Joan Pau II
Sant Joan Pau II (en llatí: Ioannes Paulus II, en polonès: Jan Paweł II) (* Wadowice, República de Polònia, 18 de maig de 1920 - † Ciutat del Vaticà, 2 d'abril de 2005) fou el Papa número 264 de l'Església catòlica. El seu nom de naixement fou Karol Józef Wojtyła (hom pronuncia, en polonès, voi-tí-hua). És, fins avui, l'únic papa polonès en la història i el primer, des d'Adrià VI que no era nascut a Itàlia.
El seu pontificat de 26 anys ha estat el tercer més llarg de la història de l'Església Catòlica, després de Sant Pere (hom creu entre 34 i 37 anys) i el de Pius IX (31 anys). Beatificat el 2011, fou canonitzat el dia 27 d'abril del 2014.
Biografia
Fou el segon dels dos fills del matrimoni integrat per Karol Wojtyła i Emilia Kaczorowska. La seva mare morí l'any 1929. El seu germà gran, Edmund, qui era metge, morí el 1932; i el seu pare, un sots-oficial de l'exèrcit polonès, morí el 1941, durant l'ocupació militar de l'Alemanya nazi.
En acabar els seus estudis d'ensenyament mitjà, es matriculà a la Universitat Jagellònica de Cracòvia i també en una escola de teatre. Quan les forces d'ocupació alemanyes tancaren la Universitat, el setembre de 1939, el jove Karol hagué de treballar a una pedrera i després a una fàbrica química (Solvay), per a guanyar-se el pa i evitar ser deportat a Alemanya. Fitxat per la Gestapo, es refugià en unes golfes de Cracòvia. En aquesta època, s'uní al grup del cèlebre actor polonès Mieczyslaw Koltarszyk, creador del teatre Rapsòdic, amb qui interpretà papers de contingut patriòtic.
També participà en la resistència contra Alemanya per a ajudar a salvar famílies jueves. Posteriorment, la seua situació es complicà a Polònia i hagué d'amagar-se als soterranis de l'Arquebisbat de Cracòvia.
Educació pastoral
El 1942 ingressà al seminari clandestí que havia fundat Monsenyor Sapieha, cardenal arquebisbe de Cracòvia, començant la carrera de Teologia. Fou ordenat com a sacerdot l'1 de novembre de 1946 a la capella privada de Sapieha.
Poc després es traslladà a Roma per a assistir als cursos de la Facultat de Filosofia del Pontifici Ateneu "Angelicum", i hi obtingué el doctorat en Teologia amb la tesi L'acte de fe en la doctrina de Sant Joan de la Creu.
El 1948 tornà a Polònia i hi exercí el seu primer ministeri pastoral com a vicari coadjunt de la parròquia de Niegowic, als envoltants de Cracòvia, durant tretze mesos. En novembre d'aquest mateix any obtingué l'habilitació per a exercir la docència a la Facultat de Teologia de la Universitat Jagellonica. El 17 d'agost de 1949 es traslladà com a vicari de la parròquia de Sant Florià, a Cracòvia, des d'on exercí el ministeri durant dos anys, alternant-lo amb la seua feina de conseller dels estudiants i graduats de la Universitat pública d'eixa ciutat.
Nomenat professor de Teologia Moral i Ètica Social del seminari metropolità de Cracòvia, el dia 1 d'octubre de 1953, començà el 1954 a impartir classes d'Ètica a la Facultat de Filosofia de la Universitat Catòlica de Lublin, on dos anys després fou nomenat director d'aquesta Càtedra. El 4 de juliol de 1958, el Papa Pius XII el nomenà bisbe auxiliar de l'arxidiòcesi de Cracòvia, sota l'administrador apostòlic, l'arquebisbe Baziak.
A partir de l'11 d'octubre de 1962, el jove bisbe comença a prendre part activa al Concili Vaticà II, destacant les seues puntualitzacions sobre l'ateisme modern i la llibertat religiosa. El 8 de desembre de 1965 passà a formar part de les Congregacions per als Sagraments i per a l'Educació Catòlica, i del Consell per als Laics. El 1962, en morir l'arquebisbe Baziak, fou nomenar vicari capitular i el 30 de desembre següent el Papa Pau VI el nomenà Arquebisbe de Cracòvia. El 29 de maig de 1967 fou nomenat Cardenal, la qual cosa el convertí en el segon més jove de l'Església Catòlica, amb 47 anys.
Pontificat
L'agost de 1978 morí Joan Pau I, després d'un pontificat de 33 dies, i el 16 d'octubre de 1978, finalment Wojtyła fou triat pel conclave com a successor de Sant Pere, amb el nom de Joan Pau II, convertint-se d'aquesta manera, amb 58 anys, en el Papa més jove del segle i el primer no italià des de l'holandès Adrià VI (1552). Tres dies després de la seua elecció viatjà a Castel Gandolfo i el 5 de novembre visità Assís, el primer dels seus 144 viatges per Itàlia.
El 3 de desembre de 1978 visità la parròquia romana de San Francesco Saverio, la primera de les més 300 visites en aquesta ciutat.
El 25 de gener de 1979 començà a Mèxic i la República Dominicana el primer dels seus 104 viatges a l'exterior. L'últim fou el 14 d'agost de 2004 al santuari marià de Lorda, a França.
Al llarg dels seus gairebé 27 anys de pontificat nomenà un total de 232 cardenals, d'ells un "in pectore", és a dir, que manté el seu nom en secret mentre així ho considere el Papa. (Es creu que açò es deu a la possibilitat de pressió política per a aquest, obrint pas a especulacions que el cardenal secret fos, de fet, de nacionalitat xinesa)
Com a Papa, Wojtyła imposà un estil informal en menysprear la cadira gestatòria feta servir pels seus predecessors per a mostrar-se en públic, es col·locà al mateix nivell del carrer i de la gent, mostrant les seues simpaties pels nens i adolescents. Els seus diversos viatges a l'estranger li guanyaren el nom de l'"atleta de Déu", especialment a Amèrica Llatina, "el caminant de l'Evangeli" i el "Papa pelegrí".
Poeta, filòsof, poliglot i esportista, Joan Pau II, en el seu llarg mandat, superà nombroses marques: no només fou el Pontífex més viatger, sinó també qui proclamà més sants i beats, de tots els temps i de tots els orígens. Des dels inicis del seu pontificat, Wojtyła havia escrit l'obra teatral El taller de l'orfebre, convertida en òpera rock i va ser presentada a Barcelona als inicis dels anys 80.
El 13 de maig de 1981, mentre saludava als fidels a la Plaça de Sant Pere, Joan Pau II patí un atemptat contra la seua vida perpetrat per Mehmet Ali Agca, qui li disparà a escassa distància des de la gentada. Mesos després, aquest fou perdonat públicament. El 6 de gener de 1995 les policies de Manila i Filipines hi detectaren l'Operació Bojinka, que perseguia el mateix objectiu.
Des de l'atemptat que patí, començà a patir diversos problemes de salut: a banda de les dificultats que va tenir per a recuperar-se de les ferides de bala que patí a l'estómac i a una mà, estigué afectat d'un càncer d'intestí, va tenir una fractura del fèmur i de l'espatlla i, des dels anys 90, hagué d'endurar la malaltia de Parkinson, de causa genètica. Malgrat tot, açò no impedí que, a finals dels anys 80, la seua actuació a Polònia i la seua influència als esdeveniments que es produïen a l'antic bloc comunista contribuïren de manera considerable a la caiguda d'eixos règims de l'Europa de l'Est, segons coincideixen nombrosos historiadors.
Una dècada després, tot i el seu continuat empitjorament físic, al març de 2003 Joan Pau II s'oposà fermament i contundentment a la invasió d'Iraq encapçalada pels Estats Units d'Amèrica. En aquesta missió deixà evidència de la mateixa determinació que havia mostrat a l'inici del seu pontificat, quan intercedí entre Argentina i Xile quan es trobaven al caire d'un enfrontament armat.
Amb la mateixa energia es dedicà a aïllar i neutralitzar els defensors de la Teologia de l'Alliberament, a Amèrica Llatina, i per a alentir el desenvolupament de la influència de moviments ultraconservadors, com l'Opus Dei, que arribaren a ocupar un lloc destacat al Vaticà. Un exemple en va ser la canonització de Josemaría Escrivá de Balaguer, fundador de l'Opus Dei, malgrat dels testimonis en contra d'aquest procés.
Entre els principals episodis del seu pontificat es troben la proclamació del nou codi de dret canònic de l'Església Catòlica Romana el 1983,[1] la primera visita d'un Papa a una església luterana (Roma, 1983), la primera a una sinagoga (Roma, 1986), la Jornada mundial d'oració per la Pau (Assís, 1986), i l'excomunió de l'arquebisbe Marcel Lefebvre (1988). En el mateix any es produí un fet històric: Joan Pau II visità l'ortodoxa Atenes i entra a una mesquita i hi va orar, a Damasc, cosa que per primera vegada feia un Pontífex romà.
També destaca la trobada amb l'últim president de l'URSS, Mikhaïl Gorbatxov, el desembre de 1989, que marcà el final dels règims comunistes europeus i la normalització de l'Església catòlica en eixos països; i la visita realitzada el gener de 1998 a Cuba, on fou rebut amb tots els honors pel president Fidel Castro. El 1998, va beatificar el controvertit cardenal croat Alojzije Stepinac.[2]
En la primavera de 2000 viatjà a Terra Santa, on visità el Mont Nebo, on el profeta Moisés veié la Terra Promesa abans de morir, segons l'Antic Testament; Betlem, Jerusalem, Natzaret, i diverses localitats de Galilea. Durant aquest viatge, Joan Pau II, el primer a reconèixer el 1986 "els drets nacionals" del poble palestí i establir relacions diplomàtiques plenes amb Israel el 1994, oficià missa a la Plaça del Pessebre de Betlem, demanà perdó al Mur de les Lamentacions i al Museu de l'Holocaust de Jerusalem pels errors comesos pels cristians que perseguiren els jueus, i celebrà missa al Sant Sepulcre. Cal esmentar que també demanà perdó per les injustícies comeses pel Vaticà contra el cèlebre científic Galileo Galilei.
A mitjan març de 2004 passà a ser el tercer Papa que més temps romangué al tron de Sant Pere. Aquell mateix any fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany, en una decisió extraordinària, per la seva tasca a favor de la unió europea.
En concloure el seu pontificat amb la seua mort, enmig de grans patiments, Joan Pau II deixà pendents dos viatges: un cap a Moscou, on la seua trobada amb el Patriarca Aleix II suposaria un gran pas a la unitat dels cristians i un altre cap a la Xina que hi hauria significat la represa de les relacions diplomàtiques amb el Vaticà, suspeses des de 1949.
Relacions internacionals
Al començament del pontificat de Joan Pau II, la Santa Seu tenia relacions diplomàtiques amb 84 Estats. En morir aquest Papa, el nombre augmentà fins a 173 Estats. Igualment, participa com a membre de ple dret o com observador en diversos organismes internacionals i regionals.
Les 104 visites internacionals de Joan Pau II han estat realitzades majoritàriament en la seva doble qualitat de Cap d'Estat i de Cap de l'Església Catòlica. Per això el gest del Cap d'Estat del país receptor (si és de cultura cristiana) de fer la doble salutació protocol·lària primer amb l'encaixada de mans (tractant-se de dos caps d'estats) i eventualment després amb la clàssica reverència i besamans.
Fou un extraordinari poliglot, ja que no només arribà a dominar el polonès, grec clàssic, llatí, italià, francès, castellà, portuguès, anglès i alemany, sinó que també va tenir prou coneixements de txec, lituà, rus i hongarès, a més d'alguna cosa en japonès, tagal i diverses parles africanes. Fou un gran esportista en la seua joventut i fou capaç de fer avançar l'hora de la cerimònia de nomenament papal per no interferir amb un partit de futbol que estava previst emetre's per televisió.
Ha estat el primer Papa a fer ús intensiu dels mitjans de comunicació i, en especial, d'Internet per a fer arribar el seu missatge, a banda de ser el primer a fer acostaments amb líders de religions com la jueva, musulmana, ortodoxa, i budista (amb el Dalai Lama), entre d'altres. Fou criticat per haver visitat països de règim dictatorial, per excomunicar el Bisbe francès Monsenyor Marcel Lefebvre el 2 de juliol de 1988, qui investí a quatre bisbes sense la seva autorització, i per la canonització el 2002 del controvertit fundador de l'Opus Dei, Josemaría Escrivá de Balaguer.
Mort
La seva salut s'empitjorà als primers mesos de 2005, quan hagué de ser ingressat per una síndrome de dificultat respiratòria, a l'Hospital Gemelli (Roma). Se li va fer una traqueotomia a mitjan març. A finals del mateix mes el seu estat s'agreujà i entre el 31 de març i l'1 d'abril patí una septicèmia per complicació d'una infecció de vies urinàries.
Morí el dia 2 d'abril a les 21.37 hores (hora del Vaticà). Pocs minuts després, el Cardenal Vicari de Roma, Camilo Ruini, donà la notícia als pelegrins que ompien la Plaça de Sant Pere i a tot arreu del món, declarant-se la vacant papal.
En ser anunciada la seva mort, enmig de l'oració del Rosari, el públic present a la Plaça de Sant Pere prorrompé en sorollosos aplaudiments. Les llums de la seua habitació al Vaticà s'apagaren per un instant per a comunicar d'aquesta manera el moment de la seua mort. La seua mort es produí a causa d'una septicèmia i un col·lapse cardiopulmonar irreversible, agreujat per la seua malaltia de Parkinson. En la seua agonia, dictà al seu secretari, Stanislao Dzwiwisz, una carta en què deia:
"Sóc feliç, sigueu-ho també vosaltres. No vull llàgrimes. Orem plegats amb satisfacció. A la Mare de Déu m'hi confie tot feliçment". En els seus últims moments, dedicà unes paraules a la gent, sobretot a la gent jove, reunida a la Plaça de Sant Pere: Jo els he buscat i ara ells vénen a buscar-me. Es va dir que la seua última paraula fou: "Amén" fent el gest de benedicció cap a la finestra de la seua estança, cap als fidels que es trobaven a la Plaça de Sant Pere, però l'església ho va desmentir.
L'1 de maig del 2011 va ser beatificat pel seu successor, Benet XVI. La festa litúrgica és el 22 d'octubre, aniversari del començament del seu pontificat (el 1978).[3]
Recentment ha estat publicat un recull d'apunts personals tot i que en el seu testament deixà ben clar el seu desig que aquests documents fossin cremats. Aquest fet ha provocat una encesa polèmica entre els partidaris del compliment íntegre del testament de Joan Pau II i aquells qui valoren la seva publicació i la iniciativa duta a terme per seu antic secretari i actual cardenal de Cracòvia, Stanislaw Dziwisz.[4]
Registre del Pontifici
- Tercer pontificat més llarg de la història.
- 3 Llibres escrits.
- 6 Sínodes de Bisbe realitzats.
- 6 Ingressos hospitalaris.
- 9 Consistoris.
- 11 Constitucions Apostòliques.
- 14 Encícliques.
- 14 Exhortacions Apostòliques.
- 28 Motu proprio.
- 52 Cerimònies de canonització.
- 77 Matrimonis comunitaris celebrats.
- 104 Viatges.
- 129 Nacions visitades.
- 145 Cerimònies de beatificació.
- 226 Primers Ministres rebuts en audiència.
- 232 Cardenals nomenats.
- 274 Uncions de malalts.
- 300 Confessions.
- 301 Parròquies visitades.
- 321 Bisbes ordenats.
- 482 Sants proclamats.
- 697 Ciutats visitades.
- 703 Entrevistes amb Caps d'Estats.
- 740 Visites a la Diòcesi de Roma.
- 1060 Audiències públiques.
- 1339 Beats proclamats.
- 1378 Baptismes administrats.
- 1595 Confirmacions.
- 2125 Sacerdots ordenats.
- 2412 Discursos pronunciats.
- 1.163,865 km de viatge.
Discografia
Joan Pau II és el Papa que més ha utilitzat els mitjans fonogràfics per a difondre el seu missatge, bé en forma de discursos, oracions (com el Rosari) i cants gregorians entonats per ell mateix. A continuació es mostra una relació aproximada de les seues gravacions, totes en format de CD.
| Any de publicació | Títol | Discogràfica |
| 1994 | Rosary (Rosari) | Sony International |
| 1994 | Rosary (francès) | Sony International |
| 1994 | Rosary (anglès i castellà) | Sony International |
| 1994 | Rosary (llatí) | Sony International |
| 1995 | Rosary (portugués) | Sony International |
| 1999 | Abba Pater | Sony International |
| 2003 | Mai Più La Guerra | EMI Music |
A continuació es mostra una altra relació de la discografia sobre Sa Santedat Joan Pau II.
| Any de Publicació | Títol | Intérpret | Discogràfica |
| 1989 | Cantos Religiosos y Bendición Papal | Diversos Intèrprets | Orfeón Discos |
| 1995 | Papal Blessing/Ave Maria | Diversos Intèrprets | Gateway Records |
| 1998 | Poems From The Pope | Vittorio Gassman | Sourdough Records |
| 1999 | From Rome To America | Diversos Intèrprets | Sourdough Records |
| 2000 | The Gold Collection: Sings the Poetry of Pope John Paul II | Sarah Vaughn | Fine Tune |
Encícliques
- Ecclesia de Eucharistia, (17 d'abril de 2003)
- Fides et Ratio (14 de setembre de 1998)
- Ut Unum Sint (25 de maig de 1995)
- Evangelium Vitae (25 de març de 1995)
- Veritatis Splendor (6 d'agost de 1993)
- Centesimus Annus (1 de maig de 1991)
- Redemptoris Missio (7 de desembre de 1990)
- Sollicitudo Rei Socialis (30 de desembre de 1987)
- Redemptoris Mater (25 de maig de 1987)
- Dominum et Vivificantem (18 de maig de 1986)
- Slavorum Apostoli (2 de juny de 1985)
- Laborem Exercens (14 de setembre de 1981)
- Dives in Misericordia (30 de novembre de 1980)
- Redemptor Hominis (4 de març de 1979)
Vegeu també
Referències
- ↑ Revista jurídica de Catalunya. Volum 83. Col·legi d'Advocats de Barcelona, Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya, 1984, p. 264.
- ↑ (castellà) El Papa Wojtyła beatificó como mártir al discutido cardenal croata Alojzije Stepinac, La Vanguardia, 4 d'octubre de 1998, p.3 (accés 18-10-09)
PDF
- ↑ http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/papa-joan-pau-iija-beat-990066
- ↑ Publicats apunts personals que Joan Pau II va ordenar cremar. La Vanguardia, dijous 6 de febrer de 2014, p.4
Bibliografia
- Yallop, David A. El poder y la gloria : la historia oculta del papado de Juan Pablo II. Madrid : Temas de Hoy, 2007.
- Dziwisz, Stanisław. Una vida con Karol : conversación con Gian Franco Svidercoschi. Madrid : Esfera de los libros, 2007
Enllaços externs
- Su Santidad Juan Pablo II, Breve Biografía (Servidor del Vaticano) (castellà)
- Escritos Pontificios de Juan Pablo II (castellà)
- Condols per la mort del Papa Joan Pau II (castellà)
- Premi Interncional Carlemany, edició 2004 (anglès)
| Precedit per: Joan Pau I |
 Papa de l'Església Catòlica 16 d'octubre de 1978 – 2 d'abril de 2005 |
Succeït per: Benet XVI |
| Precedit per: James Johnston Navagh |
 Bisbe titular d'Ombi 4 de juliol de 1958 – 13 de gener de 1964 |
Succeït per: António de Castro Xavier Monteiro |
| Precedit per: Adam Stefan Sapieha |
 Arquebisbe de Cracòvia 13 de gener de 1964 – 16 d'octubre de 1978 |
Succeït per: Franciszek Macharski |
| Precedit per: Francesco Bracci |
 Cardenal Prevere de San Cesareo in Palatio pro illa vice 26 de juny de 1967 – 16 d'octubre de 1978 |
Succeït per: Andrzej Maria Deskur
|
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
| |||||||||||||||||
- Joan Pau II
- Cardenals creats per Pau VI
- Catolicisme a Polònia
- Guanyadors del Premi Internacional Carlemany
- Papes de Roma del segle XX
- Persones de la Petita Polònia
- Cardenals polonesos
- Receptors de l'orde de l'Àliga Blanca
- Sants morts al segle XXI
- Sants papes
- Sants de la Petita Polònia
- Sants catòlics polonesos
- Canonitzacions del Papa Francesc
- Participants al Concili Vaticà II
- Alumnes de la Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d'Aquino
- Beatificacions del Papa Benet XVI