la regla general és utilitzar una salutació formal quan es comunica amb persones desconegudes o grans.[207]

Culte a la bellesa

Segons l'antropòleg Alvaro Jarrin, "la bellesa es viu, es respira i s'incorpora constantment com a categoria social al sud-est del Brasil. El parlar de bellesa és generalitzat en tot tipus de mitjans, des de la televisió fins a lletres de cançons, i és una preocupació diària de persones de tots els ingressos i procedències. Comentar sobre l'aparença d'una persona no només és socialment admissible, sinó que equival a indagar sobre la salut d'aquesta persona i mostrar preocupació per ella. Si una persona no es veu bé, aleshores molts brasilers assumeixen que la persona ha d'estar malalta o passar per angoixa emocional".[208] La vanitat no té una connotació negativa, com en molts altres llocs. El pes mitjà d'una dona brasilera és de 62 Kg, [209] en lloc de 75 Kg als Estats Units [210] i 68 Kg al Regne Unit.[211]

El Brasil té més cirurgians plàstics per càpita que a qualsevol altre lloc del món.[212] L'any 2000, els brasilers van gastar 3,8 Bilions de dolars en productes d'higiene i cosmètics convertint el país en el tercer consumidor de productes cosmètics del món.[213] El 2004 es van realitzar 616.287 operacions de cirurgia plàstica, de les quals el 59% van ser estètiques.[214] El 95% de les dones brasileres volen canviar el seu cos i la majoria es plantejarà seriosament fers-se la cirurgia estètica. La recerca de la bellesa és tan important a l'agenda de les dones brasileres que les noves investigacions mostren que gasten 11 vegades més dels seus ingressos anuals en productes de bellesa (en comparació amb les dones del Regne Unit i dels Estats Units).[215] El Brasil s'ha convertit recentment en una de les principals destinacions mundials per al turisme mèdic. Els brasilers no són aliens a la cirurgia estètica, que se sotmeten a centenars de milers de procediments a l'any, també a tots els nivells socioeconòmics.[216]

Els tractaments de bellesa es perceben com una preocupació per la persona i son socialment aceptats als mitjans de comunicació brasilers. Les transformacions quirúrgiques es naturalitzen com a millores necessàries. En canvi, modificar el teu cos al Brasil consisteix fonamentalment a mostrar la teva riquesa. L'associació dels tractaments de belles amb la raça, fan que canviar el cos també sigui aproximar-se a la blancor.[217]

Festivitats

Al Brasil, els dies festius es poden legislar a nivell federal, estatal i municipal. La majoria de festes s'observen a tot el país.[218] A part dels dies festius oficials anuals la Constitució del Brasil també estableix que els dies de les eleccions també es consideren festius nacionals. Les eleccions generals se celebren cada dos anys el primer diumenge d'octubre en primera volta i l'últim diumenge d'octubre en segona volta.[219] També se celebren nombroses festes religioses i ètniques al Brasil

Data Nom català Nom portuguès Observacions
1 de gener Any Nou Ano Novo/ Confraternització Universal Celebra l'inici de l'any del calendari gregorià. Les festes inclouen el compte enrere fins a la mitjanit de la nit anterior. Tradicional fi de vacances.
Març/abril (variable) Divendres Sant Sexta-feira Santa Festa cristiana, celebra la passió i mort de Jesús a la creu.
21 d'abril Dia de Tiradentes Dia de Tiradentes Aniversari de la mort de Tiradentes (1792), considerat màrtir nacional per formar part de la Inconfidência Mineira, un moviment insurgent que pretenia establir una república brasilera independent.
1 de maig Dia del treball Dia do Trabalhador Celebra els èxits dels treballadors i del moviment obrer.
juny (variable) Corpus Christi Corpus Christi Festa nacional catòlica que celebra l'Eucaristia i la creença de la presència real de Jesús a l'hostia.
7 de setembre Dia de la independència Dia da Independência o 7 de Setembro Celebra la Declaració d'Independència de Portugal el 7 de setembre de 1822.
Primer i últim diumenge d'octubre Dia de les eleccions Dia da Eleição o Eleições Cada 2 anys, els brasilers tenen l'obligació de votar. La primera volta electoral sempre es fa el primer diumenge d'octubre; si cal una segona volta, aquesta es farà l'últim diumenge del mateix octubre.
12 d'octubre Dia de la Mare de Déu d'Aparecida Dia de Nossa Senhora Aparecida Commemora la Mare de Déu com a Nossa Senhora da Conceição Aparecida, Patrona del Brasil. També se celebra el Dia de la Infància (Dia das Crianças) en la mateixa data.
2 de novembre Dia dels Difunts Dia de Finados Una altra festa cristiana, commemora els fidels difunts.
15 de novembre Dia de la República Proclamação da República Commemora la fi de l'Imperi del Brasil i la proclamació de la República del Brasil el 15 de novembre de 1889.
25 de desembre dia del Nadal Natal Celebra la nativitat de Jesús.

Referències

  1. ↑ Meade, Teresa A. A Brief History of Brazil. Infobase Publishing, 2009, p. 146. ISBN 978-0-8160-7788-5. 
  2. ↑ Neto, José Martins dos Santos. «Cultura e identidad: interacción y conflicto en la construcción de una cultura común brasileña» (en castellà). Universidad Complutense de Madrid, 18-12-2014. [Consulta: 19 febrer 2022].
  3. ↑ Moya, Jose «Immigration and the Historical Formation of Brazil» (en anglès). Oxford Research Encyclopedia of Latin American History, 28-09-2020. DOI: 10.1093/acrefore/9780199366439.013.894 [Consulta: 19 febrer 2022].
  4. ↑ 4,0 4,1 Levy, Maria Stella Ferreira «O papel da migração internacional na evolução da população brasileira (1872 a 1972)» (en portuguès). Revista de Saúde Pública, 8, 1974-06, pàg. 49–90. DOI: 10.1590/S0034-89101974000500003. ISSN: 0034-8910.
  5. ↑ «Brasil - La història». Gran Enciclopèdia Catalana, 31-08-2016. [Consulta: 19 febrer 2022].
  6. ↑ Freyre, Gilberto «The Afro-Brazilian experiment». The UNESCO Courier: a window open on the world, XXXIX, 5/6, p. 24, 1977, pàg. 13-18.
  7. ↑ Larkin Nascimento, Elisa «Aspects of Afro-Brazilian Experience». Journal of Black Studies, 11, 2, 1980-12, pàg. 195–216. DOI: 10.1177/002193478001100203. ISSN: 0021-9347.
  8. ↑ Fonseca Reis, Ana Carla; Yúdice, George «Culturas brasileiras no mundo. Do país do samba e da caipirinha a um pólo de inovações culturais contemporâneas». Nueva Sociedad, 2008-10 [Consulta: 26 febrer 2022].
  9. ↑ Martín Roda, Eva Mª; Nieto Codina, Aurelio. Territorio y Turismo Mundial: Análisis geográfico (en castellà). Editorial Universitaria Ramon Areces, 2014-09-29, p. 374. ISBN 978-84-9961-160-0. 
  10. ↑ Anuário estatístico de turismo 2020 (pdf) (en portuguès brasiler). v. 47. 2. Brasília: Coordenação-Geral de Dados e Informações (CGDI), Subsecretaria de Gestão Estratégica (SGE), Secretaria Executiva (SE), març de 2021, p. 16. 
  11. ↑ «Brasil: 500 anos de povoamento - território brasileiro e povoamento - portugueses» (en portuguès brasiler). IBGE. [Consulta: 26 febrer 2022].
  12. ↑ Alves Carrara, Ângelo «A população do Brasil, 1570-1700: uma revisão historiográfica» (en portuguès). Tempo, 20, 09-01-2015, pàg. 00–00. DOI: 10.1590/TEM-1980-542X-2014203619eng. ISSN: 1413-7704.
  13. ↑ Gomes, Mèrcio Pereira. Os índios e o Brasil : ensaio sobre um holocausto e sobre uma nova possibilidade de convivência (en portuguès brasiler). Petrópolis: Vozes, 1991. ISBN 978-85-326-0611-2. 
  14. ↑ Alves Jr., Ozias. «Uma breve história da língua tupi, a língua do tempo que o brasil era canibal» (en portuguès brasiler). [Consulta: 19 febrer 2022].
  15. ↑ Nishida, Mieko. Slavery and Identity: Ethnicity, Gender, and Race in Salvador, Brazil, 1808-1888 (en anglès). Indiana University Press, 2003. ISBN 978-0-253-34209-6. 
  16. ↑ Paula, Benjamin Xavier de «Historia y cultura afro-brasileña y la contribución de las poblaciones de matrices africanas en Brasil.». Revista Digital Estudios Historicos, 7 (Octubre), 2011, pàg. 4–13. ISSN: 1688-5317.
  17. ↑ Graden, Dale Torston. From Slavery to Freedom in Brazil: Bahia, 1835-1900 (en anglès). UNM Press, 2006. ISBN 978-0-8263-4051-1. 
  18. ↑ Iglesias, Rubén Álvarez «"Entre la asimilación y el exterminio: los indios de Brasil desde el Diretório hasta la abolición de la esclavitud indígena (c. 1750-1845)"». Cuadernos del Tomás, 4, 2012, pàg. 21–44. ISSN: 1889-5328.
  19. ↑ Klein, Herbert S. «La integracion social y economica de los inmigrantes españoles en Brasil*» (en anglès). Revista de Historia Economica - Journal of Iberian and Latin American Economic History, 7, 2, 1989-09, pàg. 439–457. DOI: 10.1017/S0212610900001385. ISSN: 2041-3335.
  20. ↑ Seyferth, Giralda «German Immigration and the Formation of German-Brazilian Ethnicity». Anthropological Journal on European Cultures, 7, 2, 1998, pàg. 131–154. ISSN: 0960-0604.
  21. ↑ 21,0 21,1 «Modern Art Week and the Rise of Brazilian Modernism. Brazil: Five Centuries of Change» (en anglès). Brown University Library. [Consulta: 12 juliol 2020].
  22. ↑ «Tarsila do Amaral: Inventing Modern Art in Brazil» (en anglès). The Museum of Modern Art, 2018. [Consulta: 12 juliol 2020].
  23. ↑ Maciel, Fabrício. O Brasil-nação como ideologia: a construção retórica e sociopolítica da identidade nacional (en portuguès brasiler). Editora Autografia, 2020-06-23. ISBN 978-65-5531-214-0. 
  24. ↑ Luz, Ana Carolina da «Lo popular es político: reflexiones en torno al Tropicalismo» (en castellà). Millcayac: Revista Digital de Ciencias Sociales, 6, 10 (Marzo-agosto), 2019, pàg. 307–318. ISSN: 2362-616X.
  25. ↑ Dunn, Christopher. «Tropicália» (en anglès). Oxford African American Studies Center. DOI: 10.1093/acref/9780195301731.013.43672. [Consulta: 12 juliol 2020].
  26. ↑ Laguna, Asela de. Global Impact of the Portuguese Language (en anglès). Routledge, 2018-01-16. ISBN 978-1-351-32590-5. 
  27. ↑ Whitlam, John. Modern Brazilian Portuguese Grammar: A Practical Guide (en portuguès). Taylor & Francis, 2017-03-16. ISBN 978-1-317-23766-2. 
  28. ↑ «Sabia que o Brasil tem uma 2ª Língua oficial?» (en portuguès brasiler). Tribuna do Interior, 24-10-2012. [Consulta: 27 febrer 2022].
  29. ↑ Lacerda, Cristina Broglia Feitosa de; Lisbão, Sarah Leite «Un poco de la historia de la lengua brasileña de signos (Libras) y su trayectoria en Brasil». REVLES: Revista de estudios de lenguas de signos, 1, 2019, pàg. 1–19. ISSN: 2695-4133.
  30. ↑ Guimarães, Eduardo «O multilingüismo e o funcionamento das línguas» (en portuguès brasiler). Patrimônio - Revista Eletrônica do IPHAN [Consulta: 27 febrer 2022].
  31. ↑ Dahmen, Wolfgang. Lengua, historia e identidad: perspectiva española e hispanoamericana (en castellà). Gunter Narr Verlag, 2006, p. 84. ISBN 978-3-8233-6132-9. 
  32. ↑ Naro, Anthony Julius. Origens do português brasileiro. Parábola, January 1, 2007. ISBN 9788588456655. 
  33. ↑ Nazareno, Elías «El bilingüismo en la construcción de la nación brasileña». Alternativas en educación intercultural: el caso de América Latina : la educación intercultural y bilingüe. deParís, 2008, pàg. 173–193.
  34. ↑ Estudos sobre as línguas estrangeiras e aborígenes faladas no Brasil (en portuguès). Rio de Janeiro: IBGE, 1950 (Estudos de estatística teórica e aplicada). 
  35. ↑ Vilela, Soraia. «O alemão lusitano do Sul do Brasil» (en portuguès). Deutsche Welle. [Consulta: 27 febrer 2022].
  36. ↑ «veneti, dialetti» (en italià). Enciclopedia dell'Italiano. [Consulta: 19 febrer 2022].
  37. ↑ Mendes Maciel, Myrna Estella «A PESQUISA DAS LÍNGUAS ESLAVAS NO CENÁRIO DA DIVERSIDADE LINGUÍSTICA DO BRASIL». Cadernos do IL, 1, 59, 29-10-2019, pàg. 271–290. DOI: 10.22456/2236-6385.92658. ISSN: 2236-6385.
  38. ↑ Lorenz, Karl M.; Vechia, Ariclê «[https://digitalcommons.sacredheart.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1245&context=ced_fac A Educação a Serviço do Estado Novo no Brasil (1937-1945): Políticas e Práticas Educativas]». XI Luso-Brazilian Congress on the History of Education [Oporto], 2016-06.
  39. ↑ «Cristo Redentor de Río de Janeiro: Una maravilla del mundo que esconde varios secretos» (en castellà). La Sexta, 08-05-2020. [Consulta: 27 febrer 2022].
  40. ↑ «Santuário de Aparecida espera 160 mil fiéis na celebração do Dia da Padroeira» (en portuguès brasiler). Agência Brasil Notícias, 12-10-2015. [Consulta: 27 febrer 2022].
  41. ↑ Franco, José Eduardo. O mito dos jesuítas em Portugal, no Brasil e no Oriente (séculos XVI a XX). Gradiva, 2006. 
  42. ↑ Garcia Arenas, Mar «Los antecedentes de un exilio: la expulsión de los jesuitas de Brasil y su llegado a los Estados Pontificios (1759-1760)». Trocadero: Revista de historia moderna y contemporanea, 25, 2013, pàg. 1–18. ISSN: 0214-4212.
  43. ↑ «Amostra: Religião» (en portuguès). IBGE. [Consulta: 27 febrer 2022].
  44. ↑ Schmidt, Bettina; Engler, Steven. Handbook of Contemporary Religions in Brazil (en anglès). BRILL, 2016-09-19. ISBN 978-90-04-32213-4. 
  45. ↑ Silveira Campos, Leonildo «Pentecostalismo e Protestantismo "Histórico" no Brasil: um século de conflitos, assimilação e mudanças». Horizonte: revista de Estudos de Teologia e Ciências da Religiao, 9, 22, 2011, pàg. 504–533. ISSN: 2175-5841.
  46. ↑ «50% dos brasileiros são católicos, 31%, evangélicos e 10% não têm religião, diz Datafolha» (en portuguès brasiler). G1, 13-01-2020. [Consulta: 19 febrer 2022].
  47. ↑ Shirey, Heather «Transforming the Orixás: Candomblé in Sacred and Secular Spaces in Salvador da Bahia, Brazil». African Arts, 42, 4, 01-12-2009, pàg. 62–79. DOI: 10.1162/afar.2009.42.4.62. ISSN: 0001-9933.
  48. ↑ Guimarey, M.; Aliata, F. «El carnaval como práctica social espectacular, perspectivas para una revisión de la historiografía tradicional del Carnaval». Universidad Nacional de la Plata. [Consulta: 19 febrer 2022].
  49. ↑ Catalina Bohórquez Mendoza (ed.). Carnavales y Nación: Estudios sobre Brasil, Colombia, Costa Rica, Cuba y Venezuela (en castellà). Intercultura Colombia, 2014-08-27, p. 123. ISBN 978-958-99944-2-9. 
  50. ↑ Pauperio, Renata. «Carnival in Brazil» (en anglès). Topics Online Magazine. Arxivat de l'original el 2004-02-04. [Consulta: 27 febrer 2022].
  51. ↑ López, Ana M. «Carnival in Brazil - Statistics & Facts» (en anglès). Statista, 30-07-2021. [Consulta: 19 febrer 2022].
  52. ↑ «Carnaval de Brasil, mucho más que samba» (en castellà). Ámbito, 24-11-2014. [Consulta: 27 febrer 2022].
  53. ↑ Nunes dos Santos, Cristiane «Somos lo que comemos: identidad cultural y hábitos alimenticios». Estudios y perspectivas en turismo, 16, 2, 2007-06, pàg. 234–242. ISSN: 1851-1732.
  54. ↑ Barbosa, Lívia «Feijão com arroz e arroz com feijão: o Brasil no prato dos brasileiros» (en portuguès). Horizontes Antropológicos, 13, 2007-12, pàg. 87–116. DOI: 10.1590/S0104-71832007000200005. ISSN: 0104-7183.
  55. ↑ 55,0 55,1 Alimentos regionais brasileiros (en portuguès brasiler). 2. Brasília: Ministério da Saúde. Secretaria de Atenção à Saúde. Departamento de Atenção Básica, 2015. ISBN 978-85-334-2145-5. 
  56. ↑ Elias, Rodrigo. «Feijoada: breve história de uma instituição comestível» (en anglès). Sabores do Brasil. [Consulta: 19 febrer 2022].
  57. ↑ «Brazil National Dish: Feijoada Recipe and Restaurants» (en anglès). Brazil Max, 20-11-2010. Arxivat de l'original el 2010-11-20. [Consulta: 10 agost 2019].
  58. ↑ Cascudo, Luís da Câmara. Antologia da Alimentação no Brasil (en portuguès brasiler). Global Editora, 2015-01-14. ISBN 978-85-260-1821-1. 
  59. ↑ «Brigadeiro» (en espanyol europeu). República, 29-04-2010. [Consulta: 27 febrer 2022].
  60. ↑ «Coco ralado: 10 receitas doces incrementadas com o ingrediente» (en portuguès brasiler). Casa e Jardim, 17-02-2022. [Consulta: 27 febrer 2022].
  61. ↑ «La Caipirinha, el cóctel brasileño inventado para curar la gripe española» (en castellà). Heraldo de Aragón, 16-02-2021. [Consulta: 27 febrer 2022].
  62. ↑ «Crops and livestock products» (en anglès). FAOSTAT. [Consulta: 27 febrer 2022].
  63. ↑ Marquese, Rafael «Paisaje, esclavitud y medio ambiente en la economía cafetalera brasileña: Vale do Paraiba, Siglo XIX». Asclepio: Revista de historia de la medicina y de la ciencia, 67, 1, 2015, pàg. 4. ISSN: 0210-4466.
  64. ↑ Souza, Antonio Sergio. «Café brasileiro mundo afora» (en portuguès). Revista Cafeicultura.
  65. ↑ «Literatura brasilera». Gran Enciclopèdia Catalana, 01-01-2006. [Consulta: 19 febrer 2022].
  66. ↑ Matos, Júlia Silveira; Avila, Luciane dos Santos; Santos, Fernanda Santos dos «A escrita de Pero Vaz de Caminha e as características da história moderna para o ensino de história.». Revista Latino-Americana de História, 2, 6, 2013, pàg. 965–976. ISSN: 2238-0620.
  67. ↑ Seabra, José Augusto «Descoberta do outro na carta de Pêro Vaz de Caminha». Camões : revista de letras e culturas lusófonas, 2000, pàg. 63-71.
  68. ↑ Assunção, Paulo De «A leitura do Pe. Antônio Vieira sobre os impasses econômicos do Império lusitano * The reading of father Antonio Vieira about the economic predicaments of Portuguese Empire». História e Cultura, 3, 2, 2014, pàg. 89–107. ISSN: 2238-6270.
  69. ↑ Mazzocchi, Giuseppe «Los sermones de Antonio Vieira traducidos al español». Lectura y signo: revista de literatura, 7, 2012, pàg. 165–179. ISSN: 1885-8597.
  70. ↑ Bernucci, Leopoldo M. «O UNIVERSO DE BASÍLIO DA GAMA» (en portuguès). Revista USP, 30, 30-08-1996, pàg. 335–338. DOI: 10.11606/issn.2316-9036.v0i30p335-338. ISSN: 2316-9036.
  71. ↑ Brandao, Jack «Gregório de Matos: imagens poéticas no seiscentismo colonial brasileiro». Revista de letras, 56, 1, 2016, pàg. 103–120. ISSN: 0101-3505.
  72. ↑ Squinelo, Ana Paula «Historiografía didáctica brasileñaen el siglo XIX: Joaquim Manuel de Macedo y sus Lecciones». Anuario del Instituto de Historia Argentina, 15, 2015, pàg. 6. ISSN: 1668-950X.
  73. ↑ Morales Quant, Jaime «Las tramas del origen: el proyecto de identidad nacional en las novelas Ubirajara e Iracema, de José de Alencar». Visitas al Patio, 7, 2013, pàg. 173–189. ISSN: 2619-4023.
  74. ↑ Sánchez-Mejía Rodríguez, María Luisa «Desencanto político y nostalgia del paraíso en los origenes del "mal du siècle"». Thélème: Revista complutense de estudios franceses, 9, 1996, pàg. 247–262. ISSN: 1139-9368.
  75. ↑ Hart, Stephen M. The Cambridge Companion to Latin American Poetry (en anglès). Cambridge University Press, 2018-03-22, p. 26. ISBN 978-1-107-19769-5. 
  76. ↑ Lima, Renata Ribeiro «O papel do exílio na configuração do nacionalismo de Gonçalves Dias». Scripta, 21, 42 (Scripta), 2017, pàg. 14–35. ISSN: 2358-3428.
  77. ↑ Caldwell, Helen. Machado de Assis: The Brazilian Master and His Novels (en anglès). University of California Press, 1970. ISBN 978-0-520-01608-8. 
  78. ↑ Nunes, María Luisa «Machado de Assis' Theory of the Novel». Latin American Literary Review, 4, 7, 1975, pàg. 57–66. ISSN: 0047-4134.
  79. ↑ Rocha, João Cezar de Castro. Machado de Assis: Toward a Poetics of Emulation (en anglès). MSU Press, 2015-10-01. ISBN 978-1-62895-240-7. 
  80. ↑ Bloom, Harold. Genius: A Mosaic of One Hundred Exemplary Creative Minds. New York: Warner Books, 2002, p. 674. ISBN 978-0-446-52717-0. OCLC 49031283. 
  81. ↑ Balderston, Daniel; Gonzalez, Mike. Encyclopedia of Twentieth-Century Latin American and Caribbean Literature, 1900–2003 (en anglès). Routledge, 2004-02-12, p. 369. ISBN 978-1-134-39960-4. 
  82. ↑ Zilberman, Regina «Monteiro Lobato e suas fases». Estudos de Literatura Brasileira Contemporânea, 36, 2010, pàg. 141–152. ISSN: 1518-0158.
  83. ↑ Lacerda, Vitor Amaro «Um mergulho na Hélade : mitologia e civilização grega na literatura infantil de Monteiro Lobato». Universidade Federal de Minas Gerais, 18-04-2008.
  84. ↑ Neto, Joachin Azevedo «Prelúdios literários de Lima Barreto (1881-1922)». Esboços: histórias em contextos globais, 26, 42, 2019, pàg. 358–377. ISSN: 2175-7976.
  85. ↑ Zalla, Jocelito «Memória e identidade no Sul do Brasil: O ensaio histórico de Simões Lopes Neto». Tempos Históricos, 19, 1, 2015, pàg. 208–227. ISSN: 1517-4689.
  86. ↑ Scherer, Marta Eymael Garcia «Olavo Bilac, cronista dos tempos modernos». Anuário de literatura: Publicaçao do Curso de Pós-Graduaçao em Letras, Literatura Brasileira e Teoria Literária, 14, 2, 2009, pàg. 88–105. ISSN: 1414-5235.
  87. ↑ Zilio, Talize «As influências na poética de Augusto dos Anjos». Diálogo, 40, 2019, pàg. 47–53. ISSN: 2238-9024.
  88. ↑ Zygopoulou, Nefeli. Tristan Tzara and Mário de Andrade's Journeys from Ethnography to the Avant-Garde (en anglès). Cambridge Scholars Publishing, 2021-05-14, p. 16. ISBN 978-1-5275-6960-7. 
  89. ↑ Garcia, Luis Fellipe «Only Anthropophagy unites us – Oswald de Andrade's decolonial project». Cultural Studies, 34, 1, 02-01-2020, pàg. 122–142. DOI: 10.1080/09502386.2018.1551412. ISSN: 0950-2386.
  90. ↑ Amaral, Aracy; Hastings, Kim Mrazek «Stages in the Formation of Brazil's Cultural Profile». The Journal of Decorative and Propaganda Arts, 21, 1995, pàg. 9–25. DOI: 10.2307/1504129. ISSN: 0888-7314.
  91. ↑ Rojas Mix, Miguel Antonio «La semana de arte moderno o los orígenes de la cultura contemporánea en Brasil». Urogallo: Revista literaria y cultural, 127 (DIC), 1996, pàg. 33–34. ISSN: 0049-5719.
  92. ↑ Ríos, Sergio Ernesto «João Cabral de Melo Neto». La Colmena: Revista de la Universidad Autónoma del Estado de México, 82, 2014, pàg. 111–113. ISSN: 1405-6313.
  93. ↑ Andrade, Carlos Drummond de. Carlos Drummond de Andrade (en castellà). UNAM, 2001. ISBN 978-968-36-9717-2. 
  94. ↑ Rivas Hernández, Asunción. João Guimarães Rosa: Un exiliado del lenguaje común (en castellà). Ediciones Universidad de Salamanca, 2017-11-30. ISBN 978-84-9012-766-7. 
  95. ↑ «Grande sertão: veredas - parte I» (en portuguès). educaterra.terra.com.br, 13-04-2005. Arxivat de l'original el 2005-04-13. [Consulta: 10 agost 2019].
  96. ↑ Moser, Benjamin. Why This World: A Biography of Clarice Lispector (en anglès). Oxford University Press, 2009-07-01. ISBN 978-0-19-974392-6. 
  97. ↑ Soares, Raquel Pereira «La poesía musicalizada de Vinicius de Moraes en la educación literaria: análisis de A arca de Noé». Bellaterra: journal of teaching and learning language and literature, 12, 4, 2019, pàg. 61–80. ISSN: 2013-6196.
  98. ↑ Carpenter, Victoria. A World Torn Apart: Representations of Violence in Latin American Narrative (en anglès). Peter Lang, 2007, p. 238. ISBN 978-3-03911-335-4. 
  99. ↑ Williams, Raymond L.; Williams, Raymond. The Columbia Guide to the Latin American Novel Since 1945 (en anglès). Columbia University Press, 2007, p. 66. ISBN 978-0-231-12688-5. 
  100. ↑ «Brazilian literature». Portuguese Culture. [Consulta: 10 agost 2019].
  101. ↑ Lahaye, Christelle; Hernandez, Marion; Boëda, Eric; Felice, Gisele D.; Guidon, Niède «Human occupation in South America by 20,000 BC: the Toca da Tira Peia site, Piauí, Brazil» (en anglès). Journal of Archaeological Science, 40, 6, 01-06-2013, pàg. 2840–2847. DOI: 10.1016/j.jas.2013.02.019. ISSN: 0305-4403.
  102. ↑ Aimola, Giulia; Andrade, Camila; Mota, Leidiana; Parenti, Fabio «Final Pleistocene and Early Holocene at Sitio do Meio, Piauí, Brazil: Stratigraphy and comparison with Pedra Furada» (en anglès). Journal of Lithic Studies, 1, 2, 15-09-2014, pàg. 5–24. DOI: 10.2218/jls.v1i2.1125. ISSN: 2055-0472.
  103. ↑ Aimola, Giulia; Andrade, Camila; Mota, Leidiana; Parenti, Fabio «Final Pleistocene and Early Holocene at Sitio do Meio, Piauí, Brazil: Stratigraphy and comparison with Pedra Furada» (en anglès). Journal of Lithic Studies, 1, 2, 15-09-2014, pàg. 5–24. DOI: 10.2218/jls.v1i2.1125. ISSN: 2055-0472.
  104. ↑ Derby, Orville A. «The Artificial Mounds of the Island of Marajo, Brazil». The American Naturalist, 13, 4, 1879, pàg. 224–229. ISSN: 0003-0147.
  105. ↑ COSTA, Marcondes Lima da; SILVA, Anna Cristina Resque Lopes da; ANGÉLICA, Rômulo Simões «Muyrakytã or muiraquitã, an archaeological jade talisman coming from Amazonia: historical review and anthropogeological implications». Acta Amazonica, 2002, pàg. 467-490.
  106. ↑ Sayers, Raymond S. Portugal and Brazil in Transition (en anglès). U of Minnesota Press, 1968-01-31, p. 294. ISBN 978-0-8166-5866-4. 
  107. ↑ Oliveira, Joao Vicente Ganzarolli de «Aleijadinho, escultor único por tres motivos: Venció las dificultades inherentes al arte, la esclavitud y la minusvalía». Atenea (Concepción): revista de ciencias, artes y letras, 515, 2017, pàg. 163–172. ISSN: 0716-1840.
  108. ↑ Trevisan, Anderson Ricardo «Debret e a Missão Artística Francesa de 1816: aspectos da constituição da arte acadêmica no Brasil» (en portuguès). Plural, 14, 01-12-2007, pàg. 9–32. DOI: 10.11606/issn.2176-8099.pcso.2007.75459. ISSN: 2176-8099.
  109. ↑ 109,0 109,1 Denis, Rafael Cardoso; Trodd, Colin. «Academicism, Imperialism and national identity: the case of Brazil's Academia Imperial de Belas Artes». A: Art and the Academy in the Nineteenth Century (en anglès). Manchester University Press, 2000, p. 207. ISBN 978-0-7190-5496-9. 
  110. ↑ Eliza, Linhares Borges, Maria; Manuel, Mínguez Cornelles, Víctor. La fabricación visual del mundo atlántico 1808-1940 (en castellà). Publicacions de la Universitat Jaume I, 2010-03-30, p. 143. ISBN 978-84-15443-17-9. 
  111. ↑ Machado, Roberto Pinheiro. Brazilian History: Culture, Society, Politics 1500-2010 (en anglès). Cambridge Scholars Publishing, 2018-06-11, p. 104. ISBN 978-1-5275-1209-2. 
  112. ↑ Squeff, Letícia Coelho «A Reforma Pedreira na Academia de Belas Artes (1854-1857) e a constituição do espaço social do artista» (en portuguès). Cadernos CEDES, 20, 2000-11, pàg. 103–118. DOI: 10.1590/S0101-32622000000200008. ISSN: 0101-3262.
  113. ↑ Gomes Pereira, Sonia «Academia Imperial de Belas Artes no Rio de Janeiro: 72 revisão historiográfica e estado da questão». Revista do Programa de Pos-Graduaçao em artes visuais EBA, 2001, pàg. 73-83.
  114. ↑ Bethell, Leslie. A Cultural History of Latin America: Literature, Music and the Visual Arts in the 19th and 20th Centuries (en anglès). Cambridge University Press, 1998-08-13, p. 445. ISBN 978-0-521-62626-2. 
  115. ↑ de Andrade, Oswald; Bary, Leslie «Cannibalist Manifesto». Latin American Literary Review, 19, 38, 1991, pàg. 38–47. ISSN: 0047-4134.
  116. ↑ de Andrade, Oswald «Manifesto antropófago». Periferia, 2011.
  117. ↑ Ledesma, Eduardo. Radical Poetry: Aesthetics, Politics, Technology, and the Ibero-American Avant-Gardes, 1900-2015 (en anglès). SUNY Press, 2016-11-02, p. 206. ISBN 978-1-4384-6201-1. 
  118. ↑ Lacey, Joann. History of Art and Architecture: Volume Two (en anglès). Sugar Creek, 2021-01-23, p. 578. 
  119. ↑ Gil Araújo, Viviane «A modernidade de Ismael Nery». Estúdio: artistas sobre outras obras, 3, 2011, pàg. 368–373. ISSN: 1647-6158.
  120. ↑ Fernández, Justino «Cándido Portinari: un gran pintor brasileño». Anales del Instituto de Investigaciones Estéticas, 9, 1942, pàg. 27–32. ISSN: 0185-1276.
  121. ↑ Gravina, Paulo Otávio Barreiros. Que Brazil é esse?: O que eles disseram sobre o Brasil (en portuguès brasiler). Livros Ilimitados, 2017-08-03. ISBN 978-85-63194-66-4. 
  122. ↑ Fonseca, Adalton dos Santos «O Discurso Jornalistico sobre artistas plásticos contemporaneos e populares:uma analise no Brasil e em Portugal». Anais do II Congreso Internacional sobre Cultura Brasil Portugal. Univresidade Federal do Bahia, 2016, pàg. 96-106.
  123. ↑ Boxer, C. R. (Charles Ralph). The golden age of Brazil 1695-1750 : growing pains of a colonial society. Berkeley ; Los Angeles ; London : University of California Press, 1962. ISBN 978-0-520-01550-0. 
  124. ↑ Hiroki, Juliana Eiko; Rozestraten, Artur Simões «Una revisión crítica sobre el proceso proyectual de Oscar Niemeyer». Estoa. Revista de la Facultad de Arquitectura y Urbanismo de la Universidad de Cuenca, 8, 15 ( January 2019), 2019, pàg. 9–18. ISSN: 1390-9274.
  125. ↑ García del Monte, José María. De las posibilidades arquitectónicas del pretensado: técnica y proyecto en la obra de Paulo Mendes da Rocha (Tesi) (en castellà). Universidad Politécnica de Madrid, 2006. 
  126. ↑ Rohter, Larry «A New Look at the Landscaping Artist Roberto Burle Marx». The New York Times, 21-01-2009.
  127. ↑ Ábalos Vázquez, Iñaki «Roberto Burle Marx: "el movimiento moderno con jardín"». Arquitectura: Revista del Colegio Oficial de Arquitectos de Madrid ( COAM ), 340, 2005, pàg. 62–71. ISSN: 0004-2706.
  128. ↑ «Exposição Chichico Alkmim» (en portuguès brasiler). fcs.mg.gov.br. [Consulta: 18 agost 2020].
  129. ↑ González, Juan Manuel «La vida buena de Sebastião Salgado: una lectura de La Sal de la Tierra» (en castellà). Ética y Cine Journal, 11, 1, 2021, pàg. 61–67.
  130. ↑ Ramón Pérez Vidal, Carmelo; González, Dácil Vera «Comienzos y Génesis. La fotografía de Sebastião Salgado». Revista Latente: Revista de Historia y Estética del Audiovisual, 13, 2015, pàg. 9–18. ISSN: 1697-459X.
  131. ↑ Williams, Rosalind «Fotografía. Lo que miras no es lo que ves: Una conversación con Vik Muniz». Tendencias del mercado del arte, 58, 2012, pàg. 8–12. ISSN: 1887-5483.
  132. ↑ Gonçalves, Sandra Maria Lúcia Pereira «Miguel Rio Branco: tempo, arte e documento». Estúdio: artistas sobre outras obras, 5, 2012, pàg. 330–337. ISSN: 1647-6158.
  133. ↑ Rodríguez Campo, Elisa «Claudia Andújar: Mañana no tiene que ser como ayer». Art Nexus: el nexo entre América Latina y el resto del mundo, 18, 111, 2019, pàg. 58–63. ISSN: 0121-5639.
  134. ↑ Braga, Gabriel Ferreira. «Entre o fanatismo e a utopia: trajetória de antônio conselheiro e do beato zé lourenço na literatura de cordel». Biblioteca Digital de Teses e Dissertações da UFMG, 2011. [Consulta: 10 agost 2019].
  135. ↑ Xavier, Ismail «El cine moderno brasileño». Archivos de la filmoteca: revista de estudios históricos sobre la imagen, 36, 2000, pàg. 56–79. ISSN: 0214-6606.
  136. ↑ Johnson, Randal. Brazilian Cinema (en anglès). Columbia University Press, 1995. ISBN 978-0-231-10267-4. 
  137. ↑ Andrade, Fabio. «Limite» (en anglès). The Criterion Collection. criterion.com, 31-05-2017. [Consulta: 21 desembre 2020].
  138. ↑ Dennison, Stephanie. Popular Cinema in Brazil: 1930-2001 (en anglès). Manchester University Press, 2004-11-27. ISBN 978-0-7190-6499-9. 
  139. ↑ Best of Foreign at Rotten Tomatoes. Retrieved 2009-10-27
  140. ↑ «Festival de Cannes: O Pagador de Promessas». festival-cannes.com. Arxivat de l'original el 2011-09-15. [Consulta: 23 febrer 2009].
  141. ↑ Corliss, Richard «Is City of God one of the All-TIME 100 Best Movies?» (en anglès). Time, 13-01-2010. ISSN: 0040-781X.
  142. ↑ Willis, Bruce Dean «What Oxum Learns: The Epistemological Erotic Through an African Source for Dona Flor and Deuses de Dois Mundos». A Contracorriente: Revista de Historia Social y Literatura en América Latina, 17, 1, 2019, pàg. 153–177. ISSN: 1548-7083.
  143. ↑ Cavalcanti Becerra, Carolina; Albuquerque Miranda, Carlos Eduardo «Caminha, Meirelles e Mauro: narrativas do (re) descobrimento do Brasil; decifrando as imagens do paraíso». DOC On-line: Revista Digital de Cinema Documentário, 5, 2008, pàg. 86. ISSN: 1646-477X.
  144. ↑ Ramos Arteaga, José Antonio «Sacra Impostación: El teatro evangelizador de José Anchieta». Anagnórisis: Revista de investigación teatral, 2, 2010, pàg. 36–56. ISSN: 2013-6986.
  145. ↑ Meser Levin, Orna. «Theatrical Culture and Global Audience: French Repertory in Rio de Janeiro». A: The Cultural Revolution of the Nineteenth Century: Theatre, the Book-Trade and Reading in the Transatlantic World (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2015-10-23, p. 235-. ISBN 978-0-85772-798-5. 
  146. ↑ Cortés, Eladio; Cortes, Eladio; Barrea-Marlys, Mirta. Encyclopedia of Latin American Theater (en castellà). Greenwood Publishing Group, 2003, p. 72. ISBN 978-0-313-29041-1. 
  147. ↑ Cortés, Eladio; Cortes, Eladio; Barrea-Marlys, Mirta. Encyclopedia of Latin American Theater (en castellà). Greenwood Publishing Group, 2003, p. 76. ISBN 978-0-313-29041-1. 
  148. ↑ Leites, Wallisson Rodrigo; Alves, Lourdes Kaminski «Dos manifestos à linguagem do teatro: O rei da vela e A morta, de Oswald de Andrade». FronteiraZ, 12, 2014, pàg. 60–74. ISSN: 1983-4373.
  149. ↑ Fígaro, Roseli «Trânsitos da censura o teatro como resistência cultural ao autoritarismo». Teatro: revista de estudios culturales = a journal of cultural studies, 22, 2008, pàg. 39–62. ISSN: 2174-579X.
  150. ↑ África en América Latina (en castellà). Siglo XXI, 1977, p. 293. ISBN 978-968-23-0626-6. 
  151. ↑ Pereira, Cilene Margarete «De mulheres e malandros: O samba de Geraldo Pereira (e outros sambas)». Recorte, 10, 2, 2013, pàg. 3. ISSN: 1807-8591.
  152. ↑ Hertzman, Marc A. Making Samba: A New History of Race and Music in Brazil (en anglès). Duke University Press, 2013-04-16. ISBN 978-0-8223-5430-7. 
  153. ↑ Hoch, Matthew. So You Want to Sing World Music: A Guide for Performers (en anglès). Rowman & Littlefield, 2019-11-15, p. 147. ISBN 978-1-5381-1228-1. 
  154. ↑ Connell, Andrew M. «Choro: A Social History of a Brazilian Popular Music (review)». The Americas: A quarterly review of inter-american cultural history, 63, 2 (OCT), 2006, pàg. 292–293. ISSN: 0003-1615.
  155. ↑ Reinato, José Campos. Música Ao Seu Alcance - Vol Ii (en portuguès de Portugal). Clube de Autores, 2014-04-09, p. 64. 
  156. ↑ Paranhos de Almeida, Paulo Alexandre «La práctica de la guitarra brasileña de siete cuerdas a comienzos del siglo XXI: tradición e innovación». repositorio.uahurtado.cl, 2019.
  157. ↑ Castro, Ruy. Bossa Nova: The Story of the Brazilian Music That Seduced the World (en anglès). Chicago Review Press, 2012-04-01, p. 215. ISBN 978-1-61374-574-8. 
  158. ↑ Puig Ávila, Marta «Maysa, Nara y otras chicas de Ipanema: estereotipos de género en la Bossa Nova». Quadrivium, 5, 2014, pàg. 22. ISSN: 1989-8851.
  159. ↑ Napolitano De Eugenio, Marcos «A formação da Música Popular Brasileira (MPB) e sua trajetória histórica (1965-1982)». Humania del Sur: Revista de Estudios Latinoamericanos, Africanos y Asiáticos, 9, 16, 2014, pàg. 51–63. ISSN: 1856-6812.
  160. ↑ Stroud, Dr Sean. The Defence of Tradition in Brazilian Popular Music: Politics, Culture and the Creation of Música Popular Brasileira (en anglès). Ashgate Publishing, Ltd., 2013-01-28. ISBN 978-1-4094-9380-8. 
  161. ↑ Cesar, Ana Cristina. El método documental (en castellà). Ediciones Manantial, 2013-07-01, p. 59-60. ISBN 978-987-500-172-5. 
  162. ↑ Altamirano, Carlos; Myers, Jorge. Historia de los intelectuales en América Latina: Los avatares de la "ciudad letrada" en el siglo XX (en castellà). Katz Editores, 2008, p. 390. ISBN 978-84-92946-05-1. 
  163. ↑ Mac Cord, Getúlio.. Tropicália : um caldeirão cultural. 1.. Rio de Janeiro: Ferreira, 2011. ISBN 978-85-7842-179-3. OCLC 741538920. 
  164. ↑ Dunn, Christopher. Brutality garden : Tropicália and the emergence of a Brazilian counterculture. Chapel Hill : University of North Carolina Press, 2001, p. 276. ISBN 978-0-8078-4976-7. 
  165. ↑ Pereira, Edmundo «Música indígena, música sertaneja: notas para uma antropologia da música entre os índios do nordeste brasileiro». Trans : Transcultural Music Review = Revista Transcultural de Música, 15, 2011, pàg. 21. ISSN: 1697-0101.
  166. ↑ Dent, Alexander. River of Tears: Country Music, Memory, and Modernity in Brazil (en anglès). Duke University Press, 2009-10-05, p. 133. ISBN 978-0-8223-9109-8. 
  167. ↑ Vilotijević, Marija Dumnić; Medić, Ivana. Contemporary Popular Music Studies: Proceedings of the International Association for the Study of Popular Music 2017 (en anglès). Springer, 2019-02-20, p. 204. ISBN 978-3-658-25253-3. 
  168. ↑ Olsen, Dale A.; Sheehy, Daniel E. The Garland Encyclopedia of World Music: South America, Mexico, Central America, and the Caribbean (en anglès). Routledge, 2017-09-25. ISBN 978-1-351-54423-8. 
  169. ↑ Draper, Jack Alden; III, Jack A. Draper. Forró and Redemptive Regionalism from the Brazilian Northeast: Popular Music in a Culture of Migration (en anglès). Peter Lang, 2010. ISBN 978-1-4331-1076-4. 
  170. ↑ Gularte, Priscila Fontes; Finoqueto, Leila Cristiane Pinto «Danças populares brasileiras: Trajetórias e experiências contribuindo para a formação docente». Revista Conexão UEPG, 15, 2, 2019, pàg. 226–231. ISSN: 2238-7315.
  171. ↑ Crook, Larry. Focus: Music of Northeast Brazil (en anglès). Routledge, 2010-11-01, p. 142. ISBN 978-1-135-90197-4. 
  172. ↑ Hartmann, Ernesto «A Sinfonia Fúnebre (1790) do Padre José Maurício Nunes Garcia (1767-1830): análise com o conceito de Schema Musical de Robert Gjerdingen». Mirabilia: Electronic Journal of Antiquity, Middle & Modern Ages, 27, 2018, pàg. 221–253. ISSN: 1676-5818.
  173. ↑ Appleby, David P. The Music of Brazil (en anglès). University of Texas Press, 2014-05-02. ISBN 978-0-292-76759-1. 
  174. ↑ Martín, José Ramón Jouve «Un salvaje en Milán: música, literatura e historia en Il guarany de Antonio Carlos Gomes». Deseo, poder y política en la cultura hispánica. Universitas Castellae, 2007, pàg. 97–110.
  175. ↑ «João Carlos Martins Songs, Albums, Reviews, Bio & More» (en anglès). allmusic.com. [Consulta: 25 febrer 2022].
  176. ↑ Siqueira, Andrea Siomara de. Música e vida social: sentidos do festival de inverno de Campos de Jordão para músicos da comunidade local (Tesi) (en portuguès brasiler). Universidade de São Paulo, 2009-06-02. 
  177. ↑ Perrone, Charles A.; Dunn, Christopher. Brazilian popular music & globalization. Gainesville : University Press of Florida, 2001, p. 29. ISBN 978-0-415-93695-8. 
  178. ↑ Reporter, Contributing. «The Story of Axé Music in Brazil» (en anglès americà), 07-03-2012. [Consulta: 25 febrer 2022].
  179. ↑ Silva, Valéria «Maracatu y procesos identitarios juveniles: la trama de la construcción de lo nuevo en el ambiente de la tradición y de la experiencia». Revista Chilena de Antropología Visual, 19, 2012, pàg. 113–139. ISSN: 0717-876X.
  180. ↑ Araújo, Samuel M. «Brega: Music and Conflict in Urban Brazil». Latin American Music Review / Revista de Música Latinoamericana, 9, 1, 1988, pàg. 50–89. DOI: 10.2307/779999. ISSN: 0163-0350.
  181. ↑ Fonseca, Duduka da; Weiner, Bob; Riley, John. Brazilian Rhythms for Drumset (en anglès). Alfred Music Publishing, 1993-10. ISBN 978-0-7692-0987-6. 
  182. ↑ Baer, Werner; Dávila, Jerry; Modenesi, André de Melo; Fonseca, Maria da Graça Derengowski; Kerstenetzky, Jaques. Brazil’s Economy: An Institutional and Sectoral Approach (en anglès). Routledge, 2017-08-09. ISBN 978-1-351-70587-5. 
  183. ↑ Pallotini, Renata. «Brazil - Telenovelas». bbc.co.uk/worldservice/. [Consulta: 27 setembre 2011].
  184. ↑ Svartman, Rosane. Telenovelas and Transformation: Saving Brazil’s Television Industry (en anglès). Routledge, 2021-02-23. ISBN 978-1-000-34541-4. 
  185. ↑ «Brazilian folklore». Arxivat de l'original el 20 July 2012. [Consulta: 27 setembre 2011].
  186. ↑ Alcoforado, Doralice Fernandes Xavier «O conto mítico de Apuleio no imaginário baiano». E.L.O: Estudos de Literatura Oral, 13-14(2007-2008), 2007, pàg. 9–20. ISSN: 0873-0547.
  187. ↑ 187,0 187,1 187,2 187,3 Joia, Luiz Antonio «Social Media and the “20 Cents Movement” in Brazil: What Lessons Can Be Learnt from This?». Information Technology for Development, 22, 3, 02-07-2016, pàg. 422–435. DOI: 10.1080/02681102.2015.1027882. ISSN: 0268-1102.
  188. ↑ Kowalski, Marizabel «El deporte y el fútbol en la formación social del brasileño». Universitas humanística, 71, 2011, pàg. 153–174. ISSN: 0120-4807.
  189. ↑ «Football in Brazil». Goal Programme. International Federation of Association Football, 15-04-2008. Arxivat de l'original el June 4, 2007. [Consulta: 6 juny 2008].
  190. ↑ Bellos, Alex. Futebol: The Brazilian Way of Life - Updated Edition (en anglès). Bloomsbury Publishing, 2014-05-08, p. 174. ISBN 978-1-4088-5417-4. 
  191. ↑ Green, Thomas A. Martial Arts of the World: An Encyclopedia of History and Innovation (en anglès). ABC-CLIO, 2010, p. 32. ISBN 978-1-59884-243-2. 
  192. ↑ Donaldson, Gerald. «Emerson Fittipaldi». Hall of Fame. The Official Formula 1 Website. [Consulta: 6 juny 2008].
  193. ↑ Donaldson, Gerald. «Nelson Piquet». Hall of Fame. The Official Formula 1 Website. [Consulta: 6 juny 2008].
  194. ↑ Donaldson, Gerald. «Ayrton Senna». Hall of Fame. The Official Formula 1 Website. [Consulta: 6 juny 2008].
  195. ↑ «1950 FIFA World Cup Brazil». Previous FIFA World Cups. International Federation of Association Football. Arxivat de l'original el June 3, 2007. [Consulta: 6 juny 2008].
  196. ↑ «2014 FIFA World Cup Brazil». International Federation of Association Football. Arxivat de l'original el 2008-06-06. [Consulta: 6 juny 2008].
  197. ↑ «Formula 1 Grande Premio do Brasil 2008». The Official Formula 1 Website. [Consulta: 6 juny 2008].
  198. ↑ 198,0 198,1 «Chronological list of Pan American Games». Pan American Sports Organization. Arxivat de l'original el August 9, 2013. [Consulta: 6 juny 2008].
  199. ↑ «Rio de Janeiro 2016 Olympic bid official website». Brazilian Olympic Committee. Arxivat de l'original el 2008-06-07. [Consulta: 6 juny 2008].
  200. ↑ Gibson, Owen. «Olympics 2016: Tearful Pele and weeping Lula greet historic win for Rio» (en anglès). The Guardian, 02-10-2009. [Consulta: 25 febrer 2022].
  201. ↑ «Brazilian family». [Consulta: 27 setembre 2011].
  202. ↑ Arretche, Marta. Paths of Inequality in Brazil: A Half-Century of Changes (en anglès). Springer, 2018-07-04, p. 246. ISBN 978-3-319-78184-6. 
  203. ↑ OECD. Education in Brazil An International Perspective: An International Perspective (en anglès). OECD Publishing, 2021-06-30, p. 20-. ISBN 978-92-64-59609-2. 
  204. ↑ Alvaro, Jarrín. "Cosmetic Citizenship: Beauty, Affect and Inequality in Southeastern Brazil" (PDF). Department of Cultural Anthropology. Duke University. Retrieved 10 December 2013.
  205. ↑ Vincent, Jon. Culture and Customs of Brazil. Westport, Conn: Greenwood., 2003, p. 82. ISBN 9780313304958. 
  206. ↑ Véras, Erika Zoeller Daniel Bicudo. «Cultural Differences Between Countries: The Brazilian and the Chinese Ways of Doing Business», 2001.
  207. ↑ «Brazilian Culture - Greetings» (en anglès). Cultural Atlas. [Consulta: 17 novembre 2019].
  208. ↑ Jarrín, Alvaro. The Biopolitics of Beauty: Cosmetic Citizenship and Affective Capital in Brazil (en anglès). Univ of California Press, 2017-09-06. ISBN 978-0-520-29387-8. 
  209. ↑ Do G1, em São Paulo. «G1 - Metade dos adultos brasileiros está acima do peso, segundo IBGE - notícias em Brasil». G1.globo.com, 27-08-2010. [Consulta: 13 juliol 2012].
  210. ↑ «Body Measurements». Center for Control of Diseases. [Consulta: 10 December 2013].
  211. ↑ «The Welsh Health Survey 2009, p. 58». Wales.gov.uk, 15-09-2010. Arxivat de l'original el 2013-09-16. [Consulta: 22 gener 2011].
  212. ↑ Bellos, Alex. «Model is remade for Playboy as Brazil goes under the scalpel» (en anglès). The Guardian, 29-11-2000. [Consulta: 25 febrer 2022].
  213. ↑ Inc, IBP. Brazil Investment and Business Guide Volume 1 Strategic and Practical Information (en anglès). Lulu.com, 2013-08. ISBN 978-1-4387-6718-5. 
  214. ↑ Edmonds, Alexander «?The poor have the right to be beautiful?: cosmetic surgery in neoliberal Brazil». Journal of the Royal Anthropological Institute, 13, 2, 2007-06, pàg. 363–381. DOI: 10.1111/j.1467-9655.2007.00427.x. ISSN: 1359-0987.
  215. ↑ «Made in Brazil: Why Brazil leads the way with beauty trends». Stylist. [Consulta: 10 December 2013].
  216. ↑ «Cosmetic Surgery in Brazil». Off2Brazil. Arxivat de l'original el 2013-12-03. [Consulta: 7 December 2013].
  217. ↑ H.J. «Affirmative action in Brazil: Slavery's legacy». The Economist [London, UK], April 26, 2013.
  218. ↑ «Días festivos Brasil 2022» (en castellà). dias-festivos.eu. [Consulta: 25 febrer 2022].
  219. ↑ Roderic A. Camp (editor). La democracia en america latina: modelos y ciclos (en castellà). Siglo XXI, 1997, p. 250. ISBN 978-968-23-2092-7. 

Vegeu també

Enllaços externs

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Cultura_del_Brasil&oldid=29558949»