Diferència entre revisions de la pàgina «Guerra de Successió Espanyola»

Salta a la navegació Salta a la cerca
m
neteja i estandardització de codi
m (Plantilla)
m (neteja i estandardització de codi)
La '''Guerra de Successió Espanyola''' ([[1701]] –[[1715|1713/1715]]) va ser un [[guerra|conflicte bèl·lic]] internacional que, a més d'afectar el conjunt d'[[Europa]], va incloure la [[Guerra de la reina Anna]] a l'[[Amèrica del Nord]], com també accions de [[Pirateria marítima|pirates]] i [[corsari]]s a les costes de l'Amèrica espanyola. En aquesta confrontació, a més de la successió a la corona hispànica, s'hi dirimia també la qüestió de l'equilibri de poder entre les diferents potències europees, i és considerada un dels primers conflictes globals.<ref name="s1714">{{ref-publicació |cognom=Alcoberro |nom=Agustí |enllaçautor=Agustí Alcoberro |article=El primer conflicte global |publicació= Especial 1714. Monogràfic de la Revista [[Sàpiens]] |lloc= Barcelona |exemplar= núm. 108 |data= setembre 2011 |pàgines= p.20-23 |issn= 1695-2014}}</ref>
 
A la Guerra de Successió, hi destacaren com a generals el [[Claude Louis Hector de Villars|Duc de Villars]], el [[James Fitz-James|Duc de Berwick]], el [[John Churchill, 1r Duc de Marlborough|Duc de Marlborough]], i el príncep [[Eugeni de Savoia]].
 
El [[1700]], [[Carles II d'Espanya|Carles II de Castella i d'Aragó]] va morir reconeixent com a hereu universal [[Felip V d'Espanya|Felip de Borbó, duc d'Anjou]], net de [[Lluís XIV de França]], qui, d'aquesta manera, esdevingué Felip V de [[Corona de Castella|Castella]] i IV d'[[Corona d'Aragó|Aragó]]. La guerra va començar perquè l'emperador [[Leopold I del Sacre Imperi Romanogermànic|Leopold I]] va reivindicar els drets de la seva nissaga a les corones hispàniques; a més, a mesura que Lluís XIV es va anar mostrant cada vegada més imperialista i agressiu, d'altres potències europees, com ara, principalment, [[Anglaterra]], [[Portugal]] i les [[Províncies Unides|Set Províncies Unides dels Països Baixos]] van aliar-se amb l'[[Sacre Imperi Romanogermànic|Imperi]] per oposar-se a l'expansionisme francès, com també, en el cas anglès, per assegurar la successió al seu tron de prínceps protestants; de fet, la Guerra de Successió Espanyola s'inscriu dins d'allò que alguns historiadors anglesos denominen la [[Segona Guerra dels Cent Anys]], concepte que designa la constant rivalitat anglofrancesa que existí en tots els conflictes europeus que es donaren entre [[1689]] i [[1815]].
=== L'esclat de la guerra i la formació de la Gran Aliança de la Haia ===
[[Fitxer:Marlborough-duke-first.jpg|miniatura|El [[John Churchill, 1r duc de Marlborough|duc de Marlborough]], comandant de les forces imperials, angleses i holandeses, va infligir una gran derrota als francesos i els bavaresos a la [[Batalla de Blenheim]].]]
El [[9 de juliol]] de [[1701]] les tropes imperials de la [[Casa d'Àustria]], comandades per [[Eugeni de Savoia]], havien envaït el [[ducat de Milà]], territori italià de la Monarquia d'Espanya, la qual cosa va provocar una intervenció francesa. Així es va iniciar la Guerra de Successió Espanyola. A la coalició antiborbònica s'hi uniren molts estats alemanys, principalment [[Prússia]] i l'[[Electorat de Hannover]], i al [[regne de Nàpols]] esclatà un aixecament contra la [[Casa de Borbó]] animat per la Casa d'Àustria, que havia entrat en converses amb la noblesa napolitana, i que fou esclafat pel virrei el [[Luis Francisco de la Cerda i Aragó|duc de Medinaceli]].
 
L'agressiva política de Lluís XIV i la prohibició a Anglaterra i als Països Baixos de comerciar amb els ports hispànics, que perjudicava seriosament els interessos comercials d'aquests dos països, feren que Guillem III, havent aconseguit el suport dels seus súbdits, signés amb les Províncies Unides el [[Tractat de la Haia (1701)|Tractat de la Haia]] ([[7 de setembre]] de [[1701]]) aliant-se amb la [[Casa d'Àustria]]. Aquest tractat reconeixia Felip V com a monarca espanyol, i només pretenia obligar-lo a cedir a la Casa d'Àustria les possessions italianes i els Països Baixos Espanyols, que així quedarien també fora de l'abast de l'expansionisme francès; per la seva banda, Anglaterra i les Províncies Unides pretenien obligar Felip V que mantingués els seus drets comercials als regnes hispànics com en temps del difunt Carles II. Pocs dies després de la signatura del Tractat va morir l'exrei [[Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia]], exiliat a França des que, el [[1688]], Guillem III l'havia destronat. Tot i que d'ençà de la signatura del [[Tractat de Rijswijk]] ([[1697]]) Lluís XIV havia reconegut Guillem III com a rei d'Anglaterra i d'Escòcia, ara reconegué com a monarca legítim el fill de Jaume II, [[Jaume Estuard]], la qual cosa va predisposar encara més l'opinió pública anglesa a donar suport als plans de guerra de Guillem III. Fins i tot després de la mort de Guillem III ([[1702]]), la seva successora a Anglaterra i Escòcia, la reina [[Anna I de la Gran Bretanya|Anna]], va continuar la guerra, assessorada pels seus ministres [[Sidney Godolphin, 1r comte de Godolphin|Godolphin]], i [[John Churchill|Marlborough]].
[[Fitxer:Philip-V-Making-1st-Duke-of-Berwick.jpg|miniatura|esquerra|Felip d'Anjou nomena el [[James Fitz-James|duc de Berwick]] duc de Fitz-James al [[Pariatge de França]], després d'haver vençut els aliats a la [[Batalla d'Almansa]]. Pintura de [[Jean Auguste Dominique Ingres]].]]
 
El [[1702]], Eugeni de Savoia va lluitar a Itàlia, on el comandant francès era el [[François de Neufville de Villeroy|duc de Villeroy]], a qui Eugeni va derrotar i capturar a la [[Batalla de Cremona]] l'[[1 de febrer]]. Villeroi va ser aleshores substituït pel [[Louis Joseph de Bourbon-Vendôme|duc de Vendôme]], qui, malgrat el resultat incert de la [[Batalla de Luzzara]] (agost) i una superioritat numèrica de tropes, no va aconseguir expulsar Eugeni d'Itàlia.
 
Mentrestant, Marlborough va dirigir una força combinada d'anglesos, holandesos i alemanys als Països Baixos, on va capturar moltes places importants, principalment [[Principat de Lieja|Lieja]]. Al Rin, un exèrcit [[Sacre Imperi Romanogermanic|imperial]] dirigit per [[Lluís, Margravi de Baden-Baden|Lluís de Baden]] va prendre [[Landau]] el setembre, però l'amenaça damunt d'Alsàcia va aturar-se arran de l'entrada a la guerra dins del bàndol francès de l'elector [[Maximilià II Manuel de Baviera]]. El príncep Lluís va ser obligat a retirar-se més enllà del Rin, on el derrotà l'exèrcit francès del duc de Villars a [[Batalla de Friedlingen|Friedlingen]]. L'almirall anglès [[George Rooke|sir George Rooke]] va aconseguir una important victòria a la [[Batalla de la badia de Vigo]], on va destruir totalment la flota espanyola d'Índies i va capturar tones de plata americana.
 
Marlborough entrà a Bonn el [[1703]] i forçà l'elector de Colònia a marxar cap a l'exili; tanmateix, no va aconseguir prendre Anvers i els francesos venceren a Alemanya. Un exèrcit franco-bavarès, dirigit pel duc de Villars i pel Maximilià Manuel de Baviera, derrotà les tropes imperials de Lluís de Baden i de [[Hermann Stirum]], però la timidesa de l'elector va impedir dur a terme una marxa sobre Viena, per la qual cosa Villars va dimitir. Tot i així, van continuar les victòries franceses al sud d'Alemanya amb un nou exèrcit dirigit per [[Camille d'Hostun de La Baume|Camille de Tallard]], que va triomfar al Palatinat, amb la qual cosa es va tornar a plantejar de nou la possibilitat d'atacar Viena.
 
Ara bé, en l'àmbit diplomàtic, al final de [[1703]] França va patir el revés de la decisió de [[Pere II de Portugal]] i de [[Víctor Amadeu II de Savoia]] de passar-se al bàndol austríac; a més, si, en un principi, els anglesos estaven disposats a acceptar Felip d'Anjou com a rei d'Espanya, ara consideraven millor per als seus interessos comercials el domini dels regnes hispànics per Carles d'Àustria, qui així esdevindria [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic|Carles III de Castella i d'Aragó]].<ref name="s1714"/>
El [[1707]], la guerra de successió va unir-se breument a la [[Gran Guerra del Nord]], que s'estava esdevenint simultàniament a l'Europa septentrional. [[Carles XII de Suècia]] va arribar a Saxònia perseguint l'elector [[Frederic August I de Saxònia (elector)|Frederic August I]], a qui va obligar a renunciar al tron de Polònia. Llavors, tant els francesos com els aliats intentaren atraure's el rei de Suècia. Els francesos miraren d'aconseguir que dirigís les seves tropes contra l'emperador [[Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep I]], qui havia donat suport a Frederic August de Saxònia; tanmateix, Carles XII, que es veia com el defensor de l'Europa protestant, condemnava el tracte donat per Lluís XIV als [[hugonots]], com tampoc no sentia cap interès pel conflicte de l'Europa occidental; per això, dirigí els seus objectius cap a Rússia i decidí no intervenir en la guerra de successió.
 
Per enfortir la seva reclamació al tron, després de la derrota a Almansa i la publicació per part de Felip II de Castella del [[Decret de Nova Planta]] i el naixement imminent de l'[[Lluís I d'Espanya|infant Lluís]],{{sfn|León Sanz|2007|p=94}} l'Arxiduc Carles anuncià el [[18 d'agost]] de [[1707]]{{sfn|León Sanz|2007|p=93}} i el trasllat a Barcelona de la seva futura esposa, el seu futur matrimoni amb [[Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel]], filla del [[duc]] [[Lluís Rodolf de Brunsvic-Wolfenbüttel]] i de la princesa [[Cristina Lluïsa d'Oettingen-Oettingen]].
 
El [[1707]], el príncep Eugeni va intentar envair França des d'Itàlia, però fou aturat pels francesos. Mentrestant, Marlborough s'estava als Països Baixos entretingut en la conquesta d'innombrables fortaleses. El [[1708]], els exèrcits de Marlborough s'enfrontaren als francesos, afeblits a causa de la mala relació entre els seus dos principals dirigents el [[Lluís de França (duc de Borgonya)|duc de Borgonya]], nét de Lluís XIV i germà de Felip de Borbó, i el [[Lluís Josep de Vendôme|duc de Vendôme]], ocasionada pels errors estratègics del duc de Borgonya, qui, ajornant la decisió d'atacar, va donar temps a Marlborough d'unir les seves tropes a les d'Eugeni de Savoia, cosa que va dur a la derrota francesa d'[[Batalla d'Oudenaarde|Oudenaarde]],<ref name=WC>{{en}} [[Winston Churchill]], ''[http://books.google.cat/books?id=UPcmt0z2S5wC&pg=PA356&dq=Oudenarde+1708&hl=ca&ei=EpuNTKvCBM2KOOakgMQK&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CC8Q6AEwAQ#v=onepage&q=Oudenarde%201708&f=false Marlborough: his life and times]'', V.2, p.357-380</ref> seguida per la caiguda de [[Lilla]]; mentrestant, a Itàlia, els austríacs saquejaren la ciutat de [[Forlì]].
Se celebraren l'esposori de Carles i Elisabet Cristina el 23 d'abril de [[1708]] a [[Klosterneuburg]]{{sfn|León Sanz|2007|p=93}} i la reina recorregué els estats italians, reforçant la seva adhesió a la causa austriacista,{{sfn|León Sanz|2007|p=97}} arribant a [[Mataró]] el [[25 de juliol]],{{sfn|León Sanz|2007|p=102}} poc després de la victòria aliada a la batalla d'Oudenaarde, i instal·lant-se al palau de Jaume de Baró.{{sfn|León Sanz|2007|p=101}} L'[[1 d'agost]] de 1708 la parella es casà a l'església de [[Santa Maria del Mar]] de Barcelona.{{sfn|León Sanz|2007|p=109}} Els reis s'instal·laren al [[Palau Reial Nou]] de [[Barcelona]] amb la cort.{{sfn|Albertí|2006 (1964)|p=55}}
 
Després de les desfetes d'[[Oudenaarde]] i de Lilla, Lluís XIV es va veure forçat a negociar; per això, va enviar el Marquès de Torcy, el seu ministre d'afers estrangers, a entrevistar-se amb els aliats a la Haia. El rei de França estava disposat a cedir totes les possessions espanyoles als aliats, conformant-se només amb el domini del [[Regne de les Dues Sicílies]]; estava disposat, fins i tot, a proporcionar diners per ajudar a foragitar Felip de Borbó dels regnes peninsulars. Tanmateix, els aliats intentaren imposar unes condicions més humiliants encara: obligar Lluís XIV a dur les seves tropes a la península per destronar el seu net. El rei de França va rebutjar aquest tracte i continuà la lluita.
 
El [[1709]], després de tres intents d'invasió de França, Marlborough i Eugeni de Savoia aconseguiren avançar cap a París; a la [[Batalla de Malplaquet]], aquests dos generals aliats derrotaren les tropes del duc de Villars, però patiren moltes baixes en les seves tropes; després, els aliats prengueren [[Mons]], però no pogueren explotar la victòria, amb la qual cosa la invasió de França quedà aturada.
=== La fase final 1710–1713 ===
[[Fitxer:Mapaespaña guerrasucesion.svg|miniatura|230|Mapa dels moviments de tropes a la Guerra de Successió d'Espanyola.]]
El [[1710]], els aliats van dirigir una ofensiva a la península Ibèrica, en la qual el [[James Stanhope|comte de Stanhope]], després de vèncer a la [[batalla de Monte de Torrero]], es va aturar deu dies per restablir les institucions a l'Aragó. Va aconseguir [[Ocupació austriacista de Madrid (1710)|arribar a Madrid]]<ref>{{es}} Carlos E. Corona Barratech i José A. Armillas Vicente, ''[http://books.google.cat/books?id=wLNVAv7N-_YC&pg=PA254&dq=madrid+1710+carlos&hl=ca&ei=J46nTMqdDM6ZOpnb7JkM&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDMQ6AEwAw#v=onepage&q=madrid%201710%20carlos&f=false La España de las reformas: hasta el final del reinado de Carlos IV]'', v.2, p.254</ref> juntament amb Carles d'Àustria, però fou obligat a rendir-se a [[Batalla de Brihuega|Brihuega]] quan arribaren reforços de França. A partir d'aleshores, però, l'aliança antiborbònica va començar a desfer-se. A [[Regne de la Gran Bretanya|Gran Bretanya]], Marlborough va començar a perdre-hi influència, sobretot després que a la cort de la reina [[Anna I de la Gran Bretanya|Anna]], la seva dona [[Sarah Churchill, duquessa de Marlborough]], caigués en desgràcia; per altra banda, al Parlament, va caure el govern dels [[Whig (britànic)|Whig]], que havia donat suport a la guerra, i el nou govern [[Partit Tory|Tory]] va buscar fer la pau.
 
Després de les derrotes aliades a [[Brihuega]] i [[Villaviciosa]], el [[1711]] l'emperador [[Josep I del Sacre Imperi Romanogermànic|Josep I]],<ref>{{en}} Linda Frey i Marsha Frey, ''[http://books.google.cat/books?id=wrJmCvFY6ocC&pg=PA61&dq=battle+brihuega&hl=ca&ei=pOaWTMOdJ5OROIzPhYkJ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=4&ved=0CDgQ6AEwAw#v=onepage&q=battle%20brihuega&f=false The treaties of the War of the Spanish Succession]'', p.61</ref> va morir sense descendència masculina, amb la qual cosa la corona passà al seu germà Carles d'Àustria, qui així esdevingué l'emperador [[Carles VI del Sacre Imperi Romanogermànic]]; llavors, molts dels dirigents de les potències aliades van veure el domini dels regnes hispànics per l'emperador Carles VI com un perill per a l'equilibri europeu, i començaren a considerar com un mal menor reconèixer Felip de Borbó com a rei d'Espanya. En aquestes circumstàncies, Marlborough va aconseguir prendre [[Bouchain]] després d'haver derrotat Villars, però fou cridat a Gran Bretanya a final d'any, i es designà per substituir-lo el [[James Butler, 2n duc d'Ormonde|duc d'Ormonde]].
 
En secret i actuant al marge dels austríacs i dels neerlandesos, el secretari d'estat britànic [[Henry St John, 1r vescomte de Bolingbroke|Henry St John]] va iniciar converses amb el marquès de Torcy. Per la seva banda, el duc d'Ormonde no va dur les tropes britàniques a l'atac, amb la qual cosa, després de la [[Batalla de Denain]], en què Eugeni de Savoia no va comptar amb l'auxili del duc d'Ormonde, el duc de Villars va poder recuperar gran part del terreny perdut pels francesos.
 
La signatura del [[Tractat d'Utrecht]] (1713) va posar fi a la guerra de Gran Bretanya i els Països Baixos contra França; mentre que la guerra entre França i Àustria va continuar fins que, el 1714, van ratificar-se els tractats de [[Tractat de Rastatt|Rastatt]] i [[Tractat de Baden|Baden]]. Per part espanyola, la Guerra de Successió tingué un epíleg en la [[Guerra de la Quàdruple Aliança]] ([[1718]]-[[1720]]) motivada per l'intent de [[Felip V d'Espanya|Felip V]] d'apoderar-se de Sardenya i Sicília, territoris a què havia hagut de renunciar al Tractat d'Utrecht.
Segons el Tractat d'Utrecht, que va signar-se l'[[11 d'abril]] de [[1713]], es reconeixia com a rei d'Espanya Felip de Borbó, el qual, però, renunciava als seus drets successoris sobre França, tot i que a França hi hagué qui considerava il·legítima aquesta renúncia. Per altra banda, els dominis de la Corona espanyola quedaven reduïts a la península i Amèrica, perquè [[Felip V d'Espanya|Felip V]] va haver de cedir els [[Països Baixos espanyols]], [[Regne de les Dues Sicílies|Nàpols]], el [[ducat de Milà]] i el [[Regne de Sardenya]] a l'emperador Carles VI, així com [[Regne de les Dues Sicílies|Sicília]] i parts del Milanesat a [[Víctor Amadeu II de Savoia]], i [[Menorca]] i [[Gibraltar]] a Gran Bretanya. A més, va haver de garantir als britànics el monopoli del [[Esclavitud|tràfic d'esclaus]] a Amèrica durant trenta anys.<ref name="s1714"/>
 
Quant a França, no es va dur a terme cap dels projectes austríacs concebuts des de mitjan {{segle|XVII|s}} de fer retrocedir l'expansió francesa cap al Rin i els Països Baixos. Lluís XIV va acceptar deixar de donar suport a les reivindicacions al tron britànic del pretendent [[Jaume Francesc Eduard Stuart]], fill de [[Jaume II d'Anglaterra i VII d'Escòcia]], i reconèixer com a legítima sobirana la reina [[Anna I d'Anglaterra|Anna]]. A l'Amèrica del Nord, Lluís XIV va admetre la sobirania britànica sobre la [[Terra de Rupert]] i l'illa de [[Terranova]], com també va haver de cedir a Gran Bretanya [[Acàdia]] i l'illa caribenya de [[Saint Kitts]].
 
Als neerlandesos, se'ls va permetre conservar algunes places fortes als [[Països Baixos austríacs]] ([[Països Baixos espanyols|espanyols]] fins al [[1713]]), com també es quedaren amb una part de l'antic domini espanyol de [[Guelders]].
Des del [[1704]], [[Francesc Dàvila]], qui probablement era un líder de la [[Segona Germania]] que havia escapat de la repressió, va trescar per tot el sud del [[Regne de València]] explicant als camperols que Carles d'Àustria estava disposat a abolir tots els drets dels nobles. Poc després del [[setge de Gibraltar (1704-1705)|setge de Gibraltar]] ([[5 de setembre]] de [[1704]] - [[31 de març]] de [[1705]]), amb l'ajut de l'estol anglès, els austracistes [[Setge de Dénia (1705)|conqueriren Dénia]], on el [[Regiment de cavalleria Rafael Nebot (borbònic)|Regiment de cavalleria Rafael Nebot]] es passà [[Regiment de cavalleria Rafael Nebot (austriacista)|a la causa austriacista]],<ref>{{Ref-llibre|cognom=|nom= |títol=Correspondencia de Luis XIV con M. Amelot, su embajador en España. 1705-1709. Publicada por el señor barón de Girardot |url=http://books.google.cat/books?id=6iaPZXTs14sC&pg=PA279&dq=denia+nebot+1705&hl=ca&sa=X&ei=XeCPUcqXCa6f7AaOsIHACw&ved=0CC4Q6AEwAA#v=onepage&q=denia%20nebot%201705&f=false |llengua=castellà |editorial=Universidad de Alicante |data=2012 |pàgines=279 |isbn=8497172027}}</ref> i altres places com ara [[Alzira]]; quan [[Joan Baptista Basset i Ramos|Joan Baptista Basset]] desembarcà a [[Altea]] l'agost del [[1705]], on l'arxiduc fou proclamat rei de València,<ref>Regidoría de Cultura de Dénia, ''[http://books.google.cat/books?id=b1XsSAAACAAJ&dq=proclamaci%C3%B3+arxiduc+Carles&hl=ca&ei=j3mnTLW6B42UOs3ukMcM&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CCwQ6AEwAQ L'Arxiduc Carles i Dénia: col·lecció documental: edició commemorativa de la Guerra de Successió a Dénia (1705-1708): Joan Baptista Basset proclama a Dénia l'arxiduc Carles rei de València: III Centenari (1705-2005).]''</ref> començà la revolta dels [[Maulets (història)|maulets]].
 
La resta de l'exèrcit borbònic del Regne de València fou enviat a la [[Setge de Barcelona (1705)|defensa de Barcelona]], deixant el regne indefens,<ref>{{Ref-llibre|cognom=Kamen |nom=Henry |títol=Philip V of Spain: The King who Reigned Twice |url=http://books.google.cat/books?id=htkqJr0SThsC&pg=PA45&dq=nebot+regiment+1704&hl=ca&sa=X&ei=LeWPUZSxComO7Qan6oCQAw&ved=0CC4Q6AEwAA#v=onepage&q=nebot%20regiment%201704&f=false |llengua=anglès |editorial=Yale University Press |data=2001 |pàgines=45 |isbn=0300087187}}</ref> i Basset va cavalcar des de [[Dénia]] a [[València]] passant [[Gandia]] i [[Alzira]], sense trobar-hi cap resistència important. Quan els nobles borbònics o les fortaleses tractaren de resistir, hi trobaren vilatans armats que els forçaren a fugir-ne. El virrei, juntament amb el duc de Gandia, una llarga llista de nobles i [[botiflers]] començaren a fugir, no cap a València, sinó cap a [[Castella]].
 
La ciutat de València va obrir les portes a l'exèrcit maulet sense resistència. Més aviat al contrari, l'entusiasme popular fou immens. Alhora arribaven notícies de l'alçament austracista al Principat, on les ciutats havien foragitat l'exèrcit "filipista", i de Barcelona, on el mateix Carles III havia desembarcat triomfalment. Això ajudà a escampar la revolta des de [[Vinaròs]] i [[Benicarló]] a [[Vila-real]] i [[Castelló de la Plana|Castelló]], on els maulets es feren forts. Un cop Basset es va establir a València, on exercí de virrei en la pràctica, i amb la major part del regne sota el control dels maulets (çò és, camperols armats), la seua primera mesura va ser abolir tots els tributs senyorials.
El domini dels maulets -pagesos revoltats- sobre l'austriacisme valencià fou tan clar que un significat borbònic como ho era el pare [[Josep Manuel Minyana]] va decidir donar el títol "De bello rústico valentino" (=Sobre la guerra rural valenciana) al llibre que, anys després, va escriure sobre la història de la guerra de successió al Regne de València. Per altra banda, un cop acabada la guerra, molts nobles valencians es queixaren a [[Felip V d'Espanya|Felip V]] que l'abolició dels [[Furs de València|Furs]] del [[Regne de València]] era una mesura injusta perquè, en la seva majoria, la noblesa valenciana se li havia mantingut fidel.
 
Com que l'exèrcit pagès dels maulets no era capaç de resistir els atacs de les forces borbòniques, Basset va demanar ajuda al rei, és a dir, a Carles III de Castella i d'Aragó, el qual va enviar a València un contingent anglès dirigit per [[Charles Mordaunt|Charles Mordaunt, Lord Peterborough]], amb el qual també hi viatjà el comte de Cardona, encarregat pel rei de posar fi als excessos plebeus de Basset i els seus maulets; evidentment, l'abolició dels tributs de la corona privava Carles III dels seus ingressos del Regne de València. Així doncs, Cardona i Peterborough van empresonar alguns col·laboradors de Basset sota l'acusació d'haver confiscat indegudament béns dels francesos i dels botiflers; per altra banda, les autoritats reials van fer sortir Basset de València, on gaudia de força popularitat, enviant-lo primer a Alzira i després a [[Xàtiva]], encoratjant-lo a prendre part en les lluites.
 
Durant les celebracions populars per l'entrada de Carles III a Madrid ([[27 de juny]] de [[1706]]), Peterborough va enviar en secret tropes a Xàtiva, amb l'ordre d'arrestar Basset i empresonar-lo en una fortalesa en mans angleses. Ara bé, quan la notícia es féu pública, el poble es revoltà. A València els crits de "''Visca Basset, abans que Carles III''" demostraven, en cas de dubte, quin era el sentiment majoritari dels valencians. De fet, Peterborough va haver de girar els canons per fer-los apuntar a l'interior de la ciutat i controlar la plebs. Les manifestacions de protesta duraren dies, s'enviaren cartes al rei a Barcelona, i hi hagué arreu declaracions públiques en favor de Basset i les seues reformes; tanmateix, conscients que una victòria borbònica significaria la restauració del règim senyorial enderrocat el [[1704]], aturaren les protestes, creient que el rei Carles repararia la injustícia i alliberaria Basset quan anés a València.
El [[1705]], l'arxiduc Carles embarcà a [[Lisboa]] en direcció al Mediterrani. S'aturà a [[Altea]], on fou proclamat rei i la revolta valenciana dels [[Maulets (història)|maulets]] s'estengué, liderada per [[Joan Baptista Basset]]. Mentrestant, animats constantment pel príncep Jordi de Darmstadt, escamots armats barraren el pas als borbònics a la plana de [[Vic]], que són derrotats en el [[combat del Congost]].<ref>{{Ref-llibre|cognom=Pujal i Carrera |nom=Lluís |títol=General Moragues: pallarès insigne |url=http://books.google.cat/books?id=LbIIAQAAIAAJ&q=combat+del+congost+1705&dq=combat+del+congost+1705&hl=ca&sa=X&ei=PF2OUcO_IIXy7AatlYDwCQ&ved=0CC4Q6AEwAA |llengua= |editorial=Aedos |data=1979 |pàgines=53-54 |isbn=8470032267 |ref=harv}}</ref>
 
La flota de l'arxiduc, formada per 180 vaixells amb 9.000 soldats anglesos, holandesos i austríacs i 800 cavalls sota el comandament de [[Charles Mordaunt|lord Peterborough]], l'holandès Schrattenbach i Jordi de Darmstadt, arribà a Barcelona el [[22 d'agost]] de [[1705]].
Davant del [[Setge de Barcelona (1706)|setge]] dels austriacistes, les autoritats barcelonines es mantingueren fidels a [[Felip d'Anjou]] i proposaren formar la [[Coronela de Barcelona]], mentre la població vacil·là; mentrestant, els vigatans s'alçaren i en baixaren uns 1.000 armats per unir-se al desembarcament, i en la [[Batalla de Montjuïc (1705)|Batalla de Montjuïc]] capturen la fortalesa, des de la qual bombardejarien la ciutat. [[Mataró]] es declarà per Carles{{sfn|Juan Vidal|2001|p=63}} i llevà un batalló per ajudar en el setge.<ref>{{Ref-llibre|cognom=Reixach i Puig |nom=Ramon |títol=Els orígens de la tradició política liberal catòlica a Catalunya: Mataró, s. XVIII i XIX |url=http://books.google.cat/books?id=MxQsAQAAMAAJ&q=regiment+generalitat+1705&dq=regiment+generalitat+1705&hl=ca&sa=X&ei=PXONUYP5BYu1hAfvtICQCQ&ved=0CEQQ6AEwBQ |llengua= |editorial=Caixa d'Estalvis Laietana |data=2008 |pàgines=121 |isbn=8493310964}}</ref> L'ofensiva aliada per ocupar els països catalans continuà, caigué [[Girona]]{{sfn|Juan Vidal|2001|p=63}}, [[Josep de Nebot i Font]] prengué [[Tortosa]] i [[Tarragona]] el setembre,<ref>{{Ref-llibre|cognom=Kamen |nom=Henry |títol=Philip V of Spain: The King who Reigned Twice |url=http://books.google.cat/books?id=htkqJr0SThsC&pg=PA45&dq=nebot+regiment+1704&hl=ca&sa=X&ei=LeWPUZSxComO7Qan6oCQAw&ved=0CC4Q6AEwAA#v=onepage&q=nebot%20regiment%201704&f=false |llengua=anglès |editorial=Yale University Press |data=2001 |pàgines=45-46 |isbn=0300087187}}</ref> i [[Lleida]] caigué en mans de [[Manuel Desvalls i de Vergós]] el [[23 de setembre]],<ref>{{Ref-llibre|cognom=Esteve Perendreu |nom=Francesc |títol=Mestrescoles i rectors de l'Estudi General de Lleida (1597-1717) |url=http://books.google.cat/books?id=ZDe3vMGMT9gC&pg=PA321&dq=coronela+de+lleida&hl=ca&sa=X&ei=_ZB9UeeCLci57Aa904GQBg&ved=0CDwQ6AEwAg#v=onepage&q=coronela%20de%20lleida&f=false |llengua= |editorial=Universitat de Lleida |data=2007 |pàgines=322 |isbn=8484094545}}</ref>
 
A la [[batalla d'Almansa]] ([[25 d'abril]] de [[1707]]), les tropes [[Felip V d'Espanya|filipistes]] van vèncer les de Carles III; a continuació, l'exèrcit es dividí en dues columnes. La primera, comandada pel mateix [[James Fitz-James Stuart|Berwick]], va prendre [[València]], i la segona columna, liderada per [[François Bidal d'Asfeld]], va començar [[Setge de Xàtiva (1707)|cremant i destruint]] [[Xàtiva]], a la qual canviaren el nom pel de ''San Felipe'', i va continuar amb la presa d'[[Alcoi]] el [[8 de gener]] de [[1708]], [[Dénia]] el [[17 de novembre]] de [[1708]],<ref name="LmpDenia">{{ref-notícia|cognom=García|nom=Sergi|títol=Un investigador encuentra en Nápoles el listado de los 800 austracistas que partieron del puerto de Dénia tras la guerra de Sucesión|publicació=La Marina Plaza|url=http://lamarinaplaza.com/2014/04/30/un-investigador-encuentra-en-napoles-el-listado-de-los-800-austracistas-que-partieron-del-puerto-de-denia-tras-la-guerra-de-sucesion/|consulta=28 febrer 2016|data=30 abril 2014}}</ref> i el castell de Santa Bàrbara, a [[Alacant]], el [[19 d'abril]] de [[1709]]. Per altra banda, els borbònics entraren també a [[Saragossa]] el [[26 de maig]] de [[1707]]; poc després, l'exèrcit del [[Felip d'Orleans (II duc d'Orleans)|duc d'Orleans]] va [[Setge de Lleida (1707)|assetjar Lleida]], que va caure el [[14 d'octubre]] de [[1707]], i [[Setge de Tortosa (1708)|Tortosa]], que ho va fer el [[15 de juliol]] de [[1708]].
 
=== La Nova Planta absolutista de València ===
La segona part del Reial Decret de 29-VI-1707 establia com serien governats a partir d'aleshores ambdós territoris. Invocava, novament, la seva voluntat perquè tots els seus dominis «''es redueixin a les lleis de Castella, i a l'ús, pràctica i forma de govern que es té i ha tingut en ella i en els seus Tribunals sense cap diferència''». L'abolició dels furs significava també que quedaven abolides les jurisdiccions pròpies dels valencians i els aragonesos, quedant abolits els privilegis d'estrangeria dels dos [[estats de la Corona d'Aragó]]. El fet de perdre la pròpia jurisdicció era presentat en el decret no com una pèrdua, sinó com un avantatge, assenyalant que a partir d'aquell moment «''podent obtenir per aquesta raó els meus fidelíssims vassalls els castellans oficis i càrrecs a [[regne d'Aragó|Aragó]] i [[regne de València|València]], de la mateixa manera que els aragonesos i valencians han de poder d'ara endavant gaudir-los a Castella sense cap distinció''».
 
Aquesta disposició era explícitament presentada com una recompensa als seus súbdits castellans per haver-li estat fidels «''facilitant jo per aquest mitjà als castellans motius perquè acreditin de nou els efectes de la meva gratitud, dispensant en ells els majors premis, i gràcies tan merescudes de la seva experimentada i copel·lada fidelitat''», i interpretava que pels [[aragonesos]] i [[valencians]] també seria un avantatge. A la pràctica però, allò que succeí fou que els castellans, que tenien una majoria demogràfica notable respecte de valencians i aragonesos, passaren a ocupar llocs de responsabilitat a Aragó i a València. Finalment el decret establia que a partir d'aleshores els regnes d'Aragó i València s'haurien de governar amb unes institucions estructurades que «es governin i manegin en tot i per tot com les dues [[Reial Audiència i Cancelleria de Valladolid|Cancelleries de Valladolid]] i [[Reial Audiència i Cancelleria de Granada|Granada]], observant literalment les mateixes regalies, lleis, pràctica, ordenances i costums que es guarden en aquestes, sense la menor distinció i diferència en res».
En el mateix moment d'entrar a València, poc després de la batalla d'Almansa, el duc de Berwick ja havia proclamat l'abolició dels [[furs de València]], car, com a càstig per la seva rebel·lia, a partir d'aleshores els únics furs i privilegis que tindrien els valencians serien aquells que al rei li semblés bé concedir-los, amb la qual cosa es va suprimir de cop l'[[Regne de València|estat valencià]] que [[Jaume el Conqueridor]] havia creat després de la [[Conquesta de València|Conquesta]]. El [[29 de juny]] de [[1707]], Felip V promulgà els [[Decrets de Nova Planta]], que definien el nou règim que imposà als regnes d'[[Regne d'Aragó|Aragó]] i de [[Regne de València|València]].
 
El [[7 de juliol]] de [[1713]], representants de Felip V convidaren la ciutat de Barcelona a rendir-se; dos dies després, la [[Junta de Braços]] va decidir resistir com a única manera d'intentar salvar el sistema institucional català.
 
La proclamació pública de guerra va tenir lloc a les sis del matí del 9 juliol 1713 i l'endemà es va publicar un ban per llevar efectius per l'[[Exèrcit de Catalunya (1713-1714)|Exèrcit de Catalunya]], sent les seves primeres unitats el [[Regiment de la Generalitat de Catalunya]] i el [[Regiment de la Ciutat de Barcelona]]. Per al càrrec de general comandant els [[Tres Comuns de Catalunya]] van nomenar el tinent mariscal [[Antoni de Villarroel i Peláez]] el 10 de juliol.{{sfn|Hernàndez i Cardona|Riart i Jou|Rubio i Campillo|2010|p=62}} i decidiren agrupar tots els combatents de la Catalunya interior sota el comandament d'[[Antoni Desvalls i de Vergós]], marquès del Poal, militar de professió, germà del comandant de la plaça de [[Cardona]], [[Manuel Desvalls i de Vergós]], que faria de cap d'aquell exèrcit, tot i que qui el conduiria era Antoni. Gairebé un any sencer va estar actuant aquest exèrcit, el gruix principal a les comarques del [[Bages]], [[Moianès]], [[Lluçanès]], [[Osona]], [[Vallès Occidental]], [[Vallès Oriental]], [[Maresme]], etc., però amb altres partides lluitant a la zona pirinenca, en terres gironines, al Penedès i a les comarques lleidatanes i tarragonines.
 
=== El duc de Pòpuli ===
[[Setge de Barcelona (1713-1714)|Barcelona]], on s'havien aplegat molts combatents valencians, fou assetjada el [[25 de juliol]] de [[1713]] per les forces de [[Restayno Cantelmo Stuart]], el ''duc de Pòpuli''.<ref>{{es}} Antonio Mestre, ''[http://books.google.cat/books?id=OTlEY4fUQY4C&pg=PA578&lpg=PA578&dq=restayno+cantelmo&source=bl&ots=eCnZE0S8Mn&sig=65WoTBOfROPDKxoPXeIQo_fnG2A&hl=ca&ei=8VqlTNaANsqj4QbKjuWRDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CBsQ6AEwAQ#v=onepage&q=restayno%20cantelmo&f=false Historia, fueros y actitudes políticas: Mayans y la historiografía del XVIII]'', p.578</ref> S'escollí el [[Antoni de Villarroel i Peláez|general Villaroel]],{{sfn|Hernàndez i Cardona|Riart i Jou|Rubio i Campillo|2010|p=62}} militar borbònic fins a l'ofensiva de [[1710]], comandant de l'exèrcit català ajudat, entre altres, pel valencià [[Joan Baptista Basset]]. La situació del Principat esdevingué progressivament més inestable per als borbònics a causa de les revoltes i l'aixecament de milers de persones arreu del país que lluitaren contra la invasió; així, l'Exèrcit de les Dues Corones fou incapaç d'aturar les guerrilles de la [[Plana de Vic]] i el [[Lluçanès]], per la qual cosa el duc de Pòpuli hagué de mobilitzar tropes destinades al setge de Barcelona, fet que n'afeblí el bloqueig i permeté importants connexions entre la ciutat i la resistència de l'interior del país. A nivell marítim el setge fou ineficaç mentre fou possible l'arribada de queviures, [[pólvora]] i municions de [[Mallorca]].
 
[[Setge de Barcelona (1713-1714)|Barcelona]], on s'havien aplegat molts combatents valencians, fou assetjada el [[25 de juliol]] de [[1713]] per les forces de [[Restayno Cantelmo Stuart]], el ''duc de Pòpuli''.<ref>{{es}} Antonio Mestre, ''[http://books.google.cat/books?id=OTlEY4fUQY4C&pg=PA578&lpg=PA578&dq=restayno+cantelmo&source=bl&ots=eCnZE0S8Mn&sig=65WoTBOfROPDKxoPXeIQo_fnG2A&hl=ca&ei=8VqlTNaANsqj4QbKjuWRDQ&sa=X&oi=book_result&ct=result&resnum=2&ved=0CBsQ6AEwAQ#v=onepage&q=restayno%20cantelmo&f=false Historia, fueros y actitudes políticas: Mayans y la historiografía del XVIII]'', p.578</ref> S'escollí el [[Antoni de Villarroel i Peláez|general Villaroel]],{{sfn|Hernàndez i Cardona|Riart i Jou|Rubio i Campillo|2010|p=62}} militar borbònic fins a l'ofensiva de [[1710]], comandant de l'exèrcit català ajudat, entre altres, pel valencià [[Joan Baptista Basset]]. La situació del Principat esdevingué progressivament més inestable per als borbònics a causa de les revoltes i l'aixecament de milers de persones arreu del país que lluitaren contra la invasió; així, l'Exèrcit de les Dues Corones fou incapaç d'aturar les guerrilles de la [[Plana de Vic]] i el [[Lluçanès]], per la qual cosa el duc de Pòpuli hagué de mobilitzar tropes destinades al setge de Barcelona, fet que n'afeblí el bloqueig i permeté importants connexions entre la ciutat i la resistència de l'interior del país. A nivell marítim el setge fou ineficaç mentre fou possible l'arribada de queviures, [[pólvora]] i municions de [[Mallorca]].
 
El [[13 de juny]] de 1713, la [[conferència de Cervera]], entre el comte de Königsegg per part austriacista i el marquès de Grimaldi pels borbònics, pretenia preparar un armistici mentre es procedís a l'evacuació de les tropes estrangeres decidida a Utrecht, i la capitulació de Barcelona i Tarragona, però la condició que les llibertats catalanes fossin mantingudes féu fracassar la conferència.<ref>{{GEC|0017151|Cervera|consulta=11 juny 2011}}</ref>
=== La Batalla de l'Onze de Setembre ===
{{AP|Batalla de l'11 de setembre}}
L'[[Diada Nacional de Catalunya|11 de setembre]] de [[1714]] començà l'assalt general de les tropes borbòniques cap a dos quarts de cinc de la matinada. El Conseller en Cap [[Rafael Casanova]] va presentar-se a la muralla amb la [[bandera de Santa Eulàlia]], venerada pels barcelonins, per tal de donar ànims als defensors. Segons la tradició aquesta senyera només podia utilitzar-se en els moments de greu perill per a Barcelona.
 
Les tropes borbòniques penetraren la ciutat per diferents punts, però bàsicament utilitzaren l'anomenada "bretxa reial" entre el Baluard de Santa Clara i el del Portal Nou a l'est de la ciutat. L'assalt es prolongà durant tot el dia amb intensos combats pels carrers. Els principals punts d'enfrontament se situaren al [[Convent de Sant Agustí Vell|Convent de Sant Agustí]], amb el Coronel [[Pau de Thoar i Grec]] al capdavant del [[Regiment de la Immaculada Concepció]] amb la missió de contenir l'avanç de les tropes borbòniques pel centre de la ciutat; entre el Baluard del Portal Nou i el Baluard de Sant Pere, on se situà Rafael Casanova amb l'estendard de Santa Eulàlia; i finalment a les barricades del [[Palau Reial Nou]], prop del port, on se situà la bandera de Sant Jordi i caigué ferit el General Joan Baptista Basset. Cap a les dotze del migdia del mateix dia Casanova resultà ferit d'un tret a la cuixa, fet que l'obligà a retirar-se de la batalla. El front s'estabilitzà cap a les dues de la tarda, fet que permeté iniciar l'anàlisi de la situació. Tant [[Rafael Casanova]] com [[Antoni de Villarroel]] havien estat ferits i estaven ingressats en hospitals de campanya.
 
== Fons ==
El [http://mdc.cbuc.cat/cdm/search/collection/guerrasucce Fons de la Guerra de Successió] forma part del repositori digital cooperatiu&nbsp;[http://www.cbuc.cat/mdc Memòria Digital de Catalunya]&nbsp;del&nbsp;[http://www.cbuc.cat/ Consorci de Biblioteques de Biblioteques Universitàries de Catalunya&nbsp;(CBUC)] des del qual es poden consultar, en accés obert, col·leccions digitalitzades de revistes catalanes antigues, fotografies, mapes, cartells, ex-libris, fullets, etc. relacionades amb Catalunya.
 
La col·lecció està formada per 421 documents publicats o escrits entre els anys 1680 i 1750. La col·lecció comprèn tant documents impresos com manuscrits. Es tracta de documents rars, difícils de localitzar i de consulta restringida. Aquests escrits formen part del fons de reserva de la Universitat Pompeu Fabra i procedeixen del Fons Joan Creixell i el donatiu del Dr. Josep Fontana i Lázaro. Són principalment escrits legals, administratius, polítics i propagandístics que documenten el període de la Guerra de Successió i la ulterior repressió. Els documents estan en castellà i català.
 
== Referències ==
1.925.693

modificacions

Menú de navegació