Ratafia
 Una ampolla de ratafia | |
| Tipus | alcohòlica |
|---|---|
| Cuina | Cuina dels Països Catalans |
| Tradició | Osona, Ripollès, Garrotxa, Alt Empordà, Baix Empordà, Gironès, Pallars Jussà i Sobirà, Selva, Pla de l'Estany, Llemosí, Alvèrnia, Llenguadoc |
| Origen | Pirineu català |
| Ingredients | Nou verda, clavells i diverses herbes procedents de la serra. |
| Mètode de preparació | A base d'aiguardent impregnats amb les herbes, els clavells i la nou. |
| Denominació | IG Ratafia catalana |
 | |
La ratafia és una beguda alcohòlica dolça que es pren generalment com a aperitiu. Hi ha essencialment dos tipus de ratafies, les ratafies fetes amb misteles i les ratafies fetes amb sucs de fruits.[1][2]
Contingut
Ratafia catalana[modifica]
La ratafia catalana és feta d'aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d'Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, etc. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena, habitualment quaranta. Molta gent la fa amb una cinquantena d'herbes a més de les esmentades abans.
Tradicionalment la ratafia es fa cap a Sant Joan, que és quan les herbes estan en el seu millor moment (tot i que de vegades es fan per Tots Sants) i es consumeix a partir de Nadal.[3]
La recepta pot variar depenent de la zona geogràfica on es produeixi el licor, a la zona de la Garrotxa, on és molt popular, les variants sobre l'anterior són:
- Les nous verdes només s'esberlen, i es posen senceres a la barreja (millor si són collides la nit de Sant Joan), una dotzena per litre d'aiguardent.
- El temps de maduració ha de ser de 40 dies a sol i serena.
- Pel que fa a les herbes, depèn molt de cada u, en general però es fan servir herbes de la zona, no tant nou moscada o canyella, encara que són prou comunes.
- També és molt comú afegir-hi sucre, de 200 a 500 grams per litre.
La «ratafia catalana» està registrada com a Indicació Geogràfica.
Aigua de nous[modifica]
A la Vall d'Aran es fa una mena de ratafia que s'anomena aigua de nodes (aigua de nous) amb nous verdes (quatre per a cada litre d'aiguardent) i diverses herbes, espècies i escorces de fruita com farigola, romaní, espígol, sàlvia, melissa, escorça de llimona, clavell, nou moscada, etcètera. Les herbes es deixen assecar una mica i es tallen amb tisores, s'afegeixen les nous aixafades i es deixen dins de l'aiguardent, en un recipient tapat durant trenta dies, a l'exterior; després, com a les altres ratafies, s'hi afegeix un xarop de sucre i aigua i es deixa reposar de nou. Per a elaborar aquest licor calen trenta dies, i és millor emmagatzemar-lo en un lloc fosc i fresc.[3]
Al Llemosí (també Occitània) es fa un licor de nous verdes semblant, amb nous verdes partides i marinades de 42 a 54 dies en aiguardent.[4]
Ratafia menorquina[modifica]
A Menorca també es fa una ratafia local casolana que conté nous verdes, cosa que li dóna color fosc i un toc amarg molt agradable.[3] Per a fer-la, cal posar en un recipient de vidre un litre d'aiguardent, uns cent grams (al gust) de sucre, una nou verda sencera, tres o quatre clavells, un tros de canyella, un tros de nou moscada ratllada, l'escorça d'una llimona i herbes al gust com menta, frígola, tomanyí, marialluïsa, etcètera. Es posa vuit dies a sol i serena, després es pot filtrar o no, i al cap d'uns dies ja es pot beure.[3] El sucre es pot posar al final, com en les altres ratafies val més afegir-lo dissolt en aigua, el que es diu un xarop, o utilitzar sucre glaç, perquè sigui més fàcil de dissoldre.
A Menorca també es fan licors similars (macerant el producte en aiguardent) amb camamil·la, de Maó, amb flors de magnòlia, amb cireres, amb xocolata, etcètera.[3]
Ratafia aragonesa (Retacía)[modifica]
A l'Aragó també es fa una ratafia local (retacía) casolana que conté cireres, nous, clavells vermells, un tros de canyella i herbes al gust. Es fa a les comarques de Campo de Daroca (Saragossa) i Jiloca (Terol).
Ratafia al món[modifica]
La ratafia també s'elabora a Itàlia –Abruços, Piemont–, Suïssa –la ratafia Badaracco del Cantó de Ticino–, França, Polònia, Lituània, Austràlia i Bolívia. Segons una llegenda italiana, la ratafia s'hauria començat a fer l'any 1.000.[5] Tot i això, la referència més antiga que s’ha trobat és del 1.600, al monestir de Santa Maria de la Sala de Andorno, Piemont (Itàlia).[6] A Santa Coloma de Farners s'han trobat dues receptes de ratafia de Francesc Rosquellas de l'any 1842.
Fires i festes de la ratafia[modifica]
En tot el territori català es fan diverses fires per degustar i conèixer aquesta beguda, de les quals cal destacar la Festa de la Ratafia que es fa des de fa 30 anys a Santa Coloma de Farners durant el mes de novembre, la Fira de Besalú que es fa durant el Pont de la Puríssima al desembre i la Festa de la Ratafia de Centelles (Enllaç al Facebook) que se sol fer el primer o segon cap de setmana de juny. Durant la fira de Centelles es fan diferents tallers (recollida d'herbes, elaboració de la ratafia, tastets culinaris) i es presenten les bases del Concurs de Ratafia Embruixada de Centelles, que té com a finalitat promoure l'elaboració tradicional de ratafies. Les ratafies casolanes es presenten a l'ajuntament a finals de novembre i el premi es lliura en el marc de la Fira de la Tòfona,Enllaç Mercat i Fira de la Tòfonanormalment la setmana abans de Nadal. Generalment la ratafia es fa amb unes cinquanta herbes a ser possible collides per Sant Joan posades a sol i serena durant quaranta dies amb aiguardent. Les pinyes verdes esberlades també hi entren. Es pot barrejar aiguardent i anís.
Bibliografia[modifica]
- FÀBREGA, Jaume El llibre de la ratafia: Ratafies i licors d’herbes de tot el món Cossetània Edicions, Valls, ISBN 8497913132
- ALSINA, Marc "La Festa de la ratafia : 25 anys" (història de la festa, consells per fer una bona ratafia, receptes de cuina amb ratafia, 1982-2006) La Trona, 2006, Santa Coloma de Farners ISBN 8493520349
Referències[modifica]
- ↑ Marie-Hélène BAYLAC. Dictionnaire gourmand: Du canard d'Apicius à la purée de Joël Robuchon. Place des éditeurs, 28 maig 2014, p. 60–. ISBN 978-2-258-10186-9.
- ↑ S. J. Honnorat. Dictionnaire provençal-français ou dictionnaire de la langue d'Oc, ancienne et moderne, suivi d'un vocabulaire français--provençal.... Repos, Imprimeur-Libraire-editeur, 1847, p. 1018–.
- ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 El llibre de la ratafia: Ratafies i licors d’ herbes de tot el món, de Jaume Fàbrega. Cossetània Edicions, Valls, ISBN 8497913132
- ↑ Limousin: Le guide vert, Ed. Michelin, 2008, ISBN 978-2-06-711746-4
- ↑ «Un liquore da leggenda: il Ratafià - GIEMME - Gastronomia Mediterranea» (en it-it). GIEMME - Gastronomia Mediterranea, 29-06-2017.
- ↑ Carrera, Manel «Temps de ratafia». festes.org.
Enllaços externs[modifica]
- Ratafia.cat
- Recepta i història de la ratafia
- Mercat de la Terra i Fira de la Ratafia de Centelles
- Ratafia de La Segarra
| |||||||||||||||||||||||
