Literatura catalana

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquesta és una versió anterior d'aquesta pàgina, de data 22:04, 25 juny 2016 amb l'última edició de Panotxa (discussió | contribucions). Pot tenir inexactituds o contingut no apropiat no present en la versió actual.

La literatura catalana és aquella literatura escrita en català[1] sense atendre al lloc o l'origen de l'autor, de la mateixa manera que la literatura anglesa o àrab. La literatura catalana es divideix en tres grans períodes: l'esplendor medieval, la Decadència (on per motius polítics i per l'esplendor del Segle d'Or espanyol en castellà va minvar l'ús del català com a llengua de cultura) i la literatura contemporània (on el català i el castellà conviuen com a llengües de cultura, sobretot a Catalunya, País Valencià i Illes Balears, i el català i el francès conviuen en el mateix sentit a la Catalunya Nord).

Els inicis de la literatura catalana

Les primeres manifestacions literàries de la literatura catalana s'han trobat escrites en una llengua no autòctona: el provençal. A partir del segle VIII, però, hi ha indicis de l'existència, en l'ús oral, del català. Al segle XI es van començar a introduir en els textos escrits les llengües romàniques diferenciades del llatí, la llengua culta europea i també l'eclesiàstica. Aquest procés va culminar, en la llengua catalana, a mitjan segle XIII, quan va aparèixer per primera vegada literatura escrita. Concretament, entre els segles XI i XIII van aparèixer dues obres escrites ja en llengua vulgar: el Forum iudium, del segle XII, traducció d'un text llatí, i les Homilies d'Organyà, de començament del segle XIII, que són predicacions en romanç.[2]

Els primers testimonis de català escrit

Les Homilies d'Organyà
Article principal: Català antic

Les paraules i construccions catalanes en documents quotidians com testaments, actes o vendes s'observen al segle IX. Aquest fet indica que la llengua oral del qui redactava l'escrit era ben diferent d'aquella en què s'escrivia. A finals del segle IX es comencen a trobar algunes mostres de trets típics del català enmig de textos en llatí. Per exemple, a l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell redactada al darrer terç del segle IX apareix el nom de Palomera en llatí Palumbaria. En un altre text, aquest ja de principis del segle XI, apareix enmig d'un text llatí, del 1034, el nom de set arbres fruiters en català:[3]

« morers III et oliver I et noguer I et pomer I et amendolers IIII et pruners et figuers »

El 813 es produeix una decisió important per a les llengües romàniques: l'Església decidia en el Concili de Tours que calia traduir les homilies in rusticam Romanam lingua per tal que els feligresos entenguessin alguna cosa de la Paraula. La denominació del català preliterari entra en joc, i s'entén que és el català oral que devia servir de vehicle de comunicació entre els habitants de la part nord-est del Principat, ençà i dellà dels Pirineus, des de mitjan del segle VII.

Els primers documents feudals escrits íntegrament en català es troben al segle segle XI. Entre els textos més antics que es conserven totalment en català hi ha el Jurament de Radulf Oriol, escrit entre 1028 i 1047 i els Greuges de Caboet, escrit entre 1080 i 1095. Del 1098 data el Jurament de Pau i Treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussà al bisbe d'Urgell.[3]

El segle XII trobem altres document feudals com els Greuges dels homes de Sant Pere de Graudescales i els Greuges dels Homes d'Hostafrancs de Sió, que com els Greuges de Caboet, procedeixen de l'àrea antiga del Bisbat d'Urgell. Al mateix segle sorgeixen les primeres traduccions o adaptacions d'origen jurídic, com el Liber iudiciorum (Llibre dels Judicis o Llibre Jutge) o Forum iudicum data paleogràficament de finals del segle XII conservat a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat i es creu que és una còpia d'una traducció de mitjan del segle XII mentre que una altra versió catalana del mateix Liber iudiciorum que es conserva a l'Arxiu Capitular d'Urgell, a la Seu d'Urgell, data de la primera meitat del segle XII, paleogràficament i lingüísticament.[3]

Al segle XIII sorgeixen les Homilies d'Organyà (comentari en català d'uns passatges de l'Evangeli, escrits en llatí), considerat el primer text literari escrit originàriament en català, ja que els anteriors citats no són considerats literaris,[3] i és una col·lecció de sermons conservada en aquesta població. Tant el Forum com les Homilies s'havien considerat tradicionalment els primers textos en català.

Tot i que és anterior, la Cançó de Santa Fe, escrita entre 1054 i 1076, no rep la consideració de ser el primer text literari en català perquè hi ha dubtes sobre si el text és en català o occità. Es tracta d'una hagiografia de Santa Fe d'Agen contada en 593 versos octosil·labics dividida en un nombre variable de cobles consonants segons les versions (de 41 a 55).

L'esplendor medieval

Trobador
El trobador Guillem de Berguedà amb dues dames.

Segle XII - principis del segle XIII: L'època daurada dels trobadors. L'època medieval la podem dividir en tres períodes clau:

Un primer període marcat per la literatura feudal. És l'època de l'art romànic i la situem a finals del s. XII – principis del s. XIII. Època daurada de la literatura dels trobadors.

En segon lloc, apareix una literatura urbana, lligada a l'aparició de l'arquitectura d'estil gòtic i al creixement de les ciutats. Aquesta literatura la situem en el tombant de segle XIII al XIV.

En tercer lloc, arran de la pesta negra de 1348, i de les successives, apareix la gran crisi medieval del segle XIV i que desembocarà al Renaixement.

Societat feudal i expansió literària. S. XII – XIII

És una societat estamental. Inicialment, trobem una literatura de caràcter oral que posteriorment es posa per escrit, amb l'escriptura s'arriba a la sublimació de la literatura. La literatura medieval se centra en la sublimació del cavaller. Amb els joglars (literatura oral), arriba la llengua vulgar a la literatura. Es parteix de zero, per tant, cal crear gèneres. Durant aquest llarg període medieval apareix l'epopeia popular, la lírica culta i el roman (en el sentit primitiu del terme, és a dir, narrativa en vers).

La lírica dels trobadors

Es tracta de la primera lírica culta existent en llengua vulgar. És una obra de laics, per tant, amb els trobadors l'escriptura surt dels monestirs, el centre de cultura del segle XII i part del segle XIII seran els castells, al voltant dels nobles senyors feudals. És una lírica que es canta (joglars), però també s'escriu, per tant, és una poesia culta. Actualment tenim documentat el nom d'uns 350 trobadors. La lírica dels trobadors és la que domina tot el sentiment amorós fins a l'arribada del renaixement i el romanticisme al segle XIV. En aquesta poesia amorosa culta hi ha un gran refinament i una gran qualitat. Aquest refinament de la poesia amorosa i aquesta qualitat la podem observar actualment, també, amb, per exemple, El Poema de la rosa als llavis. La poesia dels trobadors és una poesia que no improvisa i on l'error és sotmès a escarni. Es produeix un trencament de fronteres lingüístiques, ja que s'utilitza la llengua occitana, no pròpia dels territoris catalans, com a llengua d'aquesta lírica culta. Un exemple de la importància i rellevància que va adquirir aquesta poesia culta és el fet que a la Divina Comèdia hi apareixen trobadors parlant en occità, de fet, hi ha un corrent de crítics que afirmen que Dante va estar dubtant d'escriure tota la seva obra poètica en occità. Al segle XIII neixen les ciutats, les urbs, per tant, ja no hi ha castells i desapareix el marc social on es desenvolupa la lírica trobadoresca, per tant, el món trobadoresc entra en declivi.

La figura del trobador

El trobador és a la vegada músic i escriptor. La lírica trobadoresca és alhora musical i literària i es difon a través del cant, tot i que la manera de cantar la poesia dels trobadors no té res a veure amb el cant gregorià: música de l'església, l'única música culta que s'havia difós fins llavors. La música dels trobadors és difosa pel joglar, a qui també anomenen ministrer (intèrpret). Els trobadors acostumen a tenir una certa cultura i poden pertànyer a diferents estaments, tot i que normalment formen part de les classes altes, el fet de ser trobador pot servir com a ascensor social. Es conserven les vides de més de cent trobadors. Les vides són textos en prosa que reconstrueixen la biografia dels trobadors, acostumen a ser històriques i fidedignes, tot i que n'existeix alguna de llegendària com la de Guillem de Berguedà: Llegenda del cor menjat. Les vides preparen el terreny per a la novel·la (no roman). En un dels contes de El Decameró hi apareix la vida de Guillem de Rosselló (també conegut amb el nom de Guillem de Cabestany).

Els cançoners

En els cançoners hi apareix la feina del copista, però també la del miniaturista, això demostra que es tractava de literatura culta, dirigida a les classes altes, que eren les que podien pagar aquestes cares edicions. Sembla que, almenys durant el segle XII aquesta lírica era certa (l'amor era verdader i la dama existia realment: ho corroboren la Llegenda del cor menjat sobre la mort de Guillem de Cabestany (tot i que llegendària segur que tenia alguna base real, sembla que el trobador va desaparèixer; així com, la prohibició de l'església a llegir o escoltar aquest tipus de poesia). És a partir del s. XIII que sembla que es converteix en joc, es pot comprovar en els versos de Bernat de Ventadorm. Un trobador té joglars al seu servei, però sovint el trobador se'n riu del joglar i l'anomena despectivament ministrer: intèrpret.

Les preceptives

La lírica trobadoresca té una preceptiva, segueix unes regles molt marcades. De fet és la primera lírica culta, però també és la primera lírica en vulgar que escriu unes preceptives, la primera és la de Ramon Vidal de Besalú, les Razors de torbar. Es tracta d'una preceptiva que a més a més fa un recull de poesies, per tant, és també una antologia. No diferencia entre català i occità, per tant, queda el dubte de si els considera dos dialectes d'una mateixa llengua o dues llengües diferents que s'utilitzaven en contextos diferents.

Els temes

Sos hom = trobador (el seu jo), Meus dominus = dama (meva dama)

La convenció situa la trobada en època de Pasqua, per tant, trobem un “locus amoemus” situat en temps de primavera: hi apareixen ocells, verdor, una fontana... els trobadors no disposen de manifestos, però sí poètiques que marcaven la forma i els temes de la poesia trobadoresca. Depenent del tema de la cobla, la forma estròfica rep un o altre nom. L'amor: cançó. Un sirventès servia per fer escarni d'algú. És un gènere lligat a la guerra i generalment servia per expressar l'odi i la calúmnia, tot i que hi ha sirventesos que canten a favor del senyor. Quan un trobador envia un sirventès a un altre trobador, aquest està obligat a tornar-n'hi un altre amb la mateixa rima, el mateix ritme i la mateixa melodia. Hi ha un subgènere que s'anomena ensenyament de joglar: són un conjunt de sirventesos que servien per riure's del joglar.

Hi havia també les danses i les balades que estaven vinculades al ball. Es produeix una alternança entre el solista que canta la cobla (sinònim d'estrofa) i el cor, el poble, que canta la tornada. Una dansa és una cobla de vuit versos. Els quatre finals coincideixen amb la rima de la tornada (que té quatre versos). És el mateix estrofisme que s'usava per als goigs religiosos i en la poesia popular (El virolai) [8a, 8b, 8b, 8c, 8d, 8d, 8e, 8d,// 8d, 8e, 8e, 8d]. Una balada no té tornada, sinó que té refrany, un o dos versos que es van repetint dins la mateixa cobla.

Viadeira: només se'n conserva una de Cerverí de Girona.

Podríem dir que l'amor és un invent del segle XII. Finalment, es pot relacionar la lírica dels trobadors, amb l'evolució posterior de la literatura europea.

Cançó de gesta: on el protagonista és un jove fort, valent i agosarat que té cavall, espasa i esposa. Lírica trobadoresca: el trobador no lluita. Roman: prosa en vers. Hi apareix la síntesi entre el cavaller i el trobador. El protagonista és fort, valent i agosarat, però també dolç i refinat. Apareixeran els conflictes interns: a qui es deu fidelitat, al senyor o als sentiments.

Llibre dels fets.

Segle XIII: Les Quatre Grans Cròniques i Ramon Llull

Sepulcre de Ramon Llull al convent de Sant Francesc de Palma.
Tumba d'Ausiàs March a la Catedral de Santa Maria de València.
Portada de Tirant lo Blanc de 1511.

Coetàniament a l'esplendor viscuda per la tradició trobadoresca en occità literari (destacablement tributària de l'obra confegida per autors catalans, com Guillem de Berguedà, Cerverí de Girona, Berenguer de Palol, Guillem de Cabestany o Guerau de Cabrera) hem d'ubicar el desenvolupament de la prosa historiogràfica. En el decurs dels segles XIII i XIV, s'engendraren quatre cròniques en llengua catalana de més o menys discutible versemblança històrica: el Llibre dels Feits, dictat pel reconegut monarca Jaume I, institueix una extensa confessió força cromàtica; la Crònica de Bernat Desclot, elaborada a càrrec del cronista Bernat Desclot, contextualitza breument els regnats anteriors a Pere II el Gran per tal d'exposar amb acurada precisió els esdeveniments sorgits durant aquest; la Crònica de Ramon Muntaner, obra del mateix Ramon Muntaner, de caràcter majorment èpic, comprèn el període existent entre Jaume el Conqueridor i Alfons III; i, darrerament, la Crònica de Pere III, possiblement dictada pel rei mateix, argumenta el cúmul de ses empreses polítiques.

Ramon Llull és considerat unànimement el creador del català literari. El designi de la seva obra es fonamenta en una sòlida ambició cristiana; després d'haver patit una profunda crisi religiosa, Llull es determinà a difondre la fe cristiana sense treva. El conjunt de la seva vasta obra (prop de 250 títols escrits en català, llatí o àrab), així com la institució d'una escola destinada a la instrucció de missioners cristians, testimonien certament el deler que l'escriptor albergava quant a la difusió del cristianisme. La seva obra més coneguda és Fèlix o Llibre de meravelles. La repercussió de l'obra de Ramon Llull no constituí un fenomen exclusivament nacional; son treball (tant filosòfic com místic) fou àmpliament reconegut a nivell europeu.

Segle XIV: L'humanisme

Els intensos i perllongats contactes comercials amb Itàlia feren de Catalunya un important focus de difusió del pensament humanista. Irrefutable exponent de tal fet n'és la constitució de la Cancelleria Reial, òrgan administratiu de la Corona d'Aragó organitzat a partir d'una extensa i tramada xarxa de funcionaris (escrivans, notaris i secretaris) als quals hom inquiria el domini de tres llengües específiques: el llatí (llengua d'abast europeu), l'aragonès i el català (ambdós idiomes oficials en el domini de la Corona).

L'obra de Bernat Metge ha d'ésser situada i compresa partint de l'ambició i la tasca de la Cancelleria Reial. Intel·lectual d'amplis coneixements, compongué una vasta obra en prosa, de la qual Lo somni (1399) n'institueix el punt culminant qualitativament.[4]

Altrament, l'humanisme influí determinadament sobre la trajectòria d'escriptors cronològicament posteriors a Bernat Metge: Andreu Febrer (autor de la primera traducció de la Divina Comèdia), Pere March, Jaume Gassull, Bernat Fenollar, Bernat Hug de Rocabertí o Pere Torroella (alguns d'ells pertanyents a la generació del Segle d'or valencià) entre molts d'altres testifiquen esmentada afirmació.

En paral·lel al desenrotllament de la ideologia humanista, a Catalunya també adquiriren importància certes veus pertanyents als estaments religiosos. En aquest àmbit, sobresurten les trajectòries de Francesc Eiximenis, Sant Vicent Ferrer i Anselm Turmeda.

Segle d'or valencià

Manuscrit de L'Espill, de Jaume Roig.

La problemàtica que es consumà arran de la defunció del rei Martí I el 1410 (procés que es culminà el 1412 amb el polèmic Compromís de Casp), juntament amb la Guerra Civil que assolà dissortadament el Principat a mitjan segle XV, propiciaren el trasllat del nucli intel·lectual de Catalunya a València.

Figures del nivell de Jordi de Sant Jordi, Gilabert de Próixita, Jaume Roig (Autor de L'espill o Llibre de les dones) o Joan Roís de Corella acrediten indubtablement la qualitat excepcional que la literatura elaborada a València durant el segle XV posseïa. L'apogeu de tal període s'assolí mercès l'obra lírica d'un dels poetes més magnificents de la literatura catalana: Ausiàs March; conjuntament amb la tasca (en àmbits narratius) de Joanot Martorell i la seva obra cabdal Tirant lo Blanch, considerada en gran mesura un preàmbul importantíssim de la novel·la europea moderna. Nogensmenys, cal al·legar a la qualitat de l'obra elaborada per autors anteriorment al·ludits; Joan Roís de Corella, per exemple, fou un humanista notable que confegí obres de caràcter religiós, profà i filosòfic, entre les quals hom anhelaria d'exalçar la rellevància de sa Tragèdia de Caldesa, breu descripció en prosa referent a un desengany amorós.

Decadència

Des dels primers decennis del segle XVI fins als primers del XIX, s'encadenen una sèrie de fets, com la unió de les corones d'Aragó i Castella a partir de Ferran II i de Carles V, el trasllat de la cort al centre de la Península, l'emigració de bona part de la noblesa catalana i la seva posterior assimilació als designis imperials de Carles V i Felip II, el desplaçament dels interessos econòmics de la Mediterrània a l'Atlàntic, el resultat de les guerres de les Germanies, dels Segadors i de Successió, les derrotes i els exilis de 1652 i 1714, etc., produïren una crisi d'autors i de lectors que paralitzà el desenvolupament normal de molts sectors de les lletres catalanes.

Malgrat aquests fets, encara hi ha debat sobre aquesta decadència, ja que existeixen contribucions importants d'escriptors com Cristòfor Despuig, Joan Timoneda i Pere Serafí, al renaixement; Francesc Fontanella, Vicenç Garcia i Josep Romaguera, durant el barroc; i Joan Ramis, Francesc Mulet i Antoni Puig i Blanch al neoclassicisme.

Renaixement

El Renaixement es va originar a Itàlia des d'on va arribar a Catalunya gràcies els cercles catalans instal·lats a la Itàlia del Renaixement per la vinculació de Nàpols, Sicília i Sardenya a la Corona d'Aragó, de fet que Alfons el Magnànim fixà la seva residència a Nàpols. També per l'existència de dos pontífexs valencians, Calixt III i Alexandre VI, ambdós papes de la família Borja. En conjunt, es pot dir que el Renaixement català intentà de fer una síntesi de certs elements medievals i d'uns altres de nous, procedents d'Itàlia i de Castella.

La literatura catalana, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. Però la preocupació per l'estudi de les llengües clàssiques, característica de l'humanisme, no impedí el desenvolupament de les literatures en llengües vulgars. Mentre la minoria aristocràtica vacil·lava en l'ús de les llengües llatina, castellana i catalana, la majoria popular continuà refent i ampliant en la llengua pròpia la tradició que havia elaborat en el curs dels segles.

Prosa

La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant per l'ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l'esperit crític del seu autor, en una prosa noble, de vagues ressonàncies erasmistes. Dins també de la narrativa històrica, cal remarcar les cròniques de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la al·legòrica, representada per L'espill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515, atribuïda per alguns a Miquel Comalada, amb influències lul·lianes i reformistes que estaven assolint una veritable projecció europea.

En el terreny de la literatura d'entreteniment, emergeixen novelle i facècies com les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan segle XVI. Aquests anys, a més, funcionava a València un teatre d'intenció realista i satírica que donà mostres tan esplèndides com La vesita, de Joan Ferrandis d'Herèdia.

Poesia

El millor poeta català del moment fou Pere Serafí, que alternà l'idealisme amorós d'inspiració petrarquista o ausiasmarquiana amb la glossa de refranys i cançons populars. Altres poetes, com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster, insistiren amb una certa originalitat en els models costumistes valencians de la darreria del segle XV. Els poemes de Joan Pujol, ja a la segona meitat del segle XVI i els actes sacramentals de Joan Timoneda, ja reflecteixen el canvi de la contrareforma, que havia de culminar amb el Barroc. Amb la Contrareforma desapareix aquest esperit de crítica i de recerca per propugnar una visió més rígida i ascètica de la vida.

Barroc

Francesc Vicent Garcia i Torres, Rector de Vallfogona, en un gravat difós l'any 1840.

Les primeres manifestacions pròpiament barroques (figures anteriors com Joan Timoneda o Joan Pujol poden considerar-se com uns inicials símptomes literaris de la contrareforma) no es produïren fins a començament del segle XVII i es prolongaren durant tot el XVIII, aleshores ja amb elements d'estètica rococó.

En aquest període es reben clares influències del gran barroc castellà, amb autors com Góngora, Quevedo, Calderón, Gracián, etc., que actuaven sense gaire relació els uns amb els altres.

Una figura cabdal del barroc català fou el poeta i comediògraf Francesc Vicent Garcia, que gaudí d'un gran prestigi posterior, fou l'únic que aconseguí de formar una escola, que l'imità en aquells aspectes més secundaris i que s'allargassà fins ben entrat el segle XIX. Francesc Fontanella i Josep Romaguera, aportarien també contribucions importants durant el barroc.

El moment culminant d'aquest corrent pot situar-se durant la Guerra dels Segadors, quan hi hagué intents ja conscients de renovar i revitalitzar la cultura catalana i que fracassà amb la derrota dels exèrcits catalans. S'ha de destacar sobretot l'obra poètica i dramàtica de Francesc Fontanella. Altres figures del barroc català foren Pere Jacint Morlà i Josep Blanch, també de mitjan segle XVII. Josep Romaguera, entre els segles XVII i XVIII, mantenia amb relativa eficàcia aquests propòsits. Agustí Eura, Joan de Boixadors, Guillem Roca i Seguí i Francesc Tagell, de la primera meitat del segle XVIII, hi insistien amb desigual fortuna.

Il·lustració

Joan Ramis

Des de la fi del segle XVIII, la filosofia crítica i l'erudició lingüística i històrica de la Il·lustració havien renovat tota la concepció de la cultura. Neix una nova mentalitat que considerava que l'obra havia de ser útil o no ser. És època d'inicis d'activitats científiques i d'un menyspreu raonat de la lírica gratuïta. La màxima consideració era obtinguda pels textos de moral o de pedagogia.

A Catalunya, fou representada per un estol brillant, seguint la iniciació metodològica del valencià Jacint Segura, i represa, al Principat, per l'impuls del bisbe Ascensi Sales. Cal destacar també la novel·la de l'alacantí P. Montengon Eusebio.

També cal destacar un grup format per diversos traductors i escriptors, entre els quals Francesc Mulet, Pau Puig, Antoni Febrer i Cardona i Joan Ramis amb l'obra de teatre Lucrècia.

Tanmateix es pot afirmar que la literatura catalana en aquest període fou pràcticament inexistent pel que fa a la literatura «culta». Només han perdurat el conjunt dels gèneres populars com a portaveus més qualificats del temps. El terreny era el teatre jocós i satíric (entremesos) amb textos (la majoria inèdits) redactats per no professionals: epistolaris, narracions privades, i dietaris que reflecteixen la mentalitat de l'època. Una mostra seria el Calaix de sastre del baró de Maldà, que se situava al pol oposat dels il·lustrats com a literatura costumista, que tant d'èxit havia d'assolir en ple romanticisme.

La poesia popular, espontània i multiforme, conferí a la literatura del segle XVIII uns títols normalment amb una categoria superior als assolits per les temptatives cultes. Aquesta literatura popular només compartia amb la il·lustració l'època i el fet de desenvolupar-se sota els signes de «natura» i de «llibertat». Però sobretot estava associada amb la llengua del poble.

A principis del segle XIX i gràcies a Josep de Togores i Sanglada (comte d'Aiamans) i a Antoni Puig i Blanch, autor hipotètic de Lo Temple de la Glòria, ja s'incorporen alguns elements romàntics.

Romanticisme

Joaquim Rubió i Ors.

El primer romanticisme, plantejat en temes inequívocament catalans, fou escrit bàsicament en llengua castellana. Però cap al final d'aquest període ja es començà a prendre consciència de la contradicció que existia entre el contingut i el públic al qual s'adreçava i la llengua amb què es feia. Així per exemple, Pere Mata va escriure un llarg poema en català a El Vapor (1836), Joaquim Rubió i Ors començà a publicar els seus poemes al Diario de Barcelona (1839).

En aquesta època, es formà una intel·lectualitat burgesa d'inspiració liberal jove i combativa i, en molts casos, revolucionària. La marxa dels fets, amb els escriptors exiliats o reclosos en la clandestinitat, no en permeté la seva eclosió. Alguns, com Pau Milà i Fontanals i el seu grup, renegaren dels inicis liberals. D'altres, com Ayguals d'Izco, Ribot i Fontserè i Pere Mata, emigraren a Madrid.

Entre 1844 i 1870, el romanticisme conservador, més o menys tenyit d'elements populars o clàssics, monopolitzà les lletres catalanes. Alguns, com Víctor Balaguer, insistiren en una literatura que fos també un instrument de progrés.

Literatura contemporània

Renaixença

Article principal: Renaixença catalana
Article principal: Renaixença valenciana
"Bonaventura Carles Aribau” (1844), oli de Joaquim Espalter i Rull (1809-1880), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona.
Bust del prosista Narcís Oller realitzat per Eusebi Arnau.
Jacint Verdaguer cap al 1865.

La Renaixença és el nom donat al gran moviment restaurador de la llengua, de la literatura i de la cultura catalanes que s'inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s'obre el període contemporani de la literatura catalana. Va coincidir, més o menys, amb la segona part i esclat del romanticisme a Europa. Tot i seguir cada tendència llur camí, es produí una integració pel que respecta a l'ús de la llengua i als ideals polítics.

Se sol situar dins el període comprès entre l'aparició, l'any 1833, en el periòdic "El vapor", de La Pàtria de Bonaventura Carles Aribau i de la presentació als jocs florals del 1877 de L'Atlàntida de Jacint Verdaguer.

El 1835 es va restaurar la Universitat de Barcelona i el 1839 fou publicat el primer llibre de poesia en català, Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí. A les revistes i diaris de Barcelona, mentrestant, anaven sortint composicions catalanes, tot i que la primera revista escrita íntegrament en català, «Lo Vertader Català», no aparegué fins al 1843.

En els seus inicis, la consciència de la Renaixença serà potenciada per la recuperació de la pròpia història, pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), per ser decididament liberal i romàntica, per utilitzar amb una relativa normalitat la pròpia llengua i, a més, amb una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors.

A la segona meitat del segle XIX, el redreçament és cada vegada més clar ajudat per algunes institucions com l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l'Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages).

Pel que fa a la llengua, es promouen els instruments culturals més urgents i bàsics com gramàtiques i diccionaris. Es creen els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l'erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d'altres camps com la filosofia, la ciència, l'art o el dret.

El 1859 es van fundar els Jocs Florals que van significar una gran projecció popular. Aquesta fundació era estèticament i ideològicament conservadora, però idiomàticament i socialment va ajudar a difondre la cultura dins els medis populars, sobretot rurals, i la situació canvià radicalment. Comptaren amb el prestigi d'un reconeixement públic notable, i si bé començaren a Barcelona, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d'òrgan suprem de la Renaixença. Va ajudar a fer sorgir un nombre molt considerable d'autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia, entre els que en foren els capdavanters Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer.

Fruit d'un caràcter més aviat conservador, el moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura popular que s'havia anat produint en català gairebé sense interrupció en tot el període de la decadència. Més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm Clavé o Frederic Soler).

El 1862, s'instaura el primer premi dedicat a la narrativa als Jocs Florals, resultant guanyadora la novel·la L'orfeneta de Menargues, d'Antoni de Bofarull. El teatre no formà part dels Jocs fins al 1865 amb l'estrena del primer drama en català: Tal faràs, tal trobaràs, d'Eduard Vidal i de Valenciano. La poesia culta, en canvi, fou editada en català des de 1839, però el seu procés es va coronar amb el prestigi del poema èpic L'Atlàntida, de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.

El tombant de segle: Modernisme i Noucentisme

Articles principals: Modernisme literari i Noucentisme
Àngel Guimerà
Joan Maragall

A les darreries del segle XIX, en contraposició a la pervivència anacrònica de les formes romàntiques a remolc, primordialment, de l'àmbit floralesc, s'endegà un procés de renovació artística que abastà el conjunt de totes les modalitats artístiques (especialment l'arquitectura i la literatura). En aquest sentit, cal al·ludir a la rellevància de la tasca realitzada pel grup de L'Avenç, publicació per la qual, entre el 1881 i el 1893, circulà en gran mesura la càrrega ideològica del modernisme.

La renovació tetral arribà de la mà d'Adrià Gual, i assolí nivells qualitatius destacables mercès la dedicació que autors com Santiago Rusiñol (proper als corrents esteticistes), Ignasi Iglésias o Joan Puig i Ferreter (ambdós partidaris d'una funcionalitat social adscrita a la importància estètica de llurs obres) concediren a sengles confeccions teatrals.

Quant a la narrativa, la prosa modernista restà profusament influïda per la temàtica rural; el paisatge, constituent ineludible en tals obres, institueix una força inexorable a la qual hom assigna valors empírics que repercuteixen en el personatge, un individu idealista i solitari que és incomprès pels habitants primitius i endarrerits d'un món rural presentat de mode negatiu. La narrativa modernista infantà obres de gran nivell; mereixen especial esment Raimon Casellas, Víctor Català, (autora d'obres com Solitud o Drames rurals), Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana, Josep Pous i Pagès i l'anteriorment apuntat Joan Puig i Ferreter (autor de l'obra teatral anomenada Aigües encantades).

En l'àmbit poètic, el procés d'innovació restà indestriablement lligat a la trajectòria de Joan Maragall, poeta burgès compromès amb l'evolució social que, malgrat compondre una poesia retòrica, propugnà la seva "teoria de la paraula viva", defensant l'espontaneïtat i el sentimentalisme del poeta. Altrament, cal esmentar l'obra d'Apel·les Mestres, important precedent del Modernisme, a més a més de les trajectòries de Guillem Tell i Lafont i Jeroni Zanné, poetes que denotaren certa dilecció devers el classicisme, adjacents certament a la gleva d'autors noucentistes.

En oposició a la ideologia liberal del Modernisme s'engendrà el Noucentisme, un ambiciós moviment de premises conservadores amb pretensions polítiques i administratives (relacionat amb la Lliga Regionalista d'Enric Prat de la Riba), que regí el panorama cultural català de principis de segle (1906-1923). Els noucentistes predicaven l'obra ben feta, establint com a models literaris els clàssics grecs i llatins. En aquest sentit, cal al·ludir a l'obra de Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover, poetes pertanyents a l'Escola Mallorquina, que desenvoluparen llur obra paral·lelament a l'apogeu del Modernisme, si bé plantejaren una concepció de la literatura certament antagònica relativament a aquests, constituint, en conseqüència, un rellevant precedent per al tractat moviment.

La poesia fou l'art més conreat pels noucentistes; les obres d'autors com Josep Carner, Guerau de Liost, Josep Maria López-Picó o Maria Antònia Salvà ho acrediten clarament. Llur treball restà presidit per la recerca retòrica i la ufanor del llenguatge; oposada a la poètica modernista, la poesia noucentista treballà, primordialment, l'àmbit retòric i formal de l'escrit.

Eugeni d'Ors constitueix un personatge transcendental dins del moviment estudiat. Ideòleg consumat, compongué narrativa breu i certes novel·les. Del conjunt de la seva obra mereixen esment significatiu les Gloses, publicades al diari La Veu de Catalunya del 1906 ençà. Ensems, cal situar l'esforç i el treball confegit a càrrec de la secció filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, amb les figures de Pompeu Fabra i Antoni Maria Alcover al capdavant, quant al procés de normativització lingüística es refereix.

Literatura catalana durant el franquisme

Josep Pla als 20 anys.
Mercè Rodoreda

L'abolició de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya l'any 1938 significà l'inici d'un llarg procés d'espanyolització que intentà posar fi a tota manifestació explícita de la cultura catalana. D'aquesta manera, davant la impossibilitat de manifestar-se en la pròpia llengua, els intel·lectuals catalans optaren per claudicar ideològicament i lingüísticament, continuaren actuant de manera clandestina o bé acabaren exiliant-se.

Els intel·lectuals que decidiren claudicar ideològicament i lingüísticament van haver de decantar-se per una literatura d'expressió espanyola, amb manifestacions derivades de la ideologia dominant, o bé intentant adaptar idees pròpies de la cultura catalana d'abans de la guerra (aquest és el cas de Joan Ramon Masoliver, avantguardista durant els anys 20, que creà la col·lecció “Poesía en la Mano”).

Malgrat això, restaren a Catalunya altres intel·lectuals que es negaren a trencar definitivament amb la llengua i la cultura autòctones. Fou el cas d'aquells que optaren per l'exili interior, és a dir, per actuar en la clandestinitat. S'organitzaren tertúlies literàries, reunions culturals, lectures poètiques, cursos de cultura catalana, etc. amb l'objectiu d'arribar a la joventut i formar així nous escriptors capaços d'evitar el trencament amb la cultura i la llengua catalanes. Tots aquests actes eren celebrats, però, en cercles privats i davant un públic reduït i selecte. També van començar a publicar-se una sèrie de revistes de vital importància, algunes de les quals foren “Poesia” (1944-1945), “Ariel”(1946-1951) i “Dau al Set”(1948-1955). La primera, creada per Palau i Fabre, era de caràcter avantguardista, perquè a més d'un compromís amb la llengua tenia també un clar compromís poètic. La segona, “Ariel”, fou ideada per Palau i Fabre, Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié. El seu antecedent més clar era "Poesia", i encara que no tenia un programa ideològic totalment unificat, sobrevisqué gràcies a la voluntat comuna de recuperar determinats valors del passat. Es negaren a lamentar-se pel genocidi cultural i d'aquí en sorgí el desig de no aturar-se en el ressentiment i traduir-lo en acció. Volien demostrar que no hi havia hagut ruptura amb el passat, i ho feren recuperant estratègies pedagògiques de la tradició noucentista encarades al futur. És en aquesta revista on podem entreveure clarament les dues tendències del moment: d'una banda, la tendència que defensava el classicisme com a base de la nostra cultura i com a model a seguir; de l'altra, la tendència més avantguardista que defensava l'art modern (Baudelaire, Rimbaud, Mallarmé, etc.). Això no obstant, tant “Poesia” com “Ariel” van saber innovar sense deixar mai de banda la tradició anterior. En darrer lloc, la revista “Dau al Set” va comptar amb la col·laboració d'artistes com Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies, Joan Josep Tharrats, Arnau Puig Grau i Joan Brossa que tenien com a objectiu comú connectar amb la tradició avantguardista anterior a 1936, especialment amb el surrealisme.

La majoria dels intel·lectuals catalans que marxaren a l'exili s'establiren a França, excepte aquells que van poder evitar la invasió alemanya marxant a Amèrica, Mèxic i Veneçuela. Tot i haver de renunciar a la pròpia llengua, aquests catalans van poder inserir-se en una infraestructura cultural que els permeté treballar com a professionals en diferents camps (periodisme, món editorial, arts gràfiques). I si alguna cosa tenien en comú aquests exiliats amb els intel·lectuals que s'havien quedat a Catalunya treballant en la clandestinitat, era la voluntat de donar continuïtat a la llengua i la tradició literària catalanes. D'aquesta manera, i malgrat les penúries que hagueren de patir els qui marxaren a l'exili, de seguida sorgiren iniciatives per a dur a terme aquesta continuïtat. L'any 1939 ja es començaren a editar llibres i revistes en català, com per exemple la revista “Catalunya”, editada amb l'objectiu de continuar l'obra dels escriptors catalans. “Ressorgiment” i “Germanor” són algunes de les altres revistes que també publicaren a l'exili els intel·lectuals catalans. Amb la mateixa voluntat de continuïtat lingüística i cultural cal destacar també el manteniment dels Jocs Florals de la Llengua Catalana entre 1941 i 1945.

En conclusió podem dir que, a partir de l'any 1939, els intel·lectuals catalans que es mostren reticents al nou ordre polític posen en marxa, ja sigui des de l'exili o des de la clandestinitat, diferents iniciatives amb una única voluntat comuna: la continuïtat cultural i lingüística.

Autors com Josep Carner, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba, J.V. Foix, Salvador Espriu, Joan Oliver "Pere Quart", Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Pere Calders, Gabriel Ferrater, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Jesús Moncada, Quim Monzó, Miquel Martí i Pol han estat alguns dels més reconeguts arreu, amb diferents edicions i traduccions a altres llengües. A principis del segle XXI la producció de llibres en català és important tant en quantitat com en qualitat, com a autors de la talla de Julià de Jòdar, Enric Sòria, Jaume Cabré, Núria Perpinyà i Feliu Formosa entre molts altres.

Escriptors rellevants de la literatura catalana

Article principal: Llista d'escriptors en llengua catalana

El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat des de 1969, és la màxima distinció actual als autors en llengua catalana. Aquests són alguns dels principals autors en llengua catalana; per als primers temps, vegeu també els trobadors catalans,

Segle XIII
Segle XIV
Segle XV
Segle XVI
Segle XVII
Segle XVIII
Segle XIX
Segle XX

Referències

  1. ↑ «Literatura catalana». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. ↑ Brugarolas, Núria; Cortés, Carles; Francés, M. Jesús; Ivorra, Leandre; Nebot, Rosa; Santamaria, Nebot. Vicent J.. 3a ed.. Barcelona: Castellnou Edicions, Octubre de 2005. ISBN 84-9804-317-4. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 Els primers textos en català: Textos anteriors a les Homilies d'Organyà.
  4. ↑ «Bernat Metge». Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 maig 2013].

Vegeu també

Enllaços externs

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Literatura catalana
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Literatura_catalana&oldid=17125704»