Azerbaidjan

Azərbaycan Respublikası
Bandera Escut
Lema nacional: Cap
Himne: Azərbaycan marşı (Marxa de l'Azerbaidjan)
Capital (i major ciutat)		Bakú 40° 22′ N, 49° 53′ E
Idiomes oficials		Àzeri
Gentilici		Azerbaidjanès, azerbaidjanesa
Govern		República presidencialista
	President Primer Ministre	Ilham Alíev Artur Rasizade
Sobirania
	de la Unió Soviètica	30 d'agost de 1991
Superfície
-	Total	86,600 km2
Població
-	Est. jul. 2010	8.303.512  (91è)
-	Densitat	103 /km2 (81è)
Moneda		Manat azerbaidjanès (AZM)
Fus horari		Únic (UTC+4)
-	Estiu (DST)	Sí (UTC+5)
Domini internet		.az
Codi telefònic		994

La República d'Azerbaidjan o Azerbaidjan (en àzeri Azərbaycan Respublikası o Azərbaycan), de vegades ortografiat Azerbaitjan, és una república caucàsica, a mig camí entre Europa i Àsia.

El seu nom sembla derivar d'Atropatene (terra del foc), que era com s'anomenava la regió, una satrapia de l'imperi persa. La consciència nacional àeri es va formar durant la segona meitat del segle XIX i principis del segle XX. El seu nom en neo persa antic es Adharbadhagan o Adharbayagan; en armeni Atropatakan; i en siríac Adhorbaighan.

Geografia

Limita a l'est amb la mar Càspia, al nord amb Rússia i Geòrgia, a l'oest amb Armènia i al sud amb l'Iran. La capital és Bakú. Inclou el territori de l'Alt Karabagh, de població armènia i declarat en rebel·lió (de fet, està controlat per Armènia), i la República Autònoma de Nakhtxivan, un enclavament entre Armènia i l'Iran. La meitat de la seva superfície està coberta de muntanyes. La part del territori habitat pels àzeris a l'Iran (fora de la república de l'Azerbaidjan, per tant), es coneix com a Azerbaidjan iranià.

Història

La regió va ser ocupada successivament pels perses, l'imperi Romà, els àrabs, turcs i mongols. Després va ser annexionada a l'URSS. Per tant la seva història depèn de la de les grans potències dominants.

Al segle IX aC a la zona existia el regne de Manna, fins que els medes el van conquerir. Dins l'imperi persa era una satrapia extensa, juntament amb el Daguestan actual. Sota Alexandre el Gran fou una satrapia de la que el seu governador, Àtropat, es va fer independent el 323 aC. Més tard fou un domini de la dinastia arsàcida dels parts. Va passar als sassànides el 226. Enb aquest temps era coneguda con Albània del Caucas pels seus habitants aghuans o aluqans (vegeu Aghuània)

L'Islam es va convertir en la religió predominant a partir de les invasions àrabs del segle VIII. Avui dia encara aglutina les creences dels seus habitants, malgrat els intents soviètics per reduir la influència de la religió. La conquesta àrab fou obra d'Hudhayfa ibn al-Yaman al-Absi, en temps del califa Úmar ibn al-Khattab. El governador persa residia a Ardabil que va pagar un tribut de 800.000 dirhams a canvi de què cap habitant fos esclavitzat, del respecte als temples al foc i les seves cerimònies i de la protecció contra els nòmades kurds de Balasagan, Saballa i Shatrudhan.

Els àrabs es van instal·lar a diferents llocs: Rawwad al-Azdi a Tabriz; Baith al-Rabia a Marand; Mur ben Ali al-Rudayni al sud del llac Úrmia, entre d'altres. Progressivament foren absorbits per la població autòctona iraniana. A la meitat del segle X els rawwàdides eren considerats kurds. Després de la revolta de Babak, el poder del califat es va afluixar. La dinastia Sadjida fou encara nominalment una dinastia de governadors que finalment es van rebel·lar; al seu darrera van seguir dinasties indígenes. Després del kharigita Daysam va seguir el daylamita Mazurban ben Muhammad; els daylamites foren substituïts pels rawwàdides kurds (983-1070).

Les onades turques van ser l'origen de les ètnies que viuen actualment al país, barrejades amb els guerrers turcomongols que hi van arribar després. Els seljúcides foren els primers a portar població turca; entre el segle XI i el XIII la població del país va passar a ser de majoria turcòfona. El 1136 l'atabeg Ildigiz es va fer amb el poder, i enfrontat als ahmadílides van dominar la zona fins poc abans del 1200 quan es va imposar el domini dels khwarizmshah que va durar de fet fins el 1231, seguits dels mongols, primer com a seu d'un govern militar, i després com a possessió dels Il-Khan amb Hulagu (1256); els mongols residiren a Maragha i després a Tabriz. Als Il-Khan els van succeir els djalayàrides, substituïts al seu torn pels kara koyunlu i ak koyunlu (1378-1502).

Després fou dominat per la dinastia persa dels safàvides i objecte de disputa amb els otomans que van dominar sovint la regió del 1514 al 1603, fins el temps d'Abbàs I el Gran. Amb la invasió afganesa (1722-1728) els otomans van recuperar la zona fins que en foren expulsats per Nàdir-Xah Afxar. Amb la dinastia Zand que va seguir, Azad Khan es va revoltar a l'Azerbaidjan, i també els kurds dumbuli de Khoy i altres caps tribals. En aquest segle (segle XVIII) va patir una fragmentació que recorda la del feudalisme europeu, amb diversos nobles governant petites àrees en les seves fortaleses. Quan es va establir la dinastia qajar la província fou residència de l'hereu de la corona.

La frontera entre Pèrsia i L'Imperi Rus, a l'Araxes, es va modificar pel tractat de Gulistan del 1813, després de la derrota persa a mans russes, el nord del país va entrar a formar part de l'imperi tsarista. La frontera final es va establir pel tractat de Turkmanchai del 1828. Es van expulsar la majoria d'armenis que vivien a la regió i Bakú va passar a ser la capital. Els russos volien explotar les reserves de petroli descobertes a la zona i van instal·lar un règim dur de control. La frontera amb Turquia fou delimitada al 1914 i encara va patir una modificació amb Rida Shah quan Pèrsia va cedir a Turquia un petit territori al nord de l'Ararat.

Descolonització, Comunisme i liberalisme

El 1905 la província en la seva part sud va prendre part activa en la revolució persa. El 3 d'abril de 1908, d'acord amb Gran Bretanya, van arribar al país tropes russes per protegir a la població estrangera a Tabriz. Van perllongar la seva estada fins a la I Guerra Mundial, i no el van evacuar fins el 1917 en esclatar la revolució russa. El 8 de juny de 1917 els turcs entraven a Tabriz i instal·laven un govern turcòfil. La província no va tornar a Pèrsia fins el 5 de setembre de 1921.

A la part russa es va formar un govern del Mussavat que va controlar diverses zones enfrontat a poders bolxevics i menxevics que van crear alguns estats efímers. Va formar part de la República Federal de Transcaucàsia (26 de març de 1918) que després d'un període d'autonomia va esdevenir independent pocs després (22 d'abril de 1918); els comunistes es van fer amb el poder a Bakú i van proclamar la Comuna de Bakú (8 de maig de 1918).

El dia 26 de maig de 1918 la República Federal quedà formalment dissolta i el Mussavat va proclamar una república a Gandja amb els tres districtes occidentals (28 de maig de 1918) mentre els comunistes controlaven la resta; la república va quedar sota ocupació militar turca el juny i el seu govern va esdevenir un titella otomà. Els bolxevics van perdre el poder a Bakú (31 de juliol de 1918) i l'endemà es va formar un nou govern menxevic anomenat Dictadura de la Càspia Central que va acollir a forces britàniques (un petit contingent el dia 4 d'agost i el gruix de les forces el 17 d'agost de 1918). Al sud, a Lenkoran, es va formar la Dictadura Militar provisional de Mugan, amb suport de les forces de intervenció. El 14 de setembre de 1918 els britànics abandonen Bakú davant l'arribada de les forces turques a les portes de la ciutat, i l'endemà els turcs i els seus aliats mussavatistes entraren a Bakú dirigits per Nuri Pasha. La Dictadura de la Càspia Central desaparegué. El 24 de setembre de 1918, el Mussavat, amb el control de Bakú junt amb els turcs, reitera la proclamació d'independència de l'Azerbaidjan.

El 30 d'octubre de 1918 es va signar l'armistici de Mudros que posava fi a les operacions de la I Guerra Mundial en aquest sector, després del qual els turcs van començar a retirar-se de l'Azerbaidjan i altres zones, retirada generalitzada el novembre. Un primer contingent britànic va arribar a Baku el 17 d'octubre de 1918 i el govern del Mussavat fou reconegut pel general Thompson com autoritat local el 28 de desembre de 1918. El novembre de 1918 un Alt Comissariat Aliat per al Caucas fou designat per controlar la zona del Caucas. Llavors els àzeris del Mussavat proclamaren a Nakhitxevan la República d'Araks (Araxes), dirigida per Jafarkuli-Khan. El desembre de 1918 un Parlament organitzat pel Mussavat començà a funcionar a Bakú. El març de 1919 el govern militar de Mugan s'enfonsà després de les derrotes de les forces russo blanques de Denikin i el 2 d'abril de 1919 es proclamà la República Soviètica de Mugan. El juny de 1919 els armenis van ocupar la república d'Araks (Nakhitxevan). El novembre de 1919 tropes britàniques van retornar a Bakú i el 15 de gener de 1920 el govern de l'Azerbaidjan fou reconegut per les Potències, amb Fatali Khan com a primer ministre. Els britànics van romandre a Bakú fins a l'abril.

El 27 i 28 d'abril de 1920 al cap de pocs dies de la retirada britànica, esclatà a Bakú una revolució bolxevic dirigida pel partit comunista Hummet, que es va fer amb el poder a l'Azerbaidjan (obligant el Parlament a renunciar als seus poders) i hi va proclamar la República Soviètica. Immediatament tropes russes de l'exèrcit roig arribaren a Bakú. El maig de 1920 la República Soviètica de Mugan es va dissoldre i s'incorporà al govern bolxevic de Bakú.

El juny es va acordar un armistici entre Armènia i l'Azerbaidjan. Les negociacions de pau no foren favorables per a Armènia. L'Azerbaidjan reclamà la cessió de l'Alt Karabagh, Zangezur i Nakhitxevan. Encara que Armènia va rebre subministraments militars d'Anglaterra, la pressió de les forces turques republicanes, que havien començat la guerra i atacaven Armènia pel sud, obligà el govern armeni a negociar a la baixa i el juliol va renunciar als districtes reclamats de Zangezur i l'Alt Karabagh (a on de fet les forces armènies van continuar) i al de Nakhitxevan. El territori de Nakhitxevan fou ocupat per tropes bolxevics russes i àzeris i el 28 de juliol de 1920 s'hi va proclamar una República Socialista Soviètica Autònoma.

Armènia aconseguí retardar per dos mesos (agost i setembre) la cessió dels territoris reclamats per l'Azerbaidjan (Zangezur i l'Alt Karabagh) i no reconegué al govern autònom de Nakhitxevan. Finalment acceptà evacuar Zangezur i l'Alt Karabagh i reconèixer el govern de Nakhitxevan, però les forces militars d'aquests territoris romangueren als seus llocs i els àzeris no van poder fer efectiva l'ocupació. El 30 de setembre de 1920 els comunistes de l'Azerbaidjan signaren un tractat d'aliança amb Rússia. En el tractat de pau entre Armènia i Turquia a Gumru (2 de desembre de 1920) Armènia reconeixia la República Soviètica turcòfona de Nakhitxevan.

El mateix dia del tractat de Gumru, el Comitè revolucionari armeni (bolxevic) protegits per les forces turques, es va fer amb el poder, i l'endemà les forces militars armènies a la Siunia i l'Alt Karabagh, que ja no podien esperar reforços, dirigides pel líder militar Njde, van proclamar la República Autònoma de Syunik amb capital a Tatev, dins d'Armènia. El gener 1921, amb tropes russes a Bakú, la república d'Azerbaidjan queda totalment satel·litzada encara que formalment independent. En aquest any 1921 Nakhitxevan s'uní a l'Azerbaidjan com a república autònoma. El 2 d'abril de 1921 es va proclamar a Armènia la República Soviètica i poc després, el 26 d'abril de 1921, la República de Syunik es proclama independent. Reduïda a part de l'Alt Karabagh, va prendre el nom de República de l'Armènia Muntanyosa. Encara van resistir uns mesos davant l'exèrcit roig, que finalment va conquerir la regió. Els dirigents van fugir a l'Iran.

El 12 de març de 1922 Abkhàzia, l'Azerbaidjan, Armènia i Geòrgia ingressaren a la República Federal Soviètica de Transcaucàsia (encara nominalment independent). La Constitució formal es va verificar el 12 d'abril de 1922. El 12 de desembre de 1922 es va crear la República Federativa Socialista Soviètica de Transcaucàsia (RFSST), que ingressà a la Unió Soviètica el 30 de desembre del mateix any com una de les entitats constituents de la Unió. La República Socialista Soviètica de l'Azerbaidjan (RSSAz) fou una de les entitats integrants de la supra república i en fou part fins el 5 de desembre de 1939 quan la RFSST fou dissolta i la RSSAz va esdevenir una de les 16 repúbliques de la Unió Soviètica.

L'Azerbaidjan persa fou ocupat pels soviètics el 1941. Amb el suport dels ocupants es va desenvolupar un fort moviment autonomista, però finalment els soviètics van haver d'abandonar el país el maig del 1946. Pèrsia va reconèixer l'autonomia provincial (13 de juny de 1946) que garantia el ús de la llengua turca local i els drets del govern autònom. Però el 4 de novembre de 1946 les tropes perses van entrar al territori i van suprimir l'autonomia.

La RSSAz es va declarar independent de la Unió Soviètica l'any 1991 com a República d'Azerbaidjan. Al 1992 la república va entrar a formar part de l'ONU. La primera constitució es va aprovar tres anys després. El conflicte amb Armènia per les regions frontereres (districte de Nagorno Karabagh) i els refugiats continua sense resoldre.

Economia

La seva principal font de riquesa és el petroli i les indústries derivades, que representen el 70% de les exportacions i la meitat del pressupost nacional. L'agricultura i la pesca (a la Mar Càspia) no arriben al 20%.

Es considera una economia de transició, perquè tot i la presència de grans empreses, l'estat continua tenint-hi un paper planificador molt important. Gràcies a l'ajuda exterior, el creixement econòmic està estabilitzant la zona.

Els seus socis comercials més importants són Rússia i Iran, que intercanvien gas i minerals.

Cultura

A Azerbaidjan es parla l'àzeri, una llengua turquesa, i n'és l'idioma oficial. Tot i així, la majoria de població parla també rus. La seva literatura comença al voltant del segle VI. Una de les primeres obres d'importància són les faules de Dede Korkut, recull de llegendes preislàmiques.

Al poeta Nizamí Ganjaví, que escrivia en persa, se'l disputen l'Azerbaidjan i l'Iran. La seva parella d'amants Layla i Majnun és molt famosa al país. La història d'amor, barrejada amb la religió, ha estat una paràbola bàsica per al sufisme. La història de Koroglu es considera el poema èpic nacional.

El cinema àzeri té una producció considerable i la seva història és centenària.

La música tradicional és un acompanyament de la poesia (magham), amb un paper similar al de l'època dels trobadors europeus. Estan ben valorades les improvisacions enmig dels passatges emocionants. Els instruments típics són de percussió i de corda.

El 94% de la població es declara musulmana, sobretot de la branca xiïta i la resta son cristians ortodoxos. L'estat és aconfessional, tot i el creixement del poder de l'islam.

Esports

En els Jocs Olímpics de Pequín 2008 Nazami Pazhayey assoleix en aixecament de peses carregar 215 quilos en una decebedora participació per part d'aquest atleta.

L'esport més practicat a Azerbaitjan són els escacs. El millor jugador nascut al país ha estat en Garri Kaspàrov (tot i que mai ha arribat a jugar amb bandera àzeri). Actualment, hi ha una jove generació de Grans Mestres àzeris que han situat el país en el 7è lloc del rànquing mundial de federacions nacionals pel que fa a mitjana d'Elo dels seus titulats internacionals. Els tres jugadors àzeris més destacats actualment en actiu són Shakhriyar Mamedyarov, Teimour Radjabov, i Vugar Gashimov, tots tres entre els vint primers jugadors del món.

Les participacions d'Azerbaidjan en els Jocs Olímpics han estat tres i en elles ha guanyat un total de 9 medalles.

Per la seua banda la Selecció de futbol d'Azerbaidjan, creada en 1992, no ha participat en cap campionat mundial i tampoc en l'Eurocopa.

D'altra banda en el món del Karate Do el major exponent d'Azerbaidjan és Rafael Aghayev que des del 2002 ha estat campió europeu fins a 2008, a Tòquio va aconseguir el campionat mundial de la federació mundial de karate do, títol que avui dia segueix defensant.

Geografia

El clima és àrid i a les zones altes té les característiques de la tundra. No s'arriben a temperatures extremes. Hi ha una minoria important tàrtara i un nucli jueu de llarga tradició. La meitat dels habitants del país viuen en ciutats. Una de les festes locals més importants se celebra el 20 de gener, en commemoració dels assassinats pels soviètics. La diada nacional és el 28 de maig.

Vegeu també

• Missions diplomàtiques de l'Azerbaidjan
• Administració territorial de l'Azerbaidjan
• Banc Central d'Azerbaidjan
• Gastronomia de l'Azerbaidjan

Enllaços externs

• Azerb.com Azerbaidjan de la A a la Z (anglès)
• Octoshape permet veure la TV d'Azerbaidjan entre altres.
• Perfils de països de la FAO: Azerbaidjan (anglès)