Ratafia

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula begudaRatafia
Ratafia.JPG
Una ampolla de ratafia
Tipus alcohòlica
Cuina Cuina dels Països Catalans
Tradició Osona, Ripollès, Garrotxa, Alt Empordà, Baix Empordà, Gironès, Pallars Jussà i Sobirà, Selva, Pla de l'Estany, Llemosí, Alvèrnia, Llenguadoc
Origen Pirineu català
Ingredients Nou verda, clavells i diverses herbes procedents de la serra.
Mètode de preparació A base d'aiguardent impregnats amb les herbes, els clavells i la nou.
Denominació IG Ratafia catalana
Modifica dades a Wikidata

La ratafia és una beguda alcohòlica dolça que es pren generalment com a aperitiu. Hi ha essencialment dos tipus de ratafies, les ratafies fetes amb misteles i les ratafies fetes amb sucs de fruits.[1][2]

Ratafia catalana[modifica]

La ratafia catalana és feta d'aiguardent adobat amb un tros de pell de llimona, quatre o cinc clavells, una nou moscada, una pell de nou verda partida a tallets i un bocí de canyella d'Holanda, a què alguns afegeixen un brot de menta i de marialluïsa, etc. Tot això es posa uns quants dies a sol i serena, habitualment quaranta. Molta gent la fa amb una cinquantena d'herbes a més de les esmentades abans.

Tradicionalment la ratafia es fa cap a Sant Joan, que és quan les herbes estan en el seu millor moment (tot i que de vegades es fan per Tots Sants) i es consumeix a partir de Nadal.[3]

La recepta pot variar depenent de la zona geogràfica on es produeixi el licor, a la zona de la Garrotxa, on és molt popular, les variants sobre l'anterior són:

  • Les nous verdes només s'esberlen, i es posen senceres a la barreja (millor si són collides la nit de Sant Joan), una dotzena per litre d'aiguardent.
  • El temps de maduració ha de ser de 40 dies a sol i serena.
  • Pel que fa a les herbes, depèn molt de cada u, en general però es fan servir herbes de la zona, no tant nou moscada o canyella, encara que són prou comunes.
  • També és molt comú afegir-hi sucre, de 200 a 500 grams per litre.

La «ratafia catalana» està registrada com a Indicació Geogràfica.

Aigua de nous[modifica]

A la Vall d'Aran es fa una mena de ratafia que s'anomena aigua de nodes (aigua de nous) amb nous verdes (quatre per a cada litre d'aiguardent) i diverses herbes, espècies i escorces de fruita com farigola, romaní, espígol, sàlvia, melissa, escorça de llimona, clavell, nou moscada, etcètera. Les herbes es deixen assecar una mica i es tallen amb tisores, s'afegeixen les nous aixafades i es deixen dins de l'aiguardent, en un recipient tapat durant trenta dies, a l'exterior; després, com a les altres ratafies, s'hi afegeix un xarop de sucre i aigua i es deixa reposar de nou. Per a elaborar aquest licor calen trenta dies, i és millor emmagatzemar-lo en un lloc fosc i fresc.[3]

Al Llemosí (també Occitània) es fa un licor de nous verdes semblant, amb nous verdes partides i marinades de 42 a 54 dies en aiguardent.[4]

Ratafia menorquina[modifica]

A Menorca també es fa una ratafia local casolana que conté nous verdes, cosa que li dóna color fosc i un toc amarg molt agradable.[3] Per a fer-la, cal posar en un recipient de vidre un litre d'aiguardent, uns cent grams (al gust) de sucre, una nou verda sencera, tres o quatre clavells, un tros de canyella, un tros de nou moscada ratllada, l'escorça d'una llimona i herbes al gust com menta, frígola, tomanyí, marialluïsa, etcètera. Es posa vuit dies a sol i serena, després es pot filtrar o no, i al cap d'uns dies ja es pot beure.[3] El sucre es pot posar al final, com en les altres ratafies val més afegir-lo dissolt en aigua, el que es diu un xarop, o utilitzar sucre glaç, perquè sigui més fàcil de dissoldre.

A Menorca també es fan licors similars (macerant el producte en aiguardent) amb camamil·la, de Maó, amb flors de magnòlia, amb cireres, amb xocolata, etcètera.[3]

Ratafia aragonesa (Retacía)[modifica]

A l'Aragó també es fa una ratafia local (retacía) casolana que conté cireres, nous, clavells vermells, un tros de canyella i herbes al gust. Es fa a les comarques de Campo de Daroca (Saragossa) i Jiloca (Terol).

Ratafia al món[modifica]

Ratafià di Andorno (província de Biella, Itàlia)

La ratafia també s'elabora a Itàlia –Abruços, Piemont–, Suïssa –la ratafia Badaracco del Cantó de Ticino–, França, Polònia, Lituània, Austràlia i Bolívia. Segons una llegenda italiana, la ratafia s'hauria començat a fer l'any 1.000.[5] Tot i això, la referència més antiga que s’ha trobat és del 1.600, al monestir de Santa Maria de la Sala de Andorno, Piemont (Itàlia).[6] A Santa Coloma de Farners s'han trobat dues receptes de ratafia de Francesc Rosquellas de l'any 1842.

Fires i festes de la ratafia[modifica]

En tot el territori català es fan diverses fires per degustar i conèixer aquesta beguda, de les quals cal destacar la Festa de la Ratafia que es fa des de fa 30 anys a Santa Coloma de Farners durant el mes de novembre, la Fira de Besalú que es fa durant el Pont de la Puríssima al desembre i la Festa de la Ratafia de Centelles (Enllaç al Facebook) que se sol fer el primer o segon cap de setmana de juny. Durant la fira de Centelles es fan diferents tallers (recollida d'herbes, elaboració de la ratafia, tastets culinaris) i es presenten les bases del Concurs de Ratafia Embruixada de Centelles, que té com a finalitat promoure l'elaboració tradicional de ratafies. Les ratafies casolanes es presenten a l'ajuntament a finals de novembre i el premi es lliura en el marc de la Fira de la Tòfona,Enllaç Mercat i Fira de la Tòfonanormalment la setmana abans de Nadal. Generalment la ratafia es fa amb unes cinquanta herbes a ser possible collides per Sant Joan posades a sol i serena durant quaranta dies amb aiguardent. Les pinyes verdes esberlades també hi entren. Es pot barrejar aiguardent i anís.

Bibliografia[modifica]

  • FÀBREGA, Jaume El llibre de la ratafia: Ratafies i licors d’herbes de tot el món Cossetània Edicions, Valls, ISBN 8497913132
  • ALSINA, Marc "La Festa de la ratafia : 25 anys" (història de la festa, consells per fer una bona ratafia, receptes de cuina amb ratafia, 1982-2006) La Trona, 2006, Santa Coloma de Farners ISBN 8493520349

Referències[modifica]

  1. ↑ Marie-Hélène BAYLAC. Dictionnaire gourmand: Du canard d'Apicius à la purée de Joël Robuchon. Place des éditeurs, 28 maig 2014, p. 60–. ISBN 978-2-258-10186-9. 
  2. ↑ S. J. Honnorat. Dictionnaire provençal-français ou dictionnaire de la langue d'Oc, ancienne et moderne, suivi d'un vocabulaire français--provençal.... Repos, Imprimeur-Libraire-editeur, 1847, p. 1018–. 
  3. ↑ 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 El llibre de la ratafia: Ratafies i licors d’ herbes de tot el món, de Jaume Fàbrega. Cossetània Edicions, Valls, ISBN 8497913132
  4. ↑ Limousin: Le guide vert, Ed. Michelin, 2008, ISBN 978-2-06-711746-4
  5. ↑ «Un liquore da leggenda: il Ratafià - GIEMME - Gastronomia Mediterranea» (en it-it). GIEMME - Gastronomia Mediterranea, 29-06-2017.
  6. ↑ Carrera, Manel «Temps de ratafia». festes.org.

Enllaços externs[modifica]

Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ratafia&oldid=19975555»