Edificis Romànics

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

Es distingeixen molt particularment en l'arquitectura romànica les següents classes d'edificis que mereixen ser analitzats individualment:

Catedrals[modifica]

Vegeu també: Catedrales de España
L'absis de la catedral d'Àvila està integrat en la muralla.

Les catedrals no van tenir gran importància fins al segle XII, doncs freqüentment les superava en magnificencia les esglésies monacales, però des d'aquest segle van ser creixent en interès social i arquitectònic. Servien per a defensa de les ciutats i eren centre de reunions civils. Presenten l'aspecte de fortaleses, amb les seves torrasses almenados i els seus robusts murs. D'aquest tipus són, entre uns altres:

Esglésies menors[modifica]

Les esglésies menors que no siguin monacales es diferencien d'aquestes i de les catedrals en les seves reduïdes dimensions i a tenir poc desenvolupat l'absis central, que en els monestirs i catedrals servia per a cor de la comunitat respectiva. Entre aquestes esglésies menors han d'explicar-se els baptisteris que seguien construint-se a Itàlia (i amb prou feines fora d'ella) separats de les esglésies catedrals o parroquials i tenien planta rodona o poligonal.

Monestirs[modifica]

Monestir de Sant Millán la Cogolla.

Els monestirs amb les seves esglésies abaciales van revestir cabdal importància des del segle VI però fins al segle XI no van haver de cridar l'atenció en el terreny arquitectònic doncs els monjos, més que a l'arquitectura es dedicaven al cultiu de les ciències i les lletres a roturaciones de terrenys i al millorament i organització de l'estat social. A partir d'aquest segle, les riqueses que per donacions anaven adquirint els monjos i el favor que gaudien dels senyors feudals els proporcionava mitjans per a la construcció de les seves esglésies i monestirs a gran escala. En aquests, es distingeixen com a obra d'art, a més de l'església, la sala capitular per a les reunions i els claustres. A les esglésies monacales sol estar molt desenvolupat l'absis i en les pertanyents a grans monestirs, també el creuer per donar cabuda als nombrosos monjos que allí constituïen el cor.

Sabut és de tots que els benedictinos van ser els grans arquitectes dels segles IX, X, XI i XII i a la seva difusió, activitat i perícia ha d'Europa incomptables monuments artístics de tot gènere en l'esmentat període. Al començament del segle XI, només l'ordre benedictina en les seves diverses branques portaven fundades més de 15.000 abadies. I entre les moltes que gaudien de justa celebritat en tota Europa majorment per a l'art, va sobresortir com a centre principal als segles XI i XII l'Abadia de Cluny (França) que era una reforma benedictina fundada l'any 910. Li va seguir en importància la del Cister, nova reforma que va començar gairebé amb el segle XII i ambdues van donar lloc a certes variants d'estil. Es deien vulgarment els de la primera branca benedictinos d'hàbit negre i els de la segona, d'hàbit blanc perquè així es distingien.

A Espanya, van florir principalment els següents monestirs:

Tots ells van ser reconstruïts si no fundats als segles XI i XII, encara que varis eren ja cèlebres en èpoques anteriors. Gran nombre de poblacions a Espanya, com també en altres països europeus deuen el seu origen als monestirs dels segles X, XI i XII principalment a Castella i Lleó, tots ells sota la regla de Sant Benito.

Claustres[modifica]

Clausto de Santo Domingo de Sitges.

Els claustres van ser, patis interiors amb peristil, record dels atris de les antigues basíliques, diferenciant-se en què les columnes de les arcades no recolzen immediatament sobre el sòl sinó sobre un podi corregut. Es troben ja des d'aquest període formant part no només dels monestirs, sinó també de les catedrals. Es conserven encara restes de claustres del segle XI en algunes catedrals, entre uns altres el de Elna (Rosselló) i el de Seu d'Urgel. Molts hi ha de monestirs com

Tots ells van haver de començar al segle XI. Del segle XII són els de

Simplificació dels claustres i els atris primitius són els pòrtics perllongats que en algunes esglésies romàniques, sobretot, espanyoles s'estenen davant una o dues ales de l'edifici.

Campanars[modifica]

Els campanars formaven part principal de les esglésies o estaven units a elles. Es construïen a Itàlia amb més independència de les mateixes. A França i Alemanya, van començar a erigir-se torres bessones als costats de la façana en esglésies importants com ja les havia indicat el plànol del monestir de Sant Gall. Però el més comú en l'estil romànic era situar una sola torre-campanar en un costat del creuer o sobre el mateix. Per regla general, la seva planta és quadrada encara que en alguna rara ocasió la tenen rodona o poligonal, elevant-se uniforme en tota la seva altura. Porten en cada front cert nombre de finestres que denuncien els caràcters del seu estil. Cada pis o cos en què es divideix la torre està assenyalat exteriorment per cornisa romànica i la seva rematada sempre piramidal quan no té merlets no sol ser molt agut. A França i alguna vegada a Itàlia, es troben exemplars romànics de torres quadrades o poligonals els cossos de les quals pugen disminuint gradualment coronats amb torrecillas o pinacles però ja entren en l'època i l'esperit de l'art gòtic.

Cementiris[modifica]

Els cementiris es construïen al costat de les esglésies ja des de segles remots sense que fins al segle XIII es donés sepultura dins dels temples de no tractar-se de sants, bisbes, abats o reis encara que aquests últims generalment, s'enterraven en criptes. Els fundadors d'esglésies i monestirs i altres persones distingides tenien els seus sepulcres en els pòrtics o en la paret exterior del temple o en els claustres com ho revelen molts edificis encara existents. Els sarcòfags eren poc suntuosos consistint en caixes de pedra més o menys decorades amb ornamentació romànica i inscripcions i que rares vegades ostenten la figura del difunt en relleu. També es cavaven en la penya segons determinades costums regionals. Amb freqüència, s'enterraven els difunts fins i tot els distingits, en un sepulcre de fàbrica sota terra, cobert amb una simple lauda o llosa funerària amb inscripcions. Les urnes de pedra que s'adverteixen encara en alguns claustres i parets d'esglésies romàniques i gòtiques no contenen una altra cosa sinó els ossos i cendres dels difunts reconeguts que es traslladaven allí després de consumit perfectament el cadàver amb el temps: d'aquí el nom d'urnes-osseres que reben.

Construccions civils i militars[modifica]

Muralles d'Àvila.

Les construccions com a cases, palaus i castells es modelaven segons l'estil romànic de les esglésies en el ornato, en les portes, finestres, etc. encara que sempre amb menor aparell extern. Els palaus tenien un pòrtic o pati interior a semblança de la casa romana. Els castells no van començar a portar els saledizos anomenats barbacanas sinó des del segle XII generalitzant-se al segle XIV. Però abans hi havia en lloc d'ells unes galeries obertes fetes de fusta, anomenades també matacanes o ladroneras com les barbacanas tot la qual cosa va ser portat d'Orient per les Croades. Els castells senyorials ostenten a l'entrada del recinte fortificat una torre ampla i robusta cridada torre de l'homenatge. Són cèlebres entre els monuments civils i militars d'aquesta època:

Vegeu també[modifica]