Geografia d'Espanya

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Mapa del relleu de la península Ibèrica

Espanya (nom oficial: "Regne d'Espanya") és un estat transcontinental situat a l'Europa meridional - Europa Occidental i al nord d'Àfrica. A més d'ocupar la major part de la península Ibèrica, Espanya està formada per dos arxipèlags (el de les Illes Canàries a l'oceà Atlàntic i el de les Illes Balears al mar Mediterrani) i dues ciutats autònomes (Ceuta i Melilla) al nord d'Àfrica, a part de diverses illes menors en aquesta zona i altres properes a la península, com el Penyal de Vélez de la Gomera, el Penyal d'Alhucemas, les Illes Chafarinas i l'illot de Perejil. Espanya limita a l'oest amb l'oceà Atlàntic i Portugal, al nord amb el mar Cantàbric, al nord-est amb França i Andorra, a l'altra banda de la serralada dels Pirineus, a l'est amb el mar Mediterrani i al sud amb el Regne Unit a la seva frontera amb Gibraltar, i amb el Marroc, en les fronteres de Ceuta i de Melilla, al continent africà.

Geografia física[modifica | modifica el codi]

Es troba entre Europa i Àfrica i entre dues àrees d'influència, la del Mediterrani i la de l'Atlàntic que donarà lloc a una important varietat:

  • Relleu: es manifesten tots els cicles orogènics i de sedimentació que s'han donat al llarg de la història pel que es manifesten els materials i formes pròpies de cada cicle orogènic.
  • Clima: deriva de la seva situació peninsular que estaria exposada a masses d'aire fred i calent, el predomini de cadascuna d'elles donarà un tipus climàtic, al nord hi ha un clima oceànic (més fred i humit) propiciat per les borrasques i mediterrani en el meridional donant un clima sec i càlid.
  • Vegetació: influïda pel clima, espècies adaptades a l'aridesa (xeròfila) comuna del sud d'Espanya, adaptades a la humitat (hidròfila) del nord.
  • Humana: poblacions que han fet incursions a Espanya com els romans o els musulmans amb millores en el cultiu. La confluència d'aquests pobles és el que ha determinat la cultura i els valors humans.

Fites geogràfiques[modifica | modifica el codi]

Relleu[modifica | modifica el codi]

Article principal: Relleu d'Espanya
Relleu d'Espanya peninsular i Balears.

El relleu de la península Ibèrica s'articula al voltant d'una gran unitat central, la Meseta Central, d'elevada altitud mitjana (650 m).

La Meseta Central està gairebé totalment envoltada de sistemes muntanyosos:

La Meseta està dividida pel Sistema Central, el qual s'estén des de la serralada Ibèrica fins a Portugal. Comprèn, d'est a oest:

El Teide, (Tenerife). Màxima altitud de la geografia espanyola.

Al sud del Sistema Central:

El límit septentrional de la Meseta:

La serralada Ibèrica, que tanca la Meseta en direcció nord-oest-sud-est separant-la de la depressió de l'Ebre, forma successivament les serres:

Al sud-est s'estén la Depressió de Terol, que divideix la serralada en una cadena occidental:

I una oriental:

El sector meridional de la Meseta està limitat per Sierra Morena:

El Pirineu, a l'istme que uneix la península Ibèrica amb el continent, presenta els cims més destacats:

Al Prepirineu:

Al sud, les Serralades Bètiques es divideixen en dos grans conjunts:

Serralada Penibètica:

Serralades Subbètiques:

Relleu insular[modifica | modifica el codi]

D'una banda hi ha l'arxipèlag balear i per una altra l'arxipèlag canari.

Relleu de les Illes Balears

El relleu de les illes de l'arxipèlag és variat.

  • Mallorca
    • Serra de Tramuntana al nord, aquí es troben els cims més alts de totes les illes que són: el Puig Major (1445 m), el puig de Massanella (1348 m), el Puig dels Tossals Verds (1115 m), el Puig de sa Rateta, el Puig Tomir (1103 m), el Puig de l'Ofre i el puig des Teix.
    • Serres de Llevant al sud-est amb el pic de Sa Talaia (561 m)
És una illa gairebé plana en la seva meitat sud i amb pujols de menys de 300 msnm en el seu vessant nord. Només El Toro aconsegueix 355 m.
Té un relleu de formes suaus.
Les màximes altituds són: Sa Talaiassa (475 m), el Puig Gros (415 m) i el Puig Fornàs (410 m).
Relleu de les Illes Canàries

L'arxipèlag canari, situat en l'escorça oceànica de la placa litosfèrica africana. L'arxipèlag és d'origen volcànic, existint diverses teories inexactes que pretenen explicar aquesta formació. Les illes es caracteritzen per les seves elevades muntanyes comparades amb la seva extensió superficial. Des de la base oceànica, algunes superen els 6.000 m d'altitud. A les illes més orientals, que són les més antigues, abunden les roques sedimentàries i d'origen coral·lí, mentre que en les occidentals són molt comunes les manifestacions volcàniques. Les illes no presenten rius en general, només La Palma i La Gomera posseeixen rierols permanents, encara que en totes sí són molt abundants els barrancs que corren esporàdicament. Els principals pics són:

El Teide (3.718 m)
Pico Viejo (3.135 m)[1]
Muntanya Blanca (2.750 m)
Alt de Guajara (2718 m)
Roque de l'Esquerda (2.576 m)
Roque de los Muchachos (2.426 m)
Pico de las Nieves (1.949 m)
Roque Nublo (1.813 m)

Rius, llacs i costes[modifica | modifica el codi]

Rius[modifica | modifica el codi]

Vessant cantàbric

Vessant atlàntic

Vessant mediterrani

Llacs i llacunes d'Espanya[modifica | modifica el codi]

Costes[modifica | modifica el codi]

A la vista des del satèl·lit de la península Ibèrica s'aprecia que la major part de la seva costa és oberta i rectilínia.

La part peninsular d'Espanya posseeix uns 3.167 km de costa. Als que caldria afegir els 956 del litoral portuguès, per completar el litoral peninsular. En aquest traçat, si prescindim de la costa bastant articulada de Galícia, i malgrat els ovals mediterranis, no hi ha grans entrants ni racons.

Ja els antics van observar la diferent tonalitat de les aigües costaneres, al mar Mediterrani, blau intens: a l'Oceà Atlàntic, verd, però l'oposició també es dóna en la forma de la costa: d'una banda a l'Atlàntic predomina la línia recta, la marea àmplia, hi ha llargs sectors de rius i canons submarins. Al mediterrani, els arcs substitueixen les línies rectes, no hi ha marees apreciables, només algunes ries sobre cales, però molts deltes i llargues platges.

El cap de Sant Vicent es pot considerar com el punt de separació d'una forma de costa i una altra, incloent el golf de Cadis a les mediterrànies per les seves especials característiques més properes a aquestes que a les atlàntiques.

Al Cantàbric, al llarg d'uns 770 km la costa té direcció est-oest, és rectilínia, i el seu traçat reflecteix un gran accident geològic orientat en la mateixa direcció, la Serralada Cantàbrica. A Galícia descriu un gir de 90° i pren la direcció nord-sud, fins a la punta del cap de San Vicente, a Portugal. Aquesta costa és també rectilínia en altres 800 km. A partir d'aquí el contorn litoral és més sinuós i comencen els ovals mediterranis o grans arcs que s'inicien amb el golf de Cadis, segueix l'oval del mar d'Alborán, aquí la costa torça cap al nord-est i dibuixa altres dos ovals molt oberts entre els caps de Gata i Palos i entre aquest i el de la Nau i finalment el dilatat i obert golf de València, que podem considerar que acaba amb el sortint del delta de l'Ebre. A partir d'aquí la costa torna a ser bastant rectilínia i corre gairebé paral·lela a la Cadena Costanera Catalana fins al cap de Begur, on s'endinsa per formar el golf de Roses, estès fins al cap de Creus.

Caps
Golfs

Clima[modifica | modifica el codi]


Article principal: Clima d'Espanya

A la península Ibèrica hi ha multitud de climes a causa de l'orografia i la disposició de les costes, de manera que es pot parlar de microclimes locals en moltes ocasions. A grans trets ens trobem amb:

  • Clima atlàntic: es dóna a Galícia, Astúries, Cantàbria, País Basc i Navarra. Es caracteritza per les precipitacions abundants repartides al llarg de l'any i temperatures suaus tant a l'hivern com a l'estiu (La Corunya: 10,4 °C al gener, 19,2 °C a l'agost i 1.008 mm; Bilbao: 7,1 °C al gener, 20,3 °C a l'agost i 1.195 mm).
  • Clima oceànic continental: es dóna a Castella i Lleó, Madrid, La Rioja, Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia. És un clima de precipitacions més escasses, concentrades a l'hivern i major oscil·lació tant diària com interanual. A les zones de major altura es donen hiverns molt freds i estius temperats (Soria: 2,9 °C al gener, 20,0 °C al juliol), mentre que al sud i zones baixes els hiverns són més suaus i els estius molt calorosos (Còrdova: 9,2 °C al gener, 27,2 °C al juliol).
  • Clima subtropical: es dóna a les Canàries i a la costa oriental d'Andalusia (Costa del Sol), i es caracteritza per les temperatures suaus durant tot l'any i la inexistència d'un hivern tèrmic. Les precipitacions varien molt depenent de l'orografia de la zona.

Medi ambient[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vegetació d'Espanya

La vegetació de la península Ibèrica es classifica en quatre grups:

La fauna presenta una àmplia diversitat que es deu en gran part a dos factors: La posició geogràfica d'Espanya, entre l'oceà Atlàntic i el mar Mediterrani i entre Àfrica i Euràsia, i la gran diversitat d'hàbitats i biòtops a conseqüència d'una varietat considerable de climes i regions ben diferenciades.

A Espanya és possible trobar, a més, una sèrie d'espècies ja desaparegudes en altres països europeus. Això és a causa que històricament ha estat un territori escassament poblat si se'l compara amb països com Alemanya, Regne Unit o Itàlia, tots ells de menor extensió, i a la tardana industrialització, que va fer que el declivi de nombroses espècies i l'extinció d'algunes altres fos un fenomen documentat al llarg del segle XX. També es destaquen la gran quantitat d'espècies presents a causa de la influència de la fauna africana (camaleó comú, Cursorius, eriçó clar, geneta, polla, mangosta comuna, etc.) i el nombre d'endemismes presents a les illes Balears (ferreret, baldriga pufí baleàrica) i Canàries (colúmbids de la laurisilva, Tarentola boettgeri, Crocidura canariensis, hubara, bitxac canari, Falco pelegrinoides).

Certes espècies autòctones s'han estès per tot el món, com ho va fer en l'Antiguitat el conill (animal que va donar nom a la pròpia Espanya, segons una de les teories etimològiques) o el canari en l'edat moderna.

D'acord amb la normativa de la Unió Europea, el territori d'aquest país es divideix en tres regions biogeogràfiques: Mediterrània, atlàntica i l'arxipèlag de les Canàries, a l'Oceà Atlàntic pertany a la macaronèsica.

Laurisilva, Parc Nacional de Garajonay, a l'illa de la Gomera, bé natural patrimoni de la Humanitat.

A Espanya hi ha tres béns naturals patrimoni de la Humanitat: Garajonay i el Teide a les Canàries, i Doñana a Andalusia. I dos béns mixtos: "Pirineus - Mont Perdut" (1997, 1999, compartit amb França) i "Eivissa, biodiversitat i cultura" (1999).

Compta amb una quarantena de reserves de la biosfera que reflecteix la diversitat d'hàbitats, flora i fauna d'Espanya.

281.768 hectàrees del territori estan protegides com a aiguamolls d'importància internacional a l'empara del Conveni de Ramsar, en total, 63 llocs Ramsar. Té tretze parcs nacionals: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, el Arxipèlag de Cabrera, Cabañeros, la Caldera de Taburiente, Doñana, Garajonay, les Illes Atlàntiques de Galícia les Taules de Daimiel, Monfragüe, Ordesa i Mont Perdut, Picos d'Europa, Sierra Nevada, el Teide i Timanfaya.

El principal risc natural d'Espanya són les sequeres i la desertificació d'àmplies zones del seu territori, ja que més de dues terceres parts del mateix pertanyen a les categories susceptibles de patir desertificació: Àrees àrides, semi-àrides i subhumides.

Pel que fa als problemes mediambientals, la contaminació de l'aigua del mar Mediterrani pels abocaments d'aigües residuals i altres de caràcter industrial per la producció submarina de cru i gas, la qualitat i quantitat de l'aigua per tot el país, la contaminació atmosfèrica, la desforestació i la desertificació.

Geografia humana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Demografia d'Espanya
Comunitats autònomes
Habitants
(2000)
Habitants
(2005)
Andalusia 7.340.052 7.849.799
Aragó 1.189.909 1.269.027
Principat d'Astúries 1.076.567 1.076.635
Illes Balears 845.630 983.131
Canàries 1.716.276 1.968.280
Cantàbria 531.159 562.309
Castella-La Manxa 1.734.261 1.894.667
Castella i Lleó 2.479.118 2.510.849
Catalunya 6.261.999 6.995.206
Comunitat Valenciana 4.120.729 4.692.449
Extremadura 1.069.420 1.083.879
Galícia 2.731.900 2.762.198
Comunitat de Madrid 5.205.408 5.964.143
Regió de Múrcia 1.149.329 1.335.792
Comunitat Foral de Navarra 543.757 593.472
País Basc 2.098.596 2.124.846
La Rioja 264.178 301.084
Ciutats autònomes
Ceuta 75.241 75.276
Melilla 66.263 64.488

Espanya té una població de 44.108.530 habitants a l'1 de gener, 2005, segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE). En total, hi ha 22.327.661 dones (50,62%) i 21.780.869 homes (49,38%). El nombre de dones supera el nombre d'homes a totes les comunitats autònomes llevat de les Illes Balears, les Illes Canàries, Múrcia, Castella - la Manxa i les ciutats autònomes de Ceuta i Melilla.

L'esperança de vida a Espanya és de 78,71 anys; 75,25 pels homes i 82,16 per les dones.

Municipis ordenats per nombre d'habitants[modifica | modifica el codi]

Els municipis amb més de 100.000 habitants el 2005 eren els següents:

   

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural. vol.90-91 (en castellà). La Sociedad, 1995, p. 108. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Geografia d'Espanya

Coord.: 40° 00′ N, 4° 00′ O / 40.000°N,4.000°O / 40.000; -4.000