Iósif Stalin

De Viquipèdia

Iósif Stalin იოსებ სტალინი Иосиф Сталин (Iósif Vissariónovitx Djugaixvili)
1r Secretari General del PCUS
Mandat 3 d'abril de 1922 – 5 de març de 1953
Precedit per	cap (càrrec creat al 1922)
Succeït per	Nikita Khrusxov
President del Consell de Comissaris del Poble
Mandat 6 de maig de 1941 – 5 de març de 1953
Precedit per	Viatxeslav Mólotov
Succeït per	Gueorgui Malenkov
Naixement	18 de desembre de 1878 Gori, Geòrgia (Imperi Rus)
Mort	5 de març de 1953 (74 anys) Moscou (RSFS de Rússia) Unió Soviètica
Partit polític	Partit Comunista de la Unió Soviètica
Religió	Ateu

Iósif Vissariónovitx Djugaixvili (?) (en georgià იოსებ ბესარიონის ძე ჯუღაშვილი, Ioseb Besarionis Dze Jughashvili; en rus Ио́сиф Виссарио́нович Джугашвили), més conegut pel nom que va adoptar, Iósif Stalin (Иосиф Сталин) (1880-1953), va ser el màxim dirigent de l'URSS entre els anys 1924 i 1953.

Stalin va implementar una economia de comandament, substituint la Nova Política Econòmica de la dècada del 1920 per Plans Quinquennals i posant en marxa un període d'industrialització i col·lectivització ràpides. L'agitació del sector agrícola va disrompre la producció d'aliments, resultant en fams esteses com ara la catastròfica fam soviètica de 1932-1933, coneguda a Ucraïna com la Holodomor.^[1]

A finals de la dècada del 1930, Stalin va posar en marxa la Gran Purga (també coneguda com el "Gran Terror"), una campanya per purgar el Partit Comunista de membres acusats de sabotatge, terrorisme o traició; la va estendre a les milícies i altres sectors de la societat soviètica. Els objectius sovint eren executats, empresonats en camps de treball gulag o exiliats. Durant els anys següents, milions de membres de minories ètniques van ser deportats.^[2][3]

El 1939, la Unió Soviètica, liderada per Stalin, va signar un pacte de no agressió amb l'Alemanya nazi, seguit per la invasió soviètica de Polònia, Finlàndia,^[4] els estats bàltics, Bessaràbia i el nord de Bucovina. Després que Alemanya violés el pacte l'any 1941, la Unió Soviètica es va unir als Aliats i va tenir un paper important en la desfeta de l'Eix, pagant el preu de la quantitat més elevada de morts de qualsevol dels països que van participar a la guerra. Després, contradient-se amb el que havia afirmat en conferències aliades, Stalin va instal·lar governs comunistes a gran part d'Europa Oriental, formant el Bloc de l'Est darrere el que va ser denominat un "teló d'acer" de domini soviètic. Aquests fets van desencadenar el llarg període d'antagonisme conegut amb el nom de Guerra Freda.

Stalin va esforçar-se per millorar la seva imatge pública, i es va desenvolupar un culte a la personalitat al voltant de la seva figura. Tanmateix, després de la seva mort, el seu successor Nikita Khrusxov va denunciar el seu llegat, iniciant el període conegut com a desestalinització.^[5]

Taula de continguts 1 Pseudònims 2 Vida i obra 3 La repressió 4 La rehabilitació 5 Percepció de Stalin en l'actualitat 5.1 A la Federació Russa 5.2 A la resta del món 6 Dades consultades 7 Referències 8 Bibliografia 9 Vegeu també 10 Enllaços externs

[edita] Pseudònims

També va ser conegut com a Koba (nom d'un heroi popular de Geòrgia). Va emprar diversos pseudònims: David, Nijeradze, Chízhikov, Ivanóvich, fins a adoptar el de Stalin, que va utilitzar després de la Conferència Bolxevic de Tampere (Finlàndia). El nom Stalin deriva de la paraula rusa stal (acer) amb el mateix sufix possessiu personal in que va utilitzar Lenin.

[edita] Vida i obra

Fill d'un humil sabater georgià, als 15 anys va ingressar amb una beca al seminari ortodox de Tbilisi, on es va revelar com un alumne brillant, tot i que va ser expulsat al ser sorprès repartint propaganda del Partit Socialista georgià, del qual n'era membre des del 1898. Tot i això, va proseguir amb les seves activitats revolucionàries, i el 1902 va ser detingut i deportat a Sibèria. Dos anys més tard va retornar a Tbilisi, on es va adherir a la part bolxevic del Partit Obrer Socialdemòcrata Rus (POSDR). Va intervenir a la revolució del 1905 i a les vagues de Bakú de 1907, després de les quals va ser detingut altre cop i tornat a enviar a Sibèria, d'on va fugir el 1911.^[6]

Stalin va ingressar llavors al comité central del POSDR i, designat president del Politburó, va viatjar a Viena, on va escriure El marxisme i la qüestió nacional.

Va contactar amb Lenin i se li va encarregar l'edició de Pravda, però, detingut a Petrograd, va continuar a la presó fins el 1917, quan va esclatar la Revolució Russa. Després del fracàs d'aquesta i de la marxa de Lenin a Finlàndia, Stalin va passar a dirigir el Pravda, al mateix temps que prenia part activa en la preparació d'una nova revolució. Quan va esclatar la Revolució d'Octubre Stalin va formar part del govern com a comissari de nacionalitats, càrrec que va ocupar fins el 1922.

Durant la guerra civil, Stalin va col·laborar en les defenses de Petrograd i Tsaritsin, ciutat que va rebre més tard el nom de Stalingrad, un nom que conservaria fins el 1961.^[7] Va ser escollit com a secretari general del Comité Central el 1922.

Després de la mort de Lenin, el 1924, es va desencadenar una lluita política i ideològica dins el partit que es podria resumir així:

1. Els partidaris de Trotski i Zinoviev que defensen la tesis de la revolució permanent, tot dient que el que cal és engegar altres revolucions a Europa perquè és impossible sostenir el socialisme a l'URSS (els koljoses i els kulaks serien els embrions del poder capitalista que enderrocaria als soviets), i d'altra banda defensava l'eliminacó dels kulaks com a única possibilitat per tirar endavant el socialisme a la URSS. És el corrent que seria titllat per Stalin d'"aventuristes d'esquerres", perquè una confrontació tan directa amb tots els poders capitalistes era excessivament aventurer i poc realista.
2. Els partidaris de Bukharin i Rikov que defensen la tesis de l'afebliment de la lluita de classes, tot dient que és innecessari preocupar-se per res perquè el socialisme iniciat és imparable (i per tant que la col·lectivització del Koljoses i la lluita contra el kulaks no cal). És el corrent que seria titllat per Stalin d'"oportunistes de dretes" perquè subestimava d'una manera sospitosa a les forces capitalistes que encara residien a l'URSS.
3. Els partidaris de Stalin i Kamenev que defensen la tesis del socialisme en un sol país, tot dient que si que és possible el socialisme a l'URSS i és pel què cal lluitar (i no continuar la revolució, com assenyalen els del punt 1) però amb mesures cautelars i preventives (col·lectivitzant el Koljoses i perseguint al kulaks si s'oposen a això, oposant-se als del punts 1 i 2).

Finalment, l'any 1927, en el 15è congrés dels soviets, on participaren 898 delegats amb veu i vot i 771 amb veu només, representant a 887.233 afil·liats i 348.957 aspirants, es van aprovar per majoria absoluta les tesis de Stalin i es va expulsar del partit als defensors de les tesis 1 i 2 qualificant-les d'antisoviètiques. Això els obligava a abandonar la lluita política, ja que la constitució de l'URSS aprovada per ells mateixos així ho deia. Però això no va passar, de manera que uns anys més tard van ser detinguts i jutjats, A Trotsky se'l va perseguir fora del país, tractat de terrorista i conspirador antirevolucionari. Finalment, un agent d'Stalin, el català Ramon Mercader, el va assassinar a Mèxic el 1940. Stalin, de fet, feu assassinar la pràctica totalitat dels dirigents bolxevics de primera línia. L'any 1938 escriu l'obra que influiria més en els partits comunistes europeus de l'època (i entre ells al "PSUC"): "El materialisme dialèctic i el materialisme històric".

L'any 1993, Alexandre Zinoviev va dir d'ell: Jo era un antistalinista convençut des que vaig tenir disset anys. L'idea d'un atemptat contra Stalin envaïa els meus pensaments i sentiments. Estudiàvem les possibilitats "tècniques" d'un atemptat. Després vam passar a la seva preparació pràctica.[...] Si m'haguessin condemnat a mort en 1939, aquesta decisió hagués estat justa. Havia concebut el pla per a matar Stalin, no era això un crim?[...] Durant l'època de Stalin, jo creia en tot això d'una manera, però avui, quan puc sobrevolar aquest segle, dic: Stalin ha estat la més grandiosa personalitat del nostre segle, el polític més genial. Adoptar una actitud científica respecte a algú no significa comprometre's en una actitud personal.

El pacte de no agressió que Stalin va firmar amb Hitler el 1939 no va ser respectat, i Alemanya va envair l'URSS el 1941.^[8][9][10] Stalin va dirigir la guerra des del Kremlin, i es va negar a abandonar-lo tot i que el govern havia estat traslladat a Kúibixev. I era, per espantar-se: Les tropes de Hitler van matar 5 milions de presoners que van anar fent a mesura que s'endinsaven en territori soviètic en l'operació més gran que mai cap exèrcit ha engegat: l'operació Barbarossa. Quan va acabar la guerra, el saldo de morts a les files soviètiques era de 23 milions. El país estava devastat i només un miracle podia refer tot allò.

L'impuls de les col·lectivitzacions (1927, 15è congrés), i dels plans quinquennals (1929, 16è Congrés), en la política de kolkhozos i sovkhozos, van conduir al miracle. El país va passar a convertir-se en la 2a economia mundial i per tant una superpotència econòmica i militar. A nivell social, la totalitat de la població va ser alfabetitzada en el laïcisme combatent. El sanejament i l'habitatge va ser universal, la jornada laboral va reduir-se progressivament a 37 hores, es va acabar amb la discriminació de gènere secular, es va acabar amb les distincions i desigualtats per raons de raça o religió.

[edita] La repressió

Les xifres dels arxius soviètics, desclassificats l'any 1989

En 1939 en camps i colònies hi havia un total de dos milions de presos, dels quals 454.000 havien estat acusats de contrarevolucionaris. D'ells moriren 160.000 per causes diverses, especialment epidèmies, malalties contagioses i manca de medicines. Després de la guerra, el 1950, el nombre de persones acusades de contrarevolucionàries preses va pujar a 578.000, però el percentatge de presos que en total acabaven llurs condemnes mai passà del 2,4% de la població adulta d'aquella època (com a referència, actualment a Catalunya aquest percentage és del 0,2% i a EUA del 0,28%).

En el gulag estaven compresos 105 camps de treball correccionals, nou especials, i 97 departaments de camps i colònies de les repúbliques de la unió, autonomies, regions i districtes.

Entre 1921 i 1953 passaren 4.060.306 persones pel sistema penal soviètic, incloses 799.455 que foren condemnades a afusellament. Al punt màxim s'arriba entre 1937-1938. En aquest període foren condemnades 1,3 mil·lions de persones, de les quals 681.692 foren executades. Cal tenir en compte que no tots els sentenciats a mort foren efectivament executats. Una gran proporció de condemnes a mort foren commutades per penes en els camps de treball. També és important distingir entre els delinqüents comuns i els contrarrevolucionaris. Molts dels sentenciats a mort havien comès críms violents com assassinat o violació. Fa 60 anys aquest tipus de delictes eren castigats amb la mort en molts països.

Diferents sectors socials foren objecte de represàlies polítiques:

• Kulaks: prop de cinc milions foren deportats a colonitzacions especials.
• Clergat: més de 200.000 persones.
• Militars: 40.000 entre 1937 i 1941 i 994.000 durant la guerra, d'ells 157.000 afusellats.
• Nacionalitats deportades: 14 pobles per complet, 48 parcialment.

[edita] La rehabilitació

La rehabilitació començà amb Nikita Khrusxov l'any 1956 juntament amb el procés de desestalinització. Més de 500.000 persones foren "rehabilitades" en els anys 50 i 60. Altres 500.703 ciutadans foren rehabilitats judicialment després que s'aprovés la llei sobre "rehabilitació de les víctimes de la repressió política" el 18 d'octubre de 1991.

En el mateix període els fiscals revisaren 631.000 apel·lacions en les que es rehabilità a 165.717 i es declarà perjudicades a unes altres 309.717. En 1999 es revisaren més de 42.000 processos (1917-1960) que afectaren a 64.362 persones. A més a més foren rehabilitades 7.271 persones i unes altres 12.263 foren declarades perjudicades com a conseqüència d'interpel·lacions de ciutadans i organitzacions.

[edita] Percepció de Stalin en l'actualitat

[edita] A la Federació Russa

Els resultats d'un sondeig polèmic dut a terme l'any 2006 mostraren que més d'un 35% dels russos votarien per Stalin si encara fos viu.^[11][12] Menys d'un terç de tots els russos consideraven Stalin un tirà amb instints assassins.^[13] En una enquesa del juliol del 2007, el 54% dels joves russos pensaven que Stalin havia fet més coses bones que dolentes, mentre que un 46% d'ells refusaven la idea que Stalin era un tirà cruel. La meitat dels respondents, d'edats d'entre 16 i 19 anys, pensaven que Stalin era un líder savi.^[14] Al desembre del 2008, Stalin quedà en tercera posició en el projecte de televisió nacional Nom de Rússia^[15] (just darrere el príncep del segle XIII Alexandre Nevski i Piotr Stolipin, un dels primers ministres de Nicolau II), conduint a acusacions del Partit Comunista de la Federació Russa que el sondeig havia estat trucat per tal que ni ell ni Lenin aconseguissin el primer lloc.^[16]

El 3 de juliol del 2009, els delegats de Rússia abandonaren una sessió de l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa per mostrar el seu refús envers una resolució per un dia del record per les víctimes tant del nazisme com de l'estalinisme.^[17] Només vuit dels 385 membres que formaven l'assamblea van votar en contra d'aquesta resolució.^[17]

[edita] A la resta del món

Actualment, el nombre d'estalinistes s'ha reduït de manera considerable.^[18][19] A l'occident, Stalin és vist com un dictador tirànic i brutal,^[20][21] però tanmateix hi ha partits polítics que s'autoproclamen estalinistes.

[edita] Dades consultades

• Agència Tass, 30/10/2000
• ZIMOVIEV. Les confessions d'un homme en trop. [s.l.]: Olivier Orban, 1990, pp. 104-120
• ZIMOVIEV. Interview Humo 25 febrero 1993, p.48-49.
• WERTH, Nicolas. Goulag: les vrais chiffres. L'Histoire, 1993, n°169, pp.38-51.
• ARCH GETTY, J; RITTERSPORN, T.; ZEMSKOV, V. N. Victims of the Soviet Penal System in the Prewar Years: A First Approach on the Basis of Archival Evidence. American Historical Review, octubre del 1993.
• Sebag Montefiore, Simon, Llamadme Stalin. La historia secreta de un revolucionario, Crítica, Barcelona, 2008.
• SOUSA, M. Lies Concerning the History of the Soviet Union
• Isaac Deutscher: Stalin. Die Geschichte des modernen Russland. Europa-Verlag, Zuric 1951; nova edició amb el títol Stalin. Eine politische Biographie. Argon, Berlín 1989, ISBN 3-87024-706-1

[edita] Referències

[edita] Bibliografia

[edita] Vegeu també

• Desestalinització

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Iósif Stalin

[edita] Enllaços externs

Vegeu fonts documentals en català sobre ru a Viquitexts.

• La Unió Soviètica de Stalin
• El marxisme i la qüestió nacional (castellà)
• Fonaments del leninisme (castellà)
• El materialisme dialèctic i el materialisme històric (PDF) (castellà)
• Llibreria de Stalin (amb els 13 volums de l'obra de Stalin i el "volum 14") (anglès)
• Setantè aniversari del Gran Terror estalinista (castellà)
• Dimensió ètnica del Gran Terror (castellà)
• Biografia de Stalin (castellà)
• Textos de Stalin
  • La qüestió nacional (italià)
  • Materialisme dialèctic i materialisme històric (italià)