Winston Churchill

Sir Winston Leonard Spencer-Churchill
Primer ministre del Regne Unit
Mandat 10 de maig de 1940 – 27 de juliol de 1945
President	Jordi VI Elisabet II
Precedit per	Neville Chamberlain
Succeït per	Clement Attlee
Mandat 26 d'octubre de 1951 – 7 d'abril de 1955
Precedit per	Clement Attlee
Succeït per	Anthony Eden
Canceller de l'Erari
Mandat 6 de novembre de 1924 – 4 de juny de 1929
Precedit per	el Vescomte Snowden
Succeït per	el Vescomte Snowden
Secretari de l'Interior
Mandat 19 de febrer de 1910 – 24 d'octubre de 1911
Precedit per	Herbert Gladstone
Succeït per	Reginald McKenna
Naixement	30 de novembre de 1874 Woodstock, Oxfordshire
Mort	24 de gener de 1965 (als 90 anys) Hyde Park Londres
Partit polític	Conservador (1900–1904, 1924–1964) Liberal (1904–1924)
Parella	Clementine Churchill
Professió	Parlamentari, Militar i Escriptor
Nacionalitat	Regne Unit
Religió	Anglicà
Signatura

Premi Nobel de Literatura (1953)

Sir Winston Leonard Spencer-Churchill (Woodstock, 30 de novembre de 1874 - Londres, 24 de gener de 1965) va ser un polític britànic conegut pel seu lideratge del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial. Va servir com a Primer Ministre del Regne Unit de 1940 al 1945 i de nou de 1951 a 1955. Va ser un destacat home d'estat amb una notable oratòria, també va ser oficial a l'Exèrcit Britànic, historiador, escriptor (és l'únic Primer Ministre guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 1953) i artista. Va ser la segona persona en ser nomenada ciutadà Honorífic dels Estats Units. Gaudí dels següents honors orde de la Lligacama, orde del Mèrit, orde dels Companys d'Honor, Condecoració Territorial, Royal Society, Consell Privat del Regne Unit, Consell Privat del Canadà.

Descendent del duc de Marlborough i fill de lord Randolph Churchill, després d'estudiar a Harrow ingressà a l'Exèrcit Britànic. Durant la seva carrera militar, entrà en combat a l'Índia, al Sudan i a la Segona Guerra Bòer. Adquirí fama i notorietat com a corresponsal de guerra i pels llibres que va escriure descrivint les campanyes. La popularitat que li atorgaren li permeté de dedicar-se a la política. També va servir breument al Front Occidental de la I Guerra Mundial, comandant el 6è Batalló dels Reials Fusellers Escocesos.

Va estar a primera línia de l'escena política durant gairebé 60 anys, servint en diversos càrrecs i formant part del govern. Abans de la Primera Guerra Mundial serví com a secretari de Comerç, Secretari de l'Interior, Sots-Secretari d'Estat per a les Colònies i primer lord de l'Almirallat, formant part del govern liberal d'Asquith. Durant la guerra continuà sent el primer lord de l'Almirallat fins al desastre de Gal·lípoli, que causa la seva sortida del govern. Tornà com a ministre de Munició, secretari d'Estat de la Guerra i secretari d'Estat de l'Aire. Durant els anys d'entre guerres, serví com a canceller de l'Erari al govern conservador de Stanley Baldwin. Tanmateix, a la dècada dels 30, cauria en desgràcia a causa de l'oposició a la política de tranquil·lització dels governs conservadors i laboristes del moment. L'arribada al poder d'Adolf Hitler a Alemanya augmentà les seves advertències, per bé que durant un temps no va ser més que una veu al desert.

Després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, Churchill tornà a ser nomenat primer lord de l'Almirallat. Després de la dimissió de Neville Chamberlain el 10 de maig de 1940, Churchill esdevingué el primer ministre del Regne Unit, portant la Gran Bretanya a la victòria contra les Potències de l'Eix. Churchill sempre va destacar pels seus discursos, radiats a la població, en què els donava ànims per continuar la guerra fins al final.

Després de perdre les eleccions de 1945, esdevingué Cap de l'Oposició. El 1951 tornà a ser primer ministre del Regne Unit, per bé que cada cop delegava més tasques en els seus ministres, fins que es retirà finalment el 1955 per motius de salut. En morir, la reina li atorgà l'honor d'un funeral d'estat (honor que durant el segle XX només reberen lord Roberts i ell), que provocà un dels aplecs més gran d'estadistes de tot el món.

En un popular concurs televisiu anomenat 100 Greatest Britons, va ser votat com el britànic més important de la història, d'un total de 100 candidats. Curiosament, en una enquesta realitzada el 2008 per UKTV Gold, el 23% dels britànics menors de 20 anys creien que Churchill era un personatge de ficció perquè el consideraven massa talentós per ser real.

Biografia

Primers anys

Lord Randolph Henry Spencer Churchill, pare de Winston Churchill

Descendent de la famosa família Spencer, Winston Leonard Spencer-Churchill, igual que el seu pare, va fer servir el cognom Churchill en la seva vida pública. El seu avantpassat, George Spencer va modificar el seu cognom a Spencer-Churchill al 1817, quan esdevingué Duc de Marlborough, per fer més clara la seva descendència de John Churchill, 1r duc de Marlborough. El pare de Winston, Lord Randolph Churchill, el tercer fill de John Spencer-Churchill, 7è duc de Marlborough era polític, mentre que la seva mare, Lady Randolph Churchill (nascuda Jennie Jerome), era filla del milionari nord-americà Leonard Jerome. Va néixer setmesó el 30 de novembre de 1874 al Palau de Blenheim a Woodstock, al comtat d'Oxfordshire, Anglaterra, vuit mesos després del precipitat casament dels seus pares. Winston tenia un germà, John Strange Spencer-Churchill.

Independent i rebel per naturalesa, Churchill normalment aconseguí un pobre rendiment escolar, per la qual cosa era castigat. La seva infància va transcórrer principalment en internats escolars, incloent el Headmaster's House del col·legi de Harrow, on ingressà el 17 d'abril de 1888. Una anècdota interessant és que en el seu examen d'ingrés, en la part de llatí va escriure el nom de l'assignatura i el seu nom, res més, ja que no sabia què escriure. Malgrat això, va ser acceptat en la institució, tot i que sempre el van posar en la divisió més endarrerida del col·legi, on principalment s'ensenyava anglès, matèria en què sempe va destacar. Actualment a Harrow existeix el premi Churchill que s'atorga a l'assaig en anglès. Churchill tenia una personalitat independent i no va assolir gaires mèrits acadèmics, ja que suspengué diverses matèries, però no matemàtiques i història, en què sovint era dels millors alumnes, a més de ser el campió escolar d'esgrima. Però la seva negativa a estudiar els clàssics va evitar qualsevol millora a Harrow. A Harrow inicià la carrera militar. Setmanes després d'arribar-hi s'uní al Cos de Fusellers de Harrow.

Durant el seu període escolar, rarament era visitat per la sa mare (llavors coneguda com Lady Randolph), a la qual adorava i a qui sovint escrivia cartes demanant-li que el visités o que li permetessin viatjat per visitar-la. No obstant això, tenia una relació distant amb son pare (arribà a dir posteriorment que amb prou feines havien parlat l'un amb l'altre), tot i que posteriorment continuaria la seva carrera (el 1886, Winston va exclamar: Mon pare és el canceller de l'Erari, i jo el seré un dia). Aquesta manca de contacte amb els pares la va substituir el contacte amb la seva mainadera, Elizabeth Anne Everest, a qui anomenava "Woomany". Son pare va morir el 24 de gener de 1895, deixant el jove Churchill amb la convicció (que es demostraria errònia, car va morir amb 90 anys) que ell també moriria jove, motiu pel qual s'havia d'afanyar per deixar la seva empremta al món. L'experiència de la seva infantesa solitària i desolada la portaria amb ell durant tota la vida.

Defecte de parla

El petit Winston Churchill el 1881, amb 7 anys

Churchill deia de si mateix que tenia una dificultat de pronúncia que treballava per superar. Després de molts anys, finalment afirmà que la meva dificultat no em destorba. Molts logopedes sovint mostren vídeos de com Churchill pronunciava els seus discursos, i diversos autors ho citen com una de els característiques del personatge.

El Churchill Centre nega l'afirmació que Churchill quequegés, malgrat que confirma que tenia dificultats a pronunciar el so de la essa i parlava papissot Son pare també n'era.

Casament i fills

Winston Churchill va conèixer la futura esposa, Clementine Hozier, el 1904, en un ball a Crewe House, llar del comte de Crewe. El 1908 tornaren a coincidir en un sopar. Churchill estava assegut al costat de Clementine, i ben aviat començà un romanç que durà tota la vida. Li proposà matrimoni el 10 d'agost de 1908, i es casaren el 12 de setembre a l'Església de Santa Margarida (Westminster); oficià el casament el bisbe de St. Asaph. El març de 1909, la parella es mudà a una casa al 33 d'Eccleston Square.

El primer fill de la parella, Diana, va néixer a Londres l'11 de juliol de 1909. Després de l'embaràs, Clementine es desplaçà a Sussex per recuperar-se, mentre que Diana es quedà a Londres amb una dida. El 28 de maig de 1911 els va néixer el segon fill, Randolph. La tercera, Sarah, va néixer el 7 d'octubre de 1914. El naixement va quedar marcat per ansietat de Clementine, car Winston havia estat enviat a Anvers pel Govern per enfortir la resistència de la ciutat, després que arribessin notícies que els belgues volien rendir-la.

Clementine encara pariria un quart fill, Marigold Frances Churchill, el 15 de novembre de 1918, quatre dies després del final oficial de la I Guerra Mundial. Als primers mesos d'agost, confiaren els nens de Churchill a una institutriu francesa anomenada Mlle. Rose a Kent. Clementine, mentrestant, viatjà cap a Eaton Hall per jugar a tennis amb Hugh Grosvenor i la seva família. Mentre que estava amb Mlle Rose, Marigold va tenir un refredat que, malgrat que semblà que se n'havia recuperat, es convertí en una sèpsia que li provocà la mort el 23 d'agost de 1921. El 15 de setembre de 1922, va néixer el darrer fill dels Churchill, Mary. Aquell mateix mes, els Churchill van comprar Chartwell, que es convertiria en la seva llar per sempre.

Servei a l'Exèrcit

Churchill vestit amb l'uniforme militar al 1895

Després d'abandonar Harrow al 1893, Churchill es preparà per accedir a la Reial Acadèmia Militar de Sandhurst. Va necessitar 3 intents abans de superar l'examen d'accés; dirigint-se cap a la cavalleria abans que no pas la infanteria, a causa del fet que el grau de requeriments era menor i no es requeria aprendre matemàtiques, que el desagradaven. Es graduà el vuitè d'una promoció de 150 cadets al desembre de 1894, i tot i que podria haver demanat el trasllat a un regiment d'infanteria (com era el desig del seu pare), preferí quedar-se a la cavalleria, rebent el despatx de Second Lieutenant al 4t Regiment d'Hússars de la Reina el 20 de febrer de 1895.

Va ser destinat a l'Índia, lluitant contra els Paixtus i participà en el Setge de Malakand. Posteriorment aniria a Sudan, on participà al setembre de 1898 en la que estat descrita com la darrera càrrega de cavalleria britànica, a la Batalla d'Omdurman. Amb l'esclat de la Segona Guerra Bòer, Churchill va ser enviat com a corresponsal de premsa. El capturaren els bòers, però aconseguí fugir. Va ser dels primers en entrar a Ladysmith i a Pretòria. Al 1900 es retirà de l'exèrcit regular, unint-se al 1902 al Imperial Yeomanry, on va ser nomenat Capità als Queen's Own Oxfordshire Hussars el 4 de gener de 1902. A l'abril de 1905 va ser promogut a Major i nomenat comandant de l'Esquadró Henley dels Queen's Own Oxfordshire Hussars.[25] Al setembre de 1916 va ser transferit a les reserves territorials d'oficials, on va romandre fins al seu retir al 1924. El 4 d'abril de 1939, va ser fet Comodor de l'Aire Honorífic del 615è Esquadró (Comtat de Surrey) a la Força Aèria Auxiliar; i al 1941 rebria l'honor de Coronel dels Hússars.

Carrera política fins a la Segona Guerra Mundial

Primers anys al Parlament

Cartell electoral de Churchill per a les eleccions de 1899 per Oldham, que perdé.

Churchill es presentà de nou per l'escó d'Oldham a les eleccions generals de 1900. Després d'aconseguir l'escó, marxà a una gira de conferències per la Gran Bretanya i els Estats Units, guanyant unes £10,000. S'ha de tenir en compte que els membres del Parlament llavors no rebien honoraris de cap mena, i Churchill no era pas un home ric, encara que formés part d'una família influent. Als Estats Unit, Mark Twain el presentà com orador en un dels seus discursos, i sopà amb Theodore Roosevelt, llavors vice-president dels Estats Units.

Al Parlament formà part de la facció dissident del Partit Conservador encapçalada per Lord Hugh Cecil; els Hughligans. Durant la seva primera sessió parlamentària, s'oposà (en contra a l'opinió majoritària dins del seu partit) al pressupost presentat pel govern per a l'Exèrcit, considerant-lo extravagant. També s'oposà al cap del Partit Conservador, Joseph Chamberlain, quan presentà reformes de tarifes aranzelàries molt extenses, tractant de protegir la preeminència del Regne Unit al món econòmic. Això originà una profunda animadversió entre els membres del Partit Conservador. En una ocasió, els parlamentaris conservadors es retiraren de l'hemicicle mentre que ell feia ús de la paraula. El districte d'Oldham li retirà el seu suport, encara que el seguí representant fins a les eleccions generals de 1906. Això arribà fins al punt en què al 1904, després del recés de Pentecosta, travessà la sala i s'assegué al costat del Partit Liberal. Com a Liberal, seguí fent campanya pel comerç lliure i per portar als països occidentals cap a una política de mercat lliure. Quan els Liberals arribaren al Govern amb Henry Campbell-Bannerman com a Primer Ministre al desembre de 1905, Churchill va ser nomenat Sots-secretari d'Estat per a les Colònies, ocupant-se principalment de Sud-àfrica després de la Segona Guerra Bòer. La seva primera missió va ser participar en l'elaboració d'una constitució pels territoris de Transvaal i la Colònia del Riu Orange; també hagué d'ocupar-se del problema de l'esclavatge xinès a les mines sud-africanes.

Entre 1903 i 1905 també estigué enfeinat en la redacció del llibre Lord Randolph Churchill, una biografia en dos volums del seu pare, publicada al 1906 que va ser acollida amb crítiques molt favorables, encara que algunes de les característiques menys atractives del seu pare van ser suavitzades.

Després de la seva deselecció a l'escó per Oldham, Churchill va canviar de districte electoral i es presentà pel de Manchester North West. Aconseguí l'escó a les eleccions generals de 1906 amb una majoria de 1.214 vots i ocupà l'escó durant dos anys, fins al 1908. Ben aviat Churchill es convertí en un dels membres més prominents del gabinet, i quan Campbell-Bannerman va ser va ser substituït per Herbert Henry Asquith al 1908, Churchill va ser promogut al govern com President de la Direcció de Comerç. En aquella època, un nou membre del govern havia de buscar-se la reelecció al seu districte electoral. Churchill perdé les eleccions a Manchester, però aviat ho aconseguí pel districte de Dundee. Com a President de la Direcció de Comerç, s'uní al recentment nomenat Canceller de l'Erari Lloyd George, en oposició al Primer Lord de l'Almirallat, , que volia més pressupost per a la construcció de dreadnoughts, i en suport de les Reformes Liberals. Al 1908 introduí la Llei del Ministeri de Comerç, marcant un salari mínim al Regne Unit per primer cop. Al 1909, publicà la Llei dels Canvis Laborals, per ajudar als aturats a trobar feina. També col·laborà en l'esborrany de la primera legislació sobre el subsidi d'atur, la Llei d'Assegurança Nacional de 1911.

Churchill al 1904

Churchill també assistí en el Pressupost, esdevenint President de la Lliga Pressupostària, una organització creada en resposta a la Lliga en Protesta del Pressupost de l'oposició. El pressupost incloïa la introducció de nous impostos sobre la salut per permetre la creació de nous programes de benestar social. Després que la llei pressupostària fos presentada als Comuns al 1909, va ser vetada a la Cambra dels Lords. Els Liberals lluitaren i guanyaren dues eleccions generals al gener i al desembre de 1910 per obtenir un mandat per a les seves reformes. El pressupost finalment anà endavant mitjançant la Llei del Parlament de 1911 per la qual també havien fet campanya. Al 1910, va ser promogut a la Secretaria d'Interior, nomenament que despertà controvèrsia, després de les seves respostes al Setge de Sidney Street, a la Revolta de Tonypandy o a les sufragistes.

Al 1910, un grup de miners del carbó de la vall de Rhondda iniciaren el que s'ha conegut com la Revolta de Tonypandy. El Cap de la Policia de Glamorgan demanà tropes per ajudar a la policia a controlar la revolta. Churchill, quan se n'assabentà que les tropes ja estaven en camí, va permetre que arribessin fins a Swindon i a Cardiff, però bloquejà el seu desplegament. El Times criticà aquesta decisió, i davant d'això, sembla que Churchill ordenà atacar a les tropes, i la seva reputació a Gal·les i als cercles laboristes mai no es recuperà.

Winston Churchill (marcat) a Sidney Street, el 3 de gener de 1911

A inicis de gener de 1911, Churchill realitzà una controvertida visita al Setge de Sidney Street, a Londres. En una fotografia que es va fer famosa en aquells temps, Churchill apareix a una cantonada, veient la batalla que s'estava produint entre un grup d'anarquistes que havien assaltat un edifici i la guàrdia escocesa. A l'edifici s'inicià un incendi, i Churchill es negà a avisar als bombers, forçant als anarquistes a escollir entre la rendició i la mort. És incert si volia obtenir un comandament operatiu, i la seva presència comportà moltes critiques. Arthur Balfour remarcà que "ell (Churchill) i un fotògraf van arriscar vides valuoses. Puc entendre el que feia allà el fotògraf, però que estava fent allà un molt honorable cavaller?". El biògraf Roy Jenkins suggereix que simplement no es podia resistir a anar a veure la festa per si mateix, i que de fet no volia comandaments.

Churchill proposà solucionar el problema de les sufragistes mitjançant un referèndum, però no aconseguí l'aprovació de Herbert Henry Asquith, i el sufragi femení quedà sense resoldre fins a després de la Primera Guerra Mundial.

Churchill al 1911, com a Primer Lord de l'Almirallat.

Al 1911, Churchill va ser destinat a l'oficina del Primer Lord de l'Almirallat, càrrec que ocuparia durant l'inici de la I Guerra Mundial. Donà una empenta a diversos esforços reformistes, incloent el desenvolupament de l'aviació naval (ell mateix va prendre lliçons de vol), la construcció de vaixells nous i més grans, el desenvolupament dels tancs, i el pas del carbó al petroli a la Royal Navy. També portà a terme massives obres d'enginyeria, assegurant-se els drets sobre els camps petrolífers de Mesopotàmia al 1907, usant els serveis secrets britànics a través de la companyia Royal Burmah Oil.

La I Guerra Mundial i la Coalició de Postguerra

El 5 d'octubre de 1914, Churchill es desplaçà a Anvers, que el govern belga havia proposat evacuar. La Brigada dels Marines Reials estava allà i, degut a les demandes de Churchill, també s'enviaren a la 1a i a la 2a Brigades Navals. Anvers va caure el 10 d'octubre, amb la pèrdua de 2.500 homes. En aquell moment va ser criticat per malaguanyar recursos; però el més probable és que les seves accions prolonguessin la resistència una setmana (els belgues la volien rendir el 3 d'octubre), i així s'aconseguí salvar Calais i Dunkerque.

Churchill va estar involucrat en el desenvolupament del tanc, que va ser finançat mitjançant recursos navals. Llavors va encapçalar el Comitè de Naus Terrestres, responsable de la creació del primer Cos Blindat, encara que es necessitaria una dècada perquè la batalla de tancs es veiés com una victòria tàctica, i en el moment sols es veié com un malbaratament i un desviament il·legals de fons. El tanc va ser emprat ja al 1915, però no com Churchill havia pensat, és a dir, una flota de tancs que prengués per sorpresa als alemanys, obrint llargues seccions de trinxeres esclafant les defenses de fil ferro espinós.

Al 1915, com a Primer Lord de l'Almirallat, va tenir relació amb el cas de l'enfonsament del RMS Lusitania. Existeixen documents segons els quals Churchill podria haver estat negligent al deixar el vaixell sense escorta, la qual cosa hauria propiciat l'enfonsament del vaixell, a fi de fer entrar als Estats Units a la guerra. No obstant la majoria d'historiadors recelen d'aquesta teoria, ja que una entrada prematura nord-americana a la guerra hagués privat als britànics dels combois estatunidencs, ja que aquests haguessin estat suspesos un cert temps donat que els Estats Units encara no havien desenvolupat suficientment la seva indústria de guerra per poder fer front simultàniament a les necessitats pròpies i a les britàniques.

També al 1915, va ser un dels enginyers polítics i militars dels desastrosos desembarcaments de Gal·lípoli, als Dardanels. Va rebre la major part de les culpes pel fiasco, i quan el Primer Ministre Asquith formà una coalició de govern de tots els partits, els Conservadors exigiren la seva destitució com a preu per entrar al govern.

Durant diversos mesos, Churchill serví com a Ministre sense cartera, com a Canceller del Ducat de Lancaster. Però el 15 de novembre de 1915 dimití del govern al considerar que les seves energies no estaven sent usades, i donada la seva condició de reservista, serví durant diversos mesos al Front Occidental, comandant el 6è Batalló dels Royal Scots Fusiliers, amb rang de Coronel. Al març de 1916 tornà a Anglaterra i volia parlar de nou a la Cambra dels Comuns. Al juliol de 1917 va ser nomenat Ministre de Munició i, al gener de 1919, Secretari d'Estat de la Guerra i Secretari d'Estat de l'Aire. Va ser el principal arquitecte del Mandat de Deu Anys, un principi que permetria al Tresor dominar i controlar les polítiques estratègiques, estrangeres i financeres sota l'assumpció que no hi haurà cap altra gran guerra europea en els propers 5 ó 10 anys.

Una preocupació important durant la seva estada a l'Oficina de Guerra va ser la intervenció aliada a la Guerra Civil Russa. Churchill era un partidari convençut de la intervenció estrangera, declarant que el bolxevisme havia de ser ofegat al bressol. Assegurà, enmig d'un Gabinet dividit i pobrament organitzat, que la intensificació i prolongació de la participació britànica al conflicte més enllà dels desigs de qualsevol grup principal al Parlament, davant de l'hostilitat cada cop més amarga dels Laboristes. Al 1920, després que les tropes britàniques s'haguessin retirat, Churchill va ser instrumental per enviar armament als polonesos quan van envair Ucraïna. Esdevingué Secretari d'Estat per les Colònies al 1921, sent signatari del Tractat Anglo-Irlandès de 1921 que establia l'Estat Lliure d'Irlanda. Churchill va participar en les negociacions del tractat, i per protegir els interessos marítims britànics, aconseguí que el Tractat de l'Estat Lliure d'Irlanda inclogués 3 ports —Queenstown (Cobh), Berehaven i Lough Swilly—perquè poguessin ser usats com a bases atlàntiques de la Royal Navy.

Churchill advocà per l'ús dels gasos lacrimògens contra les tribus kurdes a l'Iraq, d'acord a un memorant de l'Oficina de Guerra de 12 de maig de 1919:

No entenc aquest escrúpols respecte a l'ús del gas. Hem adoptat definitivament la posició a la Conferència de Pau de situar-nos a favor de la retenció del gas com a permanent arma de guerra. Afecta totalment ferir un home amb un fragment d'un projectil candent i sorprendre's al fer-lo plorar mitjançant l'ús de gasos lacrimògens. Estic a favor d'usar gasos tòxics contra les tribus incivilitzades. No és necessari usar només els gasos mortals: els gasos poden usar-se sense causar grans inconvenients terroritzant la població i sense deixar efectes permanents en la majoria dels afectats.

Si les forces britàniques van arribar considerar-se l'ús dels gasos verinosos per vèncer les rebel·lions dels kurds, no hi proves de què ho arribessin a fer.

Retorn al Partit Conservador - Canceller de l'Erari

Al setembre, el Partit Conservador es retirà de la Coalició de Govern després d'una trobada de backbenchers disgustats amb com s'havia resolt la Crisi de Chanak, un moviment que precipità la convocatòria d'eleccions a la tardor de 1922. Churchill va haver de ser operat d'apendicitis durant la campanya. Per tant, això li va dificultar seguir en campanya, amés de les divisions internes amb el Partit Liberal. Només va aconseguir ser quart a la circumscripció de Dundee, perdent davant el prohibicionista Edwin Scrymgeour.Churchill després faria broma que abandonava Dundee "sense cartera, sense escó, sense partit i sense apèndix". A les eleccions generals de 1923 es tornaria a presentar amb els Liberals, perdent a Leicester, i posteriorment com a Independent, primer sense èxit a Westminster al 1924, i després amb èxit al mateix any per Epping. L'any següent tornà a unir-se formalment al Partit Conservador, comentant que "qualsevol pot canviar de partit, però es requereix una certa imaginació per canviar en dues ocasions"

Al 1924, Churchill va ser nomenat Canceller de l'Erari, sota la presidència de Stanley Baldwin, i supervisà el retorn del Regne Unit al patró Or, que resultà en deflació, atur i una vaga de miners que degenerà en la Vaga General del Regne Unit de 1926. La seva decisió, anunciada al Pressupost de 1924, vingué després de llargues consultes amb diversos economistes, incloent a John Maynard Keynes, al Secretari Permanent del Tresor, Sir Otto Niemeyer, i la Presidència del Banc d'Anglaterra. Aquesta decisió provocà que Keynes escrigués "Les Conseqüències Econòmiques de Mr. Churchill", afirmant que el retorn al patró or i a la paritat de preguerra al 1925 (£1=$4.86) portaria al món a una depressió. Tot i a les nefastes conseqüències, la decisió va ser generalment popular i vista amb simpatia, encara que Lord Beaverbrook i la Federació d'Indústries Britàniques es van oposar. En realitat, tot no va ser culpa de Churchill, considerant que ell no era un economista i que seguí el consell del governador del Banc d'Anglaterra, Montagu Norman, de qui Keynes deia que sempre tan encantador, sempre tan errat.

Posteriorment, Churchill considerà que aquest havia estat el major error de la seva vida. Però en discussions en aquells moments amb l'anterior Canceller McKenna, Churchill afirmà que el retorn al patró or era econòmicament dolent. En aquelles discussions mantenia que era una mesura fonamentalment política (un retorn a les condicions de preguerra en les que creia). En el seu discurs a la Cambra afirma que us dic que el retorn al Patró Or es lligarà a tots. Ens lligarà a tots a la realitat.

El retorn a la taxa de canvi de preguerra i al Patró Or va deprimir la indústria. La més afectada va ser la indústria del carbó. Patint com patia del declivi del carbó davant el petroli, les indústries bàsiques britàniques com la del cotó es trobaren amb més competència en l'exportació, i el retorn al canvi de preguerra comportà un augment estimat dels costos d'un 10%. Al juliol de 1925, una Comissió d'Investigació informà afavorint generalment als miners més que no pas als propietaris de les mines. Baldwin, amb el suport de Churchill, proposà una subvenció a la indústria mentre que una Comissió Reial preparava un informe addicional.

La Comissió no arreglà res, i els miners iniciaren la Vaga General de 1926. Es diu que Churchill suggerí fer servir les metralladores contra els miners en vaga. Llavors, Churchill editava el diari del Govern, la British Gazette, i durant la disputa va escriure que "o bé el país trenca la vaga general, o la vaga general trencarà el país", i afirmà que el feixisme de Benito Mussolini "havia rendit un servei al món, ja que havia mostrat com combatre les forces de la subversió"; considerant que aquest règim servia com a baluard contra l'amenaça de la Revolució Comunista. En aquells moments, va arribar fins al punt de considerar a Mussolini com un Geni romà... el major legislador entre els homes.

Aïllament polític

El govern conservador va resultar derrotat a les eleccions generals britàniques de 1929. Churchill no buscà l'elecció, i es convertí en un dissident del Partit Conservador en relació dels aranzels proteccionistes i el Moviment d'independència de l'Índia i respecte als seus punt de vista i a les seves amistats amb barons de la premsa, financers i gent el caràcter dels quals es veia com a dubtós. Quan Ramsay MacDonald formà el Govern Nacional el 1931, Churchill no va ser convidat a unir-se al govern. En aquells moments es trobava en el punt més baix de la seva carrera, en un període conegut com els anys salvatges.

Passà gran part dels anys següents concentrat en l'escriptura, incloent Marlborough: His Life and Times, una biografia del seu avantpassat, John Churchill, el primer duc de Marlborough, i The History of the English Speaking People, que no seria publicada fins després de la Segona Guerra Mundial, Great Contemporaries així com múltiples articles periodístics i col·leccions de discursos. Va ser un dels escriptors més ben pagats del seu temps.

Independència de l'Índia

Durant la primera meitat dels anys 30, Churchill va fer sentir la seva oposició a donar a l'Índia l'estatus de Domini. Era un dels fundadors de la Lliga de la Defensa de l'Índia, un grup dedicat al manteniment del poder britànic a l'Índia. En diversos discursos i articles de premsa pronosticà que l'atur i la dissensió augmentaria al Regne Unit si s'atorgava la independència a l'Índia. El Virrei Lord Irwin, que havia estat nomenat per l'anterior Govern Conservador entrà a Conferència de la Taula Rodona a inicis de 1931, anunciant que la política del govern era que l'Índia havia d'aconseguir l'estatus de Domini. En això el govern va rebre el suport del Partit Liberal i, oficialment al menys, pel Partit Conservador. Churchill, pel seu costat, es dedicà a denunciar la Conferència de la Taula Rodona.

En una reunió de l'Associació Conservadora d'Essex Oest, especialment arranjada perquè Churchill pogués explicar la seva posició, afirmà que "és alarmant i també nauseabund veure a Mr. Gandhi, un advocat sediciós de l'Edat Mitjana, assegut com un faquir, passegi mig nu pel palau del Virrei... per parlar en termes d'igualtat amb el representant del Rei-Emperador". Anomenà als líders del Congrés Indi "Brahmans que articulen principis del Liberalisme Occidental"

En aquest període hi hagueren dos incidents que danyaren enormement la reputació de Churchill al Partit Conservadors, i ambdós van ser considerats com a atacs al banc frontal conservador. El primer va ser el seu discurs la vigília d'eleccions a St. George a l'abril de 1931. Amb un escó conservador assegurat, el candidat oficialista conservador Duff Cooper s'enfrontava a un conservador independent, amb el suport de Lord Rothermere, Lord Beaverbrook, amb els seus diaris al darrera. El discurs de Churchill va ser vist com de suport al candidat independent com a part del Baró de la Premsa contra Baldwin. La posició de Baldwin va consolidar-se amb la victòria de Duff Cooper, i quan la campanya de desobediència civil finalitzà amb el Pacte Gandhi-Irwin. El segon incident va ser quan s'exclamà contra Sir Samuel Hoare i Lord Derby, conforme havien pressionat la Cambra de Comerç de Manchester per modificar les proves que havien donat al Joint Select Comittee considerant la Llei del Govern de l'Índia i havien violat els privilegis parlamentaris. Es referia al Comitè de Privilegis de la Cambra dels Comuns que, després d'investigacions, en el que Churchill declarà informant a la Cambra que no hi havia hagut cap infracció. L'informe va debatir-se el 13 de juny. Churchill va ser incapaç de trobar un únic seguidor a la Cambra i el debat finalitzà sense divisió.

Churchill trencà definitivament amb Stanley Baldwin sobre la independència de l'Índia, i mai no obtingué cap càrrec mentre que Baldwin va ser Primer Ministre.

El rearmament alemany

Ja des de 1932, quan s'oposà als que advocaven donar a Alemanya el dret a la paritat militar amb França, Churchill parlà sovint sobre els perills del rearmament alemany. Posteriorment, a les seves memòries de la II Guerra Mundial, es retrataria a si mateix com sent l'únic durant un temps que cridava per la necessitat de què Gran Bretanya es reforcés per contrarestar la bel·ligerància alemanya. No obstant això, Lord Lloyd va ser el primer en agitar-se. L'actitud de Churchill cap als dictadors feixistes era ambigua. Al 1931, realitzà declaracions contra la Societat de Nacions, que s'oposava a la invasió japonesa de Manxúria "Espero que intentarem entendre a Anglaterra la posició del Japó, un estat antic... a un costat tenen l'amenaça fosca de la Rússia soviètica. A l'altre el caos de Xina, quatre de les cinc províncies de la qual han estat torturades pel mandat comunista". En articles contemporanis es referí al govern republicà espanyol com un front comunista, i a l'exèrcit franquista com un moviment anti-roig. Donà suport al Pacte Hoare-Laval i fins al 1937 continuà lloant a Benito Mussolini.

Parlant als Comuns al 1937, Churchill afirmà que no pretenc que, si hagués d'escollir entre el comunisme i el nazisme, escolliria al comunisme. A un assaig de 1935, titulat Hitler and his Choice i republicat al 1937 al seu llibre Great Contemporanies, Churchill expressà l'esperança de què Hitler, i així ho escollia, i malgrat el seu ascens al poder mitjançant l'acció dictatorial i la crueltat, pogués ser l'home que aparegués a la història com aquell que va restaurar l'honor i la pau a la gran nació Alemanya i que la portà serena i fortament cap al capdavant del cercle de la família europea. El primer gran discurs de Churchill sobre la defensa va ser el 7 de febrer de 1934, quan clamà per la necessitat de reconstruir la Royal Air Force i la creació d'un Ministeri de Defensa; el segon, el 13 de juliol, quan demanà un renovat paper de la Societat de Nacions. Aquests dos temes es repetiren també als seus discursos d'inicis de 1936. al 1935 va ser un dels membres fundadors del Focus que portà a gent de diferent espectre polític i diferents ocupacions s'unissin en recerca de la defensa de la llibertat i la pau. Focus portà a la creació del Moviment Arms and the Covenant al 1936, molt més gran.

Churchill es trobava de vacances a Espanya quan els alemanys reocuparen Renània al febrer de 1936, i tornà a una Gran Bretanya dividida: l'oposició Laborista s'oposava aferrissadament a imposar sancions, i el Govern Nacional estava dividit entre aquells que es mostraven partidaris de les sancions econòmiques i els que deien que aquestes portarien a una retractació humiliant per Gran Bretanya i França si no eren recolzades per cap intervenció. El discurs de Churchill del 9 de març va ser mesurat, i Neville Chamberlain el considerà constructiu. Però setmanes després, Churchill va ser deixat de costat pel càrrec de Ministre de Coordinació de Defensa davant el Fiscal General Sir Thomas Inskip.; nomenament que Alan Taylor definí com un nomenament ben descrit com el més extraordinari des que Calígula va fer cònsol al seu cavall. Al juny de 1936, Churchill organitzà una enquesta entre els Conservadors veterans qui compartien la seva preocupació de veure Baldwin, Chamberlain i Halifax. Havia provat de tenir delegats dels altres dos partits, i finalment va escriure si els líders de les oposicions Laborista i Liberal haguessin vingut haguéssim tingut una situació política tan intensa com per assolir accions que ho arreglessin. Com que la reunió aconseguí poca cosa, Baldwin argumentà que el Govern estava fent tot el que podia donar als sentiments anti-bel·licistes de l'electorat.

El 12 de novembre, Churchill tornà a aquesta qüestió. Parlant a les Rèpliques del Debat, després de donar diversos exemples específics sobre la preparació per a la guerra per par l'Alemanya, afirmà que "el Govern simplement no pot decidir ni pot fer que el Primer Ministre es decideixi. Així que estan en una estranya paradoxa, en què decideixen només per restar indecisos, resolen per ser irresolts, inexorables davant la deriva, sòlids davant la fluïdesa, i tot poderosos per a la impotència. I així ens em preparat durant mesos i anys preciosos sinó vitals per la grandesa de Gran Bretanya que les cigales per menjar"

R.R. James el considerà com un dels discursos més brillants de Churchill en aquest període; mentre que la rèplica de Baldwin sonà feble. L'intercanvi donà un nou encoratjament al Moviment Arms and the Covenant.

La Crisi de l'Abdicació

Al juny de 1936, Walter Monckton informà a Churchill que els rumors sobre que el Rei Eduard VIII volia casar-se amb Mrs Wallis Simpson eren certs. Churchill aconsellà que el matrimoni no es celebrés i manifestà que veia el matrimoni encara existent de la Sra. Simpson com un salvavides. Al novembre, declinà la invitació de Lord Salisbury per formar part de la declaració dels parlamentaris veterans conservadors que es trobarien amb Baldwin per discutir l'afer. El 25 de novembre ell, Attlee i Archibald Sinclair es trobaren amb Baldwin, qui els informà oficialment de les intencions del Rei, i els demanà si formarien una administració si Baldwin i el Govern dimitien després que el Rei no seguís el consell del Ministeri. Tant Attlee com Sinclair afirmaren que no prendrien part en un nou govern si se'ls demanava fer-ho. La resposta de Churchill va ser que la seva actitud era una mica diferent, però que donaria suport al govern.

La crisi de l'abdicació es va fer pública durant la primera quinzena de desembre de 1936. En aquell moment Churchill donà el seu suport al Rei. La primera trobada pública del Moviment Arms and the Covenant va ser el 3 de desembre. Churchill va ser l'orador principal i després va escriure que havia fet una declaració en calent demanant un retard abans que el Rei o el Govern prenguessin cap decisió. Aquella mateixa nit, Churchill va veure l'esborrany de la discurs proposat pel Rei i en parlà amb Beaverbrook i amb el procurador del Rei. El 4 de desembre es trobà amb el Rei i li tornà a demanar que no es precipités en cap decisió sobre l'abdicació. Al dia següent, afirmà que el Ministeri estava aplicant una pressió anticonstitucional sobre el Rei per forçar-lo a prendre una decisió. El 7 de desembre intentà parlar als Comuns per demanar un ajornament, però no se li concedí, i sentint l'hostilitat de tots els membres de la Cambra, se n'anà.

La reputació de Churchill tant al Parlament com al país havia quedat molt malparada. Alguns com Alistair Cooke el veien intentant fer un "Partit del Rei". Altres com estaven molestos pel dany que el suport de Churchill al Rei havia causat al Moviment Arms and the Covenant. El propi Churchill posteriorment escriuria que "Jo mateix m'havia encomanat de l'opinió pública de què per tots la meva vida política s'havia acabat".

Retorn de l'Exili

Churchill i el seu famós gest de la Victòria

Posteriorment, Churchill es retrataria a si mateix com una veu aïllada que advertia de la necessitat de rearmar-se contra Alemanya. És cert que va tenir poc ressò a la Cambra dels Comuns durant la dècada dels 30, encara que el Govern li atorgaria considerables privilegis. El "Grup de Churchill" a la segona meitat de la dècada només estava format per ell mateix, Duncan Sandys i Brendan Bracken. Va quedar aïllat de les altres faccions principals del Partit Conservador en la pressió per a un rearmament més veloç i una política exterior més forta. De fet, en alguns sentits el seu "exili" va ser més aparent que no pas real. Churchill seguia sent consultat en molts assumptes pel govern, o era vist com un líder alternatiu.

Fins i tot a l'època en què Churchill feia campanya contra la independència de l'Índia, rebé informació oficial i secreta. Des de 1932, el veí de Churchill, Desmond Morton, amb l'aprovació de Ramsay MacDonald, informà a Churchill sobre el poder aeri alemany. Des de 1930 Morton dirigia un departament del Comitè de Defensa Imperial, encarregat amb la recerca dels preparatius defensius d'altres nacions. Lord Swinton, com a Secretari d'Estat de l'Aire, amb l'aprovació de Baldwin, donà accés a Churchill des de 1934 a informació oficial i secreta. Swinton ho va fer, sabent que Churchill seguiria sent crític amb el govern, però en la creença de què un crític informat seria millor que un que cregués en un rumor. En aquells moments arribà a estimar que l'Alemanya Nazi estava gastant uns 1.500 milions de lliures a l'any en armament, estimació que posteriorment es mostraria molt propera a la realitat.

Churchill era un crític ferotge de la política d'apaivagament d'Adolf Hitler portada a terme per Neville Chamberlain, tot i que no podia fer més que observar amb frustració com la política de Chamberlain només aconseguia esgotar les úniques possibilitats d'evitar una nova guerra a Europa: davant de les pretensions de Mussolini a Abissínia el govern britànic, amb el suport de la Societat de Nacions, es mostrà ferm en advertir a Itàlia de les seves conseqüències, però a l'hora de la veritat la Societat de Nacions no va imposar cap mena de sanció ni de bon tros va prendre cap mesura militar. Hitler observà els fets i Mussolini, qui recelava de Hitler per les seves pretensions respecte a Àustria, decidí unir-se a la seva causa en contra de les democràcies europees. Hitler havia reocupat Renània i, davant de la passivitat de França i el Regne Unit ho tornà a intentar amb Àustria; i encara que fracassà en un primer intent de cop d'estat, ho aconseguí al 1938 davant la passivitat europea. En aquells moments, Churchill encara creia que seria possible evitar una nova guerra.

Neville Chamberlain fa el seu famós discurs anunciant la "Pau d'aquest segle", a la seva arribada a Londres després de la seva trobada amb Hitler a Munic

Hitler posà els seus ulls sobre els Sudets txecoslovacs, i davant d'aquestes pretensions, la Unió Soviètica proposà un acord a França i al Regne Unit per unir-se en contra de Hitler si aquest ho intentés. Aquesta oferta no va ser tinguda en consideració per cap de les dues potències, encara que Churchill simpatitzava amb ella, però França creia que l'acord amb Txecoslovàquia seria suficient per actuar en cas d'invasió, i ni Polònia ni Romania estaven disposades a permetre passar tropes soviètiques pels seus territoris. Chamberlain, intentant evitar el pitjor, viatjà a Munic i aconseguí arrencar a Hitler un acord de renunciar a qualsevol altre pretensió territorial a Europa a canvi de què el govern de Praga reconegués un règim d'autonomia per a la regió dels Sudets, de majoria ètnica alemanya. Chamberlain tornà al Londres exhibint els acords i declarant que era l'acord de pau per a una era. Churchill, avergonyit per l'acord, en un discurs a la Cambra dels Comuns, afirmà profèticament que "S'us ha donat a optar entre la guerra i el deshonor. Heu escollit el deshonor, i tindreu la guerra".

A partir d'aquells moments, els successos es precipitaren: Edvard Beneš, president de Txecoslovàquia, entenguè que França no els ajudaria; Polònia i Hongria presentaren unes pretensions territorials similars a les alemanyes en altres zones del país, provocant la dimissió Beneš i la dissolució de l'exèrcit, que amb més de 30 divisions hauria pogut contenir un atac alemany. La Unió Soviètica en va prendre nota i no veié més sortida que un acord amb Alemanya per garantir la seva integritat territorial davant la inoperància i la falta de consideració de França i la Gran Bretanya, signant-se aquest el 23 d'agost de 1939. I per si fos poc, Hitler, lluny de renunciar a les seves pretensions territorials, no només ocupà els Sudets sinó que també es fixà en Polònia. A Chamberlain no li quedà més remei que advertir a Hitler que si envaïa Polònia el Regne Unit declararia la guerra a Alemanya, fent França una declaració similar. El 25 d'agost Chamberlain signà un tractat de suport mutu amb Polònia.; Hitler envaí Polònia l'1 de setembre de 1939, començant la Segona Guerra Mundial a Europa.

Cap de l'Oposició

El 25 de juliol de 1945, Churchill va interrompre la seva participació a la conferència de Potsdam, als afores de Berlín, acomiadant-se del president Truman i de Stalin per tornar a Londres a fi d'anunciar el resultat a les eleccions, en les que els dirigents del Partit Conservador confiaven que sortirien reelegits per una àmplia majoria.

Churchill havia tingut un paper destacat en la defensa del Regne Unit durant la Segona Guerra Mundial; fet que li havia generat un gran suport entre la població britànica, però va ser derrotat a les eleccions de 1945. S'han donat moltes explicacions, sent la raó clau la creença que l'home que havia encapçalat als britànics en la guerra no era vist com l'home per dirigir-los en la pau. Entre les altres causes apuntades, hi figuren el seu desacord amb les idees de com millorar el sistema de salut i d'educació públic que provocaren descontentament en certs sectors socials (especialment entre els excombatents), o si fou un vot de càstig al Partit Conservador i no a Churchill, donades les actuacions de Chamberlain i Baldwin abans de la guerra.

El 26 de juliol, davant la derrota electoral, presentà la seva renúncia al Rei i li recomanà que es posés en contacte amb Attlee.

«

Només em queda expressar al poble britànic, pel que he actuat en aquests anys perillosos, la meva profunda gratitud per suport ferri i inquebrantable que m'ha brindat durant el meu treball i per les nombroses manifestacions d'amabilitat que ha tingut amb el seu servidor

»

Durant 6 anys serví com a Cap de l'Oposició, i durant aquests anys continuà tenint impacte en els afers mundials. Durant el seu viatge als Estats Units durant el març de 1946, va perdre molts diners en una partida de pòquer amb Harry Truman i els seus consellers, en una timba que s'ha fet famosa (també li agradava jugar a Bezique, que havia après mentre que servia a la Guerra Bòer)

Va ser durant aquest viatge quan pronuncià el seu discurs sobre el Teló d'Acer, sobre la Unió Soviètica i la creació d'un Bloc Oriental, alertant de què els antics camarades d'armes s'havien convertit en un enemic mortal. En un discurs pronunciat el 5 de març de 1946 al Westminster College de Fulton (Missouri) afirmà que:

Churchill, amb el General americà Dwight D. Eisenhower i el Mariscal britànic Bernard Law Montgomery, en la trobada de l'OTAN d'octubre de 1951, poc abans que Churchill tornés a ser Primer Ministre

«

Des de Stettin, al Bàltic, fins a Trieste, a l'Adriàtic, ha caigut un teló d'acer que travessa el continent. Darrera d'aquesta línia, es troben totes les capitals dels antics estats de l'Europa Central i Oriental. Varsòvia, Berlín, Praga, Viena, Budapest, Belgrad, Bucarest i Sofia, totes aquelles ciutats famoses i les poblacions que les envolten queden dins del que haig d'anomenar l'esfera soviètica, i totes estan sotmeses, d'una forma o altra, no només a la influència soviètica, sinó que també a un grau molt elevat i, en molts casos, creixent de control per part de Moscou.

»

Winston Churchill fou un dels primers seguidors del pan-europeisme. En un discurs a la Universitat de Zuric pronunciat el 19 de setembre de 1946, Winston Churchill clamà pels Estats Units d'Europa i la creació d'un Consell d'Europa. Per començar, creia que el primer pas en la recreació de la família europea havia de ser una associació entre França i Alemanya, i preparà el terreny perquè una futura Alemanya occidental democràtica tornés a entrar a la comunitat de nacions i evitar futurs conflictes. També participà al Congrés de La Haia de 1948, on es discutí la futura estructura i el paper d'aquest Consell d'Europa. Finalment, el Consell Europeu es fundà el 5 de maig de 1949 mitjançant el Tractat de Londres, situant-se la seva seu a la ciutat d'Estrasburg. Churchill és considerat com un dels fundadors de la causa de la Unió Europea.

Però malgrat aquest europeisme, Churchill creia que el lloc del Regne Unit estava separat del continent, anant molt més de la mà amb els països que formaven la Commonwealth i l'Imperi Britànic i amb els Estats Units, en una esfera angloparlant.

«

No s'aconseguirà prevenir una guerra amb tota seguretat ni que segueixi creixent l'organització mundial sense allò que he anomenat l'associació fraternal entre la Comunitat Britànica de Nacions, l'Imperi Britànic i els Estats Units.

»

Per això, es mostrà favorable de la independència britànica de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, que veia com un projecte franco-alemany de cooperació entre els països europeus i per prevenir futures guerres al continent.

«

Tenim el nostre somni i la nostra tasca. Estem amb Europa, però no en ella. Hi tenim lligams, però no estem combinats. Estem interessats i associats, però no absorbits

»

També volguer donar a França un seient permanent al Consell de Seguretat de les Nacions Unides, afegint d'aquesta manera una altra nació europea poderosa al consell, per contrarestar el poder de la Unió Soviètica, que també en tenia un.

Pel que fa a la política britànica, la primera gran discussió de Churchill en aquesta etapa com a Cap de l'Oposició fou si s'havia o no d'abandonar el control britànic de l'Índia. En un discurs pronunciat a la Cambra dels Comuns, a inicis de març de 1947, Churchill advertí dels perills d'atorgar la independència a l'Índia massa aviat. Churchill creia que els partits polítics indis, realment, no representaven al poble, i que en pocs anys no quedaria cap rastre del nou govern. Aquesta fatal predicció de Churchill no es convertí en realitat quan l'Índia aconseguí la seva independència, també amb el suport de Churchill.

Segon període com a Primer Ministre

Winston Churchill, el seu fill Randolph i el seu net Winston, vestits per a la ceremònia de coronació d'Elisabet II al 1952.

Retorn al Govern i declivi de l'Imperi Britànic

Després de les eleccions generals de 1951, Churchill tornà a ser el Primer Ministre. El seu tercer govern (després del govern nacional durant la guerra i el govern provisional de 1945) durà fins a 1955, quan dimití. En aquest temps, renovà el que ell anomenà la "relació especial" amb els Estats Units i tractà d'intervenir en la formació de l'ordre mundial de postguerra. En qüestions racials, Churchill encara era de pensament victorià, tractant en va de restringir l'arribada d'immigrants de l'Índia occidental al Regne Unit (al gener de 1955 va dir al govern que "Mantenir la Gran Bretanya blanca" seria un bon eslògan. Ian Gilmour recorda que, al 1955, Churchill li va dir sobre que la immigració era l'afer més important al que s'enfronta el país, però no podré aconseguir que cap dels meus ministres se n'adoni.

Però les prioritats domèstiques seu govern van quedar eclipsades per una sèrie de crisis exteriors, que en part eren el resultat del continuat declivi del prestigi i del poder militar i imperial britànic. Sent un absolut defensor de la Gran Bretanya com a potència internacional, Churchill es trobaria sovint amb moments d'acció directa, com quan envià tropes britàniques a Kenya per lluitar amb la Rebel·lió de Mau Mau. Intentant mantenir el que fos de l'Imperi, afirmà que no presidiria un desmembrament.

En aquesta darrera etapa com a Primer Ministre, Churchill ja mostrava signes evidents de la seva avançada edat. Tot i als seus problemes d'oïda, rebutjava fer servir l'audifon a les reunions, fent que aquestes s'haguessin de fer pràcticament cridant. Eisenhower remarcà al seu diari que Churchill seguia com sempre, i que creia que els problemes del món es podrien solucionar simplement mitjançant una estreta col·laboració entre els Estats Units i la Gran Bretanya.

Quan al 1953 Stalin va morir, Churchill intentà establir millors relacions amb la Unió Soviètica. Churchill veia la mort de Stalin com una oportunitat perquè la Unió Soviètica tingués un millor lideratge, i buscà a partir d'aquell moment la millora de relacions britanico-soviètiques. Però desafortunadament per a Churchill, els Estats Units ho veien d'una manera diferent.

La guerra a Malàisia

Aleshores van tenir lloc els esdeveniments coneguts com l'Emergència de Malàisia. A Malàisia, des de 1948 tenia lloc una rebel·lió contra el mandat britànic. De nou, el govern de Churchill heretà una crisi, i Churchill escollí usar l'acció militar directa contra els que donaven suport a la rebel·lió, alhora que provava d'establir una aliança contra aquells que no es mantenien lleials als britànics. Inicià una campanya per guanyar-se la bona voluntat de la població, aprovant la creació de poblats fortificats, una tàctica que posteriorment imposarien les potències occidentals a les seves guerres al sud-est asiàtic.

L'Emergència de Malàisia era un moviment de guerrilles que, si bé estava centrada en un grup ètnic, havia estat promoguda per la Unió Soviètica. És per això que, en aquest cas, els britànics van obtenir molt més suport entre la població malaia que no pas en les confrontacions de Kenya i Iran. Al seu punt culminant, els britànics van arribar a tenir 35.000 soldats a Malàisia, i la rebel·lió començà a perdre força i suport de la població.

Mentre que la rebel·lió era esclafada poc a poc, cada cop era més clar que el mandat colonial britànic jo es podria mantenir gaire temps més. Al 1953 es van fer plans per donar la independència a Singapur i a d'altres colònies a la regió. Les primeres eleccions tingueren lloc al 1955, dies abans de la renúncia de Churchill al govern; i al 1957, amb Anthony Eden com a Primer Ministre, Malàisia va ser declarada independent.

Relacions amb els Estats Units

Churchill també passà gran part d'aquest temps dedicat a les relacions anglo-americanes, i encara que les relacions amb el President Eisenhower no van ser tan cordials com les mantingudes amb Roosevelt, Churchill s'esforçà per mantenir la relació especial amb els Estats Units. Durant aquest segon mandat realitzà quatre visites oficials a Amèrica.

La Rebeŀlió del Mau-Mau

Al 1951 es produí un enfrontament entre el govern britànic i la Unió Africana de Kenya en relació a la distribució de la terra en aquesta colònia. Quan les demandes de la Unió no van ser acceptades pels britànics es produí la rebel·lió dels Mau Mau al 1952. El 17 d'agost de 1952 es declarà l'estat d'emergència i es van enviar tropes britàniques a Kenya per acabar amb la rebel·lió. A mesura que ambdós bàndols intensificaven la ferocitat dels seus atacs, la rebel·lió es convertí en una guerra civil.

Al 1953, després de la matança de Lari, perpetrada pels rebels Mau-Mau contra kikuius que seguien lleials als britànics, la situació política a Kenya canvià en el sentit de què els britànics van obtenir un avantatge polític als ulls del món, donada la crueltat mostrada pel Mau-Mau en aquella matança. L'estratègia de Churchill va ser la d'enfrontar-se amb mà dura a la rebel·lió, mentre que implementava alguna de les concessions que el govern d'Attlee havia bloquejat al 1951. Va incrementar la presència militar britànica, nomenant al General Sir George Erskine com a cap de les tropes a Kenya, qui implementà l'anomenada "Operació Anvil" al 1954, mitjançant la qual derrotà a la rebel·lió a la ciutat de Nairobi. L'Operació Hammer serví per eliminar els rebels a la resta del país. Churchill ordenà que comencessin les negociacions de pau amb els polítics kenyans, però aquestes es van interrompre poc després de què ell es retirés del govern.

La Disputa Anglo-Iraniana

Aquesta crisi s'inicià sota el govern de Clement Attlee. Al març de 1951, el Parlament iranià votà per nacionalitzar la Companyia Anglo-Iranian Oil, després de la proposta de Mohammed Mossadeg, qui havia estat escollit Primer Ministre a l'abril de 1951. La Cort Internacional de Justícia va ser convocada per fer de mitjancer en la disputa, però l'oferta de repartir els guanys en la base 50/50 amb reconeixement de la nacionalització no va ser aceptada per Mossadeg. Les negociacions entre el govern britànic i l'iranià van quedar tallades, i el govern britànic començà a treballar en un cop d'estat. El President Truman no estava d'acord amb aquest cop, dedicant-li una major atenció a la Guerra de Corea. Els britànics, no obstant, van procedir amb un bloqueig i un embargament que pràcticament va anul·lar les exportacions del cru iranià.

Churchill intensificà la política de soscavar al govern de Mossadeg. Amdues parts llançaven propostes que l'altra rebutjava creient que tenia el temps a favor. Les negociacions van cesar i el bloqueig polític i econòmic començà a pressionar a l'Iran, produïnt-se diverses temptatives de cops militar per les faccions pro-britàniques als Majils.

Churchill i Eden, ministre d'exteriors, perseguien dos objectius: per una part, el desenvolupament i la reforma a l'Iran; però per l'altre costat no volien perdre el control que tenien sobre els guanys derivats del petroli. En un inici van donar suport a Sayyid Zia com aquell amb qui es podia tractar, però a mesura que l'embargament s'estenia en el temps, els britànics s'inclinaren més i més a aconseguir aliances amb els militars. Churchill havia completat el cercle iniciat pels plans d'Attlee per donar un cop d'estat, amb la idea d'elaborar ell mateix un pla similar.

La crisi es va estendre fins a 1953. Churchill, amb el suport del President Eisenhower, aprovà un pla per donar un cop d'estat a l'Iran. El pa comptava amb instal·lar al poder a un contendient de Mossadeg anomenat Fazlollah Zahedi. A l'estiu de 1953, les manifestacions al carrer començaren a intensificar-se a l'Iran, i després del fracàs d'un plebiscit, el govern de Mossadeg quedà desestabilitzat i Zahedi, amb el suport financer estranger, va prendre el poder el 20 d'agost.

Aquest cop d'estat indicava la tensió existent als anys de postguerra: les democràcies industrialitzades, àvides de recursos per reconstruir Europa després de la Segona Guerra Mundial i amb la necessitat d'enfrontar-se a la Unió Soviètica a la Guerra Freda, van combatre amb els països emergents, tals com l'Iran, de la mateixa manera que havien fet abans amb les seves antigues colònies. La idea d'una possible tercera guerra mundial contra la Unió Soviètica els obligava a perdre els escrúpols per manipular la política als països emergents. Per un altre costat, els governs d'aquests països eren sovint inestables i corruptes. Aquests factors creaven un cercle viciós que consistia en una intervenció que portava a la presa del poder per un govern dictatorial, el qual ràpidament degenerava en corrupció, la qual cosa requeria de noves intervencions.

Els infarts

Churchill havia patit un petit infart mentre que es trobava de vacances al sud de França a l'estiu de 1949. Al juny de 1953, amb 78 anys, patí un infart més greu al 10 de Downing Street. La notícia es mantingué en secret al públic i al Parlament, informant-se que Churchill només patia d'esgotament. Va anar a la seva casa al camp, Chartwell, per recuperar-se dels efectes de l'infart, que li havia afectat la parla i l'habilitat de caminar. Tornà a la vida pública a l'octubre per pronunciar un discurs a la conferència del Partit Conservador a Margate. Però, adonant-se de la seva decadència física i mental, Churchill es retirà com a Primer Ministre el 4 d'abril de 1955, sent succeït per Anthony Eden. El vespre abans que presentés la seva renúncia, la Reina i el duc d'Edimburg van concedir als Churchill el poc freqüent honor d'anar a sopar al 10 Downing Street. Patí un nou infart al febrer de 1956.

L'afecció de Churchill cap a l'alcohol està ben documentada. Mentre que estava a l'Índia i a Sudàfrica va adquirir l'hàbit d'afegir una mica de whisky a l'aigua que bevia per tal de prevenir malalties. Consumia begudes alcohòliques diàriament, durant i fora de les menjades, encara que no se'l considera un alcohòlic.

«	Churchill diu que si haguéssim buscat durant deu anys no hauriem pogut trobar un lloc pitjor que Jalta, però creu que podrà sobreviure a allò si se'n porta un bon carregament de whisky. Afirma que és bo pel tifus i que acaba amb els polls que creixen per allà	»
— Averell Harriman a un telegrama a Roosevelt, 24 de gener de 1945

També als diari de guerra del Mariscal Brooke trobem notícies de l'afecció de Churchill cap a la beguda. En uns moments en què Churchill es mostrava molt dolgut cap a la resistència de l'Estat Major nord-americà sobre les seves idees relatives a l'estratègia posterior al desembarcament de Normandia, en una reunió celebrada la nit del 6 de juliol de 1944 a Londres, Brooke afirma que

«

Vam tenir una reunió espantosa amb en Winston que s'allargà ¡fins a les dues de la matinada! Ha estat la pitjor de totes les que hem mantingut. (Churchill) estava molt cansat després del discurs a la Cambra sobre les bombes aèries i intentà recuperar-se bevent. El resultat va ser que Churchill va adoptar una actitud sensiblera, malhumorat, d'embriaguesa, tot l'ofenia, desconfiava de tothom i feia gala d'un humor venjatiu contra els americans

»

Retir i mort

El passaport de ciutadà honorífic estatunidenc de Winston Churchill

La Reina Elisabet II oferí a Churchill un ducat, escollint-se el títol inèdit de Duc de Londres, però finalment declinà davant les objeccions del seu fill Randolph, qui hauria heretat el títol després de la mort del seu pare. Després d'abandonar el càrrec de Primer Ministre, Churchill passà menys temps al Parlament, assistint només quan es tractava de votacions decisives, però ja mai més no tornà a parlar a la Cambra.

Sobre la crisi de Suez va dir en privat que mai no ho hauria fet sense consultar amb els americans, i un cop que ho hagués començat no m'hagués atrevit a aturar-ho. Al 1959 es convertí en Pare de la Casa, el membre del Parlament amb el servei continuat més prolongat, sent l'únic parlamentari en haver servit entre els regnats de la Reina Victòria i Elisabet II.

Com a mer parlamentari, Churchill passà gran part del seu retir a Chartwell i a la seva casa de Hyde Park Gate, a Londres. A les eleccions generals de 1959, la majoria de Churchill va caure, ja que molts electors joves no donarien el seu suport a un home de 85 anys, que havia d'anar a la Cambra dels Comuns en cadira de rodes. A mesura que les seves facultats anaven decaient, començà a perdre la batalla que lluitava des de feia temps contra la depressió. Hi ha especulacions sobre el fet que Churchill pogués haver patit la Malaltia d'Alzheimer en els seus darrers anys, encara que també es manté que la disminució de les seves capacitats mentals simplement era conseqüència dels infarts patits. Va trobar consol en el clima i la llum de la Mediterrània. Va prendre llargues vacances amb el seu conseller literari Emery Reeves i la seva esposa Wendy Russel a La Pausa, la seva vila a la costa mediterrània francesa (Clementine l'acompanyà en rares ocasions). Realitzà 8 creuers a bord del iot Christina com a convidat d'Aristòtil Onassis. En una ocasió, en què el Christina havia de travessar els Dardanels, Onassis ordenà que esperessin a que es fes de nit, per a no portar amargs records al seu hoste.

Al 1963, el President dels Estats Units John F. Kennedy proclamà a Churchill Ciutadà Honorífic dels Estats Units però, donada la seva edat (88 anys) i el seu estat físic, va ser incapaç de desplaçar-se a la cerimònia celebrada el 9 d'abril als jardins de la Casa Blanca, enviant al seu fill Randolf en nom seu.

«

He rebut moltes atencions dels Estats Units d'Amèrica, però l'honor que ara em concedeix no té igual i l'accepto amb profunda gratitud i afecte (...) Senyor President, el que ha fet il·lumina el ema de la unitat dels pobles de parla anglesa, al que he dedicat bona part de la meva vida. Voldria que acceptés i transmetés a les dues cambres del Congrés i, a través d'elles, a tot el poble estatunidenc, el meu agraïment solemne i sincer per aquesta distinció única, que sempre serà recordada amb orgull pels meus descendents

»

El 15 de gener de 1965, Churchill patí una greu trombosi cerebral que el deixà molt greu. Va morir a casa seva, als 90 anys, el matí del 24 de gener de 1965, curiosament 70 anys després del dia de la mort del seu pare.

Funeral

Tomba de Winston i Clementine Churchill

Per decret de la Reina, el seu cos va restar durant 3 dies a la capella ardent a Westminster, celebrant-se un funeral d'estat a la Catedral de Saint Paul. Quan el seu taüt passà pel Tàmesi entre Tower Pier a Festival Pier, els operaris dels ports inclinaren les grues per a saludar-lo. L'Artilleria Reial disparà 19 salves en honor seu (com es fa amb els caps de govern), i 16 avions de la Royal Air Force van sobrevolar Londres. El taüt va portar-se a l'estació de Waterloo on va ser carregat en un carruatge especialment preparat per portar-lo fins a Bladon. El seu funeral també va ser una de les majors reunions d'homes d'estat del món, amb representants de mes de 100 països, incloent al President de França Charles de Gaulle, al Primer Ministre del Canadà Lester B. Pearson, el Primer Ministre de Rodèsia Ian Smith, l'ex-President dels Estats Units Dwight Eisenhower, caps d'estat i de govern actuals i passats i membres de les famílies reials de tot el món, només superada per la mort del Papa Joan Pau II al 2005.

Per desig de Churchill, va ser enterrat a la tomba familiar de l'església de St Martin, Bladon, prop de Woodstock, no gaire lluny d'on va néixer al Palau de Blenheim.

Churchill com artista, historiador i escriptor

Estàtua de Churchill i Franklin D. Roosevelt a New Bond Street, Londres

Churchill com a artista

Winston Churchill es dedicà també a la pintura, afecció que li proporcionava un gran plaer. Es lliurà a aquesta activitat especialment després de la seva dimissió com a Primer Lord de l'Almirallat al 1915. Churchill trobà en la pintura un refugi per als períodes de depressió. Segons les seves pròpies paraules, lluitava contra un gos negre que el perseguí durant tota la seva vida. No obstant, als seus paisatges i bodegons no hi ha cap signe que mostri aquest fet. Se'l coneix principalment per les seves escenes de paisatges impressionistes, moltes de les quals les pintà estant de vacances al sud de França, Egipte al Marroc. Durant la seva vida pintà dotzenes de quadres, alguns dels quals s'exposen al seu estudi de Chartwell, així com en col·leccions privades. La major part de les seves pintures són olis representant paisatges, però també realitzà escenes d'interiors i retrats.

Churchill com a historiador i escriptor

Churchill va ser un escriptor prolífic durant tota la seva vida i en els períodes que va estar fora del govern es considerava com un escriptor que també era membre del Parlament. A pesar del seu origen aristocràtic la seva herència va ser insignificant, atès que la seva mare n'havia gastat la major. És per això que sempre va estar curt de diners i amatent a escriure per a assolir una remuneració que li permetés mantenir el nivell luxós de vida que duia. Diverses de les seves primeres obres històriques van ser escrites amb la finalitat d'obtenir diners: abans de 1946, els membres del Parlament només rebien un salari nominal (i abans de 1911 no rebien res), i molts tenien altres professions que els permetessin viure. Des del seu primer llibre, "The Story of the Malakand Field Force", publicat al 1898, fins al seu segon mandat com a Primer Ministre, els ingressos de Churchill provingueren gairebé tots d'escriure llibres i articles d'opinió als diaris i revistes. Un dels seus articles més famosos és el que va aparèixer a l'Evening Standard al 1936 advertint de l'ascens de Hitler i dels perills de la política d'apaivagament.

Tot i ser un excel·lent escriptor i historiador, no seguí estudis reglats d'història, sinó que fou de formació autodidacta. Les principals influències a la seva prosa i al seu estil van ser la "Història de la Guerra Civil Anglesa" de Clarendon, la "Història del Declivi i Caiguda de l'Imperi Romà" de Gibbon i la "Història d'Anglaterra" de Macaulay. Va tenir molt poc interès per la història social o l'econòmica, ja que veia la història des del punt de vista militar i polític, creada per grans homes més que per forces econòmiques o canvis socials.

The river war recull la visió de Churchill sobre la guerra del Sudan

Churchill fou el darrer i més influent expositor de la història segons el concepte "Whig", el qual es basava en la creença dels segles XVIII i XIX segons la qual el poble britànic tenia una grandesa única i molt especial, així com una destinació imperial i que, per tant, la història de la Gran Bretanya havia de veure's com el progrés per a arribar a aquesta destinació. Aquesta creença va inspirar tant la seva obra literària com política i mai va modificar el seu punt de vista ni va mostrar cap interès per altres escoles de pensament, tot i que fins i tot a la seva època de joventut ja es considerava com anacrònic aquest punt de vista.

Els seus llibres d'història es poden catalogar en tres categories:

• La primera es relaciona amb la història de la seva família, com és la biografia del seu pare Life of Randolph Churchill (1906) i del seu avantpassat Marlborough: His Life and Times (1933-1938). Aquestes biografies han estat qüestionades pel desig de Churchill de presentar aquests personatges en els seus millors aspectes, fent molt poc ús del material històric existent i, en el cas del seu pare, ometent informació que en reflectia elements poc atractius, tot i que als arxius de la família hi havia documentació que així ho assenyalava. La biografia de Marlborough mostra el gran talent literari de Churchill, no tant pel seu rigor històric sinó pel seu llenguatge, i està considerada com una obra mestra.

• La segona categoria són els treballs autobiogràfics de Churchill, incloent les seves experiències com a corresponsal de guerra, les quals van ser plasmades en llibres com Makaland Field Force(1898), The River War (1899), London to Ladysmith via Pretoria (1900) i Ian Hamilton's March (1900). Uns llibres molt interessants i entretinguts, que contenen informació molt valuosa sobre les guerres imperials de la Gran Bretanya a l'Índia, Sudan i Sud-àfrica, tot i que en realitat eren llibres escrits per a la seva autopromoció, ja que des de 1900 Churchill estava bolcat de ple a la política.

• La seva reputació com escriptor, no obstant això, descansa principalment en la tercera categoria dels seus llibres, que comprèn tres massius treballs d'història narrativa. Aquests són les històries de la Primera Guerra Mundial: The War Crisis (sis volums, 1923-1931) i la Segona Guerra Mundial: The Second World War (sis volums, 1948-1953) i History of the English-Speaking People (quatre volums, 1956-1958); uns dels llibres d'història més extensos que mai hagin estat publicats. La història narrada per Churchill sobre les dues Guerres Mundials està lluny de ser convencional, ja que l'autor va participar-hi activament. Ambdues col·leccions són, per tant, memòries i fets històrics, però Churchill es va assegurar d'incloure esdeveniments en els quals no hi va participar, com per exemple la guerra entre Alemanya i la Unió Soviètica. Inevitablement, en els seus llibres el centre de la narrativa és la Gran Bretanya i ell mateix.

Com a membre del govern en part de la Primera Guerra Mundial i com Primer Ministre en la Segona, Churchill va tenir accés a documents oficials, plans militars, secrets oficials i correspondència entre els líders de les potències mundials. Després de la Primera Guerra Mundial, quan existien molt poques regles referents a l'ús d'aquesta documentació, Churchill simplement va prendre aquests documents quan es va retirar del govern i en va fer ús lliure en els seus llibres. A partir d'aquell moment van sorgir una sèrie de regles estrictes que van evitar que documents oficials fossin utilitzats per escriure narratives històriques o memòries una vegada que els ministres abandonessin el govern.

El llibre The World Crisis va ser inspirat en l'atac de Lord Esher sobre la reputació de Churchill a les seves memòries. El llibre és una barreja d'història militar amb la narrativa elegant de Churchill; alguns passatges on es refereix a la història política i diplomàtica són escrits sovint per a justificar les seves pròpies accions durant la guerra; mentre que la descripció d'altres figures polítiques i militars indicava de vegades la intenció de saldar revenges personals. Aquestes obres mostren les opinions personals de Churchill, però tenen un gran interès en ser el seu autor partícip directe dels fets, la qual cosa permet conèixer des de dins la política britànica de la primera meitat del segle XX. Arthur Balfour va opinar sobre The World Crisis com "una brillant autobiografia, disfressada com una història de l'univers".

El 1953 fou guardonat amb el Premi Nobel de Literatura, per les seves memòries de guerra i el seu treball periodístic o, segons l'Acadèmia Sueca, per la seva mestria en la descripció històrica i biogràfica així com per la brillant oratòria en defensa i exaltació dels valors humans.

Obra seleccionada

• 1898: The Story of the Malakand Field
• 1899: The River War
• 1900: Savrona
• 1906: For Free Trade
• 1906: Lord Randolph Churchill, 2 volums
• 1908: My African Journey
• 1923-1931: The World Crisis, 6 volums
• 1930: My Early Life
• 1931: India
• 1933-1938: Marlborough, 4 volums
• 1937: Great Contemporaries
• 1939: Step by Step
• 1946: Victory
• 1948-1954: The Second World War, 6 volums
• 1951: In the Balance
• 1951: War Speeches, 3 volums
• 1956-1958: A History of the English-speaking Peoples, 4 volums
• 1962: Frontiers and Wars

Honors

Estàtua de Churchill a Westminster, Londres, davant del Parlament.

Abans de rebre el gran honor de tenir un funeral d'estat, Churchill havia rebut nombrosos premis i honors durant tota la seva vida, incloent el haver estat la segona persona en ser nomenada Ciutadà Honorífic dels Estats Units. Al El 1953 li fou concedit el títol de Cavaller de l'Imperi Britànic, esdevenint Sir Winston Churchill, i el 24 d'abril de 1953 fou nomenat Cavaller de l'Orde de la Lligacama, i investit com a tal el 14 de juny de 1954. També al 1953 va rebre el Premi Nobel de Literatura pels seus nombrosos treballs publicats, en especial la seva obra en sis volums "La Segona Guerra Mundial". Al 1955, la Reina Elisabet li proposà el títol de Duc (a diferència dels altres Primers Ministres, als que només se'ls feia comtes), títol que rebutjà per no interferir en la futura carrera política del seu fill fill Randolph. Al 2002, una enquesta de la BBC sobre els 100 Britànics més Importants, va ser proclamat com "El Major de Tots Ells", amb un milió de vots dels espectadors de la BBC. Churchill també va ser escollit com un dels líders més influents en tota la història per la revista Time. Al 1958 es fundà el Churchill College, a Cambridge en honor seu. L'any 1956 li fou concedit el Premi Internacional Carlemany, concedit a Aquisgrà, pel seu esforç en defensar la unitat europea.

Doctorats Honorífics

• Doctor en Dret per la Universitat de Rochester
• Doctor en Dret per la Universitat de Harvard (Cambridge, Massachusetts) al 1943
• Doctor en Dret per la Universitat McGill (Mont-real, Quebec) al 1944
• Universitat Wesminster a Fulton (Missouri) (5 de març de 1946)
• Universitat de Miami (Miami, Florida) al 1947
• Doctor en Filosofia per la Universitat de Copenhaguen al 1950

Càrrecs polítics
Precedit per: El Duc de Marlborough	Sots-Secretari d'Estat per a les Colònies 1905- 1908	Succeït per: Jack Seely
Precedit per: Vescomte Gladstone	President de la Direcció de Comerç 1910 - 1911	Succeït per: Reginald McKenna
Precedit per: Reginald McKenna	Primer Lord de l'Almirallat 1911 - 1915	Succeït per: Arthur Balfour
Precedit per: Edwin Samuel Montagu	Canceller del Ducat de Lancaster 1915	Succeït per: Herbert Samuel
Precedit per: Christopher Addison	Ministre de Munició 1917 - 1919	Succeït per: Lord Inverforth
Precedit per: el Vescomte Milner	Secretari d'Estat de la Guerra 1919 - 1921	Succeït per: Sir Laming Worthington-Evans
Precedit per: Lord Weir	Secretari d'Estat de l'Aire 1919 - 1921	Succeït per: Frederick Edward Guest
Precedit per: el Vescomte Milner	Secretari d'Estat per les Colònies 1921 - 1922	Succeït per: el Duc de Devonshire
Precedit per: el Vescomte Snowden	Canceller de l'Erari 1924 - 1929	Succeït per: el Vescomte Snowden
Precedit per: el Vescomte Snowden	Primer Lord de l'Almirallat 1939 - 1940	Succeït per: el Comte Alexander de Hillsborough
Precedit per: Neville Chamberlain	President de la Cambra dels Comuns 1940 - 1942	Succeït per: Sir Stafford Cripps
Precedit per: Neville Chamberlain	Primer Ministre del Regne Unit 10 de maig de 1940 - 27 de juliol de 1945	Succeït per: Clement Attlee
Precedit per: Càrrec de nova creació	Ministre de Defensa 1940 - 1945	Succeït per: Clement Attlee
Precedit per: Clement Attlee	Cap de l'Oposició 1945 - 1951	Succeït per: Clement Attlee
Precedit per: Clement Attlee	Primer Ministre del Regne Unit 27 d'octubre de 1951 - 7 d'abril de 1955	Succeït per: Sir Anthony Eden
Precedit per: Emanuel Shinwell	Ministre de Defensa 1951 – 1952	Succeït per: el Comte Alexander de Tunísia
Membre del Parlament
Precedit per: Walter Runciman Alfred Emmott	Membre del Parlament per la circumscripció d'Oldham amb Alfred Emmott 1900 – 1906	Succeït per: John Bright Alfred Emmott
Precedit per: Sir William Houldsworth	Membre del Parlament per la circumscripció de Mànchester Nord-oest 1906 – 1908	Succeït per: William Joynson-Hicks
Precedit per: Alexander Wilkie John Leng	Membre del Parlament per la circumscripció de Dundee amb Alexander Wilkie 1908 – 1922	Succeït per: Edmund Morel Edwin Scrymgeour
Precedit per: Sir Charles Lyle	Membre del Parlament per la circumscripció d' Epping 1924 – 1945	Succeït per: Leah Manning
Precedit per: Nova circumscripció	Membre del Parlament per la circumscripció de Woodford 1945 – 1964	Succeït per: Patrick Jenkin
Càrrecs polítics
Precedit per: Neville Chamberlain	Cap del Partit Conservador Britànic 1940 – 1955	Succeït per: Sir Anthony Eden
Càrrecs Acadèmics
Precedit per: Herbert Henry Asquith	Rector de l'Universitat d'Aberdeen 1914 – 1918	Succeït per: el Vescomte Cowdray
Precedit per: Sir John Gilmour	Rector de l'Universitat d'Edinburgh 1929 – 1932	Succeït per: Ian Standish Monteith Hamilton
Precedit per: el Vescomte Haldane	Canceller de l'Universitat de Bristol 1929 – 1965	Succeït per: el Duc de Beaufort
Càrrecs Honorífics
Precedit per: el Marquès de Willingdon	Lord Guardià dels Cinc Ports 1941 – 1965	Succeït per: Sir Robert Menzies
Precedit per: David Grenfell	Pare de la Casa 1959 – 1964	Succeït per: Rab Butler
Precedit per: David Logan	Membre del Parlament més Veterà febrer de1964 – octubre de 1964	Succeït per: Manny Shinwell
Guardons
Precedit per: François Mauriac	Premi Nobel de Literatura 1953	Succeït per: Ernest Hemingway
Precedit per: Iósif Stalin Franklin Delano Roosevelt	Persona de l'Any de la Revista Time 1940 1949	Succeït per: Harry S. Truman El Combatent Nord-americà

Bibliografia

Fonts principals

• Churchill, Winston. The World Crisis. 6 vols. (1923–31); one-vol. ed. (2005). [On World War I.]
• –––. The Second World War. 6 vols. (1948–53)
• Coombs, David, ed., with Minnie Churchill. Sir Winston Churchill: His Life through His Paintings. Fwd. by Mary Soames. Pegasus, 2003. ISBN 0-7624-2731-0. [Other editions entitled Sir Winston Churchill's Life and His Paintings and Sir Winston Churchill: His Life and His Paintings. Includes illustrations of approx. 500–534 paintings by Churchill.]
• Gilbert, Martin. In Search of Churchill: A Historian's Journey (1994). [Memoir about editing the following multi-volume work.]
• –––, ed. Winston S. Churchill. An 8 volume biography begun by Randolph Churchill, supported by 15 companion vols. of official and unofficial documents relating to Churchill. 1966–

I. Youth, 1874-1900 (2 vols., 1966);

II. Young Statesman, 1901–1914 (3 vols., 1967);

III. The Challenge of War, 1914–1916 (3 vols., 1973). ISBN 0-395-16974-7 (10) & ISBN 978-0-395-16974-2 (13);

IV. The Stricken World, 1916–1922 (2 vols., 1975);

V. The Prophet of Truth, 1923–1939 (3 vols., 1977);

VI. Finest Hour, 1939-1941: The Churchill War Papers (2 vols., 1983);

VII. Road to Victory, 1941-1945 (4 vols., 1986);

VIII. Never Despair, 1945-1965 (3 vols., 1988).

• Churchill, Winston. ¡No nos rendiremos jamás! Los mejores discursos de Winston S. Churchill - Planeta de Agostini Barcelona 2006 - ISBN 84-674-3327-2
• James, Robert Rhodes, ed. Winston S. Churchill: His Complete Speeches, 1897-1963. 8 vols. London: Chelsea, 1974.
• Knowles, Elizabeth. The Oxford Dictionary of Twentieth Century Quotations. Oxford, Eng.: Oxford University Press, 1999. ISBN 0-19-860103-4. ISBN 978-0-19-860103-6. ISBN 0-19-866250-5. ISBN 978-0-19-866250-1.
• Loewenheim, Francis L. and Harold D. Langley, eds; Roosevelt and Churchill: Their Secret Wartime Correspondence (1975).

Altres fonts 

• Beschloss, Michael R. The Conquerors: Roosevelt, Truman and the Destruction of Hitler's Germany, 1941-1945 (2002).
• Best, Geoffrey. Churchill: A Study in Greatness (2003).
• Blake, Robert. Winston Churchill. Pocket Biographies (1997).
• Blake, Robert and Louis William Roger, editors Churchill: A Major New Reassessment of His Life in Peace and War. Oxford UP, 1992. 29 essays by scholars.
• Browne, A. Montague. Long Sunset (1995).
• Charmley, John, Churchill, The End of Glory: A Political Biography (1993).
• –––. Churchill's Grand Alliance: The Anglo-American Special Relationship 1940-57 (1996)
• Gilbert, Martin. Churchill: A Life (1992). ISBN 0-8050-2396-8. [One-volume version of 8-volume biography.]
• Haffner, Sebastian. Winston Churchill (1967).
• Davis, Richard Harding. Real Soldiers of Fortune (1906). Early biography. Project Gutenberg etext, wikisource aquí

• D'Este, Carlo. Warlord : a life of Winston Churchill at war, 1874-1945. 1st. New York: Harper, 2008. ISBN 978-0-06-057573-1 [Consulta: 26 novembre 2008]. 
• Hennessy, P. Prime minister: the office and its holders since 1945 (2001).
• Hitchens, Christopher. "The Medals of His Defeats", The Atlantic Monthly (April 2002).
• James, Robert Rhodes. Churchill: A Study in Failure, 1900-1939 (1970).
• Jenkins, Roy. Churchill: A Biography (2001).
• Kersaudy, François. Churchill and De Gaulle (1981). ISBN 0-00-216328-4.
• Krockow, Christian. Churchill: Man of the Century. [1900-1999]. ISBN 1-902809-43-2.
• Lukacs, John. Churchill : Visionary, Statesman, Historian. New Haven: Yale University Press, 2002.
• Manchester, William. The Last Lion: Winston Spencer Churchill, Alone 1932-1940 (1988). ISBN 0-316-54512-0.
• –––. The Last Lion: Winston Spencer Churchill, Visions of Glory 1874-1932 (1983). ISBN 0-316-54503-1.
• Massie, Robert. Dreadnought: Britain, Germany and the Coming of the Great War. ISBN 1-84413-528-4). [Chapters 40-41 concern Churchill at Admiralty.]
• Pelling, Henry. Winston Churchill (1974). ISBN 1-84022-218-2. [Comprehensive biography.]
• Rasor, Eugene L. Winston S. Churchill, 1874-1965: A Comprehensive Historiography and Annotated Bibliography. Greenwood Press, 2000. ISBN 0-313-30546-3 [Entries include several thousand books and scholarly articles.]
• Soames, Mary, ed. Speaking for Themselves: The Personal Letters of Winston and Clementine Churchill (1998).
• Stansky, Peter, ed. Churchill: A Profile (1973). [Perspectives on Churchill by leading scholars.]
• Storr, Anthony. Churchill's Black Dog and Other Phenomena of the Human Mind. HarperCollins Publishers Ltd. New Edition ed., 1997. ISBN 0-00-637566-9 (10). ISBN 978-0-00-637566-1 (13).

Enllaços externs

• Pàgina de l'Institut Nobel, Premi Nobel de Literatura 1953 (en anglès)
• Winston Churchill al Projecte Gutenberg (en anglès)
• Obres de Winston Churchill al Projecte Gutenberg. (anglès)

• Winston Churchill Memorial and Library at Westminster College, Missouri
• Churchill College Biography of Winston Churchill
• Books written by Churchill
• Key records about Winston Churchill at The National Archives of the United Kingdom
• The locations of correspondence and papers of Knight Statesman and Historian, Sir Winston Leonard Spencer Churchill at The National Archives of the United Kingdom
• Imperial War Museum: Churchill Museum and Cabinet War Rooms. Comprising the original underground War Rooms perfectly preserved since 1945, from which Churchill ran the War, including the Cabinet Room, the Map Room and Churchill's bedroom, and the new Museum dedicated to Churchill's life.
• Collected Churchill Podcasts and speeches
• The Churchill Centre website
• Churchill and the Great Republic. Exhibition explores Churchill's lifelong relationship with the United States.
• War Cabinet Minutes (1942), (1942–43), (1945–46), (1946)
• The Real Churchill (critical) and a rebuttal
• A Rebuttal to "The Real Churchill
• Online bibliography of books on Churchill
• Online gallery of Churchill's numerous oil paintings
• Discursos:
  • EarthStation1: Winston Churchill Speech Audio Archive
  • Churchill's Speeches