Català

Català

català i valencià  ([kataˈla] (occ.), [kətəˈɫa] (or.), [kata'ɾa] (alg.))
Altres noms	valencià (al País Valencià) AFI: [baɫensi'a], [vaɫensi'a] (oc.) [bəɫənsi'a] (or.) [vəɫənsi'a] (Tarr., bal.).
Tipus	llengua i llengua viva
Ús
Parlants	10 milions de catalanòfons
Parlants nadius	4.873.396  (2021 )
Oficial a	Fitxer:Escut de l'Alguer.svg L'Alguer Andorra Balears Catalunya País Valencià
Autòcton de	l'Alguer, Andorra, Balears, el Carxe, Catalunya, Catalunya del Nord, Franja de Ponent, País Valencià
Estat	Andorra, Espanya, França i Itàlia
El domini lingüístic català dins d'Europa Domini lingüístic català
Classificació lingüística
Indoeuropea   Itàlica    Romànica     Itàlica Occidental       Gal·loibèrica        Occitanoromànica         Català/Valencià/Balear
Característiques
Sistema d'escriptura	alfabet llatí
Institució de normalització	Institut d'Estudis Catalans Acadèmia Valenciana de la Llengua
Estudiat per	filologia catalana
Història	història de la llengua catalana
Codis
ISO 639-1	ca
ISO 639-2	cat
ISO 639-3	cat
ISO 639-6	iren
SIL	cat
Glottolog	stan1289
Linguasphere	51-AAA-e
Ethnologue	cat
ASCL	2301
Linguist List	cat
IETF	ca

El català (denominació oficial a Catalunya, a les Illes Balears, a Andorra i a la ciutat de l'Alguer) o valencià (denominació oficial al País Valencià) és una llengua romànica parlada per més d'onze milions de persones a Catalunya, al País Valencià (tret d'algunes comarques de l'interior), les Illes Balears, Andorra, la Franja de Ponent (a l'Aragó), la ciutat de l'Alguer (a l'illa de Sardenya), la Catalunya del Nord i el Carxe, un petit territori de Múrcia poblat per immigrats valencians. Té nou milions parlants; el seu domini lingüístic, amb una superfície de 68.730 km² i 13.529.127 d'habitants (2009), inclou 1.687 termes municipals. Com les altres llengües romàniques, el català descendeix del llatí vulgar que parlaven els romans que s'establiren a Hispània durant l'edat antiga.

La normativa del català és establerta, d'una manera general, per l'Institut d'Estudis Catalans, que pren com a base l'ortografia, la gramàtica i el diccionari elaborats per Pompeu Fabra i Poc, i per a les variants específiques del valencià, per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que pren com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però més adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen les varietats valencianes.

El català té cinc grans dialectes (valencià, nord-occidental, central, balear i rossellonès) que juntament amb l'alguerès, es divideixen fins a vint-i-una varietats i s'agrupen en dos grans blocs: el català occidental i el català oriental. Les propostes normatives permeten reduir les diferències entre aquests dialectes en el català estàndard des del punt de vista gramatical, fonètic i de lèxic.

El català és una llengua de transició entre les llengües iberoromàniques i les llengües gal·loromàniques, encara que antigament fos molt pròxima a l'occità, amb qui comparteix origen i grup: l'occitanoromànic. Al llarg dels darrers segles, la major part dels dialectes del català han rebut una forta influència del castellà a l'Estat espanyol i a Andorra, del francès a la Catalunya del Nord i també a Andorra, i de l'italià i del sard a l'Alguer, que hi ha deixat empremta en forma de nou vocabulari i noves expressions. El grau d'ús i d'oficialitat del català varia molt segons el territori, que va des de la nul·la oficialitat a França a ser l'únic idioma oficial a Andorra, passant per la cooficialitat en tres comunitats autònomes espanyoles.

L'ordre estàndard de les frases és Subjecte-Verb-Objecte, encara que pugui canviar en certs tipus de frases com les oracions interrogatives i algunes relatives. La morfologia del català és similar a la de la resta de llengües romàniques: relativament poques flexions; dos gèneres, cap cas (excepte en els pronoms personals, on encara romanen vestigis de la declinació llatina), i distinció entre singular i plural. Els adjectius també es flexionen segons el gènere i el nombre. La prosòdia presenta un accent prosòdic que pot ser marcat per mitjà d'accent gràfic. La llengua té una varietat vocàlica mitjana, amb vuit sons vocàlics diferents. Una característica pròpia del català és la manera com es forma el passat perifràstic, un temps verbal singular que combina el verb anar com a auxiliar i l'infinitiu (en altres llengües del món aquesta combinació té un valor de futur).

A la fi del segle xiv ja es constata la denominació d'aquesta llengua, entre altres noms, com a valencià, denominació oficial al País Valencià. Actualment, per evitar els conflictes potencials que es podrien utilitzar com a arma política per afeblir la llengua basant-se en aquesta doble denominació, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua defensa que:

«

És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els Estatuts d'Autonomia de Catalunya i les Illes Balears.

»

Classificació

Mapa cronològic que mostra l'evolució territorial de les llengües del sud-oest d'Europa entre les que apareix el català.

El català és una llengua indoeuropea i actualment es troba entre la branca gal·loromànica i la branca iberoromànica de les llengües romàniques. És per això que podem dir que el català té una classificació força complexa i no exempta de polèmica (fins amb un cert rerefons polític), car comparteix moltes característiques amb el castellà (llengua iberoromànica) i amb l'occità i el francès (llengües gal·loromàniques). Depèn en gran mesura de les fonts.

La Gramàtica del català contemporani situa el català dins les llengües romàniques occidentals, en una posició intermèdia entre la família gal·loromànica i la família iberoromànica. El català nasqué dins la família gal·loromànica i s'hi mantingué fins al segle xv, però a partir de llavors ha experimentat una clara influència del castellà. Comparant les diferents llengües romàniques, el català sovint s'ha considerat com a llengua pont o de transició entre les llengües iberoromàniques i les gal·loromàniques, posició que sovint implica certes connotacions de llengua menor. Altres estudis més moderns classifiquen el català dins el diasistema de les llengües occitanoromàniques, un conjunt lingüístic diferenciat en el context romànic.

Posicions minoritàries dins la lingüística catalana, però majoritàries dins la lingüística occitana, sostenen que, d'acord amb criteris d'intel·ligibilitat mútua, semblança lingüística i tradició literària comuna entre el català i l'occità, ambdues llengües s'haurien de considerar com a dialectes d'un mateix idioma. Sobre aquesta qüestió els pares de la romanística, com ara Wilhelm Meyer-Lübke o Friedrich Christian Diez, van incloure el català com a part integrant del conjunt occità.

Distribució geogràfica

Territoris de llengua catalana.

La llengua catalana es parla en quatre estats diferents:

• Andorra, on és la llengua pròpia i únic idioma oficial. És la llengua habitual del 43,8% de la població.
• Espanya
  • Catalunya, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà i l'occità (variant aranesa). Existeixen diverses variants dialectals dins del territori. És la llengua habitual del 47% de la població.
  • Illes Balears, on és la llengua pròpia i cooficial juntament amb el castellà, es parlen els dialectes balears. És la llengua habitual del 46% de la població.
  • En la major part de la Comunitat Valenciana, on és la llengua pròpia i on es parla la varietat dialectal anomenada oficialment i genèricament valencià, no és uniforme a tot el territori, ja que hi ha tres subdialectes amb matisos de diferència. De fet, la zona septentrional valenciana i la meridional catalana comparteixen un mateix dialecte, el valencià de transició. En aquesta zona, el català és la llengua habitual del 40,1% de la població. Per al conjunt de la Comunitat Valenciana és la llengua habitual d'un 25% de la població, aproximadament. Per a més informació, vegeu l'article valencià.
  • A la zona oriental d'Aragó (Franja de Ponent), territori format per les comarques de La Llitera i el Matarranya, i prop de la meitat dels municipis de la Ribagorça, Baix Cinca i Baix Aragó - Casp; la tenen com a llengua habitual prop de 30.000 persones, el 70% de la població del territori. A Aragó el català no és oficial, però des de 1990 ha guanyat cert reconeixement en la legislació autonòmica. El 17 de desembre de 2009 les Corts d'Aragó van aprovar un dictamen per promoure i fomentar les llengües pròpies d'Aragó.
  • Una petita comarca de la Regió de Múrcia, coneguda com El Carxe, on el català, en aquest cas valencià, és parlat per unes cinc-centes persones, encara que no és oficial.
• França
  • Els antics territoris tributaris dels comtats del Rosselló i la Cerdanya (territori conegut també com a Catalunya del Nord) que van formar part de la Monarquia Hispànica fins al Tractat dels Pirineus (1659). Actualment es corresponen amb la gairebé totalitat del departament dels Pirineus Orientals. Aquí el català no és oficial i ha retrocedit molt davant del francès. És la llengua habitual del 3,5% de la població.
• Itàlia
  • La ciutat italiana de l'Alguer a l'illa de Sardenya, on és parlat habitualment per un 13,9% de la població. L'Estat italià, en virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques" de 1999, preveu l'ús de llengües com el català en l'administració pública, en el sistema educatiu així com la posada en marxa de transmissions radiotelevisives per la RAI sempre que l'estatut de llengua subjecta a tutela sigui sol·licitat al consell provincial per municipis en què ho sol·liciti el quinze per cent de la població. Anteriorment, el 1997, el Consell Regional de Sardenya havia reconegut la igualtat en dignitat de la llengua sarda amb la italiana a tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït, entre les que cita el català, a la ciutat de l'Alguer. La ciutat, per la seva banda, promulga la seva tutela i normalització en els seus estatuts de 2000.

Una denominació que intenta englobar a tota aquesta àrea lingüística, no exempta de discussions pel caràcter ideològic que ha anat adquirint, és la de Països Catalans, encunyada a la fi del segle XIX i popularitzada per Joan Fuster en la seva obra Nosaltres els valencians («Nosaltres els valencians», 1962).

Història

Article principal: Història de la llengua catalana

Les Homilies d'Organyà són un dels primers documents literaris més antics escrits en català.

Decret de prohibició de la llengua catalana al Rosselló, Conflent i la Cerdanya del 2 d'abril de 1700.

Els primers testimonis de català escrit són del segle IX, encara que el primer document considerat literari en català són les Homilies d'Organyà, del segle XIII. Fins als segles XVI i XVII, quan comença el retrocés de la llengua enfront del castellà, el català s'estén i la seva literatura es desenvolupa amb autors com ara Ramon Llull (s. XIII - s. XIV), Ausiàs March i Joanot Martorell (s. XV).

L'ús del català fou prohibit al Principat de Catalunya en el camp oficial des del Decret de Nova Planta (1716), al País Valencià (1707) i a Mallorca i Eivissa (1715). A Catalunya Nord ja s'havia aplicat una prohibició similar el 1700. Menorca va passar a sobirania britànica el 1713. Aquestes prohibicions van restar excepte breus períodes durant la primera i segona república espanyola als territoris catalans d'Espanya i fins a l'entrada dels diferents estatuts d'autonomia entre el 1978 i el 1983, excepte a la Franja.

Des de la meitat del segle XIII fins a la fi del segle XIV, hom ha parlat el català al Regne de Múrcia, on hi havia components militars de la Corona d'Aragó i pobladors catalans. A la ciutat de Càller, a Sardenya, havia estat una llengua habitual fins al segle xviii. Durant el segle xix hi va haver importants colònies catalanoparlants a Saint Augustine (Florida) i a Algèria, que parlaven un dialecte extint, conegut com a patuet.

Al segle XIX amb la Reinaxença es produeix la recuperació del català com a llengua de cultura i posteriorment s'inicia un esforç normativitzador que culmina al segle XX amb diverses fites com ara l'obra de Pompeu Fabra i l'Institut d'Estudis Catalans. Durant el segle XIX es considerava el català com un dialecte de l'occità arribat durant la reconquesta, o pels musulmans durant la retirada de Septimània. Un dels primers filòlegs que van creure que el català i el provençal són llengües diferents fou Friedrich Christian Diez.

Característiques

El català té qualques característiques lingüístiques que la fan diferent de les llengües romàniques del voltant, sorgides de l'evolució local i peculiar del llatí vulgar. Els trets següents són algunes de les mutacions del llatí que s'han esdevingut durant la consolidació del català, i també se'n mostrem altres trets generals.

Vocalisme

• Trets comuns amb el grup gal·loromànic:
  • Caiguda de les vocals àtones finals excepte -A (MURU-, FLORE- → mur, flor) que l'oposen al grup iberoromànic que les conserva, excepte -E (muro però flor/chor), o a l'italoromànic que les conserva totes (muro, fiore).

• Trets comuns amb l'occità:
  • El català presenta una riquesa de diftongs i mots monosil·làbics: ([aj] rai, [ej] rei, [aw] cau, [ew] beu, [ow] pou, etc.)

• Trets que l'oposen al gal·loromànic:
  • Conservació gairebé general del so de la-u- llatina (català oriental lluna [ˈʎunə], català occidental lluna [ˈʎuna/ɛ], occità luna [ˈlynɔ], francès lune [lyn]). Només el dialecte capcinès va passar a la -u- gal·loromànica.

• Trets que l'oposen al castellà:
  • Manteniment de [ɛ] i [ɔ].

• Trets que l'oposen a l'occità (de manera genèrica):
  • Reducció del diftong AU a "o oberta" [ɔ] (CAULIS, PAUCU- → col, poc)

Consonantisme

• Tret de la Romània occidental:
  • Sonorització de -P-, -T-, -C- intervocàliques en -b-, -d-, -g- (CAPRA, CATENA, SECURU- → cabra, cadena, segur)

• Trets comuns gal·loromànics:
  • Manteniment dels grups inicials PL, CL, FL- (PLICARE, CLAVE-, FLORE- → plegar, clau, flor). Aquest tret oposa el català a les llengües iberoromàniques (en castellà llegar, llave, en portuguès chegar, chave).
  • Com en francès, en portuguès i en occità, se sonoritzen les consonants sordes obstruents quan el fonema primer de la paraula següent és una vocal o una consonant sonora, per exemple (en pronunciació valenciana): els homes [eɫs] i [ˈɔmes] → [eɫˈzɔmes]; peix bo [ˈpe(j)ʃ] i [ˈbɔ] → [ˈpe(j)ʒˈβɔ]; blat bord [ˈblat] i [ˈboɾt] → [ˈbladˈboɾt].

• Trets comuns amb l'occità (llenguadocià)
  • Caiguda de -N- intervocàlica esdevinguda final en el lèxic (PANE-, VINU- → pa, vi). Contràriament al llenguadocià, el plural conserva aquesta [n] (ex: pans, vins) fora del dialecte septentrional, el rossellonès.
  • Ensordiment de les consonants finals: verd [t], àrab [p].

• Trets específics, que gairebé no es troben en cap altra varietat de la Romània:
  • -D- intervocàlica esdevinguda final passa a -u (PEDE-, CREDIT →peu, (ell) creu)
  • -C + e, i, final →-u (CRUCE- → crou > creu)
  • Les terminacions -TIS en la flexió verbal (2a persona del plural) han derivat a -u (MIRATIS → miratz → mirau → mirau/mireu.

• Palatalitzacions consonàntiques (dispersades en la resta de la Romània):
  • Palatalització de L- inicial (LUNA, LEGE → lluna, llei). Aquest tret es troba també en el subdialecte foixenc (occità) i a la zona asturlleonesa.
  • Palatalització de -is- [jʃ]/[ʃ] procedent de -X-, SC- (COXA, PISCE- → cuixa, peix)
  • /k/ + [e], [i], [j] → *[ts] → [s]; CAELU- → cel [ˈsɛɫ].
  • /g/ + [e], [i], [j] → *[dʒ] → [ʒ]/[dʒ]; GELU- → gel [ˈʒɛɫ].
  • /j/ → *[dʒ] → [ʒ]/[dʒ]; IACTARE → gitar [ʒiˈta]
  • -ly-, -ll-, -c'l-, -t'l- → ll [ʎ]; MULIERE- → muller; CABALLU- → cavall, també hi ha altres casos com villa → vila, on s'ha simplificat la geminació; AURICULA → *oric'la → orella; UETULU- → *vet'lu → vell.
  • -ni-, -gn-, -nn- → ny [ɲ]; LIGNA → llenya; ANNU- → any tret compartit amb el castellà.

• Els altres trets, també originals, tenen una extensió superior a les llengües romàniques.
  • Reducció dels grups consonàntics -MB-, -ND→ -m-, -n- (CAMBA, CUMBA, MANDARE, BINDA > cama, coma, manar, bena), tret compartit amb l'occità gascó i el llenguadocià meridional.
  • Presència de geminades: setmana [mm], cotna [nn], bitllet [ʎʎ], guatla [ɫɫ], intel·ligent [ɫɫ]>[ɫ]. Aquestes sols són comunes a l'occità i a les varietats itàliques.

Morfologia

• El català baleàric ha conservat l'article salat (< llatí IPSE), probablement anterior a la forma derivada de ILLE. Aquest article solament s'ha conservat de manera dominant al sard i està en perill d'extinció, si no ha desaparegut, en algunes àrees de Provença i de Sicília.
• Els articles més usuals (i normatius) són el, la, els, les (ara, al dialecte nord-occidental i a l'alguerès perduren encara les formes masculines lo, los)
• Contràriament a les varietats iberoromàniques, el català practica certes elisions fonètiques. Algunes s'escriuen com el + home > l'home i d'altres no s'escriuen quinze anys [ˈkinz ˈaɲs].
• Els possessius genèrics es formen amb l'article (ex: el meu gos) com en italià (il mio cane), en portuguès (o meu cão), en qualques varietats occitanes (roergàs, llenguadocià, gascó pirinenc i niçard). Existeix alhora una altra forma de possessiu (de presència variada segons els dialectes) usada essencialment per a certs membres de la família i/o per a expressar un grau d'afecte elevat (ex: mon pare; en valencià ma casa, ma vida).
• El femení plural es forma amb "-es" (casa > cases).
• Té plurals sensibles (el francès no en té; Ex: un pas > des pas) que es formen amb -os. Ex: gos > gossos, peix > peixos. S'oposa així al castellà i a l'occità llenguadocià que usen -es (ex: mes > meses).
• Absència gairebé completa del partitiu com a les llengües iberoromàniques i en oposició a les llengües gal·loromàniques (ex: vull pa, cast. quiero pan però fr: je veux du pain.
• Existeix la formació del pretèrit mitjançant perífrasi amb una conjugació especial del present del verb anar. Ex: jo vaig dir (que generalment ha desplaçat jo diguí).

Lèxic

El lèxic bàsic català sembla demostrar més afinitats amb el grup gal·loromànic que amb l'iberoromànic. Aquestes semblances es fan més paleses amb l'occità (posarem exemples del dialecte llenguadocià).

• FENESTRA > finestra (oc. fenèstra/finèstra, fr. fenêtre, it. finestra) i VENTU- > ventana (esp.), JANUELLA > janela (port.)
• MANDUCARE > menjar (oc. manjar, fr. manger, it. mangiare) i COMEDERE > comer (esp. i port.)
• MATUTINU- > matí (oc. matin, fr. matin/matinée, it. mattino/mattina) i HORA MANEANA > mañana (esp.), amanhã (port.)
• PARABOLARE > parlar (oc. parlar, fr. parler, it. parlare) i FABULARE > hablar (esp.), falar (port.)
• TABULA > taula (oc. taula, fr. table, it. tavola) i MENSA > mesa (esp. i port.).

Alfabet i caràcters

L'alfabet utilitzat per antonomàsia és l'alfabet català. Malgrat això, de l'època medieval existeixen alguns llibres i texts en català aljamiat, és a dir, català escrit amb caràcters hebreus o àrabs. Per exemple, algunes de les làpides del Centre Bonastruc Saporta de Girona són escrites en català amb caràcters hebreus.

Sistema d'escriptura

El sistema d'escriptura també presenta certs trets particulars. El català presenta una característica única, l'escriptura de la ela geminada: ‹l·l› (com a intel·ligent). L'altre tret especial del català és la ‹ny› [ɲ] que també es troba a l'hongarès, a les llengües filipines, al malai, a l'indonesi i a diverses llengües africanes. També convé esmentar la grafia ‹-ig›, pronunciada [t͡ʃ] després de vocal i [it͡ʃ] després de consonant, representada a poques paraules (com faig, maig, mig ([mit͡ʃ]), desig ([deˈzit͡ʃ]) puig, raig, Reig, roig, vaig, veig) o la representació amb ‹t› + "consonant" les consonants dobles en: ‹tm›, ‹tn›, ‹tl› i ‹tll› i l'africament en: ‹ts›, ‹tz›, ‹tx›, ‹tg› i ‹tj› (setmana, cotna, Betlem, bitllet, potser, dotze, jutge, platja).

Gramàtica

Article principal: Gramàtica del català

Els substantius i adjectius catalans es declinen en gènere i nombre. Els substantius pertanyen a un d'entre dos gèneres – masculí per la forma un/una i femení per la forma una/unes. Igual que els determinants, els adjectius han de concordar en gènere i nombre amb el substantiu que acompanyen. Per exemple, el sintagma el noi senzill es pot flexionar de la següent manera:

	Singular	Plural
Masculí	el noi senzill	els nois senzills
Femení	la noia senzilla	les noies senzilles

En el cas dels substantius que poden anar en masculí o femení, el femení es forma habitualment afegint el sufix -a a la forma masculina; per exemple, gat/gata o nen/nena. Tanmateix, també hi ha nombrosos adjectius que presenten una forma diferent pel masculí i el femení (home/dona, bou/vaca), que formen el femení de forma especial (emperador/emperadriu, metge/metgessa) o que tenen la mateixa forma pel masculí i el femení (estudiant, portaveu). En alguns pocs casos especials, un substantiu pot canviar de gènere si canvia de nombre. Així doncs, es diu "l'art paleocristià" però "les belles arts".

Les frases catalanes segueixen un esquema SVO (subjecte-verb-complement o objecte) encara que es permeti la variació en l'ordre dels elements per qüestions d'estil o per donar més rellevància a determinada informació. El mot més important de la frase és el verb, sense el qual no existeix l'oració gramatical.

Nombre de parlants al món i coneixements

Article principal: Català al món

Territoris on té estatus oficial

Territori	Entén	Sap parlar	Llengua habitual
Catalunya	5.899.400	5.027.200	2.268.100
País Valencià	Cal posar al dia les dades urgentment.
Illes Balears
Andorra
Total

Territoris en els quals no té estatus oficial

Territori	Entén	Sap parlar	Llengua habitual
L'Alguer (Sardenya, Itàlia)	20.000	17.625	4.638
Catalunya del Nord (França)	203.121	125.622	11.703
Franja de Ponent	38.853	35.031	30.386
Carxe (Múrcia)	Sense dades (<697)	Sense dades (<697)	Sense dades (<697)
Resta del món	Sense dades	350.000	Sense dades
Total	261.974	528.278	46.727

Total

Territori	Entén	Sap parlar	Llengua habitual
Europa	10.636.364	7.405.898	4.498.532
Resta del món	Sense dades	350.000	Sense dades
Total	10.636.364	7.755.898	4.498.532

Coneixement del català (2003-2004)

Territori	Parlar	Entendre	Llegir	Escriure
Catalunya	84,7	97,4	90,5	62,3
País Valencià	57,5	78,1	54,9	32,5
Illes Balears	74,6	93,1	79,6	46,9
Catalunya del Nord	37,1	65,3	31,4	10,6
Andorra	78,9	96,0	89,7	61,1
Franja de Ponent	88,8	98,5	72,9	30,3
L'Alguer	61,3	90,1	46,5	13,6

(% de la població de 15 i més anys).

Ús social

Territori	A Casa	Al Carrer
Catalunya	45	51
País Valencià	37	32
Illes Balears	44	41
Catalunya del Nord	1	1
Andorra	38	51
Franja de Ponent	70	61
L'Alguer	8	4

(% de la població de 15 i més anys).

Llengua materna

Territori	Persones	Percentatge
Catalunya	2.813.000	38,5%
País Valencià	1.047.000	21,1%
Illes Balears	392.000	36,1%
Andorra	26.000	33,8%
Franja de Ponent	33.000	70,2%
Catalunya del Nord	35.000	8,5%
L'Alguer	8.000	22,4%
TOTAL	4.353.000	31,2%

Segons dades de la UNESCO el català és actualment la vint-i-dosena llengua més traduïda a altres llengües del món. Segons un estudi de Jordi Mas, de Softcatalà, el català és la vint-i-sisena llengua més emprada a Internet.

Dialectes

Article principal: Dialectes del català

El 1861, Manuel Milà i Fontanals va proposar una divisió del català en dos grans blocs dialectals: Català oriental i Català occidental.

No hi ha una línia precisa que divideixi els dos blocs, puix que sempre hi ha una zona de transició força ampla entre cada parell de dialectes, excepte a les illes Balears. Les diferències més notables entre tots dos blocs són:

• Català occidental:
  • Les vocals àtones són: [a] [e] [i] [o] [u]. Hi ha distinció entre la e i la a i entre la o i la u.
  • La x inicial o postconsonàntica està africada /tʃ/. Entre vocals o quan està precedida de i, és /jʃ/.
  • La pronunciació de les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí [e].
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -e (valencià) o -o (nord-occidental i de transició).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -ix, -ixen, -isca.
  • Hi ha manteniment de la nasal plural medieval en mots proparoxítons: hòmens, jóvens.
  • Hi ha vocabulari específic: espill, xiquet...

• Català oriental:
  • Les vocals àtones són: [ə] [i] [u]. Les vocals e i a en posició àtona es tornen /ə/ i la o i la u es tornen /u/ (tanmateix, es manté /o/ a Mallorca).
  • La x tant si és inicial, postconsonàntica, entre vocals o si és precedida de i és fricativa /ʃ/.
  • Les Ē ("e" llargues) i Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí es pronuncien [ɛ] (a la major part del baleàric es pronuncien [ə] i en alguerès es pronuncien [e]).
  • Antiga tendència a la iodització de certs mots històrics (tret estigmatitzat i en fort retrocés actualment a Catalunya, amb frases com "la paia a l'ui").
  • La 1a persona del present d'indicatiu és -o (central), -i (septentrional) i ø (Balears i alguerès).
  • Els verbs incoatius de la 3a conjugació es formen en -eix, -eixen, -eixi.
  • La -n- del plural nasal medieval de les paraules proparoxítones cau: homes, joves.
  • Hi ha vocabulari específic: mirall, noi/al·lot...

Cap dialecte és completament homogeni: tot dialecte es pot subdividir en molts subdialectes. El català es divideix en dos blocs dialectals i aquests en diversos dialectes:

Divisió dialectal del català-valencià
BLOC OCCIDENTAL a) Nord-occidental    1. Ribagorçà       i. Benasquès (CA < > AN)    2. Pallarès b) Occidental de transició    1. Tortosí o valencià de transició    2. Matarranyenc c) Valencià    1. Castellonenc    2. Valencià central    3. Valencià meridional    4. Alacantí    5. Valencià murcià. (Desaparegut, trets lèxics i gramaticals transferits al murcià o panotxo) DIALECTES DE TRANSICIÓ ENTRE BLOCS a) Xipella* (oriental < > occidental)    1. Solsoní b) Salat de la Marina* (mallorquí < > valencià)	BLOC ORIENTAL a) Septentrional (rossellonès)    1. Capcinès b) Central    1. Salat de la Costa Brava*    2. Barceloní    3. Tarragoní    4. Septentrional de transició c) Baleàric    1. Mallorquí         i. Mallorquí pollencí         ii. Mallorquí solleric         iii. Mallorquí felanitxer         iv. Mallorquí sineuer         iv. Mallorquí d'Argentina (Desaparegut)    2. Menorquí         i. Menorquí oriental         ii. Menorquí occidental         ii. Menorquí de Florida (Desaparegut)    3. Eivissenc         i. Eivissenc oriental         ii. Eivissenc occidental         iii. Vilatà d) Alguerès	DIALECTES NO CLASSIFICATS a) Patuet d'Algèria (Desaparegut) b) Judeocatalà (Desaparegut) c) Catanyol

Estàndards

Existeixen dos estàndards principals per a la llengua catalana, el regulat per l'Institut d'Estudis Catalans, l'estàndard general vàlid per a tot el domini lingüístic, tenint com a centre l'ortografia establerta per Pompeu Fabra i Poch però amb els trets gramaticals i ortogràfics característics del català central no influenciats pel castellà, i el regulat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, estàndard d'àmbit restringit vàlid per al País Valencià, centrat en l'estandardització del valencià prenent com a base les Normes de Castelló, és a dir, l'ortografia de Pompeu Fabra però adaptada a la pronúncia del català occidental i als trets que caracteritzen els dialectes valencians.

L'estàndard de l'IEC, ultra tenir com a base els trets del català central, pren també trets d'altres dialectes considerant-los com a estàndard. Tot i això, la diferència més notable de tots dos estàndards és l'accentuació de moltes "e" tòniques, per exemple: francès o anglès (IEC) - francés o anglés (AVL), cafè (IEC) - café (AVL), conèixer (IEC) - conéixer, comprèn (IEC) - comprèn (AVL). Això és degut a la diferent pronunciació d'algunes "e" tòniques, especialment les Ē ("e" llargues) i les Ǐ ("i" breus) tòniques del llatí, en ambdós blocs del català, on al bloc oriental es pronuncia [ɛ] a l'occidental es pronuncia [e]. Malgrat açò, l'estàndard de l'AVL manté l'accent greu "è", sense pronunciar-se obert al bloc occidental, en algunes paraules com són: què, València, èter, sèsam, sèrie i època.

També hi ha altres divergències com l'ús de tl en alguns mots per l'AVL en comptes de tll com en ametla/ametlla, espatla/espatlla o butla/butlla, l'ús dels determinants demostratius elidits (este, eixe) igual que els reforçats (aquest, aqueix) o l'ús de moltes formes verbals comunes en el valencià, i moltes esteses pel bloc occidental, com les formes del subjuntiu o l'escriptura dels incoatius tant en -ix- com en -eix- o l'ús preferent del morfema -e de la 1a persona singular del present d'indicatiu.

A les Illes Balears es fa servir l'estàndard de l'IEC adaptat al marc dialectal balear per la secció filològica de la Universitat de les Illes Balears, l'òrgan consultiu del Govern Balear. Per exemple, l'IEC indica que tan correcte és escriure "cantam" com "cantem" i la Universitat determina que la forma preferent a les Illes ha de ser "cantam" fins i tot en àmbits formals. Un altre tret de l'estàndard balear és l'escriptura de la 1a persona del singular del present d'indicatiu, on no hi ha desinència: "jo cant", "jo tem", jo "dorm".

A l'Alguer, l'IEC ha adaptat l'estàndard a la varietat algueresa. En aquest estàndard s'hi pot trobar, entre altres característiques, l'article lo d'ús general, possessius especials la mia, lo sou/la sua, lo tou/la tua, etc., ús de la -v- al pretèrit imperfet a totes les conjugacions: cantava, creixiva, llegiva; ús de moltes paraules de caràcter arcaic a la resta del domini mes d'ús molt corrent a l'alguerès: manco per menys, calqui u per algú, qual/quala per quin/quina, etc. i adaptacions dels pronoms febles.

Situació sociolingüística

La característica sociolingüística més destacada del català és que en tots els territoris on es parla es troba en situació de bilingüisme social: amb el francès a Catalunya del Nord, amb l'italià (més que amb el sard) a L'Alguer, i amb el castellà a la resta del domini lingüístic, incloent-hi Andorra, on també es parla francès, castellà i portuguès. D'altra banda, el català és la desena llengua en traducció, la vuitena a la blogosfera i la vintena en edició al món.

Catalunya

A Catalunya el factor més important del bilingüisme social és la immigració de la resta de l'Espanya. Hom ha calculat que, sense migracions, la població de Catalunya hauria passat d'uns 2 milions de persones el 1900 a 2,4 el 2001, en comptes dels més de 6,1 milions censats en aquesta data (i que són més de 7 el 2008); és a dir, la població sense immigració hauria estat el 39% de la real. El percentatge de parlants de català com a primera llengua a Catalunya ha passat del 36,2%, més 2,5% de bilingües el 2003 al 31,6% més un 3,8% de bilingües el 2008, unes dades que confirmen el retrocés del català a Catalunya, encara que, més lentament que en altres territoris.

Segons l'Enquesta demogràfica de 2007, de les dades comparatives que aquesta enquesta ofereix en relació a les de l'any 1986, tot just encetada la política lingüística, destaca el fet que mentre que la població en aquests onze anys havia crescut en 1.193.467 habitants, la població que havia adquirit les distintes habilitats lingüístiques ho havia fet de manera superior: 1.304.446 persones més entenien el català, hi havia 1.570.034 nous parlants, 1.588.658 eren nous lectors i 2.116.533 persones més sabien escriure en català, factor que és atribuïble a una actitud social favorable i a polítiques públiques eficaces.

Tot i així, pel que fa als usos, el català és la segona llengua més parlada de Catalunya, on és superada pel castellà tant com a llengua materna, d'identificació i habitual segons les dades oficials de l'Institut d'Estadística de Catalunya 2008, tot i que el català és la llengua més parlada en 5 de les 7 àrees funcionals de Catalunya. Segons les dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya (Idescat) per a l'any 2008, el català és la llengua habitual del 47,6% de la població de Catalunya (un 35,6% en exclusiva i un 12% bilingüe amb el castellà). En termes absoluts, 2.933.300 persones tenen al català com a idioma habitual (2.196.600 en exclusiva i 736.700 bilingüe amb el castellà), davant de 3.566.700 (57,90%) que tenen al castellà com a llengua habitual. Respecte a l'enquesta anterior d'Idescat s'observa un augment en xifres absolutes de l'ús habitual del català (2.933.300 enfront de 2.850.000 de 2003) però un retrocés en valors relatius (47,6% davant del 50,7%). S'observa també un creixement, tant en valors absoluts com relatius, dels habitants de Catalunya que usen habitualment tant el castellà com el català (en valors absoluts es produeix gairebé una triplicació, passant de 265.40 a 736.700; en valors relatius, el creixement és del 4,7% al 12%), el que es tradueix en la disminució de les persones que utilitzen habitualment només el català.

Segons l'Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008, de l'Institut d'Estadística de Catalunya, el 31,6% de la població tenia com a llengua materna el català, el 55% el castellà i el 3,8% era bilingüe matern. La llengua catalana ha patit també un fort retrocés com a llengua habitual passant del 46% el 2003, al 35,6% el 2008, mentre que el castellà es manté des del 47,2% el 2003 al 45,9% el 2008. Per la seva banda els bilingües perfectes segueixen incrementant-se fins a l'11,9% el 2008. Segons la mateixa font, el català ha seguit augmentant tant en parlants com en coneixement escrit de la població, però continua disminuint en percentatge respecte al total de la ciutadania catalana.

Els habitants de Catalunya que tenen com a llengua materna al català són menys que aquells que la fan servir de manera habitual. Segons l'Idescat, el 2008, 2.186.000 persones (34,60%) tenien al català com a llengua materna (enfront de 3.625.500, 58,00%, que tenen al castellà). Aquestes xifres inclouen a 236.500 que també tenen com a llengua materna al castellà. Es mostren fenòmens similars als descrits amb la llengua habitual en relació amb les dades de 2003: estabilització de parlants que tenen al català com a llengua materna (2.177.800 el 2003 enfront dels citats 2.186.000 de 2008), amb la reculada en termes relatius (38,70% enfront del 34,60%), augment dels parlants que tenen com a llengües maternes al castellà i al català (es passa de 141.600 a 236.500 parlants; augment del 2,5% al 3% en termes relatius), amb la consegüent disminució del nombre de persones que consideren exclusivament al català com a llengua materna.

En sentit similar, els catalans que consideren al català com a llengua d'identificació són menys (però no de manera tan acusada) que els que la fan servir de manera habitual. Segons les dades d'Idescat, el 2008, 2.770.500 persones (49,30%) tenien al català com a llengua d'identificació (per 3.410.300, el 55,30% que ho feien amb el castellà). Aquestes xifres inclouen a 542.800 persones que també s'identifiquen amb el castellà. Es mostren els mateixos fenòmens que els relatius a llengua habitual i materna pel que fa a les dades de 2003: lleuger augment del nombre de parlants que s'identifiquen amb el català (2.770.500 el 2003 enfront dels citats 2.770.500 de 2008), amb retrocés en termes relatius (49,30% enfront del 46%), augment dels parlants que s'identifiquen amb el català i el castellà (es passa de 278.600 a 542.800 parlants; augment del 5% al 8,8% en termes relatius), amb la simètrica disminució del nombre de persones que identifiquen exclusivament amb el català.

Coneixement del català a Catalunya
Coneixement	Persones	Percentatge
L'entén	6.610.202	93,8%
El sap parlar	5.331.000	78,3%
El sap llegir	5.143.100	75,0%
El sap escriure	3.967.500	56,3%
Població total major de 2 anys	7.049.900	100%

El català a Catalunyaa
	Any 2003		Any 2008
	Persones	Percentatge	Persones	Percentatge
Llengua habitual	2.850.300	50,7%	2.933.300	47,6%
Llengua materna	2.177.800	38,7%	2.186.000	34,6%
Llengua d'identificació	2.770.500	49,3%	2.838.100	46%

:^aXifres que inclouen tant els parlants que consideren només al català com a llengua habitual, materna o d'identificació com als que consideren d'aquesta manera tant al català com al castellà.

Àrees funcionals de Catalunya.

  Àrea Metropolitana de Barcelona

  Camp de Tarragona

  Catalunya Central

  Ponent

  Comarques gironines

  Alt Pirineu i Aran

  Terres de l'Ebre

S'observa que el català es manté com a llengua habitual en termes absoluts entre 1980 i 2008, encara que de manera lenta, en comptes de retrocedir com al País Valencià o a la Catalunya del Nord. El retrocés en termes relatius que s'ha produït en el període 2003-2008 es deu a la important arribada d'immigrants a Catalunya, més de mig milió en aquest període, un 36% dels quals tenen al castellà com a llengua pròpia. Altres estudis, com La Segona Generació a Barcelona: Un Estudi Longitudinal (març de 2009), aplicat a l'àrea metropolitana de Barcelona, ​​assenyalen que aproximadament el 80% dels immigrants de la zona d'estudi considerada prefereix utilitzar el castellà, un percentatge superior al dels que el parlen pel seu origen. Els autors creuen que és així per haver-se instal·lat els immigrants en barris on el castellà és més habitual.

Pel que fa a la distribució territorial (dades de 2008), l'ús del català (exclusiu, sense comptar els que parlen també habitualment en castellà) és predominant en les àrees funcionals de les Comarques gironines (50,9%), Terres de l'Ebre (72,8%), Ponent (64,4%), Catalunya Central (56,7%) i Alt Pirineu i Aran (60,1%), on el català com a llengua habitual (exclusiva) és usat per més del 50% de la població. Els graus menors d'ús es donen en el Camp de Tarragona (33,1%) i l'Àrea Metropolitana de Barcelona (27,8%). Respecte a les dades de 2003, s'observa un retrocés percentual dels parlants habituals exclusius de català en totes les àrees, que va del 8,8% a Ponent al 16,5% del Camp de Tarragona.

La Generalitat de Catalunya ha dut a terme una tasca de foment i potenciació de l'ús del català com la llengua prioritària a Catalunya. Tant l'estatut d'autonomia de 1979 com el de 2006 defineixen al català com llengua pròpia de Catalunya. L'estatut de 2006 indica a més que:

«	El català [...] és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions públiques i dels mitjans de comunicació públics de Catalunya, i és també la llengua normalment emprada com a vehicular i d'aprenentatge en l'ensenyament.	»
— Estatut d'Autonomia de Catalunya, article 6.a.

País Valencià

Article principal: Valencià

A la part del País Valencià on és llengua pròpia, existeix un procés de substitució lingüística del català pel castellà. Aquest procés s'ha completat gairebé del tot a la ciutat d'Alacant i és molt avançat a la de València, malgrat que encara no és important en àrees rurals. Fins a una època recent, molts parlants eren en situació prop de la diglòssia, cosa que vol dir que feien servir el català només en situacions informals, mentre que a les situacions institucionalitzades feien servir exclusivament el castellà.

El predomini del castellà es concentra bàsicament a una franja interior central i occidental, i a un enclavament (Asp i Montfort) a l'extrem sud, comprenent en ella el 25% del territori i en el que resideixen el 13% de la població. En aquest territori s'empren unes variants dialectals del castellà amb inluència del català, el dialecte xurro i el dialecte murcià, tot i que no està consensuada per tots els lingüistes a causa de les diferències dialectals del Baix Segura i Villena amb la zona oriental de Múrcia. El valencià té en aquesta zona un grau de coneixement limitat.

El predomini del valencià es concentra a la costa i a les comarques contigües, abasta el 75% del territori i en ella resideix el 87% de la població. En aquesta àrea el 36,4% de la població afirma utilitzar el valencià preferentment a casa, Segons un sondeig del 2005, davant del 54,5% que utilitza la llengua castellana. Per zones, l'ús del valencià a casa és predominant a les zones de concentració urbana mitjana o baixa, mentre que el castellà ho és a les grans concentracions urbanes. El castellà que es parla en aquesta zona té alguns trets fonètics i lèxics propis o influenciats pel valencià.

Seguint dades oficials sobre l'ús en l'àmbit domèstic, per zones dins el territori de predomini valencianoparlant, el valencià té un ús minoritari a l'àrea metropolitana de València i a la zona de la meitat sud de la província d'Alacant, on s'utilitza sempre per menys del 30%. En canvi, l'ús continuat del valencià a la llar és majoritari a la resta del predomini lingüístic valencià, amb percentatges al voltant del 64% a la zona de la província de València i a la meitat nord de la d'Alacant, i el 46,2% a la zona de la província de Castelló.

Dades sociolingüístiques

Les dades sociolingüístiques referides al valencià publicades al Llibre blanc de l'ús del valencià - I editat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua el 2005 són:

• Quant a les quatre habilitats lingüístiques:

El 76% de la població del País Valencià de més de quinze anys entén el valencià. Poc més de la meitat, el 53% és capaç de parlar-lo. El 46% està capacitada per a llegir-lo, i el 25% pot escriure'l.

• Quant a l'ús de la llengua. Les dades de l'ús del valencià donen compte de la minorització de la llengua:

A casa el 36% usa el valencià predominantment o en exclusiva, El 33% l'utilitza en les relacions d'amistat i un 20% el fa servir en grans superfícies comercials

• Comparativa de la situació sociolingüística de 1985 i 2004.

Quant a les quatre habilitats lingüístiques es verifica un estancament en el percentatge de població que és capaç d'entendre el valencià, una disminució en 7 punts de la població competent per a parlar-lo i un increment notable de la que pot llegir-lo i escriure'l (en 19 punts i 17 punts respectivament).

Quant a l'ús de la llengua el percentatge de població que usa el valencià ha baixat 15 punts o més en tots els àmbits d'ús.

Coneixement del català al País Valencià
Coneixement	Percentatge
L'entén	76,0%
El sap parlar	53,3%
El sap llegir	47,0%
El sap escriure	25,3%
Població total major de 15 anys	100%

Illes Balears

El cas balear és semblant al de Catalunya, també aquí el factor principal en l'expansió del castellà ha estat la immigració, en mesura molt més gran que la substitució lingüística.

El català és la llengua pròpia de les Illes Balears (així definida en el seu Estatut d'Autonomia) i cooficial, al costat del castellà, per ser-ho aquesta en tot l'Estat. A més, a les zones turístiques, es parlen l'anglès i l'alemany. Encara que amb menys impacte, l'italià és també un idioma freqüent, sobretot a Formentera, que compta amb un alt índex de turisme d'aquesta nacionalitat.

D'acord amb les dades del cens de l'Institut d'Estadística de les Illes Balears de l'any 2001, i les dades sociolingüístiques del IEC de 2002, pel que fa al català la població es distribuiria de la següent manera: el sap parlar el 74,6%, l'entén el 93,1%, el sap llegir el 79,6%, el sap escriure el 46,9%. Per la seva banda, segons una enquesta realitzada el 2003 per la Secretaria de Política Lingüística dels 1.113.114 habitants de les Balears l'entenen 749.100, el saben parlar 600.500, i és la llengua habitual per 404.800 persones.

Coneixement del català a les Illes Balears
Coneixement	Persones	Percentatge
L'entén	749.100	93,1%
El sap parlar	600.500	74,6%
El sap llegir	640.700	79,6%
El sap escriure	377.200	46,9%
Població total major de 15 anys	804.800	100%

El català a les Illes Balears
	Any 2003
	Persones	Percentatge
Llengua habitual	404.800	45,7%
Llengua materna	343.200	42,6%

Franja de Ponent (Aragó)

El català és la llengua pròpia i tradicional en aquest territori anomenat Franja de Ponent, que antigament formava part del Principat de Catalunya tot i que actualment és la franja oriental d'Aragó. Actualment és parlat per un sector significatiu de la població, el 73,6% segons una enquesta realitzada per la Generalitat de Catalunya. També dóna una xifra aproximada de 30.000 parlants habituals de català, tot i que no és una llengua oficial i que té una presència gairebé nul·la en les institucions públiques, molt limitada en l'ensenyament, on només és possible estudiar-la com a llengua optativa, en l'administració i en actes públics en general.

Andorra

La llengua pròpia, nacional i oficial d'Andorra és el català. A més a més és l'únic territori on el català és l'únic idioma oficial i és l'únic estat del món que el té com idioma oficial. La realitat lingüística d'Andorra és el resultat de la gran transformació demogràfica que ha viscut el país des de la segona meitat del segle XX: el 1940 les persones estrangeres residents al país representaven només el 17%; el 1989 representaven el 75,7% -màxima històrica- i el 2007 eren al voltant del 65%. A causa d'aquest fenomen, tot i que el català és la llengua oficial, el castellà i el francès són llengües d'ús habitual en moltes interaccions comercials, i més recentment, la població de parla portuguesa s'ha incrementat significativament.

D'acord amb el Centre de recerca sociològica de l'Institut d'Estudis Andorrans, el català és la llengua materna del 38,8% de la població, seguida pel castellà amb un 35,4% i a certa distància del portuguès (15%) i francès (5,4%). Si només es té en compte la gent de nacionalitat andorrana, el percentatge de persones que tenen la llengua catalana com a materna ascendeix fins al 64%. Dels residents espanyols a Andorra un 56% tenen com a llengua pròpia el castellà i el 36% el català. La proporció de persones que tenen com a llengua materna el català, és més elevada entre els majors de 55 anys (un 58%), mentre que els més joves diuen en major proporció que el castellà és la seva llengua materna (un 48% dels que tenen entre 18 i 24 anys).

Pel que fa a la llengua habitual, el català és la més utilitzada amb el 58,3%, seguida del castellà amb el 37,3%. Tot i això l'ús de la llengua no té correlació amb les creences, ja que el 69% de la població pensa que el castellà és la llengua més parlada a Andorra, i el 80% creu que el català és necessari per integrar-se a Andorra. Quant a l'alfabetització, el 100% dels ciutadans saben llegir i escriure.

Segons l'observatori del Centre de Recerca Sociològica de l'Institut d'Estudis Andorrans, els usos lingüístics a Andorra són els següents:

	Llengua materna	Llengua habitual
Català	38,8%	58,3%
Castellà	35,4%	37,3%
Portuguès	15%	3,5%
Francès	5,4%	2,2%
Altres	5,5%	0,5%
Font: Institut d'Estudis Andorrans.

Presència internacional

L'oficialitat del català en un estat independent li permet una certa presència en l'àmbit internacional. L'ingrés d'Andorra en l'ONU, el 28 de juliol de 1993, va permetre per primera vegada en la història l'ús del català en una assemblea d'aquesta organització. També Andorra va portar per primera vegada la llengua catalana al Festival de la Cançó d'Eurovisió el 2004 amb Marta Roure i la cançó «Jugarem a estimar-nos».

Catalunya del Nord

A la Catalunya del Nord, el català ha estat reconegut com a llengua del departament, ensems amb el francès, el 10 de desembre del 2007 pel Consell General dels Pirineus Orientals mitjançant la Carta en favor del català. Tot i que aquest acte no comporta pas cap conseqüència ni té pas cap valor legal a l'estat francès.

A la Catalunya del Nord, com en la major part de França, el procés de substitució lingüística de l'idioma local pel francès està molt avançat, amb el clàssic patró pel qual l'idioma canvia primer a les ciutats i només més tard al camp. Actualment prop de la meitat de la població entén el català i entre un 20% i un 30% és capaç de parlar-lo, però el seu coneixement escrit i el seu ús social és inferior al 10%. En el primer terç del segle XX el català encara era la llengua de relació en moltes poblacions, especialment en l'àmbit rural.

Comarques tradicionals del departament dels Pirineus Orientals. Toponímia en català.

El reial decret francès de Lluís XIV del 2 d'abril de 1700, amb data d'aplicació d'1 de maig del mateix any, va prohibir dràsticament l'ús de la llengua catalana en documents oficials, notarials i d'un altre tipus, sota pena d'invalidar el contingut. Des de llavors, el francès continua sent l'única llengua oficial, i l'única que s'utilitza en l'ensenyament públic.

Les últimes dades sociolingüístiques de què disposa la Generalitat de Catalunya (2004) reflecteixen que el francès és la llengua majoritària a la Catalunya del Nord, amb una presència minoritària del català. Habitualment parla francès el 92% de la població, català el 3,5%, ambdós idiomes un 1% i el 3,5% parla altres llengües.

Quant a usos lingüístics en diversos àmbits cal assenyalar que el 80,5% dels nascuts a la Catalunya del Nord parlen únicament francès en l'àmbit familiar en contraposició amb un 17,3% en què el català és present. A més, l'àmbit de l'ús del català es redueix cada vegada més en les noves generacions i en els immigrants. Només un 6,3% dels estudiants de la Catalunya del Nord parlen en català entre ells i un 0,5% ho fa quan va al metge. No obstant això, la consciència lingüística no ha disminuït i un 62,9% dels habitants de la Catalunya del Nord creu que els nens haurien d'aprendre català.

L'Alguer (Sardenya)

Segons una enquesta d'usos lingüístics a L'Alguer, realitzada per la Generalitat de Catalunya el 2004, el coneixement de l'alguerès és el següent:

• L'entén: 90,1%
• El llegeix: 46,5%
• El parla: 61,3%
• L'escriu: 13,6%

El 22,4% dels algueresos té el català com a primera llengua, però en l'ús social baixa al 13%, i en el camp escolar predomina l'italià. La percepció que té la població és que l'alguerès es parla més que fa cinc anys, ara bé també es creu que es parlarà menys d'aquí a cinc anys. Respecte al sentiment de pertinença a la comunitat lingüística catalana, un 77,7% es manifesta entre molt i bastant identificat.

L'Alguer té una població de 43.831 habitants (2009). La població de la ciutat va ser substituïda per colons catalans de les comarques del Penedès i el Camp de Tarragona després d'un aixecament popular contra el rei Pere el Cerimoniós. A finals de 1354, la població queda molt reduïda per la fam, després de mig any de setge, i els resistents algueresos són expulsats o esclavitzats.

És per això que fins fa relativament poc la llengua majoritària de la ciutat era el català, en la seua varietat algueresa. Des de la fi de la Segona Guerra Mundial, però, la immigració de gent de parla sarda, l'escola, la televisió i els diaris de parla italiana han fet que menys famílies l'hagin transmès als fills. El 2004 els usos lingüístics de la població de l'Alguer eren els següents:

	Primera llengua	Llengua habitual
Italià	59,2%	83,0%
Català	22,4%	13,9%
Sard	12,3%	2,8%

Monument a la unitat de la llengua a l'Alguer.

Muralla de l'Alguer

Fins fa relativament poc, la majoria dels habitants de la zona parlaven alguerès, una varietat dialectal del català amb influències del sard i l'italià. El català va ser reemplaçat pel castellà com a llengua oficial durant el segle XVII, i, al segle XVIII, per l'italià.

El 1990 un 60% de la població local encara entenia l'alguerès parlat encara, des de fa un temps, poques famílies l'han transmès als fills. Tanmateix, la majoria dels algueresos de més de 30 anys el saben parlar i diferents entitats promouen la llengua i la cultura, com ara Òmnium Cultural, el Centre Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer.

Les últimes dades sociolingüístiques de la Generalitat de Catalunya (2004) reflecteixen que per al 80,7% de la població de l'Alguer la llengua vernacla és l'italià, sent la primera llengua del 59,8% de la població i l'habitual del 83,1%. El català és la primera llengua per al 22,4% de la població però és menys d'un 15% que la té com a llengua habitual o la considera pròpia. La tercera llengua, el sard, mostra un ús més baix.

Des de 1997 la llengua catalana compta amb reconeixement i legislació lingüística específica atorgada pel Consell Regional de Sardenya en la llei de Promozione e valorizzazione della cultura e della lingua della Sardegna. A més, diferents entitats, com ara Òmnium Cultural, el Centre de Recursos Pedagògics Maria Montessori i l'Obra Cultural de l'Alguer, promouen la llengua i cultura pròpies. Recentment, el municipi de l'Alguer ha organitzat cursos intensius als seus empleats. Gràcies a això, ara tots els ciutadans poden adreçar-se en alguerès a l'administració de la ciutat. També s'estan organitzant cursos de llengua per a nens i adults amb el suport de la Generalitat de Catalunya.

El nucli antic de l'Alguer mostra molts trets urbanístics i arquitectònics comuns a les ciutats medievals d'altres zones dels Països Catalans. Les muralles i torres, allà on s'han conservat, són molt característiques de la ciutat.

Els algueresos diuen a la seva ciutat «la Barceloneta» (pronunciat /baɫsaɾuˈneta/), a causa de la seva ascendència barcelonina i de la germanor amb aquesta ciutat. Entre Barcelona i l'Alguer s'organitzen viatges xàrter, generalment durant l'estiu. Des del 5 de febrer de 2004 existeix un servei de vols regulars entre Girona i l'Alguer.

Entre les seves tradicions vives destaca el Cant de la Sibil·la, que segons la tradició es canta la nit de Nadal a l'Alguer, de la mateixa manera que a altres regions de cultura catalana com Mallorca o la ciutat valenciana de Xeraco. En els últims anys hi ha hagut un ressorgiment de la música cantada en la llengua local. Entre els més famosos protagonistes d'aquesta nova onada destaquen artistes com la cantant Franca Masu.

Àmbit educatiu

Article principal: Educació en català

Amb la democràcia es va recuperar la llengua en l'àmbit educatiu. No obstant això, la introducció del català a les aules va ser molt desigual segons el territori. Així, mentre que a Catalunya i a les Balears s'ha adoptat un model lingüístic segons el qual el català és la llengua vehicular principal, al País Valencià s'ha seguit un model radicalment diferent en el qual els pares poden triar, en teoria, la llengua d'escolarització dels fills.

Mitjans de comunicació en català

Article principal: Espai català de comunicació

Als Països Catalans existeixen diferents mitjans de comunicació en català, els quals conformen l'anomenat espai català de comunicació. En l'àmbit de la premsa cal destacar l'edició en català de La Vanguardia i El Periódico de Catalunya, els diaris editats només en català El Punt Avui, Ara, Diari de Balears i L'Esportiu; la nombrosa premsa comarcal en català (Segre, Regió 7, Diari de Girona, El 9 Nou, etc.), les revistes en català (El Temps, Sàpiens, etc.) i els nombrosos diaris digitals en català (VilaWeb, Racó Català, Nació Digital, Ara.cat, 324.cat, etc.). Pel que fa a la ràdio destaquen Catalunya Ràdio, IB3 Ràdio i RAC 1 com a emissores generalistes, Catalunya Informació com a emissora d'informació 24 hores, i Catalunya Música, Sí Ràdio, Ràdio Flaixbac, Flaix FM i RAC 105 com a emissores musicals. Finalment pel que respecta a la televisió cal fer esment de TV3, IB3 Televisió i 8tv com a canals generalistes i El 33, Canal Nou Dos, 3/24, Canal Super3, Esport 3, Barça TV, RAC 105 TV i Estil 9 com a canals temàtics. El 2013 van deixar d'emetre Canal Nou i Ràdio Nou, tancats per la Generalitat Valenciana.

El català en l'àmbit digital

Fins al moment l'adveniment de la digitalització ha estat positiva per al català. A diferència del món de la impremta on les barreres d'entrada (econòmiques, legals, etc.) han estat tradicionalment adverses al català, la popularització d'Internet a la partir de 1994 a Catalunya va venir acompanyada d'una presència evident del català tant en l'àmbit institucional (Gencat, Diba, Ajuntament de Barcelona etc.) com econòmic (La Caixa), social (entitats) i fins i tot personal (webs personals). Les primeres xarxes socials fortament arrelades a Catalunya, Facebook i Tuenti (2010), disposen d'una interfície plenament operativa en català. Twitter no ho fa, però el català es defineix com la 19 llengua d'ús en aquesta xarxa.

Més tard, Twitter introdueix el català a la interfície d'ordinador (2012), però no a la mòbil. També incorporen el català les principals marques del sector digital a nivell global (Google i Microsoft) en els seus productes estrella. També hi influeix positivament l'interès tecnològic dels territoris on es parla català (cal tenir present que el català és la 8a llengua en penetració d'Internet entre la ciutadania) i l'any 2006 el català és també la 9a llengua als blocs, en aquell moment en eclosió.

Dues claus de l'ús del català a la xarxa són la versió catalana de la Viquipèdia, 17a del món i de les primeres en articles de qualitat i el naixement del domini .cat, amb 100.000 dominis. D'altra banda, gràcies a la mateixa demanda ciutadana i empresarial i a la tasca d'agents com l'entitat sense ànim de lucre Softcataà, els principals sistemes operatius d'ús comú (Windows, Linux, Android, Ios, etc. .

El català disposa d'un bon equipament en tecnologies de traducció automàtica, àmbit en què se situa al nivell de llengües com l'italià o l'alemany. La situació és més negativa en la resta de tecnologies de la llengua , amb aplicació en àmbits com la Internet de les coses, els sistemes de navegador i control d'automòbils, poca presència en l'àmbit de la intel•ligència artificial i els agents personals.

Estatus jurídic

El fet que la comunitat lingüística catalana estiga disgregada en quatre estats diferents provoca una gran diversitat quant a l'estatut legal de la llengua.

Els drets juridicolingüístics dels catalanoparlants són ben diferents segons l'indret geogràfic. D'una banda hi ha el Rosselló, l'Alguer, la Franja i el Carxe on, els catalanoparlants no tenen poc o cap reconeixement legal. D'altra banda, però, hi ha Andorra, el País Valencià, el Principat i les Illes Balears on els catalanoparlants tenen garantits certs drets lingüístics.

Dins l'Estat espanyol

Dins l'Estat espanyol, els drets lingüístics els marquen la Constitució i els Estatuts d'Autonomia. La Constitució, en l'Article 3, estableix que "El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la. Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d'acord amb els seus Estatuts". En conseqüència, el català és oficial però només és obligat conèixer el castellà. Aquest mateix article estableix que les altres llengües d'Espanya seran també oficials en els territoris autònoms d'acord amb els seus Estatuts respectius. La llengua catalana s'estableix com a oficial en tres estatuts d'autonomia: Catalunya, País Valencià i Balears.

Situació al País Valencià, Catalunya i Balears

Recentment l'Estat espanyol està immers en un procés d'actualitzacions dels Estatuts d'Autonomia. Però des del punt de vista lingüístic els canvis no són substancials:

• El nou Estatut d'Autonomia de les Balears aprovat en març de 2007 no contempla cap canvi lingüístic respecte de l'anterior.
• La reforma de l'Estatut d'Autonomia del País Valencià aprovada en abril de 2006, canvia el terme valencià pel d'idioma valencià. I s'afegien dos paràgrafs a l'article 6è: el 1r, on estableix "La llengua pròpia de la Comunitat Valenciana és el valencià.", no és una gran novetat, ja que, la Llei d'ús i ensenyament del valencià ja en parlava. I l'últim, on s'estableix l'Acadèmia Valenciana de la Llengua com a institució normativa de l'idioma valencià.
• El nou Estatut d'Autonomia de Catalunya és l'únic que estableix alguns canvis importants pel que fa a l'estatut jurídic de la llengua:
  • Drets i deures lingüístics. En primer lloc s'afig el deure de conéixer el català. D'aquesta manera tothom té el dret de conéixer el castellà i el català, dret d'emprar el castellà i el català, el deure de conéixer el castellà i el català.
  • Llengua pròpia. L'estatut català estableix que la llengua pròpia és el català i n'és la llengua d'ús normal i preferent de les administracions i dels mitjans de comunicació públics, i en l'ensenyament.
  • Per últim el nou estatut obliga a l'Estat a emprendre les accions necessàries per al reconeixement de l'oficialitat del català a la Unió Europea i assegurar-ne la presència.

Finalment, cal destacar altres aspectes que es traspuen dels Estatuts d'Autonomia:

• La dualitat lingüística al País Valencià.
• Cooperació / Reconeixement de la unitat de la llengua. Un aspecte important per a una llengua minoritària com el català és la unitat de la llengua, des d'aquest punt de vista cal remarcar les referències existents als estatuts balear i català. Fruit d'aquesta cooperació hi ha l'Institut Ramon Llull on col·laboren les institucions catalanes i balears. A l'Estatut valencià no es fa cap referència ni a la unitat de la llengua ni a la cooperació entre els territoris del domini lingüístic. Per a trobar-ne alguna en el corpus legislatiu valencià hem de buscar en el dictamen del Consell Valencià de Cultura, en les resolucions de l'AVL o en la LUEV, però en tots aquests casos les referències a la unitat de la llengua són ambigües i fins i tot irrisòries.

Situació a la Franja de Ponent i al Carxe

Dins l'Estat espanyol hi ha dues zones geogràfiques on els catalanoparlants no tenen cap reconeixement legal de la llengua pròpia, es tracta de les comarques de la Franja de Ponent i de la zona del Carxe, actualment sota administració d'Aragó i Múrcia, respectivament.

• A les comarques de la Franja de Ponent hi ha setanta mil habitants que tenen el català com a llengua materna. Malgrat que l'estatut d'autonomia d'Aragó no reconeix el català com a llengua oficial, s'hi pot observar un tímid procés de normalització lingüística. Tot es va iniciar quan alguns dels batlles d'aquestes comarques, el 22 de gener de 1984, varen demanar l'ensenyament optatiu del català a les escoles. El dia 1 de febrer de 1984 se celebrà una reunió a Mequinensa amb representants de tots els pobles de la Franja, que formularen la Declaració de Mequinensa. Els reunits hi varen proposar que la llengua catalana s'ensenyés com a assignatura optativa a tots aquells pobles de la Franja de Ponent que ho demanen i que la Diputació General d'Aragó donara suport a la producció literària en català. Els representants municipals, per la seua banda, es varen comprometre a fomentar l'ús públic del català en les seues localitats respectives: la retolació, els edictes, els mitjans de comunicació, etc.

• El Carxe. Dels catalanoparlants que viuen sota administració del Regne d'Espanya els que tenen l'estatut jurídic més desfavorable són els carxencs. El Carxe és una zona catalanoparlant que comprèn algunes entitats de població dels municipis de Iecla, Jumella i Favanella i on el català no té cap reconeixement oficial per la Comunitat Autònoma de Múrcia. L'única actuació en favor de la llengua la realitza l'Acadèmia Valenciana de la Llengua que des de 2006 imparteix classes de català a Iecla, atenent al prec de veïns carxencs.

Andorra

Al Principat d'Andorra el català és l'única llengua oficial segons la Constitució d'Andorra del 1993.

Catalunya Nord

• Exclusió de les llengües pròpies a França. Al llarg de la història l'Estat francés ha desenvolupat tot un sistema d'exclusió de les llengües pròpies.

• La llei Deixonne. Malgrat les inquietuds regionalistes que comencen a manifestar-se a principis del segle xx, caldrà esperar a la llei Deixonne de 1951. Aquesta Llei obria una petita escletxa en el sistema escolar. A l'escola primària, els mestres podien ser autoritzats a ensenyar durant una hora les llengües locals. A l'escola secundària només podien assegurar-se cursos com a activitats extraescolars. Les lleis posteriors sobre les "llengües locals i regionals no han anat més enllà de la llei Deixonne.

L'Alguer

Rètol bilingüe a l'Alguer

L'any 1997, el Consell Regional de Sardenya va reconèixer la igualtat en dignitat de la llengua sarda amb la italiana en tota l'illa, així com amb altres llengües d'àmbit més reduït entre les quals se cita el català a la ciutat de l'Alguer. La ciutat, per la seua part, promou la normalització del català als seus estatuts de l'any 2000.

En virtut de la "Norma en matèria de tutela de les minories lingüístiques històriques del 1999", l'Estat italià preveu l'ús de llengües com el català en l'administració pública i en el sistema educatiu, així com l'emissió de continguts radiotelevisius per la RAI sempre que així ho sol·licite el 15% de la població dels municipis que en facen la petició al consell provincial.

Influència en altres llengües

Parlars amb empremta de la llengua catalana

• Panotxo (Múrcia)
• sard (Sardenya)
• Sicilià (Sicília)
• Napolità (Nàpols)
• Xurro (Comarques xurres)
• Patuet (originat a Algèria, avui testimonial a França entre alguns pied-noir)

Manlleus a altres llengües

Hi ha paraules d'origen català que han arrelat en diverses llengües. Existeixen paraules que van entrar en la llengua castellana durant el segle xx a causa d'una expansió i importació d'especialitats vinculades a la gastronomia com poden ser les paraules ensaïmada, escalivada, paella, bajel (vaixell). I d'altres com orxata van arrelar al castellà per la mateixa raó però no eren originals del català sinó provinents d'origen llatí. Paella, Barraca i Porxo han estat utilitzades per l'esperanto.

Allà on ha deixat sentir més la influència lèxica ha estat en les llengües veïnes i en les dels països que havien pertangut a la corona catalanoaragonesa. Destaquen els casos del sard, els dialectes meridionals italians i el castellà.

El sard és la llengua amb més influx lèxic català, ja que s'hi compten cap a quatre mil catalanismes. N'hi ha de tota mena, per exemple ‘arratera' (ratera), ‘arrekkáda' (arracada), ‘bugnu' (bony), ‘faina' (feina), ‘ferréri' (ferrer), ‘fustéri' (fuster), ‘gravellu' (clavell), ‘istimare' (estimar), ‘istraviare' (estalviar), ‘judgi' (jutge), ‘leggiu', (lleig), ‘matessi' (mateix), ‘mukkadóri' (mocador), ‘pigota' (pigota [verola]), ‘pikkaperdéri' (picapedrer), ‘poal' (poal [galleda]), ‘sabattéri' (sabater), ‘sindria' (síndria), ‘suréllu' (sorell), ‘tancare' (tancar) i ‘tastare' (tastar).

En els parlars meridionals italians, especialment el sicilià i el napolità, hi ha abundants empremtes lèxiques catalanes, entre les quals ‘abbucari' (abocar), ‘aggrajiri' (agrair), ‘atturrari' (torrar), ‘badagghiari' (badallar), ‘cairedda' (cadira), ‘cagghiari' (callar), ‘caravazza' (carabassa), ‘cara' (rostre), ‘carruaju' (vehicle), ‘imbolicari' (embolicar), ‘ngargiola' (presó) i ‘sgarrari' (esguerrar).

El castellà ha acollit sempre, i encara ho fa, mots d'origen català. Per això s'hi troben moltes paraules de procedència catalana com ara ‘anguila' (anguila), ‘añorar' (enyorar), ‘bajel' (vaixell), ‘buque' (buc), ‘capicúa' (capicua), ‘clavel' (clavell), ‘cohete' (coet), ‘faena' (feina), ‘mercader' (mercader), ‘papel' (paper), ‘pólvora' (pólvora), ‘reloj' (rellotge), ‘sastre' (sastre), ‘semblante' (semblant), ‘timonel' (timoner) i ‘turrón' (torró).

Moltes altres llengües han manllevat en menor mesura mots al català: l'italià estàndard, el portuguès, l'alemany, etc. El francès també ho ha fet. Així, mots francesos com ara ‘abricot' (albercoc), ‘baraque' (mena de barraca), ‘galère' (galera), ‘misaine' (vela mitjana) o ‘papier' (paper) són d'origen català. Algun d'aquests mots ha passat després del francès a altres idiomes com ara l'anglès, una llengua a la qual és més difícil que hagin arribat directament els catalanismes. Tenen possiblement aquest origen, per exemple, els mots anglesos ‘apricot' (albercoc), ‘barrack' (caserna), ‘mizen' (vela ‘mitjana') i ‘paper' (paper). En anglès - que fa part de les llengües germàniques occidentals - han arrelat també diversos mots com Allioli, Barraca i Paella en la seva llengua.

Bibliografia

• Badia i Margarit, Antoni Maria. Llengua i cultura als Països Catalans. Barcelona: Edicions 62, 1964. (lLlibres a l'abast; 19) Amb nombroses reimpessions i reedicions. Actualment: (El Cangur; 16) ISBN 8429700447.
• Coromines, Joan. El que s'ha de saber de la llengua catalana. Palma de Mallorca: Moll, 1954. (Raixa; 1) Amb nombroses reimpessions i reedicions. Actualment: ISBN 8427303289.
• Enciclopèdia de la llengua catalana. Barcelona: Edicions 62, 2001. ISBN 84-297-5026-6.
• Veny, Joan; Pons i Griera, Lídia. Atles lingüístic del domini català. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 2001-. En curs de publicació. ISBN 84-7283-720-3 (o.c.).
• Institut d'Estadística de Catalunya. Enquesta d'usos lingüístics de la població 2008. 

Vegeu també

Portal: llengües

• Dret lingüístic del català
• Repressió del català
• Diferències entre el català i l'occità
• Correllengua
• Denominacions de la llengua catalana
• Flexió verbal del català
• Interferències gramaticals del castellà sobre el català
• Llista de falsos amics del català amb el castellà
• Llista de mots castellans d'origen català
• Acció Cultural del País Valencià
• Obra Cultural Balear
• Òmnium Cultural
• Plataforma per la Llengua
• Accentuació en català
• Normalització lingüística del català

Enllaços externs

• Llengua i societat als territoris de parla catalana a l'inici del segle XXI. L'Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja, Illes Balears, i Comunitat Valenciana. Anàlisi conjunta de les enquestes sociolingüístiques fetes en aquests territoris durant un mateix període de temps (2003-2004), amb un qüestionari i una metodologia similar. PDF de 227 pàgines.
• Toponímia: Exposició "Mots amb arrels. Els noms de lloc ens parlen"
• Comissió de Toponímia de Catalunya. Generalitat de Catalunya
• Toponímia. Institut d'Estudis Catalans
• Índex toponímic dels pobles i ciutats del País Valencià
• Onomasticon Cataloniae
• Estadística sociolingüística dels països catalans

Entitats

• Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Institut d'Estudis Catalans
• TermCAT: Centre de Terminologia i consulta de neologismes

Diccionaris

• Diccionari de l'Enciclopèdia Catalana
• Diccionari Alcover-Moll
• Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans
• Diccionari de Valencià en línia
• Diccionari d'Ortografia i Pronunciació del Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
• Diccionari visual
• Optimot, consultes lingüístiques

Portals

• Culturcat - Portal de la Generalitat de Cultura Catalana

• Web de la llengua catalana. Generalitat de Catalunya

Vídeos

• Són bojos, aquests catalans!? (YouTube)
• El català, llengua per a tothom (YouTube)