Vés al contingut

Palau de la Música Catalana

(S'ha redirigit des de: Palau de la Música)
«Palau de la Música» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Palau de la Música de València».
Infotaula edifici
Infotaula edifici
Palau de la Música Catalana
Imatge de l'interior
Vista de l'interior amb el vitrall d'Antoni Rigalt
Imatge
Nom en la llengua original(ca) Palau de la Música Catalana Modifica el valor a Wikidata
Dades
TipusSala de concerts Modifica el valor a Wikidata
Part dePalau de la Música Catalana i Hospital de Sant Pau de Barcelona Modifica el valor a Wikidata
Construcció9 febrer 1908 Modifica el valor a Wikidata
Obertura9 febrer 1908 Modifica el valor a Wikidata
Cronologia
1905 – 1908construcció, Arquitecte: Lluís Domènech i Montaner
1971 restauració, Arquitecte: Joan Bassegoda i Nonell, Jordi Vilardaga
1982 – 1989renovació, Arquitecte: Òscar Tusquets Blanca
2000 – 2004ampliació, Arquitecte: Òscar Tusquets Blanca, Carles Díaz Gómez Modifica el valor a Wikidata
Característiques
Estil arquitectònicmodernisme català Modifica el valor a Wikidata
SuperfíciePatrimoni de la Humanitat: 0,13 ha
zona tampó: 1,74 ha Modifica el valor a Wikidata
Localització geogràfica
Entitat territorial administrativaSant Pere, Santa Caterina i la Ribera (Barcelonès) Modifica el valor a Wikidata
LocalitzacióSant Pere més alt, 3-9 i 11-13, Amadeu Vives, 1 i Palau de la Música, 2-6 Modifica el valor a Wikidata
Map
 41° 23′ 16″ N, 2° 10′ 31″ E / 41.38767°N,2.17528°E / 41.38767; 2.17528
Lloc component de Patrimoni de la Humanitat
Data1997 (21a Sessió)
Identificador804-001
Bé cultural d'interès nacional
Tipusmonument històric
Data25 novembre 1971
Codi BCIN61-MH-EN Modifica el valor a Wikidata
Codi BICRI-51-0003864 Modifica el valor a Wikidata
Id. IPAC65 Modifica el valor a Wikidata
Id. Barcelona1348 Modifica el valor a Wikidata
Lloc webpalaumusica.cat Modifica el valor a Wikidata

El Palau de la Música Catalana és un auditori de música al carrer de Sant Pere Més Alt de Barcelona, declarat Patrimoni Comú de la Humanitat per la UNESCO (1997). Ha estat la principal sala de concerts de la ciutat fins a la inauguració de L'Auditori el 1999.

Història

[modifica]

Va ser promogut per l'Orfeó Català, fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives, perquè fos la seva seu.[1] El 31 de maig de 1904, l'Orfeó va aprovar en assemblea el projecte i el pressupost corresponent, i l'octubre del mateix any l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner va rebre l'encàrrec de mans del president de l'entitart Joaquim Cabot.[2] Abans d'acabar l'any, es feu la compra del claustre del convent de Sant Francesc, amb una superfície de 1.350,75 m² i a un preu final de 240.322,60 pessetes,[3] i el 23 d'abril de 1905 es realitzà la col·locació de la primera pedra de les obres, finançades amb un emprèstit de 600.000 pessetes en obligacions amortitzables al portador, en dues sèries de 500 i 1.000 pessetes, a l'interès anual del 4%.[4] Hi van contribuir industrials i financers catalans, il·lustrats i amants de la música, estament que 60 anys abans ja havia finançat el Gran Teatre del Liceu. Tres anys més tard, el 9 de febrer de 1908, se'n celebrà la inauguració.

Inauguració el 1908
Escultura de Lluís Millet i Pagès, fundador de l'Orfeó Català, realitzada per Josep Salvadó Jassans
Antiga taquilla original de Lluís Domènech i Montaner realitzada a l'interior d'una columna amb trencadís de Lluís Bru
Façana primitiva. Detall de la part superior
Façana primitiva. Detall dels baixos
Façana primitiva. Detall del grup escultòric La cançó popular de Miquel Blay
Antiga façana lateral coberta amb la pantalla de vidre d'Òscar Tusquets
Façana nova al carrer de Sant Pere Més Alt amb l'escultura Carmela de Jaume Plensa en primer terme
Detall de l'angle

L'obra va ser guardonada en el Concurs anual d'edificis artístics, promogut per l'Ajuntament de Barcelona, com a millor edifici de l'any, amb aquests arguments:

« Ha estat relativament fàcil la feina confiada a aquest jurat, car, entre els edificis acabats durant l'any 1908, un d'ells s'ha sobreposat, naturalment i sense vacil·lacions, a tots els altres. El superb edifici de l'Orfeó Català compleix plenament la primera condició per optar al premi del Concurs, car es pot dir ben bé que, per ell mateix, embelleix no sols el seu propi emplaçament, sinó que irradia l'ambient d'art, animació i bellesa a tota la seva barriada… »

L'auditori va ser destinat a concerts de música orquestral i instrumental, així com a interpretacions corals i a recitals de cantants, tant a l'àmbit de la música culta com al de la música popular. Tanmateix, al Palau han tingut també cabuda actes culturals, polítics i obres de teatre. La vida política catalana hi va trobar una evident manifestació simbòlica, que passa per les assemblees de Solidaritat Catalana, per la clausura de quatre mesos ordenada per la dictadura de Primo de Rivera entre el 24 de juny i el 13 d'octubre de 1925, i pel franquisme, moment en què el seu nom fou castellanitzat i el gentilici suprimit: Palacio de la Música.[2]

Així, el 2 d'abril de 1940, la Falange organitzà un festival amb la intervenció del «Orfeón que dirige el maestro Millet» —segons deia el programa i per evitar escriure el nom real— que va haver de començar amb l'himne feixista Cara al sol, que Millet va dirigir amb els braços immòbils contra el cos.[2] També s'hi celebrà un concert de militars russos (el programa aclaria que eren de l'antic exèrcit del Tsar), i el 1943, un altre del Cor de les Joventuts Hitlerianes.

El 9 de novembre del 1940 s'hi va estrenar el famós Concierto de Aranjuez de Joaquín Rodrigo. El 31 de març de 1944, Eduard Toldrà hi feu el seu primer concert amb l'Orquestra Municipal de Barcelona, l'actual Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), que fins a la inauguració de l'Auditori (1999) va ser la principal llogatera del Palau. El 19 de maig de 1944 hi va debutar la soprano Victòria dels Àngels. L'Orfeó Català no va reaparèixer fins al 1946, dirigit per Lluís Maria Millet, fill del fundador, que va interpretar el Requiem de Mozart.

El 1960 van succeir els Fets del Palau, coincidint amb una visita de Francisco Franco a Catalunya. Amb motiu de la celebració del centenari de Joan Maragall, s'havia aconseguit l'autorització per a interpretar-hi el Cant de la Senyera, però la prohibició en l'últim moment per part de les autoritats va fer que part del públic assistent es posés dret a cantar-lo i es llancessin fulls volants contra Franco. Va haver-hi detencions, entre les quals la del jove Jordi Pujol, futur president de la Generalitat de Catalunya, i que, malgrat no trobar-se al local, fou sotmès a un consell de guerra.[5] El Cant de la Senyera s'hi va poder tornar a escoltar el 18 d'abril de 1967, en el concert del centenari del naixement de Lluís Millet.

En aquesta època, i amb la realitat política sempre present (com per exemple quan la Falange va decidir fer-hi un acte commemoratiu de la seva fundació), el Palau començà una etapa d'una certa normalitat amb la representació d'obres de teatre en català, concerts de música clàssica i jazz, i també de la Nova Cançó. Els grans intèrprets catalans començaren a actuar-hi sovint, com ho feu Frederic Mompou el 1969 en el seu 75è aniversari.

A la dècada del 1980, l'Orfeó Català decidí efectuar una gran reforma arquitectònica i també jurídica i, així, el 1983 es va constituir el Consorci del Palau de la Música Catalana, amb la participació de l'Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i el Ministeri de Cultura d'Espanya.[cal citació] El 1990, amb motiu dels actes del centenari de l'entitat, es va constituir la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, presidida per Fèlix Millet i Tusell, per tal d'aconseguir recursos privats amb activitats organitzades al Palau.[cal citació]

Cas Millet

[modifica]

El juny de 2009 va esclatar l'anomenat «cas Millet», també conegut com el «cas Palau» o el «saqueig del Palau de la Música»,[6][7] quan la fiscalia de Barcelona va presentar una querella per apropiació indeguda i falsedat contra Fèlix Millet i tres directius més de la Fundació.[8] Els principals imputats també ho foren pel cas Hotel del Palau, sobre la requalificació urbanística irregular d'unes finques properes per a construir-hi un hotel de luxe.[9]

Edifici

[modifica]

Arquitectura

[modifica]

L'arquitectura de Domènech i Montaner és de gran qualitat i originalitat, amb solucions arquitectòniques molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica, i amb l'aplicació de grans murs de vidre i la integració de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja.[10][11] L'arquitecte hi va comptar amb la col·laboració dels artistes habituals: el mosaïcistes Lluís Bru i Mario Maragliano, els ceramistes Josep Orriols i Modest Sunyol, els vitralls de la casa Rigalt i Granell i el paviment hidràulic de la casa Escofet.[12] I entre els escultors, Miquel Blay, Eusebi Arnau, Dídac Masana i Pau Gargallo.

Dues decisions demostren la tipologia i la innovació tecnològica del projecte: la primera, la solució del pati a la mitgera del solar amb l'església, perquè la sala de concerts quedés amb la mateixa simetria de distribució i entrada de llum. La segona va ser la resolució de situar l'auditori al primer pis amb l'accés des de la planta baixa pels diferents trams de l'escala amb un tractament tan efectiu que compensa l'ascensió; amb això es va aconseguir la utilització de la planta baixa per oficines de l'Orfeó.

A l'exterior es barregen elements escultòrics, que fan al·lusió al món de la música, amb elements arquitectònics modernistes d'inspiració barroca. A l'interior, l'arquitecte va combinar magistralment els diversos materials de construcció amb ceràmica i vidre. La sala i l'escenari formen un conjunt harmònic, en el qual un s'integra en l'altre. L'escenari està dominat a la part superior pels tubs de l'orgue, que es converteixen al seu torn en un element decoratiu. L'embocadura de l'escenari està emmarcada per il·lustracions escultòriques espectaculars, ambdues al·legories de la música culta i de la música popular: a la dreta, un bust de Ludwig van Beethoven entre columnes dòriques que sostenen uns núvols dels quals emergeix la Cavalcada de les valquíries (clara referència al wagnerisme imperant llavors entre el públic català); a l'esquerra, unes noies vora una font i al peu d'un salze, entre les branques del qual apareix el bust de Josep Anselm Clavé, constitueixen una al·legoria al text de la cançó Les flors de maig d'aquest autor.

El 1971, el Palau va ser declarat Monument Nacional, i amb aquest motiu s'hi van fer àmplies obres de restauració sota la direcció dels arquitectes Joan Bassegoda i Nonell i Jordi Vilardaga.

Entre 1982 i 1989 es va realitzar una gran ampliació sota la direcció dels arquitectes Òscar Tusquets i Carles Díaz, que va guanyar el Premi FAD 1989 d'Arquitectura, Reformes i Rehabilitacions. L'arquitecte Lluís Domènech i Girbau, net de Lluís Domènech i Montaner, va escriure sobre aquestes obres elogiant-les:

« La rehabilitació de la sala i els accessos, l'edificació d'un nou edifici annex pels serveis […] han donat com a resultat una obra coherent i creativa, perfectament al dia pel que fa a seguretat i especificacions de confort i acústica, dintre de l'esperit innovador radical i amant del detall que Domènech i Montaner hauria desitjat.[13] »

L'any 2000 es va iniciar la construcció d'un edifici adossat de sis pisos d'alçada on se situen els camerinos, l'arxiu, la biblioteca i una sala de reunions, i obrint-se a una plaça gràcies a l'enderroc de l'església de Sant Francesc de Paula, que havia estat reconstruïda després de la Guerra Civil espanyola. A la segona fase es van realitzar reformes interiors i una nova ampliació amb una sala d'audició i assaig així com un restaurant.[2]

Exterior

[modifica]

Façanes antiges

[modifica]

Situades als carrers de Sant Pere Més Alt i d'Amadeu Vives, eren les l'úniques fins al 1989. La cantonada es resol amb la inclusió del grup escultòric La cançó popular de l'escultor Miquel Blay, reproduïda a mida superior al natural per Frederic Bechini, on estan representats un Sant Jordi, sota una figura femenina en el centre com un gran mascaró de proa, que és una al·legoria de la música, envoltada d'un grup de personatges que representen el mariner, els camperols, l'ancià i els nens. És considerada l'obra cabdal de Blay, amb una sensibilitat social i un conjunt de gran harmonia.[14] Segons consta a una inscripció al peu de l'escultura, va ser pagada per Joaquim de Càrcer i d'Amat, marquès de Castellbell, i va ser inaugurada el dia 8 de setembre de 1909. La complexitat de la façana angular a dos carrers estrets fa difícil la visió completa del conjunt.

Altres elements d'aquestes façanes són els arcs amb grans columnes de maó vermell i ceràmica. Dins de dues d'aquestes columnes es trobaven les taquilles originals. Al primer pis hi ha un balcó que recorre la façana amb catorze columnes en grups de dues, cobertes amb mosaic, totes amb dibuix diferent; al segon pis els busts dels músics sobre columnes, realitzats per Eusebi Arnau: d'esquerra a dreta són Palestrina, Bach i Beethoven; passat el grup escultòric de la cantonada es troba el bust de Wagner ja al carrer d'Amadeu Vives. A la part superior d'aquesta façana un gran frontó en mosaic de Lluís Bru,[a] que simbolitza la senyera de l'Orfeó d'Antoni Maria Gallissà, i en el centre una reina presidint una festa amb una filosa, en al·lusió a La Balanguera, poema de Joan Alcover i Maspons, amb música del compositor Amadeu Vives, una peça de les que més interpretava l'Orfeó i que des del 1996 és l'himne oficial de Mallorca.[16]

Façana moderna

[modifica]

Des del 1989 s'hi troba l'entrada habitual, mitjançant una nova esplanada a la qual s'accedeix des del carrer de Sant Francesc de Paula, que des de l'any 2006 es denomina Palau de la Música.[17]

La façana realitzada per Domènech i Montaner sorprèn per la forma particular de la construcció, que es va realitzar com si anés a la vista, malgrat que estava completament cega per la posició en tot el seu frontal de l'església de Sant Francesc de Paula. Per a obtenir l'entrada de llum a través dels finestrals d'aquesta façana, l'arquitecte va construir un pati d'uns tres metres d'amplada que feia de límit amb l'església i encara que no era vista, la va realitzar amb gran riquesa de materials i disseny, l'obra de maó vermell vist, baranes de ferro forjat, cornises i capitells esculpits i amb uns vitralls de colors iguals que a la resta de l'edificació. Segons unes dades aportades per Pere Artís, el pressupost inicial de les obres del Palau era de 450.000 pessetes, que es van arribar a duplicar, el que va crear alguna fricció entre el client i l'arquitecte a causa de la seva tossudesa per acabar aquesta façana igual que la que estava a la vista i, per tant, l'encariment de l'obra.[18]

A la part esquerra de la façana es troba l'edifici de serveis, realitzat pels arquitectes Òscar Tusquets, Lluís Clotet i Carles Díaz a l'última vintena del segle xx, amb una torre amb la base esculpida com si es tractés d'una gran palmera; és també per on hi ha l'entrada dels artistes. A la part dreta es troba sobre unes escales l'escultura dedicada a Lluís Millet, de l'escultor Josep Salvadó Jassans, realitzada el 1991, i l'entrada al restaurant del Palau, anomenat Mirador i realitzat com una capsa de vidre. En aquest extrem de la façana, l'angle amb el carrer de Sant Pere Més Alt també es resol a manera de proa com a la façana antiga, representant en maó vermell i en baix relleu un gran «Arbre de la Vida» realitzat per l'escultor Naxo Farreras.[19]

Tota la façana central recuperada ha estat coberta per una pantalla de vidre, amb el nom «Palau de la Música Catalana» gravat a les portes d'entrada.

Interior

[modifica]

La rajola de València, les peces ceràmiques motllurades i el mosaic, revesteixen tot l'edifici, una gran intervenció de diferents productes ceràmics, així com de diversos artesans i fabricants van ser els que van subministrar a Domènech i Montaner durant la construcció del Palau. La major part dels mosaics que es troben als murs i cobrint els fusts de les columnes, tant exteriors com interiors van ser realitzats per Lluís Bru.

Vestíbul

[modifica]
Vestíbul de l'antiga entrada del Palau de la Música

Fins a la reforma de l'equip de Tusquets de l'any 1989, a la planta baixa del Palau es distribuïen diverses dependències de l'Orfeó, que tenien l'entrada pel carrer d'Amadeu Vives.

Per l'antiga entrada del carrer de Sant Pere Més Alt el primer que es veu és una gran escala doble cap al primer pis, amb il·luminació de grans fanals; la barana està ricament treballada en pedra i amb els balustres de vidre, els arrambadors són de ceràmica vidrada i amb relleus de flors, igual que l'ornamentació dels sostres. Ja en aquesta entrada es pot recordar a l'escriptor Robert Hughes referint-se al Palau:

« Mai més es construirà a Barcelona res que es pugui semblar des del punt de vista d'atreviment conceptual, brillantor formal, simbolisme i efecte decoratiu.[20] »

Sala Lluís Millet

[modifica]
Un finestral de la sala Lluís Millet

Situada al primer pis, davant de la sala de concerts, i dedicada al mestre Millet, músic i fundador de l'Orfeó Català, és el que s'anomena una sala d'espera o descans amb una imponent làmpada modernista de ferro; també en aquest sentit Domènech i Montaner demostrava un gran domini en el seu aspecte teòric donant autèntiques lliçons als artesans i involucrant-se en tots els treballs de forja durant les obres del Palau.[21]

A l'època modernista es va comptar amb l'art del vitrall per part dels arquitectes com una activitat decorativa per les seves construccions. Domènech i Montaner ho fomentà en tots els seus edificis, però al Palau de la Música, a més a més d'aquesta funció decorativa, té una funció material arquitectònica. És en aquesta obra on s'expressa la gran realitat del vitrall català, en aconseguir una perfecta unió entre l'arquitecte i el vitraller Antoni Rigalt i Blanch.[22]

Les portes són de vidre amb vitralls de temes florals ací com el llarg finestral que separa aquesta sala de la terrassa de vidre transparent a la part superior i emplomat de vidre de color d'element floral com un arrimador a la part baixa, sobre el vidre transparent corre un fris de vitrall imitant el trencadís. A la terrassa ens trobem les columnes decorades amb mosaics que donen al carrer de Sant Pere Més Alt; totes les columnes són diferents en color i decoració. Aquesta sala també està destinada per celebrar actes socials o conferències de premsa.

A més d'unes pintures modernistes de Joan Brull i Vinyoles (1863-1912), protagonitzades per figures femenines amb caràcter simbolista, com a decoració de la sala, s'han anat col·locant diversos bustos de bronze de personalitats vinculats a la institució:

Sala de concerts

[modifica]
La sala de concerts des de la segona graderia

En accedir a la sala de concerts des del primer pis, fa l'efecte d'una entrada fosca, trobant-se, tot seguit, amb un gran efecte teatral, amb l'explosió de llum i color que té la gran sala; els vitralls, a tots dos costats, corren des del terra al sostre amb el primer i segon pis de butaques com si fossin unes safates, columnes decorades amb mosaics de colors com el sostre amb roses vermelles i blanques de ceràmica vidrada. A la intersecció dels arcs superiors s'aprecien uns mosaics en semicercle representant cues de paons reials amb tota la seva esplendor i colorit.

Columnes del segon pis amb mosaics de Lluís Bru

Els vitralls són emprats per diferenciar diversos àmbits i per complementar elements constructius. A la sala d'audició, on la gran cortina de vidre tamisa la llum, són els vitralls més importants pel que fa a grandària i vistositat, estan col·locats en deu finestrals en els murs laterals de la sala de concerts. Es troben separats per quatre columnes i cinc vitralls per banda, formats per grans peces de «vidre catedral»[b] rosat, amb garlandes de fulles i flors, lligats amb plom i que passen d'un finestral a l'altre enllaçant uns motius heràldics que es van repetint, el de Catalunya i el de Sant Jordi. A la part alta, resseguint la línia dels arcs d'estil Tudor, hi ha una franja de vidres hexagonals en tons ocres pàl·lids i grisos, com si es tractés d'un trencadís. Al primer pis es repeteixen les garlandes amb uns llaços de vidres blaus i a la platea es troba el vidre rosa amb un fris floral a la part superior.[23]

El gran vitrall central d'Antoni Rigalt i Blanch

Al centre del sostre hi ha gran claraboia de vidre, amb sortida a l'exterior, la qual cosa permet l'entrada de llum natural i, quan no n'hi ha, la il·luminació artificial, com si fos un llum. Fou realitzada per Antoni Rigalt i Blanch, com si fos un gran sol amb forma d'esfera invertida, de vidres daurats en el centre i envoltat d'altres, amb tons més suaus blaus i blancs representant busts femenins amb les cares dibuixades amb grisalla, i els cabells amb unes petites garlandes de roses i una cinta amb una ciba[c] blava al mig. L'espai fou concebut com una immensa caixa de vidre coronada amb una gran claraboia central de colors. Els vitralls multicolors estan compostos per dues fileres circumcèntriques d'àngels o donzelles disposades en dos rengles concèntrics. Encara que aquests tinguin les boques closes, sembla que evoquin una agrupació coral. La translucidesa de l'exterior defineix un concepte que encara es reforça més a la sala de concerts, amb els vitralls i el gran lluernari central, la fusió de la llum daurada de la claraboia amb la rosada dels finestrals laterals dona una claror ambiental única que ha atret l'atenció de tothom qui ha estudiat aquest edifici singular. Alhora, el joc de diafanitat entre uns espais i altres, separats amb grans portes de vidre, assegura la visualització consecutiva dels espais.[24]

Pegàs al començament del segon pis, esculpit per Eusebi Arnau

Al damunt de la graderia hi ha dos pegassos, cavalls alats esculpits per Eusebi Arnau.

En cada una de les voltes compreses entre els pilars i els murs de vidre, recoberts de rajola rosada en trencadís, hi ha un medalló de rajola blanca, orlada de fulles verdes de llorer, amb el nom d'un gran músic. A l'esquerra de l'escenari, partint des d'ell: Palestrina, J. S. Bach, Carissimi, Beethoven i Chopin; a la dreta: Victoria, Haendel, Mozart, Gluck i Wagner. Al mur que forma el desnivell entre els sostres de la sala principal i el de la part posterior del segon pis de la mateixa sala, hi ha quatre medallons ceràmics més, que sintetitzen la història de la música catalana: Brudieu, Fletxa, Viola, Terradellas i Clavé.

L'aforament de la sala de concerts és de 2049 persones distribuïdes en:

  • Platea: 688.
  • Primer pis: 321.
  • Segon pis: 910.
  • Galeries de l'orgue: 82.
  • Reservades: 48.

Escenari

[modifica]
Una part de les muses de l'escenari

A la boca de l'escenari, d'onze metres d'amplada, es troba el grup escultòric de Diego Massana Majò i continuat pel jove Pau Gargallo,[25] que representa a la part dreta el bust de Beethoven flanquejat per dues columnes dòriques sota la cavalcada de les Valquíries amb una clara simbologia de la música clàssica centre-europea de Wagner (en l'honor de qui l'any 1901 es va fundar l'Associació Wagneriana de Barcelona)[26] i la representació de la música popular catalana al costat esquerre, amb el bust de Josep Anselm Clavé sota un gran arbre als peus del qual es troba un grup de noies, personificant la cançó Les flors de maig. La magnitud d'aquesta obra escultòrica fa que a la part superior s'acostin ambdós costats, quasi fins a tocar-se, només separats, o units, pel relleu amb el segell de l'Orfeó Català.

Escultures a la boca d'escenari de la Sala de concerts

A la part del semicercle posterior de l'escenari, es troben divuit muses modernistes en mosaic i en relleu des de la cintura que sembla que estan dansant sortint dels murs, realitzades per Eusebi Arnau (la part escultòrica superior) i per Mario Maragliano i Lluís Bru (el trencadís de les faldilles); totes són portadores de diferents instruments musicals, sota un fons de tessel·les irregulars de color rogenc i sobre seu es troba instal·lat l'orgue. Al centre de l'escenari, entre les muses, Domènech i Montaner va manar col·locar, en homenatge el seu gran amic Antoni Maria Gallissà mort poc abans, la imatge de la senyera que Gallissà havia dissenyat per l'Orfeó Català, envoltat de simbologies medievalistes sobre un fons blau, que va ser realitzada en mosaic per Lluís Bru[27] i visible des de tots els punts de vista de la sala.[28]

A la part superior d'aquest hemicicle sobre les muses, hi ha una continuació dels vitralls laterals de la sala, consta de sis vidrieres amb el mateix motiu de garlandes florals.

Orgue

[modifica]

L'adquisició de l'orgue es feu a la casa alemanya Walcker, de Ludwigsburg, l'any 1908. El primer concert realitzat amb ell, per Alfred Sittard (organista de la catedral de Dresden), va suposar escoltar per primera vegada un concert d'orgue a Barcelona en un recinte diferent d'una església. L'any 2003 es va tornar a restaurar gràcies a les aportacions realitzades per particulars (en una campanya de mecenatge consistent en l'«adopció» de tubs d'orgue) i empreses privades.

Petit Palau

[modifica]
El Petit Palau projectat per Òscar Tusquets des de l'escenari

Projectat per l'arquitecte Òscar Tusquets, el nou edifici a continuació de l'entrada pel carrer de Sant Pere Més Alt, es troba a 11 m de profunditat i va ser inaugurat el 22 d'abril de 2004. Té una capacitat teatral per 538 persones i una perfecta acústica, excel·lent per a música de cambra, i a més es realitzen en el seu espai tota mena d'actes socials i culturals, pels que està dotat de grans avenços tecnològics.[29]

L'any 2007 fou un dels cinc projectes guardonats amb el premi Uli Awards For Excellence europeus en reconeixement del disseny i valor arquitectònic.[30]

Centre de Documentació de l'Orfeó Català

[modifica]

Iniciada la col·lecció per l'Orfeó l'any 1891, consta de diversos llegats amb manuscrits del segle vi, i una gran quantitat de volums, la majoria de temes musicals; hi ha partitures i el repertori que ha cantat el cor des de la fundació.

La biblioteca també conserva molts dels programes originals, i una sèrie de curiosos documents, primer manuscrits i després mecanografiats durant dècades amb paciència monacal per un treballador del Palau, Carles Pascual, que fins a l'any de la seva mort (1974) va anar anotant dia a dia tots els concerts i la resta d'activitats del Palau.[2]

El Centre de Documentació de l'Orfeó Català es va posar en marxa el setembre del 2012, per aglutinar els fons de la Biblioteca i de l'Arxiu de l'Orfeó Català. Des d'aleshores, s'han realitzat diverses exposicions al Foyer del Palau, que han permès veure documents fotogràfics, musicals, administratius o artístics, vinculats a la institució.[31]

Història artística

[modifica]

Des de la inauguració, el Palau ha acollit els concerts de l'Orfeó Català. A més, l'any 1990 es va crear com a formació resident el Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana i més tard, el 1999, l'Escola Coral de l'Orfeó Català on es proporciona la formació musical dels components de l'Orfeó.

Molts dels millors solistes i cantants del segle xx han actuat al Palau de la Música Catalana, entre ells: Pau Casals (hi debutà el 10 d'octubre de 1908), Eugène Ysaye, Albert Schweitzer, Enric Granados, Blanche Selva, Arthur Rubinstein (des de 1916), José Iturbi, Wilhelm Backhaus (hi debuta el 1921), Jacques Thibaud, Alfred Cortot (tots dos, amb Casals, hi actuaren per primer cop el 1922), Emil von Sauer, Wanda Landowska, Clara Haskil, Fritz Kreisler, Andrés Segovia, Claudio Arrau, Yehudi Menuhin, Mstislav Rostropóvitx, Alícia de Larrocha, Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Elisabeth Schwarzkopf, Henryk Szeryng, Barbara Hendricks, Arturo Benedetti Michelangeli, Alfred Brendel, Wilhelm Kempff (1963), Sviatoslav Richter, Nikita Magalov, Vladímir Aixkenazi, Maurizio Pollini, Maria João Pires, Jean-Pierre Rampal, Martha Argerich, Jessye Norman, Daniel Barenboim, etc.

Grans orquestres i directors han visitat l'auditori des del seu primer any de funcionament (les dates entre parèntesis són les del debut): Berliner Philharmoniker amb Richard Strauss (hi debutaren el 15 de maig de 1908), Herbert von Karajan (1968), Claudio Abbado i Mariss Jansons; Wiener Philharmoniker, amb Carl Schuricht, Karl Böhm, Zubin Mehta i Leonard Bernstein (1984); Amsterdam Concertgebouw amb Eugen Jochum, Antal Dorati i Mariss Jansons; Berliner Kammerorchester amb Hans von Benda; Israel Philharmonic i Zubin Mehta; Staatskapelle Berlin i Chicago Symphony amb Daniel Barenboim, New York Philharmonic amb Kurt Masur, Münchner Philharmoniker amb Sergiu Celibidache, Cleveland Orchestra amb Lorin Maazel, Philharmonia Orchestra amb Carlo Maria Giulini, Concentus Musicus Wien amb Nikolaus Harnoncourt, NDR Sinfonieorchester amb Christoph von Dohnányi; Václav Neumann, Mario Rossi, Jordi Savall, Philippe Herreweghe, etc., i cors com: Escolania de Montserrat, Capella Sistina di Roma, Orfeón Donostiarra, Wiener Sängerknaben, Wiener Singverein, etc.

De 1920 a 1936 el Palau va ser la seu de l'Orquestra Pau Casals, on va ser dirigida per Pau Casals, Richard Strauss, Vincent d'Indy, Ígor Stravinski, Arnold Schönberg, Anton Webern, Arthur Honegger, Manuel de Falla, Ottorino Respighi, Eugène Ysaye, etc. Durant anys, de 1947 a 1999, l'orquestra resident del Palau va ser l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Des del 2000 hi resideix amb temporada estable l'Orquestra Simfònica del Vallès.

Compositors i músics importants hi han interpretat o dirigit llurs pròpies obres (les dates entre parèntesis són les del debut): Enric Granados, Richard Strauss (ambdós des de 1908), Serguei Prokófiev (1923), Maurice Ravel (1924), Vincent d'Indy, Manuel de Falla i Ernesto Halffter (1925), Arnold Schönberg (1925, dirigint Pierrot lunaire), Ígor Stravinski (1933), Serguei Rakhmàninov (1935), Anton Webern, Robert Gerhard, Silvestre Revueltas (1937),[32] George Enescu, Ildebrando Pizzetti, Darius Milhaud, Francis Poulenc (1958), Jacques Ibert, Karel Ančerl, Arthur Honegger, Frederic Mompou, Joaquín Rodrigo, Krzysztof Penderecki, Witold Lutoslawski, Pierre Boulez, etc.

Altres artistes, actors, ballarins, músics de jazz, cantants i grups de música popular, rock, etc., també han actuat al Palau: Vittorio Gassman, Maurice Béjart, Ángel Corella, Charles Aznavour, Ella Fitzgerald i Duke Ellington (1966), Tete Montoliu, Oscar Peterson, Woody Allen, Keith Jarrett, Michel Camilo, Tamara Rojo, Paco de Lucía, Bebo Valdés, Luis Eduardo Aute, Jorge Drexler, Cassandra Wilson, Vicente Amigo, Anoushka Shankar, Norah Jones, Sinéad O'Connor, Ute Lemper, etc.

El Palau va convertir-se en l'escenari emblemàtic pels cantautors de la Nova Cançó: cantar al Palau («fer un Palau») va ser una mena de consagració per un cantant. Raimon, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís Llach, Ovidi Montllor, Francesc Pi de la Serra, etc., hi han cantat. El 1913 es va crear el nadalenc Concert de Sant Esteve, celebrat al Palau de la Música Catalana.[33]

Durant alguns anys també s'hi van representar, amb una certa freqüència, obres de teatre -sobretot teatre experimental o d'autors que no podien representar-se en altres locals-: companyies com el Teatre Experimental Català, la Companyia Adrià Gual o l'Agrupació Dramàtica de Barcelona (1955-1963) van fer del Palau la seu de les seves estrenes, entre les quals van destacar espectacles com l'estrena de la Primera història d'Esther d'Espriu, la d'El Ben Cofat i l'altre de Josep Carner, la del Pigmalió de Joan Oliver o les d'obres de Joan Brossa, etc.

Estrenes

[modifica]

Com a principal auditori de Barcelona durant anys, el Palau ha estat l'escenari de moltes estrenes absolutes d'obres musicals —i algunes de teatre—, incloent-hi (en negreta s'indiquen les obres més destacades):

Vegeu també

[modifica]

Notes

[modifica]
  1. Hi va tenir treballant en exclusiva fins a 14 tècnics durant diversos anys. Per tota la façana va cobrar 9.000 pessetes.[15]
  2. Vidre llis per una cara i lleument irregular per l'altra per tal de donar-hi textura i vibració a la llum.
  3. Vidre en forma de disc de diferent gruix amb color més intens al centre.

Referències

[modifica]
  1. Roig, 1995, p. 155.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 Cararach, 2007.
  3. García-Martín, 1987.
  4. Memòria Orfeó Català 1904, pàg. 9.
  5. Manchon, Manel «Acto/Recuerdo de los Fets de Palau». El Mundo, 21-05-2000. Arxivat de l'original el 12-02-1009.
  6. Maigí, Raül; Cuyàs, Manuel «El saqueig del Palau, de la «A» a la «Z»». El Punt-Avui, 27-09-2009.
  7. «Especial: El saqueo del Palau de la Música». El País, 27-09-2009.
  8. García Bueno, Jesús «El juez concluye que CDC recibió 5,1 millones en comisiones de Ferrovial». El País, 16-07-2013.
  9. Albalat, J.G. «La jutge de l''hotel Millet' limita el cas a l'ajuntament». El Periódico de Catalunya, 02-07-2010.
  10. Historia Universal del Arte, El siglo XX. Planeta, 1989, p. 96-97. ISBN 84-320-6689-3. 
  11. La Gran Enciclopèdia en català, Volum 15. Edicions 62. ISBN 84-297-5443-1. 
  12. «Centenari del Palau de la Música Catalana». "coup de fouet". La revista de la Ruta Europea del Modernisme. Institut del Paisatge Urbà i la Qualitat de Vida. Ajuntament de Barcelona, 11, 2008, pàg. 20.
  13. Domènech i Girbau, Lluís. L'arquitectura del Palau. Lunwerg Editores, 2000, p. 29. ISBN 978-84-7782-715-3. 
  14. Fontbona, 2003, p. 212.
  15. Permanyer, Lluís «Lluís Bru, primer mosaísta catalán». La Vanguardia, 19-04-1987, pàg. 17.
  16. Pi de Camanyes, Oriol. Cases modernistes de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1992, p. 53. ISBN 84-297-3607-7. 
  17. «Palau de la Música, carrer de». Nomenclàtor dels carrers. Ajuntament de Barcelona.
  18. Artís i Benach, 1998, p. 32.
  19. «Un árbol para el Palau de la Música». El País, 15-04-2004. Arxivat de l'original el 14-05-2019.
  20. Hughes, Robert. Barcelona. Galàxia Gutemberg, 1996, p. 336-340. ISBN 84-8109-082-4. 
  21. Garrut, Josep Maria. «Decoració». A: Infiesta Monterde, José Manuel. Modernisme a Catalunya. 2. Barcelona: Nou Art Thor, 1982, p. 284. ISBN 8473270525. 
  22. Vila-Grau i Rodon, 1982, p. 110.
  23. Vila-Grau i Rodon, 1982, p. 144.
  24. Vila-Grau i Rodon, 1982, p. 145.
  25. García-Martín, 1987, p. 72-77.
  26. «Associació Wagneriana de Barcelona». Arxivat de l'original el 2012-06-14.
  27. Permanyer, Lluís «Lluís Bru, primer mosaísta catalá». La Vanguardia, 19-04-1987, pàg. 17 [Consulta: 26 gener 2015].
  28. Fontbona, 2003, p. 78.
  29. «Planta del Petit Palau». Arxivat de l'original el 2009-02-05.
  30. «El Petit Palau de Barcelona gana el premio europeo Uli que reconoce el diseño y arquitectura del proyecto». Europa Press, 05-06-1007.
  31. «El Centre de Documentació de l'Orfeó Català (CEDOC)». Sonograma Magazine, 29-10-2015.
  32. «Gran acto en el «Palau de la Música Catalana». Méjico en España». La Vanguardia, 07-10-1937, pàg. 1.
  33. Cervantes, Xavier «El concert de Sant Esteve fa 100 anys». Ara, 24-12-2013, pp. 30 – 31.
  34. «Goyescas».
  35. «Programa de mà del concert d'Enric Granados».
  36. «Programa de mà d'Enric Granados».
  37. «Curs X: 1922-23 : concert dotzè».
  38. «Curs 1922-1923: concert setzè».
  39. «Sèrie VII : tercer concert de tardor».
  40. «Tres arias para soprano y piano de Joaquín Turina». Arxivat de l'original el 2018-02-05.
  41. «Curs dotzè: 1924-25 : concert sisè».
  42. «Programa de mà de Frederic Mompou».
  43. «1931-1932: tercer concert (Audició 256 de l'Orquestra i 59 de l'Associació)».
  44. «1ª Audició de Montserrat».
  45. «Orquestra Municipal de Barcelona». La Vanguardia, 20-10-1949, pàg. 12.
  46. «Tríptico Toledano».
  47. Valls, Miquel «Aproximació a una cronologia del teatre català. De la postguerra al segle XXI». Assaig de teatre: revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, Núm.: 68-69, 2008, pàg.82.
  48. «Programa de mà Carmelo Bernaola».
  49. Solius «Un gran éxito en el estreno de la "Oración a Platero" de Cristóbal Halffter». La Vanguardia, 18-12-1974, pàg. 62.
  50. «Programa de mà de Leonora Milà».
  51. «Programes de concert del Palau de la Música Catalana». Centre de Documentació del Palau de la Música Catalana. [Consulta: 5 maig 2019].
  52. «Programa del concert», 25-09-2014.

Bibliografia

[modifica]
  • Artís i Benach, Pere. Pedres vives. Barcelona: Barcino : Fundació Orfeó Català-Palau de la Música Catalana, 1998. ISBN 84-7226-682-6. 
  • Jariod, Pere Andreu. Historia musical del Palau. Barcelona: Huygens, 2018. ISBN 9788415663928. 
  • Carandell, Josep Maria; Pla, Ricard; Vivas, Pere. El Palau de la Música Catalana. Barcelona: Fundació Orfeó Català Palau de la Música : Triangle Postals, 1997. ISBN 84-8478-097-X. 
  • Cararach, Joan Anton. El Palau de la Música Catalana: simfonia d'un segle. Edicions 62, 2007 (Vida i costums dels catalans). ISBN 978-84-297-6037-8. 
  • Domènech i Girbau, Lluís. El Palau de la Música Catalana de Lluís Domènech i Montaner. Barcelona: Lunwerg, 2000. ISBN 978-84-7782-715-3. 
  • Fontbona, Francesc (dir.). El Modernisme. Vol. 2. A l'entorn de l'arquitectura. L'Isard, 2003. ISBN 84-89931-23-2. 
  • García-Martín, Manuel. Benvolgut Palau de la Música. Barcelona: Catalana de Gas, 1987. ISBN 84-404-0431-X. 
  • Roig, Josep Lluís. Historia de Barcelona. Primera Plana, 1995. ISBN 84-8130-039-X. 
  • Sabat, Antoni. Palau de la Música Catalana. Escudo de Oro, 1991. ISBN 84-378-1453-7. 
  • Vila-Grau, Joan; Rodon, Francesc. Els vitrallers de la Barcelona Modernista. Polígrafa, 1982. ISBN 84-343-0365-5. 

Enllaços externs

[modifica]