Casa

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Habitatge habitual)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
«Uma», casa comunal tradicional del poble Mentawai, Indonèsia.

Una casa o habitatge és un edifici o la part d'un edifici que serveix d'habitació per als humans. La casa, formada pel sostre i les parets que tanquen un recinte, serveix per refugiar-se de la pluja, el vent, el fred i la calor o altres inclemències meteorològiques i de possibles intrusos humans o animals.

Un habitatge unifamiliar, que pot ser aïllat o adossat a altres cases similars tot compartint les parets mitgeres o formant fileres més o menys llargues en els carrers de la major part de les viles i pobles.

El paradigma més estès de la casa urbana actual, correspon a la tipologia de cases adossades que proliferen en les noves promocions immobiliàries. Es compon de dos àmbits: el de dia, amb la sala d'estar com a espai o habitació principal la qual, habitualment fa les funcions de menjador constituint una peça polifuncional anomenada menjador-estar, on es reuneixen i fan diverses activitats els diferents membres de la família. L'àmbit nocturn, o de descans el formen les diferents habitacions, la principal és la dels caps de família i les altres són les dels fills, que poden compartir-la amb altres estadants de la casa com algun avi o altres parents o amics. Al Principat de Catalunya aquesta tipologia és assimilable a la casa de cós rehabilitada i conseqüentment modernitzada, la qual és, en molts casos, objecte de protecció específica mitjançant els Catàlegs urbanístics.

Aquest paradigma ideal que forma la casa urbana d'entre 70 o 100 metres quadrats de superfície amb el menjador-estar, la cuina i dos, tres o, fins i tot quatre dormitoris, un bany i altre bany petit (anomenat lavabo o bany auxiliar), etc., en una casa adossada o, amb major freqüència, en un pis dins d'un edifici plurifamiliar el trobem a la base de l'urbanisme actual, com un índex estadístic fonamental per la planificació del creixement urbà.

La casa o l'habitatge familiar és el principal producte i, per tant, la base de la indústria de la construcció i de tot el sector econòmic derivat que va des de les fàbriques de materials de construcció fins a les agències immobiliàries o les botigues de parament de la llar.

Però per damunt de tot, la casa és el lloc de la vida familiar, conseqüentment, en la seva organització espacial i en el seu disseny reflecteix les formes de vida i d'organització social. La casa aglutina el conjunt de significats i significants més ampli de la vida privada. És en aquest sentit que molts autors (veure bibliografia) veuen la casa com el resultat històric d'un procés cultural, el reflex d'una societat determinada, per exemple, la Uma que il·lustra aquest article, és la casa comunal tradicional del poble Mentawai a Indonèsia i reflecteix un esquema organitzatiu local propi d'una cultura molt diferent de la nostra, la casa japonesa, el Yurt dels pobles siberians, el Tippi dels indis de les praderes dels Estats Units d'Amèrica, etc., reflecteixen les corresponents cultures tant com la casa de cós catalana, la «casa pinariega» de les províncies de Burgos i Sòria o casa extremenya, reflecteixen les de les nostres contrades, amb matisos i diferències fins i tot a nivell regional.[1][2][3]

Ambivalència i ús social del mot «casa»[modifica | modifica el codi]

Casa de cós al carrer d'Iborra en el barri de Sarrià, Barcelona.

En l'àmbit de la civilització occidental (i en altres àmbits culturals també), la casa és el lloc on resideixen les persones que pertanyen a la mateixa família, així diem «la casa dels Maragall(s)» o «can Pujol», tot posant el cognom de la família com a nom propi d'una casa determinada. També diem «casa meva» per referir-nos a la casa de la pròpia família. Els noms de pila dels amics o dels coneguts tanmateix designen una casa determinada («la casa de l'Angeleta» o «can Pere», etc.). L'ús dels renoms o malnoms, així com dels noms dels oficis fou, i en poblacions o indrets rurals encara és, habitual per referir-se a una casa determinada, per exemple : «ca la Sisca», «cal Nyeu», «cal fideuaire», «cal fuster», etc.[4]

L'ús sòcial dels renoms i sobretot l'ús del nom dels oficis, ha ampliat el concepte de casa, per designar el lloc de residència d'altres col·lectius diferents de la família com per exemple la casa dels Canonges, així com la seu de les institucions com per exemple : «la casa de la Vila», «la casa de la Caritat», «la casa de les Amèriques», etc., les quals moltes vegades són citades ometen el substantiu, com quan el botiguer o el gerent diuen : «és norma de la casa...» o «aquesta casa no fa descompte», etc.

En molts casos (sobretot en altres idiomes) la casa és també dels animals («the pinguin house» la casa dels pingüins del zoològic de Londres o la caseta del gos, o de les plantes («la maison des tulipes», l'«Orangerie», etc.) i fins i tot, d'objectes inanimats com la «casa de la Campana» de Praga o «The Falling water» (la casa de la cascada) de l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright.

Simbologia de la casa[modifica | modifica el codi]

La casa s'associa a la llar, a un lloc segur, motiu pel qual pot aparèixer com a logotip o emblema de marques comercials que busquin transmetre valors com proximitat o confiança. Donat que és un element conegut pels nens, s'usa sovint com un test en psicologia: segons com dibuixin una casa típica (presència de figures, mida dels elements, finestra, xemeneia...) es poden deduir determinades característiques de la seva personalitat i detectar problemes.[5] En aquest sentit funciona igual que un altre test de dibuix convencional, com el de l'arbre. Val a dir que les cases que es dibuixen tenen sempre sostre a dos aigües, independentment d'on visqui l'infant, per convenció.

Història de la casa[modifica | modifica el codi]

La història de l'origen i evolució de la casa marxa de la mà de la història de la ciutat. No és homogènia, ni la qualitat dels edificis és ascendent per a tots els habitants, ja que en totes les èpoques coexisteixen magnífics exemples d'unes cases que contrasten amb la ingent proliferació de miserables habitacles.[6]

Precedents[modifica | modifica el codi]

Les barraques de caçadors, precedents de les primeres cases, simples refugis temporals de canyes, branques i arbustos, van ser construïdes pels nostres avantpassats, almenys, fa 300.000 anys. S'han trobat restes de botigues de caçadors construïdes amb pells i ossos de mamut, de 35.000 a 10.000 aC Els campaments d'hivern en fusta per a grans grups familiars de caçadors nòmades europeus es daten de 12.000 aC.[6]

Primeres cases: 6000 aC[modifica | modifica el codi]

Caseta de vori trobada a Abu Roash, de l'època del rei Den (dinastia I d'Egipte c. 3000 aC). Museu del Louvre

Sorgeixen les primeres poblacions conegudes 6000 aC, en les fèrtils marges dels grans rius de Orient Mitjà, vinculades a activitats agrícoles. En regions mediterrànies 5500 aC, es construeixen cases amb toves al costat dels camps de conreu.

« En un país on no existia la pedra ni la fusta, els únics materials de construcció que la naturalesa proporcionava eren el fang i les canyes, i se'n servien per realitzar les primeres construccions, de la forma següent: consistia a lligar juntes formant un feix, una bona quantitat de canyes i aquests feixos es plantaven fortament a terra formant dues línies paral·leles... Els feixos verticals s'inclinaven cap endins i es lligaven els uns cap els altres formant una successió d'arcs... Recobrien la part externa amb una grossa capa de fang... La casa de canyes o cabanya solia ser un túnel allargat, és a dir un recinte amb sostre de volta. Quan una d'elles s'encenia casualment, podia quedar en peu una part del teulat amb la seva grossa coberta de fang endurida per l'escalfor; i així s'originarà l'arc. Per construir vertaders arcs n'hi havia prou en col·locar els rajols sobre una carcassa de canyes. El mateix procediment podia usar-se en la construcció de la volta. »
Alexandre Deulofeu[7]

Cases rurals: 3000 aC[modifica | modifica el codi]

A l'Antic Egipte els seus habitants edifiquen habitatges 3000 aC que guarden molta semblança amb les cases rurals del segle XX, amb murs de toves i sostres de fusta de Palma. Cal palafits, cases sobre puntals, enmig de llacs, en diverses parts d'Amèrica Central.[6]

Palaus i cases amb pati: 2000 aC[modifica | modifica el codi]

A la vall del Indus, ciutats com Mohenjo-Daro, Kalibangan i Harappa, posseeixen grans cases amb pati (1800 aC). El palau del rei Minos es data del 1700 aC. A l'Antic Egipte els ciutadans rics es construeixen palauets. En la nova ciutat de Tell al-Amarna es construeixen cases amb un pati central. Els olmeques d'Amèrica Central, d'altra banda, es construïen cases de pedra acuradament tallada.[6]

Cases circulars: 1000 aC[modifica | modifica el codi]

Els celtes del nord d'Europa construeixen 500 aC cases circulars de pedra, amb el sostre de palla. A les ciutats estat gregues s'edifiquen cases amb pati 400 aC. S'estima que Alexandria l'any 200 aC tindria uns 300.000 habitants.[6]

Grècia[modifica | modifica el codi]

A Grècia, les cases eren en un principi, de fusta i després de maons o pedra, però sempre molt petites i modestes; les cases estaven dividides en dues parts:

  • una per als homes que ocupava el pis baix: andronitis.
  • una altra per a les dones que ocupava el pis alt o bé la part posterior del baix: Gineceu.[8]

Roma: cases de camp i blocs de pisos[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Casa romana i Vil·la
Habitatge subterrai a Derinkuyu, Capadòcia, Turquia.

En el primer segle, a les grans ciutats romanes, es construeixen blocs de pisos, anomenats insula, i als afores "cases de camp", o "vil·la". A Roma, la façana estava ocupada per una botiga o per la lògia de l'esclau porter. El vestíbul conduïa a l'atri, vasta peça quadrada, amb una obertura al centre per la qual les aigües pluvials queien en un piló. Estava envoltada per les dependències i servia per rebre als forasters. Record d'aquest atri és el patí andalús. Des d'allà, per una galeria (tablinum) i per dos corredors (fauces) es penetrava al peristil disposat com l'atri i des del qual es tenia accés a les habitacions (cubiculum) destinades a la família. En el pis alt, es trobaven les estances per la servitud (cenacles).[8] S'estima que Roma, l'any 100 aC, tindria uns 450.000 habitants.[6]

Edat Mitjana: pedra, tova i fusta[modifica | modifica el codi]

Una casa del segle XVIII, Theux Bèlgica

Durant l'Edat Mitjana les cases dels pagesos eren de tova, pedra o fusta, depenia dels materials de la regió, solien estar constituïdes per una habitació, àmplia, amb el sostre de palla, sent el foc de la xemeneia el centre de la llar. Era la residència de tota la família, utilitzada com a graner, i habitualment també era compartida per al bestiar. Fins al segle XIII no es crea una estada diferent per als animals a l'interior de la casa. La taula era l'objecte essencial del mobiliari, on tota la família s'acomodava, asseguda en bancs, al seu voltant; havia prestatges per dipositar els escassos objectes que posseïen i ganxos de fusta per penjar els vestits. No hi havia llits, es dormia a terra, habitualment sobre palla, o en màrfegues farcits de palla. No obstant això, per diversos motius, defensius o climàtics, molts habitants viuen en coves excavades, com les comunitats de l'est d'Àsia Central (encara perduren), a Xina, etc.[6]

Els palaus de pedra, com els maies, cases de tova per al poble, o de fusta dels víkings, són una constant en funció de l'estatus, clima o mitjans. A Europa, al segle XIII els nous rics, comerciants, banquers i nobles acabalats, es construeixen magnífiques cases de pedra, les barraques de fusta recobertes de fang i palla són del poble.

Edat Moderna: El maó[modifica | modifica el codi]

A partir del segle XVI es generalitza l'ús de maons de fang cuit per edificar cases al nord d'Europa. Sorgeixen les primeres mansions senyorials europees. Al segle XVIII, en moltes ciutats europees i americanes, s'erigeixen edificis d'estils "elegants" per a la nova burgesia.

El segle XIX: infravivendes i xalets[modifica | modifica el codi]

A principis del segle XIX les ciutats estan plenes de treballadors que emigren del camp per buscar treball a les fàbriques. Habiten als "barris baixos", amuntegats, en condicions insalubres, la majoria en la total misèria. Alguns historiadors consideren la Red House de Philip Webb (1859) el primer disseny de "casa moderna". A la fi del segle XIX sorgeixen els primers barris residencials, blocs de pisos dels estils eclèctics, els xalets i les ciutats jardí per a la burgesia.[6]

El segle XX: els gratacels[modifica | modifica el codi]

A principis del segle XX es dissenyen i erigeixen gratacels d'acer, cristall i formigó, amb noves tècniques, per a habitatges i oficines, als EUA. Seran imitats, més endavant, pels altres països.[6]

La casa moderna[modifica | modifica el codi]

La casa actual, la que es construeix actualment en els barris i polígons de les viles i ciutats occidentals, en forma de pisos o apartaments en edificis d'habitatges plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, derivada de les innovacions aportades pel moviment de l'arquitectura moderna, a partir la crítica formulada ja en el segle XIX, a les condicions dels habitatges del proletariat urbà en les ciutats d'Europa, on s'acumulaven en la més absoluta promiscuïtat, diverses famílies que convivien en habitacions insanes, sense cambra higiènica ni ventilació. Aquestes condicions foren denunciades, en el darrer terç del segle XIX, per diversos moviments de caràcter polític i social (socialisme utòpic, primera i segona Internacional, etc.), així com per escriptors com Charles Dickens o institucions com la R.I.B.A. i altres.

«Karl Marx Hof», barriada de cases per a obrers a Viena, Àustria.

La casa moderna representa la ruptura amb aquell estat de coses, quan la casa del proletariat industrial no era altra cosa que una casa burgesa adaptada a la funció d'habitatge per a famílies obreres un cop dividida en quartos cada cop més petits. Els arquitectes del moviment modern oposaren un tipus d'habitatge mínim amb disseny higiènic i funcional. La casa moderna havia de ser una per família a fi d'evitar la promiscuïtat, havia d'estar dotada de ventilació en totes les estances, amb cuina, aigua corrent i cambra higiènica, s'havia d'orientar al sol i obrir-se a dues façanes oposades per garantir la ventilació creuada i combatre la tuberculosi. La casa moderna ha de ser construïda amb materials aïllants, per facilitar les millors condicions ambientals amb el mínim cost energètic possible. El debat actual sobre la sostenibilitat és recurrent respecte al debat sobre l'habitatge higiènic que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. El barri de Karl Marx Hof de Viena és la fita exemplar més destacada d'aquest urbanisme que proposa un nou tipus de casa per a les classes populars.

En els països més desenvolupats s'han anat desenvolupant criteris i normes pròpies per la construcció d'habitatges nous, per donar criteris constructius que garanteixin l'estabilitat, solidesa, seguretat i confort als usuaris, i normes específiques que regulen la fabricació, components i muntatge dels materials de construcció.

En l'actualitat, cada territori estableix els criteris propis per que una casa sigui considerada habitatge, i a la Catalunya, aquestes condicions d'habitabilitat[9] consisteixen en uns mínims de dimensions i peces, evitant criteris purament higienistes.

Origen i evolució de la casa moderna[modifica | modifica el codi]

L'urbanisme de caràcter higienista primer, amb els treballs de destacats urbanistes com Frederick Law Olmsted o Ildefons Cerdà i les aportacions del moviment «Arts and Crafts», són els antecedents de les formulacions teòriques sobre la casa moderna que se sintetitzaren en la segona exposició del «Werkbund» alemany de 1927 a Stuttgart i en els edificis que es van construir a Holanda durant el període de l'arquitectura neoplàstica, com les casetes en filera del barri mariner de Hoeck van Holland projectades l'any 1924 per l'arquitecte J.J.P. Oud. Durant els anys 20, els estudis teòrics de la «Bauhaus» o dels arquitectes del moviment modern com Walter Gropius, le Corbusier, el ja citat Oud i altres, culminaren en el segon Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna (C.I.A.M.) celebrat a Frankfurt l'any 1929, dedicat al tema de l'habitatge mínim. A Catalunya, durant la Segona República els arquitectes del GATCPAC formularen propostes per a construir cases segons els principis dels C.I.A.M. com la Casa Bloc al barri de Sant Andreu de Barcelona.

L'urbanisme i l'arquitectura moderna van ser adoptats universalment després de la segona guerra mundial, quan les tasques de reconstrucció d'Europa exigien nous instruments teòrics i noves propostes que l'academicisme burgès, atès el fracàs del model social dominant entre guerres, ja no estava en condicions de donar. A Catalunya als anys 50, el Grup R reintroduí l'arquitectura del moviment modern a Espanya, i amb ell, les propostes innovadores respecte a la casa i la ciutat. En l'origen del Grup R hi va haver un concurs convocat per la «Dirección General de Arquitectura» per a cercar solucions al problema de l'habitatge, concurs que fou guanyat pels arquitectes que després impulsarien el moviment. Els postulats teòrics del moviment modern s'aplicaren en la construcció del polígon de Montbau a Barcelona, així com els habitatges de la SEAT a la Zona Franca entre d'altres..

Casa i comunitat cultural[modifica | modifica el codi]

La casa primitiva o la casa tradicional, les cases que s'inclouen en els estudis sobre arquitectura primitiva o arquitectura popular, es caracteritzen per la persistència dels tipus generals al llarg dels temps, però les diferències entre els distints tipus de cases primitives i tradicionals (populars) són el reflex tant de les diferències culturals, dels ritus i formes de vida o de l'organització social com dels factors ambientals o dels materials o tècniques constructives. Pensem en l'habitatge dels pobles esquimals, adaptats tant a una cultura nòmada amb nuclis familiars polígams, com al fet climàtic, on les pells dels ossos o el propi glaç són els materials de construcció.

La casa primitiva[modifica | modifica el codi]

Amos Rappoport (veure bibliografia) diu:

« Les cabanes d'herba, com les conegudes en el neolític, s'usen encara a les Fiji, a Nova Guinea, Amèrica del Sud i altres llocs. Els habitatges del Neolític europeu (sobre pilars en els llacs) semblen idèntics a algunes cases de Nova Guinea i sud Amèrica i fins i tot n'he vist algunes a la sortida de Singapur. En general, las cases amb pati semblen haver canviat molt poc i les utilitzades avui són semblants a algunes de les cases de Jericó, Katal Hüyük i Ur. De fet, els carrers d'Ur són com els de moltes ciutats de l'Orient Mitjà. Les cabanes de Toda a l'Índia central, s'assemblen a les dibuixades en les coves de Font de Gaume al sud oest de França; algunes cases de maons, de l'any 5200 A. de C., excavades a Hacilar, Turquia, s'assemblen a algunes que he vist recentment a Iran. Els Trulli d'Itàlia i les cases rusc d'Àfrica i Perú s'assemblen a algunes cases rusc anteriors de Xipre. Les cases maias del Yucatán d'avui són iguals a les dibuixades en manuscrits de l'época i les del Perú semblen idèntiques a les equivalents precolombines (com en el Machu Pichu). En tots aquests exemples, l'existència d'un model acceptat amb molt poques innovacions ha donat com a resultat la forta persistència de la forma. »

La casa popular[modifica | modifica el codi]

En la tradició cultural d'arrel llatina la casa popular és una derivació dels tipus bàsics de les cases romanes, amb un significat cultural especial per a la masia, el caseriu basc, la «casa pinariega», o el «cortijo», que com a tipus dominants en diferents àmbits regionals d'Espanya, imposaren els seus esquemes a tota l'arquitectura popular espanyola. En aquest sentit, la casa de cós catalana, reprodueix, en les seves reduïdes dimensions, l'estructura familiar dominant i la forma i estructura del model consolidat del mas.

Dins de la casa[modifica | modifica el codi]

La distribució interna de la casa ha anat variant al llarg de la seva història. Les habitacions principals d'una casa actual són:

  • rebedor o vestíbul: espai d'entrada
  • menjador
  • sala, a part de l'estar pot tenir també una biblioteca i sala de jocs
  • dormitoris

Nuclis humits

La casa pot tenir altres habitacions com l'estudi, la sala de la bugada, el celler, etc.

Si la casa té diversos pisos, l'inferior es denomina soterrani i el superior, just sota del sostre, golfes. Pot tenir dependències fora de la façana, que seran el balcó o la terrassa si estan suspesos de la paret (el nom depèn de la mida), el jardí o pati si està arran de terra (el primer nom es reserva per a zones amb gespa) i el terrat si està situada damunt de l'habitatge ordinari.

Les zones de contacte de la casa amb l'entorn pot tenir els anomenats espais intermedis, que són zones que segons convingui poden considerar-se a l'exterior o a l'interior. Dintre d'aquests espais trobem les galeries i les cancel·les.

Tipus de cases[modifica | modifica el codi]

Les cases poden variar molt en funció de l'època i zona, i per això reben diferents noms

  • cabana: casa petita i provisional, usualment feta amb materials de la natura
  • pis: cadascun dels habitatges d'un edifici, usualment petit i en una sola planta
  • apartament: pis petit, normalment utilitzat com a segona residència
  • masia: casa de camp tradicional catalana[3]
  • estudi: pis molt petit amb habitacions que comparteixen espais
  • loft: pis amb les mínimes parets imprescindibles, normalment ve de rehabilitar pisos o locals antics.
  • Mantell: caseta de fusta amb rodes.

Elements d'una casa[modifica | modifica el codi]

Des d'un punt de vista constructiu les cases estan constituïdes pels següents elements:

Estructura[modifica | modifica el codi]

L'estructura és la carcassa que serveix per sustentar les diverses parts d'un edifici, i el fixa al terreny. Pot tenir elements de tova, maó, pedra, fusta, acer, formigó armat, etc. Està composta de:

  • Fonaments: la part de l'estructura sobre la qual es recolza tota la casa, està sota terra i transmet al terreny el pes de l'habitatge i les tensions a què està sotmesa. Una casa pot tenir diferents tipus de fonaments: sabates, sabates corregudes, lloses, pilots, etc. Quan la resistència del terreny és baixa per suportar les càrregues (menor de 10 Nw / mm ²), es fa necessari utilitzar lloses o pilots.
  • També l'estructura pot tenir murs de càrrega, pilars, bigues, forjats entramats i lloses.

Tancaments exteriors[modifica | modifica el codi]

Els tancaments exteriors serveixen per protegir l'interior de l'edifici. Normalment estan compostos per:

  • Murs de tancament, que poden estar conformats per materials com tova, maó, pedra, fusta, acer (xapa), formigó armat, vidre, etc. S'hi afegeixen: aïllaments tèrmics, acústics, impermeabilitzacions, etc. Han de ser exteriorment d'aspecte i color agradable i d'acord amb el conjunt.
  • La coberta: que pot estar formada per materials com tova, maó, pedra, fusta, acer (xapa), formigó armat, vidre, etc. S'hi afegeixen: aïllaments tèrmics, acústics, impermeabilitzacions, etc. Sol estar acabada amb teules.
  • La solera, una llosa o un forjat sanitari, deixant una "cambra d'aire" inferior per a evitar humitats ascendents del sòl i per a crear una càmera d'aïllament tèrmica.

Compartiments interiors[modifica | modifica el codi]

Són els elements que divideixen l'espai interior de la casa, conformant les habitacions. Generalment solen ser envans de maó, plaques de guix, fusta, etc.

Revestiments[modifica | modifica el codi]

Són els recobriments que es fan, tant en sòls com en parets i sostres.

  • Esteses de guix gruix, lliscats amb guix fi, per a posterior pintat, en parets i sostre.
  • Terres enrajolats de materials ceràmics, petris, de fusta, plàstics, etc.
  • Enrajolats murals amb material ceràmic emprat per protegir les "zones humides".
  • Arrebossat de morter de ciment en els murs de maó o pedra. També es pot aplicar en envans.
Casa dotada amb panells d'energia solar, Alemanya
Construcció d'una casa prefabricada modular

Instal·lacions[modifica | modifica el codi]

Són el conjunt de xarxes, i els seus mecanismes, que serveixen a una casa aportant aigua, energia elèctrica, gas, que permeten climatitzar l'interior, comunicar-nos, fer més saludable l'habitatge, etc. Les instal·lacions i xarxes més comuns són: d'aigua potable, electricitat, calefacció sanejament, i telecomunicacions, complementades de vegades amb gas natural, energia solar, climatització, sistemes contra incendis, sistemes de seguretat, etc.

Aparells sanitaris[modifica | modifica el codi]

Són el conjunt d'elements, i els seus mecanismes, que serveixen per facilitar la higiene personal, estan instal·lats als banys, xafareigs, etc.

Fusteria i vidre[modifica | modifica el codi]

Es denomina fusteria al conjunt d'elements de fusta que els fuster munten en una casa, com ara portes, finestres, baranes, sòcols, etc. Sol anar vinculat amb el vidrier. Les finestres a més de permetre contemplar l'exterior, també són necessàries per aconseguir un bon assolellament i ventilació, ajudant a optimitzar la humitat de l'ambient interior, encara que en infrahabitatge pot succeir que una casa no tingui cap finestra.[10] El seu disseny depèn de la zona geogràfica.

Serralleria de taller[modifica | modifica el codi]

Es diu serralleria al conjunt d'elements metàl·lics que els manyà es munten en una casa, com ara mecanismes de portes, finestres, etc. Així com les portes, finestres, baranes, tanques, etc. que són de metalls com l'alumini, acer, etc.

Pintura i acabats[modifica | modifica el codi]

La pintura i altres "acabats" són l'última fase en el procés constructiu d'una casa. Sol intervenir un decorador en les edificacions de més alta qualitat, o per interès dels seus propietaris.

Urbanització[modifica | modifica el codi]

Urbanització es denomina al conjunt d'elements que es munten i len al voltant de la casa, com la pavimentació exterior, enllumenat extern, tancat, enjardinament, xarxa de reg, embornals, etc.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Burton, Margie; Cathy French i Tammy Jones. Las casas alrededor del mundo. Pelham, NY: Benchmark Education Company, 2001. ISBN 1-58344-768-7. 
  2. Herweck Rice, Dona. Las casas alrededor del mundo. Teacher Created Materials, Incorporated, 2004. 
  3. 3,0 3,1 de Camps i Arboix, Joaquim. Les cases pairals catalanes. Edicions Destino, 1969. 
  4. Rosselló i Verger, Vicenç M. Toponímia, geografia i cartografia. València: Publicacions Universitat de Valencia, 2004. ISBN 1-58344-768-7. 
  5. Buck, John N. M.. The house-tree-person (H-T-P) manual supplement:administration and interpretation of the H-T-P test (en anglès). Western Psychological Services, 1964. 
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 6,4 6,5 6,6 6,7 6,8 Watkin, David. A history of Western architecture (en anglès). Western Psychological Services, 2005 (4a edició). ISBN 1-85669-459-3. 
  7. Deulofeu i Torres, Alexandre Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia. Figueres, Ed. Amics de l'Albera i Cap de Creus, Centre Excursionista Empordanès, edició pòstuma 2005 (volum IX en català de La matemàtica de la història).
  8. 8,0 8,1 Diccionari enciclopèdic popular il·lustrat Salvat (1906-1914)
  9. «Aprovat i publicat el nou decret d'habitabilitat». Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Barcelona, 2/11/2012. [Consulta: 27/3/2014].
  10. L'escriptor francès Victor Hugo (1802-1885) explica en la seva novel·la Els miserables (capítol 4 º de la primera part del primer llibre) que per esquivar el "impost a les portes i finestres", a França hi havia:
    1.320.000 cases de camperols amb només tres obertures;
    1.817.000 amb tot just dues obertures i
    346.000 cabanes amb una sola obertura (la porta)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rapoport, Amos. Englewood Cliffs«House Form and Culture» (Morfología de Vivienda y Cultura)., N.J.: Prentice-Hall, 1969. Existeix una edició en castellà : «Vivienda y cultura», traduïda per Conchita Diez de Espada. Editorial Gustavo Gili, S.A. Barcelona 1972.
  • Professor Leonardo BenevoloHistoria de la Arquitectura Moderna;. © Casa Editrice, Laterza & Figli, Bari.
Traducció al castellà per Mariuccia Galfetti i Juan Díaz de Atauri. Amb textos de l'arquitecte Carlos Flores relatius al Pla Cerdà, el Modernisme català i l'Arquitectura espanyola entre 1930-1940 i posterior a 1945. Editorial Gustavo Gili. Barcelona 2002.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]